Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Massa motius per a una sola vaga

març 29th, 2012 · No Comments · Economia

Demà, tal com havia anunciat Mariano Rajoy, hi haurà vaga general. Ha tingut la gentilesa de deixar que fossin els sindicats els qui en fixessin la data, però ell ja ho tenia previst des del moment que va planejar tot el seguit de mesures per a fer pagar als treballadors la crisi i els errors de la banca i de les seves polítiques especulatives. Si Rajoy ja entenia que hi havia d’haver vaga general, els sindicats no tenien altra opció que convocar-la.

 

Però, no ens enganyem. El procés de desmantellament de l’estat del benestar, de liquidació dels drets laborals i de les conquestes socials dels darrers decennis, no és pas cap novetat d’aquest any. Ja en fa una bona colla que, davant la impotència de les organitzacions socials i a voltes amb la seva complicitat, anem fent passes enrere. Les polítiques, sense distinció de si els governants ostenten una etiqueta més o menys conservadora o progressista (ja no goso parlar d’esquerres), les marquen els dirigents de les grans corporacions bancàries i grups econòmics, sovint anomenats eufemísticament com “els mercats”. De fet, per poques concessions que hagués fet el Govern espanyol, els sindicats hi haurien donat el seu vist-i-plau, com ja ho han fet amb anteriors reformes. Però la dreta ara se sent valenta; ha entès que la crisi ha estat la gran troballa que li permet tenir tenallada la població en general, a la qual han fet creure fins i tot que la crisi ha estat motivada per haver estirat més la mà que la màniga. Tan valenta que poden tenir la fatxenderia d’anticipar-se a anunciar la vaga general.

 

No són pas estúpids. Ja saben que les seves polítiques econòmiques serviran per a crear més atur, més inseguretat, més precarietat… i, per tant, menys consum, més crisi, menys recaptació per a les arques públiques que al seu torn patiran més dèficit i més endeutament. I aquí torna a començar la roda fins arribar a la fallida total. Ja ho saben tot això; no cal que els fem una vaga perquè se n’assabentin. Ells aprofitaran la situació de crisi, que mantindran i aprofundiran encara més, per adaptar la legislació i totes les estructures econòmiques i socials d’acord amb els seus interessos. La vaga no els farà ni pessigolles. Ells faran com el President Sirià que, un cop liquidada l’oposició (aquí cal entendre que la liquidació només és de drets i prestacions socials), és possible que fins i tot s’avingui a negociar la fi de les agressions.

Tags:

Tots els pals són vàlids per als unionistes

març 28th, 2012 · No Comments · Internacional

El procés sobiranista escocès segueix el seu camí. I, tot i que surt amb l’avantatge que no tenim nosaltres de tenir al davant un Estat democràtic que admet el dret dels escocesos a decidir el seu futur, ningú dubta que el camí tampoc serà fàcil. Des de Londres i des de les opcions unionistes sorgiran tota mena d’entrebancs per a fer descarrilar el procés, per ajornar-lo o per desvirtuar-lo. I els recursos dels unionistes poden ser tan dispars com forassenyats; tot s’hi val per impedir la llibertat d’Escòcia.

 

Ja va començar el Govern de Londres amb propostes tan maniquees i manipuladores com la de pretendre que el referèndum es fes tot seguit, en un termini prou breu com perquè no hi hagués temps de preparar-lo degudament, cosa que el podria fer fracassar, la seva veritable intenció. Curiosament, ben a l’inrevés del que aquí proposen grups independentistes quan reclamen una consulta sobiranista de forma immediata. Al mateix temps, el Govern de Cameron també reclamava que la consulta fos tan simple com Independència sí o Independència no, en lloc de donar una tercera opció intermèdia d’incrementar el nivell d’autogovern com podria proposar Salmond. Un plantejament que aquí també diferiria, perquè el fet de posar-hi una tercera opció restaria moltes possibilitats d’obtenir un resultat favorable a la independència. Però ara ha sortit un nou front per a posar entrebancs al referèndum escocès: els liberaldemòcrates plantegen que també s’ha de donar el dret a decidir a les Illes Shetland i a les Òrcades, al nord d’Escòcia. El plantejament dels liberaldemocràtes és tan fal·laç com les propostes de Cameron; ells no tenen cap interès en què aquestes illes puguin decidir el seu futur, i de fet hi estarien igualment en contra si ho haguessin presentat al marge de la iniciativa escocesa, sinó que pensen que pot ser una fórmula per a complicar el procés fins a fer-lo inviable.

 

Tampoc és tan diferent de la proposta que en alguna ocasió havien exposat els populars bascos amb l’amenaça de reclamar la secessió d’Àlaba, on ells acostumen a tenir majoria, de la resta del País Basc. O el secessionisme lingüístic que prediquen els espanyolistes, només com a arma per a combatre la llengua catalana, ja sigui al País valencià, a les Illes o ala Franjade ponent, on després neguen i ataquen igualment la llengua pròpia. I és que els imperialistes, abans de reconèixer l’alliberament d’algun dels seus dominis prefereixen triturar-lo, tant per a fer inviable la seva emancipació com per a rematar-lo un cop afeblit com per a retenir, com a mal menor, una part d’aquests dominis.

Tags:

Qui dóna la centralitat?

març 27th, 2012 · No Comments · Política catalana

Els dirigents de CDC es poden trobar immersos en una espiral sobiranista que ni ells mateixos puguin controlar. En una enquesta entre els dos mil assistents al Congrés de Reus donava un percentatge de més del 70% de partidaris de la independència plena, i el percentatge dels qui en un referèndum votarien que sí superava el 90%. Per tant, la seva declaració independentista, que no figurava en la ponència política inicial, és una conseqüència no tant de l’estratègia de la direcció com de la dinàmica de la societat catalana que també ha impregnat la militància convergent.  

 

Per això, l’Artur Mas, davant de la cridòria dels congressistes a favor dela Independència, sense eufemismes ni mitges tintes, alertava a la nova direcció que no perdés la centralitat política. I on és aquesta centralitat? Potser hom la pot descobrir mirant la reacció de la resta formacions polítiques. Als dos extrems, trobaríem tant els qui s’escandalitzen perquè no es poden ni imaginar un trencament de l’Espanya franquista, aquella que havia de ser una i no cinquanta-una, com trobaríem també els qui consideren que les noves proclames convergents són una farsa o una trampa. És allò de l’independentisme de cap de setmana; perquè els dies laborables es pacta amb el nacionalisme espanyol. Tan fàcil és retreure a CDC la contradicció de pactar amb els populars i alhora reclamar un Estat propi, com ho és blasmar els populars perquè estan apuntalant un Govern que pot acabar portant el país cap a la independència.

 

No els fan cap mal, als sobiranistes convergents, les crítiques desaforades de l’independentisme més combatiu, perquè les seves crítiques són les que centren el propi discurs i contraresten les envestides dels populars. Si no hi fossin, potser algú les hauria d’inventar. És allò que deia Jordi Pujol quan era ala Plaçade Sant Jaume, que les protestes que li adreçaven a diari a les portes de Palau eren una prova de l’exercici del poder. La centralitat convergent, a part d’adequar-se a la realitat social de Catalunya, la donen el conjunt de les forces polítiques del país.

Tags:

Del sí, però no, al no, però sí

març 26th, 2012 · No Comments · Política catalana

Suposo que cadascú pot fer la lectura que vulgui del darrer Congrés de CDC, però en qualsevol cas és evident que el partit liderat per Artur Mas ha fet un pas més, en la línia del que és la tendència general del país. Tots els intents per a convèncer els espanyols que els catalans voldríem (o com a mínim ho volia fins ara la classe dirigent del país) quedar-nos a Espanya, i només demanàvem ser respectats i no agredits tan brutalment, han fracassat. Ells només ens accepten si renunciem a ser nosaltres mateixos, si ens fem l’harakiri, si renunciem a la nostra llengua i posem a la seva disposició els nostres recursos.

 

Als dirigents de CDC ja els anava bé una situació d’una certa dependència, que els permetés gestionar còmodament una petita part del pastís. Però els espanyols no s’hi avenen. No s’ha pas de ser nacionalista per veure que no podem ser cornuts i pagar el beure, o com a mínim que cal posar-hi alguns topalls i alguns terminis; però ells cada vegada s’envalentonen més. Fins i tot ex dirigents del Partit Popular català, que ja no hi tenen responsabilitats ni aspiren a viure de la bicoca, comencen a dir que, així, la independència es convertirà en l’única sortida possible, en un destí inevitable. Mentre el plenari del congrés convergent votava a favor de treballar per assolir les estructures d’un Estat propi, Mas els arengava a no perdre la centralitat. És més o menys el que han fet els congressistes convergents: apostar per no quedar-se al marge d’un corrent sobiranista que sembla imparable, que ells mateixos xifraven en més d’un 70% de la seva militància. No apostar, avui, per la plena sobirania, que vol dir anar cap a l’Estat propi, amb tot el que implica tenir un Estat propi al sí dela Unióeuropea, era perdre aquesta centralitat que predicava el President.

 

Ara, des de la resta de formacions polítiques podran fer totes les cabrioles que vulguin. Hi haurà  qui s’esquinçarà les vestidures per considerar que així difícilment podran atorgar a Mas el títol d’”Español del Año”. Alguns fins i tot formularan la tesi contrària a la que formulen molts nacionalistes: quina contradicció la dels populars, que sostenen un govern que vol portar el país cap a la independència! Però també hi haurà qui preferirà optar per la incredulitat, i assegurar que tot aquest congrés respon al nacionalisme de cap de setmana que s’esvaeix a primera hora del dilluns. Personalment, penso que benvinguts al club dels qui estem per un Estat propi!

Tags:

Amb les seves lleis sempre tenim les de perdre

març 25th, 2012 · No Comments · Política catalana

Cada vegada que CiU fa una concessió al PP, perquè prefereix l’opció conservadora a l’opció nacional, els populars li responen amb una nova amenaça contra la llengua, contra els interessos econòmics del país, contra la ja migrada capacitat d’autogovern… O potser és a l’inrevés, i és a cada nova agressió que CiU respon fent noves concessions? Tant se val.

 

Al regal que els convergents han fet al Partit Popular en el tema dela CCMA, el nacionalisme espanyol hi ha respost apostant pel corredor central en detriment del mediterrani, amenaçant d’anul·lar la llei catalana que prohibeix les curses de braus, de forçar l’eliminació de municipis petits i sobretot posant en qüestió la possibilitat que el Govern català convoqui una consulta popular sobre el pacte fiscal.

 

Bàsicament, jo diria que hi ha dos errors de plantejament. D’una banda, el de pensar que mirant d’acontentar l’enemic, de fer-li favors gratuïtament, amansarem la fera; és cert que nosaltres, a vegades, no tenim massa clar cap on anem, però ells ho tenen claríssim i actuen amb una absoluta i premeditada fredor fidels al seu objectiu d’aniquilar-nos. I de l’altra, el de pensar que aconseguirem quelcom amb el nostre enginy, sense sortir-nos de la seva legalitat.

 

Durant molt de temps vaig blasmar la llei de consultes populars que havia elaborat el tripartit precisament per això, perquè procurava d’adaptar-se a la legalitat espanyola i, per tant, ja incloïa l’autocensura per tal d’estalviar feina al Constitucional. Però és que aquesta nova llei torna a caure en el mateix error, el de fer un redactat que, suposadament, pugui adaptar-se a la legislació espanyola. Si els poders espanyols no admeten el dret a decidir, es rebaixa el to i es diu que només seran consultes no vinculants, i a sobre s’hi inclou que els temes que poden ser objecte de consulta han de ser només els de competència dela Generalitat.

 

Posats aquí, estaria més a prop de l’argumentació del Partit Popular que de la de CiU. No té massa sentit argumentar que es pot fer una consulta sobre el Pacte Fiscal perquè sí que és competència dela Generalitatfer la petició del Pacte Fiscal. Si fos així no caldria posar en el text de la llei aquesta qüestió dels temes de competència autonòmica, perquè amb aquest raonament tots els temes ho serien, perquèla Generalitatpot fer peticions sobre qualsevol tema i davant de qualsevol instància. I el problema ve del fet que CiU vol nedar i guardar la roba; no gosa fer una llei tal com creu que s’hauria de redactar perquè sap que no tindrà la valentia de no fer-se enrere quan vinguin les impugnacions dels poders espanyols.

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme) 

Si volem jugar al seu joc, si pretenem haver trobat la solució a base d’un redactat enginyós que sembla que pot burlar la intencionalitat de la legislació espanyola, ens estavellarem segur. Primera perquè per enginyosos no els guanyarem tan fàcilment, segona perquè acostumen a fer una aplicació de les seves lleis en funció dels interessos polítics de cada moment; tercera perquè disposen d’un poder judicial totalment subjugat que sempre sentenciarà a favor seu, i darrera perquè al capdavall ells tenen la paella pel mànec.  

 

Si volem fer una consulta sobre el Pacte Fiscal, si volem salvaguardar la competència sobre els poders locals o si volem mantenir la llei que prohibeix les curses de braus a Catalunya, el que cal no és pretendre fer filigranes amb la legislació espanyola sinó una ferma voluntat d’exercir l’autogovern, en base a aquell principi que “la llibertat no es pidola, es pren”.

Tags:

Les lleis no s’han de complir si són a favor del català

març 24th, 2012 · No Comments · Llengües, Política catalana

Suposo que n’hi deu haver que pensen que hi ha accions polítiques de caràcter testimonial que, a part de no servir per a res, més aviat desprestigien la tasca dels qui les emprenen. Per als qui pensen així, el grup de Solidaritat perla Independènciaels deu semblar un bon exemple. Com ara la moció que va presentar al Parlament sobre l’etiquetatge dels productes que es poden trobar el bar de la cambra catalana. La moció ha provocat que els responsables de la gestió del bar del Parlament hagin de fer un repàs exhaustiu per veure si els productes que hi dispensen s’ajusten a la legalitat vigent.

 

El tema és, en aparença, absolutament banal; residual si voleu. Però, ben mirat, el tema és d’una excessiva rellevància i d’una gravetat innegable. La moció de SI, a la qual només s’hi van oposar el PP i C’S, es limitava a demanar que es complís la legislació vigent, cosa inacceptable per als partits nacionalistes espanyols, per als quals les lleis només s’han de complir si perjudiquen Catalunya. De fet, hom podria considerar una mena d’insult no el fet que es presenti una moció demanant que es compleixi la llei, sinó el fet que s’hagi de presentar, perquè significa que fins aleshores aquesta es podia incomplir amb tota impunitat. Algun mitjà de comunicació ja posava de relleu la dificultat de complir la legislació en matèria de consum, com a mínim en el cas dela Coca-Cola.D’una banda, es dóna per suposat que aquesta és una marca insubstituïble, si no s’avé a la legalitat, i de l’altra es pressuposa que una cosa és obligar un determinat etiquetatge a un artesà formatger i l’altra pretendre que les multinacionals hagin de complir la llei.

 

La moció de SI posa en evidència la manca de poder real de l’autonomia catalana, que no gosa ni aplicar les seves lleis, i en canvi s’arronsa a la primera quan ens volen imposar una llei forana. És el que ha passat amb el tema de les tres famílies que han vist recolzat judicialment el seu suposat dret a incomplir la llei catalana d’educació. Una llei, val a dir-ho, que el mateix Govern de la generalitat no es veu amb cor de fer complir, donat que la meitat dels professors de secundària la transgredeixen en no fer les classes en la llengua que estableix la llei. S’aplicarà, doncs,  per a aquestes tres famílies, però no per al 50% de la resta d’alumnes del país.

Tags:

De farsants i ineptes en lectures sagrades

març 23rd, 2012 · No Comments · Reflexions

Fa temps que es parla de la querella presentada contra l’imam de Terrassa per haver fet una incitació a la violència contra les dones. D’entrada, sense conèixer el cas hom podria pensar que les denúncies poden tenir el seu fonament tenint en compte que l’islamisme sempre ha tingut en la dona la seva assignatura pendent, però també es podria pensar que hi pot haver quelcom de prejudicis i de xenofòbia per part de l’entorn.

 

Els entesos en l’Alcorà diuen que del llibre sagrat de l’Islam no se’n pot treure la conclusió que la dona ha de tenir un paper secundari, que no ha de poder estar en igualtat de condicions amb l’home, i molt menys que pugui ser víctima de maltractaments i vexacions. O, en tot cas, no pas gaire diferent del paper que ha reservat a la dona la tradició cristiana. El que passa és que la tradició cristiana, afortunadament, i en aquest aspecte concret, està força superada tot i quela JerarquiaCatòlicacontinua amb la seva obsessió tan poc evangèlica de negar a la dona els mateixos drets que té l’home. I ja no diguem si reculéssim en el temps un centenar d’anys, perquè, aleshores, la discriminació de la dona que ara ens pot escandalitzar la trobaríem com a normal també a casa nostra. En el cas de l’islamisme, doncs, podríem dir que la diferència és sobretot de temps o d’evolució històrica, més que no pas de contingut o de fons. Una altra cosa és la incapacitat de suposats experts, tant en textos bíblics com en l’Alcorà, que no saben contextualitzar el text sagrat en l’època en què fou redactat: és una simple qüestió d’estultícia.

 

Però, en el cas de l’imam de Terrassa hi ha hagut un moviment de suport, no només de sectors radicals de l’islamisme, sinó d’associacions i persones de reconegut tarannà moderat. La defensa que en fan, igual com es defensa l’imam, es basa en negar els fets que l’imputen, de manera que seria una negació de la idea que l’islam ha de menystenir el paper de la dona. Però resulta que, segons les fonts policials, hi ha gravacions inequívoques de les arengues de l’imam incitant a la violència contra les dones. I és aquí on ve el dubte: Hi ha un islamisme radical, violent, que diuen que no hauríem de confondre amb l’islamisme sensat i seriós; però massa sovint hi ha un excés de condescendència i de donar cobertura a la violència, en aquest cas contra les dones, en lloc de condemnar-la sense paliatius i en nom de l’Islam. De farsanteria ja n’estem escaldats amb la jerarquia de l’Església Catòlica, que històricament també ha donat suport més o menys encobertament a tot tipus de violència.

Tags:

Quina excusa donem, ara?

març 22nd, 2012 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

El Govern espanyol ja no sap què més fer per evitar haver de tirar endavant el corredor mediterrani. A Europa ho veuen claríssim; no cal ser massa espavilat per adonar-se que aquesta seria la via natural per a comunicar la península Ibèrica amb la resta d’Europa. I els espanyols també ho saben, i són perfectament conscients de la importància que tindria per a Andalusia, Múrcia, el País Valencià, Catalunya, i en definitiva per al conjunt de l’Estat. A part de ser la via més fàcil i la més eficaç per comunicar-nos amb Europa, permet connectar els ports mediterranis amb les infraestructures terrestres, i les comunitats més directament beneficiades representen un percentatge de la capacitat productiva de l’Estat molt més elevat que el de qualsevol altra via.

 

El corredor mediterrani només té un punt en contra que, per al Govern espanyol, és més que definitiu: entre les comunitats beneficiades directament hi ha Catalunya. I aquest handicap és més que suficient com per sacrificar conjuntament amb Catalunya, la resta de comunitats i, en definitiva, el conjunt de l’Estat. Durant molt de temps, el Govern espanyol, aleshores el govern socialista, no volia definir-se com li reclamava Europa, sabent que això podia allargar el procés i posar-lo en perill; ells haurien volgut presentar com a prioritari el corredor central, molt més car, molt menys eficaç i molt menys útil per al conjunt de l’economia espanyola, però eren conscients que la seva era una posició absolutament forassenyada, justament perquè amagava la veritable intenció. Finalment, Europa va deixar clar quina era la seva prioritat, però malgrat tot el Govern espanyol insistia en no desestimar el seu projecte anticatalà. Fins i tot van deixar entreveure que els diners de fons europeus destinats al corredor mediterrani els desviarien fraudulentament per a iniciar el corredor central. Com a mínim, amb això aconseguirien que no se’n fes cap dels dos, o que es retardessin sine die.

 

Ara,la UEtorna a insistir que el corredor central no és cap prioritat, i que en el millor dels casos no estaria llest ni al 2030. De manera que el Govern espanyol se n’ha d’empescar alguna altra per evitar fer el corredor del Mediterrani. I la ministra espanyola del ram ja ha trobat la solució: en les actuals circumstàncies, oblidem-nos del corredor del Mediterrani, i limitem-nos a les infraestructures que hi ha en marxa, com les vies d’Alta Velocitat que no van enlloc. La que ens enllaçaria amb Europa a través de Catalunya, aquesta també pot esperar una mica més, i no estarà enllestida en els terminis compromesos. Quan la prioritat és perjudicar Catalunya, el Govern espanyol no hi escatima esforços ni recursos.

Tags:

Ja som líders!

març 21st, 2012 · No Comments · Economia

Les polítiques econòmiques del Govern dela Generalitatestan donant els seus fruits, si és que d’això se’n poden dir fruits. El Govern del tripartit, és cert, no va saber afrontar la crisi econòmica que li venia generada des de fora, va perdre molt de temps amb una inactivitat insòlita, però al capdavall tampoc va aplicar cap de les polítiques que podríem qualificar d’esquerres o progressistes. Es va doblegar igualment als interessos dels poders econòmics; dels mateixos poders que, havent generat la crisi, no estaven disposades a pagar-ne les conseqüències.

 

El Govern d’Artur Mas, doncs, va heretar un situació difícil. I sabent-ho, les seves promeses electorals anaven en el sentit de dir que ells tenien la solució, que ells reduirien a la meitat la taxa d’atur, que amb ells sortiríem ràpidament de la crisi. I un any després, la situació econòmica del país ha empitjorat notablement, i en tots els sentits. Totes les retallades, el desmantellament de l’estat del benestar, les noves regulacions laborals i del sector públic, han tingut exactament l’efecte contrari al que se’ns deia com a raonament per a emprendre-les. Per pura incompetència? Ho dubto. Més aviat m’inclino a pensar que ells ja són conscients dels resultats que porta i continuarà portant l’aplicació d’aquestes polítiques econòmiques. L’empobriment del país a canvi de satisfer els interessos dels qui tenen la paella pel mànec, i esperar que algun dia aquests considerin que ja han aconseguit els seus objectius d’adaptar totes les legislacions als seus interessos o bé que tant d’empobriment també els pot acabar afectant. I aleshores, serien ells mateixos els qui condicionarien els governs per tal que facin un viratge en les seves polítiques de manera per tal que esdevinguin finalment útils per a sortir de la crisi.

 

Però, de moment, el Govern català ja ha assolit l’objectiu: ja som líders! Ja som la comunitat autònoma més endeutada de l’Estat! Algú dirà que tenim aquest deute de 42.000 milions, malgrat les retallades, les reformes legislatives i les polítiques restrictives; jo més aviat diria que tenim aquest deute, que hem escalat fins al cim del rànquing, gràcies a aquestes polítiques econòmiques que podem qualificar de suïcides. Si seguim així, acabarem necessitant un rescat, el pas previ a la fallida.

Tags:

A voltes amb la Justícia, la seva

març 20th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

El Síndic de Greuges, ens diuen uns mitjans de comunicació, s’ha adreçat al President del Tribunal Superior de Catalunya, Miguel Àngel Gimeno, per reclamar-li informació sobre el cas d’un ciutadà que demana sense èxit poder fer un tràmit tan simple com el del canvi de nom. Però, està clar, el tema no és que no es resolgui un tràmit burocràtic com aquest sinó que aquest tràmit burocràtic té una clara intencionalitat normalitzadora, contra la qual hi està radicalment en contra el nacionalisme espanyol, tant en la seva vessant política com judicial.

 

El problema és sempre que pretenem corregir agressions, injustícies o errors com si es tractés d’un tema puntual, com si tot plegat no formés part d’una estratègia i d’uns circumstàncies més globals. Desconec les causes i les circumstàncies concretes d’aquest cas, però no tinc cap dubte que si fos a l’inrevés aquest ciutadà espanyol no tindria el més mínim problema per castellanitzar-se el nom; i en el supòsit que algú li hagués posat qualsevol obstacle, immediatament haurien intervingut des de la fiscalia a la resta d’institucions. I és quela Justíciaespanyola sap molt bé que les seves intervencions i decisions finals depenen fonamentalment de l’interès polític dels partits nacionalistes espanyols com el PP, i ben poc de l’aplicació del dret i de la interpretació jurídica de les lleis. El tema és que els catalans, il·lusos, massa sovint juguem al seu joc i presentem recursos i apel·lacions com si realment es tractés d’una Administració de Justícia independent i democràtica. I esperem que en alguna ocasió no ens sigui  tan desfavorable.

 

No podem esperar sentències favorables d’una Justícia que està corrompuda políticament, i posada al servei del nacionalisme espanyol. Diguem-ho clar, d’una vegada. Aquesta no és la nostra Justícia ni hauria d’estar habilitada per a exercir en un país democràtic i lliure. No ens hem de queixar d’una sola sentència, ni d’una inacció com en aquest cas del canvi de nom, sinó del conjunt de la seva existència.

Tags: