Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Això és la intel•lectualitat espanyola?

novembre 5th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Feia dies, setmanes, que molts ens preguntàvem on s’havien ficat els demòcrates espanyols que, llevat de comptades i honroses excepcions, i sempre de forma individual, feien mutis davant de les agressions i les amenaces de la classe dirigent espanyola. Com era possible que no sentissin ni un mínim de vergonya quan es vomitaven tantes barbaritats, quan la veu dominant a les Espanyes és la de fer callar com sigui la veu del poble de Catalunya, començant per impedir-li que s’expressi democràticament. On era la intel·lectualitat espanyola a l’hora de defensar els principis democràtics, la llibertat per damunt de tot i, en tot cas, el valor de la paraula enfront de la violència?

 Doncs, ja en tenim una primera resposta, encara que em nego a creure que els signants del manifest que feien públic aquest cap de setmana puguin erigir-se com a representants de cap intel·lectualitat. Lluny de fer costat als principis democràtics, al dret del poble de Catalunya a decidir o com a mínim a expressar com voldria que fos el seu futur, lluny de condemnar les actituds hostils, les amenaces i els insults que han proliferat d’ençà de l’Onze de setembre, s’han alineat amb els qui creuen en la violència i amb els qui amenacen els catalans per tenir un desig de llibertat. Està clar que ho fan d’una forma més civilitzada i, en el pitjor dels casos es limiten al tòpic de dir que el debat sobre el futur de Catalunya serveix als interessos de CiU per no haver d’afrontar el debat econòmic i social. Parteixen de la base de negar-ho tot, fins i tot allò que és admès per tothom, incloses les institucions de l’Estat. Com feia també el Rei, neguen que hi hagi mal tracte i desconsideració envers la nostra llengua i la nostra cultura, quan els atacs es mantenen constants i més virulents si cap, i quan al País Valencià i a les Illes van pel camí d’aconseguir el seu objectiu d’aniquilar-la. Neguen que hi hagi espoli fiscal, quan totes les institucions públiques i privades admeten que la diferència entre el que els catalans paguen a l’Estat i el que en reben és astronòmica, fins i tot prenent en consideració la xifra més baixa que lògicament donen els espanyols. Arriben a l’extrem de d’afirmar: “Ni España ni la Constitución de 1978 ni el Estatut de 2006 niegan a los ciudadanos de Cataluña ejercer su derecho a decidir”.  Quina Barra!

La falta d’honestedat d’aquesta trepa de pseudo intel·lectuals es manifesta, a més, quan ara fan una apologia del federalisme (d’acord amb l’interès electoral del PSC) i de trobar un millor encaix de Catalunya dins d’Espanya, quan ells, majoritàriament de les files del PSOE, sempre s’han oposat al federalisme i no han fet fins ara ni un sol pas en la direcció d’entendre una Espanya plurinacional. El pitjor que li pot passar a un “intel·lectual” és perdre la credibilitat; i aquesta gent, amb aquest manifest ple de falsedats i d’hipocresia, l’han perduda tota, si és que n’havien tinguda mai.

Tags:

Un procés serè, però no esmorteït

novembre 4th, 2012 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Ja sabem que els sondejos i les enquestes periodístiques indiquen només tendències, i sempre les hem de posar en quarantena. Amb tot, sembla força certa la tendència que dibuixavaLa Vanguàrdiaa un cert relaxament en l’eufòria sobiranista. Després del primer esclat, l’onze de setembre, el posicionament d’Artur Mas i la convocatòria d’eleccions, semblava que havíem iniciat un procés que ningú podria aturar.

L’ofensiva espanyolista no s’ha fet esperar i, tal com estava previst, ha utilitzat totes les seves armes: des de l’insult i la desqualificació a l’amenaça, el xantatge i tot allò que pugui generar por i crispació, sense oblidar-se de deixar anar de tant en tant alguna insinuació de voluntat de pacte. La resposta catalana a totes les agressions del nacionalisme espanyol, ara com ara, han estat molt prudents i serenes. Un gran encert del President Artur Mas, que pel que sembla han seguit en general els diferents partits sobiranistes. Una resposta agressiva, grollera o políticament incorrecta, encara que ho fos la meitat del que han estat les seves, ens podria desqualificar o com a mínim enterbolir el procés.

Però si que és cert que aquesta mena de lluita desigual pot donar la sensació que s’estan rebaixant les expectatives. Que aquella empenta que semblava irrefrenable ha perdut força. Oi més quan apareixen individus com el Duran i Lleida disposats a posar pals a les rodes al seu cap de files. Hi pot haver la sensació que tantes amenaces i tanta pressió ens està aclaparant i que ja no veiem tan clar que puguem assolir la independència, o fins i tot que potser encara podríem trobar una fórmula intermèdia. Hores d’ara sabem que qualsevol pacte amb Espanya seria la nostra derrota absoluta, perquè ells mai compleixen els seus acords ni les seves promeses.

L’estratègia de la moderació, sobretot la moderació institucional, és bona i no podem caure en les seves provocacions. Però cal compensar-ho amb una renovada embranzida de la societat civil, perquè la ciutadania no tingui la sensació que qui crida més està guanyant la partida. Cal redoblar els esforços per posar en evidència la imperiosa necessitat de la secessió, i mostrar arguments sòlids per a defensar el nostre posicionament. I sobretot cal que, un cop passades les eleccions, la societat civil reprengui la mobilització.

Tags:

A l’estil de la siciliana o de la napolitana

novembre 3rd, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

A vegades hi ha gent que no acaba d’entendre l’actuació dels nacionalistes espanyols, i especialment del Partit Popular. Semblava que el sistema estava suficientment controlat, amb un catalanisme rondinaire però que no deixava de donar suport al Govern espanyol de torn i un independentisme que si bé ja no era testimonial es mantenia dins d’uns límits que el règim podia tolerar. I de cop i volta, en bona part degut a l’excessiva pressió i al tracte injust que han rebut els catalans, cosa que admeten fins i tot els populars, els ha esclatat tot a les mans. 

Una resposta lògica, i més tenint en compte que fins i totla Camachoadmet que caldria millorar el finançament de Catalunya, seria la d’un acostament amable; allò que faria qualsevol que volgués apaivagar una situació tensa i d’enfrontament. Però, no. La seva estratègia passa per la intimidació, l’insult, l’amenaça, les declaracions esquizofrèniques, les sortides de to i tot allò que faria qualsevol que volgués avivar un conflicte. I és aquí on sorgeix el dubte o el desconcert en no entendre com poden pretendre amb aquestes armes i aquests comportaments atraure la simpatia dels catalans per fer-los desistir de la seva aspiració secessionista. Com pot ser que pretenguin tenir el suport de l’empresariat català si són ells mateixos els qui amenacen aquests empresaris amb fer-los el boicot als seus productes, amb posar-los traves a Europa, etc. El PP està atacant i amenaçant directament les empreses i els empresaris catalans, però alhora espera que aquests reaccionin a favor seu.

L’explicació potser no és tan complicada. Els grups mafiosos i violents sovint aconsegueixen l’objectiu proposat no pas per una adhesió als seus principis, sinó per una simple qüestió d’esporuguiment. Es tracta de fer-los veure, a través de l’amenaça, que només amb ells estaran tranquils, de manera que els mateixos amenaçats arribin a la conclusió que, si no volen tenir més problemes, val més ajupir el cap i acceptar el xantatge. A Itàlia, els grups anti màfia sovint s’han trobat amb l’oposició o la no col·laboració de gent extorsionada que tem que la mateixa màfia en sentir-se acorralada es torni encara més violenta.

Tags:

Una majoria social àmplia, per a què?

novembre 2nd, 2012 · No Comments · Política catalana

Ho va dir el President Mas, i s’ha repetit una i altra vegada des de sectors ben diversos: Cal que hi hagi un majoria social àmplia per a exercir el dret a decidir. Artur Mas ho quantificava dient que no seria suficient una victòria ajustada d’un 51%. I suposo que deu ser una visió compartida que cal anar a buscar el màxim de consens i, per tant, una majoria el més àmplia possible. Però, és evident i pràctica habitual en tot sistema democràtic que una majoria, per ajustada que sigui, i encara que en realitat hagi obtingut el vot real d’una minoria del total del cens, està perfectament legitimada per a governar. Mariano Rajoy governa amb els vots de poc més del 30% del cens i Artur Mas no arriba ni al 30%, i ningú en va discutir la legitimitat.

S’entén també que aquesta majoria àmplia no es refereix per a la convocatòria de la consulta, sinó a l’aplicació del resultat d’aquesta consulta. Una consulta democràtica per a saber què pensa la ciutadania sobre qualsevol tema és un exercici que només poden rebutjar els qui temen la lliure expressió d’aquesta ciutadania. Ja sabem que Espanya sempre és diferent i que cada cas té les seves particularitats, però no veig cap motiu perquè no puguem emmirallar-nos i seguir les directrius donades en altres casos. Al Canadà, per exemple, tothom admetia que hauria estat suficient haver sobrepassat el 50% dels vots per a acceptar la secessió del Quebec, i en altres casos, com en el de Montenegro o de Kosovo, s’hi afegia que aquest percentatge s’havia d’assolir amb un mínim de participació del 55%. Una cosa és que es digui que sigui desitjable el màxim de suport possible per donar encara més credibilitat i força al procés, i l’altra que es plantegi com un requisit sine qua non.

Altrament, podríem formular la pregunta al revés, de manera que els ciutadans haguessin d’expressar en el referèndum si volen restar dins de l’Estat espanyol. Aleshores, també diríem que per a quedar-se a Espanya s’exigeix una àmplia majoria? Portar a terme el que decideix un 51% es considera inadequat, perquè hi ha un suport massa ajustat, i portar a terme el que decideix un 49% sí que seria adequat? Em sembla aquell raonament tan mesquí dels qui diuen que si es fa la consulta que vol més del 70% de la població es trenca la cohesió social, i en canvi si no es fa la consulta, tal com vol menys del 25% de la població, aleshores ja no hi ha trencament de la cohesió social. Hipòcrites i farsants.

Tags:

Tendenciosa publicitat institucional

novembre 1st, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

Com era d’esperar,la Juntaelectoral ha fet retirar l’espot institucional en què s’animava a votar en les eleccions del 25 de novembre. Coneixent la reputada imparcialitat i la incorruptible honestedat del sistema judicial espanyol no podíem pas esperar una altra cosa. Curiosament, però,la JECno entra en el fons de la qüestió que demandaven els partits de l’oposició, sinó que considera quela Generalitatno ha de complir amb el que mana l’Estatut d’Autonomia, sinó amb el que li mana el poder central. De fet, en ocasió del referèndum sobre l’Estatut també es va prohibir fer campanya a favor de la participació, perquè des de la seva òptica espanyola i de partit aquell Estatut retallat ja era excessiu.

Però, en aquest cas, els partits de l’oposició es van adonar de seguida que, a més de pretendre complir una llei catalana, com si aquestes s’haguessin de complir, hi havia una clara tendenciositat de l’anunci institucional. Com se’ls pot haver ocorregut a aquesta gent de CiU apel·lar a la història recent de Catalunya insinuant que en aquestes eleccions també podem fer història. El ministre Wert, els devia passar els apunts per fer-los veure que no és possible apel·lar a la història d’un país que no existeix; en tot cas havien d’haver apel·lat als 3.000 anys d’història d’Espanya. A més, tot el vídeo dóna la impressió que va adreçat sectàriament només als qui creuen i estimen el país, la seva llengua i les seves tradicions, sense tenir en compte que a Catalunya també hi ha gent que l’odia i que treballa dia a dia per anorrear la nostra llengua; ni tan sols no hi havia ni una sola referència a les curses de braus! Des del moment que presenten unes imatges de castellers, en lloc de fer-hi sortir la dansa de Castellterçol ola Patumde Berga, és evident que l’espot no representa el conjunt de la societat catalana, perquè els castellers no tenen per què agradar a tothom.

El que els deu haver enutjat més, però, deu ser la referència als Jocs Olímpics de Barcelona. Uns Jocs que també van tenir els seus detractors i en motiu dels quals es van efectuar tot un seguit de detencions de membres del moviment independentista, un paral·lelisme clar amb l’empresonament que també proposa algun demòcrata espanyol per als dirigents de l’actual onada sobiranista. A més, aquells Jocs, ben legítimament, van ser capitalitzats pel partit que aleshores governava la ciutat de Barcelona, i la seva inclosió en el vídeo podria interpretar-se com la voluntat de tornar a repetir aquell èxit en les eleccions del 25 de novembre. Però, no.La Juntaelectoral no entra en aquestes foteses partidistes, simplement nega la validesa de les nostres institucions. És un avançament, potser, a l’amenaça dels populars?

O en fugim ràpidament o ens liquidaran de forma definitiva.

Tags:

En Pere i l’Alícia, incompresos ?

octubre 31st, 2012 · No Comments · General

En ben pocs dies de diferència s’ha repetit l’escena. Els dirigents espanyolistes a Catalunya, tant del PP com del PSOE, intenten presentar una cara més amable que la dels seus superiors jeràrquics a Madrid. I miren de vendre no només una mena de catalanisme que no es vol desvincular d’Espanya, però que també prsegueix els mateixos objectius de millorar-ne el finançament, d’afavorir un tracte just per a Catalunya i en algun cas fins i tot d’rofundir en l’autogovern. Però tot seguit es troben que els seus propis dirigents espanyols els desmenteixen.

És el cas de l’Alícia Sánchez Camacho que pretenia convèncer l’electorat que el Partit Popular a Catalunya també té la voluntat de millorar el finançament de Catalunya, encara que ells optin per la via del diàleg i la negociació en el marc de l’Estat de les autonomies. I es troba amb què les tesis oficials del seu partit van en la direcció contrària: recentralitzar l’administració estatal i continuar amb la seva croada en contra de Catalunya, de la seva economia, dels seus empresaris, i en contra del català. I és el cas del Pere Navarro que després d’anar predicant que ells representaven la via sensata del federalisme equidistant entre l’hostilitat oberta del PP i l’aventura sobiranista, i que ells proposaven una consulta sempre que fos dins del marc de la legislació espanyola, són els seus dirigents, amb Rubalcaba al capdavant, els qui li desmunten l’argument, ja que li adverteixen que ells seran sempre obertament contraris al federalisme i, per suposat,al dret a decidir. I ja no parlo de les idioteses esquizofrèniques d’un José Bono que vol emular el Vidal Quadras, sinó de la direcció federal del PSOE que li recorda qui mana al carrer Nicaragua i qui decidirà, com sempre, el sentit del vot dels diputats del PSC.

Algú podria pensar que tant l’Alícia com el Pere són uns incompresos, maltractats fins i tot pels dirigents del seu partit que no els posen pas gens fàcils les coses ni tan sols davant d’una contesa electoral. Però no crec que el tema sigui aquest. Els ja saben que el seu és un trist paper de trair Catalunya i la seva gent a canvi de tenir un lloc, sempre de segona fila, al partit espanyol, i qui sap si algun ministeri o una direcció general quan es doni el cas. Els costaria molt de defensar aquí el que diuen i fan els seus dirigents a Madrid, i per això s’inventen uns falsos arguments com si ells no participessin de l’hostilitat envers el país. No cal que els desemmascarem nosaltres, aquests botiflers; d’això ja se n’encarreguen els seus dirigents.

Tags:

Que no es descobreixi el frau!

octubre 30th, 2012 · No Comments · Economia, Internacional, Polí­tica Espanyola

La notícia no semblava pas nova: la policia grega detenia un periodista per haver publicat una llista de més de 2.000 prohoms grecs de les finances i de la política que estan desfraudant les arques públiques. Quelcom de semblant al que li ha passat a Julian Assange, de WikiLeaks,  per gosar publicar les vergonyes de la política i la diplomàcia internacional, o al més recent cas del majordom del Papa que havia posat al descobert les intrigues i corrupcions de la cúria vaticana. La corrupció és coneguda i perfectament tolerada pels poders públics; i només es persegueix quan algú pretén fer-ho fora de control o quan interessa treure de la circulació o descreditar una persona o un grup concret.

En aquest cas de Grècia, però, l’afer adquireix molta més gravetat donada la situació econòmica per la qual travessa el país. La troika comunitària, que està posant unes duríssimes condicions a la població grega per tal de sufragar els errors de la seva classe dirigent, una part de la qual deu ser a la llista, i per tal d’evitar que en surtin perjudicats els banquers i empresaris que van apostar per aquesta classe política, sabia de l’existència d’aquesta llista i del volum del frau fiscal que es comet al país grec. I en cap moment va posar com a condició per al rescat que s’acabés amb aquesta sagnia per al país, com de fet tampoc va acceptar un proposta del Govern grec per reduir la despesa militar; l’interès de la troika no és sanejar l’administració grega, sinó afavorir els interessos privats dels poders econòmics, entre els quals també hi ha la classe dirigent grega.

Quelcom de semblant podem esperar de les condicions que s’imposarà a Espanya per al seu rescat. No se li demanarà al Govern espanyol que aturi la disbauxa d’infraestructures que no van enlloc, ni que redueixi la despesa militar ola Casadel Rei, ni que persegueixi el frau fiscal i que deixi de donar beneficis en forma d’amnistia als defraudadors, i menys encara que incrementi la pressió fiscal sobre les grans fortunes. Sinó que d’acord amb el mateix Govern espanyol carregaran les tintes en acaba de laminar la societat del benestar i reduir la capacitat de gestió de les autonomies.

Tags:

Respectar el resultat de les urnes

octubre 29th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

Els populars no es cansen de dir que l’opció sobiranista és forassenyada i que no respon als interessos reals de la gent. Fins i tot gosen afirmar que ells estan amb aquesta imaginària majoria silenciosa que diuen que vol Catalunya dins d’Espanya. De fet, aquest és un dels grans arguments de l’unionisme: la seva lògica, la seva raó, els fa pensar que fora d’Espanya Catalunya quedaria relegada al no-res, que seria la ruïna per als catalans. Segons ells, és fàcil d’entendre: si els 16 mil milions d’euros que paguem els catalans i que no retornen a Catalunya ens els quedéssim nosaltres, encara seríem més pobres. El deuen entendre ells aquest argument, perquè per a nosaltres és molt més fàcil d’entendre que si no ens robessin tants diners ens en quedarien alguns més.

Però bé, qualsevol pot afirmar, i totes les dades ho avalen, que les polítiques econòmiques del Govern són tremendament perjudicials per als país i per a la majoria dels ciutadans. Però el fet que es pugui demostrar amb estadístiques irrefutables que el resultat de les seves polítiques econòmiques són un fracàs absolut, no treu que el Govern que va obtenir el suport democràtic de la ciutadania, en aquest cas tant el català com l’espanyol, estigui legitimat per a tirar-les endavant mentre aquesta mateixa ciutadania no els retiri la confiança a les urnes. Per als espanyols, en canvi, la legitimació de les urnes només val quan els convé, com en aquelles repúbliques bananeres en què els militars toleraven la celebració d’eleccions sempre guanyessin els seus candidats. Quan se li demana a la dirigent dels populars a Catalunya, l’Alícia Sánchez-Camacho, si respectarà el resultat sorgit del 25 de novembre no té la convicció democràtica suficient com per a respondre amb la lògica de qualsevol demòcrata: sempre s’ha de respectar la voluntat majoritària de la ciutadania expressada democràticament. Quan se la interpel·lava al Parlament en aquest sentit, ella responia que caldria que els catalans estiguessin ben informats a l’hora de prendre una decisió tan transcendental com la de l’emancipació nacional. Es veu que per a quedar sotmesos al pillatge i a l’espoli espanyol no cal aquesta informació.

És el mateix paper que està fent el Rajoy quan Mas li demana que respecti el resultat de les eleccions. És evident que el Partit Popular s’ha de preparar el terreny per poder argumentar que els resultats de les eleccions no legitimen les polítiques a seguir. I encara que a Catalunya els mitjans de comunicació espanyols hi tenen una presència força superior a la dels mitjans estrictament catalans o de caire sobiranista, segurament argumentaran que els catalans han votat encegats per mitjans partidistes; el que equival a reconèixer que per a la majoria dels ciutadans aquests mitjans de comunicació espanyols no mereixen prou credibilitat. Quan el vot sobiranista era minoritari, ens sentíem a dir constantment que els ciutadans ja s’havien autodeterminat anant a votar opcions polítiques partidàries de mantenir-nos dins d’Espanya; ara, s’hauran d’inventar una altra falòrnia. Tot, menys acceptar els resultats de la democràcia.

Tags:

Les sumes no sempre sumen

octubre 28th, 2012 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Ho deia ara fa tres setmanes: potser sí que hauria estat bo que s’hagués arribat a un acord per a fer una gran coalició independentista de cara a aquestes eleccions del 25 de novembre. Però, no havent estat possible l’acord, el que no hem de fer és perdre ni un minut en retrets, i menys encara en desqualificar-nos mútuament. L’important d’aquestes eleccions serà que CiU obtingui un bon resultat, que li permeti pensar que la seva opció sobiranista no li fa perdre vots, que hi hagi altres forces polítiques que l’empenyin i no li permetin fer un pas enrere, i que la ciutadania catalana de tot el ventall ideològic pugui trobar-se representada per una formació independentista: seria inviable tant una proposta independentista que només tingués el suport de la dreta com una altra que només tingués el suport de l’esquerra.

El treball per a la conjunció de les diferents forces independentistes s’hauria d’haver fet, en tot cas, durant tot aquest temps, sense la pressió d’unes noves eleccions a la vista, amb la lògica i inevitable pugna partidista per treure el màxim de diputats. I si això no s’ha fet és perquè cal entendre que cadascuna considera que té un projecte propi i diferenciat dels altres; si aquest projecte va més enllà de les possibles ambicions personals dels seus líders i té prou base social ja quedarà reflectit en el resultat electoral.

Dit això, l’opció que han fet Reagrupament ila DemocràciaCatalanade Joan Laporta em sembla tan legítima i vàlida com la que poden fer les CUP, arriscant-se a no treure cap diputat. El que em semblen del tot desafortunades són les persistents picabaralles entre partits independentistes, afortunadament més a les xarxes socials que entre els mateixos líders d’aquestes formacions, que per intentar demostrar la validesa del propi projecte han de desqualificar precisament aquells altres amb els quals aparentment hi havia voluntat de col·ligar-s’hi; i pitjor encara quan algú, com ja s’ha fet, gosa fer crides en nom del patriotisme demanant que es retirin determinades candidatures amb l’excusa que poden no treure representació parlamentària.

Les darreres eleccions a Galícia i al País Basc poden servir d’exemple de la idea que ja apuntava dies enrere que no sempre les coalicions sumen tant com podria semblar. Bildu, aplegant tot el món aberzale de l’antiga Batasuna, més Aralar i EA ha aconseguit una meritori resultat de 21 diputats. Aquest resultat no és equiparable al de les eleccions del 2009 on no s’hi va poder presentar l’esquerra abertzale, ni tampoc al resultat del 2005 per la mateixa raó, encara que a darrera hora s’hi presentés el Partit Comunista de les Terres Basques; és una mica més equiparable al resultat del 2001, on EH amb Arnaldo Otegui al capdavant, va treure tan sols 7 diputats, als quals podríem sumar els 3 d’EB. I si reculem al 1998, entre EH, EA i EB en van treure 22; i quatre anys abans aquestes tres formacions anant per separat havien sumat 25 escons, i 22 encara en les anteriors. És a dir que el bon resultat tret ara amb la gran coalició de Bildu no representa cap novetat ni és un resultat insòlit, comparant-ho amb altres convocatòria on s’havien presentat per separat. Igualment, a Galícia, el BNG ha perdut 5 diputat, que han estat compensats en escreix amb els 9 obtinguts per l’escindit Xose Manuel Beiras amb l’Alternativa Galega de Esquerda. Una xifra de les dues formacions només havia estat superada pel mateix Beiras el 2001 i el 1997.

L’important, doncs, no serà la correlació de forces entre els grups independentistes que resulti de les eleccions del 25 de novembre, sinó la seva suma. I si de veritat hi ha voluntat i ganes d’anar cap a la concentració de l’independentisme, serà a part del dia 25 el moment de demostrar-ho. Amb el ben entès que crec que és imprescindible que hi hagi com a mínim un gran partit sobiranista de centre-dreta i un altre d’esquerres.

Tags:

Reconèixer el dret a la secessió

octubre 27th, 2012 · No Comments · Internacional, Polí­tica Espanyola

Ho deia el Ministre d’Exteriors espanyol, José Manuel García Margallo: “Cap estat d’Europa reconeix el dret a secessió”. I no sé si n’hi ha gaires arreu del món que ho facin. Teòricament els Estats Federals o Confederals, en la mesura que parteixin de la base que s’han format a partir d’un pacte entre iguals, haurien de contemplar aquesta possibilitat. Però és molt possible que no ho tinguin escrit explícitament en les seves constitucions; desconec, per exemple, si a Suïssa hi ha alguna previsió d’aquest tipus. 

Naturalment, no hi ha cap Estat interessat en regular com una part d’aquest Estat pot separar-se’n. Per això, els pobles que han decidit emprendre el camí de la secessió han optat per acollir-se a la legislació internacional, que també ateny els Estats. Per exemple, el dret a la lliure determinació dels pobles figura en l’article  1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 1966 (PIDCP) i també del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals del mateix any, ambdós redactats sota els auspicis de l’ONU. A més, hi hala  Resolució2625 (XXV) de l’Assemblea General de l’ONU, de 24 d’octubre de 1970, que contéla Declaraciósobre els principis de Dret Internacional. Se suposa que el Ministre espanyol deu saber que, ara mateix a Europa, hi ha uns dotze Estats, sense comptar les petites repúbliques caucàsiques, que tenen menys de vint anys d’existència. I ja es pot imaginar el senyor García que aquests nous estats no han necessitat cap llei concreta que els permetés el procés de secessió.

Potser, tampoc trobaríem gaire estats a Europa que amenacin amb l’ús de la violència quan hi ha una proposta democràtica per consultar la voluntat de la ciutadania o que tinguin un poder judicial que no persegueixi les amenaces pel sol fet de ser favorables a l’unionisme. A Escòcia, com a Flandes o com al Quebec, el procés independentista pot reeixir o no; però en tot cas serà per la voluntat democràtica dels seus ciutadans, respectada com no podia ser d’altra manera pels Estats. Si a Europa hi ha alguna excepció, aquest és l’existència d’un Estat com l’espanyol que no respecta la democràcia.

Tags: