Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Macabres plans de futur

desembre 25th, 2012 · No Comments · Economia

Les xifres ens atabalen. Són fredes, i cruels. Per més que ens les repeteixin no ens acabaven de fer al càrrec del que representen. Des de l’inici de la crisi, cap allà al 2007, hom preveia un cicle de vaques magres que, com d’altres que havíem conegut, tindria un límit en el temps i sobretot acabaria amb una recuperació per a retornar a la situació d’abans. Alguns països europeus ja se n’havien començat a sortir el 2009 i d’altres creien veure-hi els primers brots verds. Fins que algú, des de la cúpula del poder econòmic real es va adonar dels immensos beneficis que els podia generar aquesta crisi, si la gestionaven bé al seu favor.

Des d’aleshores, tot ha tornat a anar de mal en pitjor. Les xifres de diners transferits a les institucions bancàries (les que van generar la crisi i les que continuen gestionant-la) als Estats Units i a Europa són de vertigen, bilionàries. Unes xifres que haurien permès haver resolt el problema de la fam arreu del món, 100 vegades, o que haurien permès una recuperació de l’economia real si s’haguessin dedicat a rescatar persones i famílies. Però que no han servit ni per a reactivar l’economia, ja que tampoc era aquest el seu objectiu. Només el darrer rescat a la banca de l’Estat espanyol ha representat un cost de 52.000 milions d’euros. I tots aquests diners surten de retallar sous als treballadors i pensionistes, de reduir serveis i prestacions socials, surten en definitiva dels ciutadans que a més de ser víctimes de la crisi, l’han de pagar. Però els gestors de la crisi no es conformen amb això i l’allarguen deliberadament per tal de poder anar fixant les bases d’una nova societat, en la qual el dret a la vida, a la vida digne, el dret al treball, al treball digne, no té per què estar garantit. Tot segueix segons els plans establerts per aquests depredadors insaciables: els auguris per al 2013 és que tot continuarà igual, que la pobresa anirà creixent i generalitzant-se al mateix ritme que les grans fortunes s’aniran consolidant.

Conscients de portar-nos a la misèria, els gestors de la crisi, que tenen noms i cognoms, càrrecs als Consells d’administració de les grans entitats financeres i comptes als paradisos fiscals, no cediran en les seves polítiques suïcides (suïcides per a la majoria de la població, però no per  a ells) fins aconseguir aquesta nova societat en què la immensa majoria no només estarà sotmesa a la incertesa i a la inseguretat permanent, sense drets socials ni laborals, sinó que l’haurà assumida com a irremeiable. Intermón augura a l’Estat espanyol un 40% de pobresa per al 2022, que s’aconseguirà a base d’enriquir fins a l’infinit la minoria selecta que ha creat, gestionat i allargat deliberadament la crisi. Tot segueix segons els macabres plans previstos i establerts.

Tags:

La policia del PP fa hores extres

desembre 24th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Ha costat prou que sortís a la llum pública el que ja era prou sabut. El Partit Popular, avesat a tota mena de maquinacions i corrupteles, havia ordit una estratègia per a desprestigiar el procés sobiranista català. Des del Comitè de campanya del PP es va organitzar la farsa de suposats i falsos informes policials que publicaven els seus sicaris de El Mundo. L’objectiu era alterar el resultat electoral, perquè veien a venir que, per més que s’ensorressin els seus directes competidors (CiU i PSC), ells en rendibilitzarien ben poca cosa.

Però només se’n van sortir en part, perquè si bé van aconseguir perjudicar CiU el resultat electoral va confirmar i ampliar la majoria sobiranista del Parlament de Catalunya. Aleshores, entre la Camacho i el Fernández Díaz devien pensar que podien continuar amb la mateixa estratègia, sense importar-los en absolut la manca d’ètica i de dignitat dels mitjans emprats. Ara, ho ha destapat el diari El País: hi hauria una conxorxa de la policia espanyola per crear falsos informes, acusacions infundades i fer córrer tota mena de rumors, per tal que la premsa més carronyera se’n fes ressò, com sempre, sense contrastar mai la informació rebuda. Quan el Montoro, en base a aquests falsos informes policials deia que la seva obligació era investigar si hi havia hagut irregularitats, ja sabia que tot era una farsa, de la qual ell n’era partícip Perquè se suposa que a ningú li deu passar pel cap que aquests policies actuessin per pròpia iniciativa. No eren policies que fora de la feina es dedicaven al hobby de la difamació i la mentida, sinó agents que feien hores extres o en horari laboral per encàrrec del partit de la senyora Camacho i del senyor Fernández Díaz (l’apel·latiu de “senyora” i “senyor”, en aquest cas, és merament un recurs literari).

Ja ens podem imaginar com acabarà això: se li tirarà terra al damunt i ningú emprendrà cap mena d’investigació per portar davant de la Justícia els delinqüents que han orquestrat i portat a terme aquesta conxorxa. És més: probablement, els mateixos mitjans de comunicació que fins ara se servien d’aquestes falsedats per difamar els qui podien ser protagonistes del procés d’alliberament nacional, continuaran servint-se’n encara que tinguin la certesa d’estar difonent informacions fabricades als despatxos del PP. De fet, és la mateixa certesa que tenien abans. Una raó més per fugir, com més aviat millor, d’aquest putrefacte Estat anomenat Espanya?

Tags:

Provocar la revolta pel plaer d’esclafar-la

desembre 23rd, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

L’estratègia del Partit Popular és la de provocar, com sigui, que la societat catalana perdi els estreps i no segueixi el seu procés serè i rigorós, tal com estava planejat. Molts vam errar en l’anàlisi que fèiem inicialment, quan auguràvem que davant de la proposta sobiranista, el Partit Popular i en general el nacionalisme espanyol intentaria fer el que van fer els canadencs al Quebec o fan ara els anglesos a Escòcia: intentar presentar la cara més amable, per a convèncer-los de la bondat de continuar plegats, fins i tot amb declaracions d’amor i propostes de millora de les relacions.

L’estratègia dels populars, amb la complicitat explícita dels seus representants a Catalunya, és tota una altra: atacar el país per terra, mar i aire, i amb tots els mitjans que tenen al seu abast. Les fèrries conviccions dels nacionalistes espanyols a Catalunya els fan optar per perjudicar greument el país, inclosos els seus propis interessos, per tal d’assolir l’objectiu d’anorrear-nos; compten que, un cop obtinguda la victòria, ja carregaran les culpes al catalanisme i ja s’ho cobraran amb escreix. Ja des dels inicis de la legislatura espanyola, la intervenció de personatges com la Camacho i el Fernández Díaz va servir per encoratjar el Govern espanyol a boicotejar l’economia catalana, negant-se a complir amb el que estableix l’Estatut, a pagar els deutes de l’Estat pendents amb Catalunya, a portar a terme les inversions pressupostades o a incorporar en els nous pressupostos les inversions que ens correspondrien.

Una part de l’empresariat català, per afinitat ideològica i convenciment nacionalista espanyol, està disposada a acceptar una pèrdua de competitivitat de les seves empreses, a haver de tirar endavant amb la precarietat d’infraestructures que ens imposa el Govern espanyol, i, si cal, assumir el boicot que els puguin fer els seus col·legues espanyols. Uns sacrificis que, ni de lluny, sembla estar disposat a acceptar l’empresariat que per afinitat ideològica i per convicció nacionalista podria assumir un plantejament secessionista.

Si fins ara, el Partit Popular imposava tota mena de retallades a les autonomies per tal de complir amb el dèficit marcat per Europa sense haver de renunciar a les disbauxes i malbaratament de recursos de l’Estat, ara l’estratègia comença a ser tota una altra. Es tractarà de forçar la situació perquè aquestes mateixes autonomies no puguin complir amb la reducció del dèficit que ells mateixos imposen. Ja han començat a boicotejar totes les alternatives que des de Catalunya s’havien proposat per a reduir la despesa o incrementar els ingressos: taxes judicials, impost a la banca, euro per recepta, o bé la pretensió de carregar a l’Administració catalana el cost d’una educació privada per a les famílies que es neguin a complir amb la legislació educativa de la Generalitat.

L’objectiu no és tant aturar el tren de l’autodeterminació com fer-lo descarrilar. Provocaran una situació que es farà insostenible a Catalunya, precisament perquè no es pugui complir el calendari marcat en el nou pacte de Govern. No crec que confiïn tant en què la seva pressió provoqui una rendició de la societat catalana, com en què provoqui un pas en fals que els permeti esclafar el que ells considerarien una revolta.

Tags:

Em nego a creure l’evidència

desembre 22nd, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Cada vegada que algú comença el seu discurs dient “jo no sóc racista, però…” ja podem començar a tremolar, perquè el més probable és que en segueixi un reguitzell d’actituds i posicionaments inequívocament racistes o xenòfobes. Però, com que tots tenim les nostres contradiccions, també començaré avui de la mateixa manera: només cal fer un repàs als meus articles (més de 2000 de publicats en aquest bloc) per certificar el meu posicionament jo diria que inequívocament contrari i hostil al racisme i a la xenofòia. (1–2–3–4–5–6…)

 Dit això, a mi també em sobrevenen els meus dubtes. Com és possible que dia sí, dia també, polítics, periodistes o analistes espanyols diguin bajanades de l’alçada d’un campanar? Podem recordar les darreres de l’Aznar, però també les del socialista Francisco Vázquez, les d’alguns ministres del Govern Rajoy i ja no cal dir els impresentables de mitjans de comunicació com La Razon, el Mundo, Intereconomia o 13TV. Bajanades que no és que siguin diametralment oposades al que diem i pensem els catalans, és que tampoc tenen res a veure amb el que poden dir polítics i mitjans de comunicació d’arreu del món, al marge de les poques simpaties amb què es mirin el procés d’emancipació dels catalans. Bajanades que sembla impossible que puguin sortir de persones que estiguin en els seus cabals, i que només s’explicarien amb un justificant d’haver estat dites en un moment d’intoxicació etílica o d’alienació mental. No es tracta, doncs, d’un o d’uns pocs pertorbats a qui se’ls hagi escapat accidentalment la llengua, sinó que la nòmina és considerablement alarmant i es reitera amb massa freqüència. Però, el més preocupant de tot és que les veus sensates (que també n’hi ha) són més aviat escasses, i en tot cas no gosen sortir a la palestra, no pas per defensar els catalans, sinó per reivindicar un mínim de sentit comú i l’existència d’una Espanya civilitzada i sensata.

 No és possible que hi hagi cap mena de gen que faci dels espanyols, o com a mínim dels espanyols que tenen veu pública, uns individus amb unes incapacitats tan manifestes per al raonament. Em nego a creure que hi hagi, així genèricament, cap poble ni amb més ni amb menys aptituds mentals: ni el català, ni l’espanyol, ni cap altre. Però, és que sembla que n’hi hagi molts d’entestats a demostrar el contrari; i sense gaire ningú dels seus que els porti la contrària.

Tags:

«Nosaltres, els empresaris…»

desembre 21st, 2012 · No Comments · Economia

Em resulta tremendament patètic escoltar el discurs de petits empresaris posant-se al costat de les polítiques econòmiques imposades pels mercats. Tot i ser només propietaris d’una botiga, d’un taller, d’un restaurant o d’una petíta indústria, com que formalment ells són empresaris, sovint els dóna la impressió que els seus interessos són compartits amb els de les grans empreses i grups financers que marquen les pautes econòmiques a seguir. De fet, es mouen amb els vells esquemes del capitalisme del segle passat polaritzat entre amos o empresaris, d’una banda, i treballadors de l’altra.

 La globalització, i sobretot, ara la crisi, n’ha canviat les regles de joc. Els qui dirigeixen les polítiques econòmiques no tenen cap interès en el petit mercat local i estan imposant unes mesures que ensorren cada dia més el consum i, per tant, perjudiquen directament aquestes petites empreses. No és que els grans poders econòmics siguin tan imbècils que no sàpiguen que les retallades provoquen més atur, més inestabilitat, i conseqüentment, menys consum i més crisi per a les petites empreses, és que aquest és un tema que a ells els importa un rave: el seu negoci és tot un altre. Com que ja renuncien a potenciar els mercats interiors, interessats en desballestar l’Estat del benestar, és a dir el benestar dels ciutadans que propiciava el consum, presenten la panacea de la globalització i de la internacionalització que està bàsicament només a l’abast d’unes poques empreses. La gestió de la crisi es fa només en funció dels interessos de les grans corporacions, encara que col·lateralment també se’n puguin beneficiar alguns petits o mitjans empresaris. Però la immensa majoria d’aquests petits empresaris pateix les conseqüències d’aquestes polítiques, tal com les pateix la globalitat de la població treballadora.

 I d’exemples l’actualitat ens en serveix cada dia. La Nissan, per exemple, ja s’ha pres com a norma el xantatge que li permet la crisi: cada vegada que vol llançar un nou model, tenint com té diverses opcions de fabricar-lo en països diferents, planteja una subhasta a la baixa per adjudicar-lo a aquella factoria on els treballadors acceptin més reduccions de sou i de condicions laborals. Una situació impensable abans de la globalització i de la crisi; i per suposat, fora de l’abast de les petites i mitjanes empreses. I amb aquestes condicions, quina necessitat hi ha de sortir de la crisi?

Tags:

Salvem la indústria de la mort!

desembre 20th, 2012 · No Comments · Internacional

Als Estats Units han saltat totes les alarmes. La matança en un centre escolar de Newtown pot fer qüestionar moltes coses en la societat nord-americana. Però per això hi és la classe política; per no deixar-se portar per la ràbia i la commoció del primer moment, i posar les coses al seu lloc, amb serenitat i procurant pel bé comú; és a dir el de la indústria d’armament. No hi valen, diuen els entesos americans, les apreciacions fora de lloc fetes des d’una Europa que no entén la cultura de llibertat d’uns Estats Units amb una Constitució que consagra el dret inqüestionable a tenir armes de foc. En altres ocasions, ja hi ha hagut una forta i visceral oposició a qualsevol limitació del dret constitucional de tenir armes per a l’autodefensa.

Tant li fa el que diguin les estadístiques sobre el nombre de morts provocat per les armes de foc que campen lliurement per tot el territori, i tant li fa que de tant en tant hi hagi una massacre com la de divendres, sempre que els mitjans de comunicació no en facin un gran massa. L’èxit dels directors de màrqueting de les empreses que fabriquen i comercialitzen les armes d’ús domèstic és convèncer els americans de la bondat d’aquestes armes posades a les seves mans. Per això, alguns ja han començat a donat la volta a la qüestió, i han argumentat que el problema és que els vigilants de l’escola (perquè totes les escoles han de tenir vigilants armats) haurien de disposar de millor armament, i els mestres també haurien pogut repel·lir l’agressió si també anessin armats. Aquí, qualsevol persona amb dos dits de front diria que justament en cas d’un atracament és altament perillós tenir una arma a l’abast, perquè és molt més fàcil que el delinqüent, sense massa escrúpols, es vegi amb l’obligació de disparar la seva, segurament amb molta més habilitat i encert que el ciutadà aficionat a l’autodefensa.

I en tot cas, un canvi legislatiu que perjudiqués la indústria de l’armament, donaria “dret” a aquestes empreses a demanar una indemnització pels perjudicis causats per l’Estat. Però això tampoc ens hauria d’estranyar aquí, si recordem que una de les primeres coses que va fer el nou Ministre de Defensa del Govern Rajoy, el senyor Morenés, va ser tirar endavant una compensació a l’empresa on havia treballat abans de ser ministre afectada per la prohibició de fabricar bombes de fragmentació. L’empresa de la qual era Conseller el senyor Morenés, Instalaza, fabricava bombes de fragmentació que venia gentilment al govern libi de Gaddafi. I és que l’ètica i la dignitat d’aquest personal és senzillament inexistent.

Tags:

Un pacte precís en el moment just

desembre 19th, 2012 · No Comments · Política catalana

Ho deia ahir mateix. Les negociacions no es poden fer mai ni amb la precipitació del cop calent d’entrada, ni amb la urgència de trobar-se en temps de descompte. Les negociacions han de ser discretes en la seva gestació, però transparents en el seu resultat. Quan hi ha voluntat ferma i sincera d’arribar a un acord, els missatges no s’envien a través dels mitjans de comunicació, sinó que es reserven per a la taula de negociació. I, si de veritat hi ha hagut negociació i pacte, hom ha de poder veure-hi elements propis de cadascuna de les parts, així com trobar-n’hi a faltar d’altres. I en aquest sentit, podem dir que la negociació mantinguda entre CiU i ERC ha estat rigorosa i responsable en el seu objectiu, i exemplar en les seves formes.

 No serà pas un camí de roses, a partir d’ara. La resta de grups, lògicament, hi hauran de mostrar la seva disconformitat. Però també aquí es veurà el seu nivell de responsabilitat i de compromís amb el país, des de la perspectiva política que sigui. Alguns, hipòcritament, ja advertien que no volien saber res amb un govern liderat per l’únic partit i l’únic polític legitimat per a fer-ho, reclamaven la urgència d’acabar amb la provisionalitat d’un Govern en funcions, i auguraven o més aviat desitjaven la dificultat del pacte, però ara posen el crit al cel per la concreció d’un pacte com aquest. Els socialistes, que socialment no farien pas unes polítiques massa diferents, hauran d’intentar erigir-se de nou en caps de l’oposició encara que en realitat no tinguin cap proposta concreta per posar sobre la taula. S’entén el paper d’IC-V i de les CUP que, sabent que no han de tenir responsabilitats de govern faran èmfasi amb les inevitable deficiències que tindrà el nou Govern pel que fa a les polítiques socials; més que una alternativa, és una manera de marca perfil. Però, alhora, aquests grups partidaris d’exercir el dret a decidir han vist reflectida en el pacte la seva reclamació que la concreció del tema de la consulta es fes al Parlament comptant amb totes les forces sobiranistes.  

La lògica dels partits nacionalistes espanyols, el PP i C’s, serà la d’escandalitzar-se per un pacte que encaminarà el país cap a una direcció diametralment oposada a la seva. Fins i tot procuraran fer veure que tots els mals del país, inclosos els que ens imposa el seu nacionalisme espanyol des de Madrid, vénen de la proposta de consulta projectada per al 2014. Però, el més sorprenent del cas serà veure com el Partit Popular intentarà boicotejar el calendari fixat a base de provocar, d’atacar i d’escanyar suficientment el país com perquè no puguem esperar ni al 2014 a fer la consulta.

Tags:

El temps de la negociació

desembre 18th, 2012 · No Comments · Política catalana

En tota negociació, cadascuna de les parts juga les seves cartes, posant sobre la taula les seves propostes, sabent fins on pot arribar a fer concessions i sobretot sabent què hi pot arribar a guanyar o a perdre. I, sabent també els punts forts i els punts febles de l’adversari o de la contrapart, l’administració del temps esdevé un factor important; per això, moltes negociacions s’acaben tancant en el darrer moment, perquè tothom apura el temps per veure si l’oponent pot començar a pensar en el que perdria en cas de no arribar a cap acord.

D’altra banda, en una negociació política pesa també la imatge pública que es donarà del pacte, a vegades tant o més que el contingut del pacte en sí. Jo, ja ho he dit en alguna altra ocasió, era partidari d’un pacte de Govern estable entre CiU i ERC. Però, en qualsevol cas, si s’hagués formalitzat l’endemà de les eleccions un pacte entre ambdues formacions, tant de val que hagués estat un pacte de govern com un pacte de suport extern per a tota la legislatura, per les dues parts hi hauria qui ho hauria interpretat com una renúncia excessiva. De fet, faci el que faci ERC, sempre hi haurà qui ho trobarà una traïció: o perquè s’ha rendit davant de CiU o perquè ha posat en perill la legislatura del referèndum. I, per tant, entenc que s’hagi volgut fer una negociació serena i sense presses; com a mínim aquesta vegada queda clar que no es tracta d’una negociació per a repartir-se cadires ni cotes de poder. El que passa és que comencem a entrar en la fase del compte enrere.

I arribat a aquest punt, podríem comparar la maduració del pacte amb la maduració o envelliment d’un bon vi. No ens havíem de precipitar a destapar l’ampolla de l’acord, perquè podia sortir un pacte poc elaborat i per tant que tingués tot l’aire de ser massa novell i amb poca solera. Però arriba a un punt en què es corre el risc que el vi es piqui. Tothom sap que cap de les dues forces polítiques es pot permetre el luxe de malbaratar l’ocasió que representa aquesta legislatura; però tampoc es pot esperar fins al darrer moment, i donar la sensació que una de les dues parts s’ha hagut de rendir per evitar el desastre. Això debilitaria el mateix pacte i l’acció de Govern posterior. Fora bo que sabessin trobar el moment oportú, que ja no es pot ajornar gaire més, per a presentar un pacte sòlid fet des del convenciment, i no esperar al darrer moment per tancar un mínim acord, com a mal menor, que deixés entreveure la incapacitat d’arribar a un gran acord nacional.

Tags:

TV3, les raons del nacionalisme espanyol

desembre 17th, 2012 · No Comments · Mitjans de Comunicació, Polí­tica Espanyola

És cert que a vegades costen d’entendre determinades actituds tan viscerals com les que acostuma a tenir el Partit Popular envers tot allò que pugui ser català. És cert també que a vegades cal que es produeixi un fet revelador perquè obrim els ulls i comprenguem les raons que els porten a sostenir aquesta visceralitat. I cal admetre que les tesis del Partit Popular no sempre estan mancades de fonament, almenys pel que fa, per exemple, a la seva fòbia contra TV3. Després de veure la programació d’ahir monopolitzada per la Marató, hem d’admetre que no van tan mal encaminats.

 Quan des del Partit Popular clamen pel tancament o la reducció de TV3 a la mínima expressió, al·legant que fomenta un sentiment nacionalista,  ja saben el que es fan. Ahir devia ser un d’aquells dies en què devien reforçar les seves tesis d’urgir el tancament de la Televisió de Catalunya. És evident que programacions com les d’ahir posen en evidència que aquesta televisió no és una televisió escombraria, com les que ells defensen, sinó que és una televisió posada al servei del país. I això cou. I més encara si es tracta d’una televisió que té el país al darrere, un país que se la sent seva. Es podria muntar un espectacle televisiu i acabar fent una aportació solidària per a la causa que sigui, però més important que la quantitat final recollida, és que TV3 sigui capaç de mobilitzar el país, o potser és el país que es mobilitza amb la seva televisió. I això encara els cou més. Dies com els d’ahir fan que els catalans ens sentim orgullosos de la nostra televisió, però sobretot del nostre país. I això els treu de polleguera.

 Si TV3 fos un canal més, farcit de programes escombraria, d’aquells que vomiten odi i violència permanent com Intereconomia o 13TV, segurament els populars no hi tindrien tanta aversió. No els preocupen en absolut els diners que pugui costar aquesta televisió catalana, sinó el seu paper de referència per als catalans. I que això es faci des d’un nivell de qualitat més que acceptable, des de la pluralitat, però sobretot des d’un sentit de país. No és que TV3 fomenti l’independentisme, com diuen ells, sinó que l’independentisme el fomenta el fet que el Partit Popular, i en general el nacionalisme radical espanyol, ataqui la llengua i, en aquest cas, la televisió pública de Catalunya, simplement perquè compleix el seu paper de servei al país i a la seva gent.

Tags:

On marquem la línia divisòria?

desembre 16th, 2012 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

No he estat mai, almenys com a norma general, dels qui creuen que com més empitjorin les coses, millor. Amb tot, reconec que a vegades, una atzagaiada de l’enemic provoca un reacció que, altrament, no hi hauria estat o no pas amb la mateixa intensitat. Però, a part dels sectors independentistes que avalen aquesta tessitura, hi ha també el Govern espanyol i el Partit Popular que també aposten per la mateixa estratègia; en sentit contrari, està clar.

 Ara com ara, l’estratègia del Partit Popular, i en aquest cas de forma ben planificada i coordinada amb el partit popular a Catalunya de la senyora Camacho, és exactament la d’anar tensant la corda, probablement amb l’objectiu de provocar-ne el trencament. Les darreres envestides del Ministre Wert contra la llengua i l’ensenyament a Catalunya no són en cap cas ni fruit de la ignorància ni de la improvisació. S’ha triat aquest moment, just després d’unes eleccions en què ells consideren que han afeblit el Govern d’Artur Mas, i conscients que aquest nou conflicte pot acabar de radicalitzar el pacte de Govern entre CiU i ERC.

 Costa d’entendre, és cert, l’estratègia de la senyora Camacho, que amb el que portem de legislatura no ha parat d’insistir i de reclamar al Govern de Mariano Rajoy que no pagui els deutes contrets amb Catalunya, que no executi les inversions pressupostades a Catalunya, i que n’inclogui el mínim en els següents pressupostos; una estratègia basada en l’amenaça als empresaris catalans (alguns dels quals deuen ser del seu partit) de promoure boicots als seus productes o de posar-los traves a Europa si avancem cap a la independència; i ara una estratègia basada en tocar un dels punts més sensibles de la societat catalana, com és la llengua. Calculen que empitjorant el màxim la situació es crearà una context en què ells en podran sortir vencedors. Entenc que és la provocació constant del qui compta que podrà sufocar amb seguretat la revolta que ell mateix està provocant, potser precisament pel plaer de poder-la esclafar.

 El darrer enfrontament institucional promogut pel Ministre Wert pot tenir de positiu el fet de marcar millor la línia divisòria entre els amics i els enemics de Catalunya. I quan dic “amics” no em refereixo a partidaris de la independència perquè vull creure que hi ha persones que estimen el país, però que creuen que per a defensar-lo tampoc cal arribar a l’opció independentista. De fet, aquesta posició és la que tenia la immensa majoria dels partits polítics catalans fins fa ben poc.

 I ja sé que n’hi haurà que s’entestaran en marcar la línia divisòria més enllà perquè els sigui més favorables a ells, als espanyols que volen anihilar-nos com a país. Alguns han estat sempre obsessionats per posar els socialistes en el bàndol espanyol; ja hi posaven aquells socialistes com Ferran Mascarell, Rubert de Ventós, Jaume Sobrequés, Ernest Maragall i tants altres que avui són molt més propers a nosaltres. I en lloc de procurar acabar d’atraure els socialistes que naveguen entre dues aigües, per tal que s’adonin que fins i tot defensant tesis federalistes estan molt més a prop del sobiranisme que del centralisme, sembla que pretenguin fer mans i mànigues per a sumar-los als bàndol del PP.

Estupideses majúscules com les de Marcelino Iglesias o de Francisco Vázquez poden ajudar a fer entendre als socialistes catalans que ideològicament estan molt més a prop de qualsevol altre partit català (CiU, ERC, IC-V) que no pas dels seus teòrics companys de partit espanyols.

Tags: