Ho va dir Duran i Lleida durant el Congrés del seu partit, i com a argument per a desqualificar el sector sobiranista d’Unió: “si ens haguéssim presentat com a independentistes no hauríem guanyat les eleccions”. Fa de mal dir; potser no. Les hipòtesis del que hauria pogut passar sempre són difícils, i en política encara més.
Però el fet no està en saber si la hipòtesi de Duran era encertada o no, sinó en la validesa de plantejar-se aquesta hipòtesi. Perquè el raonament de l’etern dirigent democratacristià em sembla molt preocupant, en la mesura que evidencia una prioritat política que no té res a veure amb l’honestedat i la coherència ideològica, i que més aviat ve a ser una mostra de perversió de la concepció de la política.
Si féssim un dibuix de la posició ideològica del conjunt de la societat, trobaríem una gran massa de població que se situaria a la part central, probablement una mica més conservadora del que en realitat defensen els partits que els representen; i aquesta gran massa s’aniria aprimant a mesura que ens desplacem cap als extrems. Davant d’aquesta realitat, hi ha a grans trets dues possibilitats: la de la persona que entra en la polític perquè creu en unes idees i en un model de societat, i per tant aspira a sumar el màxim de gent en el seu projecte; o la del qui, per a viure de la política, s’apunta a les idees majoritàries per tal d’assegurar-se una posició de poder.
Són dues concepcions radicalment diferents: la del qui vol assolir el poder (com tot polític) per tal de transformar la societat conforme a les seves idees, o a la del qui per assolir o mantenir-se al poder no té inconvenient a renunciar a les seves idees i adaptar-se a les de la majoria. S’aspira al lideratge per portar el país cap a uns objectius considerats ideals, o s’aspira a viure de la política a base d’acomodar-se a la posició més fàcil. És com els qui fan programes de televisió escombraria perquè, diuen, això és el que ven i el que vol la gent, sense cap voluntat d’oferir uns continguts de qualitat amb la idea per aixecar el nivell cultural del país. En èpoques de crisi, per exemple, és el que fan molts polítics de l’extrema dreta, que saben que atiant el racisme i la xenofòbia poden aconseguir vots i, per tant, parcel·les de poder. I és el perill de molts partits que ocupen la part central del pensament majoritari: al costat dels qui de veritat creuen en aquest posicionament central i treballen per mantenir-lo, hi ha els qui s’hi apunten només perquè saben que hi tenen moltes més possibilitats d’assolir l’èxit personal en la política.
Una cosa és que un partit o un polític cregui que la independència no sigui l’opció més bona per a Catalunya i que, conseqüentment, defensi una altra opció de tipus federal o autonomista. Res a dir. Ara bé, una altra cosa ben diferent és que algú faci el plantejament a la inversa i digui que renuncia a l’opció independentista perquè no li permetria assolir o mantenir-se al poder.
És una perillosa perversió de la política. Durant el franquisme era l’opció dels qui, per ser al poder, s’apuntaven a les tesis del règim; és l’opció dels immobilistes que ja els va bé mantenir l’actual situació perquè els és un valor segur i no volen córrer cap risc personal, encara que sigui a costa de perpetuar una situació injusta i perjudicial per al país; i també és l’opció dels qui veuen que la xenofòbia també els pot donar rèdits.
