Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Qui les passa magres

agost 28th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

A vegades els mitjans de comunicació en fan un gra massa amb les petites relliscades, frases fora de to, i sovint tretes de context, amb què ens obsequien els polítics. Està clar que una cosa és el llenguatge políticament correcte a què estan avesats quan saben que hi ha micròfons oberts, i una altra és el que pensen de veritat i el que comenten en les converses informals.

El darrer cas és el del diputat popular Guillermo Collarte, amb l’agreujant que ell no va ser enxampat en una conversa familiar ni entre amics sinó que ho va dir en una entrevista al diari “La voz de Galicia”. Amb tot el convenciment de qui respon quelcom que sap que anirà en lletra impresa va deixar anar que “les passa bastant magres”, malgrat cobrar més de cinc mil euros al mes. Com sempre, podem dir que va ser una relliscada de la qual ja ha demanat perdó o recordar aquella dita “qui té boca s’equivoca”. Però és que no ha estat cap error, ni tan sols una relliscada, tret de la relliscada de dir-ho en una entrevista a un periodista amb una gravadora engegada. El tema és molt més de fons: Els polítics en general, però especialment els del PP, parlen un altre llenguatge, que no té res a veure amb el del comú de la ciutadania. La seva concepció de la realitat de les coses és diametralment oposada a la de la gent del carrer, els qui tenen la sort de viure amb un sou mileurista, amb una migrada pensió o que esperen poder cobrar els 400 euros per no tenir altre ingrés per a sobreviure.

 No és una anècdota, doncs, sinó el reflex de la concepció de la política que tenen aquesta trepa de vividors. Així s’explica que el Partit Popular prengui mesures, totes les mesures, orientades a afavorir els qui les passen magres amb cinc mil miserables euros, i en perjudici dels qui s’aprofiten de l’erari públic i pretenen continuar cobrant l’astronòmica xifra de quatre-cents euros. És molt difícil que ningú, tret dels cincmileuristes que les passen magres, pugui esperar res de bo d’una gent d’aquesta baixesa moral.

Tags:

Una colla de cínics!

agost 27th, 2012 · No Comments · Economia

No hi estic pas d’acord, penso que ens prenen el pèl, que tot el tema de la crisi es podria enfocar d’una altra manera radicalment diferent, que no és just que els causants de la crisi ens ho vulguin fer pagar a les víctimes, que no hi ha dret que aprofitin l’ocasió que ells mateixos han creat per a destruir l’estat del benestar i les conquestes socials guanyades amb molt d’esforç… Però, suposant que haguéssim d’acceptar les tesis oficials, el mínim que podríem exigir és un mínim d’honestedat i que no se’ns en riguin a la cara.

En els darrers mesos, potser ja algun any, els diferents departament governamentals, siguin els ministeris de Madrid, sigui els Departaments dela Generalitat, han renunciat a fer polítiques pròpies per a posar-se al servei dels qui regeixen les finances públiques, que no són ni el Ministre ni el Conseller d’Economia. Com que, per als interessos de les grans corporacions empresarials (altrament dites “els mercats”) i en contra dels interessos de la ciutadania, convé aplicar mesures d’ajust i retallades que generaran més empobriment i per tant també menys ingressos públics, els responsables dels diferents Departaments i Ministeris han d’anar retallant els seus pressupostos. Aleshores, el desmantellament de l’estat del benestar representa reduir serveis i prestacions de tota mena. I com que no tenen l’honestedat suficient com per dir les coses pel seu nom, i ells mateixos són conscients de la injustícia que això representa, aleshores s’han d’inventar qualsevol excusa per fer veure que, més que retallar, el que fan és “racionalitzar”, “optimitzar”, “remodelar” o “reformar”.

Podem estar en total desacord polític per la manera d’afrontar la crisi, supeditant-ho tot al servei dels poderosos; podem argumentar, i amb prou experiències que així ho avalen, que totes aquestes mesures no fan sinó empitjorar la situació i portar-nos a la ruïna total; però el que és més indignant és aquesta manca de dignitat i d’honestedat personal dels polítics que pretenen justificar les seves agressions amb eufemismes absurds, amb mentides i enganys, i sobretot amb el cinisme de voler fer-nos creure que ho fan per a millorar l’eficiència de l’administració. Són una colla de cínics!

Tags:

Qui decidirà el futur del país?

agost 26th, 2012 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

El periodista Salvador Cot feia abans d’ahir un curiós apunt a Nació Digital sobre el futur immediat del País Basc. Venia a dir que el Concert econòmic pot acabar essent una garantia per a una Euskadi espanyola, en la mesura que el PNB ja s’hi pot trobar còmoda per a mantenir-se com a representació de la classe dominant basca.

 Sempre és arriscat, en política, fer projeccions de futur, perquè afortunadament encara hi ha un cert marge per a l’imprevist i els esdeveniments poden precipitar-se sense una premeditació dels seus governants. Particularment, discreparia força de l’anàlisi de Salvador Cot sobretot en l’aspecte que compara el paper d’un PNB disposat a acceptar mantenir l’status quo amb l’actual Concert econòmic, mentre que segons ell CiU necessita molt més per a sobreviure dins d’Espanya.

 Potser no és tan interessant la comparació entre ambdós partits com la comparació entre ambdós països. Dins del PNB, com dins de CiU, hi conviuen sensibilitats força diferents; al costat d’elements netament sobiranistes o independentistes, hi ha sectors també importants que hi són estrictament per la seva visió i defensa de posicionaments conservadors. Un conservadorisme que també es manifesta en el suport a la força majoritària local, que si fossin a qualsevol altre lloc de l’Estat seria el Partit Popular. Ambdós partits han governat durant anys, amb un cert acomodament a la situació existent i alternant una agressivitat verbal amb un pactisme pràctic amb el nacionalisme espanyol.

 El que està fent canviar la situació no són les iniciatives de govern sinó les respectives societats, en el cas del País Basc amb l’afegit no pas menor de la desaparició d’ETA. El creixement del sentiment independentista ha seguit un procés al marge de la política oficial, i pot esdevenir un moviment que acabi arrossegant el conjunt del país. Faltarà veure si aquest moviment que impregna el conjunt de l’arc parlamentari, des de la Nebreda ex PP o dirigents socialistes com Ferran Mascarell fins als ecosocialistes i amplis sectors de CiU, es traduirà amb un desplaçament cap al sobiranisme de la força majoritària, com pot passar a Catalunya, o cap a l’aparició d’una nova força electoral independentista que superi el testimonialisme, com pot passar a Euskadi.

 La societat ha entès que no pot esperar que la classe dirigent ens porti cap enlloc: han tingut molts anys per a fer-ho per acabar fent pactes de rebaixes amb l’espanyolisme. Ara és l’hora de prendre el protagonisme i sortir al carrer. Aquí, com a Euskadi, el futur el decidirà el conjunt de la ciutadania en la mesura que sigui capaç de forçar els seus dirigents polítics a prendre el rumb cap a la independència.

 Una altra incògnita serà saber si en el supòsit que s’encetessin dos processos paral·lels cap a la independència, aquests es reforçarien mútuament enfront d’un enemic comú, o si l’un podria esdevenir la torna d’Espanya per a l’altra. Però això ja és una altra qüestió.   

Tags:

A callar i a creure

agost 25th, 2012 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

El Govern espanyol pot presumir no només de no complir cap de les seves promeses ni de les seves propostes electorals, sinó que ha d’anar fent tot allò que reiteradament ha negat que faria mai. Pujades d’impostos, rescat de la banca, creació d’un banc dolent, rescat global de l’Estat… un a un han anat caient  I amb la mateixa cara dura que ho negaven durant mesos després ho havien de justificar.

Aquella banca que era de les més solvents del món, segons Zapatero, que no necessitava cap rescat, segons de Guindos, ha necessitat finalment el rescat europeu. Però Rajoy advertia que els únics que necessitaven rescat eren els bancs, però mai l’Estat. I ara ja ho diu tothom. Aquesta setmana ha estat Goldman Sachs i Standard & Poor’s els qui han donat per fet el rescat de l’Estat espanyol; Rajoy diu que encara s’ho està rumiant. Naturalment que es tracta de la insolvència d’un Govern que no sap on va ni té idea de com ha gestionar la crisi. De fet, la seva estratègia és la mateixa que la de Zapatero: esperar, deixar passar el temps, i confiar que si a Europa algú sap trobar una sortida, com serà que no acabi beneficiant també l’Estat.

Hi ha, però, un petit detall que sovint els mitjans de comunicació sembla que ignorin o que vulguin obviar. No es tracta que Goldman Sachs, les agències de qualificació o les institucions europees tinguin més visió de futur que el Rajoy i els seus ministres, sinó que són ells els qui en realitat prenen les decisions. I ara ja han decidit que Espanya necessita un rescat. Doncs, a callar i a creure.

Tags:

Eleccions basques: retorn a la normalitat democràtica?

agost 24th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Finalment, Patxi López s’ha decidit per convocar eleccions i acabar amb una legislatura irregular i falsejada pel joc brut de no permetre la presentació de candidatures abertzales. El fet que en el seu retorn, aquest sector de la societat basca pugui esdevenir la primera o la segona força política indica fins on va arribar la perversió dels seus rivals polítics que no van tenir cap escrúpol a l’hora de recolzar la seva impresentable actitud política en un sistema judicial absolutament corromput.

I malgrat tot, la societat basca va acceptar el resultat electoral. El PNB es va resignar a passar a l’oposició tot i ser el partit majoritari i tot i haver-hi al país basc una majoria nacionalista. Fins i tot l’esquerra abertzale es va resignar a desaparèixer del Parlament basc, per dedicar-se de ple a resoldre o desactivar el conflicte armat. No sé si es pot qualificar de zel democràtic el fet d’acceptar la tupinada i el frau comès pels partits espanyolistes. Però, el que està per veure és si encara no intentaran una nova estratagema per evitar que les urnes els prenguin el poder. I en tot cas, el que potser ja és més previsible és la seva reacció davant d’un resultat electoral advers. Una hipotètica victòria abertazale, o fins i tot un bon resultat encara que el PNB obtingués la victòria electoral, podria accelerar el procés cap a la independència. I, aleshores, els mateixos que en el seu moment van cometre frau electoral impedint la presentació de l’esquerra abertzale, ara tampoc acceptarien la voluntat democràtica si s’expressés en una direcció que no els complagués del tot.

Faltarà veure què pensar fer el PNB que, a l’estil de CiU, verbalment sovint festeja el sobiranisme, però a l’hora de la veritat s’acontenta amb la gestió de les escorrialles que deixa Espanya; encara que en el cas basc, les escorrialles basques facin de més bon escurar que les catalanes. Esperem que no tornin a cometre l’error, l’estupidesa, que va cometre Ibarretxe de demanar permís per a assolir la llibertat. La llibertat no es pidola, es pren.

Tags:

La Justícia és una altra cosa

agost 23rd, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

El temps no és mai innocent. Ho sap el sàdic i ho sap el cínic. El fet no és sempre saber si es té o no es té raó, sinó quan i com es dóna aquesta raó. A vegades no hi ha més càstig o més injustícia que donar la raó fora de temps. I d’això els espanyols en saben un niu.

Que els Tribunals europeus tombin decisions de la justícia espanyol, de tan habitual, hom ja ho troba del tot normal. Algú podria pensar que la qualitat dels juristes espanyols és més aviat escassa, donat que han de rectificat o les seves decisions són revocades sovint. Però, no ho crec. Ja hem comentat altres vegades les sentències de tancament de mitjans de comunicació en euskera, després revocades per la justícia internacional; no és que no sabessin que la seva sentència era injusta sinó que emetent-la, encara que després fos revocada, ja aconseguien l’objectiu polític perseguit. El mateix ha tornat a passar: ja sabien que el Tribunal europeu de Drets Humans d’Estrasburg no deixaria passar l’aplicació amb caràcter retroactiu de l’anomenada “doctrina Parot”,. Però entre el temps que ha transcorregut d’ençà que l’etarra Inés del Río va recórrer a aquest Tribunal europeu, fins que s’acabin resolent els recursos i contrarecursos que s’hi aniran presentant, encara que al final li acabin donant la raó, ja s’hauran pogut venjar d’ell com si li haguessin aplicat la “doctrina Parot”.

Per això, és de tota lògica que el Tribunal Constitucional denegui també l’excarceració de 16 presos etarres, que pretenien acollir-se a la sentència del Tribunal d’Estrasburg. Ja tenen calculat que un cop presentat el recurs a la sentència del Tribunal europeu, que anul·lava la seva sentència contra Inés del Río, tardaran molts mesos abans de resoldre-ho. I, mentrestant, Inés del Río i els setze etarres que volien que s’apliqués la resolució del Tribunal d’Estrasburg, hauran d’esperar a la presó. Que és del que es tractava.La Justíciaés una altra cosa.

Tags:

Dretes i esquerres, aquí i als USA

agost 22nd, 2012 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

Ja se sap que no es poden fer comparacions, que la realitat política i social dels Estats Units té ben poc a veure amb l’europea. Intentar traslladar l’esquema de dretes i esquerres de casa nostra al gegant americà pot ser una quimera. Hom té la sensació que els dos partits americans, perquè tenen ben clar que amb dos n’hi prou, s’han repartit els noms “demòcrata” i “republicà” per no haver de definir-se ideològicament. Al capdavall, tots dos es consideren demòcrates i republicans.

Ningú gosaria a l’altre cantó de l’Atlàntic parlar de socialisme, ni posar en dubte els valors del capitalisme i del lliure mercat. I tanmateix, hi ha discursos americans que no ens sonarien tan rars a casa nostra. En vista a les properes eleccions, els dos partits, o millor dit els dos candidats, han començat a ensenyar les cartes. I el president Obama s’exclamava de la proposta de pla pressupostari del seu oponent que suposaria un sobrecost de 2000 dòlars l’any per a cada família nord americana. Però, com deia Obama l’increment de recaptació no serviria «per reduir el dèficit, ni per augmentar l’ocupació, ni per invertir en educació, sinó per fer una altra retallada d’impostos a la gent com ell». Amb aquest nou Pla del candidat republicà, ell mateix acabaria pagant tan sols un 1% d’impostos. I és que, un cop donat per bo el sistema, l’únic que està en joc o en discussió és si cal aplicar-lo despietadament en contra de la majoria per a beneficiar la majoria, i si com proposa Obama com a mínim es guardaria les formes i això mateix es faria amb més discreció.

És exactament el que està passant a l’Estat espanyol. El Govern del Partit Popular ja ha perdut la por i les formes i s’abat despietadament sobre la malmesa economia dels ciutadans per acabar un espoli sense mesura. En complicitat amb les grans empreses, com ara les elèctriques, les de telefonia i per suposat els bancs, s’arbitren totes les mesures necessàries per tal que puguin treure el màxim de beneficis de les economies familiars. La crisi no té secrets; té unes raons molt clares que el Govern les sap aprofitar en benefici dels poderosos.

Tags:

Batent tots els rècords, o la majoria

agost 21st, 2012 · No Comments · Economia

És una manera de superrelativitzar una dada: és tan alta que supera rècords. Ens ho diuen els homes del temps quan ens parlen de l’onada de calor o els economistes i mitjans de comunicació en general quan parlen de la crisi econòmica. I si se superen rècords és que deu ser extraordinària, la calor o la crisi. El que caldria veure, però, és fins on arriba aquest rècord, i què va passar quan es va arribar a la xifra que ara emulem.

En el cas de la meteorologia, veiem que tampoc n’hi ha per tant: aquestes temperatures i aquestes sequeres ja les hem viscut, i en èpoques relativament recents. En el cas de l’economia, la cosa ja és diferent perquè els vaivens de l’economia no depenen de l’atzar, sinó que són perfectament controlats i dirigits. Quan algú compara aquesta crisi amb la de l’any 1929 ho fa per assenyalar la magnitud de la catàstrofe, però sobretot per indicar que res tornarà a ser igual com fins ara. Aquesta no és una crisi normal, en el sentit d’una oscil·lació periòdica i temporal de l’economia, com ho poden haver estat les crisi del 78 o del 92. S’estan posant les bases per a una nova societat capitalista molt més propera al liberalisme salvatge de finals del segle XIX que al benestar que se’ns prometia i que havien tastat a finals del segle XX.

Però, parlem de xifres. Aquests dies ens han donat una d’aquestes xifres que bat rècords: la morositat en les entitats financeres ha arribat al 9’42%, superant així, per molt poc, la xifra de 1994 (encara que aleshores el volum dels crèdits era inferior). Pel que fa a l’atur, el 1994 també s’havia sobrepassat el 24% que ara hem superat. Però no tot són rècords. El deute públic espanyol els anys 1996 i 1997 va arribar gairebé al 80%, xifra que encara no hem superat hores d’ara. Per a pagar aquest deute públic ara s’ha arribat a pagar en bons de l’Estat més del  7% d’interessos, que no arriba encara a superar la del 1990 que va arribar als 7’7%.

Les xifres de l’economia espanyola són dolentes, és cert. Tan dolentes, però, com les dels anys noranta; en alguns casos les hem sobrepassat, i en d’altres, no. I què va passar, doncs, aquells anys 90? Pràcticament res. Els Governs europeus i les autoritats monetàries van prendre mesures per a sortir de la crisi, i van acabar funcionant. Molt diferent d’ara que els Govern, a consciència, van prenent mesures que empitjoren cada vegada més la situació, però selectivament. Milloren els interessos de les grans fortunes, els mercats de luxe van millor que mai, i a canvi es carrega tot el pes sobre els treballadors i la població en general. I, molt important, es posen les bases per a crear un nou sistema de relacions entre el poder econòmic i la ciutadania, s’ha eliminat l’estat del benestar i consolidat la precarietat que és la millor eina per a tenir collada (atada y bien atada que diria aquell) la població. Estan fent del món el seu paradís fiscal, a costa de la immensa majoria. Amb aquesta crisi, podem fer una reculada a nivell de drets socials de decennis o de segles, a no ser que reculéssim tant que arribéssim a l’època de la guillotina.

Tags:

Qui escriurà la història d’ETA?

agost 20th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

En un excel·lent reportatge televisiu en què es presentava un programa de trobades entre membres d’ETA i familiars de víctimes, un d’aquest manifestava el seu temor per qui acabaria escrivint la història d’ETA. La història, almenys inicialment, l’escriuen sempre els vencedors; en tot cas, serà amb el temps que s’acabarà reescrivint la mateixa història des de diferents perspectives. Amb tot, no és qüestió de témer que s’escrigui i es reescrigui la història, ni aquesta ni cap història.

És evident que no hi ha una sola història d’ETA. L’organització de les darreres dècades tenia ben poc a veure amb aquella de l’època del franquisme, que gaudia d’un ampli suport dels demòcrates antifranquistes, del País Basc i de fora. El principal error d’ETA, a part del mateix error de matar que va cometre el règim franquista i els seus cossos repressius, va ser el de no guanyar; avui la història l’escriuríem completament diferent. Quan van demanar a l’ex lehendakari Leizaola què caldria fer amb ETA quan Euskadi assolís la independència, ell va respondre que el nou Estat necessitaria un exèrcit. Naturalment que, ara, en les darreres dècades, ETA feia nosa fins i tot als abertzales, perquè era un entrebanc seriós en les seves aspiracions per avançar cap a la independència. La seva lluita ara era no només inútil, sinó contraproduent per als objectius que deien defensar. Algú potser recordarà les paraules d’aquell dirigent socialista espanyol que, després de l’atemptat contra Carrero Blanco, va deixar anar que d’alguna manera se’ls hauria de reconèixer el servei prestat a la democràcia. I suposo que no es pot negar que el País Basc no hauria obtingut un Concert econòmic tan avantatjós sense la concurrència d’ETA; els drets històrics i forals del País Basc s’haurien pogut passar pel forro o encabir, com es va fer amb Catalunya, en el règim comú de la resta d’autonomies.

Quan s’escrigui la història d’ETA, no la del règim, sinó una història desapassionada, rigorosa i imparcial, s’haurà d’explicar que la violència d’ETA va ser la resposta, tan irracional i injusta com vulgueu, a una altra violència no pas menys irracional i injusta. I que el fracàs d’ETA de no trobar en la transició el moment adequat per deixar les armes, també va ser un fracàs de la democràcia. I no cal dir dels esforços esmerçats pels diferents Governs espanyols per evitar de trobar una sortida negociada al conflicte, amb el convenciment que allargant la vida d’ETA, amb les morts conseqüents, aconseguirien a la llarga la victòria policial i, per tant, política. La veritable història d’ETA haurà de tenir més capítols que els que expliquin els seus crims.

Tags:

Construïm estructures d’Estat, o no?

agost 19th, 2012 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Se suposa que ningú deu ser tan il·lús com per pensar que l’assoliment de la independència és una qüestió de dit i fet, d’avui per demà, sense una preparació prèvia i sense disposar dels mecanismes mínims per a sustentar-la. Mecanismes interns, d’això que en diem estructures d’Estat, i mecanismes externs perquè haurem de comptar amb un període de negació i d’hostilitat espanyola, i més aviat de recels per part de la comunitat internacional.

Justament, la por que tenim molts independentistes és que CiU digui la veritat quan afirma no disposar d’un pla B. Ells ja saben que això del Pacte Fiscal servirà, a tot estirar, per tensar la corda, i acabar-se de convèncer ells mateixos que no tenim gaire més opcions que la de l’Estat propi. Si fos cert (i jo confio que no) el que diuen que ells només treballen amb l’horitzó d’anar a negociar a Madrid el Pacte Fiscal, voldria dir que ja es conformen amb mantenir viu el caliuet per a tenir arguments de cara a unes properes eleccions en què tornarien a presentar la proposta de Pacte Fiscal com a estrella del programa electoral. O bé, que són tan imprudents com per abocar-se a l’aventura de més gran envergadura en què pot embarcar-se el país sense cap previsió, amb una mà al davant i l’altra al darrere.

És cert que a vegades dóna aquesta impressió, que no es vol anar més enllà de continuar administrant la misèria autonòmica que ens deixa Espanya, o que realment no s’està preparant cap pla alternatiu al més que previsible fracàs de la negociació amb el Govern espanyol sobre el Pacte Fiscal. Però també és cert que, a vegades, hi ha indicis que ens porten a pensar que sí que s’està preparant el camí per encetar, en el seu moment, el procés definitiu cap a la independència. Des de l’independentisme declarat voldríem confiar amb les intencions de CiU, perquè avui per avui no hi ha cap possibilitat de fer un sol pas endavant sense comptar amb ells, i tenir més evidències de què s’està treballant en la bona direcció. Però, per altra banda, també és comprensible que determinats passos calgui fer-los amb molta discreció, justament per a garantir-ne l’èxit.

Per això em va sorprendre la notícia, o el rumor, que s’havia encarregat ja el software necessari per a crearla Hisendacatalana. Em va sorprendre molt gratament perquè seria un d’aquests indicis que CiU, o com a mínim una bona part de la coalició, està treballant amb aquest pla B que oficialment han de negar que existeixi. La sorpresa desagradable, però, va ser veure les reaccions que suscitava a la xarxa la publicació de la notícia, precisament provinents de sectors suposadament independentistes.

Al marge de la veracitat de la notícia, em sembla molt greu i perillós l’existència d’aquests elements suposadament independentistes que blasmaven que CiU, el Govern o CDC hagués fet aquest encàrrec. Des dels qui ho ridiculitzaven com si això fos una pèrdua de temps, als qui volien qüestionar la procedència dels diners per a finançar-ho; tot plegat, una bateria de crítiques entre burlesques i desqualificadores que bé podrien provenir dels sectors més radicalment unionistes del nacionalisme espanyol. A mi, l’únic que em preocupa és que la notícia no sigui certa.

I és que en aquest procés cap a la independència haurem de comptar amb l’hostilitat dels espanyols, però també amb la baixesa de mires (si no és que podem parlar d’una altra cosa) o l’estupidesa de sectors que, dient-se independentistes, posarien pals a les rodes a qualsevol pas que es pugui fer si no és a partir dels seus postulats. Sectors que no voldrien saber res amb CiU, la força nacionalista majoritària i imprescindible avui per avui, ni amb ERC, el partit independentista amb més suport electoral, i qui sap si tampoc amb SI. Els moviments socials i les mobilitzacions de la ciutadania són importants i necessaris per empènyer el procés, però al capdavall serà una majoria parlamentària la que l’haurà de portar a terme.

Les crítiques a CiU, a ERC o a qualsevol altra formació, han de ser pel que no fan; i en cap cas pels passos que comencen a fer, si és que es fan, en la bona direcció.

 

Tags: