Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

No són imbècils. Només uns irresponsables

febrer 3rd, 2012 · No Comments · Economia, Internacional

“Cap govern responsable no arrisca el futur del seu poble, ni que el sistema bancari estigui en joc”, deia el primer ministre islandès. I així li ha anat: mentre que aquí tenim la sort de gaudir de la protecció dela Unióeuropea, de tenir uns governs que intenten seguir fil per randa les directrius del Banc Central Europeu, allà han hagut d’espavilar-se pel seu compte, deixats de la mà de Déu, i en contra dels consells que li donaven les autoritats monetàries europees i mundials.

 

Tothom va trobar forassenyada la posició islandesa de deixar caure els bancs que havien ocasionat la crisi, i de demanar responsabilitats als polítics que ho van permetre. Bé, més que tothom, hauríem de dir totes les autoritats monetàries europees i nord-americanes, la majoria dels economistes que els donen suport i, per suposat, els mitjans de comunicació que s’han cuidat prou de repetir-nos una i mil vegades la bondat de l’ortodòxia que dicten els grans poders econòmics, així com d’amagar-nos la realitat del que s’esdevenia a Islàndia. La via islandesa era, a ulls dels governants dels països europeus, una anomalia que no calia tenir en compte, i que per això es silenciava. Però, la realitat és que les polítiques dels països europeus, i per tant també de Catalunya i d’Espanya, van orientades a crear més atur, més empobriment, menys consum, menys drets i menys prestacions socials, i per tant també més dèficit. Mentre que en tres anys aquella Islàndia que estava al límit de la fallida, però que es va negar a ser rescatada, aquest any2011 hatingut un creixement del 2’1%, ha recuperat el ritme de les exportacions i del consum intern, a més del turisme; i la taxa d’atur, tot i ser encara extremadament alta per ells, és d’un envejable  7%.

 

No, no és que els nostres dirigents siguin uns imbècils, ni els nostres economistes uns incompetents. És que als grans poders econòmics ja els va bé arruïnar els seus països i la seva gent, si amb això aconsegueixen adaptar les legislacions dels estats a la seva mida, liquidar les conquestes socials aconseguides pels treballadors en els darrers trenta o quaranta anys. I els nostres polítics no deixen de ser uns titelles a les mans d’aquests poders econòmics, i com diu el primer ministre islandès “uns irresponsables que arrisquen o sacrifiquen el futur del seu poble per salvar el sistema bancari”.

Tags:

Qui s’enduu el peix al cove?

febrer 2nd, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

L’Artur Mas cada dia ens sorprèn amb nous sinònims o eufemismes per no acabar de dir mai cap on vol menar el país. Ara que ja ens havíem acostumat al pacte fiscal i a la transició nacional, ara ens surt amb el concepte d’emancipar-nos d’Espanya; un concepte, per cert, aquest de l’emancipació que ja s’emprava a la segona meitat del segle XX i que va quedar obsolet fa trenta o quaranta anys. Però, mentrestant, que cadascú entengui com vulgui aquestes declaracions tan etèries, el mateix Artur Mas va a pescar a Madrid per veure si pot tirar algun peixet el cove.

 

Curiós que Artur Mas va a Madrid avançant que donarà tot el seu suport, de fet ja li ha donat, a les mesures econòmiques del govern popular. I algú li pot demanar: amb quines contrapartides? El mateix govern ja va advertir que no n’esperava cap resposta ni resultat immediat; no podem esperar-ne res de concret en aquest primer contacte, deia el portaveu Francesc Homs. El que passa és que possiblement a CiU ara mateix no li convingui presentar cap peixet concret per a tirar al cove; potser perquè sap que, com a molt, serien promeses que, com totes les que fan els governs espanyols, no es complirien mai. Però el Partit Popular sí que vol deixar clar quines seran les contrapartides o els peixets que tiraran al cove: reduir les delegacions catalanes a l’exterior, deixar l’aeroport del Prat com a subsidiari del de Barajas i dirigit íntegrament des de Madrid, eliminar el sistema d’immersió lingüística (qualsevol dia ja donaran ordre al TSJC perquè sentenciï contra el català), limitar els recursos de TV3 i CatRàdio perquè deixin de ser un referent pel país, negar la validesa del català a les altes instàncies judicials, i després de molt regatejar potser acabar pagant amb el màxim retard possible, i potser amb interessos, els deutes d’anys enrere.  

 

Ells sí que tenen clar quins són els peixets al cove que s’enduran; que no són pas pocs ni poc transcendents negativament per a Catalunya. És una història a la qual ja estem acostumats: alguna declaració altisonant per a consum intern i per evitar l’exasperació dels catalanistes de CiU, que també n’hi ha; però, tot seguit, suport incondicional a les polítiques econòmiques del Govern espanyol, incloses aquelles que a criteri del Conseller d’Economia agreugen el nostre dèficit; i tot a canvi no ja de promeses que tothom sap que no s’han de complir, sinó d’agressions sense escrúpols ni vergonya contra la nostra economia, contra la nostra llengua i contra el nostre autogovern. I ni un bri de dignitat per a revoltar-s’hi. Això no té nom.

Tags:

Garzón, escaldat amb el seu oli

febrer 1st, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

A ningú se li escapa que no és pas casual que les tres causes obertes contra el jutge Baltasar Garzón, i que no tenen res a veure entre sí, s’hagin portat a judici una darrere l’altra. Es tracta de possibilitar que unes acusacions recolzin les altres per tal de deixar fora de combat el jutge estrella. No té gaire res a veure amb la “Justícia”, sinó amb revenges i lluites polítiques de caràcter intern en l’administració dela Justícia.ElJutge Garzón els va anar bé en determinats moments, sobretot quan va voler venjar-se dels socialistes per no haver-lo fet ministre, però res més.

 

No tinc cap mena de dubte que, ara, Garzón és víctima d’un complot polític per haver-se ficat amb matèria reservada com és la corrupció generalitzada al sí del Partit Popular i per pretendre condemnar el principal grup terrorista del segle XX a Espanya, el franquisme. I podria entendre que hi hagués demòcrates que clamessin davant dels tribunals en protesta per les causes injustament obertes contra Garzón, si no fos perquè el mateix Garzón s’havia prestat reiteradament a jugar ambla Justíciaper fer valdre raons polítiques. El jutge Garzón ja havia encetat la investigació pel cas dels GAL, que implicava directament la cúpula i el govern socialista; i quan se li va oferir un lloc preferent a la llista, va deixar l’expedient amagat en un calaix. I no l’hauria tret si se li hagués atorgat un Ministeri com reclamava ell; però en no ser així, no solament va tornar a la carrera judicial sinó que va desempolsinar el dossier dels GAL que no havia tingut cap inconvenient de silenciar. Moltes de les investigacions que ell va fer contra el narcotràfic van acabar en un no res, per “defectes de forma”. I es va acarnissar amb els independentistes catalans o bascos, pel fet de ser-ho, sovint sense tenir cap base legal per a condemnar ningú. Això ja anava bé a l’extrema dreta espanyola, i no hi trobaven cap inconvenient.

 

Però heus aquí que tot d’una li va semblar que podia tenir un protagonisme mediàtic i internacional si actuava contra el ja ex dictador Pinochet. Quan era dictador no hi va tenir mai res a dir. I ja sabia que tot plegat no serviria per a res més que per a donar-li un prestigi personal, però és que tampoc perseguia res més. A l’extrema dreta no li va fer cap gràcia, però es va limitar a fer-li alguns retrets verbals. Però les ires d’aquesta extrema dreta es van desfermar quan va tenir la gosadia d’investigar de ple la trama de corrupció del Partit Popular; i sort que el van parar a temps, perquè els casos Gurtel, amb totes les seves derivades, o Matas a les Illes, serien avui norma generalitzada arreu de l’Estat. La seva pretensió d’investigar els crims del franquisme van acabar d’indignar una Justícia que sempre ha considerat com a terrorista només la violència que té l’objectiu de defensar una opció política, i no  pas la que en defensa una altra. La Justícia de Garzón ara li vol fer «justícia».

Tags:

El fracàs de la missió observadora de la Lliga àrab

gener 31st, 2012 · No Comments · Internacional

Finalment,la Lligaàrab ha optat per retirar de Síria la missió d’observadors que des de feia unes setmanes voltava per aquell país massacrat per la dictadura de Bachar el Assad. I els mitjans de comunicació se n’han fet ressò qualificant de fracàs la missió. No ho acabo d’entendre: o hi ha un problema de nomenclatura, potser no es tractava de cap missió d’observadors, o la missió hauria complert perfectament el seu objectiu.

 

Si de veritat es tractava, com es deia al principi, d’una missió d’observadors per a veure si el règim sirià estava cometent crims contra el seu poble o si, com es justifica el règim, es tracta de grups d’avalotadors que pertorben la pau del país, la missió ha complert el seu objectiu. El que passa és que aquest era un objectiu innecessari perquè tothom sabia, sense cap mena de dubte, que es tractava d’un règim criminal i terrorista. I el que passa és quela Lligaàrab, que ara admet el seu fracàs, no tenia aquest objectiu sinó que la seva intenció era enviar-hi una delegació que acabés minimitzant el problema sirià i, al capdavall, donar una coartada al dictador. Potser no comptaven amb què aquesta mena d’individus, acostumats a actuar sempre amb total impunitat perquè tenen corromput tot el sistema judicial, no han fet ni el gest de dissimular la seva repressió davant dels observadors dela Lligaàrab. I els han posat en un compromís, perquè ells hi anaven predisposats a justificar el que calgués, a fer els ulls grossos per tal de donar arguments ala Lligaàrab per a continuar recolzant el règim de Bachar el Assad, tampoc tan diferent de molts altres països de la mateixa Lliga àrab; i ara es troben que no poden agafar-se per enlloc i han d’admetre que la repressió és intolerable.

 

Per això, ara han fet veure que la missió tenia l’objectiu de negociar una aturada de la violència; quan per a fer això no calia recórrer el país, i n’hi havia prou amb reunir-se amb el govern. Però, dient que la missió ha fracassat es treuen les puces de sobre, amaguen les seves veritables intencions i deixen sol el règim sirià que ells volien ajudar. Però la missió d’observadors ha estat tot un èxit perquè ha posat al descobert, amb els seus amics com a testimonis, el caràcter terrorista del règim. A partir d’aquí, caldria esperar que els qui hi col·laborin, ja siguin empreses o administracions, rebin el mateix tracte que qualsevol altre col·laborador del terrorisme.

Tags:

Costa de creure, senyor Ramoneda

gener 30th, 2012 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

Ho deia l’altre dia el senyor Antoni Serra i Ramoneda, expresident de Caixa de Catalunya, al Centre d’Estudis Jordi Pujol tot parlant del futur de les caixes d’estalvi: “em costa molt de veure el futur de les caixes perquè només en quedarà una al final d’aquest procés”; i tot seguit recordava que “el 2006 teníem 45 caixes d’estalvi a l’Estat amb una solvència fora de dubtes i tres anys després s’han d’engegar fusions perquè sembla que són massa”. I concloïa: “Jo, això, no ho acabo de veure perquè a Alemanya hi ha 431 caixes”.

 

Si al senyor Serra Ramoneda que ha ocupat un càrrec de primera fila en el món de les Caixes d’Estalvi li costa de veure tot plegat, no és d’estranyar que als qui ens ho mirem de lluny ens costi de veure i de creure. És molt optimista quan diu que encara ens en quedarà una de Caixa; teòricament, la més vigorosa i amb més potencial. De la mateixa manera que l’objectiu del Govern espanyol era la liquidació del sistema de caixes, al marge de la seva solvència i prescindint del cost que això pugui tenir per a les arques públiques, el procés no es donarà per conclòs fins que no s’hagin carregat tambéLa Caixa; ja sigui fent-la naufragar, ja sigui emportant-se-la cap a Madrid. L’operació trampa de Bankia ja és en marxa, i només caldrà, com es va fer amb els directius de les altres caixes, convèncer els directius deLa Caixaque el millor que poden fer és posar-se a les seves mans; per la nòmina astronòmica dels directius no quedarà. I és que el senyor Serra Ramoneda sembla que faci veure que no entén el que ha passat amb les caixes que, segons ell, tenien una solvència fora de dubtes, i que ara el Banc d’Espanya ha ridiculitzant comprant-les per un euro. Com també fa veure que no entén que s’argumentés que hi havia un excés de caixes quan a Alemanya n’hi ha 431.

 

Doncs, miri, senyor Serra i Ramoneda. Jo sí que ho entenc. El que passa és que jo no acabo de veure ni de creure que els directius d’aquestes caixes, de les liquidades i de la que queda pendent de liquidar, no fossin conscients de cap on anaven els trets. Com no acabo de veure ni de creure que els nostres Governs, el tripartit i el convergent, no siguin conscients de la situació que es miren amb total impotència i una irresponsable passivitat.

Tags:

Marejar la perdiu per no moure’ns de lloc

gener 29th, 2012 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

 

Fa quatre dies, com aquell qui diu, quan el Govern català havia d’admetre que tenia dificultats per arribar a final d’any i pagar les nòmines dels funcionaris, el tema del tancament de caixes o de la insubmissió fiscal estava a l’ordre del dia. Fins i tot membres del Govern apuntaven aquesta possibilitat de no pagar a Madrid mentre el Govern espanyol no complís amb els seus compromisos i obligacions envers Catalunya.

 

D’aleshores ençà, un copla Generalitates va espavilar per aconseguir un crèdit per complir amb els compromisos més immediats, ja no se n’ha parlat més. Tornem a estar en aquella situació en què s’ha d’anar a pidolar a Madrid, que se’ns ajornin alguns pagaments, que se’ns facilitin nous crèdits a través de l’ICO, i qui dies passa anys empeny. Però el Govern espanyol és conscient de la seva força i la utilitza per a subjugar les autonomies amb problemes, especialment si no són governades pel PP.

 

Tant li fa el que deia el Partit Popular quan era l’oposició; un cop al Govern segueix la mateixa estratègia d’asfixiar econòmicament Catalunya negant-se a complir fins i tot amb el que estableix l’Estatut. I a partir d’aquí, pot jugar a negociar el pagament del que es deu amb noves contrapartides. És el que té no disposar d’un règim de Concert Econòmic; no només s’ha d’anar negociant periòdicament els mecanismes de finançament, sinó que un cop aprovats i convertits en llei s’ha de tornar a negociar, any rere any, la seva aplicació efectiva. I en tota negociació és el més feble el qui ha de pagar penyora.

 

El Conseller Mas Collell advertia que, amb les mesures econòmiques que preparava el Govern de Rajoy, Catalunya hi sortia perdent; segons ell, ‘s’amplia aquest marge de diners que no tornen’, i admet que la situació ‘es pot convertir en asfixiant’. I malgrat tot, els diputats de CiU a Madrid hi van votar a favor. I ara mateix, s’ha de continuar negociant, sense cap garantia d’èxit perquè el PP pagui el que es deu a Catalunya. El mateix Duran i Lleida admetia que, tot i tenir confiança en què algun dia es faria efectiu el pagament dels 759 milions, quan “estigui en disposició de fer-ho” sense saber quan. Però, ni un pas més.

 

És en aquest context que apareix la iniciativa de dos petits empresaris que diuen prou al maltractament que rep Catalunya per part de l’Estat espanyol, i proposen no pagar més impostos a l’Estat. És la seva insubmissió fiscal, de moment en solitari. Aquesta mena d’iniciatives tenen el risc de quedar en una heroïcitat personal, amb un risc considerable, i que s’esvaeixin al cap de poc; encara que també hi cap la possibilitat que encengui una metxa amb repercussions més rellevants.

 

El Govern diu que entén la campanya “Diem prou” però que, evidentment, no la secunda. Ja s’entén que un Govern no pot ni ha d’anar a remolc de qualsevol iniciativa particular que sorgeixi, per més ben intencionada que sigui. El que passa és que no s’acaba de veure en aquest Govern cap acció decidida per a resoldre l’escàndol del dèficit fiscal, el maltractament que rep Catalunya, els incompliments constants… El problema no és, doncs, que el Govern no vulgui recolzar aquesta o altres iniciatives sinó que no el trobem enlloc més que als despatxos de Madrid, seguint amb la vella i submisa actitud de pidolar i renegociar el que per dret ens pertany.

 

Que lluny que queda Escòcia!

Tags:

Més papistes que el Papa, amb el permís del Papa

gener 28th, 2012 · No Comments · Reflexions

És ben coneguda aquesta expressió de “ser més papista que el Papa”, que és aplicable en el camp de la religió, òbviament, però també en el de la política. Es tracta de qualificar aquelles persones o grups que no solament són fidels a unes idees i a uns líders, sinó que en fan la seva interpretació personal, la radicalitzen i la defensen a capa i espasa en nom de “l’autoritat competent”.

 

La classe dirigent és perfectament conscient de la situació i se n’aprofita. En nom de la religió s’han comès molts crims, i no cal remuntar-se a l’Edat Mitjana perquè encara avui se’n continuen cometent. Potser ara surten més en portada les accions violentes de grups islamistes, però no en tenen pas les mans netes grups radicals que han emprat el nom de Déu per a portar a terme la seva guerra particular, des dels anomenats “Guerrilleros de Cristo Rey” als ortodoxos jueus, passant per l’extrema dreta que se servia del lema “Diós, Patria y Justicia”. Però no és pas tan diferent, encara que en aquests casos no hi hagi violència física, de la brama que sovint podem trobar en fòrums digitals de tota mena on fonamentalistes d’un partit denigren la resta en uns termes apocalíptics.  Sovint no tenen en compte que, mentre ells denigren fins a l’extrem l’adversari, els dirigents polítics del seu partit poden estar parlant, negociant o pactant amb els qui ells consideraven enemics execrables. Les seves afirmacions i improperis no serien compartides ni molt menys defensades públicament pels dirigents que ells diuen defensar; però tampoc les contradiuen.

 

Als dirigents ja els va bé que hi hagi grups radicals que en nom de la seva ideologia es llancin a un fonamentalisme ferotge, que crea tensió i violència en alguns casos i en d’altres simplement crispació política i dificultat d’entesa. De sota mà poden alimentar aquests grups i aquestes veus crispades, però quan els convé se’n desentenen i es presenten ells com la veu serena i de la moderació. Però no els condemnen (excepte en alguns casos, molt tímidament) ni els desautoritzen. I és que n’hi ha de més papistes que el papa, però amb benedicció apostòlica.

Tags:

Contra Catalunya, tot s’hi val

gener 27th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

El Partit Popular, el soci preferent de CiU, no té cap mena de mania a l’hora d’impulsar les seves polítiques basades en l’odi contra Catalunya, contra els catalans i contra la llengua catalana. No els tremola el pols a l’hora de mentir de la manera més descarada i barroera, a l’hora de tergiversar la realitat i de fer-se-la a la seva mida. Menteixen més que no parlen, i queden tan amples.

 

Ahir era el Ministre de Justícia, el Ruiz Gallardón, qui les deixava anar. Per tal de justificar que la llengua castellana s’ha d’imposar sobre les altres, que els ciutadans de parla no castellana no tenen els mateixos drets que ells, i sobretot per tal de deixar clar que no tolerarà l’ús del català en determinades instàncies judicials, és capaç de dir el que calgui. D’entrada, com a excusa per a no permetre que els ciutadans que no tenen el castellà com a llengua pròpia puguin expressar-se en la seva, argumentava que seria massa car; es veu que l’exercici dels drets de les persones depèn del preu. Tot seguit, segurament convençut ell mateix que amb aquest estúpid argument no anava enlloc, afirmava que “els ciutadans tenen el privilegi de tenir una llengua comuna que és oficial a tot l’Estat”. Els ciutadans no tenim una llengua comuna, els ciutadans tenim una llengua, cadascú la seva. Altra cosa és quela Constitucióens imposi que el castellà és oficial, i obligatòria en diverses circumstàncies; de manera que el que és comuna és aquesta imposició del castellà tant per als qui la tenen com a llengua pròpia com per als qui no. Un argument, d’altra banda, que ells mateixos rebutjarien de ple si algú el plantegés a Catalunya amb el “català” com a llengua comuna.

 

Però allà on el Ministre popular pixa més fora de test és quan diu que són “les Comunitats Autònomes les que tenen l’obligació de promoure el desenvolupament d’aquestes llengües”.  Si ell fos una passavolant de taverna, podríem pensar que, pobret, no sap què diu la Constitució.Però no deu ser el cas. Ell sap perfectament el que diu el text constitucional, encara que no tingui cap intenció de complir-la en aquells aspectes que no li convé. El preàmbul dela Constitució justifica la Carta Magna espanyola també per a “Proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones”. I en l’article 3.3 diu “La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Individus com el Gallardón poden retreurela Constitució quan els convé, però també poden obviar-la quan es tracta d’atacar Catalunya.

Tags:

Amb ungles i dents contra Catalunya

gener 26th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Costa d’entendre que algú es pugui vanagloriar d’haver-se dedicat amb ungles i dents a evitar que es beneficiï el propi país. Només s’entén perquè l’interlocutor, a qui va adreçat el missatge, no eren els seus ni li importava massa el que diguessin els seus. Però això no és només un estirabot exclusiu de la senyora Chacon, sinó que també és norma en els populars. Els dos partits polítics espanyols estan molt més obsessionats en perjudicar Catalunya que en beneficiar-se ells mateixos.

 

Per a l’ex ministra Chacon això d’haver nascut a Catalunya és un accident del qual se n’avergonyeix, i que en cap cas vol que la condicioni en absolut en la seva mentalitat espanyola, i per tant anticatalana. Ella, com a membre del Govern socialista, reclamava quela Generalitatretallés el doble del que ho havia fet; està clar que no precisava si s’havia de retallar més en ensenyament o en sanitat, però per força havien de ser altre cop aquests Departaments els afectats perquè són els que tenen un percentatge més significatiu en el pressupost global dela Generalitat.És la mateixa lluita dels socialistes per evitar que l’aeroport del Prat estigui al servei de Catalunya, i no de l’aeroport de Barajas, interès compartit pel Partit Popular de Catalunya. Quan són a fora de Catalunya poden explicar les coses pel seu nom, i vanagloriar-se d’haver posat prou obstacles per al creixement i desenvolupament de l’economia del país; però quan són aquí han d’intentar bastir-ho d’una banda falsejant les xifres perquè no es vegi tant la seva agressió, i de l’altra simulant que els mou un esperit solidari que no tindrien els qui defensen els interessos de Catalunya.

 

En el cas dela Chacon, però, en aquests moments té un altre component de rivalitat interna. La victòria  dels candidats a dirigir els socialistes espanyols depèn en bona mesura de la capacitat que tinguin de desmarcar-se de qualsevol vel·leïtat regionalista. Rubalcaba i Chacon competeixen per una radicalitat del nacionalisme espanyol, ila Chaconsurt amb el desavantatge de tenir l’estigma de “catalana” del qual ella s’ha de redimir.  

 

Tags:

Delinqüència preferent o de guant blanc

gener 25th, 2012 · No Comments · Economia

Déu me’n guard de culpabilitzar les víctimes de la darrera estafa bancària, amb el tema de les anomenades “preferents”.; qualsevol dia, qualsevol de nosaltres podem caure-hi de quatre grapes. Tota la legislació, i la interpretació que en fa l’administració de la Justícia, tendeix a afavorir i donar coartada a la gran delinqüència, la de guant blanc. No és només que les lleis estiguin fetes a la seva mida, sinó que són ells mateixos els qui dicten la forma com s’han de fer… altrament “els mercats” podrien perdre la confiança en l’administració corresponent.

 

En una ocasió en què se’m va oferir una inversió (petita, molt petita) que aparentment era molt atractiva, vaig anar a consultar un amic entès en la matèria. Encara no li havia acabat d’explicar la proposta d’inversió, ni li havia donat detalls de cap mena, ja em va tallar per dir-me: “Si em vols creure, deixa-ho córrer. Si fos certa la proposta que et fan, ja se la quedarien ells i no te la proposarien a tu”.  I li vaig fer cas, naturalment. Puc imaginar, doncs, què pot haver passat en aquest cas de les «preferents». Les entitats d’estalvi estan jugant i especulant, permanentment, amb fons propis i d’aliens; els inverteixen i desinverteixen cercant la millor rendibilitat en cada cas. Imagino que els grans inversors tenen els mecanismes per a portar un control absolut sobre els seus diners, encara que els els gestioni un altre. En canvi, el petit inversor o, millor dit, el petit estalviador pot deixar els diners confiant que els entesos de l’entitat financera ja procuraran que tingui la major rendibilitat possible. ¿Algú s’imagina que quan l’entitat d’estalvi ha portat a terme una inversió que li ha resultat fallida entendrà que els diners perduts eren els propis o els de grans clients, i no els d’aquell incaut petit inversor que no tenia ni idea d’on eren els seus diners?

 

De la mateixa manera que al correu electrònic ens arriben a diari mil i una propostes fraudulentes (perfectament tolerades i no perseguides, està clar), i les esborrem sense ni acabar-les de llegir, també les entitats financeres poden parar-nos tota mena de paranys i de trampes. Això sí, en aquest cas, l’estafa s’empara en la lletra menuda, en la interessada i volguda desinformació per part de l’entitat, en la manca de coneixements de les possibles víctimes, i en la interpretació que se saben favorables als seus interessos en cas que algú pretengués recórrer ala Justícia.Algúes pot enrabiar amb l’entitat financera que l’acaba d’estafar, però tampoc li servirà de consol saber que totes, quan poden, fan si fa o no fa el mateix.

Tags: