Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Independència o mort

desembre 5th, 2012 · No Comments · Llengües, Polí­tica Espanyola, Política catalana

Aquest és un crit de guerra que cada dia veig pintat en un mur prop de la carretera, i que sempre m’ha semblat fora de lloc. L’eslògan fa referència a l’actitud revolucionària del qui està disposat a morir per aconseguir els objectius de la revolució, i és en aquest sentit de proclama que em sembla fora de lloc. Ara bé, en el nostre cas, el mateix crit no és res més que la disjuntiva en què ens trobem, i que ens ofereix Espanya. Hi ha un Govern espanyol que té l’objectiu clar i ferm d’aniquilar-nos; no és que es desdigui del tot d’aniquilar-nos físicament, però de moment ja es conformaria amb el genocidi cultural.

El Partit Popular, el de la senyora Camacho, fa temps que treballa decididament, invertint-hi els diners que faci falta, per eliminar la llengua catalana d’arreu de l’Estat espanyol. Ala Franja, no tenen per què respectar els drets lingüístics de ningú, senzillament perquè han decidit que el català no existeix; al País Valencià incompleixen impunement l’Estatut, i ja han aconseguit que el català sigui residual, almenys a les grans ciutats, igual que a les Illes, i només a Catalunya el procés d’eliminació de la llengua catalana el tenen una mica més endarrerit perquè el nacionalisme espanyol que representen el PP i C’s és, de moment, minoritari. Per això, la senyora Camacho ha de recórrer els seus companys de partit i als seus amics de la magistratura perquè l’ajudin a fer la feina que el PP de Catalunya no pot fer democràticament. Per això, el Ministre Wert, lleial al franquisme, vol tornar a la situació d’aleshores relegant el català de les aules. I no cal que la societat, els partits catalans, els sindicats, els docents, les associacions de pares,  s’exclamin dient que defensen el sistema educatiu català perquè és el que ha donat bons resultats, el que garanteix el correcte coneixement de les dues llengües, el que facilita la integració i el que genera menys problemes; perquè precisament aquests són els arguments del PP per voler eliminar el sistema educatiu català.

Durant la campanya electoral, potser hem incidit molt en la viabilitat d’un Estat català, en la millora econòmica que representaria per als ciutadans de Catalunya, en matèria de pensions, d’infraestructures, de serveis, de reactivació econòmica. Però potser hem deixat una mica de banda aquesta altra qüestió: continuar dins d’Espanya és acceptar una condemna a mort de la llengua i de la cultura catalana. D’aquí que la frase Independència o mort tingui avui més sentit que mai.

Tags:

El sobiranisme del partit del Duran

desembre 4th, 2012 · No Comments · Política catalana

No és que hagi vingut de nou, però potser sí que sobta el moment escollit per l’alcalde Vic, president de l’AMI, i dirigent del sector sobiranista d’UDC, Josep Mª Vila d’Abadal, per anunciar que deixa el partit de Josep Antoni Duran i Lleida. En aquest cas, mai millor dit “el partit de Josep Antoni Duran i Lleida”, perquè el dirigeix de forma unipersonal, sense admetre discrepàncies, i castigant a tots els qui gosen alçar una veu no coincident amb la seva.

Sembla lògic que no ho fes abans de les eleccions, tant pel fet de no perjudicar la candidatura de CiU com perquè no s’interpretés com una marraneria pel fet de no figurar en les llistes. I probablement, el fet que ell no anés a les llistes castigat per gosar tenir la visió sobiranista que la coalició adoptaria després, no tant pel fet en sí com pel que evidenciava d’una voluntat del líder democristià per aturar o frenar el procés, va ser una més de les causes de la patacada electoral. Però, fer-ho ara, quan encara s’estan negociant els suports que podrà tenir el nou Govern d’Artur Mas, no sembla el millor moment. La coalició guanyadora indiscutible d’aquestes eleccions havia quedat afeblida per la pèrdua de dotze diputats, cosa que per a molts ja era una excusa suficient com per a fer-se enrere en la decisió d’avançar cap a l’estat propi. La determinació de Mas de continuar endavant, sempre quedava emmascarada per l’actitud poc lleial de Duran i Lleida, que en el darrer Consell Nacional democristià va exposar unes tesis radicalment oposades a les de Mas: mentre aquest insisteix en la necessitat d’escoltar el clam popular, Duran i Lleida animava els seus subalterns perquè no es deixessin arrossegar l’onada sobiranista.

Caldrà veure si hi ha gaire militants més que segueixen les passes de Vilad’Abadal i abandonen Unió, que quedaria amb una correlació de forces encara més contrària al sobiranisme. Caldrà veure si el seu traspàs d’UDC a CDC no representa un nou enfrontament entre ambdós partits, i si acceptaran que continuï al capdavant de l’alcaldia de Vic i, per tant, presidint l’AMI. En qualsevol cas, tot plegat és un reflex del desplaçament social cap a un major sobiranisme, però també una nova patacada per a la coalició, en uns moments que cal que tingui el màxim de força i de solidesa per a tirar endavant la consulta sobre la independència de Catalunya.

Tags:

El PP, com el cotó, no enganya

desembre 3rd, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

El que no podrà dir ningú és que se sent enganyat pel Govern del PP, ni que aquest Govern espanyol menteixi. Una mentida o un engany implica sempre un abús de la bona fe de la persona que és burlada malèvolament per algú que, intencionadament, ha falsejat la realitat o ha incomplert el que havia dit. I aquest no és el cas que ens ocupa ni en el tema de les pensions ni en el tema dels pressupostos del 2013.

No crec que hi pugui haver ningú, a hores d’ara, que pugui al·legar sentir-se enganyat perquè creia que eren certes les paraules i les promeses del Govern de Mariano Rajoy. És cert que fins al darrer moment, fins no fa gaire setmanes, tant ell com els seus ministres havien jurat i perjurat que el tema de les pensions era una d’aquelles línies vermelles que ells mai passarien: “Si hi ha una cosa que no tocaré, són les pensions” afirmava fa poc don Mariano . Però no és menys cert que ningú pot al·legar ignorància i dir que no sap que hi ha gent que menteix compulsivament, que aquest Govern espanyol no compleix cap de les seves promeses ni compromisos. Quina raó hi havia d’haver perquè aquesta vegada fes una excepció? Ho ha fet amb tots i cadascun dels punts del seu programa electoral: ells afirmen una cosa i després diuen que, com que hi ha una realitat diferent de la que es pensaven, n’han de fer una altra.

I després parlen de credibilitat i de confiança en els mercats. En l’única cosa que poden confiar els mercats és en què, digui el que digui ell, al capdavall el faran agenollar als seus interessos. A Europa s’haurien pogut posar a riure quan van veure la previsió que feia el Govern espanyol per a elaborar els pressupostos del 2013. S’han limitat a dir que ja saben que la desviació no serà menor, sinó que triplicarà la caiguda del PIB prevista, que és una manera de dir-li que ja li accepten que es faci trampes al solitari, per dissimular els inevitables incompliments. Falsejant ara els pressupostos té uns mesos de coll per anar prenent després mesures correctores, una darrera l’altra, sense haver de presentar-les totes de cop en un sol paquet, que quedaria molt lleig i es notaria excessivament el seu fracàs.

Tags:

De la ximpleria postelectoral a la responsabilitat de la nova etapa

desembre 2nd, 2012 · No Comments · Política catalana

Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Aquests dies hem pogut sentir i llegir infinitat d’anàlisis sobre els resultats electorals. No hi vull pas incidir més en remarcar qui ha guanyat i qui ha perdut. És evident que a Madrid els interessa negar la realitat, no pas per burriqueria sinó per crear un estat d’ànim negatiu especialment a les files convergents, cosa que en part han aconseguit. Els populars s’ho haurien de fer mirar, si essent la tercera força política i davant la davallada de 20 escons entre els seus màxims competidors, CiU i PSC, ells només han estat capaços d’arreplegar-ne un i s’han quedat a la quarta posició. Hi ha hagut, en general, un desplaçament de vot cap a posicions més netament independentistes i més d’esquerres, a part del fet qualitatiu que no es pot menystenir que aquesta vegada tant CiU com IC-V portaven en el seu programa, de forma clara, el dret a decidir.

Pràcticament tot el vot que ha perdut CiU l’ha guanyat ERC, recuperant així la situació que hi havia hagut abans del daltabaix republicà del 2010. Uns vots que es van perdre llavors per la pèssima gestió del pacte tripartit, que no van entendre molts electors ni vam entendre molts militants, i que de fet va provocar la trencadissa que originà Reagrupament i Solidaritat. Al marge de l’aparició de les CUP, com a grup més radical que no havia mesurat mai les seves forces en unes eleccions nacionals, hi ha hagut ara una recomposició de l’espai sobiranista que no deixa de ser una tornada a una situació anterior.

Després d’unes eleccions es diuen moltes ximpleries, sovint mogudes pel desconcert i la no acceptació de la realitat, sempre interessades per no haver de reconèixer els propis errors. No insistiré en les ximpleries dels espanyols, com les de la senyora Camacho que, fent gala de la seva incapacitat per a la matemàtica, deia que l’independentisme havia reculat posicions. Però també n’hem sentit del cantó independentista quan l’Alfons López Tena deia que “Catalunya ha optat per l’extinció”. Jo lamento que SI no hagi entrat al Parlament, però això no és cap drama per al país si les forces independentistes en el seu conjunt han pujat. Ja se’n van dir moltes de ximpleries el 2010, quan la davallada d’ERC va ser vista malèvolament amb satisfacció per sectors independentistes ressentits; una cosa era lamentar els errors del partit, que ens havien portat a aquella situació, i una altra de ben diferent alegrar-se’n i pronosticar (més que un pronòstic era un desig) fins i tot la seva desaparició. Què se n’ha fet d’aquella gent i d’aquells mals auguris?  

A corre cuita, a darrera hora, hom pretenia que es forcés una coalició independentista que aplegués ERC-SI-Rc-DC. Potser hauria millorat el resultat, o potser no. Però jo ja deia que no era aquell el moment de plantejar-ho, si no s’havia fet un acostament fins llavors. És ara que cal reprendre aquella voluntat unitària. SI, RC i DC van néixer en uns moments en què Esquerra havia anat a la deriva. Amb l’actual ERC no haurien sortit aquestes noves formacions; potser és hora, doncs, de  plantejar-se si val la pena de mantenir-les, sabent que en les properes eleccions tornarem a tenir la urgència d’agrupar-nos si no volem que algú és quedi fora de la vida parlamentària. Algú pot tenir la temptació de quedar-se en la marginalitat intentant torpedinar amb radicalismes estèrils el procés sobiranistes que hauria de tirar endavant el nou Parlamanet. Ara és l’hora de la responsabilitat de tots plegats.

Tags:

Per diners, que no quedi!

desembre 1st, 2012 · No Comments · Economia

No és un problema de diners, sinó de voluntat per emprar-los a rescatar persones i països, en lloc d’emprar-los per rescatar bancs i interessos molt particulars. La mala gestió d’uns directius incompetents ha comportat una crisi que posa en situació crítica moltes famílies i també alguns bancs o caixes d’estalvi. Per als uns, no solament no hi ha diners sinó que se’ls retallen els drets, els sous i els serveis bàsics; per als altres, la caixa és forta i no repara en dispendis.

Si suméssim les aportacions de diner públic que s’han fet en els darrers anys ala Bancaeuropea i a la nord-americana estaríem parlant de xifres bilionàries (amb b de Barcelona o de banc). Però centrant-nos només en les necessitats del darrer rescat de la banca espanyola, que inclou Catalunya Caixa, Europa posava a disposició fins a 100.000 milions; i l’Estat, conscient que aquesta aportació comptabilitza com a deute propi, es limitarà a fer-ne servir 40.000 milions. L’equivalent al deute acumulat de tot Catalunya per a sanejar quatre entitats financeres. I això sense demanar responsabilitats als seus gestors, fora de les accions delictives que sembla que, almenys en el cas de Bankia, sí que n’hi ha. La més petita d’aquestes entitats intervingudes, el Banc de València, rebrà una aportació de 4.000 milions, que equival al desfasament pressupostari dela Generalitatde Catalunya per a l’any que ve; i tot per a poder ser venuda després pel mòdic preu d’un euro aLa Caixa.Exceptela moneda d’euro que pagaràLa Caixapel Banc de València, la resta es mouen amb xifres estratosfèriques que bé podrien servir per a rescatar milers de famílies, o per a polítiques de reactivació econòmica.

De diners n’hi ha, i molts, perquè són molts els diners dels ciutadans que van a parar a unes arques públiques que després serveixen per a satisfer interessos ben particulars. Quan algú amb posat seriós, normalment amb corbata i vestit molt formal, ens explica que hem d’entendre que vivim moments difícils, que ens toca ajustar-nos cada vegada més el cinturó, que hem viscut massa bé i que no hi ha diners per a garantir l’estat del benestar, hauríem de poder tenir el dret d’escopir-li a la cara, a no ser que es declarés incompetent.

Tags:

Disposats a un Govern de transició nacional?

novembre 30th, 2012 · No Comments · ERC, Política catalana

Vagi per endavant que entenc la complexitat de la qüestió, que hi ha raons de pes per a prendre una o altra decisió, que es prengui la que es prengui segur que hi haurà sectors que se’ns tiraran al damunt, i que en qualsevol cas confio que Junqueras i el seu equip sabran trobar el punt just de responsabilitat que el país necessita. Per tant, rebutjo qualsevol debat que es faci en termes de blanc o negre, d’heroïcitat o traïció inconfessable. Però també penso que és bo que es formuli aquest debat.

Recullo unes declaracions de l’Oriol Junqueras, del mes d’agost, al diari Ara.: «Estem disposats a buscar un govern de transició nacional que convoqui un referèndum». I de fet, es va fer una proposta concreta de presentar una candidatura conjunta de tots els partits favorables a exercir el dret a decidir. Assegurava que la llista hauria de tenir com a objectiu la proclamació de la independència i la convocatòria d’un referèndum com a aval, i sentenciava: “si no és per això que no ens busquin”. Oriol Junqueras deixava ben clar que no entrarien ni en aquest ni en cap altre Govern si no era per convocar un referèndum independentista. Està clar que un govern de transició nacional hauria de preparar la consulta, que tal com diu ERC potser es podria fer abans d’un any, incrementar les relacions internacionals perquè validin el procés i organitzar totes les estructures d’estat necessàries per a fer el pas definitiu; però també hauria de gestionar el dia a dia, amb la precària situació econòmica en què es troba el país i la impossibilitat de cercar recursos més enllà del mateix Estat espanyol. Les nòmines s’han de continuar pagant i els serveis no es poden aturar.

És això el que espanta? L’opinió pública hauria de tenir molt clar que no és per por a corresponsabilitzar-se d’una governabilitat certament difícil que ERC no vol entrar a formar part d’un Govern de coalició. No ens agraden les retallades, d’acord. Podem presentar amb xifres i dades creïbles una alternativa de Govern, o fem com Iniciativa que, sabent que no ha de governar, pot llançar propostes alegrement que incrementarien notablement la despesa, sense dir com es pagarien i com reduiríem el dèficit. És molt més còmode, segur, quedar-se fora del Govern i donar-li suport només en aquells temes cabdals de país. Però, en aquestes condicions, el Govern es veurà amb cor d’afrontar aquests temes de país?

Tags:

Sense Govern estable no hi ha consulta?

novembre 29th, 2012 · No Comments · ERC, Política catalana

Ja ho havia insinuat durant la campanya electoral: si el president Artur Mas no se sent prou fort al capdavant d’un Govern estable no tirarà endavant la consulta. Llavors, quan demanava aquella majoria excepcional, ho argumentava dient que “no podem pujar l’Everest amb espardenyes”. I podia tenir la seva part de raó, però tot plegat sonava a una mena de xantatge a l’electorat sobiranista per tal que cregués que votar CiU era la millor opció, o l´única, per a fer possible l’exercici del dret a decidir. Un argument tampoc tan diferent del que feia servir Solidaritat quan deien que només  ells eren la garantia d’independència.

Ara, el requeriment a ERC perquè es corresponsabilitzi de la tasca de Govern, entrant a formar part d’un govern de coalició, si no vol que la consulta quedi ajornada, pot tenir també aquest aire de xantatge. O, pitjor encara, pot sonar a una excusa per tal de poder fer marxa enrere en tot el procés sobiranista i a sobre carregar les culpes als altres. Però, objectivament, també l’assisteix una part de raó. Aquesta legislatura no serà gens fàcil des del punt de vista econòmic. El qui no tém i sap que tampoc tindrà, la responsabilitat de governar pot fer totes les propostes que vulgui: reduir els ingressos a base de rebaixar l’IRP, treure l’euro per recepta o eliminat l’increment de les taxes universitàries, i alhora incrementar la despesa amb més prestacions socials, més beques, més dotacions per a sanitat i educació…; com que són propostes que no s’hauran d’aplicar, tampoc cal que quadrin els números. Ara bé, si el que es pretén és governar, administrar el dia a dia, a part de preparar la consulta i les estructures d’estat que el país necessita, aleshores sí que han de quadrar els números; i fins i tot acceptant totes les propostes que fa ERC, gens forassenyades i que haurien de ser assumibles per CiU, encara no s’arribaria a cobrir l’ajust del dèficit que se’ns imposa si no es complementa amb altres retallades.

I és evident que un Govern en minoria, encara que compti amb un cert suport en moments puntuals i per a temes concrets, difícilment pot tirar endavant el repte cabdal que suposa la consulta, sabent que estarà permanentment a la corda fluixa i patint el desgast lògic que li infringirà l’oposició per la inevitable política de retallades. Fins i tot els populars que li imposen les retallades des de Madrid i que no paguen els deutes pendents ni compleixen amb l’Estatut, després són els primers a exclamar-se’n. No es tracta de donar cap xec en blanc, ni d’acceptar un acord amb promeses vagues, però crec que, fins i tot a risc que sigui perjudicial per al partit, aquesta vegada ha de fer un gran esforç de responsabilitat. Ara mateix, ja hi deu haver tant persones i grups disposats a saltar-los a la jugular si no fan el pacte nacional que permeti la consulta, com n’hi deu haver d’altres també a punt per si el fa. Prengui la decisió que prengui, ja caldrà que s’expliqui molt bé i amb la màxima transparència per no sortir-ne escaldat.

Tags:

Tercer balanç, a l’esbiaix

novembre 28th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

Una ullada a les diferents anàlisis que podem trobar als mitjans de comunicació del resultat de les eleccions ens permet veure que hi pot haver diferents matisos i enfocaments, sovint sota la influència de les opcions de cadascú i, per tant de l’interès partidista. I, sense desvariejar excessivament, poden arribar a conclusions ben dispars. Diríem que això entra dins de la normalitat. El que costa més d’entendre és que si anem a buscar la majoria dels mitjans de comunicació espanyols, i els seus líders polítics, aleshores les anàlisis que s’hi fan no sembla que s’estiguin referint ni al mateix país ni a les mateixes eleccions.

Ja va començarla Camacho, fent gala de la seva incompetència matemàtica dient que l’independentisme havia baixat en aquestes eleccions; si sabés sumar sabria que ara hi ha un diputat més sorgit de llistes obertament partidàries del dret a decidir, amb el valor afegit que aquesta vegada CiU portava en el programa anar cap a l’estat propi, i que els escons perduts per  CiU els ha guanyat ERC. A Madrid els interessa presentar-ho com un estrepitós fracàs de l’Artur Mas i de CiU, i com que ells sí que identifiquen un partit amb el conjunt del país, molt alegrement diuen que ha fracassat el projecte, quan en realitat s’ha reforçat o radicalitzat. Naturalment, que Artur Mas i CiU no han aconseguit l’objectiu que s’havien proposat, però és que a Europa la majoria de Governs que es presenten a unes eleccions havent hagut de gestionar la crisi i les corresponents retallades han estat derrotats, i aquí CiU segueix guanyant i amb més del doble d’escons que el segon partit de la cambra. Quan algú els pregunta com és possible que el PP, que era la tercera força política, davant la forta davallada tant de CiU com del PSC, hagi estat capaç de recuperar tan sols un dels vint escons perduts, addueixen que és degut a què el PP gestiona la crisi en l’àmbit estatal i això també li passa factura; segons ells, el raonament val per al PP, però no per a CiU, quan és evident que a Catalunya també hi ha hagut un desplaçament de vot cap a l’esquerra.

Avesats a la mentida i a l’engany, ells no solament falsegen la realitat, sinó que construeixen el seu raonament a partir de la seva falsedat. Per exemple, Mas va dir ben clar que convocava eleccions perquè la seva proposta per aquesta legislatura d’anar cap al Pacte Fiscal havia topat amb una negativa rotunda a iniciar cap negociació; i a més, el poble de Catalunya havia sortit massivament l’11 de setembre reclamant avançar cap a un nou estat europeu. Però com que a ells, per tal de denigrar-lo els interessava presentar-ho com un afany personal d’evadir responsabilitats en el tema de la crisi i d’aconseguir la majoria absoluta, titllen el resultat no de fracàs de partit sinó de fracàs de país. Doncs, no: el poble de Catalunya ha ratificat la voluntat de decidir el seu futur, amb la particularitat que no vol que ho faci un partit en solitari. Però, ja se sap, a Madrid, no entenen res de res del que passa aquí, i hauran de continuar recorrent a l’amenaça, a la difamació i a l’ofec econòmic per  intentar fer-nos desistir del desig de llibertat.

Tags:

Segon balanç, en negatiu

novembre 27th, 2012 · No Comments · Política catalana

Com a militant d’ERC puc entendre l’eufòria de companys de partit pel resultat obtingut en aquestes eleccions: s’ha doblat el nombre d’escons i ens hem convertit en la segona força política. Com puc entendre l’entusiasme de les CUP que precipitadament van haver de prendre la decisió de participar en aquestes eleccions i han assolit l’objectiu d’esdevenir una força parlamentària. Però si analitzem la situació que ens queda, des d’una perspectiva de país la percepció ja no serà la mateixa: objectivament, crec que la perspectiva de precipitar un procés cap a la independència, amb aquests resultats, és més difícil.

Podríem dir que s’han mantingut globalment les posicions del grups partidaris d’exercir el dret a decidir, amb un mínim increment d’un escó, i fins i tot que qualitativament hi ha hagut un desplaçament d’aquest vot sobiranista cap a posicions més declaradament independentistes i més d’esquerres. Però ha quedat afeblit el lideratge que un procés d’aquestes característiques necessita. Discrepant de les tesis oficials del meu partit, jo sempre deia que era més important per a l’èxit del procés que Mas sortís reforçat d’aquestes eleccions que no pas que ERC obtingués o no la simbòlica segona posició. Una CiU més a prop de la majoria absoluta hauria pogut governar còmodament en solitari i comptar amb el suport, en els moments clau, dels altres partits favorables al dret a decidir, ERC, IC-V i CUP. Ara, es veu obligat a formalitzar un pacte més estable, encara que no forçosament hagi d’implicar l’entrada d’ERC al Govern; i només té una opció per a fer-ho. I aquesta opció és molt arriscada per a ERC, que tindrà pressions molt fortes dels altres partits d’esquerres perquè no ho faci, i de CiU i de l’opinió pública perquè assumeixi la corresponsabilització que li reclama Mas; i ERC ja ha sortit escaldat altres vegades després d’haver format part d’un govern de coalició (la pitjor va ser precisament en època d’Heribert Barrera quan va entrar en un Govern de Jordi Pujol). Ni ERC podrà acceptar un suport gratuït a CiU, ni Artur Mas pot desdibuixar excessivament el seu programa de govern, perquè també li va la credibilitat. ERC podria forçar un ritme i unes formes que arribessin a ser inacceptables per a determinats sectors de Convergència i d’Unió. Però, si es generés una situació d’inestabilitat per culpa de no haver pogut arribar a un acord prou sòlid amb CiU, tampoc l’electorat perdonaria a ERC el que es vendria com la pèrdua d’una oportunitat única per  exercir el dret a decidir. En qualsevol cas, una difícil papereta faci el que faci.

Però, tornant al procés endegat. Sense descartar que al si de CiU hi hagi moviments, amb visió estrictament de partit, per tirar enrere, dilatar o diluir el procés, és evident que no és el mateix la imatge que s’hauria donat de cara a l’exterior d’una partit fort i de Govern, acompanyat d’altres formacions polítiques, que la que es podrà donar ara. Per entendre’ns, els grans poders econòmics europeus, el sistema financer i les grans empreses, i també els de casa nostra, d’entrada preferirien que no hi hagués cap moviment que alterés l’ordre establert; però si és inevitable perquè hi ha la voluntat democràtica d’un país que ho reclama, aleshores tampoc hi acabarien posant massa obstacles si saben que els qui lideren el procés no tenen cap intenció d’alterar aquest ordre establert. I una CiU forta els era la millor garantia.

Tags:

Primer balanç, en positiu

novembre 26th, 2012 · No Comments · Política catalana

És evident que qualsevol valoració d’uns resultats electorals es pot fer en clau de partit o en clau de país. A mi, m’interessa, bàsicament, veure el resultat en funció del que pot representar per al conjunt del país. De fet, els dos partits que poden estar més eufòrics, com és ERC i C’s, tenen visions ben oposades del que hauria de ser el futur del país; mentre que el grup que s’estrenarà a la cambra i el que s’ha quedat fora són igualment independentistes, encara que amb una visió social força diferent. També m’interessen ben poc les anàlisis basades en el no assoliment de les fites de partit que s’havia proposat la coalició de Govern.

Aparentment, no hi ha hagut el salt espectacular del sobiranisme que alguns esperaven, perquè les forces partidàries d’exercir el dret a decidir al Parlament de Catalunya han tingut un ascens mínim d’un únic escó. Però aquest ascens del sobiranisme sí que és qualitativament important: en les anteriors eleccions, només ERC i SI es presentaven sota la bandera independentista, ja que ni CiU ni IC-V no portaven el dret a decidir com a element clau del seu programa. Per tant, aquest manteniment de representació parlamentària de caràcter sobiranista ara es veu clarament reforçat i legitimat. Si el que ha perdut CiU ho ha guanyat ERC vol dir que el suport electoral al sobiranisme es referma. Però l’altre gran salt qualitatiu és des del punt de vista social: l’increment del vot netament espanyolista no l’ha capitalitzat el PP sinó Ciutadans, que ha recollit bona part del vot perdut pels socialistes. Igualment el transvasament de vot, que ja sabem que no s’ha d’entendre com a literal, de CiU cap a ERC i IC-V, i de Solidaritat cap a CUP, representa un gir cap a l’esquerra i una clara reprovació de les polítiques econòmiques i socials del Govern català.

El resultat, doncs, és un Parlament amb una clara majoria política de les forces partidàries d’exercir el dret a decidir. Aquesta majoria també hi era en l’anterior legislatura, és cert, però ara la proposta sobiranista ha estat ratificada a les urnes. I si descartem la repetició d’un pacte entre CiU i PP, és evident que la voluntat del poble per a construir el nou país per a tothom s’haurà de fer amb molta més sensibilitat social.

Aquest pot ser un primer balanç, en positiu. Però hi ha també un possible balanç, en negatiu, que el deixem per demà.

Tags: