Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

L’estratègia del PP: agressions per fases

gener 14th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

No es pot pas negar que el PP, tan bon punt s’ha fet càrrec del govern, s’ha posat a treballar de valent. El fet que incompleixi totes les seves promeses electorals és un detall menor perquè és el que, al capdavall, acaben fent tots els partits; d’aquí la seva escassa credibilitat entre la ciutadania. No hi ha dia que no ens anunciïn una o altra mesura de govern, encertada o no, com semblava que no feia l’anterior gabinet socialista. A molts independentistes, però, el que de veritat feia por del nou govern popular no eren les seves mesures econòmiques, tampoc tan diferents de les dels socialistes, sinó les que poguessin afectar directament la nostra llengua i el nostre autogovern.

 

De moment, la seva estratègia passa per centrar-ho tot en els temes econòmics, bàsicament perquè és aquí on pot trobar menys esculls, perquè, encara que l’oposició hagi d’exclamar-se i oposar-s’hi, sap que la gent està prou conscienciada de la gravetat de la situació econòmica. I, com li ha passat a l’Artur Mas, els més directament afectats en cada cas protesten, però globalment hi ha un clima de resignació que Rajoy no pot desaprofitar. I és en el marc d’aquest ambient general d’impotència que el Partit Popular es proposa atacar de ple i directament al cor de l’autonomia catalana. Es passarà de l’ofec econòmic que practicava el PSOE a la negació de la capacitat per a prendre mesures per a salvar aquest ofec. I com que aquestes mesures van englobades en un paquet de mesures conservadores, amb les quals combrega CiU, té l’esquer fàcil per a fer-los claudicar. En cap cas són mesures per a sortir de la crisi, ni per a reactivar l’economia, ni molt menys per a lluitar contra l’atur, ben al contrari; són les mesures que esperen i de fet imposen els “mercats”.

 

Què podria fer descarrilar aquest objectiu del Partit Popular de laminar l’autonomia financera dela Generalitat? Ho saben de sobres. CiU pot acceptar, com reconeixia Mas Collell, les mesures que “asfixien encara més l’economia catalana”, si les mesures beneficien els grans poders econòmics espanyols, i per tant també els catalans. Però li costaria molt més a CiU justificar un atac directe a temes més identitaris i simbòlics. Per això la seva estratègia passa per ajornar per a una segona fase els atacs definitius a la immersió lingüístics, la imposició d’un bilingüisme que deixi el català en inferioritat de condicions, la derogació de lleis de protecció de la cultura catalana, etc. I els qui ara hi col·laboren també en són ben conscients.

Tags:

Alfred, ni perdent no callarem

gener 13th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

L’Alfred Bosch s’ha estrenat a les Corts espanyoles. I ho ha fet amb bona nota. Va ser clar i precís a l’hora d’esgranar els arguments per a refusar les mesures econòmiques del govern Rajoy. Encara que, com ja és sabut, en tot sistema parlamentari els arguments serveixen de ben poc perquè el que compta és el nombre de diputats i per tant la capacitat de fer decantar la balança en una votació. I no hi va faltar, per suposat, la dosi independentista sobre la base que, al capdavall, tots els arguments ens aboquen a la idea que com a país independent molts dels problemes serien molt més fàcils de resoldre.

 

Un risc que sempre correm els independentistes: podem parlar de qualsevol tema, però si en algun moment introduïm la perspectiva independentista, tots els mitjans ho acaben ressaltant gaire bé en exclusiva. De manera que hom acaba tenint immerescudament la imatge de no tenir altre discurs que el de la proclama independentista. Així, de tot el discurs d’Alfred Bosch molts mitjans de comunicació es van quedar en l’apartat en què reptava Rajoy a comportar-se com David Cameron. Tota una quimera. És difícil d’imaginar un Rajoy o un Rubalcaba amb un esperit democràtic suficient com per a reconèixer el dret a decidir dels pobles, i per tant acceptar que Catalunya o Euskadi puguin celebrar un referèndum per a decidir el seu futur. Com que l’independentisme està infrarepresentat a les Corts espanyoles, els polítics espanyols es poden permetre el luxe d’obviar el repte que els llançava l’Alfred Bosc, o les crides convergents per al pacte fiscal. Res a veure amb l’atenció que paren els polítics britànics a les propostes de l’SNP, perquè sí que se les prenen seriosament.

 

Em va sorprendre, però, que l’Alfred Bosch acabés el seu discurs dient que si Catalunya podia decidir el seu futur, i democràticament els ciutadans de Catalunya optessin per romandre a Espanya, ell callaria. No sé si va ser un lapsus, o que no es va explicar prou bé, però és evident que, com al Quebec, si els catalans optessin en un referèndum per romandre a Espanya, els independentistes continuaríem treballant perquè al cap d’un temps hi hagués més gent convençuda de la bondat de la independència. El dret a la llibertat no caduca. Una cosa és respectar el resultat democràtic, en l’hipotètic cas que es celebrés aquest referèndum, i l’altra és renunciar a les pròpies conviccions.

Tags:

CiU, del desconcert a la deriva

gener 12th, 2012 · No Comments · Política catalana

Sempre s’ha dit que CiU ha sabut mantenir una posició de calculada ambigüitat. Per a mantenir la centralitat preferia donar a entendre que defensava el país i que volia anar més enllà, però sense marcar mai la fita final. No és estrany que a Madrid, fins i tot els qui concedien el mèrit d’”espanyol de l’any” al president Jordi Pujol, es queixessin d’aquesta actitud de no tenir-ne mai prou. Era el peix al cove que servia per omplir una mica el cistell però que no arribava mai a ser ple del tot.

 

Però en aquesta nova etapa, i justament ara que sembla que hi ha hagut un increment del sentiment sobiranista també al si dela Federaciónacionalista, el Govern d’Artur Mas navega en un mar de confusió que ens pot portar a qualsevol escenari menys al d’una major sobirania. Faltaria saber si el desgavell convergent és fruit realment del desconcert o d’una deriva controlada. Quan el ministre Galindos va deixar anar la seva proposta de limitar l’autonomia financera, el portaveu Francesc Homs va sortir aïrat dient que la proposta era ‘inacceptable i intolerable’ que suposava ‘carregar-se l’autonomia financera’; però tot seguit Felip Puig amb un to simulant que anava en broma deia ‘És lògic que l’Estat intenti posar una mica de supervisió i de control davant d’una certa disbauxa que es produeix, sobretot, no a les disset autonomies però a quasi quinze’; i l’Oriol Pujol també feia veure que no s’adonava de la que ens ve al damunt ‘La Loapa financera només l’hem llegida al Times’; i ho ha acabat d’arrodonir el diputat convergent Jordi Tutull donant per bones les pretensions del Govern de Rajoy d’imposar un ‘control tècnic’ sobre les finances autonòmiques.

 

El mateix ha passat amb les mesures econòmiques proposades pel Govern Rajoy. El Conseller d’Economia considera que suposen ‘asfixiar encara més l’economia catalana’, i tot seguit els seus diputats convergents a Madrid hi donen tot el seu suport. Incomprensible? Incoherent? O és que hi ha contrapartides de sota mà? ERC posava com a condició per a tenir el seu suport parlamentari una actitud valenta enfront de Madrid per donar passes endavant; el PP, en canvi, posava com a condició un acte de submissió i fer passes enrere en la nostra ja migrada autonomia. És només desconcert, o podem parlar de deriva controlada?

Tags:

Tot a punt per a la caiguda, prevista, de Grècia

gener 10th, 2012 · No Comments · Economia, Internacional

Tot sembla indicar que s’acompliran tots els pronòstics; les estratègies del Banc Central Europeu, dels responsables econòmics dela UnióEuropeai del FMI hauran portat al resultat previst i planificat. La fallida de Grècia és imminent i inevitable. Diuen que per atrapar un lladre hi ha com a mínim dos mètodes: enxampar-lo in fraganti en el moment de cometre el delicte, o deduint-ho en base a qui s’ha endut el botí. Doncs, això.

 

La fallida de Grècia semblava cantada abans d’intervenir-hi les autoritats monetàries europees. El que passa és que si en aquell moment Grècia s’hagués declarat insolvent i hagués incomplert amb els seus compromisos hauria deixat entrampats una colla de banc privats, especialment alemanys i francesos. Els pretesos o simulats rescats de l’economia grega no tenien en absolut cap voluntat de salvar el país, sinó només la d’alliberar una part important del risc assumit per la banca europea i forçar el país a fer reformes que beneficiessin els interessos econòmics dels grans grups de poder. És a dir, d’una banda carregar el mort als ciutadans grecs que han de suportar unes restriccions i condicions insostenibles, i que són les que acaben d’agreujar la crisi econòmica del país, i de l’altra fer que la ciutadania europea en general assumeixi les pèrdues que haurien d’haver patit els bancs com a entitats privades. Per tant, l’objectiu era retardar la fallida per donar temps a salvar els interessos privats, sabent que això agreujava molt més la situació econòmica grega.

 

Ara, el més probable és que Grècia es vegi obligada a recomençar de nou i a fer molts més sacrificis, però sempre seguint unes pautes europees que no tenen res a veure amb el que de veritat els convé. Aquesta mateixa fallida, gestionada des de la seva sobirania, dos o tres anys enrere hauria comportat molts sacrificis, però menys, i en tot cas haurien estat sacrificis orientats a redreçar la seva economia i no a acabar d’ensorrar-la.

Tags:

L’oportunitat de les consultes populars

gener 9th, 2012 · No Comments · Política catalana

Comissions Obreres i la UGThan aprofitat l’avinentesa de la presentació del projecte de llei de Consultes per demanar als partits que el Parlament convoqui una consulta popular sobre les retallades del Govern. En cas contrari, ells es proposen fer-ho per iniciativa pròpia, tal com establirà la nova llei. Tothom sap que CiU ha promogut aquesta llei pensant bàsicament en disposar d’una eina de pressió per al tema del Pacte Fiscal, fins i tot encara que mai l’arribés a utilitzar; i evidentment no acceptaria fer una consulta sobre la seva política de Govern perquè en tot cas considerarà que la consulta ja es farà d’aquí a tres anys quan hi hagi noves eleccions.

 

No es pot pas posar en dubte que les consultes populars són, almenys teòricament, una eina democràtica important. I dic, teòricament, perquè a la pràctica són molt rars els casos en què es poden tirar endavant amb garanties d’èxit. El qui te la majoria pot bloquejar qualsevol proposta que consideri que no li és favorable, ja sigui abans de realitzar-se o bé a l’hora d’aplicar el resultat de la consulta. O bé pot tirar encadant la iniciativa sense esperar el resultat d’una consulta. En realitat, només prosperen aquelles propostes que no tenen una connotació ideològica excessiva, i sobretot que el partit majoritari ja comparteix encara que prefereixi no sortir-hi com a impulsor, com va passar amb el cas de l’abolició de les curses de braus. Per entendre’ns, l’oposició podria voler formular consultes sobre molts temes de l’acció de Govern, com ara les retallades, però també sobre la pujada d’impostos o de taxes i de serveis públics. I en uns moments de crisi com els que patim, només faltaria que algú pretengués fer una consulta sobre la immigració o sobre la pena de mort, o sobre els diners que ha d’esmerçar l’administració per a cooperació internacional, sobre les polítiques econòmiques o la política internacional…  Podrien sortir resultats ben poc desitjables.

 

Tothom deu ser conscient que les consultes haurien de tenir un paper important en la vida democràtica d’un país; però, precisament per això, cal fer-ne un ús serè i responsable. I caldria anar molt en compte a no fer-hi una demagògia excessiva. Segurament, els qui s’escandalitzarien (o s’escandalitzaran) si no s’accepta que es faci una consulta sobre un tema que els pot beneficiar políticament, també serien els primers a rebutjar que es fes una consulta sobre algun altre tema que els podria perjudicar. Per entendre’ns, i per no posar els casos més delicats, proposar una consulta sobre les accions a emprendre en matèria econòmica podria portar a conclusions que derivessin en una ruïna per al país.

Tags:

La broma de Felip Puig és una broma?

gener 8th, 2012 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Tots hem fet servir en algun moment o altre el recurs de l’humor, de la ironia o de la broma per a deixar-ne anar alguna amb un mínim risc. Pot ser una manera de dir-ne alguna de grossa sense que l’al·ludit pugui enfadar-se excessivament, un mecanisme per a copsar possibles reaccions abans de formular res seriosament o simplement una estratagema per a dissimular la nostra por a enfrontar-nos directament a un tema excessivament seriós.

 

Em temo que és la darrera explicació la que va moure Felip Puig a respondre irònicament a les amenaces certes del Partit Popular de limitar o anul·lar l’autonomia financera dela Generalitat.No és res de nou; tothom sabia que el Partit Popular no perdria el temps a l’hora d’aplicar el seu programa de recentralització de l’Estat. I no s’hi posa pas per poc. Va de dret al gra, deixant de banda per a una propera fase de l’agressió contra els catalans els temes identitaris. I ara se sent valent, no només per la majoria absoluta obtinguda a Madrid, sinó perquè sap, o almenys hi confia, que aquí trobarà ben poca resistència amb un Govern disposat a fer tota mena de concessions de caire conservador però ben poques accions en defensa de la sobirania i la dignitat nacionals. El Govern espanyol sap que si posa sobre la taula una proposta liberal conservadora, amb la contrapartida d’acceptar més o menys resignadament un procés d’involució nacional, el Govern d’Artur Mas l’agafarà a ulls clucs, abans d’arriscar-se a fer un front nacional amb ERC, SI o ICV per a defensar els interessos nacionals, amb la contrapartida de no fer carregar tan descaradament el pes de la crisi sobre la majoria dels ciutadans.

 

Ja sé que algú em dirà que de cap de les maneres Artur Mas no es rendirà tan fàcilment a les envestides del Partit Popular. I tant de bo m’equivoqui; però molt em temo que més enllà de les paraules de protesta, de les exclamacions pretesament aïrades, al final tot acabi amb una mena de pacte on es dissimuli la patacada i es vulgui donar l’aparença que la derrota ha estat menys dolorosa. També sé que al sí de CiU hi ha moltes persones, el mateix portaveu Francesc Homs, que estarien disposades a fer passos decisius en favor de la sobirania nacional, amb totes les conseqüències d’enfrontament directe amb l’Estat espanyol. Però no tinc tan clar ni que ho vulgui la majoria ni que tinguin la capacitat de decidir-ho al marge dels compromisos econòmics i de poder que els tenallen. Almenys fins ara, i tot i sabent les intencions del PP d’hostilitat frontal a la nostra autonomia, a la nostra llengua i a la nostra cultura, CiU li ha fet un lloc gens menyspreable en el mapa polític català, perquè és el seu millor aliat per a defensar els interessos propis de la dreta.

 

Quan Felip Puig diu en to irònic que ‘És lògic que l’Estat intenti posar una mica de supervisió i de control davant d’una certa disbauxa que es produeix, sobretot, no a les disset autonomies però a quasi quinze’, està clar que podria interpretar-se que Felip Puig ho desdramatitza perquè considera que la mesura de l’Estat va adreçada a quinze autonomies, però no pas a la catalana. Una interpretació gairebé surrealista, perquè tothom sap que la mesura va adreçada especialment contra Catalunya, prescindint de si és la Comunitat autònoma que més ha treballat per a controlar el seu dèficit. Entre altres raons perquè el PP sap que no necessitaria cap llei especial per a controlar les finances de les quinze autonomies restants.

 

En realitat el to irònic de Felip Puig no va adreçat al Partit Popular, sinó a la seva pròpia gent, i en general a la societat catalana. El que ve a dir és que, donat que Catalunya ja està “fent els deures” a diferència de moltes altres autonomies, ells ja es podran posar d’acord amb el Govern popular per fer que la mesura ens afecti el mínim possible. I sobretot, i en contra del portaveu Francesc Homs, el que pretén és evitar que aflori una actitud de rebel·lia que els obligaria a plantar cara a Madrid, un risc que no volen córrer. En realitat, la broma de Felip Puig no era cap broma, sinó un mal auguri del que pot esdevenir-se en els propers mesos.

Tags:

Corrupció delictiva i coacció impresentable

gener 7th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Cada vegada que es destapa un cas de corrupció, sobretot quan aquesta està perfectament focalitzada en una persona o institució, hi ha qui intenta treure’n el màxim profit. I una manera de fer-ho és cercant i publicitant persones o grups (per suposat, enemics polítics) que hi han tingut alguna relació, encara que no tingui res a veure amb l’escàndol destapat. Recordem el cas Millet, que durant un temps semblava que qualsevol persona que hi hagués parlat mai ja podia ser sospitós d’alguna cosa, i ara pot passar el mateix amb el cas Undargarin.

 

I Déu me’n guard que ningú volgués interpretar, ara, que intento defensar o disculpar cap acció delictiva i menys si aquesta ha estat comesa emparant-se en institucions tan caduques i inútils com la Monarquia. Però, elcert és que aquests dies els mitjans de comunicació han publicat llargues llistes d’empreses, de persones o d’institucions que havien fet donatius o establert convenis amb l’Institut Nóos des del qual operava la banda de l’Iñaki. Sovint, es presenten aquests noms sense especificar si els convenis o la finalitat de l’aportació era lícita i interessant, i sense aclarir si realment es va portar a terme l’activitat compromesa i amb uns costos raonables i sense desviacions. El fet que Fèlix Millet cometés un delicte no vol dir que tot el que feia fos delictiu i que, per tant, tothom que hi va tenir tractes ha de ser forçosament sospitós de res. I en el cas del gendre del Rei, exactament igual; alguna cosa devia fer ell i el seu Institut que no fos delictiu!

 

Per tant, el que interessa del cas de l’Iñaki Undargarin, a part dels delictes comesos, no és la quantitat d’empreses i d’institucions que hi van tenir relacions, sinó què els motivava tenir-n’hi. I aquí és on ens hauríem de plantejar l’ètica de la mateixa casa Reial, i en general de les institucions de l’Estat, quan permet que els seus membres participin en activitats privades, encara que vinguin disfressades d’activitats benèfiques i culturals, però ja no diguem si a més tenen caràcter lucratiu. Una manca d’ètica combinada amb l’estultícia dels qui no se saben estar de voler quedar bé amb el que consideren el Poder, en majúscules. Una cosa és la corrupció obertament delictiva i una altra de més subtil és la coacció que suposa, sobretot per als més submisos mesells, la sola presència d’aquests individus.

Tags:

Islàndia: i malgrat tot se’n surten

gener 6th, 2012 · No Comments · Economia, Mitjans de Comunicació

Portem una temporada que no guanyem per ensurts. Els mitjans de comunicació ens ofereixen una darrere l’altra notícies que podrien semblar tretes d’un conte de ciència ficció o de terror; o de tots dos alhora. Però els espectadors, impassibles, ens les empassem com si ja formessin part de les nostres vides: Retallades, liquidació de l’estat del benestar, pèrdua de drets laborals i socials, més atur, més precarietat, pèrdua de poder adquisitiu… i tot per pagar una crisi que han provocat els qui ara es beneficien de tot plegat. I a sobre, corrupció política per totes bandes, inclosala CasaReial, sous estratosfèrics per als dirigents més ineptes…

 

I quina és la reacció de la ciutadania més enllà del moviment dels indignats? Doncs, res. No hi ha reacció. La ciutadania continua donant suport als partits que prometen (i això sí que ho compleixen) que ens faran ajustar encara més per tal d’acontentar els poderosos, amb l’excusa que si els mercats recuperen la confiança potser dels seus multimilionaris beneficis encara en traurem algun profit, alguna engruna. Ens resignem a recular trenta o quaranta anys enrere, com si fos inevitable; “pels nostre mal cap” que dirien alguns. Europa (i quan diuen Europa es refereixen als grans interessos del poder econòmic europeu) ens marca el camí, i nosaltres mesells ajupim el cap i ens resignem a la nostra dissort. Com és possible? Suposo que hi ha un escagarrinament general que ens fa ser encara més conservadors. Però també hi ha una responsabilitat directa dels mateixos mitjans de comunicació, que no només seleccionen les notícies que consideren adients per a una determinada política sinó que ens les donen des de la perspectiva que interessa als poders dominants. Per exemple, prefereixen parlar-nos del cas de Grècia, que obeint les directrius europees ha anat de mal en pitjor, que no pas del cas d’Islàndia, que tirant pel dret i plantant cara se n’està sortint molt millor.

 

Des d’un punt de vista periodístic és molt més interessant el cas islandès, en la mesura que és un exemple de com afrontar exitosament la crisi, que no pas reiterar-nos els fracassos de les polítiques que han creat més atur, més desigualtats socials i més empobriment. Però una cosa és l’interès periodístic i l’altra l’interès dels poders econòmics, al servei dels quals semblen estar la majoria dels mitjans de comunicació. I quan, de tant en tant, es veuen obligats a fer alguna referència al cas islandès, com no fa gaire feia TV3, aleshores ens ho expliquen distorsionadament com una anomalia que ja s’afanyen a dir que no és extrapolable. I el reporter, a qui no li devia quadrar la informació oficial amb la real de la situació d’Islàndia, ho reblava dient “I, malgrat tot, se’n surten”. Seran dropos?

Tags:

La violència forma part de la seva estratègia

gener 5th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Ja ho he dit en alguna altra ocasió: no és pas cert que el Partit Popular de Catalunya sigui diferent del PP del País Valencià i del de les Illes. Ni tan sols no difereixen en l’estratègia a seguir a l’hora de treballar per a aconseguir el mateix objectiu: l’eliminació de la llengua i la cultura catalanes, i per tant de tota identitat diferenciada de l’espanyola. L’únic que els diferencia és que a cada territori passen per una fase o etapa més o menys avançada del procés que persegueixen. A Catalunya, on troben més resistència, encara els toca defensar el bilingüisme o el concepte de llengua materna, que al País Valencià o a les Illes rebutgen aferrissadament, perquè allà ja han superar aquesta fase. Aquí, defensar la marginalització que proposen per a València, on tenen el procés més avançat, seria impensable; de la mateixa manera que mai proposarien per a València el mateix que proposen aquí perquè, allà, per ells, seria fer un pas enrere en el procés de substitució lingüística que ja tenen prou assolit.

 

En la seva estratègia, hi ha un moment en què han de marginalitzar la llengua pròpia associant-la a actituds radicals i minoritàries. I, com que al País Valencià, entitats com Acció Cultural del País Valencià o Escola Valenciana actuaven amb tot el rigor, serenitat i visió de país que els era possible, es van haver d’enginyar un mecanisme per negar-los aquesta centralitat. No va pas ser per atzar que al País Valencià van començar a sorgir grups d’extrema dreta que gaudien de tota la protecció política, policial i judicial per a cometre tota mena d’atemptats, agressions i amenaces contra els grups i persones que defensaven la llengua pròpia del País Valencià. De res no servien ni les protestes, ni les denúncies, ni les proves més evidents; aquests grups violents, perfectament dirigits, podien actuar amb total impunitat i alguns fins i tot van ser recompensats després amb càrrecs en la mateixa administració dela Generalitatvalenciana. Els atemptats, sovint silenciats o infravalorats pels mitjans de comunicació que ells controlen, tenien l’objectiu d’aparentar que es tractava d’enfrontaments entre grups radicals, dels dos extrems.  

 

Bé, tot sembla indicar que per al Partit Popular les Illes ja han entrat en aquesta fase que fins ara els ha estat útil per a combatre la llengua catalana al País Valencià. En aquest darrer any han estat múltiples els atacs violents de grups, pretesament incontrolats, de l’extrema dreta contra entitats i persones vinculades a campanyes en defensa de la llengua del país o dels drets socials. Però, com al País Valencià, la impunitat és total; mai no s’atrapen els culpables de les agressions, i en tot cas tampocla Justíciano actua sobre ells. És la mateixa estratègia que es va iniciar a València, que ara continua a les Illes, i que no ens hauria d’estranyar que si tot els va bé també arribi a Catalunya.

Tags:

Cascs sense rostre humà

gener 4th, 2012 · No Comments · Reflexions

Cada any, per aquestes dates, no puc evitar un estrany sentiment o dubte pel que poden amagar els cascs policials. La majoria de les cadenes acostumen a passar-nos uns amplis i variats resums del que ha estat l’any que deixem enrere: solen seguir un fil que va encadenant els esdeveniments, des dels canvis polítics, l’economia, els diferents escenaris internacionals, els desastres naturals o els accident més catastròfics, els escàndols de tota mena, els esports, etc. Però, en tots, hi ha diversos moments en què es mostren vagues i manifestacions, revoltes i protestes de tot tipus amb la corresponent intervenció polícial.

 

Està clar que no és mateix la repressió exercida per les forces de seguretat del govern sirià, com ho van ser les dels governs libi o egipci, que l’exercida per les policies occidentals, inclosos els Mossos d’Esquadra. Però sí que tenen un punt en comú que, des del meu punt de vista, precisament és molt més escandalós en el cas de les policies de països suposadament democràtics: més enllà de les instruccions generals rebudes pels seus superiors, en les imatges que ens mostren del cos a cos dels policies amb els manifestants, es palesa una ferotgia i un acarnissament absolutament repudiables. Deixo de banda, per evident, el cas dels sicaris assassins que s’ofereixen a fer de policies de règims terroristes, i que a nivell personal no tenen pas menys responsabilitat criminal que el de qualsevol delinqüent o terrorista que també diu que compleix ordres dels caps de la banda. Per tant, em sobten, tot i ser reiteratives de cada any, i em repugnen aquestes imatges d’actuacions policials que ens mostren  els reportatges resum de finals d’any. Manifestants per a qualsevol causa més o menys encertada, però sempre respectable, no només són foragitats d’un determinat lloc, o se’ls impedeix el pas, sinó que són agredits brutalment: les imatges ens mostren sovint persones indefenses, a vegades assegudes o estirades a terra, i que són colpejades amb una ràbia i un acarnissament incomprensibles, del tot inhumà. Des de qualsevol concepció democràtica, si el policia considera que hi ha hagut alguna conducta delictiva per part del manifestant, com solen adduir després per a justificar-se, de cap de les maneres no es pot colpejar la persona presumptament culpable  per deixar-la anar després. O se la deté si es considera que ha comès un delicte o se la tracta amb tota la consideració que es mereix.

 

Ja dono per suposat que hi ha una primera responsabilitat per part dels caps d’aquests cossos de seguretat, i en definitiva dels polítics que hi ha al darrere, tant per les ordres que els deuen donar com per la negligència o la permissivitat davant de les extralimitacions evidents. Però no puc deixar de pensar en la responsabilitat personal, en el zel que hi posen en l’acarnissament contra persones indefenses, en l’actitud del tot injustificable de reprimir a garrotades unes persones contra les quals no hi ha acusació a fer i que per tant tampoc cap motiu per a detenir-les. Quan veig aquestes imatges dels resums televisius no puc evitar un sentiment de ràbia i de menyspreu contra aquests cossos uniformats; i estic convençut que si, en aquell moment en què s’estan acarnissant contra un manifestant que tenen indefens a terra,  pogués aixecar-los la visera del casc a l’interior no hi trobaria cap rostre humà.

Tags: