Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Tenim els líders que necessitem?

juny 29th, 2012 · No Comments · Política catalana

Aquests dies, preparant una presentació del llibre de l’Heribert Barrera “Tenim pressa, molta pressa” me n’he trobat més d’un que m’ha dit amb un to d’advertència: “compte, que l’Heribert també té els seus punts foscos, també ha comès els seus errors”. I qui no? – he respost jo.

 

I és que els catalans, i especialment aquells que tenim una certa pressa per assolir la independència, és a dir la llibertat d’aquest país, sempre ens queixem que estem mancats de lideratge. Tenim la sensació que amb la creixent consciència nacional i l’increment de la majoria social a favor d’una plena sobirania ens faltarien uns veritables líders per capitanejar el procés. Però, ai las, tan bon punt n’apareix algun, (que n’hem tingut, en tenim i en tindrem) immediatament sembla que ens dividim entre els qui el col·locarien dalt d’un pedestal, i si pot ser dalt d’un altar, sense admetre cap mena de crítica ni de discrepància, i aquells que a la més mínima se li tiren a la jugular i l’abatrien sense contemplacions i el portarien a la foguera.

 

Som veritables especialistes en enderrocar mites. Mites o líders vivents i mites històrics, com si n’anéssim tan sobrats. Sembla com si cerquéssim el Messies ideal, perfecte, fet a la nostra mida. I ara que s’acosten moments decisius per al futur del país, moments en què caldrà prendre decisions transcendentals, no podem perdre’ns en batalletes partidistes, i caldrà fer costat els líders que tinguin la gosadia de fer un pas endavant, siguin del partit que siguin, i no interferir en el procés d’alliberament per les discrepàncies i diferències que lògicament hi han de ser.

Tags:

Mentiders i farsants de baixa estofa

juny 28th, 2012 · No Comments · Llengües

“S’atrapa abans un mentider que un coix”, diu la dita. Les aparents estupideses dela Consellerad’Educació d’Aragó en declarar l’existència d’una fantasmagòrica llengua anomenada “aragonès oriental” per no reconèixer l’existència del català com a llengua pròpia dela Franja, no són realment estupideses sinó una mala llet planificada basada en la mentida per tal d’eliminar la llengua catalana.

 

Però la mentida no consisteix en dir que la llengua pròpia de Fraga, de Tamarit o de Mequinensa no és el català sinó l’”aragonès oriental”. Aquesta és una ximpleria que cap persona, mínimament seriosa, i no cal que sigui experta en lingüística, acceptaria. La mentida que aviat queda al descobert és la farsa de voler fer creure que es tracta de protegir les “modalitats lingüístiques de l’Aragó”. Perquè quan la mateixa Consellera diu que “considera les llengües parlades a Aragó com inequívocament aragoneses», com a raonament de desvincular el català dela Franjade la llengua catalana, immediatament després, en el mateix projecte de llei, s’arbitren tot un seguit de mesures restrictives i contràries a aquesta suposada llengua aragonesa. És la mateixa estratègia que segueixen els populars de València que, un cop negada la unitat de la llengua, menyspreen profundament la llengua del seu país, tant si l’anomenen valencià com aragonès oriental, i hi imposen directament el castellà.

 

El raonament que el Tribunal Suprem fa sevir per a boicotejar el sistema d’immersió lingüística de Catalunya, aquest mateix tribunal el rebutjaria amb la mateixa radicalitat si algú pretengués aplicar-lo ala Franja.Igualment, el plantejament dels populars d’Aragó sembla diametralment oposat al dels seus companys de Catalunya: negar el dret a l’ensenyament de i en la llengua pròpia,  i el bilingüisme que aquí pregonen. Però no és una contradicció, simplement és que a l’Aragó, com a València, passen a una fase diferent del procés d’aniquilació del català.

Tags:

No riem, que no és broma

juny 26th, 2012 · No Comments · Llengües

Sona tan ridícul l’intent de crear una nova llengua per part del Govern aragonès, que podem caure en la temptació d’enriure’ns-en. A qui se li acut inventar-se un esperpèntic “aragonès oriental” per referir-se al català que es parla ala Franjade Ponent! De fet, són els mateixos que temps enrere van provar d’esquarterar la llengua amb els localismes de “fragatí”, “maquinensà” o “lliterà”, no pas amb la voluntat d’indicar-ne l’especificitat local, com podríem parlar del “tortosí” o del “lleidatà”, sinó per evitar la denominació natural de “català”. D’aquesta manera, un cop trencat el vincle amb el tronc comú i normatiu de la llengua catalana, poden permetre’s de malmetre la variant fins al punt de convertir-lo en un “patois” impresentable i inviable.

 

I dic que podem caure en la temptació de fer-hi broma, perquè és evident que científicament la qüestió no s’aguanta per enlloc. Podem pensar que es tracta d’una colla d’analfabets i d’ignorants, com un tal  José Ignacio Wert, insòlitament nomenat Ministre d’Educació, que davant d’un despropòsit tan gran no té la suficient honradesa de contradir els companys de genocidi cultural, i es limita a dir que “tengo la impresión que se trata del mismo idioma”. Vaja, que el ministre i el Govern aragonès no aprovarien, en aquest tema, un examen seriós de primària. Per acabar-ho d’adobar, al Govern aragonès se li acut maquinar una fantasmagòrica acadèmia de la llengua que englobaria tant el català dela Franjacom l’aragonès que amb prou feines es conserva en alguns pobles dels Pirineus. Una acadèmia vàlida per a dues llengües! Quin disbarat! I a partir d’aquí podem fer-hi els acudits que vulguem: i si anomenéssim al castellà que es parla a Catalunya, “català xampurrejat”? Tenim massa sentit del ridícul i un mínim sentit de la decència com per a seguir-los el joc amb aquestes estupideses.

 

Però, insisteixo, no caiguem en la temptació de prendre’ns-ho com una broma. El seu objectiu és única i exclusivament l’eliminació total de la llengua catalana: a Catalunya ja es fan pagues d’anar més lentament, i de moment es conformen amb reclamar tot allò que rebutgen frontalment ala Franjao al País Valencià, on ja es veuen amb cor de llançar un atac definitiu. La mateixa estupidesa de fragmentar la llengua, amb l’excusa de protegir els particularismes locals, és una eina molt eficaç per desvirtuar una llengua, desprestigiar-la i fer-la inviable. I no hi fem broma, perquè al País Valencià estan guanyant la partida, i en poc temps també la guanyaran ala Franja: aquest aparent ridícul és un pas previ a la imposició definitiva del castellà i l’aniquilació de la llengua pròpia d’aquests territoris.

Tags:

Els morts no consten ni en el passiu de l’empresa

juny 25th, 2012 · No Comments · Economia, Internacional

Quan algun dels països llatinoamericans tenen la gosadia d’emprendre mesures per a controlar empreses multinacionals allí establertes, sempre hi ha qui s’escandalitza i ho atribueix a la poca serietat d’aquestes repúbliques “bananeres”. I és possible que de tot hi hagi una mica, que les accions no siguin motivades per un estricte sentit de justícia, sinó d’oportunitat política tant interna com externa.

 

És el que li va passar a Repsol amb la seva YPF argentina, expropiada en un moment en què amb les dificultats internes del govern argentí li convenia una maniobra de distracció i de caire patriòtic. A part que, probablement, de raons per emprendre accions contra l’empresa n’hi havia de força temps enrere, també n’hi havia per tractar igualment altres empreses, sobretot nord-americanes. I amb aquestes la senyora Cristina Fernández de Kirchner no s’hi va atrevir. Però, això no treu que les grans empreses multinacionals acostumin a actuar amb total impunitat i sense cap mena d’escrúpols en aquests països, aprofitant justament la seva situació de debilitat política i econòmica. Sense anar més lluny, ara mateix hi ha un altre projecte que pot perjudicar greument població indígena i en què també hi ha implicada l’empresa Repsol.

 

Es tracta d’un projecte d’ampliació de l’explotació de gas a la selva amazònica del Perú, portada a terme pel Consorci Camisea, integrat per les empreses Repsol, Pluspetrol, Hunt Oil, SK Energy, Tecpetrol i Sonatrachel. Aquesta ampliació es farà a costa d’envair el territori del poble Nahua, que viu en règim de semi aïllament, i que ja anys enrere es va veure desplaçat del seu territori original. Per a l’empresa, i també per al Govern del Perú, es tracta d’un negoci que es quantifica en uns quants milions a canvi de l’explotació d’un territori selvàtic; per al poble nahua pot significar la seva definitiva desaparició. Els morts no constaran enlloc (faria mal d’ulls) ni formaran part ni del passiu de l’empresa.

Tags:

PP – CiU dues estratègies, un resultat

juny 24th, 2012 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Ho deia mesos enrere. A l’inici del seu mandat, la consigna del PP era no entrar a fons en temes identitaris, lingüístics o simbòlics, perquè tenia una primera comesa molt més urgent: fer front a la malmesa situació econòmica del país. I aquí sabia que tenia en CiU el seu principal aliat, tant a Catalunya com en l’àmbit estatal.

 

Però ara ja ha vist que en mig any ha aconseguit convertir la pèssima situació econòmica heretada en un desastre absolut. Lluny de resoldre res, ho ha empitjorat, i molt. Ja no li valen les mentides, els enganys i el falsejament de la realitat, que a Europa es miren entre l’astorament i el ridícul. Al PP li convé obrir altres fronts per no haver d’assumir una gestió tan nefasta, que molts defineixen ja com la pitjor possible o imaginable. D’aquí que s’hagi obert la veda contra la llengua catalana, per exemple.

 

La situació econòmica pot ser molt greu, però no tant, segons ells, com per a no poder mantenir el to xulesc i desafiant davant de les recomanacions que els fan des de fora; poden continuar la disbauxa d’infraestructures tan faraòniques com inútils; poden treure els recursos que calgui de la sanitat i de l’educació per salvar la banca; poden desafiar tots els experts i negar-se a apujar l’IVA o a rebaixar el sou dels funcionaris (llegeixis, bàsicament, una font del seu electorat)… I si alguns diputats populars no acaten la disciplina de vot en temes com el de la mineria, no passa pràcticament res. Es pot entendre que una cosa és tancar des de Madrid l’aixeta de la subvenció a la mineria i l’altra és la situació compromesa en què es troben els polítics més propers al territori. Però, ai las, quan algú trenca la disciplina de vot per negar-se a atacar la llengua catalana; aleshores, es percep com una traïció intolerable a les essències del partit.

 

Per al PP, l’economia és important, però molt més ho és la seva política recentralitzadora, d’ofec econòmic de les autonomies i de persecució fins a l’aniquilament de la llengua catalana (allà on poden, està clar).

 

En el cas de CiU la cosa és diferent, gairebé a les antípodes. La bogeria de les retallades a tort i a dret, malgrat que és a causa d’aquestes que s’agreuja encara més la crisi, és la prioritat absoluta. I en aquesta tasca compta amb el suport inestimable, imprescindible, del Partit Popular. I tant li fa que després sigui el mateix PP que ataca frontalment i sense miraments la llengua catalana, les nostres institucions i també la nostra economia. Per a CiU, aquests no són temes prioritaris i mai es posen seriosament damunt la taula a l’hora de negociar un acord amb els populars; a tot estirar, i sense que això trenqui el pacte, es llancen algunes amenaces incertes i vagues, i sempre en un horitzó llunyà. CiU ha validat el paper del Partit Popular a Catalunya, li ha donat cotes de poder i capacitat d’influència en la política catalana i mai li ha posat com a condició que aturi els seus atacs a la llengua catalana.

 

Al PP potser (segur) no li funciona la seva política econòmica i el país s’enfonsa cada dia més, però sí que li funciona la seva obsessió, la seva prioritat, per liquidar la llengua catalana: se n’està sortint al País Valencià, ha posat les bases per a fer-ho a les Illes, i li costarà força menys ala Franja.Mentrestant, CiU es deixa arrossegar per aquesta voràgine de desmantellar l’estat del benestar, amb el suport inestimable del PP, sense demanar-li mai a canvi que aturi les seves envestides contra la llengua. Per al Partit Popular la llengua catalana és una prioritat; per a CiU, no.

Tags:

Bandarres amb la consciència tranquil•la

juny 23rd, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Hi ha un mite literari, magnificat pel cinema, sobre la mala consciència dels qui han comès algun tipus de delicte. Se’ns presenta sovint la imatge de persones que no poden viure corcats per la mala consciència, fins al punt que es veuen obligats a confessar la seva culpabilitat com una forma d’alliberament. Altrament, no podrien viure amb un mínim de tranquil·litat ni gaudir del seu botí o amb el seu engany.

 

Però, repeteixo, això és un mite literari o cinematogràfic. A l’hora de la veritat, els únics que solen tenir mal de consciència són precisament aquelles persones normalment honestes que poden haver tingut un error ocasional o simplement que tenen un sentiment excessiu de culpabilitat, quan la seva responsabilitat real és escassa. Malauradament, un dels efectes de la perversió humana és procurar-se una cuirassa suficientment gruixuda com per a poder dir allà on calgui, sense ruboritzar-se, que es té la consciència tranquil·la. Us imagineu com podrien viure els banquers que venien accions preferents a jubilats; els qui havent portat a la ruïna una entitat financera, i havent provocat el desnonament de moltes famílies, en reclamen i en cobren una indemnització milionària; els qui surten absolts del jutjat perquè el seu delicte ha prescrit, o perquè han coaccionat la justícia perquè faci veure que no veu les proves més evidents; els qui no dubten a perdonar impostos als més rics a base de retallar els serveis més bàsics als més desafavorits; els qui opten per salvar la banca i els banquers, però que no volen saber res de salvar les persones víctimes d’aquesta banca i d’aquests banquers…

 

És difícil d’imaginar, perquè de ben segur que dormen tranquil·lament, sense remordiments de cap mena. La corrupció i la perversió no és només una fórmula de manipular la realitat exterior, sinó que inclou la perversió mental de la persona per tal de protegir-se del mal inguarible de la mala consciència. És el cas de Carlos Dívar quan finalment s’ha vist obligat a dimitir: és incapaç de justificar les despeses particulars carregades a l’erari púbic, però pot sortir amb tota la cara dura del món dient que ell se’n va amb la consciència tranquil·la.

Tags:

Aplicar o interpretar les lleis

juny 22nd, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

La Justícia, quan no és injusta en les seves sentències, ho és retardant-les. En el món abertzale ja hi estan avesats. Primer una sentència que clausura un diari, que il·legalitza un grup, que impedeix un acte… i, després, ja tant se val que la sentència sigui revocada a instàncies d’altres estaments judicials espanyols o d’europeus, perquè el mal que interessadament es volia provocar ja estava fet.

 

Les formacions abertzales van ser prohibides i, per tant, impedit el seu accés als comicis locals o nacionals, amb el raonament que no hi havia una condemna explícita de la violència, tal com exigeix la llei de partits. Una exigència que, evidentment, només es feia als independentistes bascos i no pas als unionistes espanyols que feien, i encara fan, apologia de la violència franquista, molt més criminal i sanguinària que l’etarra. I havíem sentit mil vegades aquella falsa justificació: en una democràcia totes les opcions són defensables, però amb violència, no. Davant del nou gir de l’organització armada basca, disposada a deixar les armes, va aparèixer SORTU, una nova organització que s’atenia fil per randa a la legislació vigent, inclosa la injusta llei de partits. En els seus estatuts, s’explicitava la condemna a la violència. Però, cínicament, els mateixos que exigien una condemna explícita de la violència, ara tenien la pretensió de fer una interpretació subjectiva dels textos presentats, quan tothom sap que en tot procés judicial o administratiu el que compta són els fets constatables i no pas les impressions personals.

 

Del que es tractava era d’impedir que l’esquerra abertzale es presentés a aquelles eleccions, i per això el Tribunal Suprem va emetre la sentència. I no pas perquè no sabessin el mateix principi jurídic i el mateix raonament que ara ha fet el Tribunal Constitucional revocant la seva decisió, senzillament perquè els estatuts de la nova organització s’ajustaven a la llei; sinó perquè hi havia una única motivació política, i de caràcter partidista. De fet, una acusació que podria semblar molt greu, d’alguna manera o altra la reconeix la majoria dels mitjans de comunicació quan donen com a normal i com un fet evident que els magistrats conservadors han votat a favor de la il·legalització de SORTU, mentre que els progressistes han sentenciat a favor de l’estricta interpretació dela Llei.

Tags:

Els valors i l’ètica irrecuperable de la Camacho

juny 21st, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

«Cal recuperar els valors socials i l’ètica».  Aquest és un tòpic que, dit per segons qui, pot no tenir més sentit que el de l’expressió d’una utopia o d’un desig que ni tan sols no se sap per on caldria posar-s’hi per acostar-nos-hi. Però que dit per un dirigent del Partit Popular, el partit que, al marge de la seva ideologia favorable a valors tan poc socials i tan poc ètics com el d’afavorir els més poderosos, està minat per casos de corrupció per tots costats, pot semblar més aviat una broma de mal gust.

 

Aquesta vegada ha estatla Presidentadel PP a Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, la qui en un exercici majúscul de cinisme ha deixat anar la frase sobre els valors socials i l’ètica per tal de protegir una persona tan propera al seu partit, i probablement amb favors pendents, com és el Carlos Dívar. Està clar que hores d’ara, i malgrat els intents del Govern popular per protegir-lo, el President del Consell General del Poder Judicial és indefensable, de manera que l’única forma de fer-ho és intentant fer veure que altres persones que són tingudes per honestes també tenen pràctiques similars de corrupció.La Presidentapopular, en un acte de partit, va comparar els viatges d’oci personal del Carles Dívar amb els viatges institucionals del Síndic de Greuges, Rafael Ribó. Si la senyora Camacho, a l’igual que el Carlos Dívar, és incapaç de discernir entre l’exercici de les responsabilitats d’un càrrec públic amb el frau i la malversació de diners per al lucre personal, el mínim que podria fer és tenir la decència de no parlar ni de valors i d’ètica.

 

La recuperació dels valors socials i de l’ètica és tota una utopia, certament. Almenys mentre hi hagi en la política gent tan cínica, mesquina i perversa com la senyora Camacho, disposada a emmerdar qui calgui per a defensar la corrupció dels del seu partit, i dels seus amics. Els viatges de Ribó, en tant que Síndic de Greuges i president europeu de l’Institut Internacional de l’Ombudsman, són equiparables als de qualsevol altre càrrec institucional. I fins i tot es pot suggerir que les retallades arribin també als viatges oficials, als de qualsevol govern o institució; però en cap cas confondre-ho amb la perversió i la corrupció d’individus com el Carles Dívar.

Tags:

Que pleguin, d’una vegada!

juny 20th, 2012 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

Ara és el mateix Mariano Rajoy qui admet que el rescat no és que ens surti gratis, és que ens està sortint tan car que és insostenible. El desastre està servit. I si a això hi afegim les declaracions del patètic ministre de Guindos “Espanya és un país solvent”, la necessitat d’un rescat en tota regla ha de ser imminent. L’Estat espanyol no té cap possibilitat de fer front a les desmesurades despeses del rescat de la banca que se sumen a l’endeutament que creix imparable gràcies a les estúpides mesures del pitjor Govern de la democràcia.

 

Com deia Sala i Martín, a més de mentiders i farsants, són estúpids, perquè no ha hagut de passar ni mitja setmana perquè es descobreixi l’engany del Govern popular. Bé, engany només per als il·lusos que creien a ulls clucs el que deien ells i els seus economistes de pa sucat amb oli, capaços de signar qualsevol informe falsejat per a justificar la política econòmica del Govern. No calia ser gaire espavilat, ni haver superat amb notable l’educació primària, per veure cap on anirien els trets. Qui es pot fiar d’un Govern així? Ningú que tingui dos dits de front. I menys encara uns mercats que constaten dia rere dia el ridícul d’uns governants capaços de negar tota evidència, de mentir i d’enganyar a tort i a dret; una cosa és que el Rajoy, el Montoro i el de Guindos tractin els ciutadans espanyols com a perfectes imbècils, i una altra és que pretenguin tractar-hi igual les administracions i autoritats econòmiques europees.

 

La Merkel, cada cop que es troba amb Rajoy, li dóna uns copets a l’espatlla, el felicita per les reformes empreses i l’acaba d’ensorrar en un pou sense sortida. I ell, amb l’aigua al coll i sense cap puntal on sustentar-se, encara té els fums de fer la pallassada de dir que és ell qui pressiona Europa, que no té per què seguir les recomanacions que li fan, i que gràcies a ell hem tingut un rescat que no ens costarà ni un duro. Només, la bancarrota. Si ningú és capaç d’aturar aquesta gent, la ruïna està assegurada; i Catalunya, sense un Govern amb capacitat de reacció, s’hi veurà arrossegada sense remei.

Tags:

Fins quan aguantarem aquesta farsa?

juny 19th, 2012 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

Ja no ens ha pas de venir de nou que el Govern espanyol menteixi una i altra vegada, que amagui la informació i falsegi les dades que calgui per tal d’amagar el fracàs de les seves polítiques. Amb honroses excepcions (poques, molt poques), política i honestedat semblen termes contraposats, antagònics; i a la majoria de la població ja no afecta excessivament descobrir un engany més de la classe política, ho tolera amb una certa normalitat i, en tot cas, es consola admetent que si fa o no fa tots són iguals.

 

Per això no ens ha d’estranyar que Rajoy i els seus Ministres facin veure que no s’han assabentat que Espanya ha necessitat un rescat, ens diguin que això no costarà ni un duro als contribuents, que serà la banca la que retornarà el crèdit amb els corresponents interessos, que aquest rescat suposarà una major fluïdesa del crèdit, com quan deien que la reforma laboral esperonaria la contractació, que la reacció de la borsa i l’empitjorament de la prima de risc era culpa de la situació grega. Ells ja saben que tot plegat és una mentida monumental, que no té res a veure amb la realitat que s’entossudeix a contradir-los; però es refien que els mitjans de comunicació acostumen a limitar-se a transcriure les seves declaracions, sense qüestionar-les ni contrastar-les amb la realitat, i sobretot es refien de l’estultícia d’una massa de població que ha arribat a creure’s culpable de la crisi, i que tots els mals que pateix no provenen ni de l’especulació immobiliària, ni de la cobdícia dels bancs ni de la nefasta gestió dels polítics. És el seu èxit polític: continuar vivint de la moma, eludir tota responsabilitat, fer pagar als ciutadans els seus errors i, per postres, continuar gaudint del vot de la ciutadania.

 

El que ens hauria d’estranyar és que hi hagi tants economistes corruptes (o potser són senzillament inútils i incapacitats?), que hagin anat abonant aquestes tesis. Grècia ja ha votat el que volia Europa, Espanya ha acceptat el rescat per a salvar la banca (que no per a salvar la població, està clar), i no s’acompleix cap dels seus pronòstics: la borsa baixa o no puja, la prima de risc es dispara i res fa pensar que es mogui el més petit indici de recuperació, ans el contrari. L’empitjorament de la situació avança frenèticament fins acostar-nos al precipici; i tot per l’estupidesa de fer cas a aquesta trepa d’impresentables que, a consciència, assenyalen un camí que no té cap altra interès que el de salvar els interessos dels grans poders econòmics.

Tags: