Bloc de notes de Josep Romeu

A tots els problemes que tenim com a país, hi hem d’afegir la incapacitat per a explicar-nos. Tot i algunes iniciatives tan públiques com privades per donar a conèixer la realitat catalana al món, el cert és que la visió predominant continua essent l’espanyola. El Govern espanyol té poderosos mitjans per a fer-ho, sovintla Generalitattampoc gosa dedicar-s’hi a fons, i la immensa majoria dels corresponsals estrangers a l’Estat espanyol resideixen a Madrid, des d’on escriuen les seves cròniques sobre Catalunya, i tenen el Mundo, ABC, i a tot estirar El País, com a diaris de referència.

Ho podem veure, per exemple, en el cas del deute públic. El deute de les autonomies apareix reiteradament en informes de tota mena, ja siguin de l’FMI, dela Comissióeuropea, o de les mateixes agències de qualificació. I donen a entendre que aquest és un dels aspectes claus de la debilitat econòmica i de credibilitat de l’Estat espanyol. Tant li fa el que diguin les xifres, perquè intencionadament s’apunta cap a les autonomies com a l’esca del pecat. Quan es parla del deute d’un Estat, i per tant, de la seva solvència, s’ha de tenir en compte el deute públic, però també el privat, és a dir el de les empreses, de les entitats financeres i el dels particulars. Doncs bé, el deute públic representa menys del 20% del total. Aquest deute públic suposa un 70% del PIB, una xifra elevada però inferior a la d’altres països com França, Alemanya, Regne Unit, i no diguem el Japó que arriba al 200% del PIB. Ara bé, el deute públic de l’Estat inclou la suma de totes les seves administracions, i el deute de l’administració central  representa un 75% del total, un 20% correspon a les comunitats autònomes i un 5% a les administracions locals. I és aquest deute de l’Estat el que ha crescut més en els primers mesos del 2012.

En resum, segons la versió oficial i la que venen a l’exterior, i la que es creuen les institucions financeres internacionals, el problema rau en les autonomies. Però, amb els números a la mà, resulta que el deute acumulat d’aquestes comunitats autònomes representa a l’entorn de 5% del total del deute de l’Estat. I aquest cinc per cent és la causa de tots els mals? Aquí hi ha alguna cosa que no quadra: que el Govern espanyol maquilli i amagui les xifres per recentralitzar l’Estat té una explicació. Però, és que els experts de les institucions internacionals signen a cegues els informes de l’Estat espanyol, o no saben llegir les xifres?

Tweet

Com que l’avió és a punt d’arribar, no penso perdre gaire més temps amb el llibre del Niño-Becerra “Más allá del Crash”. Tinc el temps just per veure les solucions que apunta el mediàtic economista. De fet, de solucions no en dóna cap. La seva intenció és la de dir-nos que no cal que busquem culpables, perquè segons ell no n’hi ha, i que la que ens està caient l’hem d’entomar amb resignació.

Però sí que apunta una sortida. “ya no es posible continuar construyendo realidades a través de deseos argumentados con discursos políticos”. Està clar: el discurs polític, si és políticament correcte, ha de tenir en compte les persones, els drets, la justícia social, la dignitat… “Al revés, tienen que ser decisiones técnicas sustentades en criterios operativos que busquen la eficiencia en el uso de unos recursos que ahora sabemos escasos”. Com si les decisions tècniques no estiguessin carregades, sempre, d’ideologia política; el que passa és que les ideologies impresentables s’han d’excusar en suposats discursos tècnics. La política, segons el Niño, quedaria relegada al no res: “Estas instituciones integradas por expertos deben estar totalmente al margen de la política… Deberían ser elegidos por expertos i supervisados también por expertos”. Aquí no hi hauria espai per a la ciutadania, ni control democràtic, ni possibilitat d’intervenció en la vida pública; tot quedaria en mans dels “experts”.

Però, i qui serien aquestes “experts” que pensarien i prendrien les decisions per nosaltres? I serien realment decisions preses amb criteris tècnics al servei del bé comú o al servei d’uns pocs?. El Niño-Becerra ho té molt clar: “Obviament, en una estructura como esa, la voz de las grandes corporaciones deberà ser escuchada; de hecho, es muy posible que sean las grandes corporaciones las que acaben designando esta especie de aristocracia de la gestión”. Suposo que li deuen pagar bé. Jo agafo l’avió i llenço el llibre a la paperera de l’aeroport.

Tweet

De la mateixa manera que el Niño-Becerra justifica, en el seu llibre Más allá del Crash», el desastre ocasionat pel desmesurat afany especulatiu de la banca i dels grans poders econòmics amb una visió determinista, segons la qual tot s’ha esdevingut perquè s’havia d’esdevenir i no per errors de ningú, també justifica el desmantellament de l’estat del benestar com quelcom inevitable.

D’entrada, dóna per suposat que “…veremos un muy menor crecimiento económico, mayor desempleo, menos servicios públicos y, en general, un retroceso en la calidad de vida de la población”. Més endavant ho ratifica: “…no se buscarà ni el pleno empleo ni la redistribución de la renta…es decir, nada parecido al Estado de Bienestar que se ha vivido”. I quan formula la pregunta de si hi continuarà havent un model de protecció social, la resposta és negativa i una de les argumentacions és que “es crecientemente menos necesario, al no tener que calmar a una clase obrera reivindicativa”; ni els més cínics no gosarien argumentar-ho d’aquesta manera.

Però no es tracta que ell pretengui fer una projecció de futur, tanmateix prou evident, i que es limiti a dir el que passarà; perquè això ja ho veiem tots amb les polítiques econòmiques, les reformes i les retallades que s’estan aplicant. Ell el que fa és intentar explicar-nos que totes aquestes polítiques són inevitables. I ho deixa ben clar quan explica les conseqüències de la crisi, i la societat que ens quedarà. Segons ell les persones que ara es jubilen van tenir possibilitats i expectatives “porque todos pudieron tenerlas”, però per als més joves “…eso ya no es así porque no puede ser, ni será porque no debe ser”. Ni el polític més cínic gosaria dir-ho amb aquestes paraules; mentiria i ho negaria, però no tindria tant vergonyiment.

Tweet

De bones a primeres, Santiago Niño-Becerra en el seu llibre Más allá dels Crash es formula la pregunta: “¿Quien ha tenido la culpa de lo que està sucediendo?” I la resposta és contundent: “Nadie…agotado el modo en que se estava funcionando, la crisi era inevitable. Nadie tuvo la culpa”. Aquesta idea la repeteix insistentment en el llibre: “El gran problema de esto-que-está-pasando estriba en que no ha sido fruto de una mala política o de un conjunto de medidas inadequadas ajecutadas por alguien inepto, sinó la evolución lógica de un estado de cosas…esta crisis, la que estamos viviendo, la que vamos a seguir viviendo, era inevitable”. I més endavant: “Esta vez nadie ha tenido la culpa de nada, o todos hemos tenido la culpa de todo”.

Ni els mateixos banquers i directius de les grans corporacions, alguns fins i tot amb causes judicials obertes, no s’ho deuen creure. Des de l’americana Lehman Brothers, a l’FMI i els Bancs centrals incapaços de detectar o de posar fre a les males pràctiques del sector financer, als promotors de la gran bombolla immobiliària que interessadament es negaven a acceptar, ningú dels mateixos implicats tindria el desvergonyiment de dir que tot plegat no és culpa de ningú. El desastre i les evidències són tan descomunals que els mateixos implicats acaben admetent els seus errors. En algun país, com a Islàndia, van tenir la valentia de tirar-ho per la via penal destituint i encausant responsables polítics i de la banca, i no és per causalitat que aquest país dels que millor se’n poden sortir. A l’Estat espanyol també, encara que tímidament i quan ja no hi ha possibilitat d’evitar-ho, s’han iniciat processos judicials. Tothom sap que hi ha responsables, i que aquests tenen noms i cognoms i domicili fiscal, bàsicament en paradisos fiscals.

Els causants del desastre que no gosen, per pudor i per vergonya, autoexculpar-se, necessiten d’algú que els facin la feina. I qui millor que un economista mediàtic que ha aconseguit notorietat a base d’engaltar-les-hi pel broc gros. Sense cap més argumentació que la del fatalisme, Santiago Niño-Becerra pretén fer-nos creure que tothom va fer el que calia, que ningú va cometre errors, però que la crisi era inevitable perquè “el model s’havia esgotat”. S’ha de tenir barra!

Tweet

A l’estiu, ja se sap, hom acostuma a refugiar-se en lectures lleugeres, que puguin llegir-se estirat a la sorra de la platja o en les inevitables esperes dels aeroports. Mentre no anuncien el meu vol, i sense cap convenciment especial, enceto les pàgines del llibret de Santiago Niño-Becerra “Más allà del Crash”. La veritat és que no n’havia llegit res, i que només en tenia les referències escadusseres de les seves aparicions als mitjans de comunicació. I el cert és que ha respost a les expectatives que hi tenia posades; ben poca cosa més que l’espectacle mediàtic.

Val a dir que és un encert que s’hagi publicat en la col·lecció “Los panfletos del lince”. Hi és del tot escaient. L’autor parteix de l’aurèola d’haver estat un dels primers a predir la gran crisi del 2010, amb el preàmbul que va representar la primera fallida del 2007 i el 2008. Bé, de fet eren molts els qui ja advertien que la bombolla immobiliària esclataria d’un moment a l’altre; només ho negaven els economistes a sou de les grans companyies que especulaven amb la bombolla. A diferència del que fan els polítics, que menteixen compulsivament negant les evidències i donant tota mena de justificacions al que és injustificable, el Niño-Becerra pot dir les coses pel seu nom, fins al punt que les seves explicacions tenen un aire provocador, esperpèntic i apocalíptic. El panorama que presenta és certament desolador, però d’una lògica impecable.

La diferència entre el seu discurs i el discurs dels polítics és abismal. Mentre uns volen fer-nos combregar amb rodes de molí, i fins i tot tenen la poca-soltada de pretendre fer-nos creure que les seves accions van encaminades a sortir de la crisi i a resoldre els problemes dels ciutadans, l’altre diu les coses pel seu nom i ens adverteix que caminem de dret cap al desastre. Uns ens encaminen cap al desastre, per més que ens diguin exactament el contrari, i l’altre diu tot allò que no gosen dir-nos els primers. Però, el llibre té perles dignes de ser comentades.

Tweet