Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

S’escapen tots els trens, perquè no tenim ni vies ni estació

desembre 14th, 2011 · 1 Comment · Política catalana

“Ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havia hagut mai ni vies ni estació”. Aquest és un dels  contes brevíssims de Pere Calders. Per la data en què fou escrit no podia referir-se a la situació política catalana, però en pot ser una viva imatge.

 

Les enquestes ens confirmen l’increment constant del sentiment independentista, i a certs ambients sembla que ja tinguem les maletes a punt. Però no deuen gosar-nos dir que el tren no és que ens passi de llarg sinó que aquí no hi té parada, ni vies ni estació. Quan va esclatarla UnióSovièticai creixien nous estats arreu, algú va apuntar que havia arribat el nostre torn; però el tren va passar de llarg. El mateix va passar amb la desintegració de la vella Iugoslàvia; a part d’Eslovènia, de Sèrbia i de Croàcia, naixien alguns estats que ningú havia sospitat. Per nosaltres, el tren també passava de llarg. També ens han passat de llarg els trens del reconeixement de la nostra llengua: ni en el moment de la integració d’Espanya ala Unióeuropea, ni en les successives ampliacions. La darrera, la de Croàcia, que amb la seva integració inclourà el croat a la llista de llengües oficials d’Europa. El català també ha perdut aquest tren.

 

No sé si finalment el Partit Nacionalista Escocès farà realitat el seu projecte de referèndum que l’hauria de portar a la independència, però té molts més números que nosaltres. I a les properes eleccions al País Basc és més que previsible que hi hagi una majoria nacionalista, com també ho és que el PNB a diferència de CiU no deixi passar el tren de la independència. Nosaltres ens quedarem aquí amb aquesta cara de babaus, amb les maletes a punt, esperant no sé quin tren sense saber que al nostre país no hi ha vies ni estació.

Tags:

Espanya no entabana ni enganya ningú

desembre 13th, 2011 · No Comments · Polí­tica Espanyola

No sé si es fan el ximple o si ho són de veritat. A què ve ara que s’exclamin pel fet que el Govern espanyol es negui a pagar els 759 milions d’euros que correspondrien a Catalunya en compliment de la disposició addicional tercera de l’Estatut? Per què des del Govern fan veure que se senten enganyats? I per què un personatge cínic i sinistre com l’Iceta simula posicionar-se al costat del Govern animant-lo a presentar una demanda pel que considera un incompliment per part de l’Estat.

 

Per favor! Una mica de serietat. El Govern espanyol, pel fet de negar-se a complir amb el que estableix l’Estatut, no entabana ni enganya ningú. No es pot parlar d’incompliment ni molt menys d’il·legalitat pel fet de no fer cas del que marca el text de l’Estatut d’Autonomia. El Govern espanyol es limita a fer ús de les prerrogatives del seu poder, avalat no només perla Constitucióespanyola que deixa clar que hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona, sinó sobretot per l’acceptació que en fa la classe política catalana. Deu ser precisament per això que gentussa gens honorable, i de la qual els catalans ens hauríem de sentir profundament avergonyits, té la insolència d’imposar la prohibició de dir que “Espanya ens roba”. El Govern espanyol no té per què complir amb el text de l’Estatut, i cap jutge gosaria mai contradir-lo: les lleis són per a utilitzar-les quan convé al poder, i el poder avui per avui és a Espanya; i la justícia només intervé quan l’incompliment de les lleis pot anar en perjudici d’aquest poder.

 

Des del moment que CiU, PSC i PP es neguen a fer un pas de dignitat per alliberar-nos del jou d’Espanya, des del moment que accepten jugar les cartes constitucionals espanyoles, des del moment que s’oposen frontalment a permetre fins i tot que es parli de l’espoli que pateix Catalunya, no tenen dret a queixar-se pel tracte que els dóna l’amo a qui ells mateixos reconeixen com a tal. Espanya no roba ni entabana ningú, són els polítics catalans els qui traeixen Catalunya lliurant a Espanya la capacitat de fer amb nosaltres el que els rota.

 

Tags:

La cimera passa de la crisi

desembre 12th, 2011 · No Comments · Economia

Tothom ho té clar: Alemanya ha estat la gran vencedora de la darrera cimera europea. Ha pogut imposar còmodament el seu criteri: no hi haurà eurobons, el banc europeu estarà sota el seu control i en cap cas per ajudar les economies d’aquells països que, segons el seu punt de vista, no han fet els deures, s’imposarà una fèrria disciplina pressupostària a tots els països de la zona euro menys a Alemanya, per suposat, i qui no pugui seguir el ritme que ells imposin s’haurà de quedar pel camí…Res de nou. Tothom s’hi ha hagut de doblegar, inclòs el Sarcozy que per a no fer tan evident el seu fracàs ara fa veure que sempre ha defensar les tesis alemanyes, a canvi de ser la seva crossa principal, és clar.
Pitjor ho ha tingut el Zapatero que, ni amb l’aval de l’invisible Rajoy, no hi ha tingut art ni part, i tan sols se li ha deixat obrir la boca a l’hora de dir que combregava amb totes les rodes de molí que l’imposaven. Sembla que els grans poders econòmics, els mal anomenats mercats, s’han mostrat prou satisfets. Però això no vol dir, ni de tros, que no continuïn especulant, de forma coordinada i perfectament orquestrada, amb els països que considerin més febles. En altres temps, haurien saludat amb satisfacció l’arribada d’una dreta més conservadora al Govern d’Espanya, ara ja no tenen necessitat ni d’això: el faran anar com un titella, perquè en realitat ja són ells qui directament controlen les polítiques econòmiques dels estats. I pel que sembla, i per més que alguns creguin que ja s’ha tocat fons i que no poden esprémer més la mamella, encara tenen molt de camí per córrer: han d’acabar de forçar la reforma de les diferents legislacions que no els són del tot favorables en matèria fiscal i laboral, han d’acabar de traspassar a la banca els recursos que fins ara es dedicaven a serveis bàsics i a prestacions socials. El seu poder i la seva fam de riquesa no té ni límits ni escrúpols de cap mena.
I la crisi? Quina crisi, deuen pensar. Ni un sol mot, ni una sola mesura que ens pugui fer pensar que hi ha cap intenció de sortir de la crisi. Ben al contrari, les mesures que ens proposen estan dissenyades per a aprofundir encara més la crisi, de la qual ells en poden treure un bon rendiment. Van com cavalls desbocats arrasant tot el que troben al seu pas, ara ja sense cap mirament ni pudor, amb l’aquiescència d’uns governants titelles que a tot estirar arriben a argumentar que aquest és el mal menor que hem d’acceptar. si no volem ser el blanc de les seves ires. Tenim crisi per temps, com a mínim, mentre els sigui rendible com ho està essent ara.  

Tags:

Un quadre o el Senat, on és el malbaratament?

desembre 11th, 2011 · No Comments · Polí­tica Espanyola

A primer cop de vista em va semblar que els mitjans de comunicació en feien un gra massa. Que el Senat espanyol es gasti quatre calerons per un quadre commemoratiu dels gestors de la seva Constitució em semblava la cosa més natural del món. A més, veient la naturalesa dels “quadres”, que en realitat eren uns apunts de retrat més aviat discrets i de factura simple, em semblava desproporcionat parlar de disbauxa econòmica per més que estiguem en temps de crisi.

 

No es pot pas dir que amb aquest quadre el Senat espanyol ampliï el seu patrimoni, perquè més aviat semblen uns d’aquests retrats que qualsevol pintor traçut de les Rambles et pot fer per un preu ben mòdic. En aquest cas, es tracta de 34 retrats que a les Rambles podien haver sortit ben bé per 25 euros la peça i que, potser per tractar-se d’una comanda a l’engròs, a ells els ho han fet a meitat de preu. Pel poc interès econòmic de la comanda, el pintor ho devia anar postergant en el temps, perquè l’encàrrec era, segons sembla, del 2007. La crisi, és cert, no farà ni de més ni de menys per aquesta fotesa.

 

Resulta, però, que després veig que el valor d’aquests retrats exprés no és de 417 euros sinó de quatre-cents disset mil. I el primer que se m’acut és pensar a quina presó els han tancat o a qui han de tancar: artísticament és un frau, una presa de pèl; l’encàrrec, una temeritat i una manifesta malversació de fons; i el seu pagament, una indecència, en temps de crisi.

 

Però torno al principi. Potser ara jo també en faig un gra massa, potser és desproporcionada aquesta crítica si ho valorem tot amb una mica més de perspectiva. Tenint en compte que el Senat és una institució gaire bé tan inútil com la monarquia, i que el seu pressupost és de 55 milions d’euros, aquests 417 mil no representen sinó el 0’75%. El malbaratament de recursos públics, doncs, no ve d’aquesta fotesa.

Tags:

Equiparant-nos a la Xina

desembre 10th, 2011 · No Comments · Economia

Temps enrere, quan es parlava de la invasió dels productes provinents de països asiàtics comla Xina, Taiwan o Corea, es deia que tampoc calia patir perquè el mateix sistema posaria les coses al seu lloc. La teoria era que aquests països en desenvolupament, momentàniament podien oferir uns preus molt avantatjosos perquè es pagaven uns sous baixíssims, amb unes condicions laborals precàries, escassa fiscalitat i ben poques exigències de qualitat, de seguretat i de conservació del medi ambient. Però segons aquesta teoria el mateix desenvolupament faria que cada vegada les condicions laborals i legislatives d’aquests països s’anirien equiparant a les nostres.

 

Ja es veu que les prediccions han fet fallida. La mateixa Europa que a voltes es mira amb lupa que aquí no hi hagi competències deslleials, que els estats no donin subvencions a determinats sectors o empreses, que els diferents estats dela Unió tinguin règims fiscals similars, és la que permet l’entrada sense reserves d’aquests productes fabricats en unes condicions amb les quals no es pot competir. La lògica que s’imposa al si de la Unió Europea basada en un lliure mercat, però també en una igualtat de condicions, no s’aplica quan es tracta d’aquests països. En principi es podria pensar que això va en detriment de les empreses locals que no poden competir amb el mercat asiàtic; només cal recordar la caiguda de la indústria tèxtil catalana. Però hom s’adona de seguida, que això de forma deliberada es permet bàsicament perquè, encara que perjudiqui les petites i mitjanes empreses i per tant vagi en detriment de l’ocupació, sí que beneficia a les grans empreses que fàcilment poden aprofitar les condicional laborals d’aquests països per a traslladar-hi els seus centres de producció.

 

I l’altre gran avantatge: amb l’excusa de guanyar competitivitat, com que ningú els exigeix a ells que millorin les condicions laborals, de seguretat o de conservació del medi ambient, el que se’ns proposa, i de fet se’ns imposa, és igualar-nos nosaltres al seu sistema. I cap aquí anem: desmantellament de l’Estat del benestar, pèrdua de totes les conquestes socials, treballar en pèssimes condicions i amb sous tercermundistes (que cínicament en diuen competitius), i supeditació del sistema polític democràtic als interessos i a les necessitats del mercat. Estem reculant a marxes forçades vint, trenta o quaranta anys enrere, i no pas per cap inèrcia ni fat incontrolable sinó per l’expressa voluntat d’unes elits econòmiques que en surten molt beneficiades.

Tags:

Bancs i caixes, qui és el client?

desembre 9th, 2011 · No Comments · anecdotari, Economia

Tinc la sensació que moltes persones quan van a una entitat financera hi van amb l’esperit encongit més semblant al del contribuent que acut a l’oficina d’Hisenda que al del client que sol·licita un servei d’una empresa o d’una botiga. És com si tinguessin davant seu un funcionari que pot exigir-li condicions i davant del qual es mostren submisos i indefensos.

 

Tothom sap que cap entitat podria suportar una retirada massiva dels seus fons, i menys ara que totes van necessitades de recursos. I malgrat tot, continuen tractant els seus clients amb total desconsideració: poden apujar comissions sense avisar o crear-ne de noves, posar condicions a la seva mida a l’hora de prestar determinats serveis i fins i tot per l’ús que facin els clients dels seus diners, aconsellar inversions de dubtosa fiabilitat, i tractar els clients en les seves oficines com si els anessin a importunar. Saben que la majoria de la gent no canvia de banc o de caixa amb la mateixa facilitat que podem canviar de bar, que no gosen demanar un tracte de client i fer valdre la màxima segons la qual “el client sempre té raó”, que sovint consideren que són aquests els qui necessiten el banc enlloc de ser les entitats financeres les que necessiten els clients. I si per a les grans actuacions es basen en el principi de l’oferta i la demanda, per què no ho hem de fer nosaltres?

 

Em deia l’altre dia una oficinista d’una entitat d’estalvi “ho sento, però no és pas culpa meva”, quan jo li reclamava que em fes una gestió que segons ella no podia fer. “Culpa seva, no, però si jo no puc sortir d’aquí amb la gestió que li demano, quan torni a entrar a l’oficina serà per a cancel·lar el meu compte”, li vaig dir amb to enèrgic i sense perdre les formes. Al cap d’uns minuts sortia amb els paper arreglats. Fora bo, potser, entrar a les seves sucursals amb una altra actitud i fer-los veure que nosaltres som els clients i que no hem de dubtar a posar la cancel·lació dels comptes damunt del taulell.

Tags:

Que no ens passi res!

desembre 7th, 2011 · No Comments · Sense categoria

Que no ens passi res! Aquesta és una expressió que se sent de fa dies; de fet, des que es van convocar les darreres eleccions, que el PP ja tenia guanyades d’entrada. El Partit Popular s’ha guardat prou d’explicar el seu programa de Govern, no tant perquè volgués enganyar ningú, sinó per descarregar la consciència dels seus votants, que ja saben perfectament cap on aniran les seves polítiques, com saben que els models Camps, Matas i companyia ara tornaran a tenir carta blanca.

 

Les prevencions dels catalans amb aquest “Que no ens passi res” sembla que estan més que justificades. El Partit Popular és un partit de dretes, però fonamentalment és un partit nacionalista espanyol intolerant amb les altres cultures i identitats.Com a partit de dretes no haurà de fer gaire més del que ja ha anat fent el PSOE, potser amb les mans més lliures per a continuar fent pagar la crisi als treballadors i als més desfavorits, tot garantint els privilegis dels poderosos. Però la por de la majoria del PP no ve per aquest cantó, sinó per la qüestió nacional. És una partit que a Catalunya ha fet de l’odi a la llengua i a la cultura catalanes la seva raó de ser, que a València i a les Illes se n’està sortint amb l’eliminació definitiva de la llengua pròpia, i que ara aprofitarà el poder en majúscules per aprofundir en la seva croada. Res de nou, ja ho sabíem; ja han demostrat que optaran sempre per la confrontació, per trencar qualsevol model de cohesió social per aconseguir el seu objectiu. I continuaran amb la política dels socialistes de buscar l’ofec econòmic de Catalunya. Sense la més mínima vergonya ni dignitat els mateixos dirigents que recriminaven al PSOE no haver pagat els fons de competitivitat, l’endemà de les eleccions han deixat clar que ells, igual que els socialistes, “ni en broma” tampoc ho pagaran. No és que tinguem a Madrid un govern poc amic, que ens margini o atengui poc les nostres necessitats, és que tenim un govern declaradament hostil a Catalunya i als catalans, inclosos els votants populars.

 

Però tot això ja ho sabíem, ja ho havíem viscut en l’època d’Aznar. El problema, doncs, no està en l’amenaça certa del Partit Popular, sinó en la més que possible claudicació de CiU. Tot sembla indicar que ja ha tirat la tovallola pel que fa al pacte fiscal, que no farà sinó buscar-hi fórmules de col·laboració en les quals CiU es doblegarà a les exigències anticatalanes del PP, com és la retallada de TV3 o la censura a la cambra catalana per no molestar els nacionalistes espanyols, a canvi de res per a Catalunya. Que no ens passi res, no tant per les agressions que patirem com per l’actitud passiva o còmplice d’una CiU incapaç i sense voluntat de fer-hi front.

Tags:

La presa de pèl del Pacte Fiscal

desembre 6th, 2011 · No Comments · Política catalana

Ja s’ha fet popular la dita segons la qual si no vols que es faci una cosa, crea una comissió. S’acostuma a entendre com una manera de frenar un projecte amb l’excusa que primer l’hem d’estudiar amb deteniment, i entre tots. Aleshores es crea una comissió que ja costa de constituir, que no arriben mai a cap acord excepte el de tornar-se a reunir, i així va passant el temps fins que el tema ha perdut interès o les circumstàncies que el van motivar ja han canviat suficientment com per necessitar tot un plantejament nou.  Aquesta és la impressió que em dóna l’anunci fet per CiU de crear una comissió per a estudia el tema del pacte fiscal.

 

La proposta de Pacte Fiscal, que ja no era ben bé el mateix que Concert econòmic, la portava CiU com a tema estrella de la seva campanya electoral. S’ha de pensar, doncs, que era una proposta suficientment pensada i raonada, que no era un bluf improvisat. Guanyades les eleccions d’ara fa un any, es va constituir al Parlament de Catalunya una Comissió parlamentària per a estudiar el Pacte Fiscal, i CiU ja va deixar clar que esperaria a què hi hagués nou Govern espanyol per a començar a negociar res. Aquesta comissió parlamentària tenia ja a punt les seves conclusions, però es va considerar que era millor no donar-les a conèixer en plena campanya electoral perquè ningú en fes un ús partidista. S’han celebrat les eleccions espanyoles amb el resultat ja previst, i ara falta saber quin és el resultat dels treballs de la comissió parlamentària. Abans, però, CiU ja adverteix que no farà cap consulta popular abans d’haver negociat amb Madrid, com li demanava ERC; com adverteix també que ja entén les dificultats econòmiques del moment, cosa que farà que en el millor dels casos el Pacte Fiscal s’aplicaria gradualment. De fet el PP ja ha dit que ni gradualment ni de cap manera. És en aquest moment que Artur Mas es treu un altre as de la màniga per allargar i diluir la seva proposta estrella: crear una comissió a través de les seva fundació CATDEM perquè estudiï el tema. Tot i que diu que la comissió vol comptar amb els diversos sectors i sensibilitats de la societat, el cert és que fer-ho a través dela Fundaciódel Partit no serà mai reconegut com un treball transversal i no partidista. De fet, ja admet que el resultat d’aquest treball després s’haurà de negociar amb la resta de forces polítiques; probablement es proposarà la creació d’una nova Comissió Parlamentària.

 

Però, de què haurà servit, doncs,la ComissióParlamentàriaque l’ha estudiat fins ara? Doncs, per això: Aquella proposta electoral que es presentava com l’eix central del programa de CiU, s’ajorna inicialment esperant el resultat de les eleccions espanyoles; amb la proposta d’aquesta comissió es paralitza la negociació que s’hauria pogut iniciar ara a Madrid, ja que fins a finals del 2012, en el millor dels casos, no en tindrem uns primers resultats; llavors caldrà renegociar-ho al Parlament, creant una nova Comissió Parlamentària; si tot arriba a bon port, a finals del 2013, ja tindrem un esborrany per a iniciar la negociació amb el Govern de Mariano Rajoy. Però aleshores ens trobarem ja en el darrer any de la legislatura, a les portes d’unes noves eleccions, de manera que es dirà que és més sensat deixar-ho per a després  presentant de nou el tema del Pacte Fiscal com la proposta central del seu programa electoral. Una presa de pèl, vaja!

Tags:

Què li passa a Don Mariano

desembre 5th, 2011 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Des de mesos enrere que Dona Mariano deia que urgia un nou Govern que donés confiança als mercats. Ell exigia eleccions anticipades quan Zapatero encara deia que volia esgotar la legislatura; i quan aquest les va convocar pel novembre li va semblar que era excessivament enllà. I bé, Don Mariano ja ha guanyat les eleccions sense haver desvelat el seu programa, ni durant la campanya ni un cop ratificada la seva victòria. Abans, el sol fet que guanyés la dreta els mercats ja ho interpretaven positivament perquè és aquesta la que millor representa els seus interessos. Però ara ja no es conformen en fer de lobby, en aplaudir governs que els poden ser més favorables; ara, els mercats volen governar directament.

 

I Don Mariano que no se n’ha assabentat encara. Ni les borses ni les primes de risc no van millorar l’endemà de la seva victòria; en tot cas ho han fet més tard a rel de les declaracions de la senyora Merkel. Tothom sap que el nou Govern Popular farà retallades arreu, però sobretot allà on fan més mal: a la classe treballadora, als pensionistes, als aturats i, per suposat a les finances autonòmiques. No tindrà cap mania a l’hora d’incomplir les poques coses que deia en el seu programa, segurament excusant-se en les finances que s’ha trobat en arribar al Govern, com si no les conegués quan es presentava a les eleccions. Tothom sap que la recepta de la dreta, i que a vegades dóna els seus resultats, consisteix en fer contents els “mercats” (eufemisme per referir-se als grans poders econòmics) i a les grans empreses; podem veure, doncs, com els diners que s’escatimen en serveis bàsics, en pensions i sous de funcionaris, i en prestacions socials, van a parar a les butxaques dels grans directius dela Banca(sense ells l’economia del país no funcionaria, diuen) o per afavorir les classes més benestants, amb reducció dels seus impostos (els hem d’incentivar perquè inverteixin, diuen). Tothom ho sap, però Don Mariano no diu res, per més que sàpiga que això perjudica l’economia espanyola.

 

Hi ha diferents hipòtesis. Uns asseguren que la paràlisi de Don Mariano no li ve pas d’ara, que forma part de les seves incapacitats: des de l’oposició ja ha donat prou mostres de no saber reaccionar davant de temes tan importants com la corrupció generalitzada al seu partit, o els darrers moviments d’ETA i de l’esquerra abertzale. Altres, en canvi, considerarien aquesta indefinició com una estratègia calculada; si no té propostes ni solucions, deixar passar el temps pot ser un bon recurs tot esperant que les coses es resolguin soles o es posin al seu lloc. També hi ha qui confirma que Don Mariano ostentarà només nominalment el títol de President del Govern, perquè en realitat haurà de seguir el que li dictin entre la senyora Merkel i el senyor Sarkozy, a part dels banquers que li paguen la festa.

Tags:

Hi haurà temps per a plantejaments més agosarats?

desembre 4th, 2011 · No Comments · Sense categoria

Hi ha dies que voldria creure en la sinceritat dels polítics. Però no és pas fàcil. Jordi Pujol es va passar 25 anys dient incansablement que si Espanya no ens acceptava tal com érem, hauríem de replantejar-nos el nostre encaix amb Espanya; a Madrid li demostraven també reiteradament que d’acceptar-nos tal com són, amb llengua, cultura i personalitat pròpia, ni en broma. El catalanet amenaçava i a l’espanyol se li escapava el riure perquè sabia del cert que tot plegat era una pantomima i que el catalanet acabaria ajupint el cap, passés el que passés.

 

L’Artur Mas també ha emprat aquest recurs de simular que s’amenaça Madrid. Ho va fer amb l’Estatut, amb la sentència del Constitucional, i ara hi torna amb el Pacte Fiscal. El President advertia abans d’ahir que si la seva proposta de pacte fiscal fracassa, ja “hi haurà temps per a plantejaments més agosarats”. Però tot seguit, ell mateix proposa una estratègia basada en allargar el màxim el procés: primer crearà una comissió d’estudi a través de la seva fundació CATDEM (com si no estigués ja sobradament estudiat, o no hi hagués una comissió parlamentària amb un dictamen a punt); d’aquí a un any, suposant que es compleixin els terminis, es disposarà d’un primer esborrany que voldrà posar a la consideració dels altres partits, per a després iniciar el procés negociador… Total, que ens n’anirem al final de la legislatura i encara no haurem començat ni a negociar, i per tant encara no serà el moment de formular “plantejaments més agosarats”. A les portes d’unes noves eleccions, es tornarà a posar el tema en el programa electoral, i qui dies passa anys empeny… però tot seguirà exactament igual.

 

Si el problema fos que hi ha independentistes que voldrien córrer massa, i uns altres sobiranistes que tenen l’estratègia d’anar pas a pas, ben mirat no seria cap problema. El raonament de portar a Madrid una proposta, sigui un Estatut, una concepció federal o un pacte fiscal, amb el plantejament de canviar de rumb en cas que no ens sigui acceptat, no estaria pas tan mal enraonat. El que passa és que durant massa anys i de forma excessivament reiterada hem vist que aquest recurs no era sinó una estratagema per a continuar vivint del “cuento” sense fer mai cap pas definitiu a favor del país. Que aquesta vegada va de debò? Costa de creure, la veritat.

Tags: