Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Escarni i mofa als contribuents

abril 4th, 2013 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

De la mateixa manera que els manuals de periodisme diuen que una notícia cal ser contrastada abans de publicar-la, també els manuals del lector haurien de dir que una notícia cal contrastar-la abans de creure-la. I és que hi ha notícies que, certament, s’han de llegir més d’una vegada, i recórrer a diversos mitjans per assegurar-se que no siguin una broma o un malentès imperdonable. Això és el que em va passar quan vaig llegir que en aquesta campanya de la Declaració de la Renda hom podria desgravar-hi les pèrdues derivades de jugar al bingo o al casino.

La UE va recomanar, és a dir imposar, que no es permetés la desgravació per l’adquisició d’una vivenda per considerar que això n’incentivava la compra, en detriment del lloguer, i en definitiva afavoria l’endeutament dels particulars. I és que la inclusió o no de conceptes per a desgravar en la declaració de la renda té la finalitat d’incentivar o de penalitzar determinades conductes, a part de la finalitat estrictament recaptatòria. A més, a rel de la crisi econòmica, s’han retirat com a conceptes desgravables despeses i serveis de primera necessitat. Per això, costa de creure que el mateix Govern espanyol que ha tingut tan poca sensibilitat social a l’hora de retallar prestacions bàsiques i de legislar en perjudici dels menys afavorits, ara sí que tingui aquesta “sensibilitat social” a l’hora de permetre que els qui perdin en els jocs d’atzar, concretament al Bingo o al Casino, puguin desgravar-s’ho com a despesa quan la majoria dels ciutadans no s’han pogut desgravar determinades intervencions i tractaments sanitaris. Dubto que es pugui parlar, pròpiament, d’una lògica determinada per una ideologia de dretes, com no sigui la ideologia de no tenir en compte la realitat social i les necessitats bàsiques de la població.

Crec, sincerament, que el tema va molt més enllà. En uns moment de crisi, en què la majoria de la població veu retallada la seva qualitat de vida, que hi ha sectors cada vegada més nombrosos que han caigut en la pobresa més absoluta, en contrast amb l’increment de les desigualtats socials, els guanys astronòmics d’uns pocs i l’auge del món del luxe, aquesta decisió del Govern espanyol té més de provocació i de desafiament que de convicció ideològica. Es tracta de deixar ben clar que per ells, per al PP, no només la prioritat no és ni la resolució de la crisi ni el benestar de la ciutadania, sinó que en poden fer escarni. Simplement, repugnant.

Tags:

L’obscenitat de la Doctrina de l’Església

abril 3rd, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Dies enrere, a Castelló, els populars van iniciar una campanya que, segons ells, consistia en perseguir i denunciar els professors que en l’exercici de la seva funció docent deixessin anar ideologia. Venint del PP ja se sap que això és absolutament fals: el que ells volen dir és que estan disposats a perseguir els professors que no siguin de la seva ideologia, és a dir els demòcrates, els progressistes, els que defensin la llengua i la identitat valencianes…

 Però, si els del PP valencià volen trobar casos de professors que aprofiten la llibertat de càtedra (per ells tan excessiu és el concepte de llibertat com el de càtedra) per fer proselitisme ideològic podrien començar per la professora de la Universitat catòlica Cardenal Herrera de València, Gloria Casanova. Aquesta professora, que sarcàsticament ho és de l’assignatura de Doctrina Social de l’Església, afirmava que “De una terrible violación sacas algo bueno: un hijo, un don de Diós”, o  “aunque tu marido te sea infiel, la verdadera prueba de amor es seguir amándole con lágrimas en los ojos, como Jesús lloraba en la cruz”, i encara  “las mujeres maltratadas no deben separarse porque eso es amor”. Expressions que no només delaten la voluntat de fomentar ideologia en els seus alumnes, sinó sobretot una ideologia mesquina, vil i imfame, que cap centre educatiu amb un mínim de dignitat i de decència toleraria a les seves aules. Però, esta clar, ja hem dit que es tracta d’una Universitat catòlica i aquesta fulana resulta que imparteix justament classes de “Doctrina Social de l’Església”.

Però, no. La Consellera d’Educació de la Generalitat valenciana, en contra de les tesis dels seus companys de partit, ja s’ha afanyat a sortir en defensa de la suposada professora afirmant que “»són opinions, dins de la seva llibertat de càtedra». El Partit Popular ho té clar: Llibertat de càtedra per a dir bajanades i obscenitats com aquestes, però no per a defensar la llibertat dels pobles a decidir el seu futur, ni els drets dels ciutadans, ni la llengua i la cultura pròpies.

Tags:

El cinisme i la deshonestedat dels socialistes

abril 2nd, 2013 · No Comments · Política catalana

Els socialistes catalans, amb el Pere Navarro al capdavant, no saben pas com sortir-se’n en la seva esquizofrènia de no voler ser ni semblar que no són. Com que no gosen posar-se al bàndols dels antidemòcrates obstinats en negar el dret dels catalans a ser consultats sobre el propi futur, però tampoc tenen la llibertat suficient per a mostrar-s’hi obertament a favor, perquè han començat per ells mateixos a renunciar al dret a decidir, s’han d’empescar una farsa per semblar que no són ni deixen de ser.

L’estratègia és prou coneguda: quan hom no gosa oposar-se a una idea perquè es té la consciència que és una immoralitat fer-ho, però alhora no interessa recolzar-la per conveniències personals o partidistes, sempre queda el recurs de simular que s’hi està a favor, però amb uns condicionants que se saben impossibles. I això és el que intenten fer els socialistes catalans, però amb tan poca traça que se’ls veu de seguida el llautó. Sembla lògic que es faci una primera afirmació en el sentit de prioritzar el diàleg i la recerca d’acords amb l’Estat, per tal que Catalunya pugui exercir els seus drets dins del marc de la legalitat. Fins aquí, hi estarien d’acord pràcticament totes les forces polítiques catalanes; tothom ha posat com a model el procés escocès en què el Govern de Londres ha acordat la forma de celebrar la consulta i li ha traspassat les competències, teòricament també en mans del Govern britànic, per tal que els escocesos pugui ser consultats emparant-se en la legislació vigent. Però en el nostre cas, el Govern espanyol ja ha dit i repetit que es negarà per tots els mitjans a què Catalunya pugui utilitzar cap mecanisme legal per a celebrar la consulta; i que està radicalment tancada al diàleg en aquesta qüestió.

Aleshores, insistir des de Catalunya que la consulta només s’hauria de fer com a resultat del diàleg i de l’acord amb el Govern espanyol és una fal·làcia i un exercici majúscul de deshonestedat. Ja només faltava que el mateix Navarro digués una bajanada de proporcions obscenes com la d’afirmar que és poc democràtic crear el Consell Assessor per a la Transició Nacional abans de la realització de la consulta, quan una de les primeres tasques d’aquest Consell Assessor és lògicament assessorar sobre el mecanisme i els procediments a seguir per a realitzar la consulta. Per al PSC, les seves propostes inviables sobre l’exercici del dret a decidir, són la seva manera més deshonesta d’oposar-s’hi.

Tags:

Per fugir corrents

abril 1st, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Amb el to xulesc que ens té acostumats, el Ministre Montoro afirmava setmanes enrere que a ells mai els havien hagut de rectificar, a Europa. I ho deia per retreure al Govern català els dubtes que va tenir sobre el dèficit de la Generalitat a final d’any. Suposo que es devia referir que, aquest any 2013, Europa encara no havia rectificat cap cop les dades presentades pel Govern espanyol. Perquè per gota que fes una ullada enrere en trobariem molts altres exemples.

 Doncs, tampoc és que s’hagin equivocat de poc. La credibilitat d’Espanya a Europa és més aviat escassa, i aviat es devien adonar de la picaresca deIs espanyols que ajornant determinats pagaments corresponents a l’exercici del 2012, pretenien maquillar l’incompliment del límit de dèficit que els havien imposat. Una picaresca que si algú la fes a la hisenda espanyola a l’hora de pagar els impostos seria sancionat i acusat de falsedat documental i frau fiscal. Però això no és pas nou. Tothom sap que els pressupostos que va presentar el Govern espanyol per aquest 2013 són absolutament irreals, elaborats sobre la base de falsejar les previsions de recessió. Quan tothom parla d’un creixement negatiu del PIB de l’1’5 %, el Govern espanyol fa la trampa de simular que creu que aquesta xifra es reduirà fins a una tercera part. Després, quan no els quadrin els números perquè s’hauran acomplert totes les previsions previsibles, ja buscaran alguna altra fórmula per a maquillar-ne el resultat.

 

I és que els catalans podem queixar-nos amb tota la raó del món d’estar sotmesos a un Estat que ens maltracta i ens espolia, i per això volem desfer-nos-en. Però és que la manca de serietat i d’honestedat d’aquests governants espanyols seria motiu suficient com per a no voler-hi saber res. I si, a més, sabem que aquests mateixos governants formen part de la banda de corrupció més sonada de la història d’Espanya, és per fugir corrents.

Tags:

No perdem els estreps!

març 31st, 2013 · No Comments · Política catalana

Encara que a alguns els ho sembli, no estem encara a l’espring final. I els nervis de darrera hora ens poden jugar una mala passada. Tenim un procés encarrilat, impulsat per la ciutadania i recollit per forces majoritàries del Parlament de Catalunya, però com tot procés necessita ser seguit pas a pas. És evident que el PP intenta forçar la situació perquè perdem els estreps; i no hem de caure en la seva trampa.

 La perspectiva del 2014, per més pressa que tinguem, no és tan llunyana com per pensar que estem perdent el temps, sobretot si tenim en compte que hi ha encara molts temes a preparar abans de la celebració de la consulta. Mentre que una fugida endavant, com semblen reclamar alguns sectors més exaltats, podria representar d’una banda que es depengessin del procés sectors que tot just ara s’hi comencen a incorporar, i també una manca de credibilitat de cara a l’exterior. Perquè no oblidem que volem fer la consulta, però no pas només pel plaer de dir que hem exercit un dret democràtic, sinó sobretot per guanyar-la i per, després, poder materialitzar la creació del nou Estat català. I no ens ho posaran fàcil.

 L’estratègia del nacionalisme espanyol, ara encarnat pel PP però amb el suport del PSOE, serà el d’atacar-nos per tots els fronts: hi haurà els qui, emulant les pel·lícules policíaques, faran el paper del “poli” dur i amenaçaran amb l’ús de la violència o amb moviments per a fer un cop d’Estat, que ells saben que és impossible però que el Govern utilitzarà com a recurs de la por i per a presentar-se ells com els qui ho poden impedir sempre que claudiquem; hi haurà, com ja hi està havent, l’ofec econòmic per donar arguments als qui creuen que sols no ens en podríem sortir, o bé, donat que els números semblen prou clars a favor nostre, com a mínim poder dir que la transició seria molt dura (un argument més per a no precipitar-nos); però hi haurà també les pressions i els moviments per a desestabilitzar les forces favorables al procés sobiranista, ja sigui utilitzant els dubtes dels qui haurien optat per una via de tipus federal com ara el Duran i Lleida, ja sigui infiltrant-se en organitzacions més clarament independentistes com l’ANC per a instigar-hi sectarismes i divisions internes

 No és bo que es creïn dubtes sobre la determinació de tirar endavant el procés, que fins ara ha demostrat el Govern d’Artur Mas. No podem perdre’ns en picabaralles estèrils ni deixar-nos portar per un excés verbal, mentre s’estiguin complint els terminis pactats. Cal mantenir la pressió ciutadana sobre les nostres institucions però no pas per fer-les descarrilar, sinó perquè no s’arronsin davant de les amenaces i les agressions que continuarem patint fins al final. Tan perillós pot ser el discurs dels qui els tremolen les cames i potser voldrien fer-se enrere, com el d’aquells que voldrien estripar les cartes i desqualificar CiU confiant ingènuament (o simulant-ho gens ingènuament) que el procés tiraria endavant amb més força sense la coalició convergent. Amb una imatge de divisió de les forces sobiranistes l’únic que s’aconseguiria és el desànim d’amplis sectors de la població i el fracàs de tot el procés.

 I, avís per a navegants, als qui els tremolin les cames i pretenguin argumentar que potser pactant amb Madrid podriem aconseguir, ara sí, un adequat i acceptable encaix dins d’Espanya, només recordar-los que Espanya mai compleix els seus compromisos ni les seves promeses. Tan bon punt tinguessin desactivat el procés, i per més que haguessin dit que estarien disposats a dialogar, carregarien tota la seva ràbia i la seva força en destruir-nos com a país, des del punt de vista econòmic, social, cultural i lingüístic.

Tags:

No ens surten els números

març 30th, 2013 · No Comments · Política catalana

Els catalans devem tenir problemes amb les matemàtiques; de fet, aquesta ja és una de les assignatures on els estudiants de secundària treuen uns resultats més justos. O bé, tenim un concepte de la lògica que no lliga amb el concepte que tenen els polítics espanyols. I és que potser ens hem quedat amb l’aprenentatge de les quatre regles, sense anar més enllà i sobretot sense pensar que potser no sempre dos i dos fan quatre.

 El dèficit fiscal de Catalunya, el que paguem de més els catalans per pertànyer a l’estat espanyol, es calcula en 16.000 milions d’euros anuals. Però el raonament de Madrid, dels seus dirigents polítics, és inabastable per a nosaltres: segons ells, si Catalunya es quedés aquests 16.000 milions en lloc de quedar-se’ls a Madrid, no solament no podria evitar el dèficit actual tenint en compte que les retallades d’aquest any poden arribar als 4.000 milions, sinó que encara hi perdríem. Aquí, no s’hi val, diuen ells, aplicar les elementals sumes i restes, i en una operació estrambòtica que cap dels nostres estudiants no ha après ni a l’escola ni a la Universitat arriben a la conclusió que quedant-nos aquests 16.000 milions que són nostres el país faria fallida. El prodigiós del cas no és només que els espanyols ens facin aquests números, sinó que hi hagi catalans que ajupin el cap, reconeixent la seva ignorància matemàtica, i avergonyits acceptin les seves xifres com qui accepta el resultat d’una operació complicadíssima de la qual en desconeix el mecanisme de funcionament.

Per sort, han vingut catedràtics entesos en la matèria per a explicar-nos-ho. El col·lectiu Wilson, format per sis acadèmics catalans de prestigi que treballen en algunes de les millors universitats dels Estats Units i d’Europa, ha vingut a desfer-nos l’embolic. A Catalunya, mantenir un Estat propi ens costaria uns 383 euros per persona i any, mentre que mantenir-nos dins d’Espanya a cada català ens costa 2.251 euros. Com a mínim, podem constatar que la nostra manera d’entendre les matemàtiques s’assembla més a la d’aquestes universitats que a la dels espanyols.  

Tags:

Diccionari Nominal de la Corrupció

març 29th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

La corrupció política és, ara mateix, una de les preocupacions de la ciutadania; i no li falten raons. Els mitjans de comunicació ens informen cada dia de nous casos, i per la xarxa circulen infinitat de llistes de polítics implicats en afers de corrupció, encara que normalment es tracta d’una reproducció de la mateixa llista. I hi ha a més, les llistes fetes de d’una opció política per tal de demostrar el nivell de corrupció de l’adversari. I va ser repassant aquestes llistes que em vaig decidir a elaborar aquest Diccionari Nominal de la Corrupció.

En moltes d’aquestes llistes de politics imputats, l’únic que es fa és posar-los un darrere l’altre, sense cap més especificació. I és evident que no és el mateix el polític que directament ha posat la mà a la caixa o aquell altre que ha aprovat una reforma urbanística amb clares finalitats especulatives per a beneficiar-se’n ell i els seus, d’aquell altre que atenent les reclamacions dels veïns fa tancar un prostíbul del poble obviant alguns tràmits preceptius. I no és el mateix aquell imputat a qui se li demana una fiança de quinze mil euros d’aquell a qui el jutge n’hi demana una de centenars de milers. I és cert també que en aquestes llistes hi ha imputats que posteriorment han estat absolts o hi ha hagut un sobreseïment del cas abans d’arribar a judici; els mitjans de comunicació acostumen a posar en titulars la imputació i en lletra menuda el sobreseïment o l’absolució. Així com també hi ha imputats que acaben essent exonerats de culpa, perquè realment no havien comès cap acció delictiva, mentre que altres ho són per prescripció del delicte (que no per això deixa de ser delicte) o per manca de proves concloents, per més que hi hagi l’evidència.

Per això, aquest Diccionari Nominal de la Corrupció pretén donar la justa mesura del que representa la corrupció en l’àmbit de l’Estat espanyol. Es pot comparar numèricament el nombre d’imputats que té cada partit. I cada cas es presenta amb un mínim d’informació per tal que cadascú es pugui fer una idea de la magnitud de la tragèdia. La corrupció no és un tema menor en el conjunt de l’Estat, però seria injust generalitzar-ho, tant pel que fa al nombre d’imputats com pel que fa a la gravetat de la imputació.

Tags:

Rebel•lar-se contra aquesta Europa

març 28th, 2013 · No Comments · Economia, Internacional

És curiós que un país minúscul com és Xipre faci anar de corcoll tota Europa. És una mostra de la feblesa del sistema que tem constantment que la caiguda d’un país, per petit que sigui, n’arrossegui d’altres. Però que tem encara més que algun d’aquests faci el pas de deixar la zona euro, per recuperar una moneda pròpia. Els dirigents europeus es contradiuen constantment tant a l’hora d’aplicar mesures de “suport” als països en dificultats com a l’hora d’imposar les condicions del rescat; i són ells mateixos els qui creen tota mena d’inseguretats als mercats.

La sobredimensionada banca xipriota ha fet fallida, entre altres coses, perquè tenia molt deute grec. I el Govern, responent a les recomanacions europees, va començar a aplicar les ja conegudes mesures dràstiques d’ajust, això que s’anomena devaluació interna i que no representa altra cosa que fer pagar la factura als ciutadans, que són les que han portat, com a Espanya, a l’empobriment general de l’illa. Com aquí, també el Govern xipriota deia que no es podia deixar caure un gran banc perquè es generaria el caos, i per això amb els diners que treia del benestar dels ciutadans intentava apuntalar com fos la seva banca. I, al final, es veuran obligats igualment a tancar, com a mínim, el segon banc del país; haver començat per aquí, com també ho havia d’haver fet el Govern espanyol amb el cas de Bankia.

Potser no comptaven, però, que un país tan petit no s’arronsés tan fàcilment a les exigències de Brussel·les. La idea inicial de descomptar directament un percentatge dels dipòsits bancaris, inclosos els petits dipòsits de la majoria, va tenir una resposta immediata, i el Parlament xipriota no es va veure amb cor d’aprovar la proposta comunitària. Al final, s’ha arribat a una solució que, vist des de la distància, no sembla tan dolenta. Els qui tenen més de cent mil euros en comptes bancaris són els més indicats, en tot cas, per a fer l’esforç de salvar el país, i no pas la majoria dels ciutadans que ja han pagat amb escreix la seva part amb reduccions salarials i retallades de serveis i prestacions socials.

Tags:

Qui jutjarà la trama Gurtel-PP?

març 27th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

No sé si hi ha algú que pugui explicar del tot el que està passant amb el tema de la trama corrupta del PP, anomenada Gürtel. De seguida es va veure que no es tractava d’un cas aïllat de corrupció, sinó de tot una xarxa d’empreses perfectament organitzada per a treure sucosos beneficis de les administracions públiques. Mentre uns membres de la banda es presentaven com a empresaris adjudicataris de serveis de l‘Administració, els altres ocupaven llocs clau en la política per a propiciar els desviaments de fons. El PP no era tant un partit polític en el qual s’havia infiltrat algun element corrupte, sinó una tapadora perfectament vinculada amb l’organització delictiva.

I no eren subalterns que actuaven al marge de les directrius del partit, sinó que estaven encapçalats pel seu tresorer, que alhora era l’encarregat de repartir els sobres amb la paga de beneficis als directius de la banda, tant els del sector empresarial com els del sector polític, i per tant als màxims dirigents del Partit Popular. La investigació va començar el febrer del 2009, essent el jutge Baltasar Garzón l’encarregat d’instruir la causa, i des del primer moment ja va sortir el nom del tresorer del PP Luís Bárcenas com una peça clau de la trama. La reacció del PP no es va fer esperar, acusant Garzón de prevaricació i reclamant que el sumari passés a tribnals més afins,  als Tribunals Superiors de Justícia de les diferents comunitats autònomes, especialment València i Madrid. Aquí el TSJM anul·la les proves obtingudes pel jutge Garzón, cosa que ratificaria després el Tribunal Suprem i acabaria amb un expedient obert contra el jutge estrella. Expulsat Garzón, i tot i les evidències, testimonis i reconeixements de culpabilitat per part d’alguns, el sumari central de la trama Gürtel va entrar en una fase d’estancament, adormint-se no pas per casualitat als calaixos de l’Administració de Justícia.

I ara estem assistint a una nova batalla no pas per acabar d’una vegada amb la instrucció de la causa i desmuntar definitivament tota la trama Gurtel-PP, sinó per veure qui en controla aquesta instrucció; és a dir qui en controla el resultat. D’una banda, el jutge Javier Gómez Bermúdez i de l’altra el jutge Pablo Ruz Gutiérrez, que havia substituït el defenestrat Garzón, es disputen la investigació del cas. L’espectacle és delirant i no sé si algú és capaç de desxifrar-ne les raons exactes, però el que és evident és que aquesta pugna forma part de la mateixa trama, que a més de comptar amb el sector empresarial i el sector polític, compta també amb el sector judicial, al més pur estil Berlusconi.

 

Tags:

La mida no sempre importa

març 26th, 2013 · No Comments · Economia

La petita Caixa d’Enginyers va presentar el balanç de l’exercici passat amb uns guanys de 8’45 milions d’euros, el que representa un increment del 49%. Això, en un any en què s’ha aguditzat la crisi econòmica gràcies a les polítiques del PP i en què el conjunt del sector financer a tot l’Estat espanyol ha registrat pèrdues. Un petita Caixa, amb una mínima estructura d’oficines no solament es pot mantenir sinó que pot presentar uns resultats més que exitosos. 

Ja sabem que moltes caixes van cometre l’error d’embrancar-se en la febre immobiliària quan absolutament totes les veus sensates anunciaven l’esclat d’aquella bombolla immobiliària. I malgrat tot, entitats d’estalvi que van ser obligades o pressionades perquè es fusionessin, van tenir beneficis fins al darrer moment,. El plantejament del Banc d’Espanya, en teoria o de cara a l’opinió pública, era que les fusions eren necessàries per tal d’evitar la fallida de les petites i mitjanes entitats d’estalvi; i els dirigents d’aquestes entitats, cal suposar que obligats, havien de dir de cara enfora que la fusió enfortiria les entitats i les dotaria de la suficient solvència. Ja es va veure que el plantejament era fals perquè no es va assolir cap dels objectius proposats i anunciats.  I en aquesta fal·lera s’hi van apuntar entitats que realment tenien problemes per trobar-se entrampades en molts préstecs i actius immobiliaris de difícil recuperació, però també d’altres que malgrat el creixement de la morositat se n’haurien pogut sortir si no haguessin caigut en el parany que intencionadament els havien parat.

És possible que en alguns casos la viabilitat de determinades empreses passi per associar-se i entrar a formar part de grups més grans. Però, en molts d’altres això no és així; hi ha petites i mitjanes empreses perfectament rendibles i competitives, mentre es mantenen independents. En qualsevol cas, la fusió d’empreses o l’absorció per una de més gran és sempre l’evidència d’un fracàs empresarial, excepte per a la matriu que conserva el control del grup. Quan s’entra a formar part, minoritàriament, d’un grup més gran senzillament es perd el control, i en qualsevol moment l’estratègia del Grup pot passar per tancar la filial. D’exemples, en trobaríem un munt. La Caixa d’Enginyers, en canvi, es manté com a tal perquè no ha entrat en cap procés de fusió; altrament, ja hauria desaparegut del mapa.

Tags: