En política, hi ha qui es dedica a mirar d’interpretar cadascun dels gestos dels protagonistes de la vida pública del país. Unes declaracions, una votació, o l’assistència o no a una manifestació es pot interpretar com una demostració definitiva d’una determinada tesi; normalment una tesi que ja teníem preconcebuda. I és que, a la immensa majoria ens falta, sovint, tenir una visió completa de la realitat, i de forma oscil·lant podem passar d’una eufòria descontrolada al més profund dels pessimismes.
Tan aviat podem creure a ulls clucs que tenim la independència a tocar, i que CiU està gastant els darrers cartutxos en una pretesa negociació estèril sobre el Pacte Fiscal alhora que prepara el camí cap a unes estructures d’estat; com podem pensar que, contràriament al que deia Jordi Pujol, es continua fent la puta ila Ramoneta, i que Artur Mas es rendirà a la primera de canvi, quan el Rajoy li digui que potser, més endavant, un cop s’hagi superat la crisi, qui sap si no hi haurà alguna possibilitat de tornar a parlar si no del Pacte Fiscal, sí d’alguna forma de finançament que no suposarà cap gran cosa, però que per anar tirant ja farà el fet. L’únic que sabem del cert és que res del que diuen té per què ser veritat. Potser, més que pretendre fer projeccions de futur en base a indicis i a intuïcions, sense tenir tots els elements de judici, hauríem de concloure què ens està passant mirant una mica enrere.
Ni Artur Mas ni Rajoy, un en gairebé dos anys de govern i l’altre en nou o deu mesos, no han portat a terme cap de les seves promeses electorals, tret de les d’afavorir els poderosos, ni han fet ni un sol pas per resoldre la crisi, ben al contrari l’han agreujada molt, i l’Artur Mas no ha fet, de moment, ni un sol pas endavant en favor de la sobirania del país. Ara, estem molt pitjor que un any o dos enrere. La societat civil ha avançat molt en la perspectiva d’un procés per la independència, però institucionalment, en la política oficial no s’han fet més que passos enrere. Això sí que és objectiu.
