Bloc de notes de Josep Romeu

És ben sabut que les persones encegades, vençudes per la ràbia, són incapaces de fer un mínim raonament. I si a això hi afegim el fet que quan algú no té arguments, o sap de la inconsistència dels que té, acostuma a emprar la mentida, la calúmnia i la distorsió de la realitat, tindrem una bona part de l’explicació del que els està passant als nacionalistes espanyols; hipernacionalistes, que diria el Marcelino Iglesias. Ells mateixos són conscients que no poden convèncer massa ningú si es limiten a dir la veritat.

I aquests dies en sentim de tots colors. Una de les estupideses que s’han posat d’acord en repetir el PP i el PSOE és la de les fronteres. No hi ha cap grup sobiranista que en parli, i tots donen per suposat que l’assoliment d’un Estat propi no ha de representar més fronteres que les existents entre França i Itàlia, o entre Bèlgica i Holanda, per exemple. Però, a ells, als nacionalistes espanyols, no els interessa pas combatre les idees i les propostes dels altres sinó que ataquen el catalanisme com si pretengués fer allò que en realitat sí que farien ells; ells sí que amenacen amb posar fronteres i exercir vetos a Europa. Quan els nacionalistes espanyols de Catalunya assisteixen a programes de debat i tertúlies en mitjans de comunicació afins, com Intereconomia o 13TV, el nivell de les estupideses es multiplica, i ells acostumen a no tenir la mínima decència per a desmentir-los, com el dia en què Jordi Cañas de C’s assentia quan un tertulià de l’extrema dreta assegurava que a Catalunya era obligat tenir a la carta el pa amb tomàquet.

El darrer d’aquests acudits (no crec que es pugui qualificar d’altra cosa, perquè cap persona mentalment sana no ho diria seriosament) és el del Partit popular sobre el canvi dels cognoms. Com si no recordéssim les atzagaiades del ministre Wert i la seva dèria d’espanyolitzar els nens catalans, o no sabéssim que aquesta era també una obsessió del franquisme en relació als topònims i que ara segueix el PP, per exemple a les Illes. Al candidat López Tena no solament no li ha passat mai pel cap, sinó que potser tampoc gosaria amagar el cognom d’origen més genuïnament, com sembla que facin a vegades gent com la Camacho, el Rubalcaba, la de la Vega o el Zapatero, obviant el primer cognom Sánchez, Pérez, Fernández o Rodríguez.

Tweet

No és pas cert que els polítics, els jutges i els bancs hagin reaccionat per la mort de la senyora de Baracaldo, que es va desesperar en veure que la treien del pis per no haver pogut pagar la hipoteca. De morts ja n’hi havia hagut abans, i, a part dels morts, darrera de cada desnonament hi ha un drama familiar de proporcions considerables, encara no s’arribi al suïcidi.; i de desnonaments n’hi ha cada dia i des de fa molt de temps. Els morts i els drames personals importen un rave a aquesta trepa de vampirs; el que els preocupa, i ara els ha fet reaccionar, és que se n’hagi fet una difusió excessiva i que això perjudiqui la seva imatge i per tant els seus interessos particulars.

Només cal recordar que tant el PP com CiU i el PSOE es van oposar frontalment a qualsevol reforma legislativa que pogués perjudicar els interessos de les entitats bancàries; ni tan sols van acceptar la fórmula de la dació en pagament , perquè com a mínim els desnonats no haguessin de continuar pagant els rebuts del pis que els acabaven de prendre. ¿A què ve ara la hipòcrita proposta d’una moratòria, si d’aquí a un temps han de continuar pagant i els afectats es trobaran amb un deute encara superior? Tampoc és cert, com diuen alguns jutges, que ells no hi poden fer res mentre no es canviï la legislació actual. No és cert perquè sí que hi ha hagut algunes sentències favorables a la persona que no podia pagar la hipoteca, però quan s’ha produït aquest cas de seguida s’han afanyat a recordar que aquella decisió judicial no es podia generalitzar ni establir precedent. Recordem que el Ministre Montoro deia solemnement des de la tribuna de les Corts espanyoles que el Govern no complia la llei, en aquest cas l’Estatut, perquè no hi havia diners; i el Govern es pot saltar la llei per falta de diners (cosa que és absolutament falsa perquè els continua dilapidant en mil altres despeses supèrflues), i no ho pot fer el ciutadà que realment s’ha quedat sense recursos? 

I ara ens recorden que la legislació espanyola podria estar en contradicció amb la legislació europea. I això ho deia un jutge. ¿És que s’ha de recordar ala Justíciaque la legislació europea, com tots els tractats internacionals subscrits per l’Estat, formen part de l’ordenament jurídic de l’Estat, i que, per tant, podrien emparar-se amb aquesta legislació per no acceptar tan fàcilment els desnonaments que els requereixen les entitats bancàries? ¿És per desconeixement i incapacitat professional o per prevaricació que no aplicaven aquesta legislació europea? És cert que la legislació estableix el dret a cobrar els deutes, però tambéla Constitucióestableix el dret a la vivenda; i davant d’aquesta confrontació de drets, els jutges sempre han optar per atendre els drets dels bancs i desatendre el dret, també constitucional, de les persones. Fins que els han posat un cadàver a la vista de tothom…

Tweet

Sorprèn que els polítics espanyols, i també alguns dels seus intel·lectuals, neguin les evidències. Que diguin que no hi ha espoli fiscal, quan les dades les dóna la mateixa administració estatal i les entitats bancàries espanyoles, o quan és el mateix Ministre de Justícia el qui afirma no saber si seria viable una Catalunya independent però que té la convicció que el que no seria viable és una Espanya sense Catalunya. O que diguin que no hi ha persecució de la llengua i la cultura del país quan dia sí i dia també apareixen noves propostes, decrets i accions de les institucions de l’Estat i de les autonomies governades pel PP en contra de la llengua catalana; i sobretot quan ja s’està veient el resultat de la seva acció demolidora contra la llengua al País Valencià i a les Illes.

Com sempre, podem plantejar-nos que a més de les agressions, els espanyols es pensen que la societat catalana és estúpida, que no veu la realitat del dia a dia i que combregarà amb rodes de molí. Ho deia l’Artur Mas abans d’ahir davant d’un grup d’empresaris: com és possible que davant el procés de secessió de Catalunya perquè hem constatat que és impossible un encaix digne a Espanya, enlloc de ploure propostes per fer més atractiu el projecte en comú que hem acabat descartant per la seva hostilitat, encara continuïn tirant coces, amb insults i amenaces de tota mena, sobretot insistint i aprofundint en les seves agressions. Probablement, això s’explica perquè ja donen per perduda la possibilitat de recuperar l’opinió majoritària de la societat catalana, ja només fan campanya per als qui tenen assumit el menyspreu pel país, i per tant ja desisteixen d’endolcir la relació o de fer un acostament més amable; no pretenen convèncer els catalans sinó que es refien que faran servir la força, l’amenaça, el veto a Europa i el que calgui per neutralitzar la decisió democràtica de la ciutadania.

Però hi ha una altra explicació, que no exclou l’anterior. No és que neguin l’existència d’un espoli fiscal perquè desconeguin que el dèficit fiscal supera el 8% del PIB, o que falsegin les dades reals amb la voluntat de confondre’ns, sinó que ells consideren lògiques i raonables aquestes dades. Per ells ja forma part de la seva lògica aconseguir l’empobriment de Catalunya, a base de treure’n el màxim de recursos per a la disbauxa espanyola. I no és que neguin les agressions a la llengua perquè considerin que ells ja la defensen a la seva manera, sinó que ells ja tenen com a objectiu lògic i normal l’eliminació d’una llengua que odien profundament. No és que neguin les accions en sí, sinó que neguen les paraules que les qualifiquen.

Tweet

Els espanyols, que estan tan preocupats per suprimir despeses supèrflues, haurien de començar a pensar en el Tribunal Constitucional. No cal entrar ara en la seva utilització com a arma política per a corregir aquelles polítiques o aquelles opcions que no es poden rebatre per la via democràtica. El seu paper en tot el tema de les il·legalitzacions del món abertzale és com a mínim vergonyós, i la seva intervenció en el tema de l’Estatut amb criteris estrictament de partit i no pas juridics, serien suficients com per fer-s’ho mirar.

Però, a banda d’aquests temes, és tot el funcionament i la ineficiència d’aquest Tribunal el que ens porta a pensar que és del tot inútil, i que només crea inseguretat jurídica, quan en teoria és això el que hauria de proporcionar. Quan un Tribunal tarda set anys a emetre un veredicte, ja ha comès una greu injustícia, sigui quin sigui aquest veredicte. De fet, en alguns casos potser ja es tracta d’això. Tota la tarda d’ahir els membres d’aquesta pantomima de tribunal estaven reunits per a decidir, amb set anys de retard, sobre el tema dels matrimonis entre persones d’un mateix sexe. No se sap de què van parlar durant tota la tarda, perquè els mitjans de comunicació ja en sabien el resultat des de primera hora del matí. El tema era més clar que l’aigua: si entre els magistrats que havien d’emetre el seu veredicte hi havia majoria dels nomenats pel PSOE i per tant estaven en minoria els nomenats pel PP, el resultat estava cantat. En un país normal, seria un escàndol que els mitjans de comunicació gosessin dir que els magistrats prenen les decisions en funció de si formen part de l’ala progressista (un eufemisme per no dir explícitament el PSOE) o de l’ala conservadora (l’eufemisme per evitar citar el PP); però, en aquesta Espanya de pandereta i de disbauxes això és la cosa més normal del món.

És absolutament incomprensible i intolerable quela Justíciademori anys i panys determinades causes. En alguns casos és ben clar que es fa per tal que el delicte acabi prescrivint, en d’altres per donar temps als encausats per eliminar tota mena de proves i potser en d’altres és pura desídia. Per prendre la decisió d’ahir, només calia que s’haguessin reunit l’endemà d’haver-se presentat el recurs, ara fa set anys, haver fet la votació corresponent com han fet ara en funció de si s’és progressista o conservador, i llestos. Però és que així no justificarien el seu sou, que com tot el muntatge del Constitucional és injustificable.

Tweet