Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Preveiem el futur o analitzem el passat?

setembre 7th, 2012 · No Comments · Política catalana

En política, hi ha qui es dedica a mirar d’interpretar cadascun dels gestos dels protagonistes de la vida pública del país. Unes declaracions, una votació, o l’assistència o no a una manifestació es pot interpretar com una demostració definitiva d’una determinada tesi; normalment una tesi que ja teníem preconcebuda. I és que, a la immensa majoria ens falta, sovint, tenir una visió completa de la realitat, i de forma oscil·lant podem passar d’una eufòria descontrolada al més profund dels pessimismes.

Tan aviat podem creure a ulls clucs que tenim la independència a tocar, i que CiU està gastant els darrers cartutxos en una pretesa negociació estèril sobre el Pacte Fiscal alhora que prepara el camí cap a unes estructures d’estat; com podem pensar que, contràriament al que deia Jordi Pujol, es continua fent la puta ila Ramoneta, i que Artur Mas es rendirà a la primera de canvi, quan el Rajoy li digui que potser, més endavant, un cop s’hagi superat la crisi, qui sap si no hi haurà alguna possibilitat de tornar a parlar si no del Pacte Fiscal, sí d’alguna forma de finançament que no suposarà cap gran cosa, però que per anar tirant ja farà el fet. L’únic que sabem del cert és que res del que diuen té per què ser veritat. Potser, més que pretendre fer projeccions de futur en base a indicis i a intuïcions, sense tenir tots els elements de judici, hauríem de concloure què ens està passant mirant una mica enrere.

Ni Artur Mas ni Rajoy, un en gairebé dos anys de govern i l’altre en nou o deu mesos, no han portat a terme cap de les seves promeses electorals, tret de les d’afavorir els poderosos, ni han fet ni un sol pas per resoldre la crisi, ben al contrari l’han agreujada molt, i l’Artur Mas no ha fet, de moment, ni un sol pas endavant en favor de la sobirania del país. Ara, estem molt pitjor que un any o dos enrere. La societat civil ha avançat molt en la perspectiva d’un procés per la independència, però institucionalment, en la política oficial no s’han fet més que passos enrere. Això sí que és objectiu.

Tags:

Tenim tot el dret a sentir fàstic, repugnància i menyspreu

setembre 6th, 2012 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

A la dreta li interessa dir que actualment ja no hi ha polítiques de dretes ni polítiques d’esquerres, més que res perquè no se li qüestioni la seva política i poder-la presentar com l’única possible. I és cert que els grans poders econòmics tenen prou mecanismes de coacció i de coerció per evitar que s’apliquin enlloc polítiques d’esquerres. Obligats, doncs, els governants del món occidental a fer polítiques de dretes, resta encara una altra diferència entre ambdues concepcions de la política: la decència.

Podríem admetre (jo m’hi resisteixo) que els nostres governants es vegin obligats a emprendre unes mesures econòmiques que arruïnen el país i la ciutadania, per tal de satisfer la voracitat i la cobdícia sense límits dels grans poders econòmics. Però, encara hauria de quedar la decència. Per tal de salvar la banca i fer que no pagui la crisi els qui la van causar sinó les seves víctimes, és a dir la majoria de la població, se’ns proposen tota mena de retallades, reducció de serveis bàsics i abolició de drets socials. Ells ja saben que, a part d’acontentar els mercats, no serviran per altra cosa que per a crear pobresa, aprofundir la crisi i incrementar el dèficit que només es podrà cobrir amb noves retallades. Fins aquí hem arribat. Però la indecència (la immoralitat, la injustícia, la depravació, la deshonestedat, l’obscenitat, la inhumanitat.. no se m’acaben els adjectius) apareix quan un Govern és capaç de dir que a partir d’ara un determinat sector de la població que viu al país no tindrà accés als serveis sanitaris. Se suposa que els morts i els perjudicis causants d’aquesta infame mesura no apareixeran en les estadístiques. Per aquesta gentussa només comptarà el migrat estalvi econòmic, i sobretot el fet d’atiar la xenofòbia, que diuen que els dóna vots.

I un altre cas d’aquests darrers dies. Un grup d’immigrants es refugien en un illot abandonat prop del Marroc, però de sobirania espanyola. I el Govern ens presenta com un “èxit”, com “una solució satisfactòria”, l’acord arribat a què ha arribat amb el Govern de Marroc per fer fora de l’illot els immigrants. La solució, i ells ho saben, consisteix en abandonar-los en una zona desèrtica a l’interior de la frontera amb Algèria, on les possibilitats de sobreviure són escasses. Confien, això sí, que l’Església els beneeixi i que ningú els porti els cadàvers davant de casa; més que res perquè fan lleig i electoralment no els convé. Penso que tenim tot el dret a sentir fàstic, repugnància i menyspreu per aquesta púrria de governants i de persones.

Tags:

Un PSC sense rumb ni lideratge

setembre 5th, 2012 · No Comments · Política catalana

És en els moments de crisi, quan es presenten dificultats, que es veuen els veritables lideratges. Altrament, una forma maldestre d’afrontar una crisi és enfangar-s’hi encara més, intentant fer veure que tot és culpa dels altres, però sense prendre cap mesura per afrontar-la de veritat. I això és vàlid a l’hora de parlar de la crisi econòmica, amb les absurdes polítiques de voler acontentar els mercats que han empitjorat i molt la situació, tant a Catalunya com a Espanya; però també pot servir a l’hora de veure com afronten els partits polítics els moments difícils.

 

El mateix Artur Mas, que amb la situació econòmica ha estat incapaç de prendre cap mesura que no fos la que interessadament li marcaven des de fora, i que per tant ha tingut el catastròfic resultat previst, s’ha de reconèixer que va ser capaç de liderar el partit en la seva travessia a l’oposició. Era en aquell moment, quan alguns fins i tot pronosticaven la seva desaparició, quan calia un lideratge que fos capaç d’aglutinar tots els sectors de la coalició nacionalista, deixar de fer-se retrets i posar-se a treballar seriosament de cara al futur. I se’n va sortir. Ben al contrari del que sembla que està fent el dirigent socialista Pere Navarro. Tothom, i suposo que ell també, és conscient de la seva manca de carisma, l’escassa credibilitat que inspira i el poc entusiasme que desperta. Un bon líder hauria oblidat que hi ha diferents sectors i visions dins del PSC, i hauria liderat un projecte comú per esdevenir una oposició seriosa i creïble. Ha fet exactament al revés: a mesura que ha vist la seva incapacitat de lideratge, agreujada per gestos personals com el d’Ernest Maragall, el que ha fet és enrocar-se encara més, foragitant els qui podrien, per la seva sola presència, posar en dubte la seva autoritat moral dins del partit.

El resultat pot ser catastròfic per al PSC. Justament ara que hi ha un moviment i una consciènca ciutadana de caràcter sobiranista, al Pere Navarro no se li acut res més que intentar emular el PP i Ciutadans. I això en contra de sectors importants del propi partit. Quan els socialistes van veure com marxava Maragall, i després Ferran Mascarell, un líder intel·ligent s’hauria plantejat que alguna cosa estava fallant perquè aquests socialistes s’hi sentissin incòmodes. Ben al contrari: Pere Navarro ha optar per reduir el PSC a un apèndix del PP, acabant de deixar en una situació encara més incòmoda als sectors catalanistes, que hi són i prou nombrosos.

Tags:

La perversió de la justícia, aquí i arreu

setembre 4th, 2012 · No Comments · Internacional

Sovint, en aquest bloc, he posat de relleu les incongruències d’un sistema judicial espanyol que no es limita a aplicar les lleis, sinó que les fa servir de coartada per emetre sentències en funció d’una ideologia o d’uns interessos molt concrets. Això, quan no té el desvergonyiment de dir que caldria canviar les lleis, quan no s’ajusten a la seva ideologia, o que les sentències dels tribunals europeus no són rellevants. Però és cert que la perversió del sistema judicial no és cap exclusiva espanyola.

 

Tenim, ara mateix, el cas de la justícia sueca que s’ha posat al costat dels interessos de la política nord americana per tal de perseguir un Julian Asange que els ha destapat molts draps bruts. O una Justícia anglesa que segueix el mateix fil, i que no fa pas tant que va alliberar un terrorista confés per tal d’afavorir un sucós contracte de petroli amb l’amic Gadaffi. I ja no diguem de la justícia vaticana que quan un majordom destapa corrupcions de tota mena es limita a encausar-lo a ell per suposada revelació de secrets. La història es faria inacabable, aquí i arreu. Per citar un altre cas, tots vam poder veure les imatges d’uns policies sud-africans disparant a matar contra uns miners en vaga. La història semblava més clara que l’aigua, però el Govern va dir que obriria una investigació, i la fiscalia va formular una acusació contra tots els miners en vaga emparant-se en una llei de l’època de l’apartheid que establia la responsabilitat dels manifestants en qualsevol incidència que es derivés de la seva protesta. Uns dies després, la mateixa fiscalia retirava l’acusació; però ja havia aconseguit el seu objectiu, que no era altra que recordar als miners que si seguien protestant el sistema tenia els recursos necessaris per condemnar-los. I per suposat, es garantirà que els assassins gaudeixin de total impunitat.

 

Ja sé que no és cap consol. Però la perversió del sistema judicial espanyol no és un cas únic, sinó més aviat és la tònica general. Tractant-se d’un “poder”, els qui detenten el Poder no podrien deixar de controlar-lo. I és que potser perquè la justícia és un tercer poder que els seus representants no es resignen a aquesta tercera plaça i volen emular les pitjors corrupcions dels polítics professionals. Algú podria ‘imaginar-se que els grans poders econòmics permetessin una «justícia» que s’escapés al seu poder.

Tags:

El terrorisme d’avui i de sempre

setembre 3rd, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

La xacra del terrorisme, la practica de la violència per a assolir objectius polítics, és més viva que mai. És cert que també hi ha hagut intents fallits de contrarestar el terrorisme amb les mateixes armes. I que això pot haver generat confusió, perquè al final s’ha confós la violència que pretenia acabar amb el terrorisme amb el terrorisme mateix. Però al final, han quedat només els qui sempre han defensat el terrorisme, la violència i la lluita armada com a eines per a defensar els seus suposats ideals. 

Els nacionalistes catalans, com ara també els bascos, han renunciat a la violència fins i tot per a reclamar o intentar aconseguir allò que legítimament ens pertany: la llibertat. Sabem que és una lluita molt desigual, perquè nosaltres només disposem de la paraula i de la raó, cosa que per a molts nacionalistes espanyols és insignificant i sense valor; sabem que només amb aquestes eines ens hem d’enfrontar amb tot un aparell d’estat hostil a la democràcia, al dret a decidir, i que sobretot no renuncia a la violència per a defensar el seu model d’Estat. Eren absolutament falses i farisaiques les condemnes que feien, en l’àmbit polític i en el judicial, contra la lluita armada etarra que pretenia guanyar amb les mateixes armes la violència del nacionalisme espanyol: no els preocupava en absolut la mort i el sofriment de persones innocents, sinó l’objectiu que perseguien els etarres.  

Això explica que quan un d’aquest terroristes amenaça obertament als qui vulguin exercir el principi democràtic de decidir el propi futur, un tal Francisco Alamán Castro, coronel de l’exèrcit espanyol, els seus correligionaris aplaudeixen, disculpen o callen. Aquells mateixos jutges que interessadament prenien mesures contra els qui no condemnaven una determinada violència, ara tampoc ells condemnaran aquestes amenaces terroristes. Els qui creiem en la llibertat, en la paraula i en el dret democràtic de decidir el nostre futur sabem que haurem de lluitar també contra aquesta perversió dels qui sempre han estat ferms partidaris de la violència, i que han pretès monopolitzar el terme terrorisme per atribuir-lo només als qui pretenien actuar amb les seves mateixes armes i amb objectius diferents als seus.

Tags:

Pacte Fiscal i Independència, antagònics?

setembre 2nd, 2012 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Tot sembla indicar que el proper Onze de setembre serà una d’aquestes dates memorables. La convocatòria de l’ANC, sumada a les tradicionals convocatòries de la Diada, està despertant un interès i unes expectatives extraordinàries. No cal fixar-se com a fita xifres concretes de manifestants, perquè ja se sap que els números que donaran els organitzadors seran força diferent del que diran els cossos de policia, i encara més de la que donaran els mitjans espanyols. Però a ningú se li escapa que una manifestació massiva pot tenir un ressò, fins i tot internacional, i unes conseqüències ben positives per a les aspiracions sobiranistes.

 

S’entén que, oficialment, el Govern hagi de dir que anima a la participació de la ciutadania en defensa del Pacte Fiscal, de la mateixa manera que s’entén que hi hagi grups i persones que hi vagin amb les seves reivindicacions particulars, com per exemple per la defensa de l’estat del benestar que les retallades del Govern posen en perill.

Em sembla intel·ligent el plantejament que fan alguns dirigents de CiU, reconeguts independentistes, com Felip Puig o Francesc Homs, en el sentit que encara que ells oficialment es manifestin només pel Pacte Fiscal, una gran mobilització per la Independència també afavoreix el seu objectiu. És evident que no és pas el mateix anar a negociar a Madrid una proposta com el Pacte Fiscal, sabent que hi ha una important massa de la població que aniria molt més enllà; d’aquesta manera, el seu posicionament se situa molt més en la centralitat, entre els unionistes i els independentistes. Tant per als qui creuen de veritat que un bon Pacte Fiscal ja faria acceptable romandre a Espanya, com per als qui ho veuen només com un pas intermedi o com una estratègia per a posar en evidència la incomprensió i la manca de voluntat negociadora dels espanyols, aquesta manifestació per la Independència pot ser molt positiva.

 

Com sempre, però, l’actitud de Joan Antoni Duran i Lleida és ben diferent. Acaba de dir que “estratègicament parlant són antagònics els objectius de la independència i el pacte fiscal”. Ell sap perfectament, com tothom, que de cap de les maneres no són antagònics els objectius de la independència i els del Pacte Fiscal. El que sí que és antagònica és la seva estratègia sobre el Pacte Fiscal i la independència; només cal recordar que ell, com a unionista, era contrari fins i tot al Pacte Fiscal. I ara ha acceptat tenir-lo a l’agenda perquè sap que no hi ha cap possibilitat que el PP l’accepti. D’aquesta manera, li serveix d’excusa per simular una voluntat reivindicativa i pot continuar fent el ploricó i vivint del “cuento”.

Tags:

El liberalisme dels farsants

setembre 1st, 2012 · No Comments · Economia, Internacional

Escoltar aquests dies els missatges dela ConvencióRepublicana, als Estats Units, sembla un retorn al passat o a les catacumbes. Les idees ultraconservadores ens sonen a quelcom impropi d’una societat moderna i civilitzada, i suposo que només es poden sostenir perquè compten que la majoria de la població a la qual pot afectar negativament ja té assumit que no anirà a votar. De fet, l’alternativa dels americans està entre una dreta civilitzada i una extrema dreta salvatge.

Realment, sonen com a increïbles o esperpèntiques les acusacions que es fan a Obama com si fos un representant del socialisme; ni tan sols dels socialisme descafeïnat europeu. Tots els partits conservadors europeus, a l’estil del PP, fins i tot quan laminen i ataquen l’estat del benestar tenen la mala consciència de fer-ho, i de fet ho justifiquen dient que el retallen per tal de consolidar-lo i assegurar-ne el futur. Els conservadors americans, no. Poden vanagloriar-se de l’objectiu de deixar sense cobertura sanitària les classes més desfavorides, o reduir a l’anècdota assistencial l’ensenyament públic, i rebre entusiastes aplaudiments. Ells diuen que practiquen el liberalisme amb totes les seves conseqüències; i, no combregant-hi ni poc ni molt, podríem arribar a entendre-ho o a reconèixer-ne els seus valors si no fos perquè és una absoluta falsedat. Una falsedat que també veiem en molts dels pretesos liberals de casa nostra. El liberalisme predicat pel Partit Republicà és només a l’hora de parlar dels drets civils i socials més elementals, així com dels serveis bàsics.  

A l’hora de la veritat, els Republicans americans, com molts conservadors europeus, no en tenen res de liberals quan es tracta dels seus interessos. Tothom ha corregut a nacionalitzar, és a dir a fer pagar als ciutadans, els bancs que es trobaven amb dificultats, en lloc de ser conseqüents amb el liberalisme i deixar-los caure, com es deixa caure qualsevol altra empresa o negoci que fa fallida. En el cas americà, però, defensen a més un intervencionisme de l’Estat a ultrança quan es tracta de defensar els seus interessos empresarials; organitzant i participant en conflictes internacionals, o donant suport o boicotejant estats, amb diners públics naturalment, en funció exclusivament dels interessos de determinades grans empreses. Podem estar en desacord amb el neoliberalimse, pel que té de pervers i d’injust, en la mesura que a la pràctica sempre perjudica els més desafavorits, però sobretot rebutgem aquest liberalisme selectiu i farsant que utilitza l’Estat i els seus recursos per a beneficiar els més poderosos.

Tags:

Fer trampes al solitari; ja no ve d’una

agost 31st, 2012 · No Comments · Economia

Això de l’economia, potser perquè n’han fet matèria de divulgació de forma generalitzada, sembla tenir uns ressorts ben curiosos. En els darrers temps hem après termes i conceptes que no fa pas gaire no n’havíem sentit ni a parlar o no ens sonaven a res. Per exemple, la prima de risc. S’entén que els Estats constantment han d’anar als mercats a cercar crèdit sigui a curt, a mitjà o a llarg termini; i com que els inversors no tenen la mateixa confiança en tots el països, l’interès que en demanen està en funció de la demanda i és a dir de la solvència que se suposa a cada Estat.

Portar diners a Suïssa, no és tant una forma d’inversió, com de reserva. De manera que hi ha qui compra bons suïssos fins i tot a un interès negatiu. En canvi, invertint en bons de països que poden estar en fallida hom corre el risc de perdre-ho tot. Per això, quan els bancs alemanys i francesos, sobretot, que havien invertit grans quantitats de diners en deute grec, van adonar-se que corrien el risc de perdre-ho tot, van promoure o imposar la fórmula del rescat de Grècia. Era una trampa, naturalment, perquè en cap cas no es tractava de rescatar l’economia grega sinó els bancs que hi havia invertit. Però això ja se sabia. Per mesurar el nivell de desconfiança que tenen els mercats envers el deute d’un país s’utilitza l’anomenada prima de risc, que no és altra cosa que la comparació dels interessos que paga un país amb els que paga Alemanya. Curiosament, el Govern i molts mitjans de comunicació s’alegren quan la prima de risc espanyola baixa, encara que sigui perquè han pujat els interessos que paga Alemanya. És una manera com una altra d’enganyar-se, perquè al capdavall, en aquest cas, els interessos que paga l’Estat espanyol són els mateixos.  

En l’actual situació espanyola, com a resultat lògic de l’estúpida política del Govern de Rajoy, els mercats hi confien ben poc, i per tant per comprar-ne bons ha de ser a un interès elevat. Aleshores hom té la brillant idea de fer trampes al solitari: Si els mercats no confien en Espanya, es pot fer que el BCE compri deute espanyol, de manera que sembli que ja no hi ha tanta urgència per acudir als mercats i, en conseqüència, els mateixos mercats ja hi confiïn més i acceptin comprar-ne a un interès més baix. Com si fossin imbècils!

Tags:

Ens hem d’avergonyir d’aquest Govern?

agost 30th, 2012 · No Comments · Política catalana

Que no facin riure simulant una actitud altiva, dient que no admetran condicions polítiques pel rescat. Des del moment que el Govern dela Generalitats’ha rendit a Espanya, ha renunciat a la seva sobirania, ha acceptat l’espoli i els dictats del PP, ja no té ni la força ni la legitimitat per a dir res. És indignant l’actitud mesella i submisa d’un Govern que deixa anar quatre frases altisonants de cara a la galeria, però s’agenolla vergonyantment davant del poder espanyol.

És absolutament vergonyós que acceptin demanar un rescat a Espanya, sabent que els diners amb què ens rescataran, amb la soga posada al coll, són diners robats prèviament als catalans. El dèficit fiscal admès oficialment és de 16.000 milions d’euros, és a dir tres vegades més que el que ara ens deixaran, no pas sense interessos ni condicions polítiques. Però és que fins i tot acceptant el desastrós sistema de finançament, amb el migradet estatut a la mà, l’Estat deu a Catalunya més del doble de l’import total d’aquest rescat. El Govern dela Generalitatha enganyat una i altra vegada els ciutadans d’aquest país fent-los creure que no estava disposat a acceptar per més temps l’espoli que pateix Catalunya. Però a l’hora de la veritat s’ha posat al servei d’Espanya i dels poderosos per eliminar l’Estat del benestar i laminar els drets socials, a canvi de d’anar ajornant la reivindicació del Pacte Fiscal, sabent no solament que tot quedarà en un no res, sinó que amb la nova soga el coll que representa aquest rescat, farà inviable qualsevol intent d’acabar amb el robatori que patim.

Sovint he discrepat d’actituds excessivament estripadores de Solidaritat; però aquesta vegada entenc que està més que justificada la petició que feia López Tena que Artur Mas dimitís com a President, donat que no té el coratge o la voluntat de posar-se al capdavant de la ciutadania per a defensar els interessos dels catalans. Si no ha tingut cap vergonya per abaixar-se els pantalons, l’únic que pot fer és callar i acceptar resignadament que acabin la feina.

Tags:

Qui mana a can Ribot, l’amo o el porc?

agost 29th, 2012 · No Comments · Política catalana

Qui mana a can Ribot, l’amo o el porc?, diu la dita popular. En Ribot, qui sigui aquest personatge probablement imaginari, segur que afirma amb tota rotunditat que a casa seva és ell qui mana. Però una cosa és el que ell diu i una altra el que veuen els del seu entorn, els veïns que observen el seu comportament, sempre d’acord amb els designis de l’animal garrí.

En les grans ocasions, ben poques per cert, les institucions catalanes han estat al costat de les reivindicacions nacionals dels catalans. És el que va passar en la manifestació del 10 de juliol contra la sentència del Constitucional. Montilla sabia que en la manifestació no s’hi cridaria només, ni tan sols majoritàriament, en contra de la sentència del Tribunal espanyol, però el seu deure era ser al capdavant de la ciutadania. Ara, com era de témer, Artur Mas s’ha fet enrere. Li ho ha (de)manat el PP; i qui paga mana. A Madrid saben jugar les seves cartes, i veient que aquí els ànims s’estan caldejant han pres la iniciativa. Una iniciativa que els surt ben barata. Només ha calgut anunciar que hi ha una certa predisposició a parlar de la proposta de Pacte Fiscal i posar-los al davant la pastanaga del Fons de liquiditat per a permetre a la tresoreria de la Generalitatsortir del pas uns mesos. Només uns mesos, perquè el que els convé és continuar tenint el Govern dela Generalitat agafat pel ganyot, i més quan saben que els seus inquilins prefereixen sobreviure amb la soga al coll que alliberar-se’n i fer un gir cap a la plena sobirania

No crec que hi hagi ningú que es pensi que Rajoy voldrà parlar seriosament de cap Pacte Fiscal, simplement es tracta de deixar-ho anar ara per donar suport als antiindependentistes com Duran i Lleida perquè tinguin arguments per desmobilitzar la població. Tampoc crec que ningú es pensi que el fons de liquiditat sortirà gratuït: Artur Mas justifica el fet d’acollir-s’hi dient que al cadavall també són diners dels catalans, encara que administrats per Madrid. Però ell sap que són diners que s’empraran en contra de Catalunya. Comptant, això sí, que a la Generalitatli escau la dita popular: Qui mana a can Ribot, l’amo o el porc?

Tags: