Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Per què no es detenen els violents?

abril 8th, 2012 · No Comments · Política catalana

Ho deia dies enrere. Les imatges que tots vam poder veure per la televisió eren prou nítides i precises; hi queden perfectament identificats els individus que provocaven estralls indiscriminadament. Per això, era bastant unànime el clam perquè es castiguin aquesta mena de delinqüents, fins i tot es condemnaven els fets des de posicions d’esquerres, perquè era evident que no es tractava d’elements antisistema sinó de simples delinqüents que s’aprofitaven de la situació i que, al capdavall, anaven en contra dels objectius de la vaga general.

 

A ningú va sorprendre, doncs, el nombre de detencions. Ben al contrari, el que sorprèn és que moltes de les cares visibles, i perfectament identificades com a autors del trencament i saqueig de botigues i de destrosses del mobiliari urbà, no figuren entre les persones detingudes. I, no deu ser pas per casualitat, que els qui han ingressat a la presó després d’haver declarat davant del jutge són precisament persones que no van participar en els aldarulls violents de la tarda sinó en els piquets de vaga del matí. Per això, fa molta por la proposta del Govern espanyol d’equiparar aquesta violència urbana amb l’anomenat terrorisme de baixa intensitat; perquè hi ha el convenciment que no es vol anar contra els violents sinó contra els moviments alternatius i de protesta. Amb l’actual legislació, si els autors dels aldarulls i de les destrosses del dia de la vaga són al carrer és única i estrictament per la voluntat expressa dels cossos de seguretat que no els han detingut, tenint proves evident de la seva responsabilitat en els fets, o per la decisió arbitrària d’una Justícia que escull les víctimes en funció de la ideologia política i no de la gravetat dels delictes comesos.

 

Hem vist massa vegades com els jutges absolien actes d’evident i injustificable violència gratuïta dels cossos de seguretat; com des dels poders polítics es justificava la barbàrie perfectament caricaturitzada per un Programa televisiu com Polònia, quan mostrava una policia embogida per apallissar adolescents; com gossos enfollits, amagats sota un casc, s’acarnissaven contra manifestants contra els quals no tenien res a imputar-los i per tant no pretenien detenir-los… Amb la mateixa contundència que podem condemnar els actes de violència gratuïta, que no tenen res a veure ni tan sols amb els moviments alternatius, condemnem aquest sistema polític, policial i judicial que utilitza igualment la violència al seu arbitri.

Tags:

Invertir a Argentina és la bicoca?

abril 7th, 2012 · No Comments · Economia

El Govern d’Argentina sembla disposat a posar fre a l’espoli de l’empresa REPSOL sobre els seus recursos. D’entrada, pretén que una part dels beneficis obtinguts amb la seva activitat en terres argentines reverteixin al país en forma de noves inversions. Ja veurem si se’n sortirà la presidenta Cristina Fernández de Kirchner, perquè aquestes corporacions estan molt acostumades a espoliar sense miraments, i en tot cas amb una petita quota de corrupció al polític de torn.

 

El sistema tradicional de les inversions als països subdesenvolupats, o en vies de desenvolupament, el podríem resumir de la següent manera. Les grans corporacions, aprofitant que un d’aquests Estats no té mitjans per a explotar els propis recursos naturals o per a crear les seves indústries i en canvi té necessitat d’oferir llocs de treball a la seva gent i d’obtenir uns mínims beneficis (això sense comptar amb els dirigents locals que es venen directament en benefici propi), imposen les seves condicions. D’entrada, aquestes companyies no només reben l’aval de l’Estat que les “acull” sinó que és la mateixa banca local la que fa el primer crèdit per a iniciar l’explotació, de manera que en realitat l’empresa estrangera no ha portat inversió real de fora cap al país, sinó que s’ha servit del seus mateixos recursos, que probablement aquesta banca haurà hagut de sostreure d’altres possibles inversions al país. Tractant-se de grans corporacions, amb capacitat d’influència sobre altres grups i institucions internacionals, imposen unes condicions molt avantatjoses, com ara en temes laborals, no haver de tenir en compte el respecte pel medi ambient, infraestructures a càrrec de l’Estat, garantia de seguretat per evitar protestes veïnals o dels treballadors, etc. I, a sobre, se’ls concedeix un sistema de gaire bé immunitat fiscal, de manera que poden treure del país pràcticament lliures d’impostos els seus beneficis.

 

Si la inversió no resultés exitosa, la companyia abandona i és l’Estat qui n’ha d’assumir les pèrdues. Però si hi ha beneficis aquests són majoritàriament per a l’empresa que els pot treure del país; en realitat, no hi haurà hagut injecció de capitals, sinó fuga. L’exigència del Govern argentí amb la companyia REPSOL és de mínims, i encara sense garanties de sortir-se’n. I tot i així, de ben segur que la multinacional trobarà la manera d’evadir els seus compromisos amb el país que li ha permès fer tants beneficis. Si no pot subornar els polítics, com acostuma a ser habitual, ja s’empescarà qualsevol mètode d’enginyeria financera i fiscal per a camuflar els seus beneficis.

Tags:

Grans per a fer què?

abril 6th, 2012 · No Comments · General

És curiós que fins i tot experts en temes d’economia, quan parlen del procés de fusions de caixes i d’entitats bancàries, ho fan en termes gaire bé infantils com si es tractés d’una competició per veure quina serà al final l’entitat més gran. Vist així, el BBVA va guanyar la partida al Santander en comprar UNNIM, i ara ha estat Caixabank la que ha passat a liderar aquesta mena de cursa en absorvir Banca Cívica. Hom diria que es tracta d’una mena de joc, sense considerar altres aspectes més rellevants del paper de la banca en un país.

 

Al mateix temps, la petita Caixa d’Enginyers presentava aquests dies el seu balanç del2011. Haaugmentat els seus beneficis en més d’un 5% respecte a l’any anterior, tot i haver incrementat la provisió creditícia, i manté una de les quotes de morositat més baixes de l’Estat; tot plegat li permet complir perfectament amb els coeficients de solvència que marca la normativa nacional i l’europea, alhora que ha pogut incrementar en un 20% l’aportació a l’obra social. Una situació relativament semblant a la que tenia, per exemple, Caixa de Manresa abans de cometre l’estupidesa d’autoliquidar-se entrant en el joc de les fusions. I és que la rendibilitat i la solvència d’una entitat financera, igual que la d’una empresa o d’un país, no depèn només ni fonamentalment del seu tamany. Hi ha petites entitats, petites empreses o petits països que són altament viables i rendibles. En el cas de Caixabank, per exemple, des de fa temps més aviat utilitza fons dels catalans per a invertir i donar suport a empreses foranes que no pas aprofita la seva expansió per atreure capital forà per a projectes de país.

 

No dubto que els directius de l’entitat poden treure extraordinaris beneficis particulars d’aquest procés d’absorcions i d’expansió. El que no està tan clar és que de tot plegat se’n beneficiïn ni els clients dela Caixani la seva Obra Social. En tot cas, el servei que l’entitat pot fer al país, i que és imprescindible per al país, no depèn del pes que l’entitat tingui al conjunt de l’Estat, sinó de la seva fortalesa i la seva voluntat de ser una entitat al servei de Catalunya.

Tags:

Se’ls ha fet la llum o repapiegen

abril 5th, 2012 · No Comments · Política catalana

L’ex Consellera de Salut Marina Geli ja deu donar per acabada la seva carrera política, si fem cas de les seves darreres declaracions. “Jo defenso que Catalunya té vocació d’Estat i és una nació. Això ja no és discutible. I crec que el PSC ha d’admetre que Catalunya té vocació d’Estat”. Sembla que vulgui emular el President Pujol, que no s’havia adonat de la pantomima que estava representant com a mini president d’una Generalitat subjugada i ofegada per Madrid, fins que ha deixat de ser-ho. Quelcom de semblant feia el també ex Conseller Castells en afirmar que “una Catalunya independent és viable”.

 

Però, què els agafa a tots els ex que de cop i volta descobreixen allò que ells sempre havien negat i que amb tanta insistència se’ls volia fer veure? Quan tenien els ressorts de l’administració, que coneixien de primera mà i amb tots els detalls, la situació real del país, amb tots els entrebancs i paranys que ens posaven des de Madrid, ells semblaven complaguts amb una situació de dependència i insistien en un absurd, utòpic i ridícul encaix de Catalunya a Espanya. Un encaix que no era volgut, deliberadament, per Espanya, és clar. Era llavors quan podien haver exercit el lideratge que s’espera d’un polític, i haver conduït el país cap al seu alliberament; de ben segur que la població els hauria seguit a ulls clucs. Però, no. Llavors van callar i van col·laborar amb l’espoli, actuant de fre a les aspiracions de la societat catalana; llavors, amb el cul ben agafat a la cadira, tot eren justificacions i promeses d’avançar cap enlloc.

 

Algú dirà allò de “val més tard que mai”, o “ja era hora que se n’adonessin”. Altres voldran veure en aquestes conversions tardanes a l’independentisme un senyal que ens estem acostant a la victòria final. Potser, sí. Però, no ho oblidem, l’argumentació dels espanyols serà tota una altra:la Geli, com en Castells o en Pujol, ja jubilats, repapiegen.

Tags:

Uns pressupostos per a Espanya

abril 4th, 2012 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

La presentació dels pressupostos generals de l’Estat no ha estat cap sorpresa per a Catalunya. Absolutament tothom sabia que en aquests pressupostos ni tan sols s’inclourien els deutes que l’Estat té amb Catalunya; en els dels Governs socialistes, a vegades s’incloïen aquestes partides, però després no eren liquidades, tal com feia també amb les inversions que les pressupostava però després no les executava. És la diferència entre populars i socialistes espanyols.

 

El Partit Popular, tot un exemple de corrupció i de deshonestat, havia reclamat al Govern de Zapatero que pagués el deute derivat de la disposició addicional tercera de l’Estatut. Però tan bon punt van haver guanyat les eleccions, els mateixos que hi havien votat a favor, com el ministre Fernández Díaz, ja van dir que “ni en broma”. Un indicador de la seva baixesa i indignitat. Per tant, estava cantat que una vegada més es passarien pel forro l’Estatut i els compromisos. S’ha de creure que quan Duran i Lleida afirmava estar convençut que el Partit Popular pagaria aquest deute (no pas tot el deute, naturalment) ho deia en broma o en un estat que no li permetria posar-se al volant. Difícilment, cap persona que estigui en els seus cabals podia arribar a pensar que en els pressupostos de l’Estat s’inclogués cap partida per a satisfer, ni que fos en part, els 11.000 milions que l’Estat deu a Catalunya, i que evidentment no està disposat a pagar.

 

En qualsevol comptabilitat, els deutes pendents de cobrar s’inclouen en el capítol d’actius, mentre que els que s’han de pagar formen part del passiu. Els comptes, doncs, serien molt diferents tant per a Catalunya com per a Espanya. El que passa és que el deute de l’Estat envers Catalunya, des d’aquí hauríem de considerar-lo com un valor escombraria. S’ha de ser força imbècil per continuar confiant, pactant o col·laborant, amb qui ens estafa de forma permanent.

Tags:

Madrid ens tracta tal com ens mereixem

abril 3rd, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Ahir, el Govern espanyol donava per completats els seus plans de millora de rodalies de Madrid i de Barcelona: uns quants milers de milions invertits per a connectar l’aeroport de Barajas i les principals poblacions de l’entorn amb la capital espanyola; mentre que a les rodalies de Barcelona no s’ha invertit ni un 6% del promès (un percentatge relativament alt per ser una promesa del Govern espanyol) i les línies cauen a trossos. Ambdós plans de millora es van projectar alhora, i s’han conclòs alhora d’acord amb els plans dels diferents governs socialistes i populars.

 

És el resultat d’un treball conscient i deliberat dels socialistes i populars catalans, els mateixos que s’oposen frontalment al concert econòmic o a qualsevol altra fórmula de finançament que permeti a Catalunya gestionar els seus recursos i que doti el país dels mitjans per a garantir un ensenyament, una sanitat i uns serveis públics de qualitat. És cert que això s’ha fet amb la connivència de la resta dels components del tripartit i de CiU, perquè no s’hi han oposat com calia i, fins i tot, han tingut el desvergonyiment de simular sorpresa i enuig pel tracte donat a Catalunya. La notícia d’ahir no era cap notícia: s’ha complert tot tal com estava previst, amb la planificació deliberada dels uns i la complicitat dels altres. És el preu de formar part d’Espanya, d’una Espanya que ens odia i que vol aniquilar-nos també econòmicament.

 

Està clar que sempre hi ha aquella mena de voltors a qui no fa res justificar i col·laborar amb l’espoli i la destrucció del país a canvi d’un ministeri, d’una secretaria general o del lideratge de la secció regional del partit. Anem de cap a l’abisme; ja ho sabem que és degut a les agressions incessants dels diferents governs espanyols, però també amb la complicitat imprescindible dels qui encara s’obstinen a evitar que siguem un país lliure i, per tant, pròsper. Al capdavall, Madrid ens tracta tal com ens mereixem.

Tags:

Amnistia fiscal, prova de deshonestedat

abril 2nd, 2012 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

Està ben clar que la majoria partits polítics (*) tenen el ple convenciment que la gent és entre imbècil i idiota. O com a mínim ells ens tracten talment com si fóssim així. Compten, això sí, amb la complicitat dels mitjans de comunicació que no gosen dir les coses pel seu nom i, com a molt, deixen anar una lleu sospita d’un “procedir poc coherent”, enlloc de tractar-los tal com es mereixen, és a dir com a escòria indigna de representar ningú, com a bandarres que s’aprofiten de tot i de tothom.

 

Ja sabem que les lleis estan fetes a consciència per tal de facilitar que les grans fortunes i els grans poders econòmics puguin fer tota mena de trampes i de fraus, evadir capitals, eludir hisenda o coaccionar els poders públics perquè legislin al seu favor. Però aquesta mena de llops no en tenen mai prou, i a més del frau permanent que els facilita la legislació (ells en diuen enginyeria financera i tributària) no s’estan de fer un sobrefrau, aquest ja al marge de la llei, però comptant també amb la complicitat dels poders polítics que en fan la vista grossa. S’han fet càlculs prou precisos sobre l’import de les fortunes que es mantenen a l’ombra, sense tributar, com a diner negre: una xifra més que suficient com per a donar per acabada la crisi del deute. En veu baixa, però, ja diuen que tampoc s’hi poden posar massa estrictes perquè hi ha el risc que les mesures antifrau propiciïn una fugida encara més gran de capitals.

 

Al marge d’aquesta corrupció institucionalitzada, hi ha la manca d’escrúpols, d’honestedat i de vergonya de la majoria dels polítics. Quan el PSOE va fer la seva proposta d’Amnistia fiscal, la reacció del Partit Popular va ser furibunda. Mariano Rajoy la va qualificar d’”ocurrencia” que el Partit Popular mai no recolzaria. Ila DoloresCospedalva ser més explícita i la va qualificar d’”impresentable”, “injusta” i “antisocial”; és la mateixa Cospedal que ara diu que “es buena para todos los ciudadanos”. I, està clar, el PSOE fa exactament a l’inrevés: allò que ells van defensar i posar en pràctica ara ho consideren un disbarat. No hi ha vergonya ni dignitat; això és escòria en estat pur, gent infecta sense principis posats a la política únicament per a l’enriquiment personal, i dels seus amics.  

 

 

(*) Com que ja sé que hi haurà algú qui dirà que no tots els partits ni tots els polítics són iguals, deixem-ho amb “la majoria”, sempre que no resulti llavors que tothom vol formar part de la minoria que se n’escapa.

Tags:

La llibertat no es pidola, es pren

abril 1st, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Sembla la cançó de l’enfadós. Cada dos per tres sentim el Govern català planyent-se dels incompliments i de les agressions del Govern espanyol: tant se val que sigui en temes de llengua i cultura, d’inversions i serveis, de desacatament de sentències judicials o simplement d’impagament de deutes pendents. Aquesta setmana el Parlament de Catalunya fins i tot ha aprovat una insòlita moció en què reclama els 11.000 milions que l’Estat deu a Catalunya per diversos conceptes, o una altra en què es reclama que el Govern acati la sentència del Suprem sobre la territorialització del 0’7% de l’IRPF per a despeses socials.

 

Resulta insòlit que un Parlament aprovi la reclamació d’un deute o el compliment d’una sentència judicial. Quan el Govern espanyol aprova mesures per a sancionar aquelles administracions que s’excedeixin en la despesa, hauria d’incloure-hi també aquelles altres que no compleixen amb els seus compromisos, i més quan aquests vénen obligats per llei. Però, no. El Partit Popular i el PSOE, en un exercici de cinisme i deshonestedat, es mostren tan radicalment contraris al compliment de les sentències favorables a Catalunya com radicalment rabiosos quan algú no vol complir les que ens perjudiquen.

 

Però, bé. Tot això ja no ens pot venir de nou, perquè ve de molt lluny; fins i tot el Govern de Montilla es queixava dels incompliments del Govern espanyol, aleshores companys seus de partit. El problema és que estem exactament igual: continuem queixant-nos, picant de peus i fent inútils mocions de reclamació de deutes. No pot ser que els nostres governants ens reconeguin que aquesta asfíxia econòmica ens portarà a la ruïna, que farà inviable la sortida de la crisi, i al capdavall es limitin a assumir el paper de víctima.

 

Ja començaria a ser hora que ens deixéssim de bajanades, de fer veure que quedem sorpresos pels incompliments del Govern espanyol quan aquest ho fa a consciència com una estratègia planificada per a ofegar-nos. El Govern espanyol no enganya ningú; tothom sap quina serà la seva actuació d’hostilitat envers Catalunya. Ningú es pot fer l’ofès. Sabent el que sabem, i havent patit el que hem patit, ja no hi ha gaire més espai per al dubte. O els fem el joc, col·laborant obertament amb l’espoli i les agressions contra Catalunya o intentant pactar que les agressions siguin menys dues, o ens hi enfrontem obertament.

 

La llibertat, com el respecte, no es pidola; es pren.

Tags:

Només ens desmarquem de la violència?

març 31st, 2012 · No Comments · Política catalana

Parlava l’altre dia del fet que hi ha grups violents que s’emparen en la religió, ara l’islamisme com temps enrere era el catolicisme, dels quals es vol desmarcar la jerarquia i el conjunt majoritari de la religió però sense condemnar-lo i desqualificar-lo amb la contundència que caldria. Els crims de Tolosa, per exemple, atribuïts a algú que s’excusava en l’islamisme hauria d’haver rebut la condemna més unànime i contundent dels imams, acusant-lo justament d’actuar amb hostilitat i menyspreu envers l’Alcorà i la religió islàmica.

 

Quelcom de semblant passa aquí amb els grups violent que aprofiten les jornades de protesta, com la de la vaga general de dijous. No es tracta només que els organitzadors de les mobilitzacions se’n desmarquin i se’n desentenguin; aquests grups violents, no és que utilitzin mètodes que no poden compartir els sindicats sinó que són gent tant o més hostils a les reivindicacions dels treballadors com ho poden ser les mesures del Govern. Suposo que hi deu haver de tot, però fonamentalment hi ha vulgars delinqüents que aprofitem les manifestacions com els carteristes poden aprofitar les aglomeracions del metro i d’un mercat; en alguns casos, hem vist que eren membres dels cossos i forces de seguretat infiltrats amb la intenció de boicotejar i desqualificar la legítima protesta; en d’altres poden ser elements ultres que ho fan amb la mateixa intenció, encara que al marge del poder institucionalitzat; en cap cas es pot pensar que puguin ser grups antisistema, quan es dediquen a destrossar mobiliari urbà i saquejar comerços, sense tocar els grans poders econòmics; i hauria la possibilitat d’algun descerebrat com els qui van tirar un artefacte en un taller, o algun altre amb ànim de gresca sense parar esment quines són les seves víctimes… No se m’acuden gaire més possibilitats, la veritat.

 

Hi ha un altre element a tenir en compte. Hi ha imatges més que suficients per a identificar i localitzar cada un dels violents. No hi haurà cap problema, doncs, per a posar-los a tots en evidència i fer-los pagar els danys provocats; una altra cosa és que, com en d’altres ocasions, potser no interessarà esclarir qui i perquè aquests grups actuen i reincideixen sempre amb absoluta impunitat. Les organitzacions socials haurien de ser les primers interessades en acabar amb aquesta xacra que tant de mal fa a les seves mobilitzacions.

Tags:

Més inútil que tirar aigua a mar

març 30th, 2012 · No Comments · Política catalana

Dimecres, el Parlament de Catalunya va fer una altra d’aquelles accions testimonials que no serveixen per a res i que més aviat són l’excusa per a fer veure que ja s’ha fet alguna cosa. Els partits catalans es van posar d’acord per exigir que l’Estat pagui el que deu a Catalunya. Naturalment, els partits espanyols van considerar absurd que es pretengui que l’Estat compleixi amb els seus compromisos o que compleixi les lleis.

 

És el mateix que va passar quan es va aprovar la moció que pretenia reclamar que l’Estat compleixi la sentència del Tribunal Suprem sobre la territorialització del 0,7% de l’IRPF que es destina a finalitats socials. En aquest cas, el PSC també va fer pinya amb els espanyols considerant inacceptable pretendre que l’Estat acati una sentència que, d’alguna manera, podria beneficiar Catalunya.La Justíciaespanyola no està feta per això, i per tant no té cap conseqüència real el fet d’incomplir i no acatar aquestes sentències favorables a Catalunya. No se m’acudeixen adjectius per a qualificar aquesta mena de situacions: surrealisme, absurditat, imbecil·litat, esquizofrènia, esperpèntic, despropòsit, irracionalitat… o simplement una solemne ximpleria. Què carai hem d’anar a reclamar nosaltres a l’Estat espanyol? L’Estat espanyol, per definició i per principis constitucional és un Estat hostil a Catalunya: molt a pesar d’alguns, ara ja no s’estila bombardejar-nos de tant en tant, però entra dins de la seva més absoluta normalitat combatre Catalunya per tots els mitjans, i en tots els àmbits: la llengua, la cultura, l’economia, els serveis públics…  

 

Des del moment que hi ha qui defensa continuar pertanyent a aquest Estat hostil, o que no gosa fer cap pas per a alliberar-nos-en, hem de comptar amb les conseqüències. L’Estat fa les seves lleis i les incompleix al seu arbitri, en funció dels seus interessos, gaire bé sempre contraposats als nostres. I si algú ens ve dient que espera que un Govern espanyol compleixi amb els seus compromisos de fer quelcom per al país, o és que s’ha venut l’enteniment, que és un ximple irrecuperable, o que és un col·laborador descarat de les agressions que patim els catalans. Els nostres diputats no es guanyen el sou si no saben fer res més que aprovar mocions per a reclamar a l’Estat pagui el que deu o compleixi les lleis; és més inútil que tirar aigua a mar.

Tags: