Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

El Vidal Quadras no desbarra

octubre 26th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Quan el Vidal Quadras fa afirmacions com aquelles en què deia que el secessionisme català era violent, a l’estil de les del Mayor Oreja que intentava vincular-lo amb ETA, no desbarra pas del tot. Està clar que no tenen ni cap ni peus des d’una perspectiva mínimament objectiva, democràtica i europea; i per això no és d’estranyar que la credibilitat i el prestigi dels espanyols a Europa es vegi cada vegada més compromesa. Però sí que aquestes declaracions encaixen dins de la tradició política i judicial més genuïnament espanyola.

A Espanya, mai hi ha hagut cap interès en condemnar ni la violència ni el terrorisme per la seva perniciositat intrínseca, sinó només en funció de l’orientació política al servei de la qual es posava aquesta violència. No preocupaven tant les víctimes d’ETA com la finalitat política amb què s’havien produït: la llei de partits només s’escudava en la violència per poder perseguir una opció política que posava en qüestió les tesis del nacionalisme espanyol. De fet, ni el PP ni altres grups de l’extrema dreta no han condemnat mai el principal grup terrorista espanyol del segle XX, que va ser el franquisme, i això no ha estat motiu perquè se’ls apliqués la llei de partits. Per això, quan ells deien que lluitaven contra ETA, en realitat només lluitaven contra la ideologia i la finalitat política que hi havia al darrere. I és en aquest sentit que quan sorgeix una proposta secessionista com la catalana, al marge que sigui absolutament pacífica i democràtica, ells l’associen de seguida a aquella altra; per ells és irrellevant que un mateix objectiu que va en contra dels seus ideals polítics es vulgui portar a terme a través de les armes o utilitzant els mecanismes democràtics. El que fa que a nosaltres ens sembli que desbarren i que per ells els sembli la cosa més normal del món, és la seva concepció de la violència: violència per ells és qualsevol fet que posi en qüestió els principis sagrats del nacionalisme espanyol, i no ho són ni les amenaces ni les agressions que es fan en nom d’aquests mateixos principis.

Ara mateix, a la justícia espanyola se li hauria girat molta feina, escoltant les declaracions dels polítics espanyols, les amenaces permanents en determinats mitjans de comunicació, i l’apologia a la violència que fan els grups més radicals del nacionalisme espanyol. Però la fiscalia de l’Estat no considera delictiu una amenaça violenta si serveix els seus interessos polítics. Per això, a nosaltres ens podria semblar pura prevaricació quela Fiscaliaobrís una investigació per determinar possibles responsabilitats penals per un programa televisiu fet en clau d’humor i, en canvi, que no ho fes per amenaces serioses com les que es repeteixen aquests dies. I és en aquest sentit que, des de la perspectiva espanyola, el Vidal Quadras no desbarra.

 

Tags:

Fora de l’euro no hi ha vida, sr Rajoy?

octubre 25th, 2012 · No Comments · Economia, Internacional, Polí­tica Espanyola

L’estratègia del Partit Popular continua essent l’amenaça i l’intent de crear por als ciutadans de Catalunya per tal que desistim de la voluntat i la determinació d’avançar cap a la independència. Per fer-ho, són capaços de recórrer a les més burdes mentides, fal·làcies i fabulacions que hom pot arribar a imaginar. Per ells, mentir no els representa cap problema perquè ja els surt espontàniament, i nosaltres ja estem avesats a veure com menteixen més que no parlen. Per això, la seva credibilitat és nul·la i creure-se’ls seria com a mínim una qüestió de fe.

L’altre dia, en plena campanya, Mariano Rajoy deia en un to contundent que una Catalunya independent quedaria automàticament fora de l’euro. I que fora de l’euro hi ha el no res. Ho han dit i repetit moltes vegades que no hi ha cap precedent d’un procés de secessió dins d’un Estat dela Unióeuropea, i per tant el procés a seguir obligaria forçosament una negociació política per a resoldre-ho. Com deia Ruiz Gallardon, qui tindria problemes per a mantenir-se dins de la zona euro seria Espanya. Però, imaginem quela Unió europea sigui per iniciativa pròpia sigui per pressions dels enemics de Catalunya imposés iniciar tot el procés d’adhesió de Catalunya ala Unió europea i a l’euro. Com deia Rajoy, això seria l’hecatombe? Fora de l’euro no hi ha vida? En primer lloc, val a dir que en aquests moments no formar part de l’euro, com ja diuen molts economistes, no solament no seria cap drama sinó que podria ser un gran avantatge: Islàndia, per exemple, ha pogut superar ràpidament la situació de crisi en bona part gràcies a la política monetària que han pogut fet en disposar de moneda pròpia. Però, d’altra banda, en qualsevol cas Catalunya podria continuar utilitzant l’euro com a moneda, com ja estan fent altres països que no formen part de la zona euro.

Perquè, d’on va treure la informació el pobre Mariano Rajoy per dir que fora de l’euro no hi havia possibilitat de res. Es referia a Suïssa, amb una taxa d’atur del 2’8%, a Noruega amb un 2’6, o potser a Islàndia que en dos anys ha pogut baixar del 12 al 5%? Potser es referia al Regne Unit amb un 7’9% d’aturats, o a Dinamarca amb un 8%. O qui sap si es referia als països de l’est com Polònia amb un 10%,la RepúblicaTxecaamb un 6’7%, Bulgària amb un 12’5%, Romania amb un 7’1% o Estònia amb un 10’10%. El problema de Catalunya no és estar dins o fora de la zona euro, el nostre problema només és haver d’estar dins d’aquesta Espanya de Rajoy i companyia.

Tags:

Islàndia, un exemple d’èxit que no es vol seguir

octubre 24th, 2012 · No Comments · Economia, Internacional

Costa d’entendre l’entossudiment dels dirigents polítics dela Unióeuropea per reiterar les polítiques que estan donant uns pèssims resultats, alhora que s’obvia i no es vol saber res d’aquelles altres que sí que es demostren eficaces. Les receptes que imposala Unióeuropea, teòricament per resoldre la greu crisi econòmica, no fan més que empitjorar la situació i portar a un carreró sense sortida els països que les segueixen.

A l’altre costat, hi ha per exemple el cas d’Islàndia. Islàndia va ser un dels primers països en patir els estralls de la crisi financera: les tres principals entitats financeres van fer fallida i l’economia es va desplomar amb una recessió del 10% del PIB. Però, la sort dels islandesos va ser afrontar la crisi de forma diametralment oposada a la que proposa Brussel·les. En contra dels qui diuen que no es pot permetre deixar caure una gran entitat bancària (en el cas espanyol no hauria estat cap de les tres primeres) a Islàndia les van deixar caure de manera que els ciutadans no van pagar ni una corona pel desastre financer de les seves entitats. Qui va carregar-ne les conseqüències van ser els accionistes i creditors d’aquests bancs en fallida, majoritàriament alemanys, anglesos i holandesos. El Govern islandès va respondre amb rapidesa per afrontar la nova situació, i dos anys després d’iniciar-se la crisi ja tornaven a créixer i avui la seva taxa d’atur se situa al 5%, quan havia arribat al 12%. Un 12 %, que implicava més despesa social i menys ingressos per a les arques públiques, i que les autoritats islandeses encertadament consideraven que no es podien permetre. Aquí es comet l’estupidesa contrària, prenent mesures que creen més atur, de manera que les retallades no serveixen per gaire més que per a compensar l’increment de la despesa en prestacions i la disminució d’ingressos d’impostos i contribucions a la seguretat social.

És cert que la dimensió de la crisi islandesa no va suposar cap daltabaix per als interessos dels creditors europeus. Però precisament això és el que estem pagant ara nosaltres, com els grecs i els portuguesos, els interessos d’aquests creditors europeus que no estan disposats a patir pèrdues per la seva mala gestió, ja que al capdavall ells sabien que estaven finançant una bombolla immobiliària i una despesa pública excessiva. També és cert que Islàndia va poder revertir la situació econòmica amb una política monetària pròpia, que no poden fer els Estats de la zona euro. Bé, de fet l’únic que dins de l’euro té política monetària és alemanya que controla i dirigeix la política de l’euro en base als seus interessos.

Tags:

Rajoy, un mentider patològic de manual

octubre 23rd, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Reflexions

La relació entre la política i la ciutadania no és pas fàcil. Els polítics, encegats en la seva obsessió pel poder, sovint no s’adonen de l’interès i de les motivacions reals de la gent, i confonen fàcilment l’interès personal o el del seu partit amb el del país i la seva gent. I, donat que el polític té la pretensió de viure de la ciutadania, fins i tot en el cas que ben intencionadament pensés que ho fa per al bé comú, sovint ha d’enganyar-la o amagar-li la veritat, no fos cas que, com deia Mariano Rajoy, la realitat li impedís portar a terme la seva política.

 Així, el llenguatge dels polítics acostuma a ser obscur, farcit d’ambigüitats i de contradiccions, quan no són directament mentides i falsedats. Si fóssim ingenus i ens refiéssim de les seves paraules podríem arribar a creure les coses més insospitades, a no ser que després d’escoltar-los observem la realitat o comparem amb el que ens poden dir els mitjans de comunicació, experts analistes o altres polítics. Però la ingenuïtat sembla provenir dels mateixos polítics quan donen una visió esbiaixada de les coses, que haurien de saber que el ciutadà rebrà altres informacions que´no solament li seran molt més creïbles sinó que posaran en evidència el polític mentider. Un cas curiós va ser, l’altre dia, l’explicació que donava el President del Govern espanyol sobre el resultat de la cimera dela Unióeuropea: entre el que deia ell i el que després reflectien tots els mitjans i valoraven els experts hi havia una diferència abismal, com si no parlessin de la mateixa trobada de presidents i caps de govern. Com és possible que Rajoy no s’adonés que estava explicant sopars de duro, que la gent després contrastaria amb el que deien veus més solvents. Una cosa és posar més èmfasi en allò que et pot afavorir i passar de puntetes sobre els aspectes més punyents o negatius, i l’altra és inventar-se tota una història farcida de mentides que pretenien amagar el que en realitat havia passat durant la cimera.

Quan algú, per una circumstància concreta, li sembla que ha de mentir ho fa a consciència perquè se sap en fals i ha d’estar molt a l’aguait per veure si la seva mentida ha passat desapercebuda pels seus interlocutors. El mentider compulsiu o patològic, no. Perd tota noció de la realitat i arriba un moment que només ell s’acaba creient les pròpies mentides. Un estudi del British Journal of Psychiatry posava en evidència que els mentiders compulsius tenen un 22% més de matèria blanca en el cervell en comparació amb les persones normals; i per tant, menys matèria gris. El cas de Rajoy i d’altres polítics seria de manual.

Tags:

L’endemà d’unes eleccions

octubre 22nd, 2012 · No Comments · Internacional, Polí­tica Espanyola

Els resultats electorals sempre ofereixen un mar d’interpretacions per a tots els gustos. I en aquest cas en què es posaven a prova dues situacions tan diferents com la basca i la gallega, encara més. Com s’acostuma a fer, com a prèvia, valorar l’increment de l’abstenció: Algú potser dirà que molta gent ha desistit d’anar a votar perquè els resultats eren massa previsibles. Jo més aviat m’inclinaria per creure que no hi havia massa entusiasme, ni per a modificar les polítiques socials ni per emprendre canvis substancials des del punt de vista nacional.

En línies generals podem dir que el PSOE no només confirma la seva tendència a la baixa, sinó que no és vist tampoc com una alternativa a les polítiques conservadores. Tot un auguri del que pot passar aquí el 25 de novembre. Al PP gallec li ha sortit bé l’aposta per una campanya molt personal del candidat, desmarcada de la política estatal de Rajoy, però ara també li costarà més de rendibilitzar-ho com un aval a les polítiques del Govern espanyol. D’altra banda, tampoc resultaria massa creïble perquè el que el Partit Popular ha guanyat a Galícia ho ha perdut al País Basc. També al PNB li ha sortit relativament bé l’estratègia de no treure en campanya el seu projecte nacional, que hauria donat més joc i envalentit encara més Bildu i, sobretot, hauria pogut despertar el vot espanyolista que, a diferència de Catalunya, no sembla excessivament alarmat per la nova i àmplia majoria sobiranista del Parlament basc. Un Parlament que, teòricament, tindria les mans lliures per a emprendre el camí que volgués per a exercir el dret a decidir, però tot sembla indicar que el PNB no està excessivament interessat per aquesta via, a no ser que s’hi vegi arrossegat per la dinàmica catalana.

Tothom ha subratllat, en aquestes eleccions la forta irrupció de l’esquerra nacionalista, tant al País Basc com a Galícia. Però, ben mirat, al País Basc no ha passat res més que un retorn a la normalitat democràtica, cosa que preocupa i considera un error l’extrema dreta espanyola; resultats similars ja s’havien donat en els anteriors comicis generals i municipals, i si miréssim més enrere tampoc serien tan diferents del que havien obtingut la suma de les diferents formacions que aquesta vegada es presentaven sota la coalició de EH-Bildu. Un cas especial és el de la irrupció a Galícia de la nova formació d’esquerres i nacionalista Anova-IU, precisament perquè sorgeix d’una escissió del BNG; per això mereix un comentari a part.

Tags:

Prioritzar l’eficàcia davant del purisme

octubre 21st, 2012 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Tot el procés en què estem immersos com a país ens està portant, fins i tot als qui sempre hem defensat la independència, a tota una altra visió a la qual també ens haurem d’adaptar. A l’època del PSAN, vull dia al PSAN de finals del franquisme, podíem proclamar alegrement una posició rupturista del tot tant pel que fa a la nació com pel que fa al model de societat. A partir de la transició i de l’evolució dels models socials europeus, la lluita independentista quedava com una utopia que es podia defensar sense necessitat de concrecions ni d’entretenir-se amb massa possibilismes. Era com un eslògan que manteníem sense massa res que el sustentés, no tant per ingenuïtat com per manca de necessitat de fer-ho.

 De cop i volta, ens trobem amb un procés engegat que ens obliga a un bany de realisme absolut.Ara cal, no només perfilar tots els passos a seguir i cobrir tots els flancs del conflicte, sinó fer-ho amb la suficient maduresa, serenitat i rigor com perquè el projecte arribi a bon port. Mentre l’independentisme es debatia en les esferes de la utopia podíem permetre’ns determinades disquisicions teòriques i puristes; però, ara, tot això no serviria de res. Hi hauria el risc de perdre’ns en picabaralles estèrils per veure qui fa el plantejament més íntegre, i per veure qui és el més independentista de tots. Sincerament, crec que el més independentista serà aquell, o aquells, que ens porti a la independència.

 De ben segur que aniran sorgint discrepàncies entre les diferents forces polítiques que han fet l’opció sobiranista. I podríem caure en l’error d’intentar resoldre-les com en èpoques anteriors, quan tot plegat era una entelèquia o una fita inabastable. Hauríem de discernir, per exemple, entre la validesa o la raó que hi pot haver en determinades afirmacions i la seva oportunitat. Hauríem de pensar, en molts moments, més en l’eficàcia del que diem o del que fem que en la teòrica raó que ens assisteix.

 Només a títol d’exemple. Afirmar que els cossos i forces de seguretat de Catalunya, bàsicament els Mossos, haurien de ser fidels a la voluntat i a les decisions democràtiques del poble i dels seus legítims representats sembla una obvietat. Justament els qui n’han fet escarafalls són els qui fa temps que amenacen amb les seves forces armades per conculcar els drets dels catalans. Però, el fet que sigui una obvietat i que és responsabilitat del Conseller d’Interior garantir que això sigui així, no vol dir que hagin estat massa prudents les seves afirmacions. No podem entrar en el seu joc de provocacions, entre altres coses perquè en aquest terreny sempre tindríem les de perdre.

 A un altre nivell, també s’ha obert el debat sobre el règim d’oficialitat que hauria de tenir el castellà en una Catalunya independent. Probablement tots tenim molt clar com voldríem que es redactés enla Constituciócatalana el tema de la llengua; però ara l’important no és saber quina formulació pot ser la més contundent i inequívoca a favor de la llengua catalana, sinó quina formulació ens permetrà més fàcilment assolir l’objectiu. La realitat sociolingüística del país és la que és. I no és el mateix un règim de cooficialitat, tenint sempre la ingerència, les agressions i les imposicions que ens vénen de Madrid, que aquest mateix règim en un estat català independent.

 I una cosa semblant pot passar amb el tema dels Països Catalans. Teòricament, quan la independència semblava fora del nostre abast, es podien fer plantejament maximalistes defensant que calia avançar tots plegats encara que el procés fos més lent. Ara ens adonem que el temps juga en contra nostra, i que si Catalunya es mantingués gaire més dins d’Espanya també acabaria sucumbint. Des d’una Catalunya independent es podrà treballar millor per al País Valencia o per a les Illes, com els francesos ho fan per al Quebec. Però, en tot cas el debat no pot ser ja entre partidaris de quedar-nos ambla Catalunyaestricte o partidaris del conjunt dels Països Catalans, sinó en l’eficàcia que pot tenir una o altra opció en el moment que estem vivint.

 I suposo que es podrien posar molts altres exemples de com el debat polític a casa nostra, i especialment entre les diferents forces independentistes, ha canviat substancialment. Al meu entendre ara cal prioritzar l’eficàcia al purisme de les formulacions.

Tags:

L’estultícia és l’espanyolització que ens volen imposar

octubre 20th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Definitivament, el Partit Popular està renyit amb la ciència, amb la cultura i amb l’educació. No és només que siguin àrees que menyspreï i siguin les primeres a carregar-se a l’hora de fer ajustos econòmics; és que les potineja de mala manera i no té el més mínim rubor per contradir-les a tort i a dret. No és estrany que Espanya, i aquí la culpa estaria com a mínim compartida amb el PSOE, estigui a la cua d’Europa pel que fa als resultats del seu sistema educatiu. I és que no creu ni en el sistema que ha de fomentar el saber ni en els continguts d’aquest saber.

Podem trobar sorprenent i ridícul que una persona com Esperanza Aguirre sigui capaç de dir una burrada tan gran com la dels 3 mil anys d’història d’Espanya. Però, el que ens hauríem de preguntar és a quina escola ha anat aquesta senyora que li hagin explicat aquestes tonteries; com és que un persona d’un nivell cultural tan baix hagi arribat a ser Presidenta dela ComunitatAutònomade Madrid; i hauríem de saber si aquesta incultura és l’espanyolització que ens vol imposar el Ministre Wert. Una cosa semblant, passava aquests dies amb l’alcaldessa de València que s’esgarrifava pel fet que Ausiàs March o Joanot Martorell es consideressin autors de la literatura catalana; no deu saber que és el que diuen totes les universitats, incloses les del País Valencià; com són també les universitat i tots els lingüistes mínimament seriosos els qui defensen la unitat de la llengua catalana, que ells també neguen. Ja no diguem dels populars aragonesos que són capaços, també en contra dels més elementals coneixements acadèmics, d’inventar-se una nova llengua, l’aragonès oriental, per negar la pertinença dela Franjaa l’àrea lingüística del català.

Davant d’aquests barroers intents de manipular la història i la ciència amb finalitats estrictament partidistes, és impensable que ningú honestament pugui insinuar que a Catalunya es fa adoctrinament a les escoles. Perquè, veient les afirmacions que fan aquests dirigents populars, fins i tot per a un ciutadà de Cuenca o de Sevilla, se li han de posar els pèls de punta només de pensar que aquesta trepa d’ignorants que menyspreen els criteris i el rigor acadèmics siguin els qui han de dirigir el sistema educatiu. I si aquesta és la seva “espanyolització”, ja cal que fugim corrents.

Tags:

Les ximpleries de la Camacho no són tan ximples

octubre 19th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Avesada com deu estar la senyora Camacho de veure les ximpleries i les mentides que vomiten cada dia a canals televisius com Intereconomia, i com que ni els seus no gosen parar-li els peus o advertir-la que està fent el ridícul, ella es deixa anar com un cavall desbocat. Les hi engalta sense mirar massa prim, donant per suposat que qualsevol cosa és vàlida si creu que així pot posar algun fre a la demanda sobiranista.

A Intereconomia, per exemple, quan algú s’escandalitza perquè li han assegurat que a Catalunya és obligat servir pa amb tomàquet als hotels, com van dir l’altre dia, els contertulians entre els quals n’hi havia un de Ciutadans que bé devia saber que això és una grotesca falsedat, aplaudien i es feien creus de fins on podia arribar la perversitat del nacionalisme. I la senyora Camacho es deu envalentir quan la conviden a participar-hi, cosa que fan força sovint. Però hauria de pensar que, en programes escombraria com els que ella participa, tipus “Gato al agua” o “Más se perdió en Cuba”, qualsevol falsedat és benvinguda i no hi ha cap periodista honest i sensat que vetlli per la veracitat del que s’hi diu. Però, està clar, aquell mateix discurs fet aquí sona a ridícul i deu avergonyir a més d’un dels seus correligionaris. L‘altre dia, l’Alícia Camacho deixava anar allò de les Universitats: amb la independència els títols universitaris no serien reconeguts fora de Catalunya. Aquesta vegada, el secretari d’Universitats dela Generalitat, Antoni Castellà, li va respondre dient que aquesta senyora no tenia la més mínima idea del que estava dient.

I ja hi tornem a ser. Resulta que acusem la senyora Camacho i en general al PP de ser uns indocumentat, de no saber de què estan parlant, de deixar anar ximpleries a tort i a dret… És el mateix que passa quan diu que una Catalunya independent no podria pagar les pensions. No és que l’Alícia no tingui ni idea de com funcionen les universitats ni el sistema de pensions, perquè ella ja sap que les pensions es paguen amb les aportacions que es fan cada mes ala SeguretatSociali que Catalunya ha tingut superàvit durant molts anys. El que passa és que la seva estratègia és anar escampant mentides arreu amb l’objectiu de crear pors i incerteses, més enllà de les lògiques incerteses que pot generar qualsevol procés de canvi. Però que en tot cas sempre són millors aquestes incerteses que la certesa que, mantenint-nos dins d’Espanya, Catalunya no té cap mena de futur.

Tags:

Espanya se’n riu de les condemnes

octubre 18th, 2012 · No Comments · Internacional, Polí­tica Espanyola

Res de nou: el Tribunal europeu d’Estrasburg ha condemnat una vegada més Espanya, aquesta vegada per no haver investigat les tortures que es van infringir a Marcelo Otamendi, ex director del diari Egunkaria. Segons aquesta sentència l’Estat haurà d’indemnitzar Otamendi  amb 24.000 euros. Una menudalla per a un Govern avesat a invertir el que faci falta per resoldre per la força el que no pot guanyar per la via democràtica.

L’Estat espanyol ostenta el rècord absolut de sentències condemnatòries per part d’aquest Tribunal europeu. Justament, una de les anteriors sentències condemnatòries era pel cas del diari Egunkaria, tancat irregularment pel Govern espanyol a través de la seva Justícia corrupta. A consciència, van tancar il·legalment el diari, perquè estava escrit en basc i perquè no els agradava la seva línia editorial i van torturar el seu director. Però a ells els és igual que al final del procés rebin una condemna d’Europa: l’objectiu polític de tancar el diari i de castigar-ne els seus màxims responsables ja estava complert. Es refien de la lentitud d’aquest Tribunal d’Estrasburg, que quan emet les seves sentències el mal produït ja és irreparable. Ells sempre han entès la justícia com un instrument per a portar a terme els seus objectius polítics: les lleis se salten quan convé, o quan els interessa consideren que és un crim infringir-les.

I és amb aquesta experiència que caldrà anar en compte a l’hora d’emprendre determinades accions en el procés de secessió de Catalunya. Pensar que, en un moment de conflicte, es podria portar el cas als tribunals europeus seria una temeritat. No pas perquè no ens acabessin donant la raó, sinó perquè amb el temps que tardaria en resoldre’s ja podria estar tot dat i beneït. Els polítics i els magistrats saben que la justícia s’imparteix en el moment d’emetre la sentència, però també, i en alguns casos principalment, a base de demorar aquesta sentència per tal de facilitar la política de fets consumats. Els espanyols en són uns experts en això.

Tags:

Amb tramposos no s’hi juga

octubre 17th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Un dels problemes que agreugen encara més les difícils relacions entre Catalunya i Espanya és que els espanyols sempre fan trampa. Els seus no són arguments clars, amb els quals es pugui discrepar més o menys, sinó que sempre són canviants en funció de l’interès de cada moment. No hi ha cap principi que s’aguanti, i quan emeten una sentència que sembla que sigui una base inqüestionable sobre la qual construir tot un projecte, només cal que la mateixa sentència se’ls pugui girar en contra per canviar immediatament d’opinió, o sortir dient que allò només és aplicable en el seu cas.

Quan les forces independentistes o sobiranistes érem clarament minoritàries al Parlament de Catalunya i reclamàvem el reconeixement del dret a l’autodeterminació, la resposta dels populars i socialistes espanyols era clara i contundent: ja ens autodeterminem cada vegada que anem a votar. Però, ara que tot sembla indicar que seguint les seves propostes ens podem autodeterminar anant a votar en aquestes eleccions plebiscitàries, ara surten que això no val i que el resultat i les propostes de la majoria que surti de les urnes no s’haurà de tenir en compte. El President Mas diu que vol fer una consulta al poble de Catalunya perquè decideixi el seu futur, i, per més que Artur Mas ha reiterat que ho farà seguint la legislació espanyola, la catalana o emparant-se en el dret internacional, els espanyols adverteixen que res no es pot fer fora de la legalitat; els socialistes fins i tot tenen el desvergonyiment de dir que ells ja estan a favor de la consulta, sempre que es faci dins d’aquesta legalitat. Però, tot seguit, ells ja donen per descomptat, sense saber ni quin tipus de pregunta es voldria fer, que ells s’oposaran a què la consulta es pugui fer legalment, negant per suposat l’autorització des del Govern espanyol, i recorrent qualsevol intent de crear democràticament una llei catalana que ho permeti.

De fet, les reaccions aïrades i fora de lloc del Govern espanyol no responen a les propostes del President dela Generalitat, que sempre parla d’actuar dins de la legalitat (espanyola, catalana o internacional), democràticament i a partir d’àmplies majories. Responen més aviat al que preveuen que passaria si es permetés que Catalunya exercís el dret democràtic de decidir el seu futur; i per tant, dediquen tot el seu temps a alertar-nos de l’apocalipsi que ens cauria al damunt amb la independència; un apocalipsi que tampoc és que ens sobrevingués per atzar ni com a resultat de l’exercici democràtic, sinó de les seves pròpies accions hostils contra Catalunya.

Tags: