Bloc de notes de Josep Romeu

La notícia pot semblar sensacional o insòlita: una persona, a qui per dret li correspon cobrar més d’un milió d’euros, graciosament hi renuncia. A canvi de res? Només per generositat o perquè creu que potser no se’ls ha guanyat? Tothom sap que d’això, res de res. Aquesta gent està avesada a cobrar milionades del no res, silenciosament, sense cap mena d’escrúpol ni mirament. Si no hi hagués la pressió no ja mediàtica sinó política i sobretot judicial, el Rodrigo Rato mai hagués renunciat a tan sucosa indemnització, encara que ell sàpiga que és per la seva pèssima gestió.

Em recorda una anècdota personal en què vaig contractar un arquitecte per a dirigir una obra d’una Fundació. A l’hora de la veritat, el seu treball va ser mínim, maldestre i desafortunat, i quan va presentar la factura des del Patronat dela Fundacióli vam dir que, tot i que la factura s’ajustava al pressupost inicial, refés la factura a consciència en funció del que de veritat creia que havia estat la seva tasca. Sense cap més indicació, i sense protestar el més mínim, l’arquitecte va presentar una factura d’un import exactament a la meitat. Era conscient que el que pretenia cobrar, i que per suposat no tenia res a veure amb les xifres que remenen els directius de la banca, no era just ni estava justificat, encara que segurament hauria pogut exigir legalment.

Que el senyor Rato renunciï a cobrar una indemnització no fa res més que certificar que aquesta indemnització era injusta i fora de lloc; i sobretot certifica que el senyor Rato comença a veure a venir que se li demanaran responsabilitats polítiques i penals, i se sap en fals. Si ells mateixos ja són conscients de la farsa i de l’abús de poder que han practicat fins ara, com és que des de la política es negui la urgència d’una investigació a fons de tota aquesta mena de malversadors de recursos? És que en la política hi ha massa vinculacions amb aquest fraudulent poder econòmic.

Tweet

No es que es vegin brots verds, encara, però sí que sembla que la situació pot començar a redreçar-se. O com a mínim, que hi hagi les condicions perquè això pugui ser així. L’estúpida voràgine de fer tot el que calgués per acontentar els grans poders econòmics, a base de retallar l’estat del benestar i d’adaptar les lleis als seus interessos particulars, no ha servit ni per acontentar aquests mercats, que mai en tindran prou, i que cada vegada més es tiraran al damunt dels qui vegin més febles.

No és pas que ara es puguin imposar les tesis del seny i de la racionalitat, que són vistes com una utopia tan impensable com impossible, sinó que els mateixos que en determinats moments havien apostat pel suïcidi col·lectiu de prioritzar l’interès d’uns pocs, ara comencen a veure que tanta cobdícia també els pot arrossegar a ells. La victòria de l’esquerra francesa, primer a les presidencials i ara a les legislatives, no hauria de despertar massa expectatives però potser sí que pot començar a fer veure que hi ha un determinat capitalisme que és tan salvatge que acaba devorant els mateixos que l’impulsen. També l’Obama s’exclamava en aquest sentit i advertia a Europa, i especialment a Espanya, que no podien obsessionar-se amb les retallades i els ajustos que, ben mirat, poden acabar invalidant les reformes empreses. La primacia absoluta de l’Alemanya de Merkel pot començar a trontollar, i això ja seria positiu, i més si l’any que ve perd les seves eleccions. Descartada la possibilitat d’una alternativa al sistema, com a mínim podríem esperar que hi hagi gent més assenyada dins d’aquest mateix sistema; perquè ja no són només els economistes alternatius, com l’Arcadi Oliveres, els qui critiquen aquests polítiques sinó també  economistes  netament conservadors i neoliberals com els qui més.

Ja sabem que, de la mateixa manera que aquest Govern que afirmava amb tot rotunditat que no hi hauria rescat i que no ens costaria ni un duro, després ho presenta com si fos el Rajoy el qui hagués pressionat Europa, també en aquest cas els mateixos que fins ara estaven malaltissament obsessionats per retallar l’estat del benestar, també faran servir aquell joc de paraules tan hispànic de “donde dije digo, digo Diego”. Si fem un gir de 180º en les polítiques econòmiques dels governs, és possible que puguem mirar el futur amb un mínim d’esperança.

Tweet

Tal com estava previst, el rescat ha incrementat la desconfiança dels mercats i ha ensorrat el país una mica més. La borsa continua baixant, la prima de risc s’ha tornat a enfilar… res que no sabés el Govern, per més que cínica i estúpidament ho negués. El rescat és la confirmació del fracàs del Govern del PP, que a més té la cara dura de dir que pitjor ens hauria anat si no fos per la seva nefasta gestió. Qui pot confiar en un Govern que menteix contínuament, que falseja les dades, que és incapaç de reconèixer el que veu tothom… i que el seu President considera prioritari assistir a un partit de futbol que atendre al peu del canó el rescat de l’Estat espanyol!

Com sempre, com no sabria fer d’altra manera, el Partit Popular ha continuat enganyant i amagant la informació als ciutadans. El que passa és que mentre Rajoy i els seus Ministres expliquen la seva història, a Europa els desmenteixen i posen les coses al seu lloc. Espanya ha necessitat un rescat per la seva incapacitat a fer front a la pèssima gestió bancària, contràriament al que proclamava solemnement el mateix Rajoy fa unes setmanes. Però és que a part de les mentides sobre el rescat, les condicions i els efectes per a la ciutadania, també ens volen fer creure que aquest rescat servirà per a res. Tal com va planificar el Banc d’Espanya, cap de les entitats financeres que es van acollir al FROB no va poder tornar els diners aportats, de manera que van passar a ser controlades per l’Estat. Hi ha algú que es cregui que aquestes mateixes entitats ara sí que podran tornar els crèdits? És evident que no podran i que, per tant, serà l’Estat qui haurà de respondre dels interessos generats pel rescat europeu.

Com a Grècia, el primer rescat suposarà salvar el gestors de la banca, amb primes i compensacions milionàries, però per a deixar els bancs afactats en la mateixa precària situació, fins que algú es decideixi a liquidar-los; Bankia no la voldria ningú, ni regalat. Però aquest primer rescat suposarà més retallades, més atur, més precarietat, més pobresa, a canvi de res. Perquè d’aquí a ben poc, un any o dos, Espanya no podrà fer front als interessos, i menys encara al retorn del capital aportat per Europa, i aleshores no quedarà altra sortida (dins de la seva nícia lògica) d’anar cap al segon rescat. D’aquí a Grècia, un petit pas.

Tweet

Per un Govern que menteix més que no parla el Ministre De Guindos sembla fet a mida. Després d’haver repetit una i mil vegades que ni Espanya ni la banca espanyola no necessitaven cap rescat, fins i tot quan arreu d’Europa n’anunciaven dia i hora, s’han hagut d’empassar l’orgull i acceptar la seva incapacitat per a fer front a la situació. Però, tot i així, (geni i figura) el Ministre De Guindos pretenia prendre’s a tots per beneits asseverant, sense que se li escapés el riure, que això no era cap rescat, sinó un simple suport financer.

Només cal veure el comunicat de l’Eurogrup per adonar-se de l’intent d’ensarronada de De Guindos, que pretenia fer-nos creure que era un rescat sense condicions, ja que en cap cas es tracta d’un simple crèdit o suport financer, sinó que aquesta injecció de diners representarà també un control de l’economia espanyola. Amb un cinisme i desvergonyiment absolut, afirmava que això no suposarà cap càrrega per al contribuent, perquè les exigències europees, segons ell, només s’aplicaran als bancs. Com si no sabéssim que els bancs que precisaran d’aquest suport financer ara mateix estan en mans de l’administració de l’estat, i que els incompliments o la impossibilitat de retornar els diners invertits recauran sobre les arques públiques, és a dir sobre la ciutadania.

Curiosament, ni el Ministre ni els mitjans de comunicació han volgut explicitar a quin interès es deixaran els diners als bancs, quan aquest és el tema clau del rescat: com es pot valorar l’interès i l’efecte del rescat si se’n desconeix l’interès? Tant pot ser un regal fantàstic per a la banca i per a l’Estat, si es tracta d’una aportació de diners a un interès molt baix, com una llosa insostenible si els 100.000 milions s’han de tornar a un interès alt. És incomprensible l’opacitat de l’operació, i només pot obeir a l’afany d’enganyar la ciutadania. Alguns mitjans parlen d’un 3% d’interessos, però d’altres asseguren que no serà inferior al percentatge imposat als altres països rescatats; Grècia va necessitar un segon rescat per la incapacitat de fer front als interessos del primer, i Portugal haurà de pagar 34.000 milions en interessos pel seu rescat, i està per veure si podrà fer-hi front. Amb el ben entès que aquests interessos, en contra del que deia Rajoy (que no té ni idea del que té entre mans), carregaran el dèficit de l’Estat que s’haurà de compensar amb més retallades i ajustos pressupostaris. Però és que tot sembla indicar que una cosa seran els interessos que Europa cobrarà a l’Estat per la seva aportació econòmica i l’altra els que l’Estat cobrarà als bancs, que serà sensiblement superior. Quan es va fer la primera intervenció del FROB, absolutament tothom, excepte el Banc d’Espanya i altres ineptes governamentals, sabia que les caixes fusionades no podrien pagar els elevats interessos que els exigien, i així va ser. I ara passarà exactament el mateix, de manera que la impossibilitat per part dels bancs de retornar els diners i de pagar els interessos farà que sigui l’Estat, és a dir els contribuents els qui en paguin la factura.

D’aquí a ben pocs mesos es començarà a parlar d’un segon rescat, no només perquè el primer haurà estat insuficient, sinó perquè aquest rescat suposarà una càrrega inassumible, ni per a les entitats bancàries ni per a l’Estat. Però això no serà cap sorpresa, ni per al Ministre que ara mateix fa veure que el rescat resoldrà alguna cosa. Sembla força ridícul, podríem dir il·lusori si es tractés d’un llec en la matèria, que el Ministre ens digui que aquest rescat donarà confiança als mercats i que permetrà que flueixi el crèdit a les famílies i a les empreses.

El Ministre no va saber què respondre quan li van demanar explicacions pel fet que comparegués ell i no pas el President del Govern; Rajoy tenia altres preocupacions que atendre la minúcia del rescat. Com deia ell mateix, la selecció espanyola de futbol és l’única que pot donar, encara, alguna satisfacció als espanyols, i de passada potser fer-los oblidar la pèssima situació econòmica del país, gestionada de la pitjor manera possible. Patètic.

Tweet