Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Els èxits de la Camacho

març 25th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

S’ha de reconèixer que és difícil, des de l’oposició, aconseguir tants d’èxits com els que ha aconseguit la dirigent del PP a Catalunya, Alícia Sánchez Camacho. Normalment, els partits de l’oposició aspiren a controlar l’acció de Govern, a criticar-la i rara vegada hi poden presenten alternatives creïbles. En canvi, el Partit Popular de la Camacho ha aconseguit, amb el suport dels seus superiors de Madrid, fites importants que afecten directament la realitat econòmica del país, tant o més que la mateixa acció del Govern d’Artur Mas.

Tant bon punt es va constituir el Govern de Mariano Rajoy, tant la Camacho com el Fernández Díaz es van afanyar a assegurar que de cap de les maneres (“ni en broma” va dir) acceptarien que el Govern espanyol complís amb els compromisos amb Catalunya, per més que fos el mateix PP qui els exigís al Govern Zapatero. A partir d’aquí, l’estratègia de la Camacho, i amb molts bons resultats per cert, ha estat la de pressionar el Govern del PP perquè no fes cas de les disposicions de l’Estatut, perquè no complís amb els compromisos d’inversions a Catalunya, i en definitiva perquè anés estrangulant l’economia catalana. Per tal d’evitar que Catalunya pogués complir amb el dèficit imposat, la Camacho va recolzar la intransigència del Govern espanyol a l’hora de repartir equitativament aquest dèficit entre l’Estat i les autonomies, sabent que el que es retalla a les autonomies forçosament ha d’anar a compte de la sanitat, de l’ensenyament i de les prestacions socials, i va recolzar també que l’Estat impedís a la Generalitat recaptar més impostos que haurien alleugerit el dèficit.

Però és que, a més, en contra dels interessos empresarials catalans, la Camacho ha donat suport a totes les temptatives d’evitar el corredor mediterrani, va aconseguir que el Govern de Mariano Rajoy ajornés indefinidament el desdoblament de la N-II o els enllaços amb el port de Barcelona, i ara acaba d’aconseguir que s’ajorni també indefinidament l’enllaç ferroviari amb l’Aeroport de Barcelona. L’eficàcia de la Camacho en la seva lluita contra Catalunya és gaire bé equiparable a l’eficàcia del Govern espanyol per a aprofundir la crisi, crear més atur i empobrir la majoria de la població.

Tags:

Catalunya i Escòcia, una perspectiva diferent

març 24th, 2013 · No Comments · Internacional, Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Si temps enrere a Catalunya teníem la temptació de comparar-nos, en tant que nació sense Estat, amb Euskadi, Escòcia, Flandes o Quebec, conscients que es tractava no només de realitats diferents, sinó també de processos i situacions diferents, ara sembla inevitable establir el paral·lelisme amb Escòcia. La nostra consulta, sigui en forma de referèndum, de consulta no vinculant o d’eleccions plebiscitàries, coincidirà amb pocs mesos de diferència amb la consulta escocesa convocada, ja, pel 18 de setembre de 2014. Per més que es digui que Catalunya i Escòcia són difícilment comparables, sí que ho són els seus processos.

Sempre s’ha dit que la diferència més gran no és tant entre Catalunya i Escòcia com entre la Gran Bretanya i Espanya. Algú deia que els anglesos tenen la lliçó apresa, i saben que si es mostren hostils el moviment independentista escocès, com van fer amb el nord-americà, no faran sinó incentivar els ànims independentistes. Sense dramatitzar la situació, amb esperit democràtic i procurant de convèncer els escocesos dels avantatges de romandre al Regne Unit, confien en poder guanyar la consulta per a la causa unionista. És el que han fet sempre al Canadà, amb bons resultats. I de fet, totes les enquestes ara per ara apunten que els independentistes escocesos no la guanyarien.

La nostra situació és certament diferent. L’agressivitat del Govern espanyol ha acabat d’esperonat molta gent que fins fa poc encara creia en un encaix dins del marc espanyol. I un cop anunciat que s’encetava el procés de transició nacional, el nacionalisme espanyol ha respost per la via diametralment oposada a la del Regne Unit: l’agressió, el xantatge, les amenaces, l’ofec econòmic… Mentre els anglesos han optat per la via democràtica perquè són conscients que, en cas d’una victòria independentista, no tindrien altra opció que negociar la separació d’Escòcia, aquí els espanyols confien en poder esclafar el moviment sense reparar en formes ni escrúpols democràtics; no sembla que els preocupi massa estar incentivant l’independentisme, convençuts com estan de la seva força bruta per a imposar el seu criteri, encara que sigui sobre la majoria del poble de Catalunya. I malgrat tot, a Catalunya sembla que hi ha moltes més possibilitat d’obtenir en la consulta un resultat molt més positiu per a la causa independentista que el d’Escòcia.

Però, heus aquí que hi ha una altra diferències entre ambdós processos. Alex Salmond sap que pot perdre la consulta. Però per ell ja haurà estat tota una victòria la celebració del referèndum, en la mesura que haurà establert un precedent, com al Quebec, pel que fa a l’exercici del dret a decidir, i sap també que, a no ser que hi hagués una debacle, des de Londres haurien de fer determinades concessions encara que quedés aparcada, de moment, la constitució del nou Estat escocès. La majoria simple legitima l’opció guanyadora, tant si és la independentista com la unionista; però una minoria molt àmplia, que oscil·lés entre el 40 i el 50% tampoc podria ser negligida, tant si fos dels uns com dels altres.

I aquesta també pot ser la gran diferència d’Escòcia respecte a Catalunya. Totes les enquestes indiquen que aquí hi ha moltes més possibilitats d’una victòria independentista. Però, d’entrada toparíem amb la no acceptació del resultat per part del nacionalisme espanyol. El mateix nacionalisme que s’agafaria ferotgement als resultats si aquests els fossin favorables. Si no poguessin evitar la formació del nou Estat català, a diferència del Regne Unit, mourien cel i terra per perjudicar el país en tots els àmbits, comptant com fins ara en aquesta tasca amb la col·laboració dels seus elements més radicals, com ara la Camacho que continuaria treballant per ensorrar l‘economia catalana. No obstant, la principal diferència pot estar en la resposta espanyola en cas d’una victòria dels unionistes: si des de Madrid han menystingut sempre la majoria catalanista del Parlament de Catalunya, ja podem imaginar com ens tractarien en cas d’una victòria unionista. Se sentirien legitimats per a emprendre la liquidació definitiva de la nostra llengua, cultura i identitat nacionals.

Tags:

Que n’era de simpàtica la Rahola!

març 23rd, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

La hipocresia sembla que forma part de l’ADN espanyol, o com a mínim de la seva classe dirigent. Quan al País Basc hi havia el fenomen d’ETA argumentaven que la violència deslegitimava qualsevol reivindicació, que sense violència tot era defensable i de tot es podia parlar. Però ja es va veure la resposta que van donar a Ibarretxe, i ara que s’ha retirat ETA es continua sense poder parlar ni poder plantejar el tema de l’autodeterminació.

Quan la Pilar Rahola era l’única parlamentària independentista a Madrid, la tractaven amb tot el respecte com una mena de curiositat o de peculiaritat catalana. Era convidada a tots els fòrum i considerada com la nota simpàtica de l’excentricitat catalanista. No hi havia cap problema, els espanyols es mostraven molt tolerants i s’enorgullien de poder parlar amicalment amb la pobra i simpàtica Pilar, a qui deixaven que s’esplaiés perquè sabien que el seu paper era testimonial. Era la demostració que ells eren demòcrates i acceptaven les opinions més dispars. Però només les acceptaven en la mesura que creien que no passarien d’aquí, que no passarien de l’anècdota. Tan bon punt aquella nota simpàtica i peculiar s’ha convertit en la representació de la voluntat majoritària de tot un poble, s’han acabat les bones paraules i les bones maneres. Ja els anava bé tenir una veu dissonant que per la seva singularitat validava la majoria unionista.

Han copiat el model de determinades repúbliques bananeres (amb la diferència que aquí hi ha monarquia) que deixaven que participessin a les eleccions tota mena de grups, fins i tot esquerranosos o indigenistes, amb la condició que no guanyessin. Perquè aleshores sortia l’exèrcit a garantir la perpetuació d’un poder que no respecta ningú que no estigui disposat a subjugar-s’hi. O potser els espanyols no han copiat el model bananer, sinó que n’ostenten la paternitat i la patent

Tags:

Ni televisions ni ambaixades

març 22nd, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

És l’argument dels qui senten un profund odi contra Catalunya i contra els catalans, o almenys contra els qui no volen deixar de ser-ho. Qualsevol problema el resolen dient que hem de deixar de fer aquelles coses que encara ens poden mantenir vius com a poble: la defensa de la llengua, de la cultura, dels nostres mitjans de comunicació, i la nostra projecció exterior. És el que acaba de fer una vegada més la ministra Ana Mato: “Que no gastin en televisions i ambaixades”.

 

No és pas que la senyora tingui un problema de deficiència mental i que no sàpiga que, suposant que un Govern anticatalà tanqués l’aixeta a tot tipus de suport a la llengua, als mitjans de comunicació públics i tanqués les delegacions catalanes a l’exterior, no hauríem resolt ni de tros el tema del dèficit públic generat bàsicament per l’espoli econòmic que patim els catalans. Saben perfectament que, en tot cas, això és la xocolata del lloro, des del punt de vista de la despesa pública. I aquest és el tema: a ells, no és que els importi el dèficit que pugui tenir Catalunya, ells estan fent mans i mànigues perquè Catalunya no pugui sortir-se’n econòmicament, tancant-li totes les possibilitats de recaptar més impostos i obligant-la a fer més despesa. Els interessa incrementar el dèficit per a poder acabar amb tots els elements que ens identifiquen com a poble; i ara mateix saben que els mitjans de comunicació i les delegacions catalanes a l’exterior en són elements significatius. D’això se’n diu, senzillament, genocidi.

El que és deplorable, a més, és que ho digui una persona corrupta, implicada en el cas Gürtel, que la fiscalia va admetre que no la imputava perquè el seu delicte ja hauria prescrit (però era delicte igualment), i que té la barra i la deshonestedat d’afirmar que no sap d’on va sortir el cotxe de luxe que hi havia al garatge de casa seva i que anava en nom del seu home, també imputat en la trama corrupta del PP. L’única cosa que podem agrair a la ministra és que ja admeti que les delegacions catalanes a l’exterior són ambaixades; el Govern de la Generalitat encara no ha gosat posar-los aquest nom.

Tags:

La llei de consultes, un pas més a prop del TC

març 21st, 2013 · No Comments · Política catalana

Amb tots els recels que es vulgui, és positiu que els partits catalans s’hagin posat d’acord en la primera ponència de la nova Llei de consultes que ha d’aprovar el Parlament. Entra dins de la normalitat que cada partit intenti donar-hi la seva perspectiva, i sobretot explicar-ho a la seva manera de cara als seus electors. El que no seria acceptable, com ja ha passat en tantes altres ocasions, és que les visions partidistes impedissin tirar endavant una proposta con aquesta.

Resulta una mica ridícula, però, l’explicació que donava el representant socialista argumentant que aquesta llei no serviria per a la consulta de la independència perquè és un tema que no és de competència autonòmica. Ridícul, primera perquè ningú es deu pensar que la consulta es farà en base a aquesta llei, quan tothom sap que es formuli com es formuli el Govern espanyol la portarà al Constitucional perquè la invalidi; simplement, es tracta d’un esglaó més per deixar clar davant de la comunitat internacional, i davant dels catalans que diuen optar per la via del diàleg, que a Catalunya no se li deixa altra alternativa que la declaració unilateral d’independència. En segon lloc, perquè és absolutament inversemblant que es digui que no entra dins de les competències del Parlament de Catalunya donar resposta a les aspiracions del poble que representa. I per més absurd, el representant socialista argumentava que en tot cas la nova llei podia servir per consultar sobre temes com les Centrals Nuclears o grans infraestructures, que aquestes sí que avui per avui són de competència exclusiva de l’Estat. I en tercer lloc perquè, encara que la llei prevegi la possibilitat de ser utilitzada per fer altres consultes, a ningú se li escapa que l’actual tramitació només té un objectiu.

Naturalment, els nacionalistes espanyols no és que tinguin una o altra opció, sinó que es neguen a què els ciutadans pugui prendre cap opció. Si el PSC no és capaç de donar credibilitat al seu missatge pretesament federalista, s’arrisca a què en el moment de la consulta els partidaris del No siguin més per negació dels dret dels catalans a decidir el nostre futur que per la legítima opció de creure en una via diferent a la de la independència.

Tags:

Imputat

març 20th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

Després de tants mesos parlant-ne, finalment s’ha produït la imputació d’Oriol Pujol per l’anomenat cas de les ITV. Sembla ser que hi ha les gravacions d’una conversa telefònica que el comprometrien. Només una Justícia inoperant i ineficient, si no és directament corrupta, pot haver tardat mesos, anys, a prendre la decisió. El cert és que l’Oriol passa a engruixir la llarga llista de polítics imputats. I cada vegada que algú s’hi troba, el primer que fa es proclamar la seva innocència i sobretot recordar que ser imputat no implica forçosament ser culpable; alguns fins i tot es permeten la frivolitat de dir que és millor estar imputat perquè així es podrà defensar.

El diccionari admet dues accepcions per al concepte “imputar”: decidir en quin compte concret cal assentar una partida, que és l’accepció utilitzada sobretot en l’administració pública; i atribuir la responsabilitat o la culpa d’alguna cosa, que és l’accepció emprada en la justícia. A la vista de les investigacions preliminars, el jutge resol la imputació d’algú quan creu que hi ha prou indicis racionals per a atribuir-li la responsabilitat d’un delicte. Després, en la investigació posterior, caldrà veure fins a quin punt i en quin grau existeix aquesta responsabilitat, amb la possibilitat que al final resulti que no hi havia motiu per atribuir a l’imputat cap responsabilitat o que no hi ha prou proves per a demostrar-ho. Però la Justícia sap el greu perjudici que ocasiona a l’afectat pel fet d’imputar-lo, i se suposa que no ho fa a la lleugera, sense evidències prou clares. Altrament estaria cometent una tremenda injustícia. Per tant, no ens enganyem: quan la Justícia fa una imputació, a no ser que creguem en la perversió i la corrupció d’aquesta justícia, és perquè hi ha vist prou raons per a fer-ho. A l’Oriol Pujol, doncs, imputat, li han vist prou indicis de responsabilitat per iniciar el procés judicial. I per tant, crec que s’ha quedat curt delegant les funcions dels seus càrrecs i no dimitint, com a mínim, de la seva acta de diputat.

Ell mateix demanava, suposo que no pas per ingenuïtat, quelcom tan inversemblant en la Justícia espanyola com és la celeritat; és a dir, la justícia. A l’Estat espanyol hi poden haver entre cinc-cents i set-cents polítics imputats que es passen anys sense que es resolgui res. Una dilació que no és pas motivada en la majoria dels casos per la complexitat de l’afer, sinó per raons i interessos extrajudicials. La majoria dels que arriben a ser processats ja fa temps que han deixat els càrrecs i en molts casos, la política. Els mitjans de comunicació fan grans titulars dels polítics imputats i notes breus dels mateixos polítics quan són absolts o hi ha hagut un sobreseïment del cas. I, val a dir-ho: la quantitat de polítics imputats que al final acaben absolts o que ni tan sols arriben a ser jutjats és tan gran que hom podria pensar que hi ha prou indicis racionals per a imputar la Justícia el delicte de prevaricació o, com a mínim, d’imprudència temerària amb greus perjudicis per a persones innocents.

Tags:

La legalitat de la consulta

març 19th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

Resulta xocant veure com els nacionalistes espanyols afronten el procés català des d’un posicionament absolutament fonamentalista i intransigent, és a dir gens democràtic. Ells tenen uns clixés  establerts i no es cansen de repetir-los encara que no s’ajustin ni poc ni molt a la realitat. I, avesats com estan a la mentida, a partir de la seva pròpia invenció fonamenten totes les argumentacions i atacs contra Catalunya. I això, que a Catalunya ho veiem i sentim sovint de boca de personatges com la Camacho o el Rivera, en l’àmbit espanyol s’arriba a extrems de paranoia total.

Els és igual el que digui el President de la Generalitat o els passos que s’han seguit fins ara. Ells ja tenen les idees prefixades, i actuen no en conseqüència de la realitat sinó dels seus propis fantasmes. Una de les mentides que acostumen a dir és que la consulta és inconstitucional. I això és una ximpleria: una consulta mai pot ser inconstitucional. La Constitució i el marc legal vigent, tant a Catalunya com a Espanya, preveu diferents possibilitats de consulta a la ciutadania, de manera que el problema no és jurídic sinó estrictament polític. El fet que es vulgui consultar sobre un tema que la seva aplicació sí que contravindria el text constitucional, no vol dir que no es pugui consultar. Imaginem que es volgués fer un canvi d’un article de la Constitució. Abans de fer-lo, se n’hauria de parlar, aprovar propostes parlamentàries i, si es cregués oportú proposar una consulta per saber si la ciutadania està d’acord en fer aquesta modificació. Això és el que s’ha fet fins ara, a Catalunya. Les lleis i el marc legal per fer la consulta hi són; el que passa és que políticament als nacionalistes espanyols no els interessa aplicar-les, i per això voten fins i tot en contra de dialogar sobre aquesta possibilitat de fer la consulta.

Per tant, la posició tancada del nacionalisme espanyol a permetre que s’apliqui la legalitat vigent és la que abocarà Catalunya a prendre una determinació unilateral. Des de Catalunya ja es vol actual dins de la legalitat, és el nacionalisme espanyol el qui s’hi oposa sense ni tan sols haver acceptat començar a parlar de quin podria ser el mecanisme legal més adequat. I és aquesta actitud espanyola la que justificarà en el seu moment una Declaració Unilateral d’Independència.

Tags:

Risc d’una revolta social

març 18th, 2013 · No Comments · Economia

El primer ministre luxemburguès i ex president de l’Eurogrup, Jean Claude Junker, advertia la setmana passada del risc d’una revolta social en aquells països que han estat obligats a seguir les mesures d’austeritat extrema imposades per la Unió europea. La veritat és que costa d’entendre, venint d’una de les persones que ha estat responsable de l’aplicació d’aquestes mesures, i que sap fins a quin punt han generat patiment i misèria a milers i milers de ciutadans.

Naturalment, el que no preocupa gens al senyor Junker, ni a la resta de màxims responsables de les polítiques econòmiques de la UE, és que hi hagi raons objectives perquè la ciutadania d’aquests països puguin arribar a fer una revolta social; sinó que algun tipus de revolta social pugui malmetre els seus plans. Ells ja són conscients de mal que han ocasionat, i no tenen cap mena d’escrúpol en admetre que és un mal necessari per tal d’acontentar els mercats, diuen, per tal de recuperar la confiança dels inversors, i naturalment per tal de garantir que aquests països pagaran el seu deute. L’objectiu de les seves polítiques en cap cas són les persones, sinó els interessos econòmics dels grans grups financers. Per això, cada vegada que un país, ja sigui Grècia, Portugal, Espanya o Xipre han estat obedients i han portat a terme alguna d’aquestes mesures imposades, els dirigents europeus han corregut a felicitar els seus governants, amb la clara intenció de salvar-los de les ires dels seus conciutadans.   

A mi, el que em sorprèn, és que no hagi esclatat encara la revolta. Estariá més que justificada. Les mesures econòmiques encaminades a garantir el poder econòmic d’uns pocs en detriment de la majoria, van acompanyades de mesures coercitives per al conjunt de la població i de campanyes propagandístiques per arribar a fer-nos creure que l’empobriment general de la població és un mal no solament inevitable, sinó que cínicament gosen dir que és per al nostre bé. El senyor Junker advertia del risc d’una revolta, jo el que em temo és que correm el risc que no n’hi hagi.

Tags:

Cremant etapes

març 17th, 2013 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

La nova votació sobre el dret a decidir, propiciada aquesta vegada pel PSC, pot semblar una reiteració innecessària, o fins i tot com argumentava la CUP una rebaixa de plantejaments respecte de l’anterior Declaració sobiranista del Parlament. I, tanmateix, penso que també pot ser realment útil.

És evident que el PSC es troba entrampat entre dos focs i que no ho té gens fàcil per sortir-se’n. A Madrid van tenir la gosadia de trencar la disciplina de vot respecte al PSOE, cosa que va visualitzar que a Catalunya hi ha una realitat diferent de l’espanyola. Està clar que la proposta de resolució presentada per CiU a les Corts espanyoles no tenia altre objectiu que la de posar en evidència qui està a favor de la democràcia i del diàleg i qui de la imposició i de la negació dels drets. I potser els socialistes catalans van pensar que aquella mateixa proposta, tan diferent de la Declaració sobiranista anterior, no gosarien votar-la també a Catalunya precisament pel que pot tenir, o semblar que té, de rebaixada de plantejaments. El millor per a l’estratègia del PSC, i potser ells hi comptaven, hauria estat que els nacionalistes catalans haguessin rebutjat de votar-la aquí; això els hauria permès erigir-se ells com l’element central partidari del diàleg, enfront dels nacionalismes contraposats, i a la vegada haurien pogut tirar en cara la incoherència de CiU.

Però, astutament, CiU, ERC i IC-V s’hi van afegir, i només la CUP va fer el paper radical que li correspon. I és que el tema no és comparar aquesta darrera declaració amb l’anterior, sinó veure que són complementàries. Hi ha un full de ruta marcat i se segueix tot el procés pas a pas. Sense més pressa del compte, com voldria el PP, perquè això ens podria fer descarrilar, però sense aturar-lo i anar cremant totes les etapes, perquè totes són necessàries. Tothom sap que amb el tarannà tan poc democràtic de Madrid, s’aniran tancant totes les portes, i cadascuna de les opcions legals per a celebrar la consulta serà tombada o vetada pel Govern espanyol, servint-se quan calgui del seu Tribunal Constitucional. Però precisament per això cal cremar aquestes etapes que són les que ens donaran arguments i legitimitat a l’hora de fer el pas definitiu. Davant de la comunitat internacional, aquests antecedents seran decisius a l’hora d’entendre i d’acceptar una possible declaració unilateral d’independència o de la celebració d’una consulta al marge de la legalitat espanyola.

El 25 de gener es va fer la Declaració de Sobirania, que encara que el Constitucional l’anul·lés, anul·laria el tràmit formal però no l’expressió del Parlament de Catalunya. A partir d’ara el Govern d’espanyol (amb el suport de l’oposició) es nega al diàleg, com es negarà a acceptar transferir la potestat de celebrar un referèndum segons la legislació espanyola, portarà al Constitucional la llei de consultes que s’està elaborant i acabarà donant tota l’argumentació i legitimitat perquè el poble de Catalunya pugui tirar pel dret, en haver esgotat tots els recursos legals.

Tags:

La trama fosca de la Camacho

març 16th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

El cas dels espies o dels suposats espies sembla que ha desaparegut de l’escena periodística, justament ara que es començava a posar en evidència que tota la trama està molt més vinculada a l’entorn de la Camacho que de ningú més.  No és pas casual. Com tampoc ho és que la mateixa Camacho hagués de mentir per justificar que no volia l’escorta dels Mossos i sí la de la policia espanyola.

Ho explicava dies enrere el diari La Razón, gens sospitós de catalanisme. No solament hi ha una relació directa entre el CNI, la policia espanyola i el PP de la Camacho, sinó que va ser el mateix CNI qui va demanar al director de Mètode 3 que “salvés l’Alícia”. Ells sabien que l’Alícia Sánchez Camacho estava al corrent de les gravacions suposadament secretes i es tractava d’evitar que això sortís a la llum pública. I no solament això: segons el diari madrileny el CNI va amenaçar-lo amb un “tanca la boca o te la tancarem”; i efectivament, poc després Francisco Marco va ser detingut. La utilització partidista que fa el Partit Popular dels cossos i forces de seguretat de l’Estat i també del CNI és senzillament escandalosa.

Ja només faltava que sortís el Ministre de l’Interior, l’inefable Jorge Fernández Díaz amençant de treure nous papers que comprometrien CiU, justament quan havia de donar explicacions pel fals informe policial que va sorgir deliberadament durant la campanya electoral. En lloc de demanar disculpes i comprometre’s a fer complir la llei també als funcionaris dels cossos de seguretat, es va limitar a dir que no sabia res, i que si s’havia descobert que el primer informe era fals, ell ja en tenia altres a punt. Qui millor que ell per dir-ho, quan sap que aquell fals informe policial va ser redactat per encàrrec del Comitè de Campanya del PP.

Tags: