Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Lula da Silva descobreix la sopa d’all

desembre 15th, 2012 · No Comments · Economia

En l’acte de lliurament del Premi Internacional Catalunya, el guardonat, l’ex president brasiler Luiz Inácio Lula da Silva, va demostrar als assistents que havia descobert la sopa d’all. En el discurs d’agraïment per la concessió del premi, va venir a dir: “No vam impulsar el creixement de l’economia per a redistribuir la riquesa, sinó que la redistribució de la riquesa ha portat el creixement econòmic”. I tot seguit va desgranar quatre obvietats sobre economia, pròpies d’una persona sense carrera universitària com és el seu cas.

El plantejament era així de simple: en lloc de fer com els il·lustres economistes i estadistes europeus que han abocat milions i milions al sector financer que per la seva pèssima mala gestió havia desencadenat la crisi, ell es va limitar a rescatar les famílies que estaven en la més absoluta pobresa. En lloc de donar més precarietat i més inseguretat als ciutadans per tal de poder garantir que els poderosos no perdin cap dels seus privilegis, ell es va dedicar a garantir unes mínimes rendes de supervivència, a incrementar els sous i a facilitar l’accés diversificat al crèdit. I la seva lògica, tan primària com vulgueu, va funcionar: si la gent disposava de recursos i d’una certa seguretat podia, ben al contrari que aquí, incrementar el consum i millorar les seves condicions de vida; aquestes millores van beneficiar de retruc les empreses de serveis i les indústries locals; i tots plegats, empreses i consumidors, a través dels impostos van començar a engreixar les arques de l’Estat. Total, creació de milions de llocs de treballs i creixement de l’economia a l’entorn de 5%. I, quan algú li demanava com havia estat possible, ell, inexpert i ignorant en matèria d’economia, deia que s’havia limitat a fer polítiques al servei de les persones i no al servei dels banquers i dels poderosos.

Tota una descoberta de la sopa d’all. De què serveixen els estudis d’economia si no s’han d’aplicar al servei de la gent? Per a què serveix la política si no és per a beneficiar la ciutadania? De veritat una persona com Lula de Silva es mereix un premi pel sol fet de complir amb un deure tan elemental, com el d’emprar els recursos públics per a posar-los al servei de la població? No hauria estat millor no atorgar-li cap premi, donat que no feia res més que el que pertocava, però engarjolar i perseguir tota aquesta trepa de delinqüents que des de les entitats bancàries i des de les administracions públiques controlen i dirigeixen la crisi robant els escassos recursos dels ciutadans i repartint-se’ls entre els poderosos?

Tags:

Lleis fetes per a delinquir legalment

desembre 14th, 2012 · No Comments · Economia

És curiós que, a vegades, la gent reacciona davant de temes i accions molt concretes, que poden ser simplement anecdòtiques o que potser tenen o se’ls dóna un cert valor simbòlic. El que passa és que si després no es fa la generalització del tema i no es va al fons de la qüestió, la reacció pot ser força inútil, i en tot cas limitar-se a resoldre un problema puntual, però deixant indemne el gruix de la qüestió. Em sembla que és el que pot estar passant a Anglaterra amb la cadena de restauració nord-americana Starbucks.

De cop i volta, es veu que els anglesos han descobert que aquesta cadena pagava una quantitat ínfima d’impostos al Regne Unit en comparació amb el volum de negoci que hi mou. I han començat les protestes, fins i tot airades, de patriotes anglesos que proporcionalment deuen pagar molt més en impostos que aquesta empresa. Tots els mitjans de comunicació s’han esforçat en dir que en realitat l’empresa no feia res d’il·legal, perquè sempre s’emparava amb la legislació vigent, però sí que ho consideraven una mica injust, i fins i tot algú ha gosat dir immoral. I com que hi va el prestigi, és a dir la rendibilitat de l’empresa, els seus responsables ja han anunciat que multiplicaran el pagament d’impostos al Regne Unit. I tots contents per la victòria obtinguda. A veure: el que feia Starbucks, i continuarà fent tan bon punt hagi passar la febrada reivindicativa, és el que fa la immensa majoria de les empreses, és a dir absolutament totes les que poden fer-ho. Si la llei els permet fixar una seu oficial, encara que sigui fictícia en un paradís fiscal o en un país on es paguin menys impostos, o els permet maquillar els comptes per tal que sembli que el principal benefici l’han obtingut allà on està menys gravat per hisenda, per quina raó no ho han de fer.

Si hi ha una determinada legislació és expressament per a servir-se’n i per a emparar-s’hi. I les lleis estan fetes expressament per a possibilitar tota mena de maniobres, d’enginyeria fiscal, per a defugir el màxim el pagament d’impostos; els dels més rics, és clar. Si es tractés d’escletxes legals que aquests desaprensius utilitzen malèvolament, canviant aquestes lleis n’hi hauria prou; el que passa és que no són escletxes sinó les vies legals establertes per a què compleixin aquesta finalitat. El frau, l’estafa o el delicte deixen de ser-ho tan bon punt els delinqüents tenen el poder suficient com per a fer-ne llei.

Tags:

TV3 al País Valencià, victòria pírrica

desembre 13th, 2012 · No Comments · Llengües

Finalment ha arribat la resolució del recurs presentat per Acció Cultural del País Valencià contra la sentència que avalava el tancament dels reemissors de TV3 i la multa del Govern valencià contra l’entitat. Han calgut quatre anys perquè el Tribunal Suprem reconegués allò que sabia absolutament tothom, inclosos el PP i el Tribunal Superior de Justícia de València: que la competència sobre les emissions televisives al País Valencià corresponia al Govern espanyol, i que per tant, el Govern valencià no podia ni fer clausurar els repetidors ni imposar multes per una qüestió que no era de la seva competència. 

Però, com sempre, la intenció del PP i dels seus peons a la magistratura era causar un perjudici greu a l’entitat valenciana i en general a tots els valencians que volien veure la televisió catalana. Ara, la qüestió ja no depèn dels repetidors i com a mínim ja han aconseguit tenir la principal entitat cultural valenciana atemorida i mancada de recursos durant una bona temporada. Objectiu acomplert. I una vegada més celebrarem com una victòria allò que ho ha estat en realitat per a l’enemic; primera perquè el mal produït ja és irreparable i segona perquè la sentència es limita a dir que el que s’havia fet no era correcte però sense ni rescabalar l’entitat pels perjudicis causats, ni deixar clar que no solament no hi ha cap norma que impedeixi les emissions de TV3 al País Valencià sinó que n’hi ha  que prohibeixen impedir-ho, ni per suposat emprendre les accions pertinents contra els prevaricadors que van voler perjudicar ACPV.

És més, el Partit Popular, i molt especialment el de València ja està avesat a enriure’s de les sentències judicials que li són adverses. Si ostenta el rècord d’incompliments reiterats de les decisions judicials, en concret pel que fa al tema de unitat de la llengua, que ja s’acosten a la vintena, tampoc tindrà cap problema amb aquesta altra del Tribunal Suprem. El Govern valencià infringia la llei i invertia recursos públics per a perjudicar els ciutadans negant-los el dret a veure el canal televisiu català, i ho continuarà fent, saltant-se les lleis i les resolucions que calgui. Els jutges no és que desconeguin l’existència d’una Carta europea de llengües regionals i minoritàries, ratificada per l’Estat espanyol i per tant formant part del seu ordenament jurídic, que prohibeix explícitament posar traves a emissions televisives entre territoris amb una mateixa llengua o afí, és que prefereixen atendre els interessos polítics dels qui estan disposats a fer el que calgui per eliminar la llengua catalana. Amb Wert o sense.

Tags:

Rematar la feina amb el cant de la sirena

desembre 12th, 2012 · No Comments · Economia

 

És habitual, encara que ben poc rigorós, que la gent elabori teories i estableixi principis generals a partir d’experiències molt concretes i, a vegades, fins i tot personals. Qui no ho ha fet més d’una vegada! I com que elucubrar és gratis, almenys de moment, tothom es veu amb cor de donar receptes i consells per a sortir de la crisi; sovint veiem en mitjans de comunicació, potser en un ben intencionat intent de donar una mica d’ànims i de crear un cert aire d’optimisme, exemples i models de com sortir de l’atzucac on ens trobem, a base de l’emprenedoria, de la innovació o de l’exportació.

Les actuals condicions laborals que han imposat els governs estan pensades per a què ningú cregui tenir un lloc de treball segur (ara ja estan mirant d’aplicar aquest criteri també al funcionariat), i en qualsevol cas amb uns sous molt més baixos del que havien estat fins ara. És a dir que les polítiques econòmiques van orientades a frenar el consum i, per tant, a arruïnar petites i mitjanes empreses que depenguin només del mercat intern. Ergo, la conclusió és clara: cal innovar i mirar cap als mercats exteriors. És cert que hi ha determinades empreses, fins i tot petites, que poden suplir amb escreix la pèrdua del mercat intern a través de les exportacions. Però la recepta ni és vàlida per a tothom ni està exempta de riscos. És el mateix que passa als qui tenen la gosadia d’apostar per la innovació, en la recerca de nous productes o serveis, o simplement plantant-se pel seu compte. La crisi s’està emportant per endavant moltes petites i mitjanes empreses com a conseqüència lògica, i no pas inconscient, de les polítiques d’austeritat; però té també unes altres conseqüències derivades d’aquesta panacea que sovint ens presenten els mitjans de comunicació basada en les exportacions, la innovació i l’anomenada emprenedoria.

Quanta gent, havent estat víctimes de la crisi, trobant-se sense feina, no ha esmerçat els seus estalvis o les quantitats percebudes per la indemnització d’acomiadament a emprendre una aventura fallida de petit empresari o d’autònom emprenedor. No n’he vist cap estudi en concret, però a risc de caure en el que apuntava al principi, aventuraria dir que justament ara, amb tantes dificultats econòmiques, és quan s’obren i es tanquen a una velocitat de vertigen més petites empreses, botigues i tallers. Només cal fer un tomb pel carrer per observar persianes abaixades de negocis estrenats de poc. Per a cada persona implicada deu ser un drama veure com se’n va en orris la darrera esperança de sortir del pou, havent-hi esmerçat els pocs estalvis que li quedaven; però per al país, ens podem permetre aquesta disbauxa d’inversions fallides i d’obertures de locals que acaben tancats al cap de ben poc?

Tags:

Un Nobel no gens exemplar

desembre 11th, 2012 · No Comments · Internacional

A vegades, hi ha premis que s’obtenen més per la manca d’altres candidats que per mèrits propis. Suposo que aquest és el cas del premi Nobel dela Pauatorgat ala UnióEuropea.No sabem com seria l’Europa actual sense aquesta Unió, i és evident que la seva existència és sempre un element de dissuasió per a evitar conflictes interns; però, personalment, crec que la gran lliçó de la segona Guerra Mundial no va ser justament que calia evitar el bel·licisme, sinó que les guerres s’havien de traslladar lluny dels grans centres de decisió i de poder econòmic.

Des d’un punt de vista històric, doncs, podríem entendre aquest premi a la institució europea, encara que sigui només per a reconèixer l’esforç de no recórrer a la violència per a resoldre les seves diferències, havent-hi els precedents de fer-ho amb una certa regularitat. Però, en tot cas, ni la història és excessivament immaculada ni el moment el més oportú. Perquè és aquesta mateixa Unió que s’ha mirat impassible com a Europa mateix es desenvolupaven conflictes sagnants com els dels Balcans, la mateixa que no tenia cap mena de rubor a l’hora d’establir tractes comercials i preferents amb règims dictatorials o opressors de pobles sencers, la mateixa que permetia que la rivalitat comercial o colonial entre alguns dels seus membres originés conflictes com la guerra de Ruanda o la del Congo, i sobretot la mateixa que ha estat incapaç de bastir una Europa dels ciutadans. Perquè no oblidem que Europa, avui per avui, no és encara una organització plenament democràtica, amb un Parlament limitadíssim de funcions, un poder Judicial sense massa jurisdicció i un executiu format pels dirigents dels Estats i no pas elegits directament per la ciutadania europea o sorgit del seu Parlament. I és aquesta mateixa Europa que posa per davant els interessos dels grans poders econòmics als dels seus ciutadans, i que no dubta a portar a la misèria pobles sencers per a salvaguardar els interessos d’aquests poders.

I és que la història dels Nobel de la Pau no és que sigui tampoc exemplar. A grans trets, podríem dir que en el seu currículum hi trobaríem tres grans prototipus de premiats. En primer lloc hi ha aquells premiats per compromís polític, sense parar compte si els qui es penjaven la medalla tenien un historial molt més proper al del genocida o criminal de guerra, com és el cas del Nobel atorgat a l’instigador del cop d’Estat de Pinochet a Xile. En segon lloc hi ha aquells altres que, sense negar-los tenir els seus mèrits, han obtingut el guardó bàsicament com una forma d’incordiar un Estat considerat poc amic. I, en tercer lloc, hi hauria aquells altres de persones que certament havien fet prou mèrits personals per a obtenir-lo. El d’enguany, ala UnióEuropea, es trobaria més entre la primera i la segona casuística que proper a la tercera.

Tags:

Presumpció d’innocència, sí, però tot apunta a la culpabilitat

desembre 10th, 2012 · No Comments · Reflexions

S’ha dit i repetit moltes vegades, però ja deu interessar que sigui així, perquè no es fa res per a canviar-ho. Tenim una administració de Justícia tremendament lenta, és a dir tremendament injusta. No té cap sentit que els processos s’allarguin indefinidament quan, en moltes ocasions, es tracta d’escatir fets relativament simples, de caixa o faixa. És més, la dilació en el temps acostuma a servir per a poca cosa més que per a la destrucció de proves, la creació de coartades i fer que arribin a prescriure els fets.

És absolutament escandalós, jo crec que només atribuïble a un fet delictiu en sí mateix, que el cas Palau encara no hagi arribat enlloc. No és creïble que es digui que s’està instruint la causa durant tot aquest temps, o que calgui cercar nous elements; arreu del món occidental, i no cal anar als països capdavanters, veiem que els judicis es celebren amb una celeritat encomiable, amb l’excepció feta, per exemple, del cas de Julien Asange, perquè aquest és evidentment un cas estrictament polític. Quelcom de semblant passa amb el cas Pretòria: en un primer moment, imatges sensacionalistes de polítics emmanillats, per després aplicar la màxima de “qui dies passa anys empeny”. Per això, em semblava bastant curiós que Pere Navarro demanés ala Justíciaque accelerés la instrucció del procés del cas Mercuri que esquitxa directament alts càrrecs del Partit dels Socialistes, com si no sabés com funcionala Justíciad’aquest país. Ara, ell mateix, lligant la seva credibilitat a la sort dels seus companys imputats, afirmava que els motius de les imputacions s’estaven esvaint, com d’alguna manera sembla que s’han esvaït algunes de les imputacions del cas Pretòria. De fet, ells mateixos delaten la seva culpabilitat quan afirmen que esperen que al final no es puguin demostrar els fets que se’ls atribueixen. Algú s’imagina que una persona completament innocent, acusada i vilipendiada públicament, al final de tot el procés es conformaria amb ser declarada innocent? És possible que després de tants escàndols mediàtics hi hagi imputacions inicials que quedin en res? I si fos així, haurien quedat en res per la innocència dels acusats o per manca de proves o mala instrucció del cas?

Només faltava, per acabar de sentenciar l’eficàcia de la justícia espanyola (només és ineficàcia?), que haguessin de deixar anar tots els detinguts pel cas de la màfia xinesa, contra la qual sembla que hi havia proves i evidències més que suficients, senzillament per errors de forma. I el dubte sempre és el mateix: hi ha dilacions en el temps i errors de procediment, simplement per ineptitud i ineficàcia o per voluntat expressa i interessada? Presumpció d’innocència, sí, però tot apunta a la culpabilitat.

Tags:

Tornem al català emprenyat, o prenem la iniciativa?

desembre 9th, 2012 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

L’endemà mateix de l’onze de setembre vaig publicar un article que portava per títol “Ara és l’hora, per tots els fronts”. Venia a dir que després de la gran demostració de força de l’independentisme català, era el moment de passar a l’acció. La independència no la guanyaríem al  Passeig de Gràcia, sinó al Parlament; des del carrer podíem forçar els nostres polítics a fer el pas i a no defallir, però eren ells (els que siguin) els qui han de fer el pas definitiu. I apuntava que calia, a més del canvi d’actitud de molts polítics, cosa que ja es va produir, una pressió permanent de la societat perquè el procés no tingués marxa enrere.

De cap de les maneres voldria responsabilitzar ningú, o en tot cas a tots ens en correspon una part, però el cert és que hi ha hagut sectors que s’han deixat portar per una certa eufòria amb el convenciment que, un cop assenyalat el camí, ja només era qüestió d’anar cremant etapes. Com si en una partida d’escacs, un cop definida la pròpia estratègia ja poguéssim menystenir l’adversari, com si aquest no mogués també les seves fitxes. Anunciar als quatre vents que el procés cap a l’exercici del dret a decidir és irreversible, i donar per fet que ja ho tenim tot ben encarrilat, em sembla una temeritat.

Jo, en aquell article del dotze de setembre, proposava obrir tots els fronts possibles per tal d’anar consolidant posicions i desbordar la defensa de l’Estat. Si ja tenim clar que, en algun moment o altre, haurem de transgredir la legalitat espanyola i acollir-nos a la legalitat internacional i a la legitimitat democràtica de la voluntat del poble de Catalunya, podíem començar per una gran quantitat de petits gestos i accions, o no tan petits, en tots els àmbits. El plantejament era que no donessin l’abast per a apagar tots els incendis, des de les institucions i des de la societat civil, amb accions col·lectives i individuals de tota mena: mocions als Ajuntaments, insubmissió fiscal, banderes a les institucions (ala Generalitatencara hi oneja l’espanyola), els CAT de les matrícules, l’aplicació estricta de les lleis d’educació i de política lingüística (que avui per avui s’incompleixen amb tota impunitat)…

Ben al contrari, tota la pre campanya i la campanya electoral la vam centrar en la viabilitat d’un Estat Català i en el dret que ens assisteix per convocar el referèndum, sense ni tan sols retreure els greuges pendents amb aquest Estat que ens vol humiliar a cada pas, i que ens agredeix dia sí i dia també. I, el que és pitjor, l’Estat sí que ha entès que una manera d’avortar el nostre projecte alliberador era atacant per tots fronts: una cosa és la diplomàcia espanyola que ha fet pronunciarla UEen contra de la nostra permanència si ens separem, o els informes sobre la catàstrofe econòmica que suposaria la independència, però l’altra és l’ofec de l’Estat contra les finances catalanes, l’ajornament d’inversions compromeses i l’espantall del corredor central en detriment del mediterrani, l’ofensiva contra el català al País Valencià, a les Illes i ala Franja, i la més punyent del Ministre Wert proposant tornar a situacions equiparables a l’època del franquisme.

Si no reaccionem a temps, ens podem tornar a trobar en una situació que ja semblava superada que era la del català emprenyat, de la queixa permanent, d’haver de respondre als seus atacs, sense portar nosaltres la iniciativa.

Tags:

L’Europa en vies de subdesenvolupament

desembre 8th, 2012 · No Comments · Economia

Les politiques econòmiques estan donant els resultats esperats i per als quals es van concebre. L’increment de l’atur no sembla tenir aturador, les condicions laborals empitjoren arreu d’Europa i les previsions continuen sent cada vegada pitjors; bé, pitjors per a la majoria de la població, però no tant per als qui han dissenyat la crisi i la manera de gestionar-la. El desmantellament de l’estat del benestar funciona al ritme planificat, i a una velocitat de creuer estan convertint la gran massa del que fins ara coneixíem com el primer món en una continuació del tradicional tercer món, que és on ells sempre s’han mogut amb més solvència i capacitar d’amassar grans fortunes.

Les grans grups inversors han entès que no tenen per què vincular el seu negoci amb el progrés d’un país, ni tan sols d’una àrea geogràfica específica. Ha desaparegut aquella dreta tradicional que considerava que calia crear les condicions perquè les empreses tinguessin importants beneficis, ja que d’aquesta manera probablement una part els reinvertirien en noves iniciatives, creant llocs de treball i per tant un certs beneficis, encara que fossin col·laterals, per al conjunt de la població. Es creia que si s’escanyava excessivament els treballadors i els ciutadans en general, lògicament, aquests no tindrien capacitat adquisitiva i conseqüentment reduirien el consum i es posaria en perill la viabilitat de moltes empreses. Però, ara s’han adonat que no tenen cap necessitat de què la gent gaudeixi d’aquest mínim benestar que generava un cert consum i mantenia la petita i mitjana empresa, tenint en compte que aquests grans grups inversors no s’entretenen en la menudalla i els seus interessos encara disposen d’un ampli marge de recorregut als països en vies de desenvolupament. Les grans companyies continuen tenint enormes beneficis, no pas principalment per la seva activitat en els països europeus o als Estats Units, sinó per la seva situació de domini arreu del planeta.

De fet, es tracta del mateix esquema que va generar la bombolla immobiliària, que va ser altament rendible mentre va durar, portada al nivell planetari. Mentre aquests grans grups inversors, que són els qui marquen les línies polítiques a seguir, que controlen i dirigeixen això que algú eufemísticament anomena “els mercats”, puguin satisfer el seu afany sense límits d’aconseguir poder i beneficis al tercer món, no permetran que aixequem el cap. Si algú s’havia cregut que, amb el temps, els països subdesenvolupats podien aspirar a anar-se igualant amb el primer món, ja s’ho pot treure del cap. Des de les esferes del poder han decidit fer el procés a la inversa: convertir Europa en una zona en vies de subdesenvolupament. Al capdavall, és en els països més pobres que hi ha i es fan les grans fortunes.

Tags:

El PP, estil mafiós amb totes les de la llei

desembre 7th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

L’estratègia del Partit Popular està perfectament dissenyada, i no és mai fruit ni de la improvisació ni del descontrol de ningú. El Partit Popular va veure que en aquestes passades eleccions l’independentisme prenia una força inusitada, encara que només fos pel fet que els diputats elegits per CiU ho fessin ara amb un programa netament sobiranista. I per això va idear la farsa (per ells és norma de la casa) d’inventar-se suposats informes policials, i es van servir dels sicaris de la premsa més carronyera per fer-ne la divulgació.

La credibilitat que podia tenir la notícia del Mundo era escassa, però es tractava de crear una situació d’inseguretat i de desconcert entre els votants convergents. Si ells mateixos se l’haguessin creguda, la falsa notícia, no haurien esperat a veure el resultat de les eleccions per a demanar la dimissió de Mas; un candidat acusat de corrupció hauria hagut de plegar de forma immediata. Jo mateix, el dia del debat televisiu, sense tenir més informació que les acusacions directes que apareixien a la premsa espanyola i les insinuacions o dubtes de bona part de la premsa catalana, vaig tenir el ple convenciment que tot plegat era un muntatge quan cap dels candidats va gosar treure el tema obertament i a la cara. Amb una acusació creïble, algú s’imagina que els altres candidats no haurien aprofitat l’ocasió? Però el Partit Popular no és només el responsable de l’autoria del fals informe, sinó també de les odres donades als comandaments policials perquè no el desmentissin fins després haver assolit l’objectiu d’incidir directament en el resultat de les eleccions. Com a autors de la trama, i conscients que en algun moment o altre es descobriria la seva falsedat, es limitaven a deixar anar insinuacions i anar tirant llenya al foc, sense involucrar-s’hi directament. L’execrable Ministre d’Hisenda, que sabia perfectament que el fals infome havia sorgit de la seu del partit, també s’afegia a la festa dient que la seva obligació era investigar els comptes corrents a Suïssa.

Algú ha vist gaire desmentiments i peticions de disculpes de polítics i dels mitjans de comunicació que, perfectament coneixedors de la falsedat que publicaven, se’n van fer més ressò? Era a partir d’aquesta trama mafiosa que ells mateixos bastien l’argumentació per a desqualificar el nacionalisme català. Tenien planificada no només la redacció del fals informe, la seva fingida filtració per a ser publicada al seu diari i la prohibició de desmentir-ne l’autenticitat policial fins que hagués fet l’efecte per al qual va ser redactat, sinó també el desmentiment posterior i la neutralització de l’aparell judicial perquè el tema quedi simplement arxivat. Populars, policies i jutges poden concloure: missió acomplerta.

Tags:

L’èxit del PP no és la Camacho, sinó el Duran

desembre 6th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

L’ofensiva del Partit Popular contra Catalunya, tant en el seu vessant econòmic com lingüístic i cultural, és hores d’ara insultant per a tots els catalans. El primer objectiu d’humiliar-nos ja està assolit. És possible que, al final, el Ministre Wert hagi de suavitzar una mica les agressions que aquí no gosen defensar obertament ni els seus companys de partit; la Camacho i companyia comparteixen amb ell l’objectiu d’eliminar la llengua catalana, tal com ja estan fent ala Franja, al País Valencià i a les Illes, però deuen pensar que aquesta proposta tan forassenyada i agressiva contra el català els delata massa aviat, i pot tenir efectes contraproduents per als seus interessos.

Però és que l’èxit del nacionalisme espanyol més radical que representa el ministre Wert no consisteix en què el seu partit tregui 19 diputats, o que el seu satèl·lit de C’s en tregui 9, (tanmateix, sumats, una minoria) sinó que catalans que diuen voler defensar mínimament la llengua i el país acabin doblegant-se com acostuma a fer el PSC, o com fa el Duran. La victòria del PP no és la Camacho, sinó el Duran. És aconseguir que hi hagi gent que, des de posicions teòricament catalanistes, encara cregui que cal negociar amb ells, per intentar suavitzar, temporalment, les agressions. És que hi hagi gent que parli d’establir o de restablir ponts amb els qui volen destruir-nos. És que CiU encara s’estigui pensant si ha de reconsiderar la seva actitud de regalar-los la gestió de Cultura a la Diputació de Barcelona, o donar-los una posició forta a la CCMA, o tenir-hi aliances en determinats ajuntaments. És que el Govern dela Generalitat, ni el de CiU ni el tripartit, no hagi gosat aplicar la legislació catalana (ni tan sols la no tombada pel TC) pel que fa a la política lingüística i en l’àmbit de l’educació.

 El Ministre Wert no és que sigui tan inconscient com per no saber que el que proposa és demencial i que despertarà un enorme rebuig a Catalunya. Ho fa expressament, sabent que després dels escarafalls ell podrà fer el gest de tirar enrere algunes de les imposicions inicials, mantenint-ne d’altres està clar, i donar la sensació que amb diàleg i amb la seva “generositat” s’ha pogut arribar a un acord. Confia, això sí, que el Govern català farà com ha fet sempre que, després de les protestes i de les paraules més o menys gruixudes, acabarà acotant el cap i resignant-se a haver perdut menys del que es pensava inicialment. Aquest és i serà l’èxit del PP i del nacionalisme espanyol, mentre no tinguem la dignitat de dir prou i marxar d’aquest Estat que no persegueix altra cosa que la nostra aniquilació.

Tags: