Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Millo, aspirant a la Moncloa

febrer 23rd, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

Els diferents grups polítics es van posicionar ràpidament davant de les propostes per lluitar contra la corrupció, fetes pel President Artur Mas. Lògicament, s’hi pot estar més o menys d’acord, es poden considerar insuficients o el que es vulgui. Jo no estaria d’acord amb la proposta d’Artur Mas, avalada també pel PSC, de no forçar la dimissió d’un alcalde fins que s’iniciï el judici; entenc que quan una persona és imputada és perquè ja hi ha prou indicis d’alguna responsabilitat, i per tant és aleshores quan hauria de dimitir qualsevol càrrec públic o dirigent de partit. És cert que tenim una justícia que no mereix aquest nom, que retarda inexplicablement i sovint de forma deliberada tots els processos, però també ho és que en  la majoria dels casos els imputats que no acaben condemnats no és perquè s’evidenciï la seva innocència, sinó per falta de proves, que no d’evidències com en el cas de Francisco Camps, o per prescripció del delicte, com en el cas de la ministra Ana Mato.

 També puc entendre que des de l’oposició s’intenti remarcar que a més de fer les propostes, el partit que les fa ja se les podria començar a aplicar. Però, el que resulta realment sorprenent, i jo diria que surrealista, és que el partit que més contundentment va desqualificar les propostes d’Artur Mas fos precisament el partit de la corrupció per excel·lència, el PP. A més, el seu portaveu, Enric Millo, va ser contundent a l’hora d’afirmar que s’havien de foragitar de la política tots els xoriços i corruptes. Precisament el senyor Millo es va salvar pels pèls de ser imputat en el cas Treball, quan ell era militant d’Unió Democràtica, i com deia abans perquè no hi havia prou proves de la seva responsabilitat en el cas, però sí evidències com a mínim de la seva connivència. Ja ho he dit en altres ocasions, no és que el Partit Popular sigui el partit que supera en escreix tots els altres plegats en el tema de la corrupció, és que la magnitud de les seves accions delictives no té punt de comparació. I per exemple un botó: ja puc creure que alguna cosa hi deu haver en el cas Manga i en la imputació de l’alcalde convergent de Sant Hilari, però se li demana una fiança de 16 mil euros quan en els implicats en la majoria de les trames del PP, cas Gürtel, cas Brugal, cas Noos, cas Pokemon, cas Palma Arena, cas Emarsa, etc. les fiances pugen a centenars de milers d’euros. Mentre un cas tan condemnable com el de Treball sembla que hauria servit per a adquirir gratuïtament mobiliari per al partit d’Duran i Lleida, en els del PP hi trobem saquejos descarats de les institucions per a l’enriquiment personal dels lídes populars. I això sense parlar dels sobres del senyor Bàrcenas.

Probablement, però, el senyor Millo no vagi tan desencaminat en la seva petició de fer fora de la política tants xiriços i corruptes. Ell deu saber que si es pogués fer així, d’un sol cop, saltarien una bona pila d’alcaldes i de càrrecs del PSOE, en saltarien uns quants de CiU, com també algun de IU i fins i tot d’ERC, però saltaria pels aires tota la cúpula del PP. I potser és aquesta la seva estratègia: si es fes net de corruptes, les files del PP quedarien tan delmades que es podria postular per ser candidat a la Moncloa.

Tags:

El sentit de l’humor de Pere Navarro

febrer 22nd, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Diuen que l’humor és un dels recursos que tenen les persones tímides per desinhibir-se o per participar en converses on podrien sentir-se desplaçats. Amb un sentit del ridícul excessiu, els fa por intervenir en determinades ocasions, perquè no saben com s’ho agafaran els altres o temen no estar a l’alçada, i per això recorren a frases enginyoses, acudits o sortides de to; com a mínim, sempre tenen la coartada de justificar que ells ho deien en broma.  En política, veient el cas de Pere Navarro, també deu passar. D’aquí el seu estirabot sobre la monarquia espanyola.

I no és pas que reclamar l’abdicació d’un monarca com el Joan Carles sigui cap bajanada. El personatge ha arribat a un nivell de credibilitat tan baix, ell i el conjunt de la seva família, que gairebé és el mínim que se li hauria d’exigir. El que ha sobtat, a propis i a estranys, és el qui i el quan. Què li ha passat pel cap al senyor Navarro per sortir ara amb aquest acudit? Quan a les Corts espanyoles, Mariano Rajoy intenta fer-nos creure que la pèssima situació econòmica, que ell ha agreujat en el darrer any, no és responsabilitat seva, i que les mesures que han empobrit el país i creat més atur eren imprescindibles i inevitables, sense dir que eren només imprescindibles i inevitables per a satisfer els interessos dels seus amics. Quan el mateix Mariano Rajoy intentava dir que la corrupció política no és pas generalitzada; i és cert perquè, essent present a totes les esferes de poder, només és generalitzada a l’interior del PP. Quan Catalunya es troba, en paraules de Miquel Sellarès en plena guerra pels atacs incessants i fora mida d’un nacionalisme espanyol que no ha cregut mai en la democràcia ni en la llibertat dels pobles. Aleshores surt el Pere Navarro i ens explica que potser seria bo que el rei Joan Carles abdiqués en favor del seu fill.

Home, senyor Navarro, posats a abdicar que ho faci en favor del poble i que es pogui acabar amb aquesta pantomima de la monarquia. Però hi ha una altra manera de fer efectiva aquesta abdicació, que de fet hauria de demanar qualsevol monàrquic espanyol mínimament honest, i és abdicant nosaltres, els catalans, d’aquesta monarquia. I ja s’ho faran els espanyols si volen mantenir aquest sòmines amb la corona al cap. Però no, Pere Navarro devia sentir-se en fora de joc, com exclòs del debat polític actual, i amb aquest acudit ha aconseguit captar una mica l’atenció: el seu dia de glòria.

Tags:

Catalunya – Escòcia, processos a part

febrer 21st, 2013 · No Comments · Internacional, Polí­tica Espanyola

Llegeixo als mitjans de comunicació d’aquí que la premsa escocesa critica el líder de l’SNP Àlex Salmond per menystenir el procés català i no voler fer una causa comuna en la mesura que sembla que estem immersos en processos sobiranistes molt semblants. Probablement, el líder escocès valora que té més possibilitats d’èxit si el cas d’Escòcia el presenta com un cas aïllat dins d’Europa que no ha de posar en dubte la integritat dels altres estats. Una manera com una altra d’evitar que el seu procés, consentit democràticament pel Regne Unit, ensopegui amb l’oposició i l’hostilitat d’altres Estats europeus.

No ens ha d’estranyar gens ni mica. Objectivament, una ofensiva generalitzada al continent europeu de les anomenades nacions sense estat per a la seva emancipació posaria en estat de màxima alerta al conjunt de la Unió europea, de manera que de ben segur arbitrarien mesures dràstiques per a impedir el desmembrament de molts dels seus Estats. És cert que hi ha hagut, i jo mateix hi he participat, alguns moviments en aquest sentit que podien agrupar des de representants del País Basc o d’Escòcia, a occitans, sards, corsos, friülesos, frisons, gal·lesos, o feroesos; però és evident que, a part que cadascú segueix el seu propi procés amb estratègies i objectius força dispars, una unitat d’acció d’aquests pobles reivindicant conjuntament el dret a esdevenir nous estats està condemnada al fracàs. I no només per la dificultat de coordinar realitats tan diferents, sinó perquè la suma d’aquestes reivindicació despertaria una aliança, aquesta sí ben sòlida i amb objectius clars, del conjunt dels estats europeus per avortar-ho. És el mateix dilema que es podria plantejar a l’Estat espanyol, en el cas que Euskadi decidís emprendre un procés semblant al de Catalunya. No tinc gens clar si anant plegats tindríem més força per sortir-nos-en o si, per contra, despertaríem encara més les ires d’un Estat que sentiria ferit de mort.

En qualsevol cas, no ens ha d’estranyar que Escòcia vulgui seguir el seu camí i, si considera que això el pot perjudicar, no vulgui saber res del procés català. És més, si Escòcia assolis la independència a curt termini, tampoc podríem comptar excessivament amb el seu suport, perquè immediatament els escocesos se sentirien, en tant que Estat, més propers al conjunt d’estats europeus que no pas a una nació com la nostra que voldria seguir els seus passos. O és que nosaltres acceptaríem vincular el nostre procés al dels sards o al dels corsos? Aquí ve a tomb recordar aquella dita de Ramon Llull: “El mul trobà el cavall i l’ase: saludà el cavall i no volgué saludar l’ase”.

Tags:

La fotesa dels arguments jurídics

febrer 20th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

El fet que molts juristes assegurin que la Declaració sobiranista del Parlament de Catalunya no és recorrible davant del Tribunal Constitucional, no és ni serà cap obstacle per al Partit Popular a l’hora de tirar endavant el recurs, com tampoc ho serà per a aquesta pantomima de TC per a acceptar-lo. És evident que aquí, els juristes més aviat hi fan nosa; i en tot cas només els necessitaran a l’hora de donar una certa aparença tècnica, tant al recurs que es presenti com a la resolució final del Constitucional.

Diuen els juristes que no té sentit recórrer davant del Tribunal Constitucional una Resolució aprovada pel Parlament de Catalunya que no té conseqüències jurídiques, quan la funció del Tribunal Constitucional, teòricament, és vetllar perquè les nomes i legislacions que es derivin dels poders legislatius i de les institucions públiques en general, s’emmarquin dins del text constitucional. Però ells saben de la importància, des del punt de vista democràtic, que hi hagi una declaració d’aquest tipus que després serà esgrimida com a aval per a passos posteriors cap a l’exercici del dret a decidir. De fet, el Parlament de Catalunya ja ha aprovat, com a mínim en dues ocasions, resolucions en què es referma el dret a l’autodeterminació de Catalunya, i fins ara no havien estat recorregudes no pas per qüestions de tipus jurídic sinó, simplement, perquè políticament no els semblava oportú en la mesura que veien poc probable un procés com el que s’ha esdevingut els darrers mesos. Si es fes cas de les tesis del PP sobre la possibilitat de recórrer una Declaració que no té efectes jurídics, voldria dir que la Constitució, per més que ho tingui previst en el seu capítol X, no es podria reformar mai, perquè se suposa que abans d’aprovar una reforma de la Constitució bé s’ha de plantejar el tema que fins aleshores no entra en el text constitucional. 

Però, tot això, per als espanyols, són foteses, perquè al final la presentació o no del recurs dependrà única i exclusivament de la rendibilitat política que creguin que en poden treure. I la resolució del TC es pot ajornar indefinidament a l’espera del moment més oportú per a treure-la, d’acord amb els interessos del nacionalisme espanyol Ara mateix, el Govern, a través del seu CNI, està prou distret en embrutar el procés sobiranista com per iniciar una batalla de tipus jurídic que podria generar una reacció en contra seva. En tot cas, quan vegin que els qui estan quedant en evidència en tot aquest afer de l’espionatge són el mateix Govern del PP, a través de la policia espanyola i el CNI posats al servei del PP, aleshores serà el moment de presentar el recurs i desviar l’atenció.

Tags:

Empresaris contra empresaris

febrer 19th, 2013 · No Comments · Economia

La teoria del fundador de l’empresa automobilística Henry Ford era de sentit comú: si ell fabricava vehicles per a la classe treballadora, aquests havien de cobrar el suficient com per a poder comprar-los. D’aquesta manera, el desenvolupament del país depenia fonamentalment de la capacitat de la majoria de la població per a consumir els productes de les seves empreses. És possible que algú tingués la temptació de pagar malament els seus treballadors, comptant que serien els treballadors de les altres empreses, més ben pagats, els qui compressin els seus productes, però el creixement econòmic es fonamentava en el principi d’Henry Ford. 

Aquest plantejament ha servit, en certa manera, per a fomentar el creixement durant molt de temps: si la gent té feina estable i mínimament ben remunerada, té un cert poder adquisitiu; i això permet comprar cotxes, tenir vivenda pròpia i fins i tot segona residència, utilitzar serveis i consumir en general. Per tant, a part d’un cert benestar per a la població també és benefici per a les empreses. Però això va començar a estroncar-se a partir de la internacionalització de l’economia, de l’anomenada globalització. Les grans empreses han anat veient que ja no depenen d’aquest mercat interior de cada país, i que poden produir en un lloc on la mà d’obra sigui més barata i les exigències socials menors, per tal de vendre el producte a un altre país on sí que hi hagi un major poder adquisitiu, o simplement prescindir de la producció per a la majoria de la població per centrar-se en el mercat del luxe, restringit a les classes més benestants. I això també ha funcionat a Europa, mentre es podia produir al tercer món i importar aquí els productes per al consum dels europeus.

Però, la voracitat dels grans poders econòmics no té límits. I aquesta crisi els ha fet veure que també poden prescindir del mercat generalitzat europeu, per orientar els seus negocis cap a sectors no tan majoritaris o cap a les economies emergents. La conclusió és no solament el desballestament de l’estat del benestar, sinó també, i sobretot, de la petita i mitjana empresa que depèn del consum directe de la població. L’empobriment general de la població, forçat amb les mesures d’austeritat, és la ruïna d’aquestes empreses. El que sobta és que les organitzacions empresarials d’aquestes petites i mitjanes empreses, sovint, es presentin de bracet de les grans patronals, les que impulsen i imposen les polítiques d’austeritat, quan aquestes són els seus principal i letals enemics.

Tags:

Embolica que fa fort

febrer 18th, 2013 · No Comments · Mitjans de Comunicació, Polí­tica Espanyola

Els espanyols en són uns mestres en això d’embolicar la troca. Les xifres pel que fa al nombre de corruptes, a la gravetat de la corrupció, als informes policials, a les actuacions judicials… són escandaloses: el PP és de llarg l’amo i senyor de la corrupció, i en tot cas seguit del PSOE. Però és igual, la premsa i els polítics espanyols estan obsessionats en  difondre la idea que Catalunya està minada per la corrupció. I per fer-ho, com que no poden pas presentar excessives dades globals i objectives, el que fan és dedicar-se a crear una confusió total. 

Si féssim cas de les declaracions de testimonis i imputats en les diferents trames de corrupció, conclouríem que l’única cosa raonable que podria fer la Justícia espanyola seria procedir a la il·legalització del PP, no tant com a partit polític sinó per ser una tapadora d’una banda mafiosa i delictiva, que utilitza la política com a excusa. Però, tan bon punt troben algun indici o algun fet real que pot afectar un polític català, o millor de CiU perquè els del PSC tot i tenir més imputats no compten per la seva estratègia i a ERC pràcticament no hi ha trobat res, aleshores munten el gran escàndol. I perquè l’escàndol sigui creïble, els mitjans de comunicació s’han de dedicar fonamentalment a desinformar, tergiversar, donar dades tretes de context, sense cap verificació real o sabent que són falses. És el que van fer amb tot l’afer Pujol, sense matisar, sovint que hi ha dos temes completament diferenciats: un és el d’un Pujol Ferrusola que, en principi, no té cap paper en la política catalana; i l’altra és el de l’Oriol Pujol que, segons els indicis, podria haver fet de mitjancer en el tema de les ITV. De tots dos casos fa temps que se’n parla i que la fiscalia demana la seva imputació sense que s’acabi de produir mai; i en el cas de l’Oriol, de resultar ser cert i condemnable, l’afer no tindria ni punt de comparació amb tota la trama Gürtel en què es parla d’uns 200 milions desviats de les arques públiques i que s’han repartit en sobresous en negre per als membres de la banda popular.

L’altre afer en què els nacionalistes espanyols es dediquen ara a embolicar la troca és el de l’espionatge. D’una banda, barregen interessadament, el que són informes sobre persones d’un cert nivell, habituals en tots els àmbits, amb el que podria ser l’espionatge amb micròfons ocults inclosos. I de l’altra, sense que es vegi massa clar a qui podia interessar tota aquesta trama d’espionatge a polítics de partits ben diversos, els mitjans de comunicació espanyols, o els catalans amb vocació espanyola, ho presenten com un símptoma d’una corrupció generalitzada que només apunta a una direcció: la d’intentar avortar el procés sobiranista. I en aquest cas, potser la resposta la tenim en el que insinuava José Manuel Sánchez Fornet, secretari general del Sindicat Unificat de la Policia (SUP), que relacionava Mètode 3 amb el CNI.

Tags:

Pragmatisme o revolta

febrer 17th, 2013 · No Comments · Economia, Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

El joc de la política funciona, en bona mesura, perquè la gent s’ho empassa tot o simplement passa bastant de tot. Tothom fa veure que s’escandalitza pels casos de corrupció, però tothom encobreix els seus i considera que són els altres els qui han de fer net. Es creen comissions i ponències, diuen, per fomentar la transparència, però a l’hora de la veritat res de res. Entre altres coses, i jo diria que potser fonamentalment, perquè saben que la corrupció política no ha estat determinant en els resultats electorals; la gent no ha deixat de votar polítics i partits corruptes.

El mateix passa amb el joc entre Govern i oposició. Tothom sap que les retallades vénen imposades per una política suïcida, orquestrada i dirigida bàsicament pels bancs alemanys, que imposa aquesta austeritat a plena consciència que genera més empobriment arreu, però que els garanteix que cobraran el deute. Una imposició europea agreujada per l’espoli fiscal que pateix Catalunya i les arbitràries i injustes imposicions que hi afegeix l’Estat espanyol, que a més es permet d’incomplir els seus compromisos i el que marca la llei sobre inversions a Catalunya. Però com que les retallades són impopulars, encara que els partits que estan a l’oposició haurien de fer exactament el mateix, fan veure que tota la responsabilitat és del Govern. Fins i tot aplicant les mesures concretes d’estalvi o d’increment d’ingressos que proposa l’oposició, els resultats serien molt minsos i del tot insuficients. Però és igual, ells saben que la gent indignada per la situació vol sentir això.

D’una banda tenim el cinisme del PP, que és el mateix que escanya les finances catalanes, el mateix que imposa unes condicions inassumibles, el que incompleix i no paga el que deu a Catalunya, el que posa tota mena d’entrebancs perquè Catalunya se’n pugui sortir, i en definitiva el qui estaria disposat a anar molt més enllà en les retallades. Però també hi ha la demagògia d’una determinada esquerra que, quan veu que ni aplicant els seus números (la tan reivindicada recuperació de l’impost de successions) no s’arriba enlloc, reclama que no es prioritzi el pagament dels interessos i dels crèdits, al pagament de les despeses bàsiques de la societat com la sanitat, l’ensenyament o els serveis socials. El que no diuen és com s’arribaria a final de mes si no disposem de crèdit exterior, i menys en tindríem si a més incomplíssim el pagament del que ja tenim.

La situació no és fàcil, i menys per a la gent d’esquerres. Però entenc que no hi ha gaire alternatives: o el pragmatisme, que suposa intentar salvar els esculls amb les regles de joc que ens imposen, o la revolució No es pot repicar les campanes i anar a la processó. No es pot dir que no es paguin els interessos del deute, i després pretendre anar a buscar finançament als mercats; no es pot dir que no s’han de fer retallades i després no dir com es pagarà el deute que cada vegada es farà més gran. Ells també ho saben, però compten que ara el que vol sentir la gent és que s’està en contra de les retallades i en contra de qui retalla, encara que els qui ara són a l’oposició es veurien obligats a fer exactament el mateix. A no ser que, com la CUP, es proposi fer el salt al sistema; també aquests haurien d’explicar com es podria sobreviure plantant cara al món financer i als grans poders econòmics, però com a mínim és l’opció més coherent si no s’accepten les retallades que ens imposa el sistema.

Tags:

Retallades, o què?

febrer 16th, 2013 · No Comments · Política catalana

El Govern anuncia noves retallades. No podíem pas esperar cap altra cosa: les polítiques que s’estan seguint tenen l’objectiu de destruir llocs de treball, de crear precarietat i inestabilitat i per tant reduir el consum, incrementar la crisi de les petites i mitjanes empreses, i per tant reduir els ingressos de l’administració. El que guanyem d’una banda amb les retallades ho perdem amb l’empobriment general del país. És un cercle viciós sense fi, mentre qui té els ressorts del poder no decideixi fer un gir radical. Diuen els historiadors de l’economia que mai les polítiques d’austeritat han donat resultats positius, que sempre han empitjorat la situació fins al punt que algú s’adona que el desastre pot arribar a afectar també als poderosos, i aleshores s’inicia un canvi de rumb. Anem pel camí.

 

I, tractant-se d’un Govern, el català, que té un pressupost molt finalista amb un percentatge altíssim de les seves despeses destinades a sanitat, educació i serveis socials, és evident que les retallades han de ser en aquests sectors. Afirmar que es podrien retallar d’altres partides, com fan els nacionalistes espanyols que voldrien eliminar tot el que sigui suport a la llengua, a la cultura i a les mínimes estructures de país, o com fan des d’altres sectors de l’esquerra adduint que hi ha despeses supèrflues o que es podrien obtenir més ingressos, és pura demagògia i enganyar el personal. Perquè la resta de partides d’on es podria estalviar representa un import molt minso, en comparació amb el que s’ha de retallar. L’esquerra, des d’ERC fins a IC-V, abans parlava de la necessitat de recuperar l’impost de successions, de crear nous impostos com el de la banca, i a part que el Govern espanyol ho ha boicotejat perquè està interessat en què Catalunya no pugui complir amb el dèficit imposat, tot plegat no arribava a cobrir ni la meitat del que calia.

Ens podem oposar, i ens oposem, a les retallades, naturalment. Però algú hauria d’aportar alternatives. Les retallades ens vénen imposades des d’Europa i incrementades per la intervenció malèvola de l’Estat. Fins i tot optant pel sobiranisme de la via ràpida, com propugnen molts i sembla que el Govern espanyol també vulgui forçar, el problema del pressupost per aquest any hi seria igual. Perquè, es poden preparar les lleis de consulta que es vulgui i fins i tot fer una declaració unilateral d’Independència des del Parlament de Catalunya, però el Govern ha de pagar les nòmines i les despeses corrents de cada mes i, de moment, té les aixetes del crèdit tancades. A part de queixar-nos, algú hauria d’aportar solucions.

Tags:

Ni una ombra de sospita

febrer 15th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

És possible, i perfectament plausible, que molts pensin que des de les estructures de l’Estat s’estan utilitzant tots els mecanismes que tenen al seu abast per fer fracassar el procés sobiranista. I em refereixo, ara, a la policia, als serveis d’intel·ligència, als inspectors d’hisenda, etc que estarien furgant a tort i a dret per trobar qualsevol escletxa per on poder-se agafar. De fet, sense haver-hi aquesta urgència política d’ara, és ben sabut que a Catalunya sempre hi ha moltes més inspeccions fiscals que a cap altre lloc de l’Estat. Ens hem de fer pagues que ells utilitzaran totes les seves armes, inclosa la guerra bruta.

I bé, això, que penso que és perfectament denunciable, no pot servir de justificació per als qui realment estan en fals, per als qui realment han comès algun tipus de delicte, han abusat del seu càrrec o tenen quelcom per amagar. Perquè no hi ha dia que no apareguin nous casos de corrupció. I això que en un polític espanyol pot representar, a tot estirar, la fi de la seva carrera política, aquí pot esdevenir un escull important per al procés de transició nacional. Ja sé que si fem un cop d’ull al diccionari de la corrupció, sense que aquest sigui complet ni de tros, trobarem que el Partit Popular arriba als 240 casos d’imputacions per corrupció, el PSOE 125, als quals podríem afegir els 18 del PSC, mentre que CiU en tenen 17. La diferència és força escandalosa, però a nivell mediàtic i per suposat als mitjans espanyols, poden presentar Catalunya com el gran focus de corrupció, i això pot anar calant entre la gent fins a pensar que no hi ha ningú que sigui fiable, ni els de casa nostra. I si algú s’entreté a veure què hi ha darrer d’aquestes xifres, s’adonarà que el PP no només guanya numèricament, sinó que el volum i la gravetat dels fets que s’imputen a militants i alts càrrec del PP són força més greus que els de la resta.

Però és igual. Ells són perfectament conscients que si poden explotar el tema al màxim, pot ser una bona arma per a desacreditar el procés sobiranista. Per això, cal que en siguin ben conscients també els nostres polítics; i a la més mínima sospita, cal retirar-se immediatament si és que la seva acció política tenia com a objectiu estar al servei del país. No es tracta, ara, de si ha de prevaldre o no la presumpció d’innocència, sinó de si ha de prevaldre o no el servei al país. I ara el que el país menys necessita és veure’s permanentment sota la sospita de la corrupció.

Tags:

Senzillament, em repugnen

febrer 14th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Fins que no els posen els cadàvers a la porta, aquesta gentussa no reacciona. El Partit Popular estava decidit, ja ho havia anunciat, a rebutjar la ILP sobre els desnonaments, d’acord amb els interessos particulars dels seus amics i conscients de la dramàtica injustícia que suposa el manteniment de l’actual situació. Van caldre dos morts més perquè canviessin el sentit del seu vot. No pas perquè els importessin els morts, ni aquests ni els anteriors, sinó per la mala imatge que hagués donat haver-s’hi oposat quan els cadàvers encara eren calents. Després, en el tràmit parlamentari, ja es cuidaran de tornar les coses al seu lloc, si ningú més té la mala pensada i la inoportunitat de llançar-se del balcó just en el moment de la votació.

Devien estar molt contrariats per no poder satisfer a la primera els desitjos dels banquers, que el President del Congrés perdés els estreps a mitja sessió. Jesús Posada, com un Tejero qualsevol, va deixar anar un més que perceptible “Que los echen, conyo!”, per fer callar els membres de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca a la tribuna d’invitats. I és que el nivell humà i cultural d’aquesta trepa no dóna per més. I això que, de fet, l’aprovació del Congrés no representava altra cosa que donar llum verda perquè la iniciativa popular iniciés el tràmit parlamentari i que per tant es discutís com a mínim en Comissió. La votació no implicava mostrar l’acord o no al contingut, sinó simplement permetre que se’n pogués parlar a la Cambra. Amb tot, la votació a contracor els aigualia la festa, ells que estaven tan eufòrics per haver permès, aquesta vegada sí que amb ple convenciment, una altra iniciativa popular  que proposa que la tortura dels animals sigui considerada un “bé d’interès cultural”.

Si no fos perquè la podridura del partit es fa evident a tots els nivells, costaria de creure que hi pugui haver tanta indecència. Els partidaris de la defensa dels animals, espanyols o catalans, tenen un motiu més per reclamar la independència. Em faria vergonya pertànyer a un país que és capaç de castigar la cultura amb increments desorbitats d’impostos i reduccions dràstiques de les subvencions, però que manté l’IVA reduït per als toros i subvencions milionàries, i a més encara té el desvergonyiment de voler declarar-los “bé d’interès cultural”. Simplement em produeixen fàstic.

Tags: