Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

El paper galdós de socialistes i populars catalans

març 19th, 2012 · 1 Comment · Política catalana

En qualsevol circumstància de la vida quotidiana l’objectivitat absoluta és pràcticament impossible. Vulguem o no, i de forma més o menys inconscient, tendim sempre a defensar el que és nostre i la nostra gent; i per a fer-ho, sempre trobem els arguments i les justificacions que fan al cas. Molt semblant al que poden fer els qui tenen els interessos contraposats als nostres. Això explica que, sovint, en moltes discussions, hi hagi raó per les dues bandes, que no tot sigui una qüestió de blanc i negre, de bons i dolents.

 

En política passa quelcom de semblant, tant si es tracta de temes com el de les balances fiscals, el del tractament de les llengües o de qualsevol altre. Des de Catalunya tenim una visió que, evidentment, no coincideix amb la que tenen des d’Espanya. Fins i tot els números es poden interpretar i confegir de maneres diferents, i no és pas estrany que mentre aquí tenim la sensació de ser espoliats de mala manera, allà no hi veuen altra lògica que la d’una imprescindible solidaritat. A l’hora de comptabilitzar el dèficit fiscal, tothom sap que no hi ha una fórmula exacta i única, sinó que tècnicament es pot valorar el tema des de diverses perspectives o tenint en compte diferents variables. I està clar, cadascú procura aferrar-se a aquella que més li convé. Tant seriosos, i per tant legítims, poden ser els estudis que parlen d’uns 21.000 milions anuals de dèficit fiscal, com els que redueixen aquesta xifra als 16.000 o els que la rebaixen fins als 9.000. I no estranya ningú que els espanyols coincideixin sempre en la xifra més baixa; més enllà dels arguments, el que pesa és la defensa d’uns interessos molt concrets. Exactament igual, ens diran, que el que fan els catalans que defensen la xifra més alta. I tenen raó.

 

És lògic i és humà escombrar cap a casa, afavorir els propis, mirar de trobar totes les virtuts de les persones, dels llocs i de la llengua que estimem. A ningú se li retraurà hi empri arguments una mica esbiaixats per a afavorir els seus; ho fa tothom en l’esfera personal i en la política. Però el que resulta més insòlit és que des d’aquí n’hi hagi que escombren cap a l’altre cantó, que hi hagi faci ús del raonament esbiaixat per a perjudicar-se ell mateix i el seu país. I aquest és el galdós paper que estan fent els populars i socialistes catalans.

Tags:

El castellà en una Catalunya independent

març 18th, 2012 · No Comments · Llengües

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

No deixa de ser un bon senyal que algú comenci a fer consideracions sobre què i com haurem de procedir quan finalment tinguem la independència. Això vol dir que a cada dia que passa ens hi acostem una mica més, i en algun moment o altre també haurem de tenir previst com serà la nova normalitat. El que és evident és que alguns dels plantejaments que mantenim ara amb tota fermesa, perquè ens hi va la supervivència, potser no caldrà mantenir-los igual quan no tinguem l’amenaça permanent de l’Estat espanyol.

 

Aquest és el cas del futur de la llengua castellana a Catalunya. Ara mateix, tots sabem que qualsevol envestida dels nacionalistes espanyols en relació amb la llengua va molt més orientada a liquidar la llengua catalana que a una suposada defensa del castellà. Poden demanar compartir la llengua vehicular a l’ensenyament, l’aplicació estricte del bilingüisme, la defensa de la llengua materna, etc no pas perquè hi creguin en absolut, perquè aquestes mateixes idees les combaten amb el mateix aferrissament allà on han aconseguit que el català estigui un inferioritat de condicions, com ara a València, a les Illes o ala Franja.Ellsdefensen la immersió lingüística, en castellà naturalment, i el monolingüisme més radical, naturalment en castellà. I és sabent aquesta mala intenció dels nacionalistes espanyols que, sovint i amb tota la raó del món, prenem posicions a la defensiva que algú podria considerar excessivament radicals.

 

En una Catalunya independent, on no hi càpiguen les agressions malintencionades, a voltes disfressades de decisions judicials, el debat sobre el paper que hauria de tenir el castellà a Catalunya podrà ser molt diferent, i sobretot molt més serè i racional. Sabent que l’objectiu del Partit Popular i de Ciutadans és l’eliminació pura i simple de la llengua catalana, i que se’n senten orgullosos quan veuen que estan guanyant al País Valencià, la nostra resposta de defensa a ultrança pot donar la impressió que els catalans tenim una aversió especial contra la llengua castellana.

 

De ben segur que hi ha molts ciutadans catalans, que tenen el castellà com a llengua pròpia, que estimen el país com qualsevol altre català i que no tenen res en contra de la nostra llengua, que deuen trobar-se una mica incòmodes en els debats actuals sobre la política lingüística. El debat esdevé visceral quan es posa en qüestió la nostra pròpia existència com a poble i com a cultura; però quan això no estigui en qüestió, quan la defensa de la llengua castellana no tingui aquesta connotació agressiva en contra del país, el plantejament pot ser tot un altre.

 

Estic convençut que amb la independència el castellà hi pot sortir guanyant, a Catalunya. No és el mateix que algú se’ns adreci en castellà, vulgui expressar-se en aquesta llengua o en demani l’ús en determinades situacions, com a arma ofensiva contra el català, que com a forma natural d’expressió personal. Són aquests nacionalistes espanyols, capaços fins i tot de perjudicar els propis fills en la seva croada contra la nostra llengua, els qui generen una tensió que va en perjudici del prestigi i del respecte que mereix el castellà a casa nostra.

 

Tampoc es tracta de pensar que, amb la independència, el futur del català ja estarà garantit; hi ha prou exemples d’estats que han perdut la llengua pròpia, com ara Irlanda. El nou Estat català haurà de continuar amatent per a protegir i fomentar l’ús de la llengua catalana; però sense la pressió d’un Estat hostil com és l’espanyol, i sense que es qüestioni el caràcter nacional de la nostra llengua, l’administració catalana podrà arbitrar fórmules de convivència d’ambdues llengües sense prejudicis ni manipulacions polítiques.

Tags:

Qui mana a can Ribot?

març 17th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

A la vista de les imatges que ens van oferir els mitjans de comunicació sobre les càrregues policials a València, el tema era clar: allà només hi havia uns agressors, unes bandes armades i uniformades. Fins i tot el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, va admetre en el primer moment que algú se li havia anat la mà; ell mateix parlava de possibles excessos, encara que s’afanyava a dir devien ser casos aïllats. En un sentit semblant es va expressar la vicepresidenta del Govern espanyol.


 


Hi ha imatges inapel·lables: la follia d’aquells homes camuflats sota els cascs contra joves adolescents que protestaven per les retallades no tenia cap justificació. S’acarnissaven embogits despietadament contra joves, periodistes o simples vianants, talment com si tinguessin les facultats pertorbades. Malgrat totes les evidències, els policies van reaccionar contra el ministre acostumats com estan a actuar sempre amb total impunitat. I aquest va anar moderant el to fins que aquesta setmana els ha exculpat de tot i ha defensat les seves agressions. L’argument, el típic argument de la brutalitat policial, és que hi ha grups violents infiltrats entre els manifestants; en algunes ocasions això ha estat cert, i en d’altres ha resultats que els infiltrats eren policies camuflats. Per tal de donar força a aquesta tesi, el ministre deia que més enllà de les imatges que ens havien ofert els mitjans de comunicació n’hi havia d’altres, que tenia ell i la seva policia, que demostraria la violència dels manifestants. En tot cas, aquestes noves imatges podien avalar l’actuació policial davant d’aquestes suposades agressions, però no pas les actuacions que havíem vist tots per la televisió. Però, a l’hora de la veritat, les imatges que havien de ser coartada per a la policia han resultat ser molt semblants a les primeres: no es veuen per enlloc les agressions dels manifestants, i sí les policials.


 


El ministre ha preferit desdir-se de la primera impressió, i posar-se al costat dels violents. Si aquelles imatges ens van produir fàstic i repugnància, ara ens en produeix també el Ministre. I tot plegat demostra que aquesta mena d’actuacions, pròpies de delinqüents i bandes armades terroristes, vénen avalades, impulsades i dirigides des de la cúpula policial, i per tant també del Ministeri. Una vergonya de policia i de Ministre.

Tags:

Els thrillers de la Banca

març 16th, 2012 · No Comments · Economia

Quan es vol simplificar el concepte de notícia s’acostuma a posar aquell exemple de la mossegada i el gos: no seria notícia, almenys no pas rellevant, que un gos mossegui una persona, sinó que una persona mossegui un gos. Si fem cas d’aquesta concepció del que és notícia, allò que se surt de la normalitat, els mitjans de comunicació no haurien d’haver tret com a notícia el fet que Goldman Sachs hagi estat denunciada per Greg Smith, un director executiu d’aquest banc d’inversions. O, en tot cas, el que és notícia no són les males pràctiques denunciades, sinó el fet que un directiu gosi denunciar-les.

 

El tema, doncs, no és que un banc d’inversions enganyi els seus clients, perquè aquest és el seu negoci. S’entén que les inversions que produeixen grans beneficis no les oferiran al primer client que passa, sinó que se les reservaran per a ells mateixos. Aquests bancs poden tenir una cartera molt dispar de productes, però els qui sempre en surten escaldats són els incauts que se’ls han cregut i a qui han encolomat inversions més dubtoses. El problema està en què les lleis emparin aquesta mena de delinqüència i sobretot que els Estats hi estiguin subordinats. No és pas casual que les empreses que, amb les seves males pràctiques, van ser uns dels desencadenants de la crisi, com Goldman Sachs o Lehman Brothers, siguin les que acabin nomenant els gestors per a sortir-ne, sigui el Primer Ministre italìa, el ministre de Finances grec o el ministre d’Economia espanyol. El que hauria de ser notícia és l’estultícia de la classe política per agenollar-se davant d’aquesta trepa de bergants, d’insolvència més que reconeguda.

 

Però, bé. Tampoc és tan diferent del que ha passat i continua passant a casa nostra on, fins i tot les més petites entitats financeres es dediquen a enredar el personal venent-los, a través de l’engany i de la mentida, tota mena de productes financers de dubtosa credibilitat. Normalment, no és que et recomanin invertir en una determinada empresa, amb el risc que això suposa però amb l’avantatge de ser un risc públic, sinó que et proposen un fons combinats sense que el client sàpiga en realitat on han invertit els seus diners. Casualment, i en el millor dels casos, a l’hora de rendir comptes l’entitat financera notifica que justament les seves inversions no han estat les més rendibles. Els thrillers de les Rambles no ho farien millor.

Tags:

L’estafa elèctrica

març 15th, 2012 · No Comments · Economia

El ministre d’Indústria, Energia i Turisme, José Manuel Soria, ens amenaça dient que d’aquí a ben poc hi haurà un increment de les tarifes elèctriques, i pel que sembla pot ser un increment significatiu. L’argument ja s’ha repetit moltes vegades: resulta que el que paguem els consumidors no s’ajusta, diuen, al cost real de la producció d’energia; i per tal que les empreses no perdin diners, la diferència la paga l’Estat. En uns moments de crisi, en què les administracions miren d’estalviar d’allà on sigui, sembla lògic suposar que l’Estat també vulgui alleugerir aquesta càrrega.

 

En principi, el tema podria semblar d’una lògica irrebatible: hi ha serveis públics que forçosament han de ser costejats pels mateixos usuaris. No podem pensar que l’Estat, l’espanyol o el català quan el tinguem, hagi d’oferir gratuïtament o de forma subvencionada tota mena de serveis. Sí que ha de garantir que arribin en bones condicions als ciutadans, però entenent que bàsicament ens els hem de pagar nosaltres. Una altra cosa és la situació que s’ha mantingut fins ara. Resulta que l’Estat ha anat assumint com a deute a les empreses elèctriques la diferència existent entre el que paguem els usuaris i el que realment costa la producció d’energia. L’’Estat diu que té un deute acumulat a aquestes empreses de 20.000 milions, cosa que fa servir per a justificar l’increment de tarifes. Però resulta que el 2010 Endesa va obtenir uns beneficis de 4.129 milions d’euros, Iberdrola 2.870 milions o Unión Fenosa 3.200.  Si tenen aquests beneficis, com poden dir que el cost de la producció de l’energia és superior al que paguem els ciutadans, si l’Estat simplement els reconeix el deute?

Aquí, els números no quadren, o els fan quadrar fraudulentament. Si s’apugen les tarifes, aquestes empreses que ja tenen fabulosos beneficis encara els tindran més fabulosos; i l’Estat farà veure que té un dèficit tarifari inferior, encara que tothom sap que és un dèficit fictici. Com és possible que calculin prevaricadorament, i sense amagar-se’n, a l’alça el cost de la producció i distribució de l’energia per poder reclamar a l’Estat que els permetin pujar les tarifes, i encara mantenir un fals deute de l’Estat. I tot seguit presumeixen de tenir aquests magnífics beneficis. Així, qualsevol ximple pot fer d’empresari!

Tags:

La feina de la Virreina

març 13th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

“La feina de la virreina és que Espanya pagui el que deu”, deia dies enrere la diputada d’ERC Anna Simó davant de l’obsessió dels nacionalistes espanyols del PP per a fer valdre els seus símbols també als ajuntaments. La idea és clara. Quan els convé, ens retreuen als catalans que en plena crisi vulguem tenir cura de temes com la llengua i els signes d’identitat nacionals; però són ells, els nacionalistes espanyols del PP i de ciutadans, els qui tenen una obsessió malaltissa pels temes identitaris. Per ells, la crisi és quelcom secundari, i el que els preocupa bàsicament són els suposats drets de tres famílies a no haver de complir les lleis catalanes, o les banderes que poden posar al seu balcó els ajuntaments catalans.

 

Pretendre, com deia l’Anna Simó, que la delegada del Govern espanyol a Catalunya vetlli pels interessos catalans i per tant reclami al Govern espanyol que compleixi amb els seus compromisos establerts per llei, cosa inimaginable en un Govern espanyol, és una veritable quimera. La seva funció és justament la inversa: vetllar pels interessos de qui els ha nomenat i els paga el sou, encara que sigui amb els nostres diners. I l’interès del Govern espanyol és poder continuar comptabilitzant com a reducció del seu dèficit els diners impagats que es deuen a Catalunya, que se’ls ha d’anotar com a dèficit; com ho és també continuar i accelerar el procés d’uniformització de l’Estat, a base de liquidar les llengües i les cultures que no són la castellana. Però, a això hi hauríem d’afegir la concepció pròpia de l’Estat, de la majoria dels Estats, segons la qual l’Estat s’ha de defensar permanentment dels seus ciutadans, la policia no té la funció de defensar-ne els drets sinó d’impedir que puguin exercir-los, ni la raó de ser de l’exèrcit no és la defensa del país sinó d’una determinada classe dirigent.

 

No sé si val massa la pena recordar ala Delegadadel Govern quina hauria de ser la seva funció, perquè de ben segur que a ella no li sonarà a res. El que és greu és que aquí encara hi hagi persones i institucions que facin cas d’un càrrec netament repressor i censor com aquest, el convidin com si es tractés d’una autoritat legítima, o acceptin i acatin les seves decisions. Està clar que tenim un problema amb les institucions espanyoles que ens oprimeixen, però el problema gros és que hi hagi qui ajupi el cap.

Tags:

Acadèmics i polítics; teoria i realitat

març 12th, 2012 · No Comments · Política catalana

És cert que, sovint, des de l’anàlisi política més elemental, la que vivim i palpem al carrer, podem incórrer en certes inexactituds que no es pot permetre l’àmbit acadèmic. Potser per això, als acadèmics, els costa tant de baixar a l’arena política; el seu discurs potser no és exactament el que esperaria l’activista abrandat. I potser, precisament per això, és tan important que ambdós àmbits no es donin l’esquena: ni l’acadèmic pot pretendre tancar-se en les seves disquisicions rigorosament científiques, com si no es corresponguessin a cap realitat concreta, ni el polític o l’activista pot prescindir de l’assessorament, la racionalitat i el rigor que li proporciona el món acadèmic.

Per això és important que en moviments com el de l’ANC s’involucrin també reconegudes personalitats que han excel·lit en la seva especialitat i que poden representar un aval imprescindible per al moviment independentista. Potser no sempre els seus plantejaments, des de l’estricta perspectiva del dret internacional o del dret constitucional, coincidiran en les formes i en els temps que desitjaria l’activista o el polític de torn, però han de servir per a poder avançar amb passes fermes, sòlides i ben fonamentades. També és cert que l’academicisme pot donar voltes inacabable sobre els procediments correctes, quan al capdavall un cop de puny sobre la taula, una ferma decisió política, pot tirar pel dret qualsevol iniciativa. Aquests dies, per exemple, hem sentit veus autoritzades, especialistes en dret lingüístic i en dret constitucional, parlant-nos de la resolució del TSJC sobre la immersió lingüística i sobre les possibilitats que el Tribunal Suprem torni a ratificar-se en la seva desqualificació del sistema educatiu català. Deia, per exemple, la professora Eva Pons dela UBque cap tribunal, excepte el Constitucional, pot invalidar una llei; evidentment, els tribunals hi són per a garantir el compliment de la llei, no per a contravenir-la.

I és aquí on, en aquest cas en contra nostra, pot venir el cop de puny damunt la taula que tiri per terra totes les teories i tots els plantejament tècnics. Als acadèmics els costa d’admetre la vulnerabilitat del sistema i sempre troben una manera suau d’explicar-ne les contradiccions. Les teories sobre el dret poden quedar en un no res si el Partit s’obstina en liquidar el sistema educatiu català, justament perquè veu que és excessivament eficaç, i força el Tribunal Suprem a prendre una decisió absolutament contrària al dret, però d’acord amb els seus interessos polítics.

Tags:

De l’independentisme a la Independència

març 11th, 2012 · No Comments · Política catalana

(Article publicat ahir al Diari Gran del Sobiranisme)

Ho explicava molt bé el professor Ferran Requejo: estem encara en la fase de l’independentisme i en algun moment o altre haurem de passar a fer passes definitives cap a la independència. I no són pas poques les vegades que hem participat o viscut moments que crèiem o voldríem creure com la fase final del moviment independentista. I al capdavall hem topat amb la dura realitat d’una política real que sembla que faci veure no saber res de la realitat creixent de l’independentisme.

 

No dubto pas que la convocatòria d’avui de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) serà tot un èxit. Discursos abrandats, voleiar incessant de banderes, crits d’independència i eufòria desbordant entre els assistents al Palau Sant Jordi. Fantàstic. Els mitjans de comunicació espanyols minimitzaran tant com puguin l’acte, i no deixaran passar la més mínima oportunitat per a retreure-hi qualsevol fotesa. La festa quedarà restringida als propis mitjans amb consciència de país. El problema estarà en la concreció dels passos següents.

 

En parlava també el sociòleg Salvador Cardús. Aquesta mena de catarsis poden provocar un desbordament de la racionalitat i incitar a emprendre aventures que porten indefectiblement cap al fracàs. No és pas fàcil saber discernir l’anàlisi i la crítica puntual de l’acció política amb la visió global de país. Des de la no acceptació de la crítica a l’acció de Govern a la desqualificació global sovint hi ha una passa ben minsa. Cardús alertava del perill que el moviment generat a l’entorn d’iniciatives com la de l’ANC pretenguin erigir-se en els capdavanters exclusius del procés cap a la independència.

 

Podem criticar, i jo ho he fet moltes vegades, les polítiques empreses pel tripartit i pel Govern de l’Artur Mas; tenim tot el dret a fer-ho. Però no podem oblidar que la independència serà impossible sense comptar amb la participació, i el protagonisme, de l’arc parlamentari actual. El moviment independentista ha d’anar creant el caldo de cultiu i la predisposició d’una majoria de la societat catalana per tal que impulsi els partits polítics a fer el pas definitiu. Sempre n’hi ha que tenen la vana pretensió de construir un moviment que superi i marginalitzi els partits tradicionals, i que aquest moviment sigui el que encapçali el procés cap a la independència.

 

No crec que sigui aquest el guió. L’ANC ha de ser una eina més per a incrementar la majoria social necessària per tal que la política real no tingui altra opció que fer el pas endavant. Potser algú dirà, i no pas sense tenir una bona part de raó, que hi ha polítics i sectors socials que han empès ben poc per avançar en aquesta direcció mentre altres hi deixaven cos i ànima, i que no és just que a darrera hora, quan vegin que el procés és irreversible, no solament s’apuntin al carro sinó que tinguin la pretensió de tenir-hi un paper protagonista.

 

En el moment en què algú, esperonat per l’èxit de l’ANC, pretengués erigir-se en capdavanter del moviment al marge i menystenint l’estructura de partits actual, malmetria tota la feina feta. A tot estirar podria aspirar a crear una altra capelleta amb un escàs ressò i suport electoral; i hauríem de tornar a començar. L’ANC pot ser una molt bona eina, un bon revulsiu i la força necessària per a impulsar la nostra classe política, però no pot substituir-la.

Tags:

A qui demanarem explicacions

març 8th, 2012 · No Comments · Llengües

Avui és el dia, diuen, en què el TSJC ha de fer pública la seva decisió sobre el recurs que va presentarla Generalitaten relació a la sentència que pretenia boicotejar el sistema d’immersió lingüística. No crec que hi hagi ningú que tingui cap dubte sobre quina serà la decisió del Tribunal; no cal ser jurista ni entendre en lleis, perquè els redactors d’aquesta resolució hauran fet servir molts més arguments i motivacions polítiques, de partit, que no pas coneixements jurídics. Probablement, ja era un error presentar el recurs com si creguéssim en l’honestedat i la imparcialitat dela Justícia.

 

Una altra cosa serà la conseqüència real que pugui tenir aquesta decisió. Pot ser un drama en la mesura que pugui comportar la tirada enrere d’un dels pocs avenços que hem aconseguit en els darrers decennis. De fet, com ja deia l’altra dia, les raons per les quals la majoria dels catalans i de les seves institucions defensa el sistema d’immersió lingüística són les mateixes raons per les quals els nacionalistes espanyols del PP i de Ciutadans, ambla Justíciaque fan anar com si fossin titellaires, hi van en contra. Per això, la sentència està cantada; com més arguments es presenten a favor de la bondat de la immersió lingüística, més interès tenen aquests partits per a redactar una sentència que la liquidi. Perquè el seu objectiu no té res a veure ni amb el dret ni amb la legalitat sinó amb l’odi profund contra la llengua i la cultura catalana. Però el drama no és tant l’existència d’uns espanyols que volen aniquilar-nos (el Peces Barba enyorava el bombardeig de Barcelona), ni una sentència com aquesta feta d’acord amb aquesta voluntat, sinó que no tinguem un Govern amb prou dignitat com per a sobreposar-se a qualsevol agressió que rebi el país, encara que vingui disfressada de sentència judicial.

 

Avui, o en els propers dies, veurem si de veritat tenim un Govern de Catalunya o si tenim una delegació submisa del Govern espanyol. D’ocasions per a fer un acte de dignitat n’hi ha hagut moltes en la història recent; i moltes les hem deixat passar per por i per manca de convenciment en els nostres drets. Si repetim el mateix error, no s’hi valdrà a lamentar-se. A València es vulneren totes les lleis i el mateix Estatut en matèria lingüística, i evidentment la justícia no hi té res a dir, perquè allà ja estan aconseguint l’eliminació de la llengua pròpia; seria imperdonable que el Govern de CiU tingués també aquí una actitud negligent, agenollant-se davant de les agressions dels espanyols. Esperem alguna cosa més d’aquest Govern: que sigui realment el Govern dels catalans.

Tags:

Tot un detall

març 7th, 2012 · No Comments · Política catalana

Ja sabem que costa ben poc establir el mecanisme per tal que es doni una determinada resposta a qualsevol correu rebut. Però, tot i així, és d’agrair que s’hagin pres la molèstia. Dies enrere, vaig enviar un correu adreçat al Departament dela Presidènciadela Generalitat, en el marc d’una campanya per reclamar que no es tanqui el canal Internacional de Televisió de Catalunya, i ahir en vaig rebre una resposta en la qual es donen les raons del tancament i les mesures preses per a contrarestar-ne els perjudicis.

 

L’excusa és, lògicament, la crisi econòmica i la necessitat de reduir despeses d’allà on sigui; i en aquest cas sembla que l’estalvi pot ser de prop d’un milió d’euros. No reiteraré l’argument de l’espoli fiscal que pateix el país, i que és el que impedeix quela Generalitatpugui fer front a la situació de crisi, ni l’escassa voluntat de rebel·lar-s’hi que evidencia el Govern. El que no entenc és que es vulgui justificar dient que el tancament del canal Internacional de Televisió de Catalunya no ha de ser uns obstacle perquè des de l’exterior es pugui seguir la realitat catalana i les principals produccions de la televisió pública. El fet de poder tenir-hi accés a través d’Internet no supleix l’existència d’un canal televisiu. Altrament, no s’hauria posat en marxa aquest canal ni s’hauria presentat com un gran element de projecció exterior. Passa com amb les primeres retallades en el camp de la sanitat i de l’educació, que es deia que no havien d’afectar la qualitat del servei. I tothom sap que això no és cert. El Govern hauria d’admetre que l’espoli que patim, i el fet de no afrontar-ho amb decisió, comporta un empobriment del país, una retallada de la qualitat de vida dels catalans i una pèrdua de capacitat per a sobreviure com a país.

 

Però, bé. No canviarem ara la realitat d’aquest país, i d’aquest Govern. Amb raonaments i justificacions que no puc compartir del tot, sí que és d’agrair que un missatge com el nostre, exposant la nostra discrepància en la seva actuació, mereixi l’atenció d’una resposta per part seva. Saber que ha arribat el missatge, encara que no els faci canviar d’opinió, i veure que tenen la cortesia de respondre-hi, és tot un detall.

Tags: