Bloc de notes de Josep Romeu

Estan tan enfollits, els polítics espanyols, que ni tan sols són conscients de les estupideses que deixen anar, dia sí, dia també. Divendres era la Soraya Saenz de Santamaria la qui s’esplaiava a gust en contra de les aspiracions de Catalunya. I per donar força a les seves paraules, potser per fer veure que al capdavall ells no fan res de l’altre món, res que no faci tothom, afirmava: “Cap tribunal ni cap govern dóna suport a declaracions de sobirania”. Una obvietat i una mentida.

Està clar que cap Govern, en principi, no dóna suport a declaracions de sobirania el si del propi Estat. Ningú li ha demanat al Govern espanyol que doni suport a les aspiracions sobiranistes de Catalunya; només que les respecti. En els darrers decennis, o si ho volem en el darrer segle, és quan s’han creat la majoria dels Estats actuals; i sempre ha estat amb la natural reticència del poder central al qual estaven subjectes, ja sigui sota un règim colonial o dins d’un Estat que englobava pobles diferents. I les aspiracions actuals del Quebec o d’Escòcia, per exemple, també topen amb l’oposició dels respectius poders estatals, el canadenc i el britànic. Però, una cosa és l’obvietat que cap govern dóna suport a declaracions de sobirania i l’altra que, quan hi ha una voluntat majoritària expressada democràticament, aquests governs si de veritat són democràtics no tinguin cap altra solució que respectar-ho i acceptar-ho. És el que acaba de fer el Parlament britànic reconeixent que només correspon als escocesos decidir si volen romandre o no dins del Regne Unit. O és que les colònies sud-americanes es van independitzar amb el suport del Govern espanyol? Tota una obvietat.

Una altra cosa és parlar dels tribunals. Perquè en aquest cas sí que hi ha prou jurisprudència internacional respecte a l’acceptació dels processos d’independència, sempre que responguin a la voluntat majoritària, democràtica i pacífica dels pobles. Els tribunals internacionals sí que s’han pronunciat a favor de les declaracions de sobirania; el que passa és que, com en el cas de Kosovo, Espanya, en contra del posicionament gaire bé unànime de tota Europa, és dels darrers països a acceptar la resolució del Tribunal Internacional de Justícia. I al Canadà, també el seu Tribunal Constitucional va dictaminar que, malgrat no tenir-ho previst en la Carta Magna canadenca, s’havia de donar legitimitat a la voluntat expressada pel poble quebequès; la que fos. Soraya, una obvietat i una mentida.

Tweet

Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

La indiscreció no és mai bona, i en política tampoc. Que s’hagi fet públic l’esborrany del text acordat per CiU i ERC per a ser aprovat en la primera sessió plenària del Parlament de Catalunya en pot dificultar la negociació per tal que s’hi adhereixin altres formacions polítiques. Difícilment ho podran acceptar sense introduir-hi un mínim de canvis, encara que només sigui per deixar constància que no s’han adherit a un text preestablert sinó que han fet valer els seus plantejaments que no s’havien tingut en compte en el redactat inicial.

No seria cap drama, però és evident que fora bo que aquesta primera declaració institucional que ha de marcar l’actual legislatura fos aprovada com a mínim també per ICV i les CUP. I no tant per la validesa en sí del text en qüestió que s’aprovi com per la significació i el simbolisme del que ha de ser una nova etapa per a Catalunya.

Pel que hem pogut saber, el text fa un breu repàs de com s’ha arribat fins a la situació actual i projecta una línia a seguir en el futur immediat, amb l’objectiu clar d’assolir la fita d’esdevenir un nou Estat europeu. Està clar que hi poden haver percepcions diferents sobre el devenir del procés, ICV i les CUP poden carregar l’accent en les polítiques socials com a objecte final de la formulació independentista i es poden matisar els passos a seguir a partir d’ara. Però, em sembla evident que el punt clau de tot el text, tant pel fet de tocar el nucli essencial com per la seva implicació jurídica, és el del reconeixement de “la sobirania democràtica del poble de Catalunya com a subjecte polític i jurídic”.

Aquest és l’aspecte fonamental pel qual els espanyols ens neguen el dret a decidir el nostre futur. Segons ells, el poble de Catalunya no existeix i per tant no pot ser subjecte de dret. Van tenir prou cura a l’hora d’introduir-ho en el text constitucional: “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat”. Una declaració de principis del nacionalisme espanyol que es va voler compensar tímidament en el text de l’Estatut d’Autonomia, quan s’hi diu que “Els poders de la Generalitat emanen del poble de Catalunya”, però tot seguit es feia acte de submissió dient que “s’exerceixen d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i la Constitució”.

Sobta que en el text proposat ara per CiU i ERC es digui que el Parlament de Catalunya “acorda declarar” la sobirania democràtica del poble de Catalunya, a diferència del que fa el text constitucional espanyol que simplement afirma i constata la sobirania del poble espanyol, com si fos una realitat no subjecta a cap mena d’aprovació sinó inherent al poble espanyol. Està clar que en el mateix text que ha d’aprovar el Parlament de Catalunya s’hi afegeix en aquest sentit una nova frase que pot semblar redundant, però que no ho és: El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà.

Suposo que els juristes sabran el que es fan i mesuraran millor l’abast de les paraules. Però, personalment, penso que el Parlament de Catalunya no hauria de prendre l’acord de “declarar la sobirania del poble de Catalunya”, com si això depengués d’una o altra majoria parlamentària i sobretot com si s’acordés en el marc de la legalitat vigent. El Parlament hauria de “reconèixer” aquesta sobirania com a element natural i inherent al poble de Catalunya.

No sé si el Govern espanyol pot recórrer una decisió del Parlament de Catalunya que no té rang de llei i que, per tant, no té efectes jurídics. Però, en el supòsit que així fos i que el seu Tribunal Constitucional invalidés l’acord, no quedaria invalidada la sobirania del poble de Catalunya sinó la declaració parlamentària que el reconeixia.

Tweet

L’anomenat Pacte per la Llibertat, entre CiU i ERC, va fent els seus passos, de moment sense entrebancs; faltaria més. La situació no és pas gens fàcil i l’aposta és tan arriscada com engrescadora. El procés cap a l’exercici del dret a decidir caldrà fer-lo, i suposo que així s’ha pactat, anant amb peus de plom perquè els enemics són molts i no deixaran passar cap ocasió per a malbaratar el somni de llibertat dels catalans. Però, als equilibris polítics que exigirà aquest procés s’hi hauran d’afegir els equilibris econòmics, perquè el país es troba al límit de la fallida.

El Govern espanyol, el primer interessat en què Catalunya no pugui complir amb els objectius de dèficit, ja s’ha cuidat prou de boicotejar l’escàs marge de maniobra que pretenia introduir-hi ERC amb l’increment de determinats impostos o taxes. I, a l’hora de la veritat, d’alguna manera o altra caldrà quadrar els números en detriment, està clar, de serveis bàsics per a la població perquè són els que copen les principals partides pressupostàries. Quan s’és a l’oposició, i sense cap perspectiva de governar, es pot cridar ben fort que s’està en contra de les retallades, però quan toca fer un exercici de realisme com el que li toca fer a CiU, i ara també a ERC encara que no entri al Govern, no n’hi ha prou amb la cridòria i cal aportar solucions reals; totes les mesures proposades per ERC en el Pacte per la LLibertat no arriben a cobrir, encara que el PP no se’n sortís a l’hora de boicotejar-les, ni una quarta part de la quantia a retallar. Per tant, és evident que el Govern d’Artur Mas haurà de prendre mesures doloroses i fins i tot inacceptables des d’un punt de vista d’esquerres. I ERC no podrà fer el mateix paper d’oposició que abans.

 És per això que en aquest cas, i de fet en qualsevol negociació i pacte polític, tant o més important que pactar els punts d’acord és pactar els desacords. Espero que s’hagi previst com i en quines circumstàncies ERC pot desentendre’s de determinades accions del Govern d’Artur Mas, sense que això representi un daltabaix per a tot el procés sobiranista. Si ERC s’ha de fer solidari de totes les accions de Govern, moltes de les quals seran tremendament impopulars i injustes, el desgast pot ser descomunal; i quan se’n desmarqui, l’oposició en pes carregarà contra la feblesa del Govern de CiU per tal que no pugui tirar endavant amb la consulta sobiranista.

Tweet

Si a Espanya existissin els delictes d’injúries i d’amenaces, els jutges i fiscals no donarien l’abast. Tot el sistema judicial espanyol quedaria col·lapsat només per atendre i donar resposta a aquesta hipotètica tipologia de delictes d’injúries i d’amenaces que des de fa mesos inunden els mitjans de comunicació espanyols en relació a les aspiracions democràtiques del poble de Catalunya. 

Dirigents polítics, militars, periodistes i tertulians de tot el ventall nacionalista espanyol vomiten sense reserves ni pudor tota mena d’improperis amb l’absolut convenciment que a Espanya no hi ha tipificat cap delicte per aquests conceptes. No cal dir que els insults i les amenaces prenen dimensions colossals a la xarxa, sovint emparant-se en un fictici anonimat fàcilment desemmascarable. És més, podem afirmar amb tota rotunditat que a Espanya no existeixen els delictes d’injúries i d’amenaces perquè, altrament, hauríem d’admetre que el que no existeix és el delicte de prevaricació referit al sistema judicial. Seria del tot inconcebible que no actuessin els jutges i fiscals, i més encara que no ho fessin només quan els injuriats i els amenaçats ho són pel fet de ser d’un determinat país, tenir unes determinades idees i voler exercir determinats drets democràtics; o que no actuessin quan els autors de les injúries i les amenaces responen a un perfil polític concret.

Sempre és possible que en un col·lectiu hi hagi algun que altre element corrupte, pervers i, quan es tracta de prendre decisions de caràcter públic, també prevaricador. Però costa molt més d’imaginar que aquesta corrupció, perversitat i acció prevaricadora sigui generalitzada. Per això, hem de deduir amb una certa seguretat de no errar, que a Espanya no existeixen els delictes d’injúries ni els d’amenaces.

Tweet

(Article publicat del Diari Gran del Sobiranisme)

El debat polític pot irritar i, fins i tot, arribar a exasperar quan es contraposen posicionaments diametralment oposats o irreconciliables. Cadascú està en el seu dret de defensar les pròpies idees per més que als altres costi d’entendre-les. Però, resulta molt més repulsiu quan hom s’adona de la perversió i de la falsedat dels arguments de l’adversari; quan es posa en evidència que els suposats arguments no eren tals, perquè no se’ls creu ni qui els esgrimeix.

Les polítiques lingüístiques i educatives del Partit Popular, allà on governa, estan orientades obertament a l’anihilament de la llengua catalana. I per fer-ho, per acabar amb un model d’escola catalana, s’inventen l’astúcia pretesament universalista d’introduir l’anglès també com a llengua d’ensenyament, amb mateix nivell que el castellà, i per damunt del català. La necessitat de millorar l’anglès dels nostres estudiants és compartida per tothom, probablement excepte pel Partit Popular que només ho treu en el debat per a foragitar el català de les escoles de les Illes Balears, com ja ha fet del País Valencià, o, a través de la perversa llei Wert, també a Catalunya..

En català diem que s’atrapa abans un mentider que un coix. Perquè justament quan aquest Partit Popular porta a terme la seva particular croada contra el català, amb l’excusa de donar pas a l’anglès, alhora està posant el crit al cel perquè a les institucions europees els funcionaris espanyols es veuen obligats a utilitzar com a llengües de treball l’anglès o el francès. Troben innecessari introduir l’oficialitat del català a les institucions europees, donant per fet que els catalans no formem part d’Europa (i en això tenen raó, perquè és Espanya i no Catalunya la que té representació a les institucions comunitàries), però en canvi ells reclamen que els funcionaris espanyols puguin expressar-se en castellà i fer ús del servei de traducció que neguen per al català.

La reclamació d’oficialitat d’una llengua a les institucions europees és sobretot la reclamació del dret a ser respectats tots els ciutadans i pobles de la Unió, cosa que de moment no passa. Però no implica que en les reunions de treball d’aquestes institucions europees cadascú s’hi expressi en la seva llengua, amb les dificultats tècniques que això representa, sinó que s’admet l’existència d’unes llengües de treball, que acostumen a ser l’anglès i el francès i en alguns casos també l’alemany.

Quan des de Catalunya reclamem el dret a ser respectats com a catalans, i per tant el reconeixement oficial de la nostra llengua, no ens referim a reclamar que el català sigui llengua de treball de les institucions, sinó que tingui el mateix reconeixement i ús que poden tenir el danès, el grec, l’italià o l’espanyol. Perquè en el supòsit que a la Unió europea es reconegués el castellà també com a llengua de treball, immediatament ells serien els primers a trobar excessiu que s’hi volguessin afegir altres llengües (i ja no diguem si una d’aquestes fos el català), i tornarien a argumentar l’elevat cost de traducció i les dificultats tècniques que això suposaria.

En l’única cosa que sí que són coherents al Partit Popular és en la reclamació del dret a la incompetència. Resulta sorprenent que el Govern espanyol amenaci fins i tot de boicot a les institucions europees si els seus funcionaris no poden expressar-s’hi en castellà, perquè això indicaria que aquests funcionaris deuen tenir una escassa competència lingüística en les llengües de treball de la UE, cosa que seria gravíssim. Però dic que és coherent, perquè és el mateix dret a la incompetència que reclama per als funcionaris de Catalunya, del País Valencià o de les Illes, on consideren que no ha de ser exigible tenir prou coneixements de la llengua oficial i pròpia d’aquestes comunitats.

Tweet

Antigament, el metge era un dels poders fàctics del poble, al costat de l’alcalde i del capellà. I, en certa manera, ho continua essent ara. Davant de qualsevol professional, el client o usuari pot reaccionar reclamant o exigint el que calgui sense necessitat de ser entès en la matèria, quan el resultat no s’ajusta a l’esperat. Un tècnic ens pot donar les explicacions que vulgui, però si no ens resol el problema pel qual havíem sol·licitat els seus serveis podem fer la reclamació corresponent, mostrar la nostra disconformitat o buscar-ne un altre. En el cas d’un metge ja no és tan fàcil.

Quan una persona ingressa en un centre hospitalari té la sensació d’haver-se posat en mans de déu. Un Déu al qual no se li poden demanar comptes, ni se li poden discutir les seves actuacions. Ens sentim profundament agraïts quan el professional ha fet bé la seva feina, que afortunadament també passa sovint, però no gosem contradir-lo quan les coses no van com desitjaríem. El personal d’infermeria està avesat a entomar les ires d’usuaris descontents que, en trobar-se cara a cara amb el metge, ajupen el cap i es desfan en disculpes i reverències, conscients que la seva vida és a les seves mans. Per això, ni tan sols en els casos en què hi ha un testament vital, els familiars no gosen reclamar al facultatiu un tractament bàsicament pal·liatiu per al seu malalt en fase terminal. L’autoritat del metge va molt més enllà dels coneixements tècnics per a saber com tractar uns òrgans afeblits, i s’imposa també sobre la voluntat de la persona, condemnada a allargar innecessàriament i injustament la seva agonia; ni els familiars que no volen veure patir més la persona estimada ni el mateix pacient no poden prendre decisions, sovint ni tan sols insinuar-les. 

Però, diuen que la naturalesa és sàvia. Potser sí, i per força. Mentre el metge es desviu per allargar l’agonia del malalt, sense estalviar-hi recursos ni patiments, els familiars contemplen horroritzats el nivell de degradació de la persona postrada al llit i sense dret a morir dignament. La medicina, aquesta medicina cruel i inhumana, té recursos suficients per a mantenir gairebé indefinidament en vida aquell cos exhaust. Fins que s’esdevé el prodigi de la naturalesa: el malalt, inconscient però potser com a darrer recurs de fer valdre la seva voluntat, decideix abandonar-se i deixar de menjar per a poder-se alliberar definitivament de la vida que ja li és sobrera. I s’apaga per si mateix, no pas amb el suport de la medicina, com hauria calgut esperar, sinó malgrat ella.

Tweet

Costa d’entendre que professionals de la medicina, no sé si uns pocs, uns molts o la majoria, siguin tan insensibles davant del dolor. N’hi ha que conceben la seva professió com els bruixots guaridors de tots els mals; quan algú acut als seus serveis és perquè li retorni la salut, de manera que la seva funció deixa de tenir sentit quan ja no hi ha remei. S’oblida potser aquella clàssica definició de la salut que no es limita a ser l’absència de malaltia.

Per això interpreten la mort com el fracàs de la seva gestió, i s’acarnissen sobre les vísceres dels pacients per a retardar-la tant com poden. Lluny de contemplar el malalt com una persona que pot haver arribat al final de la seva vida, ells no hi veuen sinó òrgans que, convenientment estimulats, encara poden continuar bategant. I més encara quan es tracta d’especialistes obstinats en demostrar que, en tot cas, l’òbit s’haurà produït per una altra causa aliena al seu camp de treball. El malalt pot estar patint innecessàriament, sense cap qualitat de vida i sense cap esperança de recuperar-la, però això, diuen, no és problema seu; pensen que la seva obligació és fer l’impossible per retardar la mort, al preu que sigui. Inclòs el patiment innecessari del malalt. Per això, es mostren sorpresos, gairebé indignats, mig ofesos, quan un familiar els insinua que potser fora millor deixar-lo morir en pau i sense allargar-li més l’agonia. No és que ningú estigui parlant d’aplicar una eutanàsia, i de fet ningú en parla obertament, però el metge fa valdre la seva autoritat per deixar ben clar que ell ha de continuar fins al final en la seva particular lluita impossible contra la mort. Al capdavall, hom només plantejava la necessitat de prioritzar l’alleugeriment del dolor abans que el tractament a ultrança per a mantenir-lo en vida.

Hi ha qui explica el darrer sospir com un alliberament de la persona que s’ha desprès finalment d’aquell cos que li suposava una càrrega excessiva; un darrer sospir, dolç i suau, com qui es submergeix en un son profund. En un Hospital, sovint, ni això no és permès al moribund a qui s’obliga a suportar fins al darrer moment una sonda nasogàstrica, intubat per totes bandes i amb mil agulles clavades a les venes. Però, això sí, quan s’esdevé l’inevitable el metge s’adreça els familiars per assegurar-los, amb un punt d’orgull, que fins al darrer moment s’ha fet tot el que estava a les seves mans.

Tweet