Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

L’ètica de la subordinació

gener 23rd, 2012 · No Comments · Mitjans de Comunicació, Polí­tica Espanyola

Ni en temps de crisi sembla que no perdem l’hàbit de fer informes sobre qualsevol tema, per inversemblant o evident que sigui. Cada dos per tres, potser cada vegada que els mitjans de comunicació tenen un buit, se’ns explica el resultat d’un estudi o d’una enquesta, la majoria de les vegades sense cap mena d’interès aparent. Com si algú, de cop i volta, hagués tingut un rampell sense pensar si l’objecte d’estudi tenia cap mena d’interès, o si el resultat podia ser intuït a simple vista.

 

I és que en molts casos, es fan estudis i enquestes no pas per a descobrir res de nou, sinó per a constatar el que ja se sabia. Sobretot quan es tracta de fer alguna afirmació que pot semblar excessivament gruixuda o agosarada, l’elaboració d’un complet informe serveix per a poder disposar de més arguments per a defensar i creure el mateix que abans. I, és més, sovint aquests informes no arriben a ser llegits per gaire ningú, però la seva sola existència ja representa un aval inqüestionable. Tots hem fet servir en alguna ocasió els informes PISA per a plantejar temes de l’àmbit educatiu sense necessitat d’haver-nos-els llegit del tot; de fet, molt mitjans de comunicació ni tan sols no donen la referència exacta d’on es pot trobar l’informe que mencionen en les seves informacions. No és el cas de la notícia sobre l’informe elaborat per l’entitat Transparència Internacional amb el nom de Projecte ENIS-Espanya; el titular de la notícia era que Un estudi denuncia que els jutges espanyols subordinen la seva independència a interessos polítics per ascendir.

 

No cal ser gaire espavilat per adonar-se quela Justíciaespanyola està corrompuda fins al moll de l’os. Una afirmació d’aquesta mena seria suficient com per a qüestionar la validesa de tot el sistema. Però l’estudi, sense gaire dades ni treball de camp per a corroborar res, després de fer aquesta afirmació sobre la subordinació ideològica dels jutges, per quedar bé, acaba dient que malgrat tot actuen amb ètica i sentit de la responsabilitat. Algú hauria de fer un estudi per saber com carai es fa això d’actuar amb ètica i responsabilitat tot subordinant la seva independència als interessos polítics.

Tags:

L’estultícia dels desmemoriats

gener 22nd, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Ja va passar quan va morir Antoni Samaranch; una cosa és que els franquistes li rendissin homenatge i l’altre que s’hi sumessin persones i grups de tarannà democràtic. El mateix ha passat, ara, amb la mort de Manuel Fraga, no només un destacat franquista, sinó un home implicat directament en accions terroristes, en crims i assassinats en nom de l’Estat franquista.

 

No sé quina mena de compromís poden sentir aquestes persones demòcrates per veure’s obligades a fer el paperet de condol, amagant la veritable personalitat de l’ex ministre de Franco, i elogiant encara el seu paper en la transició. Ja sabem que el sistema empara i protegeix, aquí i arreu del món, el terrorisme d’Estat; els jutges saben que no han de perseguir ni condemnar en funció dels crims comesos, sinó de l’interès a què serveixen aquests crims. I no sé si no podríem exigir als nostres polítics que condemnin amb la mateixa contundència els crims del franquisme que els d’altres organitzacions terroristes, que reclamin l’abolició de la llei que obliga a condemnar el terrorisme però que permet que no es condemni l’organització terrorista més sanguinària i més criminal del segle XX a l’Estat espanyol; però com a mínim sí que tinguin la decència de no fer-los reverència. Ni després de morts.

 

Algú s’estranyava que l’extrema dreta no hagi fet gaire actes d’homenatge al responsable dels fets de Vitòria i dels de Montejurra, per exemple, però és que l’únic mèrit de Fraga va ser trair la seva ideologia original, d’extrema dreta, quan va veure que no podria continuar vivint de l’erari públic si no es disfressava de demòcrata. I, en tot cas, bona part de l’extrema dreta que ell representava, sense gaire més ideologia que la de defensar els seus interessos, els de classe i els personals, ja va fer el mateix pas d’apuntar-se a l’Alianza Popular, justament perquè consideraven que era la millor manera de defensar-los. I encara avui és molt difícil que apareguin a l’Estat grups a la dreta del PP, perquè la majoria dels militants d’aquesta ideologia ja són a dins del partit de Fraga i de Rajoy.

 

També és possible que s’argumenti que tampoc cal donar-hi tanta importància. Al capdavall, un cop mort ja tant li fa el que es digui o es deixi de dir d’ell. Són paraules de compromís que es diuen per quedar bé, però que no tenen més transcendència. Potser, sí. Però em fa por que els qui no han tingut la valentia de dir les coses pel seu nom, ni de dir el que segurament pensen, tampoc la tindran a l’hora de defensar els interessos del país, a l’hora de denunciar els abusos i les injustícies que patim. Aquí, potser gosaran deixar anar algunes frases altisonants, però fàcilment s’arronsaran quan hagin de quedar bé amb els poder reals de l’Estat. I amb aquesta actitud difícilment podrem alliberar-nos-en.

 

Aquests dies no devem pas ser pocs els catalans demòcrates que hem sentit vergonya per l’actitud d’alguns dels nostres polítics.

Tags:

Les contrapartides del PP al suport de CiU

gener 22nd, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

A vegades costa d’entendre quina mena de contrapartides pacta CiU per a donar suport als diferents Governs espanyols. Després del discurs patriòtic de salvaguardar la governabilitat de l’Estat, els diputats de CiU, igual com han fet sempre els diputats del PSC, acaben donant suport al Govern espanyol, almenys per als temes més transcendents. Els diputats socialistes ho fan, votant fins i tot en contra del que el mateix PSC ha votat a Catalunya, per a mantenir la mamella de l’escó; una debilitat humana inacceptable, però comprensible. No queda tan clar, però, a canvi de què ho fan els diputats de CiU.

 

Normalment, la justificació que es dóna és que el Govern espanyol els ha promès determinades concessions, sempre menors, per a Catalunya. Són promeses que a cap dels diferents governs espanyols no els passa pel cap que hagin de complir; si no compleixen ni les lleis ni els acords parlamentaris, per quina raó haurien de complir les promeses verbals? Però també són promeses que els dirigents de CiU saben perfectament que no es compliran, i que només tenen l’objectiu de justificar el seu vot favorable davant de l’opinió pública. És possible també que el suport que CiU ha donat, per exemple, a les mesures econòmiques del PP tingui altres motivacions. Una ens la donava el mateix Conseller d’Economia, Andreu Mas-Collell quan afirmava que aquestes mesures incrementaven encara més l’espoli que pateix Catalunya. I, de fet, tots els números apunten a la mateixa direcció: l’increment d’impostos promès pel PP en campanya electoral (o almenys així s’havia d’interpretar quan assegurava que no els incrementaria) no repercutirà en absolut a les arques dela Generalitat.

 

L’altra resposta la podríem trobar amb l’anunci fet per la Ministra de Foment, Ana Pastor, sobre els aeroports. Les minses concessions que havia fet el Govern socialista perquè la Generalitat tingués alguna possibilitat d’intervenir en la gestió de l’aeroport del Prat, quedaran del tot anul·lades. Ana Pastor ja ha anunciat que això de les privatitzacions i de la lliure competència dels mercats, res de res; almenys, si això pot beneficiar mínimament a Catalunya. La seva decisió és clara: El Govern espanyol continuarà tenint el control absolut de l’aeroport de Barcelona a través d’AENA, i a més amb l’encàrrec que no competeixi amb el de Madrid (volent dir que en sigui subsidiari). ¿És aquesta la contrapartida que n’ha tret CiU de donar suport a les mesures econòmiques del PP que ja de per sí perjudiquen Catalunya? ¿O és que faran veure que no en sabien res?

Tags:

Conspiració o estultícia

gener 21st, 2012 · No Comments · Economia

Ja sé que quan es parla de la situació econòmica general des d’una perspectiva alternativa, hom pot caure fàcilment en una mena de teoria de la conspiració que no és fàcil de creure. Es pot parlar dels grans poders econòmics, dels moviments especulatius, dels mercats, dels grans grups financers i inversors, etc. com si dirigissin des d’una cambra amagada els destins del planeta. I està clar, aquesta teoria no sembla massa plausible tenint en compte que aquests grans elements del sistema també tenen els seus interessos contraposats i els ressorts que els mouen tampoc tenen per què ser els mateixos.

 

L’explicació oficial és que els mercats tenen vida pròpia, sense que ningú els pugui controlar des de cap despatx ocult, està clar. L’economia té uns mecanismes propis que els Estats i les diferents autoritats econòmiques poden anar modelant o fent que tendeixin a anar cap a determinades direccions, però sense una decisió directa sobre el seu curs. La mateixa competència dels mercats és la que posa les coses al seu lloc, com un fat inevitable. Les autoritats, doncs, es limiten a afavorir determinades tendències o a crear les condicions perquè els mercats es desenvolupin lliurement. Fins i tot hi ha qui, molt didàcticament, intenta explicar-nos com es mouen aquestes mercats, com poden arribar a pressionar en determinats moments amb moviments que, si bé anomenem especulatius, no són atribuïbles a cap mà negra especuladora. S’arriba fins i tot a explicar-nos que, al capdavall, els especuladors som tots i cada un de nosaltres quan decidim posar uns petits estalvis en un fons de pensió, els invertim en lletres del tresor o els deixem a l’entitat financera en una llibreta a terminis. Per tant, segons la versió oficial, no hi ha responsabilitats globals; ni tan sols per als dirigents d’aquelles agències de qualificació que van falsejar les dades per a donar una alta qualificació al que després es destaparia com a actius escombraries; ni tan sols per als dirigents d’aquelles entitats financeres que continuen cobrant sous, primes i comissions desorbitades, després d’haver portat a la ruïna les seves entitats salvades amb els diners de tots els ciutadans. No. Oficialment, l’economia es mou inexorable sense responsabilitats personals per a ningú: hem caigut al pou de la crisi com per un atzar o mal fat inexplicable.

 

Reconec que mantenir la tesi de la conspiració dels grans poders econòmics no és fàcil. Almenys si algú s’ho imagina com una conxorxa ordida en un lúgubre soterrani. Avui, aquests grans poders, que tenen una representació precisa en unes persones molt concretes amb noms i cognoms, poden establir estratègies perfectament coordinades en benefici propi (i perjudici aliè) sense necessitat de posar-se barret d’Al Capone ni mocador blanc a la solapa com el Vito Corleone. Però, bé. Si pot semblar poc creïble la teoria de la conspiració, molt més increïble em sembla l’opció contrària de la qual n’hauríem de deduir una incapacitació i estultícia supina dels màxims responsables de l’economia, dels Estats, de les Institucions i dels grans grups econòmics, que ens enfonsen cada vegada més en una crisi sense fre i sense fi.

Tags:

Chacon – Rubalcaba, qui és més nacionalista?

gener 20th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Tot desastre electoral, a qualsevol formació política, li suposa una sotragada interna important. Hom entén que s’han comès errors, que hi ha línies estratègiques equivocades o dirigents cremats que cal renovar urgentment si no es vol convertir el desastre en hecatombe. Ho hem vist amb ERC i amb el PSC, però no sé si ho acabarem de veure amb els socialistes espanyols. La cursa per succeir Zapatero al capdavent del PSOE sembla talment un joc dels disbarats; com si ningú no hagués après res o el partit volgués acabar de cremar els dirigents d’una època passada.

 

Curiós, com a mínim, que tantla CarmeChaconcom l’Alfredo Rubalcaba es presentin com a candidats renovadors i no s’estiguin de renegar del Govern del qual han format part. Tots dos han demostrat la seva incapacitat per a captar el suport de l’electorat, i tots dos són igualment responsables del desastre general dels socialistes espanyols. Però, és més, ara competeixen també per veure qui té més conviccions nacionalistes espanyoles, qui repudia amb més convicció el model federalista que, abans, com a mínim en l’àmbit teòric, defensaven. És possible que hagin fet el raonament simplista de dir que si el PP ha guanyat amb una proposta ideològica radicalment nacionalista espanyola, per a recuperar ells el vot perdut han d’acostar-se a aquests plantejaments centralitzadors. No se’ls deu haver ocorregut que la pèrdua de vots també deu tenir molt a veure amb la pèssima gestió econòmica, i sobretot en el fet que, posats a fer polítiques de dretes, la gent prefereix l’original que sovint sol ser millor.

 

Doncs, bé. Ja s’ho faran. El resultat de la pugna interna del PSOE no té cap més interès per a Catalunya: guanyi qui guanyi tindrem un PSOE més jacobí que mai, que mentre sigui a l’oposició podrà aparentar ser una mica d’esquerres. Però suposo que deuen esperar que d’aquí a un temps la gent oblidi les polítiques netament conservadores dels diferents governs anomenats socialistes. Vaja, que, posats a fer, millor que no ens hagin de retreure, per postres, que al capdavant d’aquest jacobinisme de dretes hi ha una catalana.

Tags:

A punt per a l’estocada final

gener 19th, 2012 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola, Política catalana

NOTA: Quan estic a punt de publicar l’article, arriba el desmentiment per part de la Caixa de cap intenció de fusió amb Bankia. El desmentiment arriba quan ja fa dies que no només se’n parla als mitjans de comunicació sinó que la premsa especialitzada endona tota mena de detalls dels procés. Com a mínim no es podrà negar que la intenció hi era, i probablement ho continuaran intentant. Per tant, deixo l’article tal com tenia previst.

Tot el procés de fusions de caixes anava dirigit a eliminar el sistema català d’entitats d’estalvi arrelades al territori. Davant de la inoperativitat o inexistència d’un Govern català (tripartit, en deien) el Govern espanyol va poder tirar endavant el seu projecte d’eliminar-les. I se n’ha sortit sense cap problema, amb la complicitat dels seus dirigents a qui s’ha perdonat els gravíssims errors de gestió comesos amb escandaloses nòmines i primes. A Catalunya ens hem quedat amb un Banc de Sabadell i la Caixa. Elsegüent objectiu del Govern espanyol.

 

Tenir un sistema financer propi, que no depengui de l’exterior, és fonamental per al desenvolupament del país, i molt més encara si volem aspirar a una certa sobirania nacional. D’això n’és perfectament conscient el Govern espanyol i atacaran de dret per liquidar-lo. Com deia l’altre dia, potser ens deixaran tranquils una temporada amb alguns temes més identitataris per centrar-se en aniquilar-nos econòmicament. No poden tolerar que encara quedin dues entitats financeres mínimament solvents a Catalunya. I ja apunten a una solució: la fusió entre La Caixa i Bankia. Tothom sap que Bankia està en una situació propera a la fallida, farcida d’actius tòxics, com ho estava Catalunya Caixa o Unnim. Però, en aquest cas, políticament, i amb el cost que sigui, els interessa mantenir-la perquè pot ser el torpede per a ensorrarLa Caixa, o per a emportar-se-la cap a Madrid. La proposta de fusió és una quimera en què hi hauria un clar perdedor: La Caixa i, sobretot, Catalunya. L’entitat fusionada començaria a tenir dificultats de solvència, com no ha tingut fins ara La Caixa, i per tant necessitaria el suport (eufemisme per no dir “intervenció”) de les autoritats monetàries espanyoles. Per suposat que, com va passar amb les altres fusions, fins i tot els seus dirigents mentirien davant l’opinió pública i ho presentarien com a una gran aliança per a consolidar-se i fer passes endavant  (recordem el que ens deien quan es proposaven les primeres fusions de caixes). Simularien que es reparteixen el poder, i fins i tot en els seus inicis (perquè al cap de poc ja posarien les coses al seu lloc) farien veure que donen una certa preeminència a La Caixa, amb Isidre Fainé com a cap més visible, i fins i tot és possible que transigissin temporalment en deixar la seu central a Catalunya.

 

Però la trampa ja estaria parada. Alguns dirigents de La Caixa s’embutxacarien quantitats impublicables, pel servei prestat de liquidació de la principal entitat financera del país. I no tardarien gaire a encetar la nova fase d’intervenció de l’Estat per  resoldre els problemes derivats de Bankia, i el control de la nova entitat ja seria a les seves mans. Els canvis de noms dels màxims responsables, de la seu de l’entitat i de l’orientació estratègica i social seria qüestió de poc temps. Com a país, hauríem fet una de les reculades més serioses i transcendents de tota l’època de la democràcia, amb una greu hipoteca de cara al futur. I si això fos possible, sense oposar-hi cap resistència, amb un Govern que es diu catalanista seria, senzillament, que no tenim Govern i ja hem perdut la batalla.

 

Tags:

De l’especulació a l’estafa pura i dura

gener 18th, 2012 · No Comments · Economia

De tant en tant apareixen alguns comentaris i notícies que semblen desmentir la versió oficial dels fets relacionats amb la crisi econòmica o que posen en evidència la perversió del sistema, però tot seguit s’hi tira terra al damunt, es deixa en l’oblit i es continua com si no hagués passat res. Fa temps que les autoritats monetàries i financeres d’Europa estan clamant pel tema del “deute sobirà” i exigint polítiques d’austeritat i de retallades de l’Estat del benestar, quan saben perfectament que aquestes mesures ens porten encara més dèficit, més precarietat, i més desigualtats: salvaguardar els grans beneficis d’uns pocs tot empobrint la majoria de la població. Cap Govern, ara com ara, no emprèn mesures serioses per a reactivar l’economia, sinó per a contenir-la.

 

És difñcil que hi hagi una remuntada de l’economia perquè sobretot les famílies i les petites i mitjanes empreses no poden accedir al crèdit, donat que les institucions financeres els han tancat l’aixeta. Amb aquesta excusa, el Banc Central Europeu ha injectat xifres astronòmiques a la gran banca (mig bilió d’euros l’octubre passat), a un interès regalat de l’1%. Aquesta mateixa xifra, a aquest interès, posada a disposició dels Estats que tenen dificultats per a retornar els seus crèdits hauria resolt de cop bona part dels seus problemes. Però, no. No interessa de cap de les maneres resoldre els problemes dels ciutadans sinó dels banquers; i se’ls deixa aquests diners amb el raonament que disposant de tan bona liquiditat i a tan bon preu les entitats financeres obriran l’aixeta del crèdit. Però, si als ciutadans se’ns poden fer totes les exigències que calgui, a ells se’ls deixa els diners tot esperant de la seva bona voluntat per a transformar aquesta liquiditat en diner que arribi a les famílies o a les petites i mitjanes empreses. I com que de bona voluntat tampoc en tenen gens ni mica, es dediquen els diners que el BCE  els “ha regalat” a pagar desorbitades nòmines als directius, tapar els forats que ells mateixos havien creat i, en tot cas, a fer inversions segures, segons els seus interessos.

 

I l’estafa esdevé majúscula quan bona part dels diners prestats pel BCE, teòricament perquè els transformessin en crèdit, els bancs els tornen a dipositar al mateix BCE que els ofereix una rendibilitat superior al percentatge d’interès amb què els els havia deixat. ¿Algú s’imagina que es pugui anar al banc a demanar un crèdit a un determinat interès, i que l’usuari agafi aquells diners i els dipositi al mateix banc en un compte que li doni un major interès de rendibilitat? ¿I ningú emmanillarà ni tancarà aquests delinqüents?

Tags:

El drama del nacionalisme conservador

gener 17th, 2012 · No Comments · Política catalana

La reelecció d’Iñigo Urkullu com a President del PNB ha començat amb un dubte, com a mínim preocupant. Tot just elegit i sota l’ovació entusiasta dels seus seguidors, els proclama la seva gran fita política: recuperar el poder al Palau d’Ajuria Enea. Està clar que després també va parlar de no oblidar l’objectiu de la independència i es va posar a la llista de possibles nous Estats europeus, després d’Escòcia. Però la frase primera ja estava feta, i ja sabem què sol passar quan algú prioritza el poder sobre els objectius de país.

 

El PNB sap que té moltes possibilitats de guanyar les properes eleccions basques, i en tot cas probablement qui li disputi l’hegemonia sigui la nova formació abertzale. El PSOE va guanyar en els anteriors comicis per un frau indecent orquestrat des dels aparells de l’Estats, entre els quals la corrupta administració de Justícia. I ara, si no poden il·legalitzar la primera o la segona força política del país, els socialistes espanyols tenen ben poques possibilitats ni de guanyar ni de mantenir-se al poder. Per tant, sembla que la majoria absoluta dels nacionalistes bascos està garantida. I a partir d’aquesta majoria, només dependrà d’ells que vulguin fer el pas cap a la independència. Però, tot dependrà, està clar, que no tinguin com a prioritat el manteniment del poder sinó el portar el país cap a la seva llibertat. Que no els tremolin les cames quan des de Madrid els prometin salvaguardar els interessos de les classes dominants a canvi de renunciar a fer pinya amb els abertzales d’esquerres; i que no els tremoli el pols quan hagin de prendre decisions on arrisquin la seva carrera política, perquè al capdavall, com li va passar a l’Ibarretxe, tampoc hi ha futur polític per als cagadubtes.

 

I és que aquesta història de posar per davant la recuperació del poder ja ens la coneixem. Teòricament, hom aspira a assolir el poder per a fer-hi les polítiques desitjades, però després es continua prioritzant el manteniment del poder i no es troba mai el moment oportú ni la manera de portar a terme aquestes polítiques. Ho estem veient, ara, quan CiU no vol saber res de pactar amb una ERC que el forçaria a fer passes endavant, i prefereix aliar-se amb el PP que li garantirà polítiques conservadores a canvi de frenar les polítiques nacionals.

Tags:

Cria corbs i et trauran els ulls

gener 16th, 2012 · No Comments · Llengües, Política catalana

Ha cridat molt l’atenció el fet que les protestes sindicals dels Mossos d’Esquadra hagin emprat el recurs de parlar en castellà. Bé, de fet ja era això el que pretenien, cridar l’atenció. Fa molt de temps que les mobilitzacions sindicals, la força dels treballadors enfront de l’empresa sigui pública o privada, ja no es basen en la capacitat de posar en joc la força del treball per a pressionar l’empresa a negociar, sinó en la capacitat de captar l’atenció mediàtica. I això sovint passa per perjudicar d’alguna manera la ciutadania més que no pas l’empresari; en tot cas, es confia en què siguin els ciutadans molestos els qui reclamin a qui pertoqui que es resolgui el conflicte.

 

Ho veiem quan les manifestacions i protestes sindicals o de gremi acaben tallant el trànsit o aturant serveis bàsics. Quan el sindicat de metges va fer una aturada per protestar contra la política sanitària, de fet no van fer res més que el que ja havia imposat uns dies abans el Conseller de Sanitat; frenar l’activitat hospitalària com a mesura d’estalvi de diners. I el mateix deu passar ara a moltes empreses, amb dificultats per manca de feina, on una vaga pot resultar interessant per a l’empresari en la mesura que seria una forma de ralentir la producció a un cost zero. En aquest sentit, els treballadors privilegiats són aquells que per la seva feina tenen la possibilitat d’alterar la vida del país, de manera que poden forçar que sigui la gent la qui exigeixi que es resolgui el seu problema. I, ara, els Mossos han hagut de recórrer a aquesta estratagema lingüística per a cridar l’atenció i forçar que l’administració els escolti; no n’haurien tret res, per exemple, si haguessin fet vaga de posar multes. Han aconseguit, és cert, l’enuig de l’administració però també d’una part de la ciutadania que, potser fins i tot exagerant una mica, ho ha vist com una agressió al país. Tampoc ens ha d’estranyar tant si, com a cos policial, els han inculcat la idea que ells hi són per a defensar uns poders i no pas el país, que ells poden acarnissar-se, per ordre o permissivitat dels superiors, amb altres manifestants que amb reivindicacions semblants segurament molestaven molt menys del que ho han fet ara ells.

 

El que és greu, al meu entendre, no és l’error dels sindicats dels Mossos de jugar amb la llengua per a visualitzar les seves protestes; que també. Sinó el fet d’haver perdut l’oportunitat, com a país, de crear una policia al servei del país: una policia capaç de negar-se a reprimir ciutadans pacífics que defensen reivindicacions tan justes com les seves; una policia que entengui que està al servei dels ciutadans i no només d’uns interessos polítics; una policia que hauria de tenir la llengua també com un element de país perfectament assumit com a propi. Perquè, és cert que la seva actitud de parlar en castellà com a protesta enfront dels responsables polítics ha indignat a molts sectors catalanistes; però també haurien d’haver-se indignat els castellanoparlants i en general els qui estimen la llengua castellana en la mesura que han tractat la seva llengua com un element negatiu en si mateix. Ells mateixos han denigrat la llengua castellana considerant que ja era una agressió el sol fet d’emprar-la. Tenim una policia que no n’encerta ni una; i és que, com diu la dita, “cria corbs i et trauran els ulls”.

Tags:

La gent no és tonta, però…

gener 15th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Una conversa en un bar del poble. N’hi ha un que comenta que a poc a poc es va veient fins a quin punt hi està implicada la família reial en tot l’afer de l’Iñaki Undargarín: com a mínim la signatura de la princesa apareix en molts papers, i la complicitat i encobriment dels monarques és innegable. Això farà mal al prestigi de la monarquia, diu el seu interlocutor. Sí, li replica el primer, però ja veuràs com al final encara faran la trampeta (ja no vindrà d’una) de dir que determinats delictes ja han prescrit. Però, la gent no és tonta, insisteix l’altre, i encara que no els condemnessin… La gent no és tonta, sentencia de nou, però una mica gilipolles, sí.

 

Imagino que aquesta mena de converses deuen sovintejar. La gent no és tonta, i és perfectament capaç d’adonar-se de la podridura que només de tant en tant es destapa. En aquest cas és de la monarquia en pes, i només apareixen en els grans mitjans els casos que no han pogut ser aturats a temps, ni ajornats indefinidament, tot i ser de domini públic com a mínim des del 2006; però res de la resta de negocis dela Casareial, dels diners dipositats en paradisos fiscals o de les palestres matrimonials que acabem pagant entre tots. Però la gent sap de temps, també, les trames dels Governs populars de les Illes i de València, de l’alcaldessa de València i del President dela Diputacióde Castelló, com sap els interessos que hi havia darrere de Terra Mítica. Tohom recorda les paraules d’aquell Zaplana que deia que s’havia posat en política per enriquir-se, com recorda la fermesa i les apel·lacions al seu honor del President Camps quan negava el que ara escoltem literalment en els enregistraments que es passen al judici. Potser no eren tant de domini públic, almenys per a mi, els negocis de l’ex ministre José Blanco, però també n’hem vist de tots colors a casa nostra. I la gent no és tonta: ja sap que els polítics corruptes (és una reiteració innecessària?) procuren no deixar rastre, i tenen prou mitjans per a fer-ho, com perquè no se’ls descobreixi mai. Només una petita part de les corrupteles se’ls escapen de les mans i arriben al domini públic; i d’aquests, només una petita part arriben als jutjats, que procuren dilatar-los en el temps per si poden acabar dient que els delictes ja han prescrit.

 

La gent no és tonta, està clar que no. Però, per més que es posi en evidència que hi ha hagut un encobriment dels delictes per part de la monarquia, a Espanya la seva popularitat entre la població es manté o s’incrementa. Per més que sàpiguen de la baixesa moral dels seus dirigents, la gent continua donant el seu suport electoral als partits implicats, i en molts casos a les mateixes persones implicades. I d’això se’n valen. Quan algú els retreu que no tenen ni la més mínima decència, poden respondre amb fatxenderia que ells tenen el suport de la ciutadania. La gent no és tonta, però una mica gilipolles, sí.

Tags: