La diplomàcia és l’art de saber conduir les relacions entre estats, entre institucions o entre governs. Però en general també s’empra el terme com a sinònim de tacte o d’habilitat en tot tipus de relació. És una manera de dir les coses subtilment perquè ningú pugui sentir-se ferit ni menystingut, i que fins i tot els retrets quedin dissimulats en un formulari de bones maneres. La diplomàcia és necessària en moltes situacions, i no només en la política d’estats, però portada a l’extrem pot esdevenir del tot inútil perquè, enmig de tanta faramalla formal, no s’aconsegueix fer arribar el missatge a l’interessat.
És el que sembla que està fent la majoria dels mitjans de comunicació i de personalitats rellevants de tots els àmbits que s’han manifestat a rel de la renúncia del Papa Benet XVI. D’entrada, em sembla exagerat el relleu que se li ha donat al fet en sí, per més que es tracti del cap espiritual de molts milions de persones, donat que la incidència real en la nostra societat és molt minsa. Igual com passa quan es mor algú, moment en què tots acostumem a exercir la diplomàcia, tothom s’ha abocat en elogis a aquest Papa, tant per la seva gestió com a Pontífex com per la decisió presa de deixar el càrrec. L’Església, no pas per casualitat, utilitza sempre un llenguatge pompós, ambigu, gairebé eteri, com a expressió màxima de la diplomàcia més inútil que no acaba de dir res. I si algú vol resumir tots aquests anys de pontificat, li costarà fer-ne cap concreció, i segurament no podrà evitar fer al·lusió que ha estat en aquest període que s’ha destapat tot el tema de la pederàstia que ell mateix havia procurat encobrir abans d’arribar a posar-se la tiara. No s’ha avançat gens en temes com la presència de la dona al sí de l’Església i ben poc en el que s’anomena diàleg interreligiós, amb relliscada de Benet XVI inclosa que podia haver exaltat les comunitats musulmanes.
La tradició de l’Església era que els papes no renunciaven mai i es mantenien al càrrec fins a la mort; el cas de l’anterior Papa va arribar a extrems de patetisme gairebé inhumà. Ara resulta que tothom es desfà en elogis perquè Benet XVI ha entès que no podia continuar exercint de Cap de l’Església catòlica si no es trobava en plenes facultats físiques. Alguns parlen d’un gran exercici de responsabilitat i de generositat, el que equival a dir que els anteriors, i especialment Joan Pau II, havia fet exactament el contrari. Diplomàticament, la majoria passen per alt que la seva renúncia deu tenir molt més a veure en els escàndols interns del Vaticà, en les conxorxes i intrigues entre la cúria cardenalícia, de la qual en va sorgir només una punta amb l’afer de les filtracions del seu majordom. Amb tanta diplomàcia informativa, ningú ens explica realment per què Benet XVI s’ha vist forçat a la renúncia.
