Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

El Pacte Fiscal com a excusa

març 6th, 2012 · No Comments · Política catalana

Els qui escrivim un article d’actualitat cada dia ens arrisquem a fer anàlisis o pronòstics que amb el temps es vegin desmentits.  És un risc que hem d’assumir amb el benentès que no pretenem pontificar ni, menys encara, presumir d’endevinar el futur. El mes de desembre ja deia que l’estratègia de CiU consistiria en anar allargant el procés de negociació, primer a Catalunya i després a Madrid, del Pacte Fiscal amb el càlcul fet que entre comissió i comissió ens plantaríem al final de la legislatura, sense tenir cap resultat concret.

 

Jo preveia que durant el 2012 el Pacte Fiscal s’aniria negociant en l’àmbit català i el 2013 es traslladaria la negociació al Govern espanyol, per arribar a la conclusió el2014, ales portes d’unes noves eleccions catalanes, que el Pacte no és possible. Naturalment, en el darrer any d’una legislatura ja no es pot pensar en emprendre cap acció mínimament important, més enllà d’algun gest propagandístic. Aleshores, CiU podria tornar a guardar al calaix el tema del Pacte Fiscal i tornar-lo a portar com a tema estrella, com ja ho havia estat el 2010, de la nova contesa electoral. I en la següent legislatura es tornaria a començar el cicle viciós de no anar enlloc. Però heus aquí que els entesos deLa Vanguardia, de la mà de Jordi Barbeta, ajusten el calendari preveient un avançament de les eleccions. El plantejament és el mateix: es perd tota una legislatura (ja no ens ve d’una) parlant d’una entelèquia per justificar la seva inacció i la manca de voluntat de lideratge. La idea del Pacte Fiscal tenia l’objectiu de ser un bon esquer electoral. I com que va funcionar, es pot pensar en repetir la jugada, potser canviant-li el nom si els dissenyadors de campanya consideren que la terminologia està gastada.

 

Ben mirat, potser té raó el Barbeta. Si CiU, que ja sabia d’entrada que això del Pacte Fiscal era inviable, veu que li han de tirar en cara el seu fracàs, enlloc d’esperar fins al darrer moment de la legislatura, pot escenificar un enuig pel menysteniment que ens té Espanya i avançar les eleccions purament com una fórmula de màrqueting electoral. Per això advertia també que ERC no podia seguir-li el joc a CiU, en aquesta comèdia d’anar allargant la qüestió per passar d’una a altre legislatura amb el més calent a l’aigüera.

Tags:

Un dia o altre els esclatarà

març 5th, 2012 · No Comments · Economia

Ho deien els convergents durant la campanya electoral del 2010: la seva prioritat era crear llocs de treball (algú, inconscient, fins i tot va fer el pronòstic de reduir l’atur a la meitat), perquè la política del tripartit havia estat tan desastrosa que ens havia portat fins a aquella situació. Els fets canten, deien; i era difícil rebatre l’evidència dels fets. I un any després el Partit Popular va fer el mateix; contràriament al que havien fet els socialistes, deien, ells emprendrien les polítiques necessàries per a fomentar l’ocupació i sortir de la crisi.

 

Aquella lògica dels fets que semblava irrefutable ara ja no serveix, pel que sembla. Un any després de Govern de CiU i a pocs mesos de la victòria popular la situació ha empitjorat de mala manera. És cert que algú va tardar a reconèixer que entràvem en situació de crisi i que massa aviat va veure els primers brots verds, però en els darrers mesos la situació es deteriora per moments. Els nous pressupostos, els catalans i els espanyols, preveuen una nova entrada en recessió i l’increment de l’atur batent tots els rècords. I no solament això, sinó que els mateixos responsables de les finances públiques ja admeten que les mesures que emprenen els seus governs porten cap a un aprofundiment de la crisi, destrucció de llocs de treball i més dèficit derivat de la mateixa recaiguda de la crisi. Però si abans no valien les excuses del govern que atribuïen a la conjuntura internacional els mals que patia el país, ara ens diuen exactament el mateix amb l’afegit que la culpa és dels altres, està clar. No esperàvem pas un miracle amb l’arribada dels governs conservadors, i el pronòstic de reduir l’atur a la meitat podíem atribuir-lo a un excés etílic o a algun deliri similar; però sí que, com a mínim, podíem esperar que haguessin estat capaços d’iniciar un principi de redreçament, enlloc d’enfonsar-nos encara més.

 

Aleshores, què se n’ha fet de totes aquelles promeses? Si la seva prioritat era combatre l’atur i les seves polítiques ens porten a batre tots els rècords, hem de pensar en la seva incompetència o en la seva farsanteria? Durant molts anys, els entesos negaven l’existència d’una bombolla immobiliària, fins que aquesta va esclatar; ara també, hom s’entussodeix a fer-nos creure que no hi ha altra alternativa que la de les retallades i la de reduir el dèficit a qualsevol preu, inclòs l’increment de l’atur. També aquesta política els esclatarà a les mans.

Tags:

Envieu correus a favor del català!

març 4th, 2012 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Tot sovint, rebem propostes per recolzar tota mena d’iniciatives de país: des d’una signatura, a donar la cara, fer una aportació econòmica, afegir-nos a un grup o enviar correus de protesta. Naturalment, la primera reacció és la de dir “oi tant, que hi estic d’acord!”. Però, tot seguit, em sobrevé el dubte de l’eficàcia de l’acció, més que no pas de la seva intencionalitat.

 

Em sembla que ja ho he comentat alguna altra vegada: resulta relativament fàcil, sobretot amb les noves tecnologies, emprendre qualsevol acció com les que deia abans, o crear un grup a facebook. Qualsevol proposta a favor del país, si no representa cap cost ni cap esforç especial, pot rebre en ben poques hores uns quants centenars d’adhesions, i uns milers en uns quants dies. I hom pot pensar que recollir cinc mil membres en un grup de facebook és tot un èxit, però aquest èxit es pot relativitzar molt si resulta que la pretensió era recollir, per exemple, “els amics de facebook per la independència” o qualsevol altra denominació que pretengui abraçar un col·lectiu que voldríem majoritari al país.

 

Quan una d’aquestes campanyes no es queda només en una iniciativa individual sinó que diversos col·lectius se la fan seva, pot prendre una mica més de volada, i aleshores parlem de quantitats ja més considerables de 30 o 50 mil adhesions. I, malgrat tot, continua essent una quantitat petita si hom fes el compte del conjunt de ciutadans que podrien recolzar aquesta iniciativa. Ja sé que ni nosaltres ni els promotors no pretenen fer aquest raonament, que seria contraproduent, de comptabilitzar els partidaris de la seva idea; però sí que ho solen fer els enemics, que fàcilment poden minimitzar la xifra assolida argumentant que representa un percentatge molt petit en relació a la totalitat de la població. Potser per això, aquesta mena d’iniciatives de cercar suports populars no acostumen a fer-les els nacionalistes espanyols, amb l’excepció feta dels sectors més ultres.

 

Amb això no vull dir, ni molt menys, que em desdigui de donar-hi suport, com he fet darrerament amb la proposta d’enviar correus als jutges del TSJC que han de sentenciar contra el català (hi ha algú que dubti que sentenciaran en contra del català?). Probablement, ni tan sols els arribaran a veure perquè algun subaltern els els aniran esborrant sistemàticament, i en qualsevol cas sempre podran dir que no deixa de ser una minoria de la població que contrasta amb la immensa majoria que calla i que, segons ells, acceptaran la sentència que acabin dictant.

 

Però és que en aquest cas tinc la impressió que pot passar com amb molts entrenadors de futbol que, sovint, per demostrar que el seu paper és important i que tenen un criteri diferent del que pot tenir la majoria d’aficionats sense coneixements tècnics, acaben sorprenent amb alineacions i tàctiques diferents de les que hom hauria fet aplicant la lògica més elemental. Justament perquè els jutges saben que és un clam popular i general (i no pas només pels correus rebuts, està clar) la necessitat de respectar el sistema d’immersió lingüística que tants bons resultats ha donat i que ha garantit una bona convivència i integració, justament per això procuraran de fer-nos la guitza.

 

La sentència ja havia d’haver sortit el mes de novembre, però aleshores no convenia al partit popular, ni abans de les eleccions ni començar amb mal peu la nova legislatura. La consigna que han donat arreu del partit, i per tant també als sectors que controlen a la judicatura, és ajornar la batalla contra la llengua, la cultura i la identitat catalanes, almenys mentre no hagin passat els primers embats pel tema econòmic. Si han esperat a les conveniències del partit, no crec que ningú es cregui que acabin sentenciant pensant en l’interès del país, ni que s’entretinguin en menudalles de rigor jurídic quan el que importa és l’aplicació d’una política concreta. 

 

No vull dir que la campanya d’enviar correus als membres del TSJC no pugui tenir la seva eficàcia. Però de ben segur que el que serà realment definitiu serà la posició que prenguin les nostres institucions, i de la seva capacitat o voluntat de fer un acte de dignitat, encara que sigui desafiant una legalitat que, a part de no ser la nostra, és tremendament injusta i contrària a l’interès del país.

Tags:

La disbauxa europea, o l’atracament amb totes les de la llei

març 3rd, 2012 · No Comments · Economia

La disbauxa europea no té límits ni aturador. No hi fa res que els resultats siguin negatius una i altra vegada, que ells hi tornen i insisteixen sempre en la mateixa direcció. La història és excessivament repetitiva, sempre amb els mateixos protagonistes, els mateixos beneficiaris i els mateixos perjudicats. En uns moments en què la crisi s’agreuja, en què hi ha molta gent que s’ho passa molt malament, en què les famílies i les empreses no tenen crèdit per a tirar endavant, en què països sencers necessiten poder escapar-se dels especuladors i dels usurers, el Banc Central Europeu ofereix mig bilió més d’euros als bancs, a un interès que és tot un regal.

 

Sumant aquesta nova injecció a la banca amb la que s’havia fet l’any passat, ja sobrepassa el bilió d’euros. Una quantitat astronòmica que per ella mateixa, i a l’1% d’interessos, hauria pogut salvar moltes empreses i països, als quals la mateixa banca exigeix interessos desorbitats. A canvi de què es fa aquest regal als financers? No se’ls posen condicions ni se’ls exigeixen contrapartides; és un regal, diuen, per tal que les entitats financeres puguin sanejar-se, tapar els forats que la seva pèssima gestió ha ocasionat. A qualsevol altre sector, aquests nefastos gestors haurien estat acomiadats amb un munt de recomanacions negatives, a part de l’exigència de responsabilitats personals, està clar. Però no, una part d’aquests diners que es donen des d’institucions que són de tots els ciutadans i podrien haver tingut altres destins més útils, aniran a les butxaques dels grans directius per a celebrar que els seus errors ens els han fet pagar a nosaltres. Els en quedarà, és clar per a fer crèdits als Estats, a altres institucions i a grans empreses, a un interès altíssim. Un negoci rodó que, en aquestes condicions, qualsevol ximple sabria fer.

 

Teòricament, els elevats interessos que cobra la banca estan en funció del risc dels crèdits. Un risc que la banca no assumeix en absolut perquè sempre té al darrere el Banc Central Europeu que li cobreix les espatlles. Si sobren diners (diners, repetim-ho, que són de tots), si ho veuen bé, un cop hagin sanejat els seus comptes, repartides sucoses primes entre directius, tindran l’opció d’emprar els diners restants per a dipositar-los al mateix BCE o potser, com a darrera opció, tenir més marge per a facilitar el crèdit a empreses i famílies. Però això només serà una conseqüència o efecte secundari, senzillament perquè no està en el seu ànim, ni en el del BCE, afavorir l’interès general de la societat europea.

 

Tags:

S’atrapa abans un botifler que un coix

març 2nd, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

El discurs fàcil dels nacionalistes espanyols acostuma a ser buscar qualsevol excusa per a evitar que es doni suport a la llengua i a la cultura catalana. I ara amb la crisi, encara més. Ho deia el Partit Popular per intentar que es tanquessin les delegacions catalanes a l’exterior, que es limitin o es neguin les subvencions a entitats de reconeguda solvència, eficàcia i reconegut prestigi com Òmnium Cultural. Com que ells mateixos tenen vergonya de dir el que realment pensen, i és que voldrien l’eliminació definitiva de la cultura catalana, han de buscar el subterfugi d’altres excuses, sense escatimar tonelades de demagògia.

 

Em sembla d’una absoluta mala fe i manca d’honestedat utilitzar el recurs de la crisi per dir que no s’haurien de destinar recursos públics per a temes com el suport a la cultura catalana, de foment de la llengua o de representació exterior. I molt més quan tenen el desvergonyiment d’emprar la demagògia de contraposar aquestes accions amb la lluita contra l’atur o l’atenció a necessitats bàsiques de la població. En primer lloc perquè no hi ha cap país al món civilitzat que deixi de banda els aspectes culturals amb aquest argument fal·laç d’atendre les necessitat de les persones. Però el tema no seria que hi hagués algú que cregués que en plena crisi no s’ha de donar suport a la cultura, ni s’han ajardinar les places, ni s’han de celebrar festes, ni s’ha de renovar el mobiliari urbà, ni s’ha de conservar el medi ambient, ni tantes altres coses que fa qualsevol govern sense contraposar-ho a altres temes. Seria fàcil dir-los que si, en plena crisi, hem de retallar despeses no imprescindibles, aviat ens posaríem d’acord en eliminar la institució de la monarquia, deixar de pagar l’espoli fiscal que ens imposa Espanya, i per suposat no regalar mig bilió d’euros a la banca havent-hi tantes necessitats peremptòries de la gent del carrer.

 

Però, tampoc cal anar tan lluny, o tan amunt. L’actitud d’aquests nacionalistes espanyols no és que sigui fora de lloc, sinó que és de total deshonestedat. Perquè no és veritat en absolut que ells pensin d’aquesta manera, ells no tenen res en contra de què en plena crisi es dediquin recursos a temes teòricament imprescindibles, com diuen. Ells són els primers a exigir que s’ampliïen els intèrprets i les traduccions per tal que el català i el català de valència tinguin versions diferenciades. O és que ells estarien d’acord en suprimir el seu Instituto Cervantes? O no protestaven ells perquè les administracions catalanes reduïen una mica (només una mica) les subvencions al negoci dels finos, les cerveses i els pernils dela Feriade Abril? O estarien d’acord en què es deixessin de subvencionar les Casas Regionales? No, ells no tenen cap rubor per malbaratar recursos en plena crisi; l’únic és que tenen la indignitat suficient d’emprar aquest espantall de la crisi per culminar la seva obra d’extermini de la llengua i la cultura catalana.

Tags:

La insubmissió fiscal no interessa?

març 1st, 2012 · No Comments · Política catalana

La gent ja comença a estar farta de sentir, dia sí i dia també, el drama de l’espoli que patim els catalans. Les xifres són astronòmiques, el 9% del producte interior brut, quan el nostre dèficit que no acabem de controlar està per sota del 4%. Sense aquest espoli fiscal, Catalunya no tindria cap mena de dèficit i estaria en condicions d’afrontar perfectament l’actual situació de crisi. I, malgrat tot, els nostres polítiques continuen emmarranats a no afrontar el problema de soca rel, i prefereixen cercar fórmules estúpides per a maquillar l’espoli o a fer propostes d’hipotètics pactes fiscals que no hi ningú que no sàpiga que no té cap possibilitat de reeixir. D’aquí que algú, més assenyat i més realista, proposi quelcom tan senzill com la insubmissió fiscal.

 

La proposta d’insubmissió fiscal sembla bastant simple: es tracta de no pagar més els impostos a Madrid, per esperar que ells se’n quedin una bona part i ens retornin, quan els vingui bé, la part que vulguin, sinó pagar directament a l’Agència Tributària Catalana. Una iniciativa que van tenir uns petits empresaris catalans, però que no ha tingut gaire més seguiment en el món de l’empresa privada. En canvi, sí que han insistit en el tema organitzacions comla CUPque ha presentat mocions als ajuntaments on és present perquè sigui l’administració local la que posi en pràctica la insubmissió fiscal. No sorprèn a ningú que els partits nacionalistes espanyols es mostrin obertament contraris a una proposta d’aquesta mena, encara que sàpiguen que el sistema vigent perjudica els ciutadans de Catalunya; per ells és molt més important la convicció nacionalista que l’interès de la gent que diuen representar. Però costa més d’entendre que també s’hi oposin partits que teòricament es declaren nacionalistes, sobiranistes o independentistes. I més encara si ho fan amb l’argument que aquesta actitud és contrària a la legalitat vigent, com si no sabessin que la sobirania i la independència només és possible trencant amb aquesta legalitat.

 

Segons explica Víctor Alexandre (no en tinc cap més informació que la que dóna ell), a Manresa s’hauria donat la paradoxa, l’estúpida paradoxa, que ERC hauria presentat una moció alternativa a la de la CUP, en la qual apostarien per la insubmissió fiscal quan legalment fos possible. Ridícul! Per definició, la insubmissió és sempre un acte de confrontació amb la legalitat. Però el rerefons de la negativa d’alguns ajuntaments convergents, amb o sense suport republicà, a la proposta d’insubmissió té una lectura fàcil: si empreses i administracions catalanes apliquessin la insubmissió fiscal i ingressessin els diners dels impostos a  l’Agència Tributària Catalana, crearien un conflicte al Govern català. Aleshores, seria aquest Govern el qui hauria de prendre la decisió d’actuar com un país sobirà o acceptar la submissió a l’espoli espanyol. El Govern podria quedar-se els diners, tot remetent a Madrid la part que consideressin justes, o bé ajupir-se submisament per enviar directament aquests diners a Madrid perquè ells en disposessin al seu albir.

Tags:

Absolt perquè ja no cal condemnar-lo

febrer 29th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Ben poc interès ha tingut la sentència que absol Baltasar Garzón per la causa oberta arran de la investigació dels crims del franquisme. El Tribunal Suprem s’ha limitat a deixar constància que no corresponia a Garzón obrir el procés, però considerant que no es podia sentenciar que hi havia delicte de prevaricació. No és pas casual que pocs dies abans també s’havia sobreseït l’altra causa oberta contra el jutge estrella, en aquest cas pel cobrament per uns cursos a Nova York organitzats per la mateixa empresa que després el jutge beneficiaria amb una decisió seva.

 

L’objectiu era clar: retirar de circulació el jutge Garzón que havia tingut el desvergonyiment d’investigar crims i delictes que incomoden determinats poders. D’aquí que la mal anomenada “Justícia” posés en marxa tota la seva maquinària per carregar-se’l; i ho van fer amb tres causes obertes simultàniament, potser per evitar que hi hagués moviments de suport al jutge, o com a mínim per a debilitar-los amb diversos fronts, potser per donar aquesta imatge de personatge controvertit i no pas net del tot, cosa que deu ser ben certa, o potser simplement per assegurar-se el tret. I un cop assolit l’objectiu, la resta de projectils deixaven de tenir sentit. D’una banda, resulta absurd que tres anys després d’haver-se presentat la tercera querella contra Garzón, sigui ara que el Jutge dictamini que es va presentar fora de termini; això, en tot cas, ja es va veure el mateix dia de la presentació de la querella el juny del 2009. I de l’altra, té tota la lògica la decisió d’absoldre Garzón del delicte de prevaricació per la investigació dels crims del franquisme, perquè és la causa que havia despertat més moviments de protesta arreu del món democràtic. Era el cartutx de reserva, per si hagués fallat el primer, de manera que absolent-lo s’han evitat les crítiques dels qui no poden entendre que es castigui la investigació de crims, encara que siguin crims comesos pels amics del qui ostenta el poder.

 

La Justíciaespanyola s’ha cobert de glòria. Res de nou, i res de nou que no sabés Garzón, el jutge caçat en la seva salsa. Si s’admet, com admetia Garzón, que s’utilitzésla Justícia per a afavorir determinades opcions polítiques, com feia amb totes les causes obertes contra el nacionalisme basc i català, tampoc ens ha d’estranyar que amb el mateix criteri s’utilitzés contra ell per a continuar afavorint les mateixes opcions polítiques. És el cas del còmplice de la delinqüència, víctima al capdavall, de la mateixa delinqüència.

Tags:

Una part de raó la té el Cañas

febrer 28th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

No ens ha de venir de nou, venint de Ciudadanos, la seva fòbia contra tot el que no és nacionalisme pur i dur espanyol. Per ells tot el que no és nacionalisme espanyol ja és menyspreable. Ho diuen sovint, i ara hi ha tornat el portaveu Jordi Cañas: “¿Lengua propia? Un invento nacionalista”. S’entén, evidentment, que aquest estirabot només seria vàlid per al català; però que ningú li discuteixi quina és la llengua pròpia d’Espanya.

 

Però, el portaveu ultranacionalista de Ciudadanos no s’atura aquí i afegeix: “el nacionalismo catalán es peligroso, anexionista, supremacista, hispanófobo… además de ridículo”. Quan parla de la perillositat del nacionalisme català es refereix a què és un perill per al seu nacionalisme espanyol; justament per raó del qualificatiu que segueix, el de l’annexionisme. El nacionalisme català es limita a reclamar per al país els mateixos drets que la resta, mentre que és el nacionalisme espanyol que, a més d’incloure Espanya i els espanyols, ens vol incloure per la força als catalans. Pel que fa la supremacia ja és una qüestió de cinisme; justament és la constitució espanyola i la interpretació que n’ha fet el seu Tribunal Constitucional la que estableix la supremacia del castellà enfront de les altres llengües de l’Estat. Pel que fa a la hispanofòbia potser hauríem d’admetre que té una part de raó, molt lluny encara de la seva catalanofòbia, està clar. Però sí que és cert que sovint ens costa d’apreciar els valors d’aquella cultura en nom de la qual se’ns agredeix, se’ns limita la llibertat i fins i tot se’ns nega el dret a existir.

 

També té una part de raó quan qualifica de ridícul el nacionalisme català. Que els nostres dirigents admetin una i altra vegada que com a catalans patim tota mena de discriminacions i d’espolis, i que a la vegada no solament es neguin a fer cap pas de dignitat per superar aquesta situació sinó que s’agenollin als peus dels botxins i pactin el suport a la política espanyola a canvi que ells puguin continuar agredint-nos. Sincerament és ridícul, com diu el senyor Cañas.

Tags:

L’economia fora de control?

febrer 27th, 2012 · No Comments · Economia

Les politiques econòmiques empreses per la Unió europea i per la majoria dels estats estan donant els fruits esperats. Mentre alguns polítics pocavergonyes encara segueixen amb la falsa i perversa cantarella que totes les mesures restrictives estaven orientades a sortir de la crisi, i els més farsants fins i tot gosen dir que el seu objectiu és la creació de llocs de treball, la majoria dels economistes ara ja ens diuen que tot plegat no ens aboca a enlloc més que a la recessió, a més atur, més pobresa i, per tant, més dèficit.

 

És una espiral infernal, un peix que es mossega la cua, que ens fa recular en el túnel del temps per a retornar a les èpoques del capitalisme més salvatge. És una manera d’enfocar la crisi que, conscientment, ens aboca a més crisi. Mentre uns diuen que és una davallada sense aturador, altres confien que en un moment o altre es tocarà fons. I quin pot ser aquest fons? És evident que totes les reformes i totes les mesures preses fins ara van en la mateixa direcció de retallar drets laborals, serveis públics i prestacions socials; però també ho és que la inestabilitat, la inseguretat i la pèrdua de poder adquisitiu de la majoria al capdavall va en perjudici del sector empresarial. Qui pot imaginar que avui un treballador amb un sou de misèria i sense cap garantia d’estabilitat s’embranqui en l’adquisició d’un pis, o d’un cotxe, per exemple? Fa riure escoltar algun petit o mitjà empresari elogiar les reformes amb el convenciment que aquestes han estat fetes contra els treballadors i a favor dels poders econòmics, amb els quals se sent il·lusament identificat. Les reformes també van contra els autònoms i contra els petits i mitjans empresaris, als quals els promotors i gestors de la crisi els neguen ara el crèdit alhora que redueixen dràsticament el consum intern de la majoria.

 

No crec que estiguem en una espiral infernal, sense aturador. Estic convençut que ni és cert que siguin tan ineptes que no sàpiguen cap on ens condueix tot plegat, ni ho és que la dinàmica de l’economia estigui fora de control. Caldrà veure on establiran el límit a partir del qual tocarà emprendre el camí de la remuntada. Mentre els grans poders econòmics tinguin camp per córrer en el conjunt del planeta, els importarà ben poc carregar-se països sencers: les finances públiques, el benestar de la majoria i la supervivència del seu teixit industrial. Com en els països subdesenvolupats una minoria pot viure immensament rica, sense necessitat de tenir una classe mitja i donant per descomptat que la immensa majoria es troba en la misèria.

Tags:

Eurovegas, potser no

febrer 25th, 2012 · No Comments · General

Es pot estar a favor o en contra del macro projecte d’Eurovegas. Segur que té riscos i inconvenients suficients com per a no deixar-se enllaminir a la primera per la creació de nous llocs de treball i l’atracció de turisme. És simptomàtic, per exemple, que els alcaldes del PSC que més directament podrien beneficiar-se’n s’hi hagin mostrat favorables, mentre que el mateix partit a Barcelona sembla que s’hi oposa frontalment. Probablement, els alcaldes tenen una visió molt més local (hom pot imaginar-se només els ingressos per impostos i taxes que podrien cobrar els municipals afectats), mentre que els altres ho veuen més en la perspectiva dels interessos de partit a nivell general (un èxit convergent els condemnaria a passar molts anys a l’oposició).

 

En temps de crisi com els que vivim sembla agosarat renunciar a una inversió d’aquestes característiques, al marge que probablement al final el projecte es pot acabar realitzant a Madrid. Encara que sigui d’unes dimensions molt menors, cal recordar que també el projecte de Port Aventura, i no cal dir el de Terra Mítica al País Valencià, va tenir també els seus detractors inicials; encara que al País Valencià els dubtes venien per les evidències que aquell projecte amagava bosses de corrupció descomunals del Partit Popular valencià. Jo no sé si algú té arguments més sòlids per a oposar-s’hi, però el fet que des de l’oposició la majoria hagi posat tot l’accent en què no es poden fer exempcions legals per a satisfer les demandes dels promotors, cosa que també diu el Govern i que sembla de calaix, fa pensar que la principal temença és que l’operació surti bé i CiU pugui apuntar-se’n el mèrit. I el que és segur és que si finalment l’Eurovegas va a Madrid, també li tiraran en cara no haver estat capaç de negociar i de convèncer els promotors perquè s’establissin a Catalunya.

 

Ara bé, un dels arguments que em semblen més demagògics és el que diu que el projecte va en contra del model català de turisme; i alguns, cínicament, hi afegeixen que és el model que hem anant construint en els darrers temps. Per favor, de model turístic a Catalunya, res de res. Llevat d’algunes simbòliques actuacions per a complementar el turisme de sol i platja amb alguna oferta de tipus cultural, el model turístic català, com l’espanyol, és el que a cada moment ha anat convenint al sector. I això, sense mirar prim a l’hora de destruir el paisatge, tant el de la costa com el de muntanya, sense fer escarafalls pel turisme d’espardenya ni pel turisme de borratxera. Fins ara, al marge de la retòrica governamental, de CiU o del tripartit, el sector ha aprofitar tot el que ha tingut a mà, sense més model que el de la immediatesa d’omplir el calaix.

Tags: