Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

La crisi i l’atur no són ni a l’agenda del PP

octubre 6th, 2012 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

Fins i tot als Estats Units la política econòmica que se segueix a Espanya es posa com a exemple del que no s’ha de fer. Qualsevol analfabet en economia pot entendre que a base de retallar capacitat adquisitiva i estabilitat laboral, el consum es contrau i, per tant, les empreses són les primers a patir-ne les conseqüències. A més, el Govern espanyol ha transgredit un dels principis  fonamentals de l’economia de mercat com és el de la confiança: es dedica en cos i ànima a crear aquest clima d’inseguretat fins i tot en aquells que, en principi, tenen un lloc de treball i un sou raonable.

No és pas una qüestió de polítiques de dretes o polítiques d’esquerres, perquè ja queda clar que, avui a Europa, no hi ha, i difícilment hi pot haver, polítiques realment d’esquerres: és el candidat del Partit Republicà dels Estats Units qui blasma la política espanyola. El que passa és que es pot portar a terme una política de dretes mínimament intel·ligent o es pot portar una política igualment de dretes simplement estúpida. Tothom sap que, al final, Espanya demanarà el rescat. I davant d’aquesta perspectiva, el lògic, el més intel·ligent, seria fer-ho sense demores per no donar temps a tantes especulacions ni inquietar els mercats. Però, no. Rajoy prefereix carregar l’erari públic a base de pagar interessos molt més alts pel deute, i anar fent el gallet perquè no sembli que ell es limita a obeir el que li manen a Europa. La seva rebequeria, els espanyols l’estan pagant molt cara; i, està clar, mentre no siguem independents, els catalans també ens toca el rebre.

Tot sembla indicar, doncs, que per al Partit Popular la sortida de la crisi no és en absolut una prioritat; potser ni tan sols ho tenen en l’agenda. Totes les seves mesures, conscientment, el que fan és agreujar-la fins al punt que pot arribar a ser irreversible, com la de Grècia que gràcies a les mesures imposades ja es troba en un carreró sense sortida. El que no s’entén és que els dirigents populars siguin tan hipòcrites quan rebutgen qualsevol proposta de defensa del país amb l’argument que la prioritat ha de ser sortir de la crisi i crear llocs de treball, exactament a l’inrevés del que estan fent ells.

Tags:

Què preocupa de veritat als empresaris catalans?

octubre 5th, 2012 · No Comments · Economia, Política catalana

No ens ha pas d’estranyar que hi hagi sectors de la població que expressin la seva preocupació pel procés obert a Catalunya cap a l’Estat propi. Qualsevol proposta de futur té sempre un cert punt d’incertesa i, per tant, és lògic que preocupi i que interessi aclarir el màxim de dubtes. I si això és vàlid per a tothom, també ho és, naturalment, per al sector empresarial. Una altra cosa seria que la por o les incerteses que pot generar el procés català fos esgrimit com a excusa per a boicotejar-lo.

Perquè, de veritat als empresaris catalans els preocupa tant l’evolució independentista del país? I de veritat no els preocupa que tinguem un Estat que ens és hostil en tots els camps? No els preocupa formar part d’un Estat que incompleix normes bàsiques aprovades per les Corts, com l’Estatut? No els preocupa que aquest Estat impulsi polítiques d’austeritat salvatge que redueixen la capacitat adquisitiva de la majoria, i per tant afecten molt negativament en la rendibilitat de les empreses? No els preocupa que aquest Estat es negui a fer les inversions legalment establertes en el camp de les infraestructures, imprescindibles per al desenvolupament de les empreses catalanes? No els preocupi que aquest Estat executi poc més del 30% de les inversions pressupostades a Catalunya? No els preocupa que aquest Estat signi acords internacionals per evitar que hi hagi vols directes des de Barcelona? No els preocupa que mantingui a Catalunya un sistema de transport ferroviari de rodalies i de mercaderies absolutament tercermundista? No els preocupa que aquest Estat s’oposi als acords europeus favorables al corredor mediterrani? No els preocupa que aquest estat incompleixi els seus compromisos com el del desdoblament della N-II? No els preocupa que aquest Estat intencionadament retardi els enllaços amb el port de mercaderies de Barcelona? … no els preocupen totes aquestes agressions de l’Estat que perjudiquen el conjunt de la població, però també i d’una manera especial les empreses catalanes?

A la vista de les polítiques concretes, i amb els números a la mà, l’enemic número 1 de l’empresariat català és aquest Estat espanyol que ofega l’economia catalana, i excel·lint en la comesa, un Partit Popular capaç d’impulsar boicots contra les empreses catalanes. És possible que el nou Estat català no sigui perfecte, que en el procés constituent hi hagi algunes incertes. Però, de ben segur que tindrem una certesa: amb la independència s’haurà acabat d’estar sotmès a un estat que ens és hostil. Hostil a Catalunya i a tots i a cadascun dels ciutadans; i els empresaris no en són pas cap excepció.

Tags:

El ministre Wert té la seva raó

octubre 4th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

Aquest debat ja hi havia estat en l’època franquista. A partir de l’expressió que la llengua és l’anima del poble, el franquisme tenia clar que havia d’imposar la llengua i la història castellana, amagant i falsejant la catalana. I, per tant, té una bona part de raó el ministre Wert quan afirma que l’escola catalana, que ha dignificat la llengua, la cultura i la història del país, hagi fet que les noves generacions, coneixent les dues llengües, les dues cultures i les dues històries, hagin après a estimar el que és seu, el que és patrimoni de tots els catalans. I si t’estimes el país és lògic que el vulguis veure lliure i pròsper, que en el nostre cas equival a dir independent. 

Però, és clar, les imposicions no generen altra cosa que rebuig. Això explica que moltes generacions que vam iniciar l’ensenyament absolutament tot en castellà i negant-nos l’existència del país, militem en el camp de l’independentisme. I és que són les agressions del franquisme abans, i ara les agressions de polítiques com les del Govern popular, les que generen nous independentistes. Suposo que el ministre Wert no fa res més que seguir la pauta donada pel PP de respondre l’independentisme de la pitjor manera possible: en lloc d’intentar contrarestar-ho explicant la bondat de l’unionisme i procurant corregir les tibantors que han potenciat el desencontre, opten per l’agressió, l’insult, la mentida, el xantatge, l’amenaça… No és que ens agradi que ens agredeixin, ni haver de suportar exabruptes i humiliacions, com les del senyor Wert (aquí cal entendre el terme “senyor” com a mer formulisme literari), però és evident que ens armen de raons per a defensar els nostres drets i afegeixen a la causa nous catalans que fins ara encara tenien la il·lusòria esperança d’assolir un bon encaix dins de l’Estat.

Però, insisteixo, la idea del ministre Wert no és descabdellada. Arreu del món, tot els països tenen cura de garantir un ensenyament que parteix de la seva llengua, la seva cultura i les seves senyes d’identitat. Amb això podem estar d’acord amb el ministre. La diferència no és de concepte, sinó d’orientació del mateix concepte. Per ell, es tracta d’imposar als catalans la llengua, la cultura, la història i les senyes d’identitat espanyola, tal com es fa amb tota naturalitat arreu d’Espanya, precisament perquè deixem de sentir-nos catalans. Per nosaltres, es tracta de voler tenir un sistema educatiu semblant al de qualsevol altre país, és a dir centrat en la llengua i la cultura pròpies. I això només ho podrem fer si aconseguim la independència.

Tags:

De dropo no en té res el senyor Lara

octubre 3rd, 2012 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

L’estratègia desesperada del Partit Popular passa per l’amenaça, la mentida, el xantatge i, per suposat, per l’intent de crear por. A aquestes alçades, el Partit Popular pot continuar mentint tant com vulgui, ja hi estem avesat, però en realitat no enganya ningú. Per no enganyar, probablement no enganyarà ni els seus. És possible que alguns dels seus addictes, com l’editor José Manuel Lara, segueixi les consignes del partit, però és d’esperar que la majoria dels seus votants tingui una mica més de seny i de sentit comú.

No és que el Partit Popular s’exclami pel que tem que pugui passar si Catalunya segueix el seu procés alliberador, sinó que diu el que voldria que passés i el que impulsarà per evitar que el poble de Catalunya s’expressi en llibertat. Qualsevol empresari que tingui dos dits de front sap que tots els països europeus que han efectuat un procés de secessió han mantingut totes les fronteres obertes al comerç i a les persones exactament igual que abans: no hi ha cap problema, per exemple, entre Txèquia i Eslovàquia, entre Eslovènia i Croàcia, entre Letònia i Lituània, o entre aquests països i la resta d’Europa. Per tant, no és que el Partit Popular temi que hi hagi una fuga d’empreses de Catalunya cap a altres zones de l’Estat, sinó que això és el que el partit intentarà impulsar. Per fer-ho compta amb el radicalisme espanyol d’algun empresari, que també hi pot ser, que sigui capaç de perjudicar-se ell mateix per tal de seguir les consignes del partit. I això és el que ha fet el senyor Lara.

Les paraules del senyor Lara només es poden entendre en tant que nacionalista radical espanyol. Ell sap perfectament que les paraules que va dir són una completa ximpleria des del punt de vista empresarial. Molts dels llibres que circulen per les nostres llibreries, tant en català com en castellà, vénen impresos dela Xina, a Madrid s’editen també llibres en català, com des de Catalunya s’editen llibres per a tota Amèrica Llatina. Els diferents Governs espanyols, en un teòric Estat de les autonomies, han fet sempre mans i mànigues per empènyer les centrals de les grans empreses cap a Madrid. Perquè, no ens enganyem, no és que ara formem part d’un Estat i voldríem formar part d’un altre, el nostre; sinó que ara tenim un Estat que ens és hostil, que també és hostil al senyor Lara en la mesura que ens discrimina i nega les infraestructures que necessita Catalunya, i que amb un Estat propi també el senyor Lara hi sortiria guanyant. Ell, pot ser una nacionalista radical, però dropo no ho és.

Tags:

El PP avala l’incompliment de les lleis

octubre 2nd, 2012 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola, Política catalana

Per si encara n’hi havia que no n’estaven del tot convençuts, els pressupostos del Govern espanyol tornen a apuntar la independència com a única sortida per a Catalunya. Són uns pressupostos hostils a Catalunya, en la línea dels anteriors i per tant fent cas omís al clam de la immensa majoria d’aquest país; una majoria que també inclou les veus dels populars i dels socialistes catalans que reconeixen que tenim un sistema de finançament i unes inversions per sota del que ens pertocaria. I és que a vegades sembla com si l’actitud mesella i submisa d’alguns dirigents els eximís a ells i al que representen de la discriminació i el perjudici que ens ocasiona aquest Estat.

D’entrada, i també d’acord amb la tònica general del PP, són uns pressupostos falsejats, tramposos, irreals, basats en xifres que no es creu ningú. Quan totes les institucions internacionals i analistes mínimament seriosos auguren un decreixement d’un 1’5%, el Govern de Rajoy fa veure que es creu les pròpies mentides i elabora els pressupostos sobre la base d’una caiguda tres vegades inferior. Ho deia el mateix Montoro en la presentació d’aquests pressupostos quan reconeixia que les seves mesures havien incrementat l’economia submergida i la recessió molt per sobre del que havia estalviat a base de retallar l’Estat del benestar. Si algú fes una llista dels greuges concrets que pateix Catalunya des de fa molts anys, i que es reiteren en aquests pressupostos, seria una llista inacabable: incompliments estatutaris, obres endarrerides o deixades a mig, comla N-II, compromisos oblidats com els enllaços amb el Port de Barcelona, i partides no executades dels exigus pressupostos aprovats… Amb aquests pressupostos el que està garantit és l’aprofundiment de la crisi, l’increment de l’atur, i els desbocament del deute. Perquè, en una altra de les habituals mentides del Govern de Rajoy, les retallades d’aquest any serviran bàsicament per a finançar el restat de la banca que, contràriament al que havien assegurat, sí que computa com a deute a pagar amb els diners de tots els ciutadans.

Però aquests pressupostos tenen un altre element a tenir en compte: segons el Partit Popular, igual com havia fet el PSOE, l’incompliment de les Lleis pot ser la seva norma de conducta. L’Estatut, en tant que Llei orgànica de l’Estat, segons ells i segurament també segons els seus tribunals de justícia corromputs, no cal complir-lo. Una cosa és la negligència en el pagament dels deutes admesos i previstos en els seus pressupostos, que per sí mateixos ja haurien fet innecessari recórrer als fons de liquiditat, i l’altra la prevaricació de no incloure en els pressupostos el que està establert per llei. Montoro, com ja ha fet en altres ocasions, diu que no compleix la llei per falta de recursos; cosa que és falsa, perquè sí que en té per a altres menesters. Doncs bé, l’actitud del Partit Popular és un aval al posicionament dels catalans de no obeir les seves lleis, també per necessitats econòmiques. Per a sobreviure com a país, hem d’incomplir les seves lleis i fer el pas definitiu cap a la independència. Si ells ho fan amb les seves lleis, per què no ho hem de poder fer nosaltres amb unes lleis que ni tan sols són les nostres?

Tags:

La fal•làcia del federalisme o la deriva del PSC

octubre 1st, 2012 · No Comments · Política catalana

No ho té pas fàcil el PSC, en aquestes eleccions. Molts li auguren els pitjors resultats de la història. No sé si serà tant així, però el cert és que sembla fet expressament perquè ho sigui. Escullen un dirigent amb tan poc carisma, i pel que es veu amb tan poca capacitat de lideratge, que no se li acut altra cosa que provocar un daltabaix intern quan ja es veia a venir que hi hauria eleccions anticipades, i sobretot anant en la direcció contrària de la que, de feia temps, havia emprès la societat. És ara el PSC el que es troba en aquella situació d’ambigüitat que tant havia criticat a CiU.

Però, el problema no és tant aquesta ambigüitat, que fins ara els havia funcionat als convergents, com la credibilitat. És possible que CiU, per exemple, perdi algun vot per la dreta espanyolista però que en guanyi força més pel cantó sobiranista; exactament el mateix que li pot passar a IC-V que en pot perdre algun per l’esquerra espanyolista però guanyar-ne més pel catalanisme d’esquerres que fins ara podia votar PSC. En canvi, els socialistes catalans, en la seva ambigüitat, són acusats de traïdors pels qui esperaven d’ells un front comú amb el PP contra l’independentisme, precisament quan acaben de marginar el corrent intern més catalanista. I és que la defensa que ells fan encara del federalisme no se la creu ningú. Ni el mateix Rubalcaba en va fer menció quan, al seu costat, en la Festa de la Rosa, Pere Navarro ho presentava com a tercera via; i és que el PSOE ha mantingut sempre una oposició frontal al federalisme. Només ara, quan veuen que la cosa se’ls està escapant de les mans, tornen a insinuar que es podria avançar cap a aquesta direcció, sempre que sigui una via negociada amb el Partit Popular; és a dir, mai. De credibilitat, els socialistes catalans amb la seva proposta federalista, no en tenen cap; ni tan sols per un sector important dels seus dirigents.

I és que, si fos certa la seva aposta pel federalisme, ja haurien topat de fa temps amb el PSOE, i haurien confluït molt més amb CiU, i especialment amb UDC que era el que defensava fins ara. En el supòsit que fos certa i sincera la seva aposta pel federalisme, al marge que sigui absolutament utòpica i irrealitzable perquè no hi ha cap contrapart amb qui federar-se, estarien molt més a prop del sobiranisme que de la recentralització que ha emprès el PP, amb el vist-i-plau del PSOE. Només a partir de l’exercici del dret a decidir, d’una plena sobirania nacional, seria plantejable una hipotètica Espanya federal. I al Navarro se li veu massa el llautó per a ser creïble.

 

Tags:

Tenim un primer plebiscit a la vista

setembre 30th, 2012 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

A Madrid diran el que vulguin, però aquí hem iniciat un procés que hem de creure que ja no té marxa enrere, Ells hi posaran totes les traves que puguin, recorreran a tots els mitjans que tinguin al seu abast per intentar impedir-ho, però si ens mantenim ferms amb l’esperit de la darrera sessió plenària del Parlament, el futur és nostre. Cal que mantinguem, a més, la serenitat i el rigor de què ha fet gala el President, i que li ha estat reconegut també des d’altres formacions polítiques. És el millor antídot davant dels improperis, les amenaces, els xantatges, els exabruptes, les mentides i les difamacions dels sectors espanyolistes més diversos, i que encara posen més en evidència la impossibilitat de romandre en un Estat com aquest.

 Tenim ara una primera cita que són les eleccions del 25 de novembre. Tothom té ben clar que es tracta d’unes eleccions plebiscitàries en què els catalans tindran l’opció de votar una de les forces que aspiren a exercir el dret a decidir, o una de les forces que neguen aquest dret als catalans. I en aquesta dicotomia, encara que ja sé que n’hi ha que prefereixen abocar-los directament al bàndol espanyolista, queda l’opció pretesament intermèdia dels suposats ingenus o il·lusos que encara parlen de la fal·làcia federalista, però que és imprescindible per a l’èxit del procés que no hi estiguin del tot en contra. El resultat de la moció que es va aprovar dijous al Parlament és el que podem esperar i desitjar per a la decisió final de separar-nos d’Espanya: una majoria que creiem en la democràcia i volem la llibertat per a Catalunya enfront dels qui neguen una i altra cosa, amb un espai al mig per als qui no optarien per la llibertat de Catalunya, però tampoc volen renegar del tot dels principis democràtics i, per tant, no serien un impediment per a la Independència.

 

El 25 de novembre, doncs, ens hi juguem molt: la credibilitat de tot el procés endegat. Una majoria de més del 60% de la cambra catalana partidària d’emprendre el camí de l’exercici del dret a decidir seria un bon aval per als passos següents, sobretot si els qui s’hi oposen frontalment no sobrepassen el 25%.

 

D’aquí a la data de les eleccions, però, es reprèn el debat i la cursa entre totes les formacions polítiques que aspiraran a obtenir els millors resultats. L’essencial serà la suma global de les forces sobiranistes, i cadascuna intentarà fer veure que la seva és la millor opció. També és d’esperar que, repetint la història, apareguin moviments i pressions de tota mena per proposar i impulsar candidatures unitàries. Sincerament, jo no hi perdria gaire temps. És evident que la proposta d’ERC d’una gran coalició que aplegués CiU, ERC, SI… era inviable; i no ho seria una coalició ERC i SI. Però tampoc cal forçar-ho ni crear falses expectatives que acaben perjudicant totes les parts. 

Tags:

Fracàs de les polítiques d’austeritat

setembre 29th, 2012 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

Des de l’esquerra podem protestar per les polítiques d’austeritat que imposen els mercats pel que tenen d’injust, perquè impliquen carregar la crisi als més febles, afavoreixen les desigualtats socials i obeeixen només a interessos molt concrets, justament els interessos dels mateixos que amb la seva cobdícia i afany especulatiu van generar la crisi. S’entén que, per la dreta, les injustícies socials i el patiment de la majoria de la població siguin foteses que creguin que no s’han de tenir en compte; per ells, el benestar de la majoria ha de ser només, si s’escau, l’efecte col·lateral del seu enriquiment.

Fins aquí, res a dir, a part de la ràbia i el rebuig que em mereixen aquestes polítiques orientades al benefici desmesurat d’uns pocs a costa de les penúries i l’empobriment de la majoria. Però, està clar, si després resulta que aquestes polítiques, després de tot el mal que produeixen, ni tan sols aconsegueixen els objectius proposats per ells, aleshores la ràbia i la indignació s’incrementen. Tant el govern espanyol com el català, ens van advertir que tot era culpa del desgavell de l’esquerra (no sé on van veure polítiques d’esquerra en el Govern Zapatero i en el Tripartit), i ens van assegurar que ells eren la garantia per a treure’ns de l’atzucac. Les mesures d’ajust, basades en reduir el poder adquisitiu de la majoria, i per tant reduir el conjunt de l’activitat econòmica, no han resolt absolutament res: no és només que tinguem més atur, menys prestacions socials i menys serveis bàsics, sinó que les administracions continuen agreujant el seu dèficit, perquè aquests ajustos, com a suposat estalvi de la despesa pública, no compensen la pèrdua d’ingressos derivada de la mateixa política.

I, això, no és que ho diguem des de l’esquerra. El Ministre Montoro admetia que s’ha incrementat l’economia submergida, la que no genera ingressos a l’Estat, i el frau fiscal. I només per aquests dos conceptes el Ministre admetia que la caiguda d’ingressos havia estat de 70.000 milions d’euros, quan les noves retallades previstes per a l’any que ve suposaran un estalvi de 40.000. Els beneficis de les empreses van caure un 76,4% del gener al juny, tot un rècord que els empresaris han d’agrair a l’estúpida política econòmica del Govern espanyol. Es pot ser de dretes o d’esquerres, naturalment, però aquí tenim un Govern espanyol que, a més, és incompetent, ineficaç i nociu també per als interessos de la dreta.

Tags:

Espanyolisme repugnant

setembre 28th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Un dels grans encerts de tot el procés que estem vivim, i esperem que es mantingui, és el to de serenitat amb què s’està portant. En aquest sentit, és indiscutible el mèrit d’Artur Mas no solament de fer un discurs moderat en les formes, sense renunciar a res, sinó sobretot de fer que aquesta moderació formal prevalgui també en la resta de forces polítiques. Aquest fet, precisament, ha estat remarcat per la premsa estrangera i el mateix ambaixador dels Estats Units deia que era un procés modèlic.

Però és que l’encert d’aquesta manera d’enfocar el procés de secessió adquireix més rellevància quan es contraposa amb els exabruptes, la virulència i la manca de decència amb què veiem que s’aborda el tema des de l’òptica espanyola. I això, als espanyols, ja els ve de lluny. Només recordar, per exemple, les declaracions d’aquell “pare de la Constitució” que apel·lava a la necessitat de bombardejar Barcelona de tant en tant, les ximpleries del President actual dela Juntad’Extremadura o les recents del seu antecessor socialista Fernández Vara, que reclamava la repatriació de 150.000 extremenys que, segons ell, havien estat “sostrets” pels catalans. No només un militar retirat, sinó l’ex president del Congrés, el socialista José Bono també deixava anar que preferia morir abans que veure Espanya esquinzada. Albert Rivera considerava que voler donar veu democràtica als ciutadans de Catalunya perquè puguin decidir lliurement el seu futur era una imposició identitària, que ell comparava amb el nazisme. I el seu company Jordi Cañas no tenia cap escrúpol, ni la més mínima decència o dignitat, a l’hora de donar conformitat a unes mentides d’Intereconomia, que per demostrar la perversitat del catalanisme afirmava sense rubor que aquí s’obligava als hotels a posar el pa amb tomàquet en el menú. Totes les sortides de to, les mentides, el llenguatge gaire bé bèl·lic i les apel·lacions al trencament de la cohesió social provenen dels unionistes.

I ja sabem que a l’empara de l’anonimat de la xarxa, o en sectors radicals, hi pot haver excessos tant en un bàndol com en l’altre. Però el dels espanyolistes sobrepassa tots els límits de l’imaginable, fins al punt de fer avergonyir més d’un espanyol decent. Recordem aquelles veus que, en motiu dels incendis de l’Empordà, deixaven anar que els avions en lloc de tirar aigua sobre les flames hi havien de tirar gasolina. I la darrera, més cínica, cruel i mesquina, si cap, les pintades en contra d’un dels fundadors dela Plataformaperla Llengua, Martí Gasull, uns dies després d’haver patit un accident mortal al Nepal. Un espanyolisme senzillament repugnant,

Tags:

Existim els catalans?

setembre 27th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

Ja s’ha dit moltes vegades: la clau de la discussió està en el reconeixement d’una ciutadania catalana com a subjecte de dret. Un principi que es pot simplificar amb el concepte de nació aplicable a Catalunya. Si som una nació tenim uns drets que no tindríem si fóssim només una regió o una comunitat autònoma d’un Estat. De fet,la Constitucióespanyola, potser per la influència de Miquel Roca, que en tant que convergent és expert en ambigüitats, ja distingeix entre regions i nacionalitats, un terme sinònim de nació.

Les institucions espanyoles s’han cuidat prou d’anar definint les bases jurídiques per tal que hom no pugui interpretar els beneficis propis d’una nació al concepte constitucional de nacionalitat. Per això, els socialistes i els populars contraris al principi democràtic del dret a decidir o del dret reconegut internacionalment a l’autodeterminació dels pobles fan servir l’argúcia, la trampa, d’excusar-se en el fet que aquest dret es podria exercir sempre que se segueixi la legalitat vigent, que resulta que el prohibeix. Franco també deia que tothom era lliure de manifestar-se, d’associar-se i d’expressar-se, sempre que es fes seguint la legislació. Aquí, doncs, entra en joc la contraposició de la legitimitat per damunt de la legalitat; en definitiva, cap legislació no pot conculcar els drets legítims dels pobles, ni de ningú. Si per a exercir els drets legítims del poble català l’actual legislació no serveix, senzillament s’ha d’obviar i acollir-se al dret internacional.

Però, el tema de fons, des de la perspectiva del nacionalisme espanyol, és que neguen la nostra existència. Els catalans, segons ells, no existim; i per tant no té sentit reclamar drets de cap mena. No existeix el poble català, sinó espanyols, perquè els espanyols sí que existeixen, que viuen a Catalunya. També per això consideren que no existeix una llengua pròpia, sinó que hi ha, segons ells, espanyols que tenen la llengua pròpia espanyola i alguns, a més, coneixen o usen una altra llengua. Unes eleccions en clau plebiscitària o un referèndum, de fet, són una afirmació o una negació de la nostra existència.

Tags: