Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

La feblesa dels lideratges

febrer 3rd, 2013 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Els partits polítics funcionen com a poderoses maquinàries publicitàries que necessiten donar una imatge en funció del mercat electoral que vulguin captar, i aquesta imatge s’ha de poder visualitzar en una o unes persones concretes. És cert que a vegades hi ha líders polítics que creen o impulsen un partit pel propi carisma, com podia ser el cas de Jordi Pujol, però el normal és que siguin els partits els qui creïn els seus líders.

 A diferència de les campanyes publicitàries comercials, que sovint també busquen una imatge personal que les identifiqui, en la política el líder no és un actor que és perfectament conscient de la caducitat del seu lideratge, sinó una persona que s’ha arribat a creure el paper que li han creat. I aquí és on poden sorgir els problemes: arribar a la cúpula d’un partit, sobretot si estem parlant d’un partit gran no és una empresa que pugui emprendre ningú en solitari, sinó que precisa de molts suports i complicitats. Però, quan s’ha assolit el cim més d’un s’arriba a creure que aquell lideratge és una obra personal seva.

 Si aquest líder que s’ha cregut el seu paper dominant és, a més,excessivament mediocre, segurament s’envoltarà també de persones mediocres, no fos cas que algú gosés optar per prendre-li el lloc. I com que els partits són també una escala per on els aspirants han de pujar si volen fer carrera polític, són ben pocs els qui gosen ser crítics amb les cúpules i els lideratges del partit: qui es belluga no surt a la foto, ni va a les llistes. Aleshores ja tenim el líder cregut, cada vegada més desconnectat de la realitat del país i fins i tot del seu partit, i a qui ningú del seu entorn gosa portar-li la contrària, mentre el seu lideratge no trontolli i mentre els subordinats no se sentit definitivament arraconats,.

 Això ha fet que més d’un hagi fet un mal pas, pensant que si ell prenia una determinada opció la gent el seguiria. És el que els ha passat als socialistes catalans, que van escollir Navarro no pas per les seves qualitats i aptituds de lideratge, sinó com a instrument d’urgència per a frenar el sector catalanista. Però després ha resultat que el Pere Navarro s’ho ha cregut i, seguint les consignes de Madrid, ha començat a prendre decisions que han estat nefastes per al partit. Qualsevol federalista de veritat hauria entès que, sense necessitat d’acceptar els posicionaments secessionistes, estaria molt més a prop d’aquests que dels nacionalistes espanyols; al capdavall, és impossible pensar en cap federació si no es parteix de la pròpia sobirania. Navarro, doncs, no solament s’ha allunyat de la dinàmica general del país, sinó també de bona part del seu partit.

 Encara que en un altre sentit, també aquest fet de creure’s el lideratge creat des de l’estructura de partit, pot fer que alguns dissidents del PSC, però també podríem dir d’ERC i aviat potser també de CiU, arribin a creure que si ells havien estat icones i punts de referència política, quan ells emprenguin un nou camí s’enduran també la capacitat de lideratge. Tot i que està per veure, aventuro un futur poc galdós a la Nova esquerra catalana impulsada per gent com l’Ernest Maragall i el Carod Rovira, a no ser que el Pere Navarro aconseguís la liquidació total del PSC. I el mateix podríem dir amb un Duran i Lleida, que en algun moment pot tenir la temptació de trencar la Federació i emprendre el camí en solitari; segurament, la trencadissa afectaria de ple UDC i el nou projecte es veuria obligat a llançar-se als braços del PP, amb qui teòricament hauria de tenir moltes més divergències que no amb la CDC més sobiranista.

Tags:

La Justícia no entén de justícia

febrer 2nd, 2013 · No Comments · General

Els despropòsits de la Justícia són tan descomunals que ja no es pot agafar per enlloc. Hi ha, evidentment, els casos de politització tant si és per afavorir determinats partits com si és per a posicionar-se a favor d’una ideologia concreta. Però hi ha molts altres casos, segurament sense tanta càrrega política, en què també es donen sentències i decisions absolutament injustes i incomprensibles per la gent normal. El cas de la dona condemnada a més de dos anys de presó per gastar-se 193 euros amb una targeta trobada, hauria acabat amb la dona empresonada si l’escàndol no hagués sortit els mitjans de comunicació.

 I abans-d’ahir coneixíem un altre cas ben peculiar. L’Audiència de Barcelona ha absolt el ginecòleg Carlos Morin, del suposat delicte de practicar avortaments il·legals, pels quals se li demanaven 270 anys de presó. En aquest cas, el tema no està en el fet que finalment s’absolgués el ginecòleg peruà, sinó en el fet que el procés es va iniciar el 2006. Segons relaten els mitjans de comunicació, en la sentència es declara provat que les dones a les quals es va practicar l’avortament van donar el seu consentiment i ho van demanar expressament, i a més en tots els casos es complien els requisits del tempos de gestació i dels informes mèdics que marca la llei. I la pregunta que es pot formular qualsevol és: i per comprovar això calia esperar més de sis anys? No crec que ningú amb dos dits de front es cregui que la maquinària judicial hagi necessitat sis anys, quan és una documentació que s’hauria de poder reunir en menys d’una setmana. L’acusació particular, per simple fonamentalisme ideològic, l’exercia una associació com E-Cristians que no tenia res a veure amb l’afer. Però és que, ben mirat, la notícia de l’absolució del ginecòleg i de tot el seu equip és falsa. Aquesta Justícia, que no mereix aquest nom, en realitat el que ha fet és condemnar Carlos Morin amb el tancament de la seva clínica i amb una sanció elevadíssima, com són les pèrdues econòmiques derivades del tancament.

 Aquí s’ha comès, doncs, una (una altra) tremenda injustícia: primer s’ha fet efectiva la condemna amb tots els perjudicis que això ha representat, i després ja fora de temps i amb els danys irreparables s’ha sentenciat que no hi havia motiu de condemna. I ningú anirà a la presó? Si per causar un perjudici de 193 euros, la Justícia ha considerat que calia imposar una pena de dos anys de presó, quants anys n’hi haurien de posar a qui ha causat un perjudici de centenars de milers d’euros? I si algú fa aquesta regla de tres, quants anys els haurien de caure als corruptes polítics i de la Casa Reial que s’han embutxacat milionades? El que passa és que la Justícia ni entén ni vol saber de la justícia.

Tags:

Si això és Justícia, què és la indecència?

febrer 1st, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

No vivim pas uns moment de notícies amables ni agradables. Fullejar un diari o escoltar les notícies equival a indignar-se cada vegada més, si és que no hem perdut encara la capacitat per a indignar-nos: Un Partit Popular corromput fins a les celles, una Casa Reial que a part d’inútil també s’ha convertit en sangonera, i no cal dir un regitzell de petites o no tan petites corrupteles que esquitxen tots els grups polítics. És cert que no tots són iguals i que no tots ho són en la mateixa mesura, però la sensació que té la ciutadania és d’una immensa podridura.

 Però, bé, a tots els sectors i grups socials hi ha gent sense escrúpols, i de delinqüència més o menys organitzada n’hi ha hagut sempre. A Europa també es donen casos semblants, però potser hi ha una diferència: potser, i insisteixo amb el potser, en els països democràtics la gent té la sensació que aquests casos acaben al final amb una acció contundent i imparcial de la Justícia. Res a veure amb el que passa aquí. Els casos de corrupció política s’acumulen als jutjats, i es deixen passar els anys per tal que qualsevol sentència o sobreseïment pugui passar més desapercebut, si no és que directament s’ajorna el procés a l’espera que el delicte hagi prescrit; i, per si de cas, els mateixos polítics implicats ja es reserven el dret (és un dret?) a amnistiar-se, a indultar-se o a deixar sense efecte les sentències. Ningú compleix els anomenats codis ètics que alguna vegada han esgrimit els partits polítics, de manera que la primera reacció és la defensa corporativista dels imputats, mantenir-los en els seus càrrecs, i si convé tornar-los a presentar de candidats com si res no hagués passat. Suposo que entre ells deuen dir-se: avui per a tu, demà per a mi.

 Però, encara hi pot haver quelcom més indignant que tot això, notícies que et regiren l’estómac i et fan veure que la perversitat humana no té límits. És la notícia que es donava ahir sobre la condemna a dos anys de presó a una dona que va fer ús d’una targeta de crèdit que havia trobat al carrer, per comprar menjar i bolquers per valor de 193 euros. Una sentència que no solament és injusta sinó que és una mofa, una burla i un escarni a totes les persones honrades. És impossible que un sistema judicial que tingui un mínim de decència, de dignitat, de sentit de la Justícia, pugui condemnar tan a la lleugera una nimietat com aquesta quan tolera i col·labora en la impunitat dels grans defraudadors, dels qui saquegen les arques públiques, dels qui s’han ficat en política per folrar-se. Si a això en diuen Justícia, algú ens hauria d’explicar, doncs, què és la delinqüència, el gangsterisme, la perversió i la indecència.

Tags:

El nou model de NIssan

gener 31st, 2013 · No Comments · Economia

Finalment, la Nissan s’ha sortit amb la seva. Però, de fet, això no té cap mèrit perquè en la seva pugna amb els treballadors sempre tenia les de guanyar. Els sindicats s’han avingut a rebaixar les condicions salarials dels nous treballadors a canvi de poder fabricar a la planta de la Zona Franca un nou model de vehicle que doni perspectives de futur a la fàbrica. Nissan tenia guanyada la partida, perquè si els treballadors no ajupien el cap ja n’hauria trobat d’altres a un altre lloc disposats a fer-ho.

S’ha acabat aquella època en què hi havia uns convenis, fossin sectorials o d’empresa, que calia respectar, com s’ha acabat aquella època en què a cada negociació els representants dels treballadors miraven d’obtenir el màxim d’avantatges: increments salarials per a no perdre poder adquisitiu, millores en les condicions de treball, prestacions d’empresa, seguretat laboral, etc. Ningú s’ha molestat a derogar la legislació, que tanmateix no gosaria fer cap polític per por a les protestes que generaria; la llei no és cap obstacle ni per a l’empresa ni per a l’administració, ni cap jutge voldria saber-hi res, perquè la crisi ho justifica tot. Les empreses multinacionals han descobert la sopa d’all: si a les llotges del peix es feien subhastes a la baixa, fins que algun comprador s’avenia al preu, a risc de quedar-se sense peix si esperava massa a acceptar l’oferta, ells poden fer el mateix amb els seus treballadors. Aquest no ha estat un fet puntual, sinó un mètode de treball que ja comencen a aplicar arreu: si no accepten les rebaixes s’enduran la producció a un altre lloc.

No té res a veure ni amb la productivitat ni amb la viabilitat de l’empresa, sinó amb la possibilitat de treure un màxim rendiment a base de posar la mà d’obra a la subhasta, sempre a la baixa està clar. Els historiadors del segle XIX tenen ara l’oportunitat de veure com funcionava el capitalisme salvatge d’aquella època. Amb l’avantatge per als empresaris que amb la nova situació no caldrà reprimir manifestacions ni vagues: els treballadors han d’acceptar resignadament les imposicions que calgui si no volen ser vilipendiats per l’opinió publica i per la resta de treballadors per haver deixat perdre una inversió milionària que generarà nous llocs de treball. Dòmino.

Tags:

Algú sap on va el PSC?

gener 30th, 2013 · No Comments · Política catalana

Quan algú s’equivoca un cop, pot ser que hagi tingut un mal moment; si això passa de tant en tant, podem dir que és un xic maldestre; si els errors són molts, direm que és un inútil; però si en fa massa podem començar a pensar que potser no s’equivoca. Aquesta és la sensació que podem tenir molts a mesura que hem vist com Pere Navarro exercia el seu liderat al Partit dels Socialistes.

Costa de creure que tants errors que estan dinamitant el partit, siguin fruit només, com podíem pensar al principi, de la inèpcia d’un Pere Navarro inexpert. Al seu entorn, se suposa que assessorant-lo i compartint les seves decisions, hi té personatges amb prou experiència com l’Iceta, el Corbacho o el Collboni. I ningú li diu que està portant el PSC cap a l’abisme? O és que aquest abisme ja forma part del seu full de ruta? Ja se sap que en política, més que anàlisis de la realitat com a base de futures decisions, el que s’acostuma a fer és justificar les decisions preses; per això, els estrategs socialistes, teledirigits des de Madrid, van voler valorar la derrota del tripartit com un excés de catalanisme. Els resultats els han desmentit una i altra vegada la seva suposada percepció, però ells han insistit en l’error, potser pensant que no era tal. Van elegir Pere Navarro no pas perquè consideressin que podia ser un bon dirigent per al partit, sinó només com a tallafocs per a barrar el pas al sector catalanista. I a partir d’aquí, el pobre Navarro ha esdevingut un titella en mans dels qui tenen altres plans per al PSC, i han començat a foragitar-ne sectors i dirigents que podien justificar-ne el tarannà catalanista.

En van marxar els Maragall, Sobrequés, Mascarell i tants d’altres, mentre que s’hi resisteixen encara els Nadal, Tura, Lena, Ros i molts més, que no s’acaben de creure que la desfeta sigui tan planificada. El dubte pot estar entre la possibilitat que aquesta desfeta sigui l’objectiu perseguit pel PSOE, amb la Chacon al darrere, o que els sobres del senyor Bàrcenas hagin arribat fins aquí. En qualsevol cas, els catalanistes del PSC, els que encara hi queden, tenen mala peça al teler.

Tags:

Països Catalans, ara?

gener 29th, 2013 · No Comments · Política catalana

L’estrany vot emès per la CUP en la resolució sobiranista del Parlament de Catalunya sembla que ha fet córrer més tinta del compte, sobretot en els ambients i espais a la xarxa clarament independentistes. No pas a la resta de mitjans de comunicació nacionals i molt menys en els de fora. Sincerament, jo no hauria fet aquesta mena de sí crític, amb dues reserves per a l’abstenció, però em sembla que tampoc té tanta importància. Tothom sap on és la CUP i que els seus vots s’han de sumar a la voluntat sobiranista del Parlament de Catalunya. Carregar les tintes sobre la CUP per aquesta qüestió em sembla d’una miopia majúscula, quan tots sabem que les dificultats per a tirar endavant el procés sobiranista no vindran del que es pugui dir en una frase d’una resolució del Parlament, sinó de la pressió econòmica, judicial i internacional que exercirà sense miraments el Govern espanyol.

 Una altra cosa és l’anàlisi i el debat intern del món sobiranista, sempre positiu, per tal d’ajustar el màxim els nostres arguments i encertar en el punt just en cada passa del procés. Per exemple, un dels arguments de la CUP per a negar-se a recolzar obertament la resolució sobiranista del Parlament era el fet que no feia cap referència al conjunt dels Països Catalans. I és ben cert que l’independentisme català que s’ha anat forjant en els darrers temps ha cregut sempre en la idea de Països Catalans, des d’ERC i SI fins a molts sectors de CDC. I no crec que a ningú, ni tan sols a la CUP, se li acudeixi pensar que s’ha abandonat aquest plantejament com a canvi d’objectiu o d’estratègia de fons. Sí que hi ha un posicionament tàctic, com a únic recurs per a fer viable el procés independentista. Tampoc crec que ningú plantegi, ara mateix, renunciar a la independència de Catalunya per tal d’esperar que a la resta dels Països Catalans hi hagi el suficient suport per a fer el pas tots plegats. I, essent així, i conscients de les enormes dificultats que tindrà tot el procés circumscrit només a Catalunya, no crec que sigui el més prudent posar-hi encara més dificultats, amb la proposta de Països Catalans que no només atiaria encara més les ires espanyoles, amb el seu anticatalanisme al País Valencia i a les Illes, sinó que posaria en alerta un Estat Francès, gens procliu d’entrada a acceptar aventures secessionistes, però que esdevindria un enemic tan ferotge com Espanya si cregués que pot estar en joc la Catalunya Nord.

 Però, a part d’aquesta qüestió diguem-ne de prudència per part nostra per tal de no complicar-nos la vida, hi ha una altra qüestió també de fons. Quan parlem de sobirania, de Catalunya com a subjecte de dret amb capacitat per a decidir el seu futur és perquè entenem que la confluència amb el País Valencià, amb les Illes o amb la Catalunya Nord, haurà de venir d’un procés propi de cada territori que, en el seu moment, decideixin sobiranament si volen independitzar-se d’Espanya, primer, i després si volen o no adherir-se a una federació catalana, de Països Catalans. O és que hi ha algú que planteja que el subjecte de dret no correspon a cadascun dels Països Catalans per separat, sinó globalment en el seu conjunt? Probablement, els unionistes s’hi agafarien de seguida i promourien una consulta del conjunt dels Països Catalans, amb la seguretat de guanyar-la.

Tags:

El Banc d’Espanya contra l’economia de mercat

gener 28th, 2013 · No Comments · Economia

Teòricament, (quan es parla de l’Estat espanyol s’ha de matisar sempre amb aquest “teòricament”) a Espanya existeix una Comissió Nacional de la Competència que hauria de vetllar perquè realment funcioni la competència en el món empresarial com una de les bases de l’economia de mercat. Se suposa que, al contrari d’aquells règims d’economia planificada i controlada, en els països  anomenats occidentals els preus i el valor de les coses les acaba fixant el mercat a través de la llei d’oferta i demanda.

 Ja ens podem imaginar, però, que si bé això pot funcionar força correctament en un mercat de bolets de temporada o en la majoria dels serveis quan es tracta de venda al detall, ja no és tan clar que funcioni igual quan es tracta d’unes poques grans empreses que es reparteixen el pastis del mercat per un determinat producte. Hi pot haver un petit marge perquè cada empresa promocioni els seus productes amb algun tipus d’incentiu per als consumidors, però ja ens podem imaginar que no seran tan dropos com per encetar una guerra entre ells a l’estil d’una subhasta a la baixa per tal de captar nous clients. De tant en tant, quan el pacte establert entre aquestes empreses que es reparteixen el monopoli és massa evident apareix, en el cas espanyol, la Comissió nacional de la Competència que fins i tot pot arribar a imposar sancions. No sé si en algun altre país sorprendria, però és evident que aquí no, si resultés que aquest frau a la competència s’incentivés amb publicitat inclosa des de les mateixes institucions de l’Estat.

 És el que fa el Banc d’Espanya quan recomana (és el seu eufemisme per dir que imposa) que les diferents entitats financeres de l’Estat deixin de fer-se la competència intentant captar nous clients i, per tant, més dipòsits a base d’oferir majors tipus d’interès, regals o condicions massa avantatjoses. Ara no és moment (si és que ho ha estat mai) de procurar per l’interès dels ciutadans, sinó de garantir la solvència i el futur de la banca que no pot estar per foteses com aquestes de la lliure competència. I perquè no sigui massa evident que la banca es posa d’acord per a cometre aquest frau a la competència, el Banc d’Espanya ja els serveix de coartada.

Tags:

De la radicalitat i la fermesa de la CUP

gener 27th, 2013 · No Comments · Política catalana

(Article piblicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Va ser una sorpresa agradable que en les passades eleccions la CUP entrés amb tres diputats al Parlament de Catalunya. Era una entrada d’aire fresc i alternatiu que va ser benvingut per molta gent, com jo mateix, d’altres formacions polítiques. El seu plantejament trencador, sobretot en les formes, era vist amb moltes simpaties fins i tot des de la discrepància política de fons. I val a dir que el primer discurs del seu cap de files, David Fernández, em va semblar excel·lent, clar i contundent, però sobretot ben fonamentat.

 També en els debats posteriors, malgrat representar ells la posició més allunyada del sistema i, per tant dels plantejaments de tall liberal del Govern, la seva confrontació es presentava sempre amable, amb un alt grau de comprensió per part dels qui eren víctimes dels seus atacs dialèctics. Algú podrà dir que això és degut a què, trobant-se tant a l’extrem, en realitat no representa cap alternativa, i en part deu ser així. Però tampoc IC-V representa una alternativa real de Govern, si no és com a crossa d’altres formacions polítiques d’esquerres, i en canvi el to que es manté en els debats és completament diferent. Hi deu pesar, doncs, aquest aire fresc i la bonhomia que transparenten; i, naturalment, el fet de saber que, malgrat el que es pugui dir en els discursos, al capdavall sempre hi haurà una fidelitat al país que aplanarà el camí de l’entesa.

 Ara bé, dit això, caldrà veure si aquesta simpatia que ha despertat en un primer moment es mantindrà al llarg del temps, o si pot esdevenir-li poc menys del que li va passar a SI. És evident que moltes vegades agraïm i trobem a faltar gestos de fermesa i de contundència davant de determinades situacions que creiem injustes. Però també ho és que, al capdavall, tots volem solucions efectives als nostres problemes. Per entendre’ns i només a tall d’exemple: jo estic completament d’acord amb la seva anàlisi sobre la perversitat del sistema capitalista i la tremenda injustícia que representa que siguin els poders econòmics els qui marquin les polítiques a seguir, sempre en benefici propi, com també coincidia amb la protesta dels qui no volien pagar els peatges de les autopistes.. però per a assolir la independència necessitarem de determinats poders econòmics que, avui per avui, es diuen La Caixa o Banc de Sabadell.

 A molts va sorprendre la seva decisió de donar un vot a favor de la resolució sobiranista del Parlament, reservant-se els altres dos per a l’abstenció com a protesta. No en faria pas cap problema especial, perquè no crec que ningú posi en dubte que la CUP està al costat dels qui volen assolir la independència i no serà cap entrebanc a l’hora de fer els passos següents. Hi pot haver, naturalment, motius de discrepància amb el text posat a votació segur que no és el text que haurien fet en solitari cap de les formacions que el van signar i aprovar. Però, en política també cal tenir la cintura suficient com per a fer possible acords entre formacions diverses, quan aquests són imprescindibles per avançar.

 I aquesta és la reflexió que potser caldria que es fes la CUP. Naturalment que l’electorat de cada grup és molt diferent, i per tant espera respostes diferents; però podria donar-se el cas que cada decisió presa per la CUP, des de la radicalitat i la contundència que els caracteritza, despertés les simpaties i l’aprovació de molta gent, però que globalment aquesta mateixa gent no acabés de veure’n l’eficàcia. Sincerament, em sabria greu que tinguessin el breu recorregut de Solidaritat, del qual jo també n’era simpatitzant.

Tags:

Els acudits no sempre fan gràcia

gener 26th, 2013 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

Els polítics, que han de fer declaracions cada dia i de tota mena, sovint tenen les seves relliscades i arrenquen més d’un somriure o una riallada sonora dels seus interlocutors; i quan arriben als mitjans de comunicació esdevenen motiu de befa generalitzada. Molts recordaran aquelles salutacions del rei d’Espanya en què equivocava el país on es trobava o que donava les gràcies a un govern que no era, tal com va fer abans-d’ahir el Mariano Rajoy dirigint-se al president del Perú com a cap del govern cubà.

Altres vegades, les declaracions són tan contradictòries amb la realitat que hom no sap si el qui les fa s’ha begut l’enteniment o si és que compta que els qui l’escoltaran són prou ximples com per no veure-ho. És el que va fer ahir la Ministra d’Ocupació i Seguretat Social, Fátima Báñez, quan deia que la reforma laboral s’havia fet amb l’objectiu de “frenar la pèrdua de llocs de treball”. De fet, la frase, que dita així ja sona a burla, és diferent del que deia ella mateixa i el govern popular quan la van aprovar, perquè aleshores deien que la reforma laboral havia de servir “per a crear llocs de treball”. És cert que ja deu comptar en què la gent serà prou imbècil com per no veure que la reforma laboral en absolut no ha servit ni per a frenar la pèrdua de llocs de treball ni molt menys per a crear-ne de nous; però no sé si la gent és tan imbècil com això. Si fos cert que la Ministra es pensava que aquesta era la finalitat per a la qual es va fer la reforma laboral, per gota de decència que li quedés, hauria de presentar immediatament la dimissió perquè ha tingut l’efecte diametralment oposat.

També hi ha la possibilitat que determinades declaracions, que d’entrada ens generen un atac de riure, en realitat són molt més serioses del que sembla si les interpretem adequadament. Parlant del mateix tema, el Ministre d’Agricultura, Miguel Arias Cañete, deia que “la reforma laboral està donant els seus fruits”. Lògicament això ha generat una allau, no ja de crítiques, sinó de burles a la xarxa per la demencialitat de la frase. El que passa és que em temo que, en aquest cas, el Ministre no feia broma ni anava passat de voltes, sinó que deia el que realment creia que pretenia i que ha aconseguit la reforma laboral: la destrucció de molts llocs de treball i fer-los molt més precaris i inestables. I en aquest sentit té raó: la reforma ha donat els fruits esperats. Esperats per ells, és clar.

Tags:

Ara és l’hora de folrar-se, populars!

gener 25th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

No fa gaire, el Partit Popular de Catalunya va anunciar que volia encetar una gran campanya per tal d’aconseguir multiplicar les seves candidatures municipals arreu del país. A més d’un li devia sobtar, perquè no estem encara ni a la meitat de la legislatura. Però, potser la resposta a tanta diligència per part del PP, tenint com tenim a la vista tot un complicadíssim procés sobiranista, la trobem en els escàndols que s’han destapat darrere del cas Gürtel i d’un dels seus capitostos com era el tresorer del Partit Popular espanyol, Luís Bárcenas.

El PP és conscient que arreu de l’Estat, allà on s’han descobert casos de corrupció (és a dir pràcticament arreu d’on han governat), el seu electorat no solament no els ha penalitzat sinó que han vist reforçat el seu suport a les urnes. És el cas de les Illes, on la immensa majoria dels Consellers del Govern de Matas es troben imputats en una o altra causa i en canvi ells han renovat la majoria absoluta; o és el cas de València on també mantenen la majoria absoluta per més que hagin estat un dels centres del cas Gürtel, i tinguin gaire bé un 20 per cent dels diputats autonòmics també imputats. I és que, com també passava a Itàlia amb el Berlusconi, cal reconèixer que hi ha un sector gens menyspreable de la població que, no solament no li fa fàstics a la corrupció, sinó que deu considerar que els corruptes no fan res més que el que ells voldrien fer si poguessin; i algú que sigui capaç d’enriquir-se tan ràpidament com el tresorer del PP és que deu ser molt espavilat.

Seguint, doncs, aquesta idea i la consigna d’aquell polític del PP, Eduardo Zaplana, “Yo estoy en política para forrarme”, que va fer el seu agost amb el projecte de Terra Mítica, i sabent que amb el cas Bárcenas es faria ben evident que són molts els qui apuntant-se a les llistes del Partit Popular han aconseguit fer fortuna, el partit de la Camacho devia pensar que era el millor moment per començar a captar aspirants a folrar-se arreu del territori. Per si algú encara es pensa que al PP la corrupció afecta, com a la majora dels partits, a una minoria, li recomano que faci un cop d’ull a les moltes llistes que circulen per la xarxa, on es fa evident que el PP, pel que fa a corrupció, guanya a la resta per golejada, tant quantitativament com qualitativament.

Tags: