Bloc de notes de Josep Romeu

Vicenç Villatoro, escriptor i president de l’Institut Ramon Llull, escrivia en un article publicat a la revista El Temps, tot un seguit de reflexions sobre la reivindicació sobiranista. Interessant, profund i provocador com sempre, deixava anar: “Em semblaria pitjor ser un estat sense nació que no pas sobreviure com a nació sense estat”. La frase no és banal i és feta a consciència, sabent que el seu públic és majoritàriament independentista.

Entesa la frase com a reflexió sobre la base del catalanisme, i especialment sobre la tendència a ampliar el ventall independentista cap a sectors que es fonamenten en els aspectes pràctics de la independència més que en els identitaris, em sembla prou interessant. És cert que l’evidència dels números pot comportar que sectors que no tindrien cap inconvenient en considerar-se espanyols acabin abraçant l’independentisme, senzillament perquè els sortiria molt més a compte. Hi havia fins i tot qui havia arribat a posar sobre la taula uns números que demostraven que per al conjunt dels pobles de l’Estat espanyol, inclosa Espanya, els seria més beneficiós econòmicament ser present a Europa des de l’estructura de diversos estats, que fer-ho des de l’Estat espanyol unitàriament. El que té de positiu, en la mesura que incorpora nous adeptes a les propostes independentistes, també té de risc el fet de fer-ne més fràgil la convicció i per tant més reversible en el cas que canviessin les circumstàncies i la independència ja no fos tan bon negoci; però que igualment defensaríem els qui som independentistes per convicció d’identitat. Però la frase de Villatoro, em sembla molt més encertada si en lloc de parlar d’estat sense nació, parlés d’estat sense llengua. Perquè sí que és cert que hi poden haver estats que, malgrat ser independents, han perdut la llengua pròpia, com és el cas d’Irlanda; però no en conec cap que la independència els hagi fet perdre la identitat. Ben al contrari, la independència ha ajudar a crear noves identitats.

Aleshores, em costa de creure que es tracti d’una relliscada de Vicenç Villatoro, tan mesurat i precís com és sempre. I molt em temo que no l’hagi traït el subconscient o la consciència de militant convergent. És possible que, en el fons, no hagi pretès altra cosa que posar en dubte la imperiosa necessitat de la independència, més que res per a justificar el paper galdós de CiU amb les seves actituds vacil·lants i mancades de coratge per a defensar el país. Sense nació no hi ha possibilitat ni justificació per tenir un Estat propi; però només amb Estat propi es pot garantir la pervivència de la nació.

Tweet

Ho va dir ben clar el portaveu del Govern, Francesc Homs: es descarta emprendre cap mesura d’insubmissió fiscal, malgrat tots els incompliments per part del Govern espanyol.  Si el Govern espanyol incompleix els seus compromisos i fins i tot les lleis, el Govern català té molt clar que en cap cas no ho farà repercutir sobre les arques del mateix Govern espanyol, a través dels impostos o de les quotes a la Seguretat Socialque paga la Generalitat, sinó única i exclusivament sobre els ciutadans. El raonament sembla, des del seu punt de vista, absolutament lògic: si la crisi provocada pels bancs i pels especuladors s’ha fet pagar i es continuarà fent pagar als ciutadans, i mai als seus causants, per quina raó s’hauria de fer pagar ara els causants de l’espoli i de la crisi que patim com a país?

Algú podria pensar que la insubmissió fiscal és una mesura molt forta i agosarada; però, en realitat, el que li demanaven formacions polítiques com ERC, IC o SI no era ben bé una insubmissió fiscal, sinó un simple ajornament dels pagaments que ha de ferla Generalitatcap a Madrid, mentre de Madrid no vinguin els diners que ens deuen. En el benentès que ja no es parla dels diners que ens correspondrien si fóssim un país lliure, o si com a mínim tinguéssim un tracte fiscal just, sinó només dels diners que estableix l’actual legislació espanyola que dóna cobertura a l’espoli. Per tant, el plantejament dels grups més nacionalistes de la cambra catalana, que es redueix a reclamar el compliment de les lleis espanyoles tremendament injustes, no té res d’agosarat. De fet seria el plantejament lògic que haurien de fer tots els grups nacionalistes espanyols: respectar les pròpies lleis. Però, com que a Madrid es passen pel forro les lleis que no els interessa complir, CiU no gosa  contradir-los del tot i opta per la simple queixa verbal, no fos cas que s’ofenguessin. 

I bé. Tothom sap que si es volen fer més passes endavant en l’autogovern, en algun moment o altre caldrà desafiar les lleis espanyoles i emparar-se en la legitimitat, més que en la legalitat. I si el nostre Govern és incapaç de plantar-se ni tan sols per a exigir el compliment de les lleis espanyoles, com podem pensar que serà capaç de fer cap gest per a defensar la legitimitat dels catalans? Amb aquesta actitud de submissió i d’acatament de les legislació espanyola és absolutament impossible defensar els interessos de Catalunya i avançar cap al seu alliberament.

Tweet

(Article publicat al Diari Gran del Sobiransime)

Jo diria que ens estem acostant a l’esperpent. La situació esdevé caòtica per moments, i tothom tira pilotes fora, fa veure que baixa de l’hort o es nega a afrontar la situació. A ningú li pot venir de nou, perquè no és res de nou, que Madrid incompleixi els seus compromisos, tant se val si són compromisos de paraula, acords signats o lleis vigents: per als catalans, no hi ha paraula, ni lleialtat ni justícia. Algú podia haver quedat decebut en els anys immediats a la transició política, cap als anys vuitanta, i sentir-se enganyat o estafat per un Estat que no només es nega a reconèixer la seva diversitat cultural, lingüística i d’identitat, sinó que es proposa d’aniquilar-nos.

Però vist, comprovat i ratificat l’engany dels primers moments, en aquella època en què Jordi Pujol no es cansava de dir que si no se’ns reconeixia a Espanya hauríem de buscar altres camins, els successius i reiterats incompliment dels diferents Governs espanyols, inclosos els darrers, ja no es poden considerar cap engany. No s’hi val, ara, a fer veure que estem indignats perquè no ens volen pagar els fons de competitivitat ni els 759 milions previstos a l’Estatut, o perquè no ens volen acabar de tornar els papers de Salamanca, o perquè no executin un any més les obres previstes ni les inversions pressupostades; ens ha d’indignar que tinguem una classe política, la de l’anterior tripartit i exactament igual la de l’actual govern, que continua jugant a constitucionalisme espanyol i actuant de fre a les aspiracions nacionals del poble de Catalunya.

Els governs espanyols poden actuar amb aquesta prepotència insultant, amb aquest descarat menyspreu envers els catalans, primer perquè saben que tenenla Justíciaa les seves mans i la continuaran utilitzant impunement al servei dels seus interessos, però en segon lloc perquè saben que tenen sotmesa aquesta classe política catalana, esporuguida i submisa, que un cop feta la rabieta del primer moment acabarà anant a suplicar de genolls que els donin almenys unes engrunes o uns rosegons del que ens deuen i ens roben.

Com és possible que es mantingui en el seu càrrec la persona que pretenia censurar els diputats catalans perquè no diguessin que Espanya ens roba? Com és possible que es continuï prioritzant acords amb els partits enemics de Catalunya, en lloc de fer un front comú en defensa de la nostra dignitat nacional?

Però és que, està clar, el fet que una institució, el Govern espanyol, incompleixi els seus compromisos i fins i tot les lleis excusant-se en la crisi econòmica pot repercutir molt negativament en la imatge del país de cara a l’exterior i de cara als mercats. Està reconeixent una insolvència econòmica, pensant que potser així també posarà en evidència la insolvència econòmica de les finances catalanes. I és cert, però amb la diferència que la seva no és només una insolvència econòmica sinó sobretot moral.

Tweet

No n’hi ha prou amb una tirada enrere. El fet que, sigui per pressions del seu propi partit sigui per vergonya pròpia,la Presidentadel Parlament hagi rectificat i aixecat la prohibició d’emprar determinades expressions a la cambra catalana, no l’eximeix d’haver d’assumir la seva irresponsabilitat. Una irresponsabilitat prou gran i prou greu que posa en qüestió el sentit democràtic de la senyora de Gispert.

Sembla que tot just ara hagi descobert, segons deia ella mateixa, que com a Presidenta no té la prerrogativa de posar censura ni limitar la llibertat d’expressió dels diputats. Només faltaria que diputats (encara en deu quedar algun) que havien tingut la valentia de plantar cara a la censura franquista ara s’haguessin arrugat davant la pretensió de la senyora de Gispert de reintroduir-la. Perquè el tema no és sila Presidentadel Parlament tenia o no aquesta prerrogativa, cosa que una persona mínimament seriosa en el seu càrrec hauria d’haver sabut abans de prendre cap decisió, sinó el fet que hagués tingut tan poc esperit democràtic com per a passar-se-li pel cap. I no és només això: algú s’imagina que hagués pretès censurar expressions contra Catalunya? És evident que no. Hauria saltat cel i terra, haurien intervingut des de la fiscalia de l’Estat a tota mena de tribunals espanyols, i no cal dir els escarafalls que hauria fet la caverna mediàtica. No, a la senyora de Gispert mai se li hauria ocorregut promulgar una prohibició semblant en contra del nacionalisme espanyol, amb el qual es deu trobar molt més còmoda.

Amb ella, els membres dela Mesadel Parlament han fet un paper ben galdós. Es van limitar a censurar els diputats demòcrates que no acceptaven que es coartés la llibertat d’expressió, però van callar davant l’agressió censuradors dela Presidenta.Enuna situació normal, el que correspondria és demanar-ne la seva immediata dimissió; la senyora de Gispert no és mereixedora d’ocupar un càrrec de tanta importància per al país, no li escau el qualificatiu de Molt Honorable. Però en aquest país, la dignitat de la classe política està sota mínims. Perquè si la senyora no sap entendre que el país no es mereix una Presidència com la seva, el seu partit l’hauria d’haver apartat del càrrec per respecte a l’esperit democràtic.

Tweet