Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Contra el català, costi el que costi

febrer 14th, 2012 · No Comments · Llengües

No és que a França ens ho hagin posat mai gaire fàcil; la seva visió jacobina de l’Estat els fa veure com una anomalia qualsevol particularitat que no s’adigui a la llengua i a la cultura franceses. Però tot i així, en alguns temes han estat més condescendents que els espanyols que presumeixen d’Estat de les autonomies i de tenir una Constitució que, teòricament, considera la diversitat lingüística com un patrimoni a protegir.

 

Aquesta setmana passada, l’Estat francès concedia un canal televisiu per a què ala Catalunyadel Nord s’hi pugui rebre el senyal de TV3. Una mesura que sembla d’una lògica elemental, basada en què si hi ha un sector de població que demanda un servei, i que aquest servei a la població a l’Estat li representa un cost zero, seria estúpid no atendre aquesta demanda. A no ser que, com passa al País Valencià, el que inspira l’acció del Govern, de l’espanyol i del valencià, sigui l’odi contra un sector de la població, contra la seva llengua i la seva cultura. En el cas espanyol, però, hi ha diversos agreujants. D’una banda, l’Estat francès no va ratificarla Cartaeuropea de llengües regionals o minoritàries i, per tant, no està obligat a complir-la; i en aquesta Carta, que sí que va ratificar el Govern espanyol i, teòricament, seria d’obligat compliment, s’estableix que no es poden posar barreres a la recepció de canals de televisió entre territoris que tenen una mateixa llengua, o semblant (els redactors ja van preveure aquest cas).

 

Però hi ha un altre argument important. L’Estat francès concedeix aquest canal de televisió perquè es pugui veure TV3, sabent que des del punt de vista d’empresa se’n beneficiarà Televisió de Catalunya que amplia la seva àrea d’influència i per tant revaloritza la seva publicitat; i, en tot cas, pot anar en detriment dels canals de televisió francesos que poden perdre, ni que sigui mínimament, una part de la seva audiència. En canvi, amb l’intercanvi de recepció de TV3 al País Valencià i de Canal 9 a Catalunya, totes dues televisions hi guanyarien en la mesura que ampliarien el seu àmbit d’audiència i per tant la capacitat de cap tar publicitat. I aquí hi ha la perversió dels governs del Partit Popular. Per a impedir el dret a la informació, el dret dels ciutadans del seu país a rebre un canal de televisió, per a negar-se a complir amb la legalitat vigent, estan disposats a pagar-ne un preu ben alt. Aquí no hi valen les crisis; la prioritat és atacar la llengua i la cultura dels valencians, costi el que costi.

Tags:

Una nova reforma laboral per a no res

febrer 13th, 2012 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

Ja hi estem acostumats que els polítics ens presentin les seves gestes com a fites transcendentals, com a moments històrics o com a dates que marquen un abans  i un després del que sigui. És així com explicava la vicepresidenta del Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, la nova reforma laboral. Rajoy ja era conscient que aquesta havia de ser una reforma contra els drets dels treballadors, i per tant ell ja augurava una vaga general com a resposta. I la veritat és que no ni si es mereix això.

 

Ben mirat la reforma no deixa de ser una continuació de la que havia emprès el PSOE en l’anterior legislatura, basada fonamentalment en abaratir els costos d’acomiadament i a propiciar més precarietat laboral. No ha sorprès ningú, doncs, que la proposta presentada pel PP hagi rebut el rebuig frontal dels sindicats; si de cas, el que sorprèn és la poca contundència amb què s’expressa aquest rebuig. Però, l’aspecte més pervers de la nova reforma laboral del PP és que es digui que té la intenció de fomentar l’ocupació, i sobretot l’ocupació indefinida. Té el mateix objectiu que l’anterior: facilitar la precarietat, reduir els contractes indefinits, i, en definitiva, deixar en mans de les empreses l’ús i dessús del personal, de la mateixa manera que es pot contractar una furgoneta o llogar un local. Cada vegada més, la legislació deixa de contemplar els treballadors i la seva aportació en la creació de riquesa com un actiu equiparable al del capital, per a esdevenir simple matèria que s’aprofita quan convé i es llença quan ja no és útil. Aquesta és l’única filosofia.

 

S’ha de tenir molta caradura per defensar que aquestes reformes es fan per a fomentar l’ocupació i per a propiciar que sigui contractació indefinida. Després de la primera reforma laboral, la contractació va continuar caient, i sobretot va caure la contractació indefinida; fins al punt que al mes de desembre de 2011, els contractes indefinits representaven entre un 5 i un 10% del total dels nous contractes. I no és que els impulsors de l’anterior reforma erressin en l’anàlisi de la situació ni en el pronòstic del que representaria la nova legislació; l’únic error, igual que ara, és la mentida i l’engany de dir-nos que pretenen un objectiu, quan és evident que s’aconsegueix a consciència exactament el contrari. Altrament, els qui fan aquest pronòstic haurien de dimitir dels seus càrrecs i reconèixer la seva incapacitat si no es produeixen els resultats esperats.

Tags:

La mentida consolidada

febrer 12th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Recordo que en un sopar amb un grup reduït d’amics, el qui havia estat Conseller de Governació del 1980 al1982, i aleshores President del Centre de Promoció de Cultura Popular i Tradicional, va ser molt reservat i taxatiu quan vam intentar furgar en els esdeveniment del 23-F, que ell havia viscut a primera fila a Catalunya: hi ha havia secrets que ell s’enduria a la tomba. No sé si ho va dir amb aquestes paraules, però el cert és que es va mantenir amb un rigorós hermetisme. El tema era encara relativament recent i ell continuava ocupant un càrrec públic. No vam insistir-hi perquè el motiu del sopar estava relacionat amb la cultura popular i no amb la política d’alta volada.

 

Llavors, potser vaig entendre aquesta mena de secretisme per no permetre que se sabés la realitat. L’ex Conseller no ens va explicar res, però vam interpretat perfectament que hi havia prou coses a amagar, d’aquelles que algú en diria “secrets d’Estat”. Probablement, molt més del que es podia deduir de les evidències conegudes per tothom. Ara, però, no entenc que encara hi hagi aquesta actitud obscurantista entre la classe política i entre el món periodístic. El delinqüent que té coses a amagar, és lògic que no estigui interessat en què la veritat se sàpiga; però a sant de què n’han de ser còmplices els polítics que voldríem creure honestos i els mitjans de comunicació que voldríem creure professionalment rigorosos?

 

Tothom sap que els cossos i forces de seguretat, de característiques militars, poden agradar-nos més o menys i poden tenir molts defectes, però n’hi ha un que segur que no tenen: la indisciplina. Una acció com la que va portar a terme del Coronel Tejero no s’hauria emprès mai sense comptar amb un recolzament i un vist-i-plau de la jerarquia. En aquella acció, més enllà d’algunes complicitats fins i tot en les files socialistes, com la de l’Enrique Múgica, n’hi havia d’haver forçosament en totes les esferes polítiques, militars, judicials, socials i empresarials de l’Estat.

 

Quan els primers Guàrdies Civils entren a les Corts espanyoles, amb el vist-i-plau dels serveis de seguretat propis dela Institució, hi ha l’escena coneguda de l’interior de l’hemicicle, però a l’exterior tot sembla estar controlat. No pas perquè hi hagués un clam en contra dels revoltats, perquè de fet ningú els tractava com a tals, sinó perquè ja hi havia la consigna donada que ningú es mogués per a res; tampoc per a defensar la democràcia. Hi va haver un compàs d’espera, unes llargues hores d’indecisió, en què no hi havia res de segur sobre el desenllaç; tret que fos quin fos el desenllaç ja es tenia garantida la contenció de qualsevol moviment de resposta. No vam veure per enlloc proclames defensant la legitimitat vigent, per exemple per part dels qui constitucionalment tenien aquesta missió. Tothom esperava ordres, del signe que fos, esperant potser saber qui devia ser aquella “autoridad competente” que s’havia de presentar a les Corts per a assumir el comandament de la situació.

 

I qui més responsabilitat devia tenir en aquesta deliberada indecisió, era el Cap de les Forces Armades que no és altre que el Rei. Però, no. El Rei va romandre amagat, sense donar pistes de cap on s’havia de decantar la situació. El terme covardia quedaria molt curt per a definir la seva actuació; en lloc de sortir des d’un principi per deixar clar que ell estava a favor de la democràcia, va esperar fins a la una de la matinada, fins que va tenir clar que no errava el tret. Mentrestant, calia veure si els revoltats tenien prou recolzament com per a triomfar; no fos cas que es declarés abans d’hora del bàndol dels perdedors.

 

Les seves declaracions que ara ha desclassificat el Govern alemany, en les quals manifesta la seva comprensió i simpatia pels terroristes vestits de guàrdies civils, no revelen res de nou. Simplement, posen en evidència la farsa que entre tots van acabar muntant. No és nomésla CasaReialqui va falsejar la història per fer-nos creure que la seva havia estat una actitud honesta i decidida, també hi ha hagut la complicitat de la classe política, del sistema judicial i de la majoria dels mitjans de comunicació. Només cal veure com alguns mitjans han amagat les darreres revelacions de l’ambaixador alemany, que si fossin per algun altre tema haurien ocupat portades senceres.

 

Però, el més simptomàtic del cas ha estat la reacció de la mateixa Casa Reial. La seva resposta no ha estat dir que l’ambaixador alemany havia mentit, ni ha estat explicar què carai feia el Rei des de mitja tarda fins a la matinada, sinó que ha utilitzat el cinisme més pervers imaginable: ‘el paper i l’actuació del rei el 23-F estan ja consolidats per la història, i la manera decidida i determinant com va actuar en defensa de la democràcia és coneguda per tota la societat espanyola i a tot el món’. La mentida divulgada en el seu moment és la que compta, hi hagi les proves i les evidències que hi hagi en sentit contrari.

Tags:

Per què aquestes cares de sorpresa?

febrer 11th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Hi ha discursos que ja els puc entendre, però no els puc acceptar. Sembla com si els nostres polítics simulessin quedar parats en veure determinades reaccions de l’Estat. L’Artur Mas, no fa gaire dies, es lamentava que sempre s’apunti al dèficit que té Catalunya, quan ésla Comunitatautònoma que més esforços ha fet per a contenir la despesa. I, alhora, es queixava que hi hagi altres comunitats autònomes, sovint les més subsidiades, que encara ara estan incrementant els seus pressupostos.

 

Em sembla una mica de comèdia que el President faci veure que no entengui què està passant. A Madrid no es queixen perquè les autonomies gastin més del compte, sinó perquè Catalunya encara tingui recursos per a fer petites coses. En un país normal s’haurien demanat responsabilitats polítiques i penals contra el qui han construït aeroports sense avions o línies de TGV per a escassíssims passatgers. Però, això no preocupa a l’Estat, que continua malbaratant recursos de tota mena. Preocupa que Catalunya es gasti una misèrrima part del seu pressupost per a tenir delegacions catalanes a l’exterior, precisament pels beneficis que aquestes poden representar per al país. Per exemple, les despeses en jardineria de l’ambaixada espanyola a París són superiors al cost total de la delegació catalana; o el nou edifici de l’ambaixada espanyola al Marroc té un cost més elevat que tot el pressupost de política exterior dela Generalitat.Podenposar el crit al cel quan algú parla de pagar el sou d’un traductor perquè es pugui parlar en català a les Corts espanyoles, però el mateix Govern espanyol es gasta quantitats molt superiors per a poder diferenciar, amb criteris acientífics, el català de Catalunya del català de València.

 

I el problema, repeteixo, és que els nostres polítics facin cara de sorpresa, com si en volguessin demanar explicacions. És el que passarà amb la nova sentència contra el català que està ultimant el PP (i que farà llegir als titelles titulars de l’administració de Justícia); alguns diran que els sorprèn que s’ataqui el sistema educatiu que tants bons resultats ha donat, com si no sabessin que precisament l’ataquen perquè està donant aquests bons resultats.

Tags:

Rumor de suïcidi planificat

febrer 10th, 2012 · No Comments · Economia, Política catalana

El Ministre d’Economia espanyol Luís de Guindos està decidit a tirar endavant el seu nou projecte de fusions bancàries, com a continuació del que havia iniciat el Govern anterior amb la primera onada de fusions de caixes, de la mà del Banc d’Espanya, però al servei sempre dels interessos dels grans bancs. Llavors l’ensarronada va ser majúscula, de jutjat de guàrdia que diríem si creguéssim enla Justícia.

 

No es va complir cap dels objectius que s’havien anunciat des del principi. El que havia de ser una fórmula per a garantir la solvència d’unes caixes d’estalvi que no estaven pas en perill, va acabar essent la seva ruïna. Com ja he dit en alguna altra ocasió, o bé els dissenyadors d’aquell pla de fusions eren uns ineptes perduts, uns incompetents impresentables, perquè no van aconseguir res del que deien que s’havien proposat, o bé eren uns entabanadors igualment impresentables, perquè en realitat no tenien altre propòsit que el d’eliminar aquest model de caixes català. I ara ja es disposen a un segon assalt: en principi, es tracta de posar el llistó més alt perquè les entitats petites o mitjanes, encara que fossin tan o més rendibles que les grans, no puguin arribar-hi i es vegin obligades a fusionar-se. Però les fusions no seran innocents, està clar. D’una banda, el Banc d’Espanya va menysvalorar Unnim a consciència, amb cinisme fatxenda, per a poder-la regalar a algun amic; però de l’altra, han d’estudiar el mecanisme d’ensorrarla Caixa.Reiteradament, surt el rumor d’emparentar-la amb Bankia, una entitat d’insolvència contrastada; també, reiteradament ho han desmentit els seus màxims responsables, sense gaire convenciment. En cas que es confirmi, no podran dir, els dirigents deLa Caixa, que no sabien on es ficaven; l’única excusa per emprendre una fusió suïcida d’aquesta naturalesa serien els beneficis particulars dels màxims responsables.

 

Costa de creure que els rumors siguin una simple fabulació, si tenim en compte que han aparegut en mitjans especialitzats i d’una certa credibilitat. I resulta realment preocupant, perquè l’experiència és que des de les altes instàncies financeres i polítiques es prenen decisions prometent i assegurant que tindran uns determinats resultats, i després resulta que succeeix exactament el contrari, sense que ningú vulgui assumir cap mena de responsabilitat.

Tags:

A qui importen quatre milers de morts?

febrer 9th, 2012 · No Comments · Internacional

Parlo de la incomprensible actitud dels Governs rus i xinès per evitar que es condemnessin les accions terroristes del Govern sirià. Si tenim clar que les matances que dia rere deia protagonitza el Govern sirià són crims contra la humanitat, accions terroristes repugnants, com hem de reaccionar davant dels qui donen suport al terrorisme?; com actua la justícia quan algú potser ni tan sols hi col·labora i es limita a no condemnar la violència? I em surt la resposta d’un entès en política internacional: “Això no és tan fàcil. S’ha de tenir en compte el pes que tenen països com Rússia o Xina…” . La lliçó és clara, el terrorisme no depèn de la quantitat de morts, ni del grau de criminalitat dels autors, sinó simplement del benefici econòmic que pot generar o no. Els jutges ho saben prou bé.

 

És una opinió, està clar. Però no la comparteixo. Si la Justícia és “justícia”, la condemna dels crims i dels qui els donen suport no es pot basar en si és no és rendible (política o econòmicament), ni en si estratègicament convé no enemistar-se amb determinats règims; tenim dret a abominar d’aquesta mena de Justícia que es mostra intransigent i manté a la presó una persona com Otegi que ha treballat per aconseguir que ETA deixés les armes, amb l’excusa que potser no els ha condemnat prou, però després aquesta mateixa Justícia persegueixi qui vulgui investigar el principal grup terrorista espanyol del segle XX, el franquisme, o faci els ulls grossos davant dels qui no condemnen el terrorisme internacional o hi col·laboren. I és que en l’àmbit internacional, els Estats no intervenen fins que la situació esdevé insostenible des del punt de vista mediàtic; els importen ben poc, de fet gens, els crims i el patiment de la població. Es pot col·laborar amb un règim terrorista, com s’havia fet fins ara amb el sirià, i en el seu moment s’havia fet amb el de Gadaffi o amb el de Mubarak, sense qui ningú emprengui accions judicials per col·laboració amb el terrorisme. Només quan aquests règims deixen de ser útils per als interessos econòmics dels estats, o quan la situació esdevé excessivament escandalosa, aleshores hom se’n desmarca i es pretén que si uns han decidit que ja no en trauran més profit, els altres tampoc.

 

Aquesta és la diferència entre el posicionament dels governs rus i xinès, en relació al dels Estats Units o dels Estats europeus. Tots hi havien col·laborat i havien fet els ulls grossos davant dels crims i de la vulneració sistemàtica dels drets humans, només que Rússia i Xina consideren que encara en poden continuar traient beneficis; o pitjor encara, estan especulant que si finalment el règim sirià no cau i és capaç l’aniquilar la revolta (els morts no tenen el més mínim interès ni per als uns ni per als altres) es podran quedar el pastís per a ells sols, i més tenint en compte que Al-Assad haurà de tornar els favors rebuts. És com qui juga a la borsa: s’aposta per un valor esperant que finalment cotitzi a l’alça. Els morts, els crims, el terrorisme… són foteses que als estats els importen un rave.

Tags:

Món immobiliari; punt i final

febrer 8th, 2012 · No Comments · Economia

La perspectiva del món de la construcció sembla molt més clara del que els mateixos interessats i les administracions del ram reconeixen. De fet, malgrat el desastre que ha representat l’esclat de la bombolla immobiliària, tothom sembla obsessionat per recuperar el sector com si de veritat es cregués que hi ha possibilitat de recuperar-lo. Mirant els números, no hi hauria d’haver gaire dubtes de cap on aniran els trets, i estalviaríem malversació de recursos si les administracions en fessin cas.

 

Una de les darreres dades del món immobiliari parlaven d’uns 140.000 pisos buits, per vendre o per llogar, a Catalunya. Al ritme de creixement de la població catalana dels darrers anys, segons el Servei d’Estudis de Catalunya Caixa, es tardarien setze anys a absorbir aquest estoc de vivendes; això sempre que no se’n facin més, naturalment. Però és que la tendència demogràfica de Catalunya ha començat a canviar de tendència: si fins ara el creixement, tant el vegetatiu com l’immigratori, representaven unes cent mil persones més a l’any, a partir d’aquest any 2011 sembla que Catalunya començarà a perdre població; es calcula que seran uns 1.800 habitants menys. Però, és que fins al 2020 la previsió és que la població total de Catalunya es redueixi en un mig milió de persones. Per si a algú se li acudís que l’esperança del món de la construcció sigui mantenir o incrementar els estocs de pisos per vendre, de manera que la gent en demanés de nova construcció, les darreres mesures del Govern espanyol poden acabar de desanimar-lo. La pressió que s’està fent sobre els bancs perquè posin sobre paper real el valor dels seus pisos, s’espera que els obligui a posar-los al mercat en millors condicions de preu o de préstec, de manera que ells podrien ser els únics venedors de pisos durant una bona colla d’anys. Això, sense tenir en compte que la situació de crisi i les reformes laborals fan que cada vegada sigui més difícil que la gent gosi i pugui arriscar-se a adquirir una vivenda nova.

 

El futur, doncs, és clar. Durant una bona colla d’anys, pràcticament no s’haurien de veure més torres de noves construccions a les ciutats catalanes. Pretendre recuperar el sector de la construcció perquè torni a ser el motor de l’economia, com en certa manera ho va ser abans de la crisi (va ser, però, un motor d’explosió), és una absoluta quimera. El que cal, en tot cas, és redimensionar-lo per tal que s’ajusti a les necessitats reals d’obra pública, de reforma de les vivendes existents, i poca cosa més.

Tags:

Els socialistes catalans respiren alleugerits

febrer 6th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Els socialistes catalans van respirar alleugerits quan van veure que Rubalcaba li guanyava la partida ala Chacón, encara que fos per la mínima. Ho havia advertit l’Ernest Maragall i altres dirigents socialistes, tot i que l’aparell del PSC havia fet una aposta clara per l’ex Ministra de Defensa; el mateix aparell que ara, en boca del seu màxim responsable, Pere Navarro, en renega per por a les represàlies de l’equip guanyador. Ja s’estila això: cadascú és ben lliure de manifestar les seves preferències, però amb molt de compte per a encertar la carta guanyadora.

 

No és que diferissin gran cosa el Rubalcaba ila Chacon, però posats a fer millor que no hagi guanyatla Chacon.Tothom sap que totes les experiències de catalans que han optat per fer política espanyola, no solament no han estat gens útils per al país, perquè han estat incapaços de representar els interessos catalans davant l’administració central, sinó que han actuat de fre a les aspiracions nacionals. Això, com a mínim; perquè, com en el cas de la Chacón, la majoria dels catalans que exerceixen a Madrid, per a guanyar-se les simpaties i la credibilitat dels espanyols, han de renegar dels seus orígens i demostrar que poden ser més anticatalans que ningú. És el que ha fetla Chacónen tota la seva campanya per assolir la secretaria general del PSOE, els havia de deixar clar que en ella no hi veurien mai una catalana, ni entesa la catalanitat com a sentiment de “patria chica”, sinó una espanyola disposada a passar per damunt de qualsevol sentiment nacional que no fos l’espanyol.

 

Els socialistes catalans hi surten guanyant amb la derrota dela Chacón.Ara, el Rubalcaba no tindrà cap problema per defensar els mateixos plantejaments progressistes que tant ell comla Chacónhavien combatut quan eren al Govern. Però li costarà que la gent se’l cregui. El PSOE no ha fet la imprescindible renovació per a recuperar la confiança dels ciutadans, i potser per això ha optat per acabar de recremar aquest vell cartutx. I aquí, ¿qui podrà confiar en una persona que ha estat capaç de trair el seu país per guanyar-se una poltrona a Madrid?  Els socialistes catalans tenen ara més fàcil el camí, si no volen implicar-se en el naufragi espanyol que encara no ha tocat fons; tot serà que vulguin seguir-lo o que prefereixen continuar ajupint el cap i enfonsant-se en el llot del socialisme espanyol.

Tags:

L’exercici fatxenda del poder

febrer 5th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

En moltes activitats humanes, d’índole ben diversa, tan important com l’acció en sí és el fet de poder presumir que s’ha fet aquesta acció. Hom sembla tenir la imperiosa necessitat d’exhibir la pròpia obra, o si més no de contemplar-la ell mateix. D’alguna manera, és el tòpic del delinqüent que torna al lloc del crim o la imprudència del brètol que publica a la xarxa, delatant-se obertament, la seva bretolada. En un altre sentit, és el plaer de poder explicar a l’entorn més immediat una aventura o un viatge, tant o més que la mateixa experiència viscuda.

 

En l’àmbit de la política, i en general en les relacions de poder, passa una cosa semblant. No és tan important l’assoliment d’unes determinades fites com el fet de deixar clar que s’han assolit. De fet, en moltes negociacions de pressupostos entre diferents forces polítiques, el que s’acaba acordant és el fet d’atribuir-se la inclusió o modificació d’una partida concreta, encara que aquesta ja la tingués prevista l’equip de Govern. I no em refereixo, ara, a negociacions de CiU amb el PP, sinó en general en tota negociació d’aquesta mena, de tots els colors.

 

Però, el tema esdevé més cruel quan el qui ostenta el poder no s’acontenta amb exercir-lo sinó que vol humiliar l’adversari o contrapart perquè aquest no pugui tenir ni l’excusa de poder-se apuntar algun mèrit. I aquesta ha estat una tònica general en les relacions entre Catalunya i Espanya, entre el nostre Govern i el Govern espanyol. Només recordar la reiterada humiliació que infringien els socialistes espanyols als dirigents del PSC: el Govern espanyol desautoritzava una i altra vegada el Govern català, presidit per Maragall o per Montilla, o pactava directament amb CiU deixant de banda els seus teòrics aliats a Catalunya.

 

I ho tornem a veure ara. Artur Mas, a risc de la impopularitat que li pot comportar un pacte amb el Partit Popular, es mostra davant de Rajoy plenament predisposat a donar-li suport, sense demanar cap altra contrapartida, com deia el portantveu Francesc Homs, que la creació d’un clima de confiança i de lleialtat institucional; i, en tot cas, donar llargues a la principal reivindicació nacionalista. Hom podria pensar que, davant d’aquesta actitud tan dòcil o col·laboradora de l’Artur Mas, els populars espanyols podrien endolcir el missatge, com intenta fer l’Alícia Sánchez-Camacho, per garantir-se la continuïtat de les bones relacions amb els nacionalistes catalans.

 

Però, no. Els populars no en tenen prou d’obtenir a canvi de res el suport de CiU, sinó que volen deixar clar a més que ells no cediran en cap de les seves obsessions de nacionalistes espanyols. No és pas casual que a l’entorn de la trobada Mas Rajoy, hi hagi hagut un desplegament exhaustiu de la seva voluntat d’agredir Catalunya des de tots els punts de vista: la retirada del projecte de compartir la gestió de l’aeroport del Prat, remarcantla Ministraque el seu objectiu era convertir-lo en un aeroport complementari del de Barajas; l’anunci de donar el cop de gràcia a la immersió lingüística, per a la qual cosa aviat donaran la consigna a l’Administració dela Justíciaperquè sentenciï en contra del català; la voluntat de derogar la llei del Parlament de Catalunya que abolia les curses de braus; el desenterrament del projecte de transvasament de l’Ebre; les pressions per liquidarLa Caixaa base d’obligar-la a una fusió suïcida amb Bankia; la retallada del pes dels mitjans de comunicació públics, reduint el seu pressupost i intentant anar eliminant el recurs de la publicitat per tal que deixin de ser uns mitjans majoritaris i de referència a Catalunya; negar la validesa del català per a les altes instàncies judicials espanyoles…

 

És com si volguessin humiliar CiU, i impedir que puguin tenir la coartada que aquests pactes serveixin per evitar o alleugerir les agressions del Govern espanyol. Algú podria pensar que l’actitud del PP és d’una certa imprudència, perquè amb aquestes provocacions podrien crear al sí de CiU un corrent contrari al pacte. Però no és casualitat que hagin tret ara tots aquests temes, coincidint amb els acords entre ambdues formacions, i la seva és una actitud perfectament mesurada i calculada. És la fatxenderia del qui sap que té el poder a les seves mans i vol deixar-ne constància.

Tags:

De què ens pot venir la depressió col•lectiva?

febrer 4th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

‘Catalunya no pot caure en un estat de depressió col·lectiva arran de la fallida de Spanair’, deia el Conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder. Tothom és ben conscient que la caiguda de l’aerolínia catalana és un cop dur per a les aspiracions de l’aeroport del Prat. Costa de creure que, de cop i volta, s’ha passat de tenir una gran companyia amb una gran flota d’avions i una plantilla molt nombrosa a no tenir absolutament res. No hi ha hagut cap procés de reestructuració, per exemple, per a eliminar les rutes menys rendibles i quedar-se amb les que sí que ho eren. S’estava a punt de tancar un acord que hauria salvat Spanair, i en no tirar endavant la negociació es procedeix a la liquidació total. Costa de creure, sincerament.

 

Però, bé. Un cop confirmat el tancament, és encomiable que el Conseller del ram vulgui encoratjar la societat catalana a no defallir, comprometent-se ell a continuar cercant altres companyies que vulguin fer de l’aeroport del Prat el seu centre d’operacions. Un missatge semblant al que donava el Conseller d’Economia Mas Collell. Un Govern ha de potenciar l’esperit positiu de la ciutadania, i no permetre que s’ensorri en cap estat de depressió davant d’un daltabaix. El que passa és que jo dubto molt que els catalans, així en genèric, entrin en cap estat de depressió col·lectiva pel fet que hagi fet fallida una companyia catalana, per important que sigui. L’estat de depressió col·lectiva, en tot cas, pot venir d’un cúmul de desastres i, sobretot, de la percepció que no hi ha cap sortida possible. Perquè tan greu com la fallida d’Spanair és la voluntat del Govern espanyol d’acabar de liquidar les esperances de convertir el Prat en un centre d’operacions internacionals. La Ministra del ram ha estat molt clara i precisa: l’aeroport del Prat es continuarà gestionant des de Madrid, anul·lant l’acord de l’anterior Govern que preveia una participació dela Generalitaten la seva gestió. Des de l’òptica espanyola, l’aeroport del Prat no és un aeroport català, per la qual cosa les seves administracions no hi tenen res a dir; és un aeroport espanyol, com deiala Ministra, subsidiari del de Barajas.

 

Però l’estat de depressió col·lectiva tampoc vindria per les perverses intencions del Govern espanyol, perquè amb això ja hi estem acostumats. El que pot crear aquest estat de depressió, doncs, no són ni les fallides empresarials ni les habituals agressions del Govern espanyol, sinó la inoperativitat i i manca d’iniciativa del nostre Govern que es queda com a simple espectador davant de tot plegat. És realment depriment que l’Artur Mas es rendeixi davant de Rajoy, sabent quines són les seves intencions, i que no li demani res a canvi del seu suport. Tindrem un aeroport subsidiari del de Barajas, de la mateixa manera que tenim un Govern subsidiari del de Madrid. I això sí que ens pot portar a un estat de depressió col·lectiva.

Tags: