Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Espanya, al més pur estil mafiós

març 5th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Hi ha una diferència substancial entre el carterista o petit delinqüent i els grans grups mafiosos o delinqüents a gran escala. Mentre els primers prenen el seu petit botí i fugen o s’amaguen esperant haver estat prou llestos com per a no ser enxampats, els segons actuen a cara descoberta sense escrúpols ni miraments, segurs de la seva impunitat perquè la seva xarxa mafiosa s’estén també als poders públics, a la policia i a l’administració de la Justícia. És el més pur estil Berlusconi, que té en el Partit Popular un alumne avantatjat. 

Actuen com veiem a vegades en les pel·lícules en què el “capo” s’adreça al bon policia coneixedor de les seves activitats delictives, i li diu: “això ho hauràs de demostrar”. I el mafiós ja compta que l’aparell judicial que té minat per la seva organització posarà tota mena de traves a la investigació, retardarà el procés perquè el delicte prescrigui, anul·larà proves concloents o simplement emetrà veredictes inexplicables. Això permet al delinqüent, tant al de pel·lícula, al mafiós italià o a l’espanyol, declarar amb tota la cara dura, per exemple, que no sap si el cotxe esportiu que hi havia al garatge de casa seva era del seu home o era seu, si l’havien comprat o els l’havien regalat, i per què tanta generositat; o els permet dir que no saben si tenen comptes, accions o béns a l’exterior, que ho haurien de consultar amb el seu assessor fiscal; o que no recorden si van acomiadar o no un Bàrcenas qualsevol, i fan cara d’astorats  quan els diuen que un any després encara tenia despatx a la seva seu del carrer de Gènova. Però el més greu d’aquesta màfia a gran escala és que tenen minats tots els poders de l’Estat i els utilitzen per als seus fins polítics, és a dir per als seus fins lucratius.

Des de fa temps, el Govern espanyol legisla més per anar contra Catalunya que per a afavorir els interessos d’Espanya; és capaç d’inventar-se qualsevol norma prevaricadora per a afavorir els seus interessos polítics, convençuts que els seus jutges sempre li donaran la raó. Una bona mostra ha estat la darrera i indigna acció de la Fiscalia General de l’Estat d’expedientar el Fiscal General de Catalunya per haver tingut la gosadia de fer ús de la llibertat d’expressió i afirmar que trobava normal que els catalans volguessin ser consultats sobre quin podria ser el seu futur. Aquest és un Estat putrefacte, amb prou instruments per a sancionar el que calgui si és de l’interès del grup mafiós que el domina. I no s’aturaran per la fotesa de respectar ni els principis democràtics, ni la justícia ni els drets més elementals. Ells fan la llei, ells la interpreten i ells la sancionen.

Tags:

Menyspreables com a persones

març 4th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

El que caracteritza els mentiders compulsius és que ells mateixos acaben creient-se les pròpies mentides. Fabriquen les seves fabulacions a partir de les quals basteixen tot el seu argumentari. I està clar, ho fan amb tal convenciment que perden el sentit del ridícul i, per suposat, no senten el més mínim remordiment ni mal de consciència. Senzillament no en tenen. Qualsevol persona normal, quan és enxampada en una mentida flagrant es torna vermell de vergonya, si pot demana disculpes, i accepta la seva responsabilitat per haver intentar valer-se de l’engany. El mentider compulsiu, no; pot continuar negant les evidències i fins i tot fer-se l’ofès quan la gent no se’l creu.

Recordem el Rajoy i sobretot la Cospedal (és fàcil repassar els mitjans de comunicació) asseverant amb rotunditat que el tal senyor Bàrcenas feia temps que ja s’havia desvinculat del PP. És més, ells mateixos deien que l’havien fet fora com a tresorer del partit quan van adonar-se d’irregularitats, i alhora, amb la mateixa contundència negaven que sabessin res de pràctiques irregulars al sí del partit. La Cospedal fins i tot havia posat data al seu acomiadament. Després s’ha vist que tot havia estat una solemne mentida: el senyor Bàrcenas va cobrar del PP fins aquest mes de gener. No solament no havia deixat el partit, sinó que tenia despatx al carrer de Gènova. I com que entre barruts va la història, ara el Bárcenas ha denunciat el partit per acomiadament improcedent, i més darrerament per haver-li robat dos ordinadors que tenia al seu despatx, a la seu madrilenya del PP. Però és igual, ells surten una i altra vegada, sense el més mínim rubor ni vergonya afirmant, desmentint o contradient-se contínuament. Ho hem vist també amb la Sánchez Camacho, en totes les seves contradiccions per l’afer del suposat espionatge que vindria del seu propi entorn, amb l’única pega, en tot cas, que algú l’hauria filtrat inoportunament. 

És evident que hi ha polítics més de dretes i més d’esquerres, i segons la ideologia de cadascú pot tenir més o menys simpaties per uns o per altres. Hi ha polítics més nacionalistes espanyols i polítics més nacionalistes catalans, i també cadascú es pot sentir més identificat amb uns i agredit pels altres. Però és que en el cas dels dirigents del PP, ja no es tracta de si són més o menys de dretes o de si són més o menys nacionalistes espanyols, és que com a persones són senzillament menyspreables, sense paraula ni dignitat.

Tags:

Catalunya o Espanya. Toca decidir

març 3rd, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Els socialistes catalans semblen cavalls desbocats que no van enlloc. Pere Navarro, amb la seva providencial imperícia ja va començar a fer esbandida abans d’iniciar-se el procés sobiranista de Catalunya, a provocar desercions i retirades de persones rellevants del partit, i a incentivar l’aparició de corrents crítics cap a la seva gestió. Tal és el desgavell de l’actual direcció dels socialistes catalans que, havent sortit ells com a alternativa més espanyolista enfront de socialistes de tarannà més catalanista com Ángel Ros, Montserrat Tura o Joan Ignasi Elena, resulta que han provocat l’enfrontament més dur amb els seus teòrics aliats del PSOE.

 La mateixa Carme Chacón havia donat suport a la candidatura de Pere Navarro per tal d’evitar una deriva excessivament catalanista del PSC. I ara es troba enmig de dos focs, sancionada pel PSOE per no haver votat a Madrid una moció a favor del diàleg per a fer possible la consulta, i sancionada pel PSC (encara que de moment només ha estat una amonestació verbal) per no haver seguit la consigna dels socialistes catalans de votar-la. No crec que ni al PSOE ni al PSC els interessi acabar trencat la seva relació, perquè electoralment hi perdrien tots dos; de manera que la recomposició del pacte establert entre ambdues formacions el que pot provocar és deixar en clar fora de joc la Carme Chacón.

Sembla molt difícil que l’escassa capacitat de lideratge de Pere Navarro permeti augurar una recuperació del Partit dels Socialistes de Catalunya a  curt termini. Però, en tot cas, entenc que tampoc es pot atribuir tota aquesta debacle només a la ineptitud dels seus líders. En realitat, el que està passant al PSC és el que ja està passant al conjunt del país. Fins ara anàvem trampejant en un mar d’ambigüitats on, fins i tot els qui es definien amb més claredat, no representaven cap ruptura perquè tampoc es veia la perspectiva imminent d’un procés sobiranista. Ara, tot el país s’haurà d’anar definint i decantar-se per un o altre bàndol: o paguem els impostos a Madrid o els paguem a Catalunya.

I aquesta ruptura fa que alguns partits es trobin, ja d’entrada, integrament el bàndol del nacionalisme espanyol o al bàndol del nacionalisme català. Però d’altres, poden tenir un peu a cada banda i l’esquetxa que se’ls està obrint entre cames no els permetrà quedar-se en la indefinició sinó volen ser engolits per l’abisme. I entenc que és això el que li passa al PSC. Hi ha moments que fa l’opció d’Espanya, però se’n dol i després rectifica amb un gest que indicaria el contrari. Però això també li pot passar a Iniciativa, encara que en menor mesura perquè tenen més assumit el principi democràtic de respectar la voluntat popular; i i pot passar, o ja li està passant, a CiU amb un Duran i Lleida que torpedina el procés a Catalunya, però tampoc gosa passar-se a l’enemic. Allà li pagarien bé, i la temptació deu ser forta.

Fem-nos pagues que a mesura que avanci el procés s’aniran radicalitzant les posicions, i la gent s’haurà de definir per Catalunya o per Espanya.

Tags:

Celeritat i eficàcia selectiva dels tribunals

març 2nd, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Ara que està tan d’actualitat parlar de corrupció política, valdria la pena diferenciar el que són irregularitats puntuals, encara que siguin per a beneficiar el partit, un amic o a ell mateix, del que són trames mafioses perfectament organitzades per a delinquir de forma permanent i a gran escala. Qui més qui menys tots els partits han tingut casos puntuals de càrrecs públics que han aprofitat la seva situació per a enriquir-se o per a afavorir els seus. En la majoria dels casos, fins i tot, els dirigents dels respectius partits han procurar encobrir o beneficiar-se d’aquestes pràctiques corruptes, encara que quan s’han fet evidents i públiques se n’han desmarcar.

Però, molt més preocupant que aquests casos puntuals de corrupció que cal depurar, naturalment, és que hi hagi un grup que tingui muntada tota una estructura perfectament planificada per a saquejar les arques públiques. I en aquest sentit és evident que el cas Gürtel sobrepassa tots els límits imaginables i adquireix una dimensió tal que al seu costat, les operacions Pretòria o Mercuri són simple menudalla. El PP popular, a través del seu tresorer, tenia muntada una extensa i complicadíssima xarxa d’empreses que feien serveis a les administracions governades per ells, amb la finalitat d’obtenir a part del finançament il·legal del partit, sucosos beneficis personals. Una xarxa estesa a bona part del territori espanyol, encara que preferentment a Madrid, País Valencià i les Illes; una munió d’ajuntaments, diputacions i Govern autonòmics estaven minats per aquesta xarxa mafiosa que no s’entretenia a cobrar comissions d’un 3%, sinó que podia doblar o triplicar el cost d’una obra o servei, per tal que després es poguessin repartir els diners entre els dirigents del partit. Un cop descoberta la trama, han anat apareixen noves branques i nous sumaris per a delictes derivats del primer, cosa que pot haver allargat i complicat tot el procés judicial.

A diferència d’altres països on situacions com aquestes s’han pogut resoldre amb una certa celeritat, aquí la Justícia segueix un ritme interessadament lent. Des del 2009 nou ençà no s’ha tancat cap instrucció i per tant tampoc s’ha celebrat cap judici. Un dels principals “capos”, en tant que tresorer del PP, ha pogut campar amb total llibertat i de fet ha estat en nòmina del partit fins aquest més de febrer, tot i que els seus dirigents mentissin una vegada més afirmant que feia temps que l’havien acomiadat. L’única persona jutjada i condemnada en tota la trama Gürtel ha estat precisament el Jutge Baltasar Garzon, que va tenir la gosadia de tocar els interessos del PP. És pura casualitat? Suposo que no s’ho creu ningú.

Tags:

A Espanya no hi valen les raons

març 1st, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Els catalans, normalment, quan parlem de les relacions amb Espanya tenim una rara obsessió per trobar arguments que justifiquin la nostra posició i sobre que puguin arribar a convèncer els nostres enemics. I dic rara obsessió no pas perquè sigui cap raresa la recerca de raons ni crec que es pugui qualificar d’obsessió qualsevol afany de racionalitat. La rara obsessió ve per la inútil pretensió de convèncer Espanya i els seus polítics.

Ells poden afirmar amb tota contundència, referint-se a ETA, que sense violència es pot parlar de tot; però tan bon punt cessa la violència, ja s’han oblidat de la seva paraula i es torna a no poder parlar de res que no els interessi. Acusen amb virulència el procés català perquè, segons ells, la Generalitat pren decisions unilaterals, quan de moment no ha pres cap decisió, i esgrimeixen que ells estan oberts a parlar; però tot seguit voten en contra d’una moció que no deia altra cosa que propiciar el diàleg entre Catalunya i Espanya. I a més sancionen els seus diputats que sí que han apostat pel diàleg. El ministre Wert, amb la seva malaltissa obsessió per espanyolitzar els alumnes catalans emulant aquella escola franquista de la Formación del Espítiru Nacional, addueix que cal una nova llei uniformitzadora perquè, segons ell, la Justícia havia dictat sentència sobre la generalització del castellà com a llengua vehicular; i quan el Tribunal Suprem li diu que no, que només es reconeix el dret individual d’uns nens a rebre atencions en castellà, en la mesura i forma que determini la Generalitat i sense tocar el principi d’immersió lingüística, aleshores ell continua mentint i dient el que no diu la sentència i refermant-se en el seu objectiu d’atacar l’ensenyament i la convivència a Catalunya.

És inútil anar a Espanya amb arguments, amb formalismes i amb principis jurídics. Ells se’ls passen absolutament tots pel forro, llevat que en algun cas coincideixin amb els seus objectius polítics. Per això, quan algú innocentment intenta demostrar-los l’eficàcia i els beneficis que ha portat el model educatiu català, obté exactament l’efecte contrari. Perquè ells l’ataquen precisament perquè saben que funciona, perquè constaten que és un model integrador i que no crea conflictes ni discriminacions. Les nostres raons per defensar-lo són exactament la seves raons per atacar-lo.

Tags:

Itàlia: Dos pallassos i un titella

febrer 28th, 2013 · No Comments · Economia, Internacional

Quan hi ha situacions de crisi generalitzada, crisi econòmica, crisi política i crisi moral, hi ha el risc que apareguin personatges extravagants i populistes que s’aprofitin de la situació. Per això, els polítics professionals s’afanyen a defensar l’honorabilitat de la seva tasca, i a argumentar que no tots són iguals i que tota societat necessita de la política. I és ben cert. Però, aquests mateixos polítics haurien d’admetre que en el seu conjunt estan fent tots els mèrits perquè la gent els engegui a pastar fang. I Itàlia n’ha estat un bon exemple.

Els resultats electorals es poden intuir, però sempre tenen el seu marge de sorpresa. I en el cas d’Itàlia, conscient que és fàcil dir-ho a pilota passada, han estat d’allò més lògics i coherents amb la realitat que ha viscut el país els darrers anys, malgrat l’aparent sorpresa per la força que ha aconseguit el moviment 5 Estrelles amb el pallasso Beppe Grillo al capdavant. L’estafa monumental en què s’ha convertit la crisi i la seva gestió per part dels grans poders econòmics que dirigeixen la política de la UE ha estat la clau per entendre aquests resultats. Seguint les passes de Grècia, de Portugal, i d’Espanya, a Itàlia també els han imposat les suïcides mesures d’ajust que han ensorrat, a consciència, encara més el país, amb l’agreujant que allà els van imposar un titella vestit de tecnòcrata perquè seguís fil per randa les directrius marcades per aquests poders econòmics, en benefici seu i en perjudici del conjunt de la població. I els italians se n’han recordat, i han preferit votar qualsevol cosa abans que la demencial política avalada per la UE de la mà de Mario Monti. Bàsicament, la gent ha optat per fer boicot a la política.

Ja sé que no és bo que es doni pas a aquesta gent, tipus Berlusconi per una banda i tipus Beppe Grillo de l’altra, perquè és evident que aquests tampoc podran arreglar res. Però és que ja comença a ser hora que algú els digui que ja n’hi ha prou d’aquesta història. I si cap polític seriós gosa plantar cara a aquestes màfies tan ben aposentades a les cúpules dels grups inversors i dels grans bancs, és lògic que la ciutadania deserti de la política oficial i es decanti per les pallassades. I per riure, millor un pallasso professional que un titella.

Tags:

S’atrapa abans un mentider que un coix

febrer 27th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

Diuen que per a descobrir un delinqüent hi ha diferents possibilitats: una primera i elemental és la d’enxampar-lo in fraganti; una segona pot ser anar seguint les pistes i les proves que ens porten a la seva identificació; més fràgil i aplicable només en alguns casos és el mètode de l’exclusió, a través del qual s’arriba a la conclusió que no pot ser ningú més; i finalment, hi ha el recurs de veure qui ha tret profit del delicte. En política, hi pot haver encara una altra possibilitat que seria la de constatar com reaccionen l’entorn i els mitjans afins.

Quan va aparèixer el tema de la gravació de la conversa privada de la senyora Camacho amb l’ex xicota de Jordi Pujol Ferrussola, aquesta va posar el crit al cel i tots els mitjans afins es van escandalitzar, presentant-ho com el summum de la corrupció de la política catalana. De fet, tot plegat formava part d’una mateixa estratègia, endegada fa temps, però incrementada a rel del procés sobiranista amb la intenció de torpedinar-lo. Ja llavors, als despatxos del PP, es va fabricar la falsa notícia dels comptes corrents a Suïssa (aleshores el Mundo ja sabia que el qui de veritat n’hi tenia era el tresorer del PP), i naturalment el diari de Pedro J els va servir d’altaveu. Ells ja compten que el jutge anirà retardant la querella presentada per difamació, i que quan surti la sentència tant se val el que digui perquè ja hauran aconseguit el seu objectiu. Després han apressat la instrucció d’altres casos, alguns dels quals suposo que tenen prou base legal com per a imputar alguns representants polítics, i ara els venia com anell al dit coronar-ho amb una trama d’espionatge.

Qui va encarregar la gravació de la conversa al restaurant la Camarga, probablement no se sabrà mai del cert, perquè la gent pot ser corrupte però no té per què ser forçosament tan imbècil com per fer l’encàrrec per escrit. Però és evident que aquest tema, tan bon punt s’ha començat a girar cap al mateix Partit Popular, i cap a l’entorn de l’ASC com se la coneixia a Mètode 3, els grans mitjans de comunicació espanyols han començat a passar pàgina, i el fiscal ja ha dit que només s’interessarà pel fet puntual de la gravació i que no l’interessa res més… no fos cas que al darrera aparegués el CNI.

Tags:

Inesperada? Ens prenen per ximples

febrer 26th, 2013 · No Comments · Economia

El Comissari europeu d’Afers Econòmics, Olli Rehn, es pronunciava aquest dia sobre la situació de l’economia espanyola, en un doble sentit: d’una banda deia que “s’havia fet l’esforç fiscal estructural” i de l’altra que “s’havia produït una caiguda inesperada del creixement”. Entenc que no hi ha gaire possibilitats d’interpretació, a no ser que hi hagi hagut un problema de transcripció dels periodistes, cosa improbable perquè les declaracions han aparegut de formes molt similars en diferents mitjans de comunicació.

Una primera possibilitat, que jo no crec, seria que els economistes de la Unió europea, amb el comissari Olli Rehn al capdavant, siguin uns perfectes inútils, incapacitats i sense tenir la més remota idea de la matèria que estan tocant. Una altra possibilitat és que tinguin el ple convenciment que la immensa majoria de la població és absolutament idiota i s’empassarà qualsevol ximpleria, sempre es digui amb posat seriós i darrere d’un faristol. ¿A qui se li acut dir, després d’haver admès que s’havia fet “l’esforç fiscal estructural”, eufemisme amb vernís tècnic per anomenar les brutals retallades i els ajustos suïcides, que la caiguda del creixement havia estat inesperada? Els tècnics de la Unió europea, posats al servei de la banca (sobre l’alemanya) i dels grans interessos econòmics, i important-los un rave la realitat que pateix la ciutadania, han imposat unes mesures pensades per a produir una forta recessió, amb un empobriment de la majoria, la destrucció de llocs de treball que en altres països es supleixen amb contractes escombraries que no donen cap mena de confiança ni d’estabilitat per al consum, i per tant unes mesures pensades per a evitar el creixement. Aquestes mesures, les seves mesures, han donat el resultat lògic i esperat; i tot sembla indicar que de seguir així la situació continuarà empitjorant tal com pronostica l’OCDE, per exemple.

No es d’estranyar, doncs, que en les manifestacions que veiem sovint contra les retallades s’hi vegin eslògans com “això no és una crisi, això és una estafa”. Perquè crec que tots podríem estar d’acord que, davant d’una situació d’emergència, de crisi econòmica, es demanés a la població que s’ajustés el cinturó i es resignés a perdre alguns serveis i prestacions públiques. Però el que resulta demencial és que es demani a la gent aquest esforç només per a salvar la banca, per garantir que els poderosos i causants de la crisi no en sortiran perjudicats, quan se sap que aquestes polítiques d’austeritat ens ensorren cada vegada més i aprofundeixen la crisi, fins a tal punt que caldrà fer, està clar, noves retallades i nous ajustos. Ens prenen per ximples; i potser tenen raó veient la resignació amb què ens empassem la misèria imposada.

Tags:

Entre la psicosi i la neurastènia

febrer 25th, 2013 · No Comments · Mitjans de Comunicació, Política catalana

Jo no sé si és que entre tots plegats hem perdut el seny, estem tocats del bolet o si patim algun neurastènia passatgera. Una cosa és que cada vegada més es posi en evidència l’alt nivell de corrupció existent en el món de la política, a nivells gairebé equiparables a la corrupció existent en el món de l’empresa privada, de la justícia o del periodisme. I una altra que ens agafi a tots plegats una neurosi col·lectiva que ens faci veure indicis de corrupció de tot arreu. I en això, els mitjans de comunicació hi tenen molta responsabilitat.

Ja sabem que “qui remena oli els dits se n’unta”, en el món de la política i a tot arreu, i per tant Catalunya no és pas cap excepció. Ja podem entendre que en el nostre cas hi hagi un especial interès per fer aflorar qualsevol cas que hi pugui haver i donar-li un tractament desmesurat amb intencionalitat clarament partidista, i això no és cap excusa per a no combatre els casos de corrupció amb tota la contundència. I ja podem entendre que donada la sensibilitat que hi ha per al tema, els mitjans de comunicació estiguin a l’aguait per informar-ne amb pèls i senyals. Però se suposa que tot ha de tenir la seva mesura: no es pot posar en el mateix sac aquells que han saquejats institucions públiques de tota mena, enduent-se’n milionades, d’aquells que han fet la vista grossa en una llicència menor; i no deu haver fet el mateix un imputat a qui se li reclama una fiança de 15 mil euros que aaquell a qui se n’hi demana una de centenars de milers o d’alguns milions. Però és que els mitjans de comunicació, a plena consciència, aprofiten l’ocasió per esquitxar amb insinuacions i aparents notícies que en realitat no ho serien. Ara sembla que ens vinguin a dir que qualsevol persona o grup que hagi tractat amb l’empresa Mètodo3 ja és sospitosa d’haver comès un delicte. Encara que aquesta empresa fos la tapadora, o es fes servir com a tal, del CNI per a fer espionatge polític, l’empresa treballava legalment i és habitual que hi hagi empreses o grups que facin fer informes de tota mena. No és cap delicte fer un informe, encara que sigui sobre una persona, sinó en tot cas utilitzar mètodes il·legals per a fer-ho i vulnerar la privacitat.

Ara resulta que els mitjans de comunicacio han descobret que fins i tot la CUP havia encarregat un informe a Mètodo3 per saber si una determinada acció política s’ajustava a la legalitat. I on és el presumpte delicte? Ja va passar fa temps amb el cas Millet, en què semblava que qualsevol que hagués tingut alguna relació amb el president del Palau de la Música podia ser sospitós de vés a saber què. Jo també havia parlat amb aquest senyor quan presidia una de les institucions culturals més rellevants del país! Però, els mitjans de comunicació amb la seva dèria per la desinformació ho barregen tot en una delirant psicòtica cacera de bruixes, deixant anar sospites a tot arreu o allà on els interessa, i sense discernir entre l’activitat normal que no hauria de ser notícia de les accions pròpiament delictives.

Tags:

Seguint els passos, fil per randa

febrer 24th, 2013 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

La vicepresidenta Joana Ortega ha presentat aquesta setmana unes primeres conclusions d’un informe que el Govern havia encarregat a l’Institut d’Estudis Autonòmics sobre les possibilitats legals de convocar una consulta o referèndum. I les conclusions eren tan previsibles que més d’un deu haver pensat que no valia la pena encarregar-lo.

Se suposa que l’estudi deu ser més detallat, i sobretot argumentat, però ve a dir que el Govern català ara mateix té els següents mecanismes per a fer la consulta:

–          En base a la llei de consultes actual, que seria inaplicable perquè la mateix llei preveu que només es poden fer consultes sobre temes de competència del Govern de la Generalitat, i en tot cas necessitaria l’autorització del Govern espanyol.

–          Que fos el mateix Govern espanyol el qui, fent ús de les seves competències s’avingués a convocar-lo.

–          A través d’una delegació d’aquestes competències estatals a la Generalitat de Catalunya.

–          O modificant la Constitució, de manera que les comunitats autònomes assumissin aquesta competència de convocar referèndums.

És a dir que no hi ha res de nou que no sabéssim abans de tenir l’informe: tot depèn de la voluntat del Govern espanyol. I el Govern espanyol no és que reclami que la Generalitat s’aculli a la legalitat vigent, sinó que simplement està en contra de què la Generalitat pugui tenir cap mecanisme legal per a fer-ho. I per tant, s’oposarà a què es pugui emprar cap d’aquests mecanismes. Aleshores, al Govern de la Generalitat només li queda el recurs d’aprovar la nova llei de consultes, la tramitació de la qual ja s’havia iniciat en l’anterior legislatura. Però és evident també, que el Govern espanyol impugnarà la nova llei davant del Constitucional, el qual seguirà com sempre les consignes de partit, i la deixarà sense efecte.

I ja serem al cap del carrer, allà on ja sabíem que érem: la llibertat no es pidola, es pren. I aleshores serà el moment de prendre la decisió d’agafar-se a la legitimitat per saltar-se la legalitat. Potser algú dirà que, mentrestant, hem perdut molt de temps i que ja havíem d’haver optar per aquí des de bon començament. Però no crec que sigui ben bé així. Si seguim fil per randa tot el procés, per més que en sapiguem el desenllaç, tindrem molta més credibilitat i força moral per a emprendre el camí definitiu cap a la secessió, hi haurà més gent que s’adonarà que la raó democràtica ens assisteix, i per tant quedarà clar que són ells, els nacionalistes espanyols, els qui no permeten que es faci ús de la legalitat vigent.

Tags: