Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

La inhumanitat d’una medecina cruel (I)

gener 4th, 2013 · No Comments · General

En els darrers temps m’ha tocat viure el final de la vida de diverses persones molt properes. I en tots els casos, aquestes persones han necessitat de l’assistència mèdica i hospitalària per a poder morir amb dignitat i amb el mínim de dolor o de disconfort possible. I, senzillament, aquesta n ha estat sovint l prioritat d’alguns facultatis; ni rastre de la humanitat que hom podria i hauria de poder esperar en aquests darrers moments.

 És possible que no sempre sigui així, però comentant les reiterades experiències viscudes m’adono que les meves coincideixen amb les de molts altres. Alguna vegada, hi ha qui ha tingut la gosadia de comparar un centre hospitalari amb el taller mecànic on la gent hi va perquè li reparin alguna de les peces defectuoses; sincerament, el meu mecànic té un comportament més humà i comprensiu amb les peces velles de qualsevol cotxe atrotinat que molts metges amb els seus pacients. La meva experiència ha estat la de trobar, al costat d’altres d’una gran vàlua i humanitat,  uns professionals de la medicina als quals importa ben poc la persona que tenen al davant i només es centren en procurar allargar una mica més la seva agonia. No es miren la persona en la seva situació global, sinó que s’empernen en voler allargar el batecs d’un cor que ja no dóna per més, o pretenen que uns febles pulmons ventilin unes hores més un cos exhaust; es resisteixen a donar a la persona els calmants que necessita, no fos cas que això el portés a una somnolència que l’acostaria més dolçament a la mort. I amb cara triomfant et venten a la cara que han aconseguit remuntar, momentàniament està clar, una situació que semblava critica i definitiva: el malalt tindrà l’oportunitat d’allargar una mica més el seu patiment per a no res.

 Tan difícil és entendre que l’objecte final de la medicina són les persones i no les malalties? En català sovint emprem indiscriminadament el terme “curar” com a sinònim de “guarir”, obviant la seva primera accepció de “tenir cura d’algú o d’alguna cosa”. D’aquí un eslògan emprat en el món de la infermeria: “curar, sempre; guarir, quan es pugui”. Quan ja no és possible guarir és, justament, quan la persona necessita que se la curi, que se’n tingui cura, que se li estalviï el patiment, que se la deixi morir en pau i amb dignitat. Però, això, per a alguns metges, és molt difícil d’entendre.

Tags:

Quina poca gràcia aquest Ministre!

gener 3rd, 2013 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

El Ministre Luís de Guindos, amb cara de pocs amics i posat de pomes agres, no és ben bé el que sembla: té un sentit de l’humor encomiable. Llàstima que no sàpiga trobar el moment oportú per fer les gracietes. Hauria de saber que el dia dels Sants Innocents, aquell dia en què tradicionalment la gent es feia tota mena de bromes, i que els mitjans de comunicació s’afegien a la festa publicant alguna que altra ensarronada, és el dia 28 de desembre. Però és cert que aquesta tradició, com totes les altres, s’ha anat perdent o se n’ha desvirtuant el seu sentit original.

Passada, doncs, la diada de les innocentades el Ministre d’Economia Luís de Guindos, procurant que no se li escapi el riure, anuncia que al tercer trimestre d’aquest any 2013 l’economia espanyola tornarà a créixer i a crear nous llocs de treball. No fa riure la brometa del Ministre. No només pel mal gust que representa mofar-se de situacions dramàtiques de moltes famílies, que ell mateix ha ajudar a agreujar, sinó perquè hores d’ara aquestes històries, com aquells brots verds que algú veia el 2009, ja no se les creu ningú. Tothom sap, i a Europa li han tolerat diplomàticament simulant que ho passaven per alt, que és el mateix ministre que ha falsejat els números dels pressupostos de l’Estat espanyol d’aquest any per tal que li quadressin. No té cap credibilitat, i de fet ja l’han desautoritzat totes les institucions econòmiques europees i internacionals, fer una previsió de la caiguda del PIB de poc més del 0’5%, quan com a mínim aquesta xifra es pot triplicar. I, en tot cas, tothom sap que un cop iniciada la recuperació econòmica, encara tardarà alguns anys a crear-se de manera efectiva nous llocs de treball. I amb les mesures que continua prenent aquest Govern, la perspectiva de sortida de la crisi cada dia s’allunya més.

Però, com deia Sala i Martín, Espanya és un país de pandereta. I mentre la Unió Europea imposa a països com Itàlia o Grècia, o al capdavant del mateix Banc europeu, dirigents polítics provinents dels veritables nuclis de poder econòmic mundial (Goldman Sachs, bàsicament), el ministre Espanyol prové precisament de l’altra cara de la moneda: de Lehman Brothers, l’entitat financera que amb la seva fallida va desencadenar la crisi econòmica que patim. El dia 28 de desembre, el de Guindos potser encara hauria fet gràcia amb el seu acudit!

Tags:

Prioritzar la sortida de la crisi

gener 2nd, 2013 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

Una de les estupideses més sonades que acostumen a dir els polítics populars per a contrarestar les aspiracions nacionals de Catalunya és que cal prioritzar la lluita contra la crisi, la creació de llocs de treball i centrar-se en resoldre els problemes reals de la ciutadania. I dic que és una estupidesa sonada no només perquè justament l’alliberament nacional és un dels elements clau per a poder sortir de la crisi, per a crear llocs de treball i per a poder afrontar amb més garanties els problemes reals de la ciutadania.

 Ho dic també, i sobretot, perquè precisament les polítiques que imposa el Partit Popular van radicalment en la direcció contrària: aprofundiment de la crisi, increment de l’atur i desmantellament de l’estat del benestar. Catalunya, amb els seus recursos i sense el llast econòmic que representa Espanya, podria ser un país capdavanter amb moltes més possibilitats de reactivar la seva economia i garantir el benestar de la seva gent. Però és que, arribat el cas, si com diu el PP volguéssim de veritat emprendre la sortida de la crisi i crear llocs de treball, el primer que caldria fer és aturar les suïcides polítiques econòmiques que segueix el Govern de Mariano Rajoy. Ara mateix, ja seria un primer pas aconseguir que es deixessin d’aplicar les mesures del govern del PP, que el Govern espanyol deixés de funcionar. Sense Govern espanyol, sense cap govern, com a mínim aconseguiríem que no empitjoressin més les coses. Està clar que aleshores, caldria fer un gir de 180º i començar a prendre mesures que aquesta vegada sí anessin orientades a sortir de la crisi, a crear llocs de treball i a generar benestar per als ciutadans.

 I això, justament això, és el que pretenem els qui volem aconseguir com més aviat millor la independència de Catalunya. La nostra prioritat coincideix amb el que diuen cínicament els dirigents populars: sortir de la crisi, acabar amb la xacra de l’atur i atendre els problemes reals dels ciutadans. La independència és l’eina i el mitjà més ràpid i segur per aconseguir-ho. I prescisament perquè aquesta és la nostra prioritat rebutgem de ple les polítiques econòmiques, estúpides i suïcides del Partit Popular.

Tags:

Any nou, riquesa renovada

gener 1st, 2013 · No Comments · Economia

No és pas cert que per Any Nou tot s’apuja. És cert que s’apugen els serveis bàsics i que s’apugen els impostos, però també ho és que s’abaixen els sous i les prestacions socials. L’argument per a autoritzar l’increment de les tarifes acostuma a ser que també s’incrementen els costos; però darrerament aquest argument ja no funciona, perquè els costos, almenys pel que fa al personal, s’estan abaratint any rere any.

 Per als treballadors, tant de les empreses públiques com de les privades, no hi val l’argument de l’increment del cost de la vida, perquè estem en època de crisi i de retallades. Per tant, a tot estirar es pot aspirar a mantenir el sou congelat. És igual que hi hagi empreses que continuïn tenint beneficis astronòmics; la crisi els serveix d’excusa per a acabar d’escanyar els treballadors, exigint més productivitat a canvi de cobrar menys. Per això s’entén que obtinguin aquests beneficis. Deixant de banda el cas de les elèctriques, que constitueix una estafa amb tots els ets i uts ja que simulen una subhasta per a fixar els nous preus de l’energia, en la resta d’empreses de serveis tampoc hi ha cap justificació per als augments de les tarifes, més enllà de la prevaricació d’afavorir des de l’administració els interessos privats d’amics, parents i família tota. Resulta relativament fàcil gestionar una empresa de serveis, sense competència, comptant en què l’Administració sempre autoritzarà unes tarifes que garanteixin per damunt de tot els beneficis de l’empresa.

 I després hem de sentir com en els discursos de Cap d’Any hi ha polítics que tenen el cinisme i la caradura de demanar resignació i paciència per aquest nou any que continuarà essent, tal com ho han planificat, de restriccions i de retallades per als treballadors i pensionistes. Però continuarà essent, també d’acord amb la seva planificació econòmica, un altre anys de grans beneficis per a segons quines grans empreses. Ja fa uns anys que el sector del consum de gran luxe està vivint uns moments esplendoroses, i no és pas per casualitat, sinó perquè la seva riquesa prové de la pobresa imposada a la majoria.

Tags:

El fracàs d’Espanya com a país

desembre 31st, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Tota bèstia esdevé molt més perillosa quan es troba ferida i acorralada. I aquesta és la impressió que dóna Espanya davant de les aspiracions del poble de Catalunya. A diferència dels britànics que afronten un repte similar amb la serenitat de qui sap que pot guanyar la partida o la resignació de qui, malgrat creure que és un error, farà prevaldre el dret a decidir dels escocesos, els espanyols sembla que s’hagin tornat folls.

 Totes les enquestes indiquen que, a Espanya, el sentiment contrari a les autonomies no para de créixer. No és que considerin que Catalunya s’hagi excedit o no hagi fet un bon ús del sistema autonòmic establert en la Constitució, sinó que no en saben veure els avantatges per a les pròpies autonomies, i només hi veuen el germen de la desfeta d’Espanya. També és possible que alguns, més perversament,  considerin l’opció de renunciar ells a l’autonomia, que potser no veien tan malament, si amb això poden eliminar la dels catalans. En qualsevol cas, el procés endegat a Catalunya representa, bàsicament, el fracàs d’Espanya com a país, en la mesura que no han aconseguit diluir-nos com a poble i integrar-nos a la seva concepció d’una Espanya estrictament castellana. No és, doncs, l’afronta dels catalans el que els exaspera sinó el seu fracàs.

 És possible que confiïn que tindran prou armes per a barrar el pas a les nostres aspiracions. De fet, repeteixen una i mil vegades que no hi haurà cap consulta ni cap secessió perquè la Constitució ho impedeix i perquè ells disposen de les armes de la seva Justícia, les de l’economia i les dels militars per a impedir-ho. I, malgrat tot, han perdut els estreps en una estranya follia de qui no té altre remei que admetre el seu fracàs: el fracàs d’Espanya com a país.

Tags:

Ara és l’hora de la unitat independentista

desembre 30th, 2012 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

El proper 23 de febrer, l’Entesa per Mallorca i el Partit Socialista de Mallorca celebraran un Congrés extraordinari conjunt per tal de completar la confluència d’ambdues organitzacions polítiques que havien iniciat l’estiu passat. Tenint en compte que es tracta d’organitzacions minoritàries, amb molts problemes per obtenir una mínima representació institucional, i que comparteixen un mateix espai polític del nacionalisme progressista, la necessitat de la seva fusió sembla tota una obvietat. Però el fet adquireix una major significació si tenim en compte que Entesa per Mallorca es va crear el 2006 a partir d’una escissió del mateix PSM.

 I és que, quan hi ha una trencadissa interna, a part de les deferències de criteri polític normalment més per raons tàctiques que d’estratègia o d’ideologia global, s’hi barregen qüestions personals i ressentiments de tota mena que fan molt difícil la reconciliació. I hi ha sobretot un orgull personal de no voler admetre que potser es van prendre decisions equivocades, per qualsevol de les dues parts. Entenent que és impossible la unanimitat de criteri en totes les actuacions d’un partit polític, podríem admetre que l’escissió està justificada quan es demostra que la nova formació política cobreix realment un espai electoral que no cobria l’original.

 Desconec ara mateix les raons que van motivar l’escissió en el PSM, però em sembla encomiable que hagin estat capaços de superar les diferències i entendre que estan obligats a entendre’s, fins i tot en el supòsit que persisteixin les divergències. I, naturalment, podem fer un paral·lelisme amb la situació del Principat. Una errònia direcció d’Esquerra va motivar, ara fa dos anys l’aparició de Reagrupament, Solidaritat i Democràcia Catalana; tant se val ara, si eren justificades o no les escissions. I podia semblar que realment hi havia espai per a una nova formació política (no per a tres), almenys mentre ERC no refés el seu rumb, com certament ha fet després.

 Abans del Congrés de Mallorca, el 26 de gener hi haurà l’Assemblea de Solidaritat Catalana en la qual decidirà el seu futur. El que no tindria sentit seria voler mantenir una estructura organitzativa pròpia, després d’haver tingut un escàs suport a les urnes, per arribar a la propera contesa electoral i reclamar desesperadament una unitat independentista. Les CUP, en aquest sentit, han estat coherents, creant i enfortint la seva organització fins que han cregut que estaven en condicions d’afrontar un repte electoral. Com ja deia abans de les eleccions, és ara, sense presses ni urgències per tancar llistes i programes, quan s’ha de treballar per la unitat de l’independentisme.

 Hi ha la possibilitat que egos molt personals impedeixin fer una anàlisi seriosa sobre la situació política actual, i que algú s’entossudeixi a mantenir una via que no només no ha tingut el suficient suport electoral sinó que el seu espai està sobradament cobert per altres organitzacions polítiques. I això seria igualment vàlid per a Reagrupament i per a Democràcia Catalana. Seria bo que tothom, inclosa ERC per suposat, admetés els seus errors i emprengués el camí del retrobament, i no es deixés portar per ressentiments ni individualismes estèrils.

 Hom té sempre tot el dret a creure que cal mantenir o crear una nova organització política, però després no pot pretendre que, quan no es vegi amb cor d’afrontar en solitari una convocatòria electoral, els altres hagin d’atendre les seves crides a la unitat. L’hora de la unitat independentista és ara.

Tags:

La cultura inhumana no és cultura

desembre 29th, 2012 · No Comments · Reflexions

No és pas fàcil fer un plantejament simple i contundent, a l’hora de defensar la diversitat cultural. Està clar que el colonialisme i la prepotència occidental sovint ha portat a menystenir formes culturals de pobles amb un desenvolupament econòmic diferent del nostre; però també és cert que hi ha qui s’ha amagat darrere d’aquesta defensa de la diversitat i de les particularitats de cada indret per a encobrir pràctiques inacceptable. I, més encara, acollint-se a l’accepció més genèrica del terme “cultura” s’hi poden amagar interessos i motivacions gens respectables.

 Si comparem la nostra forma de viure actual amb la de determinats pobles d’altres continents podem trobar-hi unes diferència tan grans com les que trobaríem si la comparació la féssim a casa nostra entre l’actualitat i cent o dos-cents anys enrere. Ara bé, el dubte està en saber si es poden establir uns principis universals una mica més concrets i explícits dels que figuren en la Declaració Universal dels Drets humans, que d’altra banda tampoc es compleixen. És possible que a un afganès li sobti l’exigència de tractar per igual un home i una dona, que per a segons qui l’ablació sigui una pràctica normal o que algú cregui justa l’aplicació de càstigs cruels per a delictes com l’adulteri de la dona, mentre que sigui condescendent amb la violació; però convindrem que hom no pot excusar-se en la tradició i en la cultura per a mantenir unes pràctiques denigrants, en aquest cas, per a la població femenina. El que passa és que quan es parla de la idea que no es poden admetre ni respectar determinades tradicions, encara que s’emparin en la cultura secular dels pobles, sovint ens quedem només amb aquests casos de societats del tercer món fortament dominades per la religió. I ens oblidem, o potser voldríem tractar-los com un fenomen a part, els casos que tenim molt més a prop nostre i que responen a la mateixa concepció de voler preservar unes pràctiques i costums inacceptables en nom de la tradició i de la cultura particular.

 La pràctica jueva, més aviat del Govern israelià, de la venjança i de la represàlia generalitzada en base al principi de l’”ull per ull” no deixa de ser una violació de la legislació internacional i dels Drets Humans. Les curses de braus a Espanya, al sud de França o a determinats països de l’Amèrica Llatina no deixen de ser una pràctica cruel de tortura i maltractament dels animals. I que no ens vinguin des dels Estats Units amb l’excusa que la societat nord-americana té molt interioritzada la cultura de l’armament, quan en realitat no és altra cosa que l’interès d’una indústria per a mantenir el seu negoci de la mort. Tan propi de cada cultura pot ser la venjança israeliana, la disculpa d’una violació, la tortura dels animals en una cursa de braus, la pràctica de l’ablació o l’ús indiscriminat de les armes de foc. Quan la cultura és inhumana deixa de ser cultura. 

 

Tags:

Societats d’una complexitat extrema

desembre 28th, 2012 · No Comments · Internacional

A voltes, hom pot tenir la temptació, des de la distància, de sentir-se atret per determinats moviments polítics i socials de països relativament allunyats del nostre. Les revoltes del món àrab són vistes, lògicament, amb simpatia, com ho podien ser des d’una perspectiva progressista els moviments revolucionaris llatinoamericans, ja fossin els zapatistes de Mèxic o els sandinistes de Nicaragua. Sovint, hi ha més una atracció pel fet de ser moviments que combaten règims autoritaris que pel que realment aporten per sí mateixos; o com a mínim, desconeixent el que realment poden aportar de positiu, i sobretot desconeixent els seus riscos.

Però és que la realitat no està feta de bons i dolents. És evident que hi ha règims perversos que voldríem veure desterrats del planeta, però això no vol dir que els qui els combaten siguin, per aquest sol fet, cap panacea de res. Ho saben prou bé els tunisians, els algerians i, especialment, els egipcis. Enderrocats els règims dictatorials, aquells que eren sustentats per les potències occidentals mentre resultaven rendibles, el panorama que els queda no és gens fàcil: militars corruptes per una banda que es resisteixen a deixar el control del poder, fonamentalismes religiosos, rivalitats tribals, màfies i bandositats de tota mena que s’aprofiten de les situacions convulses i de canvis….I des d’occident no hi ha cap problema, ni cap escrúpol, a l’hora de pactar i donar suport a aquell grup que sigui capaç de garantir unes condicions més avantatjoses per als interessos de les grans empreses. És el paper que han fet, per exemple, les forces internacionals a l’Afganistan: un cop garantit el control dels gasoductes i dels recursos naturals, els ha preocupat ben poc, per no dir gens, garantir que deixaran un país democràtic on es respectin els drets humans. De fet, tothom ja sap què passarà tan bon punt hagin marxat els contingents militars nord-americans i europeus,

En el cas d’Egipte, era molt difícil de creure que la revolució podia triomfar en el sentit de democratitzar el país, tenint en compte que els mateixos militars que donaven suport i apuntalaven el Mubárak són els que després van veure que havien de canviar de bàndol per a poder continuar tenint-hi un paper decisiu. I tampoc els grups islamistes són de fiar, perquè allà on han assolit el poder l’han utilitzar en benefici propi servint-se de la religió només com a excusa per a poder establir-hi un altre regim mancat de llibertats i sense respecte als drets més elementals. Per això, els analistes acostumen a fer servir l’expressió “d’extrema complexitat” per advertir del risc de prendre partit. Sabem contra qui hem d’anar, però no sempre a favor de qui.

Tags:

El PSOE, el pitjor enemic del PSC

desembre 27th, 2012 · No Comments · Política catalana

Els socialistes catalans, i en especial el seu cap de files Pere Navarro, són el patetisme en estat pur. No és que naveguin en un mar d’ambigüitats, és que cada passa que fan els és desmentida per la realitat o pels seus mateixos suposats companys de partit. Com en aquella obra teatral de Carlo Goldoni, El criat de dos amos, no sabent a qui han d’obeir acaben espifiant-la per totes bandes.

 Encara recordem aquell debat electoral en què el Pere Navarro, amb la pretensió de presentar-se com la veu assenyada que cercava un acostament entre el que ell imaginava que eren els extrems, CiU i PP, va deixar anar amb la seguretat dels il·lusos que si es presentava una proposta seriosa i amb ànim constructiu segur que a Madrid acceptarien parlar d’una consulta legal. La Camacho encara riu. I ells insisteixen, a l’estil del Duran, amb el seu argument de mostrar-se favorables a la consulta, però que aquesta ha ser legal i pactada amb el Govern espanyol. No cal tenir estudis primaris per veure que això no lliga: el Govern espanyol no acceptarà mai negociar la celebració d’un referèndum o una consulta sobre el futur de Catalunya. O bé són uns il·lusos d’estudi, o bé tenen una mala fe considerable, perquè en realitat el que passa és que no gosen afirmar que estan al costat del PP en contra de permetre que la ciutadania s’expressi lliurement.

 Es podria entendre aquest paper d’il·lusos com un recurs tàctic per deixar que sigui el PP el qui faci el paper antidemocràtic del nacionalisme espanyol, amb la seva rotunda negativa a permetre cap consulta a la ciutadania catalana. Ells, suposadament, quedarien al centre del debat presentant-se com els bons de la pel·lícula que volen fer les coses correctament i dins de la llei, reservant al PP el paper repressor. Però, no. El PSC sembla que no sàpiga amb qui s’està jugant els quartos. Perquè és el mateix PSOE (inclosos els del PSC) els qui reclamen al PP que prengui totes les mesures que calgui per impedir que es faci la consulta. Ni en broma el PSOE no està disposat a salvar la cara al pobre Navarro.

Tags:

El PP contra l’objectiu de dìficit

desembre 26th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

No fa gaire dies que ho deia el Conseller Andreu Mas-Collel: “L’Estat saboteja els comptes de Catalunya”. En realitat, el que volia dia, o havia d’haver dit, és que l’Estat saboteja Catalunya. Quan el mateix Govern espanyol que exigeix la màxima austeritat per a les autonomies, però que no s’aplica per a sí mateix, és el que després fa mans i mànigues perquè la Generalitat no pugui tenir més recursos que li permetin ajustar-se al límit de dèficit imposat, el tema deixa de ser una qüestió econòmica per ser única i exclusivament una qüestió política.

 Ara mateix, l’objectiu del Partit Popular és evitar que Catalunya pugui complir amb els límits de dèficit imposats. I per aconseguir-ho no hi estalviarà ni energies ni recursos. Per suposat que el Partit Popular no vol saber res del compliment de les lleis, si aquestes han de ser favorables a Catalunya. Per això els seus ministres poden dir, amb l’aplaudiment entusiasta de la Camacho, que ells no compliran amb el que estableix l’Estatut; les lleis no són unes regles de joc neutrals a les quals tothom s’ha de sotmetre, sinó unes eines que es poden negligir sempre que convé, amb la seguretat que el poder judicial mai s’hi oposarà si és en benefici del nacionalisme espanyol, o bé unes eines que s’imposen sense contemplació també d’acord amb els mateixos interessos, i a les quals s’agafarà aquest mateix poder judicial si saben que és en perjudici de Catalunya. Però, un cop establert que l’Estat no té per què complir amb l’Estatut, ni pagar els deutes contrets amb Catalunya, ni executar les inversions previstes en els pressupostos, el partit Popular ha encetat la nova fase d’evitar que el Govern de la Generalitat tingui cap escapatòria a l’ofec econòmic a què se la sotmet. D’aquí els recursos contra les taxes judicials, l’impost a la banca, l’euro per recepta o el que pugui venir amb el nou Govern.

 L’objectiu no és sabotejar les finances de la Generalitat, com deia Mas-Collell, sinó sabotejar el país. Arruïnar els ciutadans de Catalunya, com ja fa també amb els ciutadans d’arreu de l’Estat, però també als empresaris catalans, el seu teixit industrial, les seves institucions, i en general el seu teixit social perquè acabin implorant qualsevol ajuda, a canvi de renunciar a existir com a país i a canvi de deixar-nos espanyolitzar definitivament. El seu odi contra Catalunya i contra els catalans no té límits ni aturador. Podem escollir entre renunciar a la nostra dignitat com a país i acceptar el seu xantatge o alliberar-nos d’aquest jou, encara que això representi un daltabaix temporal i unes turbulències passatgeres¹.

 ¹A Sícilia també hi ha empresaris i sectors de la població que prefereixen sotmetre’s als dictats de la màfia, abans d’afrontar l’enrenou de combatre-la i deslliurar-se’n.

Tags: