Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Acatant sentències del partit minoritari

abril 18th, 2012 · No Comments · Llengües, Polí­tica Espanyola

Tal com era de preveure, el Tribunal Suprem ha rebutjat el recurs presentat per l’Ajuntament de Barcelona contra la supressió de determinats articles del Reglament municipal d’Ús del català que consideraven la llengua pròpia de Catalunya com a llengua d’ús preferent. Era de preveure perquè en cas cas no es tracta d’un litigi jurídic, sinó estrictament polític, i de partit. Hauria estat d’ingenus esperar una sentència d’un altre signe; com a molt, es podia esperar la resolució del TC per veure quin tripijoc de paraules pseudotècniques faria servir per a justificar el seu alineament amb les tesis del Partit Popular.

 

I la resolució no és precisament decebedora en aquest sentit. Aquest simulacre de Tribunal al·lega que l’”ús preferent del català causaria un perjudici d’impossible reparació per al castellà”. Que què vol dir aquesta frase? Absolutament res. Tothom sap que l’ús preferent del català implica només això, que l’administració local utilitzarà normalment el català, sense que això vulgui dir que no pugui utilitzar el castellà quan se li demani. Aleshores, on és el perjudici per al castellà? I si algú considera que es un perjudici el fet que d’entrada l’administració usi el català, i que calgui demanar-ho explícitament que es vulgui que ho faci en castellà, d’això se’n diu d’”impossible reparació”? Però és igual: el Tribunal Suprem escriu això com podria haver escrit qualsevol altra bajanada, perquè el que fa no és altra cosa que la imposició d’un criteri de partit; els arguments jurídics no hi pinten res.

 

És per això que sobta que l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, digui que espera que la sentència final que haurà de dictar el TSJC acabi essent favorable al català. No és creïble pensar que el partit canviï d’actitud en la seva croada contra la llengua catalana. I el que és preocupant és que Trias acati la resolució d’aquest TC que té una representació minoritària al Consistori barceloní a través del Partit Popular. Si no som capaços de fer front a agressions en temes relativament insignificants com aquest, com podem pretendre algun dia fer front a l’Estat per a alliberar-nos definitivament en l’exercici del dret a decidir?

Tags:

Un nou Contracte per Catalunya

abril 17th, 2012 · No Comments · Política catalana

Un dels principals esculls per avançar cap a la independència és el sectarisme i l’esmicolament que pateix el moviment sobiranista. Tothom té dret a tenir i a defensar les seves idees, i per tant a crear noves organitzacions si creu que cap de les existents no el satisfà plenament. Però és evident que no és cap bon símptoma l’aparició constant de nova associacions i plataformes.

 

Ara mateix, acabo de descobrir a la xarxa una plataforma que s’autoanomena “Contracte per Catalunya”. Un nom que em recorda aquella proposta electoral que en format llibre va presentar en el seu moment l’aleshores Secretari General d’ERC, Àngel Colom. El decàleg ideològic d’aquest Contracte per Catalunya no és que aporti massa res de nou: és un plantejament independentista com el que fan molts altres grups, partits, moviments o organitzacions independentistes. Un de més. Res a dir si no fos perquè al facebook es presenta com “l’única plataforma cívica i transversal…” i acaba dient que “és l’eina definitiva per aconseguir la independència de Catalunya”. Aquest és el problema; això és el que ens perd. Aquesta absurda pretensió de ser els “únics” i, a més, l’element clau per a assolir l’objectiu de país. Desconec qui hi ha al darrer, però està clar que no podem esperar gaire res de qui es considera ser l’únic i l’imprescindible.

 

De fet, si avui hi ha algú que considera que cap de les organitzacions existents no li serveix per a treballar per al país, jo diria que s’ha equivocat de país. Ja sabem que si algú pretén trobar el grup ideal que s’ajusti plenament a la seva manera de pensar acabarà fent un grup unipersonal. Difícilment podrà aglutinar res qui és incapaç d’adaptar-se i de treballar amb cap de les organitzacions actuals.

Tags:

Ens mereixem aquesta monarquia?

abril 16th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Formar part d’aquest Estat anomenat Espanya inclou haver de suportar una monarquia com aquesta. És lògic que els més antimonàrquics aprofitin l’ocasió per a carregar contra una monarquia que ens ofereix espectacles denigrants cada dia: pressupostos d’escàndol, administració opaca, comptes fraudulents a l’estranger, negocis tèrbols a part de les estafes vàries d’un gendre que va entendre que formar per de la família reial equivalia tenir carta blanca, corredisses mal dissimulades de faldilles, infidelitats conjugals, pràctiques de tir il·legals per a menors, i ara una indecent cacera d’elefants.

 

Les forces democràtiques espanyoles, que no són pas massa, han posat el crit el cel en veure que quan el país està immers en una profunda crisi, que hi ha molts ciutadans que estan travessant per una situació crítica, el reietó no té els mínims escrúpols, vergonya o dignitat i se’n va de cacera a l’Àfrica. Alguns espanyols pensen que potser ha arribat el moment d’acabat amb aquesta comèdia, però molt pocs gosen dir-ho en veu alta, i com a molt demanen una mica més de responsabilitat al monarca. El Govern encobridor d’aquesta disbauxa de la monarquia ha quedat en evidència per un accident domèstic; o com a mínim és la versió oficial, com ho era allò del cop de porta que li havia provocat un ull morat. Si li van tapar la covardia amb què es va comportar aquell 23 de febrer, com no li han d’encobrir un simple joc d’infidelitats o una cacera en temps de crisi. Els monàrquics i la monarquia esperaran que passi el temporal i, amb una mica de sort d’aquí a pocs dies o setmanes, si no apareix un nou escàndol, ja ningú recordarà l’incident.  

 

Sincerament, ja s’ho faran. El problema per als catalans no és la monarquia espanyola, per caduca, indecent i deshonesta que sigui, sinó l’estultícia dels nostres dirigents que s’entesten a fer-nos quedar sotmesos a aquests estat de fireta que té la monarquia que es mereix. Ens mereixem nosaltres tenir aquesta classe dirigent que és incapaç de tenir un acte de dignitat i desfer-se del jou espanyol?

Tags:

La crisi econòmica com a excusa

abril 15th, 2012 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola, Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Si fos dels qui creuen que com pitjor van les coses millor, hauria d’estar eufòric. Pitjor no poden anar les coses en tots els àmbits: el Govern del PP s’ha desbocat en contra de Catalunya, fonamentalment en contra de Catalunya, i no fa ni una sola passa que no tingui la motivació de laminar el nostre autogovern, discriminar i marginar la llengua catalana, o ofegar la nostra economia; el Govern de CiU no reacciona, més enllà de declaracions relativament altisonants que són desmentides minuts després per la connivència amb el suposat agressor; i tot això sota l’amenaça d’unes pèssimes perspectives econòmiques generals, enfront de les quals sembla que no tinguem recursos ni capacitat per a fer-hi res.

 

Potser és, en part, per això que alguns creuen que estem a les portes d’arribar a la independència, perquè la situació tan desastrosa que patim forçosament haurà de derivar cap a un esclat de la ciutadania. És cert que les adversitats i les agressions poden despertar la consciència de molta gent, tal com es deia que l’Aznar havia estat una magnífica fàbrica d’independentistes, i el descontentament actual sembla que hauria de ser més que suficient per acabar de decidir la majoria del país. Però precisament és aquesta situació econòmica general, que sembla estar fora del nostre abast, el que pot fer malbaratar l’ocasió.

 

Almenys aquest és l’argument que esgrimeix el Partit Popular i els seus acòlits, no ja per frenar qualsevol temptativa independentista, sinó per neutralitzar les demanades d’un tracte més just per a Catalunya. Són capaços fins i tot d’admetre la possibilitat de parlar de qualsevol tema, però, això sí, un cop hagi passat la crisi; quan tothom sap que ni abans de la crisi no volien parlar-ne ni després tampoc hi voldran saber res. Pacte fiscal? deia la vicepresidenta espanyola; ara l’únic pacte fiscal que convé a Espanya és el de controlar el dèficit dels comptes públics. I, està clar, l’ajustament econòmic es planifica per tal de collar o ofegar les autonomies, i especialment la catalana. 

 

Les urgències econòmiques, tanmateix reals, també semblen fer forat en l’estat d’ànim del Govern català que cedeix una i altra vegada a les exigències del govern del PP. Perquè si, com admet el mateix Govern català, la situació econòmica ve agreujada pel dèficit fiscal i pels deutes i incompliments de l’Estat, no té cap sentit que continuïn fent la gara-gara amb el poder espanyol que ens asfixia i procurant posar tota mena de pedaços a partir de les receptes de l’Estat. La recepta és tota una altra, molt més radical i arriscada, però alhora molt més real i efectiva.

 

Perquè el tema ja no és que la política econòmica del Govern català, subordinada a l’espanyola, agreugi cada vegada més la crisi i empitjori el benestar de la majoria, sinó que actua de fre a les aspiracions nacionals i pot malbaratar una ocasió d’or per a alliberar-nos de l’Estat espanyol. Encara que sigui per una motivació diferent, la crisi econòmica és tant per a CiU com per al PP una excusa per a neutralitzar el moviment independentista, fins i tot a les seves files.

Tags:

Discriminats per patriotisme

abril 14th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Si féssim un exercici d’imaginació, gens fàcil per cert, i ens poséssim en la situació de ser espanyols, i de sentir Madrid com la nostra capital, trobaríem notícies igualment sorprenents i que ens haurien de revoltar gairebé igual que veient-les des de la perspectiva no espanyola. Un 55’7% dels capitals estrangers invertits a l’Estat espanyol van anar a parar directament a Madrid. Un percentatge escandalós que es repeteix en tantes altres situacions, com les inversions de l’Estat en matèria de Cultura, per exemple.

 

Des de la perspectiva catalana és clar: l’Estat espanyol té un tracte clarament discriminatori envers Catalunya. Res de nou ni casual; forma part d’un pla preestablert per ofegar l’economia catalana, ho sabem de sobres. Però tornem al supòsit imaginari inicial: des de la perspectiva espanyola, d’un ciutadà de Sevilla, de Càceres o de Santander, aquesta mena de dades haurien de ser igualment escandaloses. Com pot ser que un Estat menyspreï tant el seu país com per a permetre tantes desigualtats? Com pot ser que les protestes per un centralisme tan desaforat siguin tan mínimes? No es tracta de tenir o no competències autonòmiques que ara mateix l’Esperanza Aguirre voldria eliminar, sinó de donar als diferents territoris i ciutadans del país un tracte tan discriminatori. De fet, deu tenir la seva part de raó des del moment que, per a molts, les competències autonòmiques no tenen cap altre sentit que el de l’eficàcia de la gestió dels serveis,

 

Se m’acut que també els catalans hi devem tenir una part de culpa en tot això. Una possible explicació pot ser que per part de molts espanyols, el centralisme acaparador de la capital és imprescindible per a evitar l’aparició d’altres capitals, com la catalana, és clar. Són capaços d’acceptar qualsevol discriminació si és en bé de la pàtria.

Tags:

A ells, també els odien

abril 13th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Encara no havia girat cua l’Alícia Sánchez Camacho del despatx de la vicepresidenta espanyola on, segons ella havia començat a plantejar la seva proposta de Pacte Fiscal, que ja es burlaven d’ella dient públicament que de pactes fiscals, res de res. I que tot allò que havia dit l’Alícia Sánchez Camacho en contra de les retallades dela Generalitaten matèria de sanitat i d’educació, s’ho haurà d’empassar perquè ara n’haurà de defensar de molt més dures que aquelles que ella denunciava.

 

Ho deia fa ben pocs dies: els espanyols no en tenen mai prou en dominar i espoliar els catalans, sinó que, en el seu esperit colonialista, han de posar en evidència i ridiculitzar els seus subjugats. I aquí no hi ha color polític que hi valgui: ho feia el PSOE i ho fa el PP. Els paper dels nacionalistes catalans és, lògicament, el de no acceptar aquest tracte vexatori i procurar alliberar-se del jou que ens imposen. En canvi, els nacionalistes espanyols de Catalunya, majoritàriament al PP i a C’s però també al PSC, tenen un paper més galdós. D’una banda, voldrien convèncer-nos de la bondat de romandre al si de l’Estat espanyol i fan tots els esforços imaginables per a justificar o dissimular els atacs dels poders de l’Estat. De l’altra, intenten guanyar-se les simpaties dels seus superiors a Madrid, amb l’esperança d’obtenir-ne algun benefici. Però, el seu paper resulta més esperpèntic quan volen presentar-se ells com a model de catalans que saben dialogar i col·laborar amb Espanya, i que se suposa que han de rebre un tracte cordial i comprensiu per part de l’imperi.

 

Però, no. Espanya, i en concret les classes dirigents espanyoles, odien Catalunya, la seva llengua, la seva cultura i la seva manera de ser. Però aquest odi no es limita als sectors que defensen una personalitat pròpia sinó que els inclou, i d’una manera ben específica, a ells mateixos, als catalans que defensen el nacionalisme espanyol. Els menyspreen per ser catalans, com a tots, però també per tenir tan poc respecte per les seves pròpies arrels; seria allò tan clàssic de “Roma no paga els traïdors”. Al PP espanyol li importa ben poc deixar en ridícul l’Alícia Camacho, de la mateixa manera que el Zapatero menystenia Maragall o Montilla.

Tags:

Polítiques suïcides per a una fallida final

abril 12th, 2012 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

Després d’uns anys d’incerteses i divagacions amb un Govern socialista que no va saber ni preveure ni afrontar directament la crisi, el nou Govern popular n’ha tingut prou amb tres mesos per demostrar la seva incapacitat no només per a fer-nos sortir de la crisi sinó per a dirigir un govern amb un mínim de cara i ulls. Estàvem malament, és cert; però en pocs mesos ha aconseguit empitjorar, i molt, la situació econòmica del país i sobretot la dels ciutadans. És capaç de fer-nos enyorar el Zapatero.

 

Costa de creure que el Govern Rajoy pensés que, aplicant les mesures que li demanava Alemanya i el Banc Central europeu, tothom l’aplaudiria i els mercats li farien confiança. Seria tant com admetre la seva més absoluta niciesa i manca de preparació tècnica; com a mínim el Ministre d’economia és un expert en especulacions vàries, fallides i engalipades múltiples. De la mateixa manera que quan es va proposar (per no dir obligar) a Grècia que acceptés un rescat, tothom sabia que era una trampa per als grecs i que de cap de les maneres no eren ells els destinataris dels diners que s’hi abocaven, també les “recomanacions” que es fan al Govern espanyol van en la mateixa direcció. El primer rescat era posar-los una soga al coll que poc temps després precisaria un segon rescat, per a acabar derivant en una fallida total. El Ministre espanyol ja comença a preparar el terreny dient que “de moment” no necessitem el rescat.

 

Cada vegada que el Govern espanyol emprèn una mesura per a acontentar els mercats, és a dir els financers i especuladors, se li riuen les gràcies, però immediatament se li recorda que l’esforç fet és encara insuficient. No perquè sigui realment insuficient, sinó perquè si el Govern els ha fet cas vol dir que és vulnerable; i els llops ataquen sobretot les preses més vulnerables. L’objectiu és eliminar totes les conquestes socials dels darrers trenta o quaranta anys, i posar la legislació i l’estructura dels estats a la mida dels grans poders econòmics. Si el Govern s’hi posa bé, és qüestió de pressionar-lo perquè acceleri aquestes reformes en contra del país i de la gent. I, a aquest pas, amb aquesta política suïcida, anem de pet cap a la fallida.

Tags:

L’eficàcia del PPC i la Camacho, inqüestionable

abril 11th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

Des del primer moment, el Partit Popular de Catalunya va amenaçar els catalans que volia ser decisiu en la política del país. En aquest sentit no ha pas enganyat a ningú. I s’ha de reconèixer que ha complert amb la seva paraula, comptant, això sí, amb la complicitat de CiU. Confonent el que haurien de ser funcions de partit amb les funcions pròpiament institucionals, la senyora Alicia Sánchez Camacho ja va advertir que s’erigiria com a pont entre la política catalana i el Govern espanyol.

 

Mariano Rajoy probablement hauria tingut un mínim d’escrúpols a l’hora d’incomplir les seves promeses electorals o de fer exactament a l’inrevés del que havia fet quan era a l’oposició. Però, un individu com el Fernández Díaz va tirar pel dret dient que allò que ells reclamaven al Govern socialista, ells tampoc ho complirien “ni en broma”. Les promeses i els compromisos són només per als imbècils que se’ls creuen. Probablement, tampoc el Ministre Montoro hauria gosat negligir una llei orgànica com és l’Estatut i no incloure en els pressupostos de l’Estat la partida obligada per llei corresponent a inversions a Catalunya; però l’Alícia Sánchez Camacho, li devia dir que no patís, que amb els catalans tot s’hi val, i més comptant amb la inexistència d’un Govern mínimament autònom. Gràcies al PPC, l’Estat s’estalviarà de pagar els deutes contrets amb Catalunya, i s’estalviarà d’incloure en els pressupostos les inversions que marca l’Estatut. Gràcies al PPC i ala Camacho, continuarem tenint un servei de rodalies deplorable, ni el metro ni el tren no arribaran ala T1 de l’aeroport del Prat, podrem allargar la concessió de les autopistes de peatge de Catalunya per a garantir la gratuïtat de les de Madrid, podrem evitar tenir una sanitat capdavantera posant-la al nivell de la mediocritat general de l’Estat, i en general el país mantindrà la seva davallada en tots els camps, i la sortida de la crisi cada vegada quedarà més lluny.

 

Però l’eficàcia dela Camacho, que ara ja ens amenaça amb pactar pel seu compte una nou model fiscal per acabar d’escanyar l’economia catalana, no hauria estat possible sense la complicitat i el vassallatge que li ret el Govern de CiU. Rajoy pot amenaçar de continuar retallant l’autogovern i el finançament de Catalunya perquè compta que, faci el que faci, no deixarà de tenir el suport de CiU per a aprovar els pressupostos dela Generalitat(per als pressupostos de l’Estat no els necessita per a res). El Govern farà quatre declaracions de cara a la galeria, simulant enuig i disconformitat,  però tot seguit s’ajupirà en acte de submissió al Govern espanyol i a la seva delegació a Catalunya, capitanejada per l’Alícia que no és precisament la del País de les Meravelles.

Tags:

L’actiu paper de l’ONU en la crisi siriana

abril 10th, 2012 · No Comments · Internacional

El que no es pot pas fer és acusar de passivitat les Nacions Unides en relació a la crisi siriana. Des del primer moment, les Nacions Unides i en general les principals potències mundials van entendre que els moviments de revolta a Síria no podien ser tractats amb el mateix patró que els d’Egipte o de Líbia. En tots els casos els règims de Mubarak, de Gaddafi, com el de Bashar Al-Assad, eren règims molt ben vistos per occident, sobretot a partir del moment que aquests van acceptar obrir els seus recursos a l’explotació per part d’empreses foranes i exercir un cert contrapès a l’islamisme més radical de l’Iran.

 

L’acabament, però, del conflicte a Egipte primer, i a Líbia després, va posar en evidència el nivell de criminalitat, conegut i emparat fins aleshores, del règim de Bashar Al-Assad, amb l’agreujant de ser excessivament difós pels mitjans de comunicació. Rússia i Xina, que tenen molt més controlat el tema mediàtic i molts menys escrúpols a l’hora de defensar la violència contra el poble, van oposar-se a les tímides iniciatives de condemna de les Nacions Unides, i van utilitzar el recurs del veto, inexplicable en cap institució de caràcter democràtic, per tal que no prosperessin.La LligaÀrab i les mateixes Nacions Unides van fer un simulacre d’intent negociador, amb Kofi Annan com a delegat especial. En realitat, no es tractava en cap cas d’imposar al règim terrorista d’Al-Assad la fi dels atacs contra el poble sirià, sinó de convèncer-lo que calia fer-ho amb més discreció per tal de no incomodar les anomenades democràcies occidentals civilitzades. L’objectiu era anar allargant el tema per tal de donar temps al dictador perquè pogués aniquilar els seus opositors.

 

El cinisme va arribar al seu punt àlgid quan es va acordar donar un termini al Govern sirià perquè cessessin els atacs contra la població amb artilleria pesada; calia fer-ho, en tot cas, amb les armes convencionals, més dissimuladament, i de tota manera se li donava fins avui dimarts perquè completés la tasca de liquidació de l’oposició democràtica. I, de fet, ja estava pactat que el Govern sirià trobaria qualsevol excusa per a no haver de complir ni tan sols el compromís de no bombardejar les poblacions rebels. De cap de les maners es pot acusar les Nacions Unides de passivitat en tot aquest afer; l’ONU ha estat còmplice i encobridor actiu dels crims del règim terrorista d’Al-Assad

Tags:

Lula da Silva, un Premi Internacional Catalunya molt oportú

abril 9th, 2012 · No Comments · Economia, Internacional, Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Hi ha premis que s’atorguen en funció d’uns mèrits més o menys objectius: uns èxits esportius, una trajectòria artística, l’assoliment d’una determinada fita… Però n’hi ha d’altres que tenen més una connotació ideològica o una valoració més subjectiva. És el cas del Premi Internacional Catalunya que està destinat a “persones que han contribuït decisivament amb el seu treball creador a desenvolupar els valors culturals, científics o humans arreu del món”; i, naturalment, els valors no sempre seran els mateixos per a tothom.

 

Enguany, en la seva XXIVa edició, el guardó ha estat per a l’expresident del Brasil Luiz Inácio Lula Da Silva. Em sembla una decisió prou encertada des de tots els punts de vista. Llula de Silva, que es vantava ell mateix de ser un President que sense títols universitaris havia creat més universitats que cap altre dels seus predecessors, ha fet possible un miracle econòmic al Brasil, convertint aquest país en una potència emergent. I ha passat al capdavant de molts altres països que fins fa poc se’l miraven amb la prepotència amb què el món occidental acostuma a mirar-se els països subdesenvolupats. El país és immens, en territori, en diversitat de pobles, i en desigualtats i mancances forjades al llarg de la seva història, i per tant són encara moltes les assignatures pendents en tots els àmbits. Però ha fet un pas de gegant, impensable fa poc només una dècada.

 

Curiosa, però, la justificació que en fa el mateix jurat, ja que molts dels mèrits que li atribueix serien obvietats (com ara l’honradesa, el no dogmatisme, el tenir criteri propi, i sobretot el fet de treballar per afavorir la majoria i per aixecar el seu país..), si no fos perquè resulten realment insòlites en el món de la política.

 

Però encara resulta més curiosa és la defensa que n’ha fet el President dela Generalitat, Artur Mas. Curiosa, en aquest cas, perquè li atribueix uns mèrits que són exactament el contrari del que està fent ell (ell i la resta de governs conservadors d’Europa). Per exemple, diu que Lula ha estat premiat “per la seva política al servei d’un creixement econòmic just”, quan aquí (llegeiu Catalunya Estat espanyol, Europa) s’està fent una política al servei dels grans poders econòmics i en detriment d’un creixement econòmic just. Diu el President Mas que “ha posat el seu país, el Brasil, al capdavant de la globalització, creant una classe mitjana i afavorint un repartiment més just de la riquesa i de les oportunitats”, quan aquí el que estem fent és anar cap a la liquidació d’aquesta classe mitjana i propiciar un repartiment més injust i més desigual de la riquesa. El president també ha explicat que el guardó ha estat “pel seu peculiar tarannà personal, des del qual ha estat capaç d’afrontar-se amb imaginació i molt coratge a la pobresa i a la desigualtat”, quan aquí, sense cap mena de tarannà i criteri personal hem posat la política al servei dels grans interessos econòmics, sabent que això comporta més pobresa, més atur, més precarietat, més inseguretat, menys drets socials, i per tant també més deute públic.

El President dela Generalitatencara hi podia haver afegit que el creixement econòmic del Brasil va ser possible perquè el seu President va saber enfrontar-se amb el FMI i no va fer cas de les seves recomanacions, cosa per la qual va ser molt criticat al principi, està clar. Podia haver dit que, com ha demostrat Lula da Silva, i els dirigents d’algun altre país com ara Islàndia, no és cert que no hi hagi cap més opció per a sortir de la crisi que la que ens obliguen els mercats financers. De fet, amb les actuals polítiques econòmiques estem abocats a anar rodolant pendent avall fins a la fallida final, si no reaccionem a temps.

Benvingut el Premi Internacional Catalunya per a l’expresident brasiler Lula da Silva. No sé si la seva malaltia li permetrà acudir a la rebre el guardó, però no cal que esperem escoltar les seves paraules: podem directament prendre bona nota de com es pot sortir de la crisi si el qui comanda l’economia del país és capaç de no seguir els dictats dels qui han generat la crisi, i només estan obsessionats perquè siguem els ciutadans els qui paguem les conseqüències de la seva mala gestió.

Tags: