Bloc de notes de Josep Romeu

De motius per a estar indignats n’hi ha, i molts. Indigna que els mateixos que amb el seu afany especulador i la seva pèssima gestió ens van portar a la crisi actual, siguin els qui ara mateix dirigeixin la forma de gestionar la crisi i, naturalment, ens la vulguin carregar sobre les nostres espatlles per tal que ells puguin continuar acumulant el màxim de beneficis. Però indigna encara més el cinisme i el descarament amb què ho fan, l’engany i la mentida amb què s’excusen.

El tema de Bankia era sobradament conegut de molt de temps enrere, des d’abans que sortís en borsa. En aquell moment, els dirigents de l’entitat i els responsables econòmics de l’Administració de l’Estat van mentir, camuflar i falsejar les dades per veure si captaven algun inversor despistat que els alleugerís la càrrega; ells sabien que estaven en situació de fallida. I el mateix ha passat ara, a partir del relleu de Rodrigo Rato. Quan el Ministre de Guindos anunciava que Bankia necessitaria 9.000 milions d’euros per a recapitalitzar-se, ell tenia suficient informació com per saber que estava mentint. A l’endemà, en aquest mateix bloc ja apuntava que com a mínim en necessitaria 20.000 més. Hi hauria la possibilitat de pensar que el tal de Guindos, expert en especulacions i fallides pel seu pas per Lehman Brothers, és un perfecte indocumentat amb un equip de professionals ineptes i incapacitats, que no sabia llegir ni veure el que veia tothom. Però no crec que sigui exactament així; com a mínim el batxillerat bé el deu tenir. Ell no donava una xifra falsa per desconeixement de la realitat (cosa que si fos certa hauria de dimitir per incompetent) sinó simplement amb la finalitat d’enganyar l’opinió pública, pensant que si primer avançava que en faltaven 9.000 i després que en faltaven uns quants més potser no es notaria tant. Ell és ben conscient de la immoralitat que representa abocar tant milions dels ciutadans per a salvar els interessos particulars dels seus amics (en cas de fallida els dels clients del banc queden garantits igualment per una altra banda), quan s’estan exigint tants esforços al conjunt de la ciutadania.

Com a mínim, el nou President de Bankia, José Ignacio Goirigolzarri, té més sentit de l’humor. A part de desmentir el Ministre amb una xifra més propera a la real (19.000 milions) i de donar per suposat, fixant data i tot, que el Govern complirà amb el que li manin els poders financers, presentava la fórmula màgica en què tothom hi surt guanyant. L’Entitat bancària no hauria de tornar res, perquè l’Estat no hi injectaria diners sinó que els hi “invertiria”; i l’Estat tampoc hi perdria res, per tant cap cost per als ciutadans, perquè ell ja revaloritzaria aquesta inversió. Des de l’empresa privada, l’engany forma part del reclam publicitari, però des de l’administració hauria de comportar com a mínim la dimissió per dignitat. Però és per aquesta mateixa raó, per falta de dignitat, que ningú dimitirà.

Tweet

El Govern espanyol cada dia ens té una nova sorpresa preparada. I cada dia, pitjor. Ara, el Ministre de Guindos es desdiu de tots els seus projectes (eren projectes de veritat, o simples improvisacions?) pel que fa a la subhasta d’entitats com Catalunya Caixa, que fins fa ben poc deia que calia fer-ho en el termini més breu possible, per sortir ara amb la idea de crear un banc públic. És un Govern que no té rumb ni nord, i que gira com una baldufa en funció del vent que bufi, o que li bufen des de fora.

El tema és que el nou banc públic sorgiria d’una nova fusió, la de Bankia, amb Catalunya Caixa i Nova Galícia. El mateix ministre admetia que havia estat un error el procés de fusions forçades, i ara pretén reincidir en el mateix. I és que l’error hi era, és cert, però només des del punt de vista econòmic, perquè el procés de fusions es va impulsar per motivacions estrictament polítiques, i en aquest sentit va assolir el seu objectiu. I ara passaria el mateix; només que les motivacions poden ser una mica diferents. D’una banda, hi ha el compromís del Partit Popular de salvar els seus amics i de tapar la seva pèssima gestió; i de l’altra, la voluntat d’anihilar qualsevol rastre de les antigues Caixes territorials, com Catalunya Caixa i Nova Galícia. De Guindos sap que el més sensat, i el que li recomanala OCDE, és deixar que tanquin els bancs més insolvents, com és el cas de Bankia; però de Guindos prefereix emmerdar la resta d’entitats financeres per tal que enmig de tot l’embolic el forat de Bankia quedi més dissimulat.

Ara mateix, Catalunya Caixa tindria molts compradors perquè la seva intervenció va ser deguda més a pressions polítiques per a liquidar-la que a cap risc de fallida, tot i que era cert que havia assumit un excessiu risc immobiliari. Però, un cop fusionat amb Bankia, no hi haurà ningú que vulgui arriscar-s’hi, si no és que l’Estat hi aboca abans milions a cabassos. I a Madrid ja els en sobren molts, però potser no tants com se’n necessitarien per salvar Bankia.

Tweet

Ho deia el Ministre De Guindos: l’Estat, és a dir els ciutadans, abocarà els diners que calgui per salvar Bankia. No quedarem per diners, que n’hi ha, i molts. Als 4.465 milions (tres vegades més que l’import que han motivat les darreres retallades dela Generalitat) que hi havia injectat el Govern socialista en el moment de formalitzar la fusió que donaria lloc a Bankia, s’hi han d’afegir els 9.000 milions (tot plegat el doble del dèficit dela Generalitatel 2011) que ara hi injectarà el Govern popular.

Tant de lloar-nos les excel·lències del liberalisme i de deixar que les lleis del mercat posin ordre al sistema, ara resulta que els Governs més conservadors opten per l’intervencionisme de l’Estat. Un intervencionisme selectiu, en funció dels interessos personals, d’amics i companys de partit, o en funció dels interessos polítics. S’han inventat el terme “sistèmic” per a justificar que hi ha determinades empreses que no es poden deixar caure; però és evident que es tracta d’una estafa i d’una presa de pèl com una catedral. Això tindria sentit si amb Bankia desaparegués tot el sistema bancari, però absolutament res no s’ensorraria si Bankia hagués de tancar portes, llevat de les pèrdues que patirien el accionistes (que no els clients del banc). Però, aquests, els accionistes,  van apostar per Bankia sabent que si el negoci els funcionava podien guanyar-hi diners, però que també corrien el risc de perdre’n. L’Estat salvarà Bankia amb els nostres diners, i no quedarà per la xifra, tant se val que siguin quatre, nou o vint mil els milions que es necessitin. De l mateixa manera que les institucions econòmiques van amagar les dades per forçar la fusió de caixes que havia de donar lloc a Bankia, també ara el Ministre amaga les dades reals, perquè ell sap perfectament que després d’aquests nou mil milions en vindran com a mínim vint mil milions més. Es tracta de donar-nos la informació a tongades perquè no ens faci tan mal d’estómac.

Perquè quan el Ministre diu que hi posarà els diners que calgui, sap que encara hi ha marge per acabar d’escanyar la població i escatimar diners d’altres partides. Es pot continuar rebaixant el sou dels funcionaris, es poden congelar les pensions, o canviar el sistema de còmput perquè els nous jubilats cobrin menys, es pot escatimar dela Sanitato de l’Ensenyament (temes que ells ja tenen resolts per la via privada), es poden treure els diners que fins ara anaven a donar suport a discapacitats, i a serveis socials de tota mena. Si en poden fer encara de retallades, per a poder beneficiar els seus amics!

Tweet

Ens diuen els mitjans de comunicació que al nou tram d’autovia del Segrià, l’A-14, s’hi estan fent curses il·legals. I això preocupala Delegaciódel Govern espanyol que ja ha demanat que intervinguin els mossos d’esquadra, que tenen la competència també sobre aquesta autovia, encara que no vagi cap enlloc. De fet, ja és curiós que el Ministeri de Foment hagi justificat la inauguració d’aquest tram d’autovia, no pas perquè tingui cap utilitat, sinó perquè no es deteriori abans de posar-la en funcionament.

Es tracta d’un tram de set quilòmetres del que hauria d’haver estat l’autovia A-14 de Lleida ala Valld’Aran, en direcció a França. La resta s’ha quedat pel camí, o el més calent a l’aigüera. A tot estirar el tram pot servir per enllaçar les poblacions d’Almenar (3434 hab) i Rosselló (2357 hab), que podrien tenir el rècord de poblacions petites enllaçades per autovia; sense peatge, naturalment. No seré pas jo qui defensi aquestes curses il·legals, més que res perquè es deuen fer sense cap mena seguretat, ni per als mateixos participants ni per als possibles conductors despistats que haguessin anat a parat en aquesta fantasmagòrica autovia. Ara bé, s’ha de reconèixer que ha de ser tota una temptació per als amants del motor veure una pista tan extraordinària com inútil; bé, de fet ells hi donen encara alguna utilitat. Que cal sancionar els participants o organitzadors de curses il·legals? Suposo que sí, en la mesura que representin un risc. Però, de veritat ala Delegaciódel Govern li preocupa aquest risc? Sincerament, crec que no. El que passa és que les curses il·legals, i la possibilitat d’algun incident, poden posar de relleu el delicte realment sancionable que hi ha al darrere.

Com és possible un despropòsit tan gran? Com és possible que hi hagi desaprensius, i per què no dir-ho per seu nom, delinqüents, que malbaraten els nostres recursos amb total impudícia? És aquesta mena d’indesitjables, que des de l’Administració tiren endavant projectes absurds en un exercici de malversació impresentable, que caldria sancionar, perseguir i tancar entre reixes. Però al Govern espanyol no li preocupa gens ni mica la malversació i el malbaratament de recursos; els milions, els nostres recursos, els que s’escatimen a l’ensenyament, a la sanitat o a la protecció dels més febles, ells els llencen sense miraments en infraestructures (autovies, aeroports, AVEs…) que no tenen més sentit que les comissions i suborns que hi deu haver al darrere. Són aquests delinqüents que hauria de perseguir la Delegació del Govern, encara que resulti que són els seus superiors.

Tweet

Pel que es veu, hi ha més raons de les que deia ahir per entendre per què el mateix Govern que es mostrava tan dur i amenaçador davant de la possibilitat que alguna Comunitat (ells pensaven només en la catalana) incomplís amb el topall de dèficit fixat, es mostrés alhora tan flexible, tolerant i comprensiu amb les autonomies que havien camuflat els seus comptes. No es tractava només de protegir el desgovern dels populars autonòmics; hi havia una altra raó de fons: la mentida i l’engany forma part de l’essència del Govern Central.

Si abans-d’ahir quedava en evidència la falsedat i la deshonestedat d’un Govern que s’escuda amb la crisi per a portar a terme la seva obsessió recentralitzadora, ahir superava tots els imaginables: el Govern espanyol minimitzava el fet que una comunitat autònoma falsegés les dades per presentar una xifra de dèficit reduïda a la meitat, ni més ni menys perquè era si fa o no fa el mateix que estava fent ell amb el cas de Bankia. Fa molts mesos que se sap que Bankia està en una situació de fallida, per més que ho dissimulaven o ho camuflaven els informes oficials, inclosos els del Banc d’Espanya. Finalment, no han pogut contenir més la farsa i han hagut de reconèixer la situació de l’entitat bancària; però sempre seguint la norma de la casa. El Govern donava a conèixer la quantitat de diners que caldria injectar a Bankia per a salvar-la del naufragi. Però el Govern tornava a mentir donant una xifra, no pas inexacta, sinó un 150% inferior a la real, que ha optar per dir ara, si és que aquesta és la real i no una nova mentida.

Quina credibilitat mereix un Govern com aquest? Absolutament cap. No és d’estranyar que Europa no es fiï de les paraules i dels informes del Govern, i que acabi enviant auditors independents, és a dir, seriosos, per a conèixer la situació real de la banca espanyola. Els informes econòmics del Govern o del Banc d’Espanya tenen menys valor que les seves promeses. Han fet norma de la trampa i de l’engany, que només se sostenen perquè hi ha dropos que els fan el joc i en treuen el seu benefici personal.

Tweet

Després de totes les amenaces del Govern espanyol a les autonomies que no complissin, ha sortit a la llum que n’hi havia alguna que senzillament havia fet trampa. Els catalans no podíem incloure en la partida d’ingressos la previsió dels diners que per llei està establert que ha de rebre Catalunya, senzillament perquè, si el Govern espanyol no té cap intenció de complir les lleis que no li interessen, hem de donar per perduts aquestes diners. La inclusió d’aquesta partida podia ser, si el Govern català no ajupia el cap com finalment ha fet presentant-hi una alternativa, motiu per a la intervenció de l’Estat.

Deixant de banda que l’Estat ja té intervinguda l’autonomia catalana, amb la complicitat i l’acció submisa del nostra Govern, ara s’ha vist que la motivació de la banda del Rajoy no era el rigor i l’austeritat pressupostària sinó la recentralització de l’Estat i l’ofec de l’economia catalana. La desviació del dèficit dela Comunitatde Madrid, els números reals respecte als números que havia presentat mesos enrere, no és un error o una trampeta menor: és del 100%. Per unes dècimes es van passar setmanes negociant amb els responsables econòmics dela Unióeuropea, com si els hi anés la vida. Ara resulta que, de cop i volta, descobrim que hi havia un forat amagat equivalent al marge que s’estava negociant a Brussel·les, i el Govern diu que no passa res. D’explicació només n’hi ha una: la trampa la feien ells mateixos, les comunitats que ells governen. Algú s’imagina que s’hagués descobert una desviació d’aquesta magnitud en els comptes dela Generalitat?

El Govern espanyol ha invertit molts diners per a comprar els mitjans de comunicació europeus perquè assenyalin les comunitats autònomes com les responsables del dèficit espanyol, quan el veritable dèficit és el de l’Administració de l’Estat. Però quan apareix un forat, realment provinent d’algunes comunitats autònomes (les que governen ells) aleshores això deixa de tenir importància. La credibilitat d’Espanya a Europa, amb un Govern que continua dilapidant els recursos (deu pensar que com que són dels catalans ja no cal mirar prim), amb uns comunitats autònomes (les seves) que falsegen les dades, un Banc d’Espanya que ha amagat el veritable forat financer d’entitats com Bankia, està sota mínims. Un descrèdit que s’han guanyat a pols; el problema és que la meselleria del nostre Govern ens impedeix sortir-nos-en.

Tweet