Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

El corredor mediterrani passa per Jaca

agost 8th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Espanya i Europa semblen anar en direccions oposades. Quan tota Europa advertia que calia un rescat per a Espanya, el Govern de Mariano Rajoy ho negava i encara es va fer pregar abans no va formular-ne la petició formal. Des de les institucions europees fa temps que es parla de prioritzar els grans corredors ferroviaris que han de connectar els principals centres d’activitat econòmica del continent, però Espanya sempre ha preferit donar llargues al tema, mirar de no definir-se mai, per acabar formulant una proposta que ja sabien que era rebutjada per Europa. Rebutjada per sentit comú.

 

Al Govern espanyol li és igual el que diguin les institucions europees, com li és igual que el seu projecte de corredor central sigui inviable, o infinitament més car i molt menys útil. A ells els interessa evitar afavorir un corredor que és cert que és el millor per als interessos de l’Estat espanyol, tal com és ara, però per ells té l’inconvenient insalvable que també beneficia Catalunya. I pot mol,t més el seu odi visceral contra Catalunya i contra els catalans, que el seu suposat patriotisme a favor d’Espanya. Un cop aprovat a Europa el projecte del corredor Mediterrani, l’Estat insisteix en què prefereixen anar a la seva i optar pel corredor central; també els diputats de la delegació del PP a Catalunya i els del PSC (aquests diuen que per error) van optar per aquest estrafolari corredor central que no aniria enlloc. Des d’Europa es fan creus que hi pugui haver un Govern capaç de dilapidar tants i tants milions per fer un corredor que ha de foradar els Pirineus pel centre, però sense tenir continuïtat després. I és que a Europa potser no saben, o potser sí i s’aguanten el riure, que a Espanya es construeixen aeroports sense avions, i fan costosíssims TAV per a mitja dotzena de passatges.

 

Enguany el Govern espanyol té pressupostats, que no vol dir que se’ls acabi gastant, 128 miserables milions per al corredor del mediterrani enfront dels 2.151 milions per al TAV de Galícia. Preferiran perdre les ajudes europees per al corredor del mediterrani abans que fer res que afavoreixi els catalans. O potser és que ja s’ho miren amb perspectiva de futur, i ja compten que el corredor espanyol que d’aquí a uns anys passarà més a prop del mar Mediterrani serà el que passi per Jaca?

Tags:

La culpa només és nostra

agost 7th, 2012 · No Comments · Política catalana

Fa ja una colla d’anys, d’ençà que ERC va començar a denunciar-ho, que es parla de l’espoli fiscal. I de tant parlar-ne, arriba un moment que sembla com una frase feta que ens hem inventat per dir que no ens agrada romandre a Espanya. I, està car que no ens agrada Espanya i que voldríem fugir-ne com més aviat millor! Però és que l’espoli existeix tant per als qui no ens sentim gens ni mica espanyols, com per a aquells catalans que diuen sentir-se també espanyols i que voldrien quedar-s’hi, encara que només sigui per una convicció nacionalista.

 

I dic que sembla com una mena de frase feta o d’eslògan catalanista, perquè els nacionalistes espanyols sempre responen dient que la resolució del tema del dèficit fiscal no ho resoldria tot. Hom, doncs, ben bé tot, no ho sé. Però les xifres canten; jo diria que canten escandalosament. Algunes fonts xifren l’espoli que patim els catalans en més de 20 mil milions d’euros, tot i que les xifres oficials es queden en tan sols 16 mil milions. Quedant-nos amb les dades oficials, aquestes representen el doble del dèficit dela Generalitatdel 2011; per tant, no solament no hauríem tingut dèficit, sinó que no haurien calgut les retallades i s’hauria pogut eixugar una part del deute públic. Europa exigeix als Estats que no tinguin un deute superior de 3% del PIB, una exigència que ens haurien d’aplicar també a nosaltres perquè el que tenim és un dèficit fiscal (eufemisme per anomenar el robatori o espoli de què som víctimes) que representa el 8% del nostre PIB. Això no genera temors i desconfiança en els mercats? Quin país se’n podria sortir amb una sagnia tan extraordinària?

 

Però, bé. Que patim un espoli insostenible, ja ho sabem. El Govern ho repeteix una i mil vegades, reconeix la gravetat de la situació i que no és possible sortir-nos-en en aquestes condicions. Ara bé, el que no podem esperar és que el qui s’aprofita d’aquest espoli gentilment un dia hi renunciï. Ara, la responsabilitat és ja només nostra. És una insensatesa inconcebible que el Govern dela Generalitatpretengui anar administrant un país espoliat sense plantar-se d’una vegada per totes. I plantar-se no vol dir fer una enèsima proposta de pacte que tothom sap que no té cap possibilitat de prosperar.

Tags:

Crisi per desídia?

agost 6th, 2012 · No Comments · anecdotari, Economia

Ja se sap que les anècdotes i les vivències particulars són això: anècdotes que no es poden extrapolar ni generalitzar. El que passa és que si les anècdotes de cadascú comencen a ser compartides i són molts els qui s’han trobat en situacions semblants, aleshores, com a mínim, podrem començar a dir que hi ha indicis raonables del fet en qüestió. Déu me’n guard d’afirmar, ni tan sols insinuar, que la crisi pugui explicar-se per alguna de les anècdotes viscudes, però potser sí que explicarien la incapacitat de fer-hi front.

 

Se suposa que en temps de crisi, quan algú es disposa a fer una comanda mínimament important ja sigui a una botiga, a un professional, o a un establiment turístic, hauria de ser rebut amb els braços oberts. Doncs, bé. Jo no sé si sóc l’únic, i en aquest cas només hauria de constatar la meva mala sort, però darrerament m’he trobat amb molts casos que semblen fora de tota lògica en temps de crisi. He fet fer pressupostos a professionals que no s’han dignat ni a dir-me que no m’ho volen o no m’ho poden fer, de manera que he hagut de buscar-me la vida en un altre lloc; tinc ara mateix un parell d’encàrrecs professionals, en un dels quals portem més d’un any de retard (sempre em diu que quan pugui ja vindrà), i en l’altre havia de tenir una feina enllestida abans de l’estiu, i ara ja li demano que com a mínim pugui estar abans de l’hivern.

 

El mateix m’ha passat a l’hora de programar les vacances que acostumo a fer, quan es tracta d’hotels del país, directament i a través d’internet. En el darrer cas, en què estava interessat a passar uns dies en un determinat poble dels Pirineus, vaig  veure que hi havia cinc establiments. Un el vaig descartar perquè no tenia pàgina web, i un altre perquè a la pàgina web no hi havia forma de contactar-hi; vaig fer la petició als altres tres, i només em van respondre dos. Vaig escollir, entre aquest dos el que em va semblar més adient. Ni una comanda no resol la crisi, ni el meu cas explica massa res, però és possible que n’hi hagi que s’ensorrin també per desídia?

Tags:

Perill de fractura social

agost 5th, 2012 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

És una història ben estranya aquesta de la “fractura social”. Apareix de tant en tant com un espantall per a evitar determinades accions polítiques, però normalment coincideix que són accions d’un determinat signe i no pas d’un altre. Els drets d’autor de l’invent els deu tenir el general Franco, quan deia allò de “feu com jo que no em fico en política”; o potser els té el Pinotxet que justificava la seva repressió violenta amb un “què voleu que hi faci, jo, si protesten d’aquesta manera”. El cas és que els seus seguidors, quan volen oposar-se a alguna acció que els desagrada i que no poden impedir, acostumen a utilitzar aquest argument de no trencar la pau i la concòrdia ciutadana.

Naturalment que no tinc pas res en contra de preservar la pau i la concòrdia ciutadana. El que em repugna és que facin servir aquest argument justament els qui violenten la ciutadania amb les seves imposicions. I, sobretot que en facin un ús tan pervers i farsant. Ja ho deien en la darrera etapa del franquisme, per exemple, quan algú proposava fer un escrit en català: “això ja és ficar-se en política” deien “fem-ho en castellà que així no es molestarà ningú”. I és una expressió que hem sentit dir moltes vegades als nacionalistes espanyols: “Les propostes nacionalistes (catalanes) poden provocar una fractura social”; i les espanyoles, no?. “El predomini del català en l’Administració provoca malestar en la població no catalanoparlant”; a part de ser fals, perquè només el provoca en els sectors més radicals del nacionalisme espanyol, què hauria de provocar en els catalanoparlants la preeminència en tants àmbits d’una llengua que no és la pròpia de Catalunya?. “El dret a decidir pot provocar una fractura social”; a part que mai l’exercici de la democràcia pot provocar cap fractura, excepte per als enemics de la democràcia, la negació del dret a decidir no provoca una fractura social? Els socialistes catalans també s’apunten a aquestes tesis quan diuen allò de “la independència és un tema que no suscita unanimitat en la societat catalana, i per tant pot ser perillós plantejar-la”; és que la dependència sí que suscita unanimitat en la societat catalana?

Precisament per tot això, sap greu que una persona com l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, alineat amb el sector sobiranista de CiU, hagi caigut en el mateix parany, afirmant que “La independència genera un gran perill de fractura social”. És a dir que allò que vol més de la meitat de la població catalana genera “un gran perill de fractura social”, i allò que vol només una quarta part, mantenir-nos en la situació actual, no genera perill de fractura social?

Probablement en tota aquesta fal·làcia dels nacionalistes espanyols, i dels seus socis, hi ha una part ben fonamentada. Els catalans, davant d’una situació injusta reaccionem amb tebior; i com a molt, si ens deixen, reclamem el dret a decidir-ho democràticament, sempre que les lleis injustes ens ho permetin, és clar. Ben diferent del que se suposa, que ells mateixos donen per descomptat, que farien els nacionalistes espanyols que es neguen a acceptar la voluntat de la majoria, que impedeixen que aquesta majoria pugui expressar-se lliurement, i que si en algun moment ho aconseguís ells provocarien la ruptura social, sense descartar la violència, naturalment.

Tags:

L’independentisme ja no és una opció

agost 4th, 2012 · No Comments · Política catalana

Uns anys, o unes dècades, enrere l’opció independentista era això, una opció. Hom podia plantejar-se la possibilitat que Catalunya continués essent una part d’aquest Estat anomenat Espanya, amb la mateixa lògica i naturalitat que es podia plantejar la proposta d’una Catalunya independent. Hi havia la creença, avui pràcticament desmentida del tot, que Catalunya era viable des de diferents hipòtesis, de manera que es podia pensar que tant s’estava defensant el país amb una com amb l’altra hipòtesi.

 

Avui, la situació és radicalment diferent. Naturalment que hi continua havent gent que diu que opta per una Catalunya independent, per una Catalunya federada a Espanya o per una Catalunya més o menys autònoma dins d’Espanya. Però ara ja no es pot dir, honestament (deshonestament els polític poden dir el que vulguin), que es defensa una Catalunya autònoma dins d’Espanya; en tot cas es defensa o s’accepta la desaparició de Catalunya com a país. Que també és una opció. I el que ha passat no és que els independentistes hagin anat guanyant terreny als altres, almenys políticament això no ha estat així, sinó que el que s’ha posat de manifest és la inviabilitat d’una Espanya plural, com l’havien imaginada alguns en l’època de la transició. No és que a Catalunya hi hagi més o menys autonomistes o federalistes, sinó que no n’hi ha a Espanya.

 

El que queda, doncs, és una única opció per a la supervivència. Fora d’això, no hi ha res més que la mort, més o menys lenta, de la llengua i la personalitat pròpia dels catalans, que per als nacionalistes espanyols, els del PP i de C’s, ja és l’objectiu bàsic a assolir. Per a la resta, el que hi ha és molta por, i sobretot por a perdre un cert estatus particular que l’Estat espanyol sí que permet als dirigents de les seves controlades autonomies. I davant d’això, la mesquinesa d’alguns pot ser que faci prevaldre impulsar el país cap al suïcidi col·lectiu abans de renunciar a les engrunes que els dóna l’Estat espanyol.

 

No és que hagi guanyat l’opció independentista, sinó que ha fracassat l’opció autonomista i encara més la federalista. Toca, doncs, prendre el camí de la supervivència o renunciar a la pròpia existència.

Tags:

Jo em planto, tu ets plantes…

agost 3rd, 2012 · No Comments · Política catalana

No hi ha dia que des del Govern català no es faci una queixa, una crítica o una denúncia de l’actitud hostil del Govern espanyol cap a Catalunya. La darrera, aquesta plantada del Conseller Mas-Collell al Ministre Montoro. Tot plegat és un indicador de les tenses relacions entre Espanya i Catalunya; unes relacions que semblen empitjorar per moments.

 

Ara bé, això té un límit. Des de Madrid, poden respondre amb la mateixa moneda: el Conseller es planta, el Ministre també. Però és aquest darrer qui té els nostres diners a la seva caixa, i és el Conseller qui després haurà d’anar a fer el ploricó perquè n’hi deixi unes miques. El qui te la paella pel mànec és el Govern espanyol. Amb la complicitat de CiU, que ha estat el seu soci preferent, s’ha creat una situació no només de subordinació genèrica, que això ja és la situació permanent en què ens deixa el model autonòmic, sinó d’extrema dependència per arribar a final de mes. I ja no és una situació puntual, sinó que deliberadament el Govern espanyol, a base d’incomplir i no pagar el que deu, ha aconseguit una situació en què el Govern català no té cap marge de maniobra. Temps enrere es podia fer aquesta mena de gesticulacions, i esperar una nova oportunitat per a renegociar la situació. Però, ara no.

 

El Govern dela Generalitatté una soga posada al coll. No s’hi val, en aquesta situació cridar més del compte ni fer gesticulacions excessives, perquè la resposta sempre serà estrènyer una mica més la corda, i amenaçar de treure’ns definitivament el tamboret que tenim als peus. Això no té sortida, si no és traient-nos la soga del coll i engegar-los a fer la mà. A Madrid compten, però, a part de la complicitat dels seus subalterns del PP i del PSC, amb què tota la gesticulació convergent no té altre objectiu que el de disculpar-se davant del seu electorat, i que al final romandran dempeus, damunt del tamboret, amb la soga el coll, i només simulant que posen resistència a l’Espanya que els estreny la corda i els dóna rosegons per a sobreviure.

Tags:

Sense Catalunya o sense Espanya…?

agost 2nd, 2012 · 1 Comment · Economia, Polí­tica Espanyola, Política catalana

Els polítics catalans tenen una rara habilitat a l’hora d’elaborar frases enginyoses, sovint contundents, i normalment inútils. I és que serveix de ben poc respondre només amb gestos i paraules a les agressions que patim constantment els catalans. Ahir mateix, el President Artur Mas deia com una advertència cap al Govern espanyol: “Espanya no se’n sortirà sense Catalunya”.

 

Home, la frase té la seva gràcia. D’entrada, se m’acut dir que a mi m’és bastant indiferent que Espanya se’n surti o no sense Catalunya. De moment no hi ha cap indici que se’n surti “amb” Catalunya. I és que no està gens clar que l’objectiu del Govern espanyol sigui sortir de la crisi; com a mínim segur que no és el seu objectiu immediat, a curt termini. Durant aquests sis o set mesos de Govern popular, Mariano Rajoy no ha pres ni una sola mesura encaminada a sortir de la crisi, i sí que n’ha pres moltes encaminades o que ens encaminen cap a un increment de l’atur (objectiu assolit), empitjorament de l’economia productiva (objectiu assolit), reducció de la capacitat adquisitiva i per tant del consum i de la rendibilitat de les petites i mitjanes empreses (objectiu assolit), increment de la desconfiança dels mercats i, per tant, empitjorament del finançament del dèficit (objectiu assolit), etc, etc.. Per tant, aquesta advertència de l’Artur Mas, com si volgués dir-los “vigileu que si ens perjudiqueu a nosaltres també us podeu perjudicar vosaltres mateixos” no té sentit. Primera perquè el seu objectiu no és sortir de la crisi, sinó garantir els interessos dels grans poders econòmics; i segona que en el supòsit que estiguessin també interessats en sortir de la crisi, però sabent que perjudicant Catalunya, i per tant afavorint el seu concepte d’Unitat sacrosanta d’Espanya, perjudiquen el redreçament econòmic de l’Estat, no dubtarien ni un sol moment. Igual com fan amb el tema del corredor del mediterrani que el boicotegen perquè, encara que sigui els més beneficiós per a l’Estat, resulta que també beneficia Catalunya, també en aquest cas optarien, com ja fan, per ofegar l’economia catalana conscients que aquest ofec també afecta al conjunt de l’Estat.  

 

Però la frase de l’Artur Mas és simptomàtica d’una mena de dèria que ja ha esdevingut patològica: salvar Espanya. Aquesta frase està feta des de la concepció espanyola de creure en una Catalunya necessària per a Espanya, i amb l’única opció de mantenir Catalunya dins d’Espanya. Dóna a entendre que es descarta la via sobiranista i que s’admet que ja que ens hem de quedar dins d’aquest Estat, val més convèncer-los que ens tractin bé, perquè encara hi sortiran guanyant. Senyor Mas, jo no sé si Espanya se’n pot sortir sense Catalunya;  el que sí que sé és que Catalunya no se’n pot sortir amb Espanya.

Tags:

De què serveix plantar-los una tarda d’estiu

agost 1st, 2012 · No Comments · Economia, Política catalana

La Generalitatno pot pagar el concert amb les entitats del tercer sector, de manera que molts dels seus treballadors no cobraran la nòmina d’aquest mes. Una amenaça semblant és la que de moment s’ha ajornat fins al mes de que ve en el sector hospitalari. Les raons són de sobres conegudes: no hi ha diners a la caixa. I si no hi ha diners a la caixa no és pas perquè el país no generi prou recursos com per a poder fer front a temes tan essencials com aquests.

 

El problema, més enllà de la crisi general que obliga tothom a filar més prim en la despesa, és que els diners que genera el país són usurpats impunement per un Estat depredador que ens odia i que només ens vol per a aprofitar-se’n. I no solament això, ja que aquest mateix Estat, un cop consolidat l’espoli, incompleix les seves pròpies lleis com és l’Estatut, i es nega a pagar el que ens correspon de les escorrialles que ens deixa. Tan sols que l’Estat pagués el que deu a Catalunya, en base a les seves lleis que ens espolien, sense comptar encara amb cap increment d’un tracte fiscal just, totes aquestes retallades i restriccions ja no hi serien. El Partit Popular a Catalunya, amb la inefable Alícia Camacho al capdavant, té com a objectiu pressionar els seus companys de Madrid que ofeguin el país tant com els sigui possible. L’actitud de l’Alícia sovint és molt més dura i agressiva que la del mateix Govern espanyol en contra dels interessos dels catalans. També l’aparell dels socialistes catalans, amb els Navarro i els Collboni, col·laboren en convèncer els seus companys de partit perquè es neguin a fer cap concessió a Catalunya.

 

La situació no és nova, els números canten de forma irrefutable, i el Govern dela Generalitatno es cansa de repetir-ho. Però, a l’hora de la veritat tornem a anar a pidolar a Madrid, per veure si ens poden donar una petita part dels nostres diners que ells ens han usurpat, encara que sigui a interès moderat. És la situació perfecta per als espanyols: una Catalunya escanyada, amb enemics de Catalunya infiltrats al Parlament, és sempre una Catalunya molt més fàcil de sotmetre. I més, si tenim un Govern que no és capaç d’anar una mica més enllà de les paraules i de deixar plantat el Ministre una tarda d’estiu.

Tags:

Va de lladres i xantatgistes

juliol 31st, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

A les acaballes del franquisme hi havia un grup de professors de català, formats i/o coordinats per Òmnium Cultural que havíem començat a treballar, encara que fos precàriament. en les escoles de Catalunya. I, en restablir-sela Generalitat, vam passar a dependre-hi també en unes condicions encara precàries. Però, el primer any, pocs abans de Nadal, aquests professors de català encara no havíem cobrat res des del setembre. Vam fer una protesta i finalment se’ns va oferir anticipar-nos una part del que ens devien a un interès relativament baix.

 

Aquesta situació rocambolesca de cobrar interessos per anticipar uns diners que es deuen i haver d’agrair una ajuda donada amb aquests mateixos diners, és la que estem vivint permanentment els catalans. I ara ja no estem en aquells inicis de desconcert dela Generalitatrestaurada. El Govern espanyol deu a Catalunya, segonsla Generalitat, més de 8 mil milions d’euros per diversos conceptes, alguns dels quals per més que vinguin establerts per llei es neguen a reconèixer. I el dèficit dela Generalitatcorresponent al 2011 va ser de 7.446 milions. Com que l’Estat no paga,la Generalitatha de demanar a crèdit aquests diners, pagant-ne els corresponents interessos, que de dret a llei s’haurien de poder carregar a compte del morós. Però no solament l’Estat no paga i obligala Generalitata endeutar-se més, sinó que és el mateix Estat el qui, amb els nostres diners, s’ofereix a fer-nos un préstec a canvi dels interessos i de la imposició de condicions que limiten el nostre autogovern.

 

Per acabar-ho d’adobar, la seva subalterna a Catalunya, l’Alicia Sánchez Camacho, se suposa que amb el seu consentiment, es permet de fer un xantatge barroer i mesquí quan diu que si el Govern català insisteix en rebre un tracte més just per a Catalunya, aleshores no solament no ens pagaran el que ens deuen, que això ja se sap que no ho pensen fer, sinó que ni tan sols ens deixaran accedir als nostres diners en forma de crèdit.

Tags:

Correm a salvar l’euro!

juliol 30th, 2012 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

Ja podem respirar tranquils. Pocs dies després que Mario Draghi hagués declarat que no pensava intervenir en els problemes de finançament del deute dels Estats, referint-se evidentment a Espanya, considerant que aquest era un problema intern de cada estat, va sortir dient que sí que estava disposat a fer el que calgués per salvar l’euro. Una idea que van secundar tant el president francès François Hollande ila Cancelleraalemanya Angela Merkel, amb tots els matisos i les advertències del seu Ministre d’Economia Philipp Rösler, i encara més del President del Bundesbank.

 

Aquestes declaracions del President de BCE I dels màxims dirigents d’Alemanya i de França van desfermar una certa eufòria. La prima de risc va caure sensiblement, sense deixar de moure’s en uns nivells altíssims i insostenibles, i la borsa va recuperar-se una mica. En mig any, aquest Govern espanyol ha estat capaç de superar tots els rècords pel que fa a indicadors econòmics negatius, i ara des de fora li donen un petit respir que s’ha de veure si durarà gaire dies i sobretot si realment servirà de gran cosa. Perquè, està clar, al Banc Central Europeu, com als dirigents francesos i alemanys els importa un rave l’economia espanyola, com els importava un rave l’economia grega; a ells els preocupa que la crisi espanyola, com la grega, la portuguesa o la italiana els pugui afectar a ells. Per això han deixat ben clar que sortiren en defensa de l’euro, i no de cap altra cosa. Algú potser dirà, ingènuament, que tant se val amb quina intenció ho facin, encara que sigui per no contaminar-se ells, la qüestió és que ho facin.

 

Doncs, no ho sé pas. Cada vegada que el Govern espanyol ha pres una mesura en contra dels ciutadans i en defensa dels bancs o dels grans interessos econòmics, ha rebut tota mena d’elogis per part de les institucions internacionals. Unes institucions que, com l’FMI, tampoc s’estan de dir que aquestes mesures que ells aplaudeixen, ens allunyen cada vegada més de la sortida de la crisi, i ens enfonsen en la misèria. Però tot sigui per salvar l’euro, els bancs i els banquers!

Tags: