Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

O Vidal Quadras o el Nobel

octubre 16th, 2012 · No Comments · Internacional

No seré pas jo qui discuteixi l’atorgament del Premi Nobel de la Pau a la Unió europea, sobretot si es valoren els seus mèrits amb una perspectiva històrica. Per què se li ha donat aquest any i no un altre? Suposo que l’explicació més plausible és que aquest any no devien tenir cap altre candidat mínimament clar. Alguns han pretès veure-hi una voluntat de donar un suport ala UEjustament ara que està passant per moments difícils; però la veritat és que, si bé per a una persona el Premi pot ser un reconeixement i un estímul molt important, per a una organització política com la UnióEuropala seva incidència o repercussió és mínima.

 

Amb tot, ja hi ha qui ha volgut posar en qüestió la idoneïtat del Premi Nobel, recordant el trist paper de les institucions europees en alguns dels darrers conflictes bèl·lics als Balcans. Però també es podrien recordar altres actuacions no menys tèrboles a l’hora d’intervenir en determinats conflictes. Les diferències de criteri sobre si calia donar suport als qui lluitaven per la democràcia, mantenir-se neutrals, o continuar mantenint contactes polítics i econòmics amb règims dictatorials i violents, no han estat mai motivades per principis democràtics ni de valedors de la pau, sinó estrictament d’interès econòmic: S’ha fet la vista grossa a les violacions de drets humans i persecució del poble kurd, per part de Turquia; s’ha intervingut militarment a Líbia perquè hi havia l’interès dels contractes d’explotació d’hidrocarburs; però no s’intervé a Síria per no molestar el gegant rus que hi té els interessos econòmics, i que li està sortint molt rendible la guerra contra el poble sirià; estan molt més preocupats per posar restriccions al conjunt del poble grec per tal que no deixi de pagar els seus deutes amb els bancs francesos i alemanys que per condemnar i impedir la violència impune del grup neofeixista Alba Daurada; i quan un poble reclama democràticament el dret a existir i a decidir el seu futur, aquesta Unió Europea d’entrada es posa al costat dels Estats, prescindint de si respecten o no els més elementals principis democràtics.

 

Però la contradicció més flagrant, i ja no per inacció davant de la violència, sinó per donar suport directa a la violència, és que el Parlament d’aquesta Unió Europa tingui com a vicepresident un sinistre personatge que diu obertament que és partidari d’utilitzar la violència per fer callar la veu democràtica de tot un poble. Com es pot compatibilitzar el fet de recollir un Primer Nobel dela Paui mantenir en la vicepresidència del Parlament europeu un individu com el Vidal Quadras? O Europa no es mereix el premi o els europeus no ens mereixem que a primera fila de les seves institucions hi hagi personatges com aquest.

Tags:

Ni els dirigents del PP es creuen el PP

octubre 15th, 2012 · No Comments · Llengües, Polí­tica Espanyola

En la roda de premsa posterior a la reunió del Consell de Ministres els periodistes insistien per saber si la vicepresidenta del Govern espanyol compartia o es desmarcava de les afirmacions del Ministre Wert sobre la seva voluntat d’espanyolitzar els nens catalans. I si insistien tant era perquè volien veure si la Soraya seria capaç de dir que compartia una ximpleria com aquella. Però ella, que no gosava desautoritzar el ministre, però que devia sentir una certa vergonya de tenir un ministre d’Educació i Cultura amb tan poca cultura i menys educació, se’n va sortir dient que el Govern el que volia era garantir que els nens poguessin rebre l’ensenyament en castellà, si així ho sol·licitaven els pares.

Un argument que també donava després el mateix ministre Wert, però que tenia ben poc a veure amb el que havia declarat ell a les Corts espanyoles. El ministre havia amenaçat d’imposar un adoctrinament de nacionalisme espanyol als nens catalans, que anava molt més enllà de quina havia de ser la llengua vehicular de l’ensenyament. I com acostumen a fer els del Partit Popular basen sempre les seves polítiques en mentides i tergiversacions de tota mena. Qualsevol que conegui mínimament el funcionament de les escoles de Primària, sabrà que els llibres de text que s’utilitzen, absolutament tots, parlen molt més d’Espanya que de Catalunya; parlen de la monarquia, dela Constituciói de les autonomies, entre les quals hi ha la catalana com una més. Però, això, al ministre li és igual. Com li és igual que els pares ja tinguin l’opció de demanar per als seus fills que l’ensenyament els sigui impartit en castellà. Com els és igual qque hi hagi una llei d’educació catalana que ells consideren, igual que alguns jutges espanyols, que no cal complir-la si no obeeix als seus interessos de partit. Ells parlen per al seu electorat i sembla que guanyen vots difonent tota mena de falsedats. 

 El curs 2011-2012 atot Catalunya hi va haver tres famílies que havien sol·licitat que els seus fills rebessin l’ensenyament en castellà. I un cop els tribunals espanyols van confirmar que els pares tenien aquest dret, els nacionalistes espanyols molt més preocupats per la ideologia que per l’educació dels seus fills van fer campanya perquè els pares exigissin que el castellà fos la llengua d’educació dels seus fills. El resultat ha estat que 12 de les 50.000 famílies que aquest curs tenien fills que iniciaven l’etapa escolar, un 0’024%, han fet cas a la crida dels partits espanyolistes. Tot i que és de suposar que la majoria dels dirigents populars i de ciutadans porten els seus fills a l’escola privada, on més fàcilment s’infringeix la legislació vigent, això vol dir que ni els mateixos dirigents d’aquests partits no han fet cas de les seves consignes. I és que, mal que els pesi, a les escoles no hi ha conflictes lingüístics significatius i el sistema d’immersió lingüística està més que demostrat, i les estadístiques ho avalen, que és el més beneficiós per als nens. Però, està clar, una cosa és l’educació dels nens i l’altra l’interès polític de crear discòrdies i anar contra la llengua catalana.

Tags:

Són estúpids, farolegen o tenen un as a la màniga?

octubre 14th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

No he estat mai massa partidari de menystenir l’adversari, per més que, en el nostre cas, sembla que ho facin expressament. Aquests dies, sentim i llegim a molts llocs que totes les ximpleries, les amenaces i els estirabots dels dirigents espanyols el que fan és acabar de convèncer-nos de la urgent necessitat de la independència. Ja s’havia fet en l’època d’Aznar, a qui s’havia atribuït un primer creixement de l’independentisme; i ara ho repetim quan, per citar uns exemples, un ministre diu que la seva intenció és espanyolitzar els alumnes catalans o un altre posa en el mateix sac el comunisme, el nazisme i el nacionalisme.

 Una primera reacció és la de pensar que estan ben grillats, que a aquesta gent els en falta un bull. I no negaré que jo també ho hagi pensat i fins i tot escrit alguna vegada: com pot ser que siguin tan dropos com per dir ximpleries d’aquesta mena que no fan sinó fer-nos guanyar adeptes per a la independència? Però, pensant-ho més serenament, em costa de creure que tot plegat sigui un acte d’estultícia. Segurament aquests dirigents seran moltes coses, algunes impublicables, però em nego a creure que sigui tan senzill com una manca d’intel·ligència.

 Sí que és cert que la seva manera d’actuar i de reaccionar davant de la proposta secessionista de Catalunya és ben curiosa i segurament molt diferent de la que tindríem nosaltres en una situació semblant. El Partit Popular, i en menor mesura el PSOE, reacciona aïradament però amb una total convicció que el procés no se’ls pot escapar de les mans. Res a veure amb la reacció dels anglesos davant del procés escocès o dels canadencs davant del Quebec. Allà es tracta d’explicar-los la bondat de l’unionisme, garantir-los el respecte per la diversitat i identitat pròpia i en tot cas fer-los manifestacions d’estima i comprensió. Com deien els canadencs en un dels anteriors referèndums: els volem perquè els estimem. Aquí ens volem perquè ens odien i juren endurir encara més les seves agressions contra els catalans.

 Per atraure nosaltres els valencians o els illencs no se’ns acudiria mai utilitzar l’estratègia que ara fan servir els espanyols amb nosaltres. A ningú se li ha acudit dir, per exemple, que podríem fer un referèndum on votaríem catalans i valencians junts per decidir si el País Valencià s’afegeix al procés d’emancipació de Catalunya. I molt menys carregaríem contra els valencians, sota cap concepte; ben al contrari, miraríem de mimar-los tant com poguéssim, prometent-los que respectaríem plenament les seves particularitats i que no ens faria res, si calgués, d’establir una quota de solidaritat. Qualsevol cosa per atraure la seva simpatia per tal que ells veiessin amb bons ulls sumar-se al projecte català.

 Però, no. L’estratègia dels espanyols és radicalment diferent. A les queixes pel mal tracte rebut, responen amb noves amenaces i noves agressions; ens acusen alhora d’estar sempre pidolant a Espanya i de ser insolidaris o de portar-los a la ruïna si ens en anem; en cap moment es plantegen que alguna cosa poden no haver fet del tot bé com perquè cada vegada se sumi més gent al projecte independentista; responen amb virulència i males maneres al plantejament seriós i democràtic que els fem des d’aquí, igual com també van respondre malament que se’ls plantejava un encaix dins d’Espanya…

 Aparentment, amb cada nova declaració ministerial o exabrupte dels dirigents espanyols, tot apunta a què són ells els qui reforcen encara més les nostres opcions per assolir l’Estat propi. Però em nego a creure que tot es redueixi a una qüestió d’estultícia. Han d’anar molt segurs de poder sufocar l’incendi, que es permetin d’abocar gasolina a les flames; han d’anar molt segurs de dominar la fera que es permetin d’incitar-la i provocar-la; han d’anar molt segurs de poder aturar el procés, que no els importi irritar-nos encara més i afegir nous adeptes a la causa secessionista. I, amb aquesta seguretat amb què actuen, no podem menystenir-los pensant que són una colla d’estúpids.

 Potser la seva actitud és com la dels jugadors de pòquer que farolegen amb una simple parella (que no té per què ser de civils) o potser tenen un as a la màniga, possibilitat que no hauríem de descartar. Sí resulta, com espero, que al final el procés arribi a bon port, prometo admetre el meu error i rectificar pel que fa a l’estultícia dels dirigents espanyols.

Tags:

Els números del PP canten

octubre 13th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

Quan més d’un milió i mig de persones van sortir al carrer per reclamar que Catalunya esdevingui un nou estat europeu, els partits unionistes, bàsicament el PP i C’s, van fer els seus càlculs: 1’5 milions d’independentistes enfront de 5’5 que no es van manifestar, el que ells anomenaven la majoria silenciosa, i que podrien no ser partidaris de la independència. Una manera de comptar absurda, que no se li acudiria a ningú que tingués el cap mínimament centrat.

 De fet, aquest intent de minimitzar la importància de l’allau humana que va sortir al carrer l’onze de setembre va ser ignorat per tots els mitjans i observadors internacionals que van adonar-se de la rellevància de la manifestació. Suposo que a fora ja saben que els números del Partit Popular no són de fiar, ni a l’hora de comptar manifestants ni a l’hora de presentar el balanç econòmic dela Comunitatde Madrid, ni a l’hora de proposar els pressupostos de cara al 2013. La seva credibilitat és nul·la. Però, ara fem un exercici d’imaginació i suposem que els dirigents populars i de Ciutadans que feien aquells números fossin persones honestes, que és molt suposar i molta imaginació. En aquest cas, tornarien a fer els mateixos números per a quantificar la manifestació d’ahir recolzada pel PP, C’s i UPyD: sis mil manifestants, segons la policia, defensant l’espanyolitat de Catalunya i dels catalans implicaria que els 6.994.000 catalans que no es van manifestar, sempre segons el criteri del PP i de C’s, serien catalans que no comparteixen les seves tesis unionistes. No arriben al 0’1%. Però, és clar, aquest càlcul tan estúpid només es podria fer si creguéssim en l’honestedat dels dirigents populars que l’aplicaven en el cas de la manifestació de l’11 de setembre.

Podríem fer un altre càlcul, tampoc real però menys forassenyat, que seria senzillament contraposant el milió i mig de manifestants a favor de la independència amb els sis mil manifestants partidaris de mantenir Catalunya dins d’Espanya, i això que en aquests darrers hi havia autocars provinents de fora de Catalunya. Ja sabem que tampoc és això, i que els resultats reals els veurem el proper 25 de novembre. Però sí que la diferència entre una manifestació i l’altra calibra amb força més precisió la il·lusió i l’estat d’ànim que generen les dues propostes.

Tags:

Un tractament a la grega per a Espanya

octubre 12th, 2012 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

Mariano Rajoy deu estar enfurismat perquè, com deia ell mateix no fa gaire, la realitat del país li impedeix portar a terme la seva política. Resulta que en el darrer any hi ha hagut a l’Estat espanyol una fuga de capitals de 296.000 milions d’euros, el que equival al 27% del seu PIB; les agències de qualificació continuen rebaixant la qualificació de solvència de l’Estat fins a acostar-nos a Grècia; i totes les previsions, excepte les del Govern espanyol, indiquen que la situació continuarà empitjorant durant uns quants anys.

Està clar, no és que els treballadors, els pensionistes o els estudiants estiguin indignats amb les polítiques de retallades al benestar, que també, sinó que és la mateixa dreta, la que representa els grans inversors d’aquí i de fora, la que no confia en absolut amb les mesures que està prenent aquest govern. Tothom s’ha adonat, tampoc calia ser cap expert de veure-ho, que no és que les previsions sobre les quals el Govern del PP ha elaborat els pressupostos del 2013 siguin massa optimistes, és que són senzillament falses. Han falsejat les dades per no haver de presentar uns pressupostos amb retallades encara més dràstiques, i en contra de les recomanacions del FMI, que en tot cas ja les aniran improvisant com han fet fins ara, modificant, reformant i contradient les pròpies decisions. I qui es pot fiar d’algú que enganya i menteix constantment, que falseja els números dels pressupostos senzillament perquè no vol reconèixer que les seves polítiques ens estan portant al desastre?

Els inversos retiren capitals, els mercats no confien en la solvència de l’Estat, les empreses que obtenen beneficis opten per invertir a fora, i per tant la situació s’agreuja a cada dia que passa… Però, això sí, des d’Europa van donant copets de complaença a l’esquena de Rajoy perquè, segons ells, ja està portant a terme les reformes estructurals que ells necessiten, que no té res a veure en què les necessiti el país. És el mateix que ha fet la senyora Merkel amb Grècia: hi ha imposat unes condicions que poden haver anat bé per als bancs alemanys que hi tenien diners invertits, però han estat nefastes per a Grècia i per als grecs. A Espanya, doncs, un tractament a la grega.

Tags:

La falsedat del PSC ofèn

octubre 11th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Totes les enquestes estan dient que el PSC patirà una nova davallada electoral el 25 de novembre. S’ho haurà buscat i treballat a fons. A part de la insensatesa d’escollir un determinat  líder únicament amb l’objectiu d’evitar que en surti un altre de més catalanista, sense parar compte amb les seves escasses qualitats com a polític i com a dirigent, i a part de la seva posició ambigua, navegant sense rumb i renunciant a tenir capacitat per a prendre’n cap, el PSC està posant massa en evidència la falsedat dels posicionaments que diu defensar.

Quan el que està en joc no és altra cosa que la voluntat democràtica de permetre que els catalans puguem pronunciar-nos sobre quin ha de ser el nostre futur, el PSC no gosa, perquè el PSOE no li permet, posar-se al costat dels demòcrates que reclamen el dret a decidir; però tampoc gosa alinear-se amb els elements unionistes més descaradament enyoradissos del franquisme. Per fer aquest joc de malabars es van inventar l’argument que ells, els socialistes catalans, sí que estaven pel dret a decidir sempre que la consulta es fes legalment. Ja es veia que era un argument trampa, el mateix que utilitzen tots els dictadors i els qui conculquen els drets democràtics: tot està permès, sempre que es respecti la seva legalitat que res no permet. Haurien pogut dissimular una mica i fer veure que ells serien partidaris de canviar la legislació actual per tal que el referèndum a Catalunya es pogués fer en base a la legalitat espanyola; de fet, ells ja sabien que ni el PP ni el PSOE no solament no estarien disposats a modificar la seva legislació per permetre aquest exercici democràtic, sinó que maquinaran totes les argúcies possibles per evitar que es pugui fer en base a cap altra legislació, sigui catalana sigui internacional. Però, com a mínim podrien dir que ells ho havien intentat.

Però, està clar, qui té el cul llogat no seu quan vol. I el PSC ni tan sols ha pogut expressar a Madrid el que tantes vegades ha pregonat a Catalunya, simulant posicionar-se a mig camí entre els demòcrates i els qui neguen el dret a decidir. I, conseqüents amb el discurs del PSOE, que en aquest cas ells pretenien fer veure que era diferent del seu, han votat en contra de permetre que siguila Generalitati el Parlament de Catalunya els qui decideixin si cal fer o no una consulta a la ciutadania catalana. Se’ls ha vist el llautó a la primera: quan tornin a dir que ells sí que serien partidaris de consultar el poble de Catalunya, sempre que la consulta es faci dins de la legalitat, sense cap mania, i sense por de excedir-nos, podem dir-los que menteixen vilment i que amb el seu discurs ja no enganyen ningú.

Tags:

Gallardón, bojos fan bitlles

octubre 10th, 2012 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

Enmig de tantes estupideses com hem de sentir aquests dies, és bo escoltar algun raonament més assenyat i seriós, encara que ens sigui igualment hostil. Em refereixo a les paraules del Ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, quan diu que “La independència no significaria treure Catalunya d’Espanya, sinó acabar amb Espanya”. És més, el Ministre s’aventurava a dir que, sense Catalunya, Espanya no podria romandre a la zona euro.

Unes afirmacions realment dures, impactants, que contradiuen frontalment el que ve dient el PPC i molts altres dirigents espanyols, sobretot del mateix Partit Popular. Potser perquè Gallardón no és tan dropo com molts dels seus companys, l’Alícia inclosa, i s’adona que l’argument de la por, intentant fer veure que amb la independència els qui hi perdrien serien els catalans no és gens creïble. Resulta insòlit pensar que si anul·léssim el dèficit fiscal admès en 16.000 milions anuals, i no haver d’estar pendents dels incompliments reiterats de Madrid, les coses ens anirien pitjor. Hi ha arguments d’alguns dirigents populars que són de jutjat de guàrdia o per fer-s‘ho mirar; altres, com els del PPC, que són tan inversemblants que només cal posar-los les xifres reals al davant per desmuntar-los; i, ara, aquest argument de Gallardón ja té tota una altra intencionalitat, semblant a la feia servir el Ministre d’Exteriors quan deia que el moviment independentista “perjudica la marca Espanya”. En primer lloc, haurien de d’explicar-ho als Presidents de Galícia, d’Extremadura, així com a altres dirigents populars que vénen defensant la tesi contrària a la de Gallardón, quan diuen que Catalunya és una càrrega per a Espanya, perquè sempre estem demanant diners als espanyols, o quan l’Alícia diu que sort ne tenim de l’ajuda d’Espanya.

Primer que es posin d’acord. I en segon lloc, admetent que la que quedaria realment tocada seria Espanya, com a mínim s’haurien de formular algunes preguntes: com és que els catalans estan disposats a córrer el risc que pot representar la creació d’un nou Estat? Què és el que no s’ha fet bé des d’Espanya perquè els catalans se sentin tan ofesos i humiliats? I com és que, reconeixent que sense Catalunya Espanya pot tenir problemes per a sobreviure, no s’hagin aturat mai les agressions contra la llengua, contra la cultura i contra l’economia catalana? O és que es refien de la força bruta per no haver de qüestionar-se res?

Tags:

La independència, una qüestió de salut mental

octubre 9th, 2012 · 1 Comment · Polí­tica Espanyola, Política catalana

De raons per defensar la independència de Catalunya n’hi ha moltes, des de la més elemental voluntat de ser i d’existir com a poble als aspectes més prosaics de la necessitat econòmica. Hi ha la constatació de la inviabilitat de totes les formes d’integració harmònica que s’han assajat dins de l’Estat espanyol, perquè és aquest Estat el que no ens hi vol com a catalans, hi ha la suma dels greuges històrics d’un mal tracte reiterat fins a l’humiliació, i una llista inacabable de motivacions econòmiques, culturals i socials de tota mena. Però, potser encara hi podríem afegir una nova raó, que es va reforçant a cada dia que passa: és una qüestió de salut mental.

El President Mas s’esforça dia a dia en donar el missatge que la nostra ha de ser una actitud serena, seriosa, escrupolosament democràtica, educada, pacífica, civilitzada… I el cert és que fins i tot els grups més radicals de l’independentisme es cenyeixen a aquest patró de conducta. Es podria debatre, amb aquestes premisses, sobre la conveniència, les formes o l’abast de les nostres aspiracions nacionals, com sembla que van fer al Canadà mirant de convèncer els quebequesos dels avantatges de romandre dins del mateix Estat o com sembla que pensen fer els anglesos davant del referèndum d’Escòcia. Aquí, al debat és impossible. A part que la seva actitud és simplement de negar-nos el dret a existir i, per tant, a deixar-nos consultar sobre com volem existir, els estirabots, els exabruptes, les bajanades pujades de to assoleixen cotes inimaginables en persones sanes o normals. Des dels qui clamen per recórrer a les forces armades als qui optarien perla Guàrdia Civil; un Mayor Oreja que deixa anar que al darrera de tot el procés, com en el tren d’Atocha, hi ha ETA; una Alícia Sànchez Camacho que amenaça amb boicots a les empreses catalanes, oblidant que potser bona part dels empresaris que ella voldria boicotejar estan afiliats al seu partit; un Ministre d’Educació que no té ni la més remota idea del que està passant a les aules, a les quals atribueix l’auge de l’independentisme, i amb un desconeixement total dels resultats escolars a Catalunya; un Ministre de l’Interior que considera que l’estalada, aquella que tan festivament es va enarborar de forma massiva l’11 de setembre o diumenge passat al Camp Nou, pot incitar no sé què a la seva policia; unes tertúlies com les d’Intereconomia en què el diputat de C’s Jordi Cañas somriu, sense el més mínim pudor ni vergonya, quan s’afirma que a Catalunya està obligat tenir pa amb tomàquet en el menú dels hotels; uns historiadors que no traurien el graduat escolar afirmant que Jaume I no era un rei català, o l’esquizofrània del qui deixava anar, per tal de demostrar la perversitat dels catalans, que van ser catalans els culpables de la mort de Jesús…

Tot això només es pot entendre, quan la majoria de les bajanades que proliferen aquests dies provenen d’un Govern que nomena com a President del Consejo General dela Ciudadanía Españolaun personatge com José Manuel Castelao que afirma que «Les lleis són com les dones, hi són per violar-les». Un mesura força ajustada del nivell que corre per les espanyes. El Conseller d’Economia deia que aquest període de transició no es podria allargar massa en el temps, perquè econòmicament seria insostenible. Crec que el Conseller de Sanitat també hauria de recomanar urgència en el procés de secessió, per prescripció mèdica, perquè romandre a Espanya pot ser greument perjudicial per a la salut mental.

Tags:

Moralment inacceptable

octubre 8th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

És moralment inacceptable que abusant de la bona fe de la gent, dels encara creients en aquesta Església Catòlica, s’utilitzi la influència religiosa que poden tenir sobre un sector de l’opinió púbica, per a difondre-hi missatges i posicionaments estrictament de partit que res tenen a veure amb la jerarquia religiosa que ostenten. Els bisbes espanyols, com qualsevol altre ciutadà, tenen tot el dret a opinar i prendre partit per una o altra opció; el que és moralment repudiable és que la seva particular opinió política pretenguin disfressar-la de missatge catequètic. 

Enlloc dels missatges evangèlics, ni de la doctrina de l’Església, hi trobaran adoctrinaments morals sobre la unitat dels Estats o sobre el dret a la secessió. Sí que hi poden trobar, sempre amb aquest llenguatge subliminal i difús que caracteritza els seus missatges, uns principis de defensa de la llibertat i del respecte envers les persones, d’especial protecció per al més febles i de rebuig a les riqueses terrenals. Un llenguatge tan subliminal i difús que permet a la jerarquia passar-se els evangelis pel forro, posicionar-se quan els convé al costat del poder i dels poderosos, fer els ulls grossos a les polítiques contràries a l’esperit cristià d’estima i de respecte als més febles. I com ja van fer en l’època del franquisme, posant-se al costat de la violència, del crim i de l’opressió, també ara prefereixen fer costat al poder. Un poder que els dóna prebendes i beneficis econòmics, però que menysté els principals principis evangèlics, i afavoreix els grans grups empresarials i banquers en detriment dels pobres, dels aturats i dels pensionistes. I contra això, contra aquestes polítiques hostils a l’essència del cristianisme els bisbes espanyols no hi tenen res a dir. Al poder al servei del qual treballen, els interessa una benedicció apostòlica com ja van fer amb la croada franquista; a canvi, aquest mateix poder potser tirarà terra al damunt dels casos de pederàstia i de desaparició de nadons, i sobretot els omplirà les butxaques.

És moralment inacceptable que aquesta trepa de farsants, vestits hipòcritament de púrpura enredin a la gent fent veure que el desig de llibertat d’un poble pot anar en contra de la moral cristiana. I tampoc és que sigui moralment acceptable l’actitud dels bisbes catalans que es van limitar, a tot estirar, a abstenir-se davant d’una presa de posició de la jerarquia espanyola que no tenia res a veure amb la seva comesa apostòlica. Què es pot esperar d’una jerarquia catòlica que quan algú sostreu documents que delaten corrupció i males pràctiques, es limiten a tapar-ho amb un simulacre de judici que conclourà amb la compra del silenci del cap de turc encausat?

Tags:

No n’hi ha per tant!

octubre 7th, 2012 · No Comments · ERC, Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Al final no ha estat possible. A les eleccions del proper 25 de novembre ERC i SI hi concorreran per separat. Ja es veia a venir, i per això la setmana passada deia que jo no hi perdria massa temps. No sé calibrar la magnitud dels avantatges si la coalició s’hagués portat a terme, però tampoc en faria massa escarafalls. En tot cas, és positiu que els diferents grups participants en la trobada al Parlament de Catalunya arribessin a la conclusió que l’acord no havia estat possible per manca de temps, i sobretot que la negociació l’hagin donat per acabada. El pitjor que hauria pogut passar, i potser alguns s’entestaran en què passi,  és que la negociació s’hagués anat dilatant en el temps per acabar en una gran frustració.

M’hauria agradat que l’acord hagués estat possible, però em semblen excessius i fora de lloc alguns dels estirabots que hem sentit i llegit aquests dies. Aquests acords de darrera hora per presentar-se a unes eleccions, quan arriben a bon port, acostumen a deixar descontents i fins i tot a provocar desercions per totes bandes. I si no són molt sòlids també acaben provocant tensions internes que, a vegades, esclaten o es deixen entreveure fins i tot abans del dia de les eleccions, amb el perjudici que això representa.

Està clar que n’hi ha, i deuen tenir la seva part de raó, que es lamenten de la manca de generositat d’uns i altres, sobretot dels “altres”, i de l’excessiu partidisme en lloc de prioritzar l’interès nacional. Però hi hauria moltes matisacions a fer. En primer lloc, és desmesuradament exagerat parlar d’una negligència envers l’interès nacional, quan es tracta només de sumar abans o després del 25-N el nombre de diputats independentistes obtinguts; encara que per culpa dela Llei de Hont, pugui perdre’s un o dos diputats, això suposant que no hi hagi les contrapartides negatives com deia abans. Una altra cosa és que hi ha determinats grups que saben que no tenen cap possibilitat d’obtenir representació parlamentària si es presenten per separat, i volen disfressar la seva feblesa amb una pretesa urgència nacional d’una coalició que els permeti colar-s’hi.

Precisament perquè jo també em queixava d’un excessiu fraccionament de l’independentisme, quan Esquerra anava a la deriva jo vaig optar per quedar-m’hi, tan críticament com vulgueu o pugueu imaginar. Altres, ben legítimament, van optar per sortir-ne i crear noves organitzacions. Però, ara que ERC ha reprès el rumb que no havia d’haver deixat mai, també ha faltat generositat per part dels qui van marxar i reconèixer que ja no hi ha motiu per la coexistència de dues organitzacions que persegueixen bàsicament els mateixos objectius. I si algú considera que en realitat sí que hi ha diferències substancials que justifiquen el manteniment d’organitzacions diferenciades, tampoc s’ha d’estranyar que aquestes diferències facin difícil la coalició.

Els qui de veritat creuen que hi ha una excessiva fragmentació de l’independentisme són el qui en la política del dia a dia, quan no hi ha urgències electorals ni llocs de poder en joc, treballen per l’acostament d’aquestes forces polítiques. Durant aquests dos anys, per exemple, hem vist com al Parlament de Catalunya ERC i SI marcaven dos estils de fer força diferenciats, probablement complementaris, però difícilment compatibles. Ni tan sols gosaria afirmar quin dels dos és el més encertat o el més efectiu per als interessos nacionals, i probablement tots dos han estat ben útils i han contribuït a posar l’independentisme al centre de l’agenda política catalana. No fa tantes setmanes, abans de l’11 de setembre, que encara sentíem declaracions esbiaixades que acusaven ERC de ser autonomista i no independentista. Vull dir que no es pot pretendre arreglar a darrera hora, amb tot el que també hi ha en joc en unes eleccions, el que no s’ha fet en tots aquests anys. 

Però em sembla que els qui han posat més el crit al cel per la manca d’una gran acord de coalició independentista obliden el canvi profund que ha experimentat la societat catalana en els darrers temps, i no només d’ençà de l’11 de setembre. En els darrers temps, no és que hagi sorgit o eclosionat cap grup independentista, sinó que el sentiment sobiranista ha arrelat transversalment en la societat catalana, i per tant també en el conjunt de les forces polítiques del país. No es tracta de crear aquesta gran coalició que ens ha de portar a la independència, sinó que ho farà el conjunt de les diferents forces polítiques que han assumit aquest objectiu fonamental. És possible que en algun moment del procés calgui una gran acord de Govern, que potser ni tan sols caldrà que sigui un Govern de concentració nacional, però sembla clar que encara no estem en aquest punt. Per al proper 25 de novembre, l’important és que els conjunt de partits que defensen l’exercici del dret a decidir, i tant de bo s’hi hagués afegit el PSC, obtingui una àmplia majoria parlamentària. Que sumin més els d’un partit o els d’un altre és relativament poc important, encara que cadascú intentarà defensar la transcendència del seu paper en el procés.

Hauria estat millor una coalició independentista, sí. Però no cal fer-ne escarafalls ni esquinçar-nos les vestidures. I sobretot el que no convé a ningú es perdre massa temps en fer-nos sang entre nosaltres, intentant trobar culpables, que sempre són “els altres”. El dia 25 jo comptaré com a propis tots els escons obtinguts en candidatures que tenen l’exercici del dret a decidir com una de les seves prioritats.

Tags: