Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Per terra, mar i aire

setembre 26th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

Ja ens en podem fer pagues d’això: ens atacaran per terra, mar i aire. Algú (sempre n’hi ha amb deficiències mentals importants) ja ha advertit que abans haurem de passar per damunt del seu cadàver. Però, més enllà d’aquesta mena d’estridències que no mereixerien ni ser comentades, sí que és cert que ens hem de preparar perquè no escatimaran recursos i empraran totes les tècniques imaginables.

 

El portaveu del Govern dela Generalitatdeia ahir que veia propostes i reaccions de part dels polítics espanyols no solament molt dispars, sinó fins i tot contradictoris. I és que és de preveure que ens passi com en els judicis de pel·lícula: primer es mira d’evitar el judici al·legant defectes de forma; tot seguit es nega cap mena de culpabilitat en l’afer; i al mateix temps, per si falla aquest argument el mateix advocat al·lega legítima defensa o presenta tota mena d’atenuants per a alleugerir la pena. I amb una mica de tot ens trobarem, i no forçosament amb cap ordre lògic. Des del primer moment, ja es va utilitzar el recurs d’advertir-nos que la independència seria la nostra ruïna econòmica; algú donava a entendre que ara, precisament ara amb la crisi que patim, no era el moment de fer plantejaments d’aquesta mena, com si per ells hi hagués mai un moment per a fer-ho; no ha faltat qui ha llançat l’amenaça de la violència, un recurs que diuen que està previst enla Constitució; o la violència d’emprar el seu sistema judicial corrupte per anul·lar les decisions democràtiques dels catalans; altres han buscat sortida a base de discutir les fórmules a emprar en tot el procés, qui ha d’autoritzar el referèndum, amb quina pregunta, quins percentatges legitimarien el procés…; no ha faltat tampoc, ni faltarà, l’amenaça econòmica no només institucional, sinó també de la indústria i el comerç català; o la de l’aïllament internacional, donant per descomptat que ells ens vetaren i boicotejaran tot el que puguin; sortiran amb el risc de la fractura social, donant per descomptat que que seran ells qui la provocaran; i, avesats a les pel·lícules on hi ha el policia dur i el que fa el paper de bo, també hi haurà qui intentarà fer veure que amb bona voluntat hi ha possibilitats d’entesa, i fins i tot simularan oferir-nos tot allò que fins ara han negat.

 

Tot plegat forma i formarà part d’una mateixa estratègia. Fins i tot trobaran tota mena d’especialistes i suposats tècnics, jurídics o econòmics, per avalar les seves tesis. Tan bon punt vegin la més mínima feblesa per part nostra, s’hi llançaran com feres afamades per oblidar-les a partir del mateix moment que creguin desactivat el procés d’independència. Ells ja hi estan avesats a la mentida, a l’incompliment i a passar-se les promeses pel forro. Caldrà mantenir la tensió sobre els nostres dirigents polítics perquè no cedeixin en el camí emprès, però també caldrà un desplegament mediàtic permanent per tal de contrarestar els seus atacs, per terra, mar i aire.

Tags:

Negació, ràbia, negociació i acceptació

setembre 25th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Alguns espanyols han fet el paral·lelisme del procés secessionista de Catalunya amb un càncer. Catalunya és un càncer per a Espanya. El primer que se m’acut és la mesura més dràstica i definitiva en aquests casos: l’extirpació. Si, segons ells, no existeix cap espoli fiscal sinó que encara els som una càrrega, si els portem tants maldecaps que ens consideren un càncer, la solució és molt fàcil i senzilla: cadascú a casa seva, que potser viurem millor com a bons veïns que com a mals germans.

 

Quan a una persona se li diagnostica, repentinament, una greu malaltia acostuma a passar per quatre etapes: la negació, la ràbia, la negociació i, finalment, l’acceptació. En un primer moment, hom prefereix creure que no pot ser cert, que hi deu haver algun error, que potser no és ben bé com li diuen els metges… Quan ja no pot continuar negant la realitat, aleshores esclata la ràbia, com pot ser que li estigui passant a ell, què ha fet ell per a merèixer això… Però la ràbia no condueix enlloc, i per tant s’imposa una negociació: acceptar només parcialment la realitat, per tal de donar peu a una excepcionalitat del seu cas; quedarà impossibilitat per a segons què, però potser tampoc serà tant o potser no serà definitiu… Finalment, no queda altre remei que l’acceptació de la realitat, per crua que sigui, i val més afrontar-la amb serenitat i tocant de peus a terra.

 

Jo no sé si els espanyols han de passar per aquestes quatre fases, ni si les han de passar pel mateix ordre. Però és evident que durant molt de temps han negat la realitat: han menyspreat i humiliat Catalunya convençuts que no passaria res; fins i tot després de la manifestació de l’onze de setembre alguns pretenien minimitzar-la amb l’estúpid argument que si es manifestaven un milió i mig de persones encara eren majoria els qui no ho feien. Però, potser degut a la ràpida reacció d’Artur Mas, de seguida van passar a la fase següent de la ràbia: una ràbia irracional que els fa dir tonteries, des de les amenaces d’utilitzar la violència a dir que quedaríem anorreats, fora d’Europa, o que seria la nostra ruïna. Com si fos tan fàcil de creure que sense espoli fiscal viuríem pitjor. Alguns ja intenten passar a la fase següent la de la negociació: si, contràriament al que es deia fins ara, s’acceptés un Pacte Fiscal no es faria marxa enrere en el procés secessionista? I els socialistes catalans, ja s’afanyen a reclamar del PSOE allò que mai els ha interessat, com és el federalisme. No sé si cremarem tan ràpidament les etapes, ni si es manifestaran linealment per aquest ordre, però estic convençut que més tard o més d’hora arribarem a la fase definitiva d’acceptació d’una Catalunya independent.

Tags:

Que no saben llegir?

setembre 24th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Ho deia Artur Mas en la conferència que va fer a Madrid dos dies després de la gran manifestació de l’Onze de setembre: Catalunya necessita un Estat, necessita estructures d’Estat. La resposta lògica, no sé si la que intentava provocar Artur Mas, hauria estat per part dels espanyols afirmar que Catalunya ja té un Estat, que és l’Estat espanyol, que totes les estructures d’Estat que l’Artur reclamava per a Catalunya ja les té a la seva disposició.

Però, està clar, potser Mas havia llançat calculadament l’expressió de “necessitat d’un Estat”, sense dir mai que volia una Catalunya independent, pensant en la incomoditat que li provoca aquest Estat i en el poc compromès que està aquest Estat amb Catalunya. Però, aquests dubtes que podia tenir Mas, i que segur que tenen per exemple els socialistes catalans, no tenen en absolut els polítics espanyols que descarten de totes totes que l’Estat i les seves estructures hagin de posar-se al servei, també, de Catalunya. Són ells, sobretot,  els qui neguen l’espanyolitat de la llengua catalana o l’interès que pot tenir per a Espanya qualsevol cosa que beneficiï Catalunya; el cas del corredor mediterrani n’és un bon exemple. El lògic hauria estat que el Govern espanyol reivindiqués el paper de les estructures d’Estat a favor de Catalunya. Això els hauria pogut suposar encetar un debat de fins a quin punt la solidaritat catalana és l’adequada o és excessiva, si el tracte que el PP dóna a la llengua catalana és la que correspon constitucionalment per a la seva protecció, si l’Estat respecta suficientment les competències estatutàries, i  en definitiva sobre els desencaixos que hi podria haver.

Però, no. Per als espanyols és impensable que Catalunya tingui la pretensió d’aprofitar-se d’estructures d’Estat, i davant del repte de Mas de reclamar estructures d’Estat, ni tan sols se’ls acut de respondre-li que ja les té. En aquest sentit, mentre els espanyols consideren que Catalunya és una regió (nosaltres diem “una nació”) sense Estat, altres pensem que sí que som una nació amb Estat; el que passa és que és un Estat que ens és hostil, que posa totes les seves estructures en contra nostra.  I per això en volem fugir el més aviat possible.

Tags:

Qui és més independentista?

setembre 23rd, 2012 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme) 

Ho deia l’altre dia. El Govern de la Generalitat ha fet un gir espectacular en el seu posicionament en relació a la sobirania nacional. No ho tenia pas previst, i potser no voldrà reconèixer-ho, però aquest gir ha estat degut a la pressió de la societat catalana posada en escena en la manifestació de l’Onze de setembre. I, ara, ens caldrà estar amatents i mantenir la pressió perquè realment el procés ja no tingui marxa enrere; però, alhora, actuar amb responsabilitat i amb visió global de país. I em sembla que la proposta de Solidaritat Catalana no va precisament en aquesta direcció.

Amb una CiU veritablement sobiranista, avançant decididament cap a un Estat propi, és evident que el paper dels partits independentistes minoritaris, com ERC o SI, pot ser menys lluït. Si algú milita en un d’aquests partits amb l’objectiu personal o de grup d’adquirir notorietat i ser al capdavant de les reivindicacions, pot pensar que aquesta gent de CiU ara li està prenent el lloc. Però per als qui hi militem amb l’únic objectiu de fer que el país avanci cap a la independència, aquest és el nostre gran èxit: haver contribuït a arrossegat una majoria social, i per tant el partit majoritari, cap a les nostres tesis independentistes. Per això, entenc que ara no és moment de fer una cursa per veure qui és més independentista, i molt menys de posar paranys per obligar el Govern a fer marxa enrere, o a semblar que ho fa, o potser a fer passos en fals.

La proposta que presenta Solidaritat, enlloc de ser una proposta positiva per a cohesionar l’objectiu comú del procés cap a la independència, sembla estar redactada expressament perquè sigui rebutjada. La idea no és altra que la de fer veure, després, que ells són els únics o els més independentistes de tots. Ridícul. Em sembla molt assenyada la posició i el full de ruta de l’ANC, que passaria per convocar eleccions anticipades per tal que sigui la següent legislatura la que prengui un caire constituent. Pretendre que CiU enceti el procés de secessió immediatament, quan no ho tenia en el seu programa electoral, és absurd. Més absurd i inviable és la pretensió d’un Govern d’unitat nacional aquest mateix 2012; un Govern d’unitat nacional només tindrà sentit en la fase definitiva de gestionar la secessió. Igualment, l’assumpció de la hisenda pròpia tampoc es pot improvisar ni provocar el tancament de caixa a base de forçar una resolució parlamentària. I tampoc sembla gens prudent introduir una simbòlica assemblea d’electes dels Països Catalans, cosa que barrejada en el mateix procés de secessió afegiria elements de confrontació i de dificultats, per un resultat del tot estèril; una altra cosa és que immediatament després d’assolir la independència caldrà veure com s’articula la coordinació i el suport als nacionalistes valencians i balears, avui en franca minoria als respectius territoris.

Ara fa un any, en aquest mateix debat de política general Solidaritat hi va presentar una bateria de més 100 propostes amb l’oblectiu de desbordar el Parlament. Si podia estar més o menys d’acord, algú podia pensar que era una acció força inútil, altres creure que podia servir per posar de manifest les greus mancances en què viu el país, però en qualsevol cas era una acció que no perjudicava ni anava en contra de res. Ara, hem d’anar més amb compte amb aquesta mena d’accions testimonials.

Naturalment que tothom és lliure de presentar les propostes que estimi convenient, però seria bo que tots plegats féssim un exercici de rigor i de serietat si de veritat volem que la independència arribi a bon port. L’experiència de la manifestació de l’Onze de setembre va ser justament que tots els partits van renunciar a bona part del protagonisme en benefici d’una plataforma unitària com l’Assemblea Nacional Catalana.

Tags:

No en tenen ni la més remota idea

setembre 22nd, 2012 · No Comments · Mitjans de Comunicació, Política catalana

Pràcticament tots els mitjans de comunicació han coincidit en què el resultat de la reunió entre Mas i Rajoy estava cantat. I estava cantat, sobretot, perquè ja se sabia la posició del Govern espanyol, radicalment contrària a negociar la proposta catalana. Segurament, hi havia molts catalans, molts independentistes, que tenien un cert ai al cor (ara em diran els convergents que ells no tenien en absolut aquest dubte, com si no sabéssim d’experiències passades), pensant en la possibilitat que, per gota que Rajoy s’hi hagués posat bé, hagués fet un simple gest de comprensió, hagués insinuat una possibilitat de pacte… Mas, que ja va admetre que cercava una mínima escletxa de pacte, pogués tornar de Madrid amb un sac d’ambigüitats a refredar l’eufòria independentista.

A Madrid, potser precisament perquè es refien de les experiències passades amb CiU, i ells mateixos es creuen les pròpies mentides sobre la irrellevància del sentiment independentista, han mantingut la ja tradicional actitud fatxenda i de superioritat, sabedors de tenir el poder a les mans. Fins aquí, tot entraria en una certa lògica. El que m’ha semblat realment sorprenent és la sensació de contrarietat i d’astorament que han manifestat molts periodistes: ¿com pot ser que Artur Mas, havent tornar de Madrid amb les mans buides, amb la constatació del fracàs de la seva proposta estrella d’aquesta legislatura, sigui rebut a Barcelona amb aires de victòria i com un heroi? Em sorprèn que això sorprengui, realment. Salvador Cardús deia que, en realitat, més que celebrar cap victòria el que la gent valorava i reconeixia al President, a la Plaça de Sant Jaume, era la seva actitud plena de dignitat i de coherència. Altres, com l’ANC, potser sí que celebraven una certa victòria: Mas, com a President de la Generalitat i com a cap de CiU, no es feia marxa enrere com s’havia fet altres vegades i es mantenia ferm en les seves conviccions. I això sí que és motiu de celebració.

Si, com presumeixen molts suposats periodistes i analistes polítics, tot estava tan cantat i el resultat era tan evident, de què s’estranyen per la rebuda que va tenir Mas a Barcelona? El que està cantat és que a Madrid només hi podem anar a perdre; el risc que Rajoy hagués sortit amb vagues promeses que haguessin posat en dubte la fermesa del President era ben real. Mas se’n va sortir amb molta dignitat i fent honor al càrrec de President. I això és motiu de celebració, acostumats com estàvem a actituds claudicants. Aquests periodistes i comentaristes que afirmaven no entendre com Artur Mas podia sortir de la Moncloa amb un fracàs i ser rebut com a victoriós a Barcelona, s’ho haurien de fer mirar: no tenen ni la més remota idea del que està passant en aquest país.

Tags:

La Soraya té tota la raó

setembre 21st, 2012 · No Comments · Política catalana

La Soraya Sáenz Santamaria, vicepresidenta del Govern espanyol, tot tota la raó quan reclama seny i responsabilitat a la política catalana. Té tota la raó quan diu que ara no és hora d’aventures ni d’entretenir-se en qüestions identitàries; que ara el que toca és treballar per sortir de la crisi i ocupar-se dels problemes reals que té la gent, crear llocs de treball i recuperar l’economia del país. Té tota la raó quan diu que no ens podem deixar portar per idealismes i que hem de tocar de peus a terra. I sobretot té raó quan diu que seria insensat portar el país a un carreró sense sortida.

I el President Mas sembla que ja ha començat a fer-li cas, a posar una mica de seny i assumir la seva responsabilitat. No podia continuar amb aquesta aventura tan incerta com infructuosa de cercar encaixos en una Espanya que només es mou per qüestions identitàries; una Espanya d’un radicalisme essencialista que li fa oblidar l’existència de diversitat de pobles i de llengües, que és capaç de perjudicar-se ella mateixa, com passa amb el tema del corredor mediterrani, per tal d’evitar que se’n beneficiï Catalunya. Ara toca treballar per sortir de la crisi, i la primera mesura, urgent i imprescindible, és sortir d’aquest Estat que no només està en fallida sinó que ens obliga a enfonsar-nos amb ell; per sortir de la crisi, per crear llocs de treball, per assegurar les pensions, per aturar el desmantellament de l’estat del benestar, necessitem urgentment la independència. I no pot ser que n’hi hagi que s’hi oposin per qüestions estrictament identitàries espanyoles. Ens hem de deixar d’idealismes pensant que és possible que Espanya accepti la pluralitat i la utopia de bufanúvols dels federalistes, i tocar de peus a terra: la supervivència de Catalunya i de la seva llengua passa per disposar d’un Estat propi.

Però, sobretot, hem de creure la Soraya quan diu que no podem portar el país a un carreró sense sortida. És el carreró en el qual estem ficats, que no ens aporta res més que espoli econòmic, menyspreu i agressions constants. La sortida del carreró és justament la independència. A vegades és bo escoltar els consells dels enemics.

Tags:

La Soraya té tota la raó

setembre 21st, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

La Soraya Sáenz Santamaria, vicepresidenta del Govern espanyol, tot tota la raó quan reclama seny i responsabilitat a la política catalana. Té tota la raó quan diu que ara no és hora d’aventures ni d’entretenir-se en qüestions identitàries; que ara el que toca és treballar per sortir de la crisi i ocupar-se dels problemes reals que té la gent, crear llocs de treball i recuperar l’economia del país.Té tota la raó quan diu que no ens podem deixar portar per idealismes i que hem de tocar de peus a terra. I sobretot té raó quan diu que seria insensat portar el país a un carreró sense sortida.

I crec que el President Mas sembla que ja ha començat a fer-li cas, a posar una mica de seny i assumir la seva responsabilitat. No podia continuar amb aquesta aventura tan incerta com infructuosa de cercar encaixos en una Espanya que només es mou per qüestions identitàries; una Espanya d’un radicalisme essencialista que li fa oblidar l’existència de diversitat de pobles i de llengües, que és capaç de perjudicar-se ella mateixa, com passa amb el tema del corredor mediterrani, per tal d’evitar que se’n beneficiï Catalunya. Ara toca treballar per sortir de la crisi, i la primera mesura, urgent i imprescindible, és sortir d’aquest Estat que no només està en fallida sinó que ens obliga a enfonsar-nos amb ell; per sortir de la crisi, per crear llocs de treball, per assegurar les pensions, per aturar el desmantellament de l’estat del benestar, necessitem urgentment la independència. I no pot ser que n’hi hagi que s’hi oposin per qüestions estrictament identitàries espanyoles. Ens hem de deixar d’idealismes pensant que és possible que Espanya accepti la pluralitat i la utopia de bufanúvols dels federalistes, i hem de tocar de peus a terra: la supervivència de Catalunya i de la seva llengua passa per disposar d’un Estat propi.

 Però, sobretot, hem de creurela Sorayaquan diu que no podem portar el país per un carreró sense sortida. És el carreró en el qual estem ficats, que no ens aporta res més que espoli econòmic, menyspreu i agressions constants. La sortida del carreró és justament la independència. A vegades és bo escoltar els consells dels enemics.

Tags:

No hi haurà rescat

setembre 20th, 2012 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

Ja fa dies que dura la comèdia: arreu del món tothom dóna per descomptat que Espanya acabarà demanant un rescat, però el Govern ho nega una i altra vegada. De fet, van fer el mateix quan es tractava de demanar un rescat per a la banca. I no en tenen prou amb negar-ho, sinó que insisteixen, amb la fatxenderia que els caracteritza, que en tot cas serà sense cap condició ni imposició forana. Probablement, si poden aguantar-ho, esperaran fins després de les eleccions basques i gallegues, encara que això representi un cost per a les arques públiques.

En aquests moments ja hi ha negociacions obertes per a aquest rescat. Com sol passar en aquests casos, potser no es discuteix tant el contingut de l’acord, perquè les condicions les posarà qui té la paella pel mànec, com la manera de presentar-ho. Ja va passar amb el rescat a la banca que el Rajoy pretenia colar que es tractava només d’una injecció de liquiditat, però en cap cas d’un rescat. També ara intentaran vendre-ho amb un altre nom: en lloc de rescat en podrien dir “ajuda financera” o “facilitar crèdit en millors condicions”, o com a mínim adjectivar la paraula “rescat” que sona excessivament forta: podria ser un “rescat tou” o un “rescat parcial”. Qualsevol cosa per no dir que la incapacitat d’aquest Govern ha fet inevitable que els vinguin a “rescatar”. Igualment, les mesures o contrapartides que imposi el BCE ila CEper al rescat, Rajoy intentarà vendre-les com si no fossin imposicions sinó recomanacions que ell, igualment, ja tenia previst de portar a terme.

Les xifres canten. Anem cada dia de mal en pitjor, i el Govern espanyol es limita a negar l’evidència, a dir que no pot aplicar el seu programa per culpa de la realitat, a maquillar l’esterilitat de les mesures preses, i a anar justificant que tot plegat ha de servir per a posar les bases per a una recuperació que cada vegada s’albira més lluny.

Tags:

Entre la demència i la imbecil•litat dels espanyols

setembre 19th, 2012 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

L’actuació del Govern espanyol, a part de ser una política econòmica nefasta per al país, és d’un cinisme patològic. No es tracta només que s’hagi passat vuit mesos prenent mesures improvisades, sovint contradictòries, reformant les pròpies reformes, sense cap criteri objectiu i menys d’interès per a la població, sense tenir cap visió global i definitiva de la situació, sinó que per postres actuen donant per descomptat que els ciutadans de l’Estat es troben entre la demència i la imbecil·litat.

No en tenen prou amb prendre mesures que saben que portaran més empobriment, més misèria i pèrdua de benestar dels ciutadans, tot en benefici dels grans poders econòmics al servei dels quals treballen, sinó que a més tenen el cinisme de dir-nos que ho fan per al bé del país. La vicepresidenta del Govern espanyol deia que procurarien no traslladar al consumidor l’enèsima pujada elèctrica, però tot seguit el mateix Govern crea nous impostos sobre l’energia que sap que carregaran directament sobre els consumidors. Deuen pensar que l’estat d’atordiment dels ciutadans no els farà veure que es basen sempre en l’engany i en la mentida. En aquest cas, però, les noves pujades de l’electricitat es basen en un altre engany, que millor li escauria el nom de frau, perpetrat en l’època d’Aznar. Aleshores es va fer una valoració, falsejada i inflada expressament, del que podia representar el cost de la producció de l’electricitat de manera que el Govern es comprometia a finançar la part que no es repercutia en els consumidors: era l’anomenat dèficit tarifari.

Conscients de la trampa, les companyies ja acceptaven que aquest dèficit es computés com a deute pendent, perquè els beneficis que obtenien ja assolien xifres astronòmiques. Ara, el Govern del Partit Popular, per a satisfer la voracitat dels seus amics i companys de partit que acostumen a ser a les cúpules d’aquestes empreses, van accelerant els increments de la tarifa dels consumidors per tal que l’estafa vagi totalment a compte seu. Deuen preparar el camí, perquè quan pleguin del Govern els donin també a ells una cadira ben remunerada en algun d’aquests Consells d’Administració.

Tags:

Primer el verí, per justificar la medicina

setembre 18th, 2012 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

Hi ha gent que ho venim dient des de fa temps: les actuals polítiques d’austeritat portades a terme tant pel Govern espanyol com pel català són nefastes i suïcides. Aquesta austeritat porta més atur, menys poder adquisitiu, més pobresa, i conseqüentment menys recaptació per part de l’Estat i més despesa social, i per tant un agreujament de la crisi que obliga a prendre noves mesures d’austeritat en una espiral diabòlica. Això, que podria semblar excessivament simplista i propi de gent no avesada en economia, ho acaba de confirmar el Nobel d’economia nord-americà Joseph Stiglitz.

I el símil que ha emprat és ben el·loqüent: «Us donarem una medecina, però abans us haureu de prendre aquest verí, que us matarà”. I això és el que estan fent els Governants sotmesos als dictats dels representants dels grans poders econòmics. Ells, com també explica Stiglitz, no estan per rescatar països, i menys encara ciutadans, en dificultats, sinó per rescatar els bancs i els inversos que podrien veure perillar els seus interessos en aquests països en dificultats.  En el cas espanyol encara és més greu, perquè el Partit Popular que tan diligentment s’ha posat a retallar prestacions socials, drets laborals i serveis bàsics, no ha renunciat a continuar amb la malversació de diners públics i ha continuat amb la política socialista d’infraestructures inútils i amb la política intervencionista per a salvar, amb els diners dels ciutadans, els seus amics de la banca.

I és curiós perquè, sovint, la dreta més conservadora, quan vol carregar contra els anteriors governs socialistes que es van trobar empantanegats amb la crisi, ho fa esgrimint números, estadístiques i dades macroeconòmiques que semblen irrefutables. I ho són. Però, amb el poder a les seves mans aquests números, aquestes estadístiques i aquestes dades macroeconòmiques continuen empitjorant; i de res no els serveix veure i constatar la nefasta experiència grega o portuguesa. La seva obsessió per afavorir uns interessos molt particulars els fa passar per damunt de pobles sencers i els injecten el verí.

Tags: