Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Propostes o presidents denigrants

desembre 3rd, 2011 · No Comments · Sense categoria

Al Parlament de Catalunya s’ha donat un dels espectacles més denigrants dels darrers temps. Ens semblava que Franco ja era mort i enterrat, però es veu que el seu esperit és ben viu encara. De fet, ja ho sabíem, i per tant no ens podia estranyar que un grup ultra nacionalista com Ciutadan’s plantegés la necessitat de censurar determinades expressions que, precisament perquè són certes, no agraden als nacionalistes espanyols. El que sí que ens ha estranyat és que una persona d’un partit democràtic, que per més inri és Presidenta del Parlament de Catalunya, els hagi fet el joc.

 

Està clar que als ultres espanyols els molesta sentir l’expressió “espoli fiscal” o “Espanya ens roba”. A quin lladre no li molesta que li tirin en cara! A molts catalans ens pot molestar, però, que ens incloguin dins d’Espanya, que per referir-nos a nosaltres es parli d“espanyols”, o que es digui que els catalans no tenim dret a decidir el nostre futur. Però, bé, a cap demòcrata català no se li acudiria dir que en un Parlament o en qualsevol altra institució o fòrum s’han de censurar aquestes expressions pròpies del nacionalisme espanyol. Vaig sentir vergonya quan em vaig assabentar quela Núriade Gispert (i ometo el qualificatiu de molt honorable perquè li seria impropi) havia atès la petició de C’s. Que després el diputat López Tena qualifiqués aquesta persona de “cosa vestida de fada” o de “mamarratxa” em sembla absolutament irrellevant; entenc que com a diputat se senti terriblement ofès de tenir com a Presidenta una “mamarratxa” com aquesta. Com és possible que partits democràtics acceptin que ala Cambracatalana s’estableixi una censura d’aquesta mena! O sigui que es poden dir disbarats, a vegades amb raó i a vegades sense, sobre la gestió de l’anterior o de l’actual Govern, però no es pot qualificar el greuge fiscal que Espanya ens imposa!.

 

I això coincideix en el temps amb la designació de l’ex President José Montilla com a nou senador. I té tot el dret, està clar. Però no deixa de ser un menysteniment del càrrec de President que va ostentar; acceptar ara el càrrec de senador implica considerar el seu pas per la presidència com un simple esglaó més en la seva carrera política. No són comparables les dues actituds, i només tenen en comú una manca de respecte per les institucions del país. Del Montilla, tot i que com a President va actuar amb prou dignitat, ja ens ho podíem esperar; però dela NúriaGispert, nomenada per CiU, no. Un partit democràtic no hauria d’admetre, i molt menys mantenir en el càrrec, una persona que té tan poc sentit democràtic com per a imposar censura als diputats.

Tags:

CiU escull el PP com a soci preferent

desembre 2nd, 2011 · No Comments · Sense categoria

Fa dies que des d’ERC es van enviant missatges a CiU per tal d’obrir un nou escenari de pactes entre ambdues formacions nacionalistes. Fins fa ben poc, eren els convergents els qui es lamentaven, o ho feien veure,  que els partits catalans es neguessin a col·laborar amb ells de manera que es veien obligats a pactar amb el PP. Uns pactes relativament fàcils per les coincidències en les polítiques econòmiques i socials netament de dretes, que a més permeten al PP reclamar contrapartides d’hostilitat envers la llengua i la cultura catalanes. Les retallades de TV3, per exemple.
Estic convençut que l’oferiment dels republicans és del tot sincer, amb la voluntat de passar pàgina a l’època gris que ha representat el tripartit. Però això no vol dir que no sàpiguen quin és el destí de la seva proposta. Sembla clar que CiU no té cap interès en buscar pactes de caràcter nacional, perquè els abocarien a prendre actituds d’enfrontament amb Espanya, amb el risc que l’opció sortís bé i féssim passes definitives cap a la sobirania nacional, però també amb el risc d’esguerrar carreres polítiques personals. Gent com el Duran no s’ho perdonaria. El recurs és prou conegut: si es dubta de la veracitat del que t’ofereix l’adversari no hi ha millor prova que la d’acceptar de ple el seu oferiment. CiU afirma una i altra vegada que es veu obligada, a contracor, a pactar amb el PP; però quan ERC li respon que està disposada a pactar en base a la proposta convergent, sobrevé el pànic als seus dirigents. I immediatament han de fer marxa enrere en les seves propostes originals: el pacte fiscal pot limitar-se a iniciar una negociació d’un nou sistema de finançament, que el PP ja ha dit que no se n’ha de parlar fins que haguem sortit de la crisi (més enllà, doncs, d’aquesta dècada). I tant se val que els populars  incompleixin una i altra vegada, còpia exacta dels socialistes, i diguin que ni en broma compliran amb el que ells mateixos van votar com a partit d’oposició .
Ara el tema en discòrdia pot ser la consulta popular sobre el Pacte fiscal. CiU sap de sobres que és molt diferent anar a Madrid a negociar havent fet la consulta popular, que fer-ho sense.  No solament sap que li donaria molta més força, sinó que sap que li donaria massa força, fins al punt que tindria més difícil renunciar-hi i sobretot incomodaria el seu soci preferent. Una cosa és mantenir la proposta de pacte fiscal en cartell, més que res per acontentar el seu electorat, i una altra és fer una decidida aposta de país, encara que sigui només per a quedar-se amb el seu Pacte Fiscal. I és que els primers que no hi creuen són els convergents.

Tags:

La independència no és a tocar

desembre 1st, 2011 · No Comments · Política catalana

Un mitjà de comunicació remarcava “la prestigiosa revista Time no situa Catalunya en el top 10 de nacions que es podrien independitzar”. I ho deia en forma de retret, tot considerant aquest un oblit imperdonable, i més quan aquesta publicació americana  ja és la segona vegada que ho fa. Una primera cosa que se’ns pot ocórrer és pensar que hi ha hagut un error, que els autors del reportatge no disposen de prou informació, o que s’han deixat portar per la premsa oficial, la dels corresponsals estrangers que tenen la seva seu a Madrid.

 

Potser, sí. Però alguna cosa deuen tenir de raó. A Catalunya el sentiment independentista creix, és cert; però també ho és que la principal força anomenada nacionalista, avui per avui, està molt lluny de plantejar qualsevol proposta independentista. Els qui no confien en la imminent, ni que sigui a mitjà termini, independència de Catalunya no són els periodistes de la revista Times, sinó la ciutadania catalana que continua negant el seu vot a les formacions que es declaren obertament independentistes. Estem veient com l’actual Govern dela Generalitatpot reconèixer que Catalunya és maltractada a Espanya en tots els sentits, que no compleixen mai ni amb les seves promeses ni amb el que estableix l’Estatut, que procuren boicotejar els nostres aeroports o posen tots els pals a les rodes a la convivència i a la integració social, que lluiten aferrissadament contra la nostra llengua catalana… i malgrat tot, tots els seus pressupòsits són els de continuar dins d’aquest Estat que ens empobreix, i procurar només alleugerir el mal que ens ocasiona. Els autors dels reportatge de Times deuen saber que una majoria dels catalans es poden plànyer de la seva desventura, però que mai tindran el coratge suficient com per a plantar-hi clara; i menys els seus líders polítics, gens disposats a arriscar la seva carrera personal. No crec que vagin tan mal encaminats.

 

Per tant, no crec que sigui cap disbarat afirmar que Catalunya no té la perspectiva immediata d’assolir la seva independència; almenys mentre CiU no faci un gir radical. Ara bé, que la “prestigiosa” revista col·loqui en aquest top 10 països comla Repúblicade Cascàdia, la Padàniaila Segona República de Vermont, em sembla un despropòsit majúscul. Com també seria discutible creure, com fa el Time, que hi ha més possibilitats per al Tíbet, per al Kurdistan o per a Ossètia, que per a Catalunya, tenint en compte la delicada situació d’aquests països i sobretot del caràcter poc democràtic dels Estats als quals pertanyen. Sincerament, no crec que sigui seriós qualificar de “prestigiosa” una publicació que és capaç de publicar tants disbarats. Cap periodista amb un mínim de rigor professional no ho faria.

Tags:

Rigor informatiu, ni en broma

novembre 30th, 2011 · No Comments · Mitjans de Comunicació

Un informe sobre la premsa del Regne Unit senyala que la immensa majoria de les notícies que publiquen els mitjans de comunicació en realitat són redifusió del que han dit altres, en forma de comunicats, de notes de premsa, de declaracions i de contra declaracions, etc. I no tinc cap dubte que els resultats serien molt semblants a casa nostra: els periodistes, majoritàriament sembla que renunciïn amb tota normalitat al que hauria de ser el seu objectiu bàsic, informar. Només cal donar un cop d’ull als titulars de premsa per adonar-se que la principal preocupació dels periodistes no és informar sobre la realitat del que ha passat sinó la interpretació interessada que en fan els polítics.

 

Així, als ciutadans, en lloc de donar-los la informació veraç i contrastada, se’ls dóna la visió que en tenen els protagonistes; això en el supòsit que el mitjà de comunicació es prengui la molèstia d’oferir les diferents opcions. Normalment, els surt més a compte de cara a obtenir declaracions exclusives difondre primer unes declaracions i l’endemà publicar les oposades. Però, el que no sol passar és que davant d’unes declaracions d’un dirigent polític el periodista faci la tasca que li correspondria d’obtenir primer la informació a què fan referència les declaracions; no és el mateix publicar unes declaracions que es fonamenten en fets reals que unes altres sense cap base real per on agafar-se. El lector o l’espectador, amb aquestes pràctiques periodístiques, donat que rep informacions absolutament contradictòries, arriba a la conclusió que tots plegats són una colla de mentiders i de farsants, sense fer cap més distinció que les simpaties que pugui tenir per un o per un altre. Res a veure amb el que podria ser la premsa rigorosa o científica: un professional o un científic que fes unes declaracions faltant a la veritat serien simplement rebutjades, no mereixerien la seva publicació, o en tot cas anirien seguides d’informació contrastada deixant en evidència l’autor de les declaracions infundades, que a partir d’aleshores seria menystingut per manca de seriositat.

 

Sense que contradigui aquesta pràctica habitual dels mitjans de comunicació, val a dir que aquests dies hi ha hagut un cas en què sí que els mitjans de comunicació, almenys alguns, han fet bé la seva feina. Es tracta de les declaracions de Jorge Fernàndez Díaz que, tot i haver votat anteriorment reclamant que el Govern pagués a la Generalitat els diners corresponents als fons de competitivitat, un cop el seu partit guanya les eleccions amb tota la cara dura diu  que “ni en broma”. El tema no és només que aquest individu és un farsant pocavergonya, sinó que si la premsa és seriosa hauria de menystenir-lo com a tal. El que pugui dir a partir d’ara, no té cap mena de credibilitat.

Tags:

Patxi López, cinisme en estat pur

novembre 29th, 2011 · No Comments · Polí­tica Espanyola

El Patxi López ja se la veu a venir. Sap que ocupa il·lícitament el càrrec de Lehendakari perquè el seu partit i el Partit Popular von orquestrar una tupinada electoral, impedint que la formació que representava l’esquerra abertzale es pogués presentar. A Catalunya, davant la il·legalització d’una formació política probablement les organitzacions afins se n’haurien desmarcat; al País Basc, amb molt més visió de país, és a dir de patriotisme, van seguir el procés a l’inversa, ja que partits que sí que eren legals, com EA, assumien el risc d’associar-se amb els sectors il·legalitzats justament per facilitar-los l’accés a les institucions. I els va sortir bé a les municipals, i els ha sortit encara millor en aquestes eleccions espanyoles. A la propera, la minoria que representa Patxi López haurà de deixar el poder obtingut de forma vergonyant.

 

Per això mateix, no pas per evitar la seva derrota, que la té tan segura com la tenia el Rubalcaba, sinó per fer-la menys escandalosa, ara intenta aparentar un paper democràtic. No va tenir cap interès en què ETA deixés les armes, i malgrat l’anunci fet per l’organització armada ell insistia encara en què no s’havien de seguir els principis democràtics, ni tan sols la legalitat vigent en matèria de presos. Ara, en canvi, vist el suport electoral del sector que ells barroerament van apartar de les conteses electorals, molt superior al que té ell mateix, intenta fer un gir en els seus posicionaments. Ha afirmat: “Ha arribat l’hora d’apropar els presos”. Aquesta hora hi ha estat sempre en la legislació espanyola on s’estableix que els presos han de ser internats en centres el més propers al seu domicili. Recordem que, sorprenentment per a molts observadors, moltes de les accions d’ETA tenien com a objectiu no pas demanar l’alliberament de presos sinó simplement que es complís la legislació espanyola en el sentit de traslladar-los a presons del País Basc.

 

Però seguint la tònica general dels socialistes, en què el cinisme i la mentida formen part de la seva identitat, ara el Patxi López demana al nou Govern del Partit Popular que faci els primers passos per acostar els presos etarres. Fins la setmana passada podia haver-ho reclamat al Govern de Zapatero, del seu mateix partit. No ho va fer llavors, perquè ja li anava bé la injustícia institucionalitzada; i ho demana ara perquè sap que el Partit Popular tampoc hi serà massa receptiu, i més aviat li pot portar conflictes interns. Com sempre, el que interessa menys als socialistes és la justícia, la democràcia i els drets dels ciutadans. Cinisme en estat pur.

Tags:

Pírriques victòries; gossos mesells

novembre 28th, 2011 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

L’eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa, es mostrava molt satisfet perquè havia aconseguit introduir enla Comissiod’Economia del Parlament europeu una esmena per tal “que s’asseguri que els acords bilaterals sobre transport aeri entre països no donen prioritat formal a cap aeroport específic pels vols d’un país a un altre”. L’esmena, dita així, no significa res; però Ramon Tremosa sap que ell es referia a la prioritat que sempre ha donat el Govern espanyol a l’aeroport de Barajas, en detriment del de Barcelona. Una clara victòria perquè ve a ser un advertiment o censura a les pràctiques centralistes dels governs espanyols.

 

Però, està clar, el Parlament europeu serveix pel que serveix, i no pas per més. L’aprovació per part del Parlament europeu de l’informe sobre Política de Competència, inclosa l’esmena de Tremosa,  té un valor estrictament simbòlic perquè no és vinculant. Se n’ha fet ressò algun mitjà de comunicació de Barcelona, es deu haver publicat al diari de sessions del Parlament europeu o en les actes dela Comissiód’economia… i aquí s’acaba la història. El Govern espanyol no té per què modificar ni una coma de la seva política d’hostilitat envers Catalunya; i això ja ve de lluny, ha estat la pràctica habitual dels governs socialistes als quals dona suport el PSC, i ho han fet i ho continuaran fent els governs del Partit Popular, al qual donen suport molts empresaris catalans. Com a mínim hi ha 23 tractats bilaterals entre Espanya i altres països, en els quals s’inclou la prioritat de l’aeroport de Barajas o més directament la prohibició que s’estableixin vols a altres aeroports, com el del Prat. Però al Ministre del ram, José Blanco, fent gala del pitjor dels cinismes i seguint la tònica habituals dels governants espanyols, per als quals la mentida permanent és la més pura normalitat, ni es ruboritza quan afirma que no hi ha cap tracte de favor per a Barajas.

 

Però és el que ja he dit en alguna altra ocasió. Aquesta és la seva victòria i la nostra derrota com a país: aconseguir que els socialistes catalans, igual que els populars i en general els empresaris d’aquest país, en contra dels seus propis interessos, donin ple suport a aquestes mesures que impedeixen el desenvolupament de l’aeroport de Barcelona. Tenim un enemic, és cert, que treballa incansablement, invertint-hi els esforços i els recursos que calgui per evitar cap benefici per a Catalunya; però tenim aquí una classe dirigent que s’arrossega com gossos per llepar els peus del que consideren el seu amo que no escatima garrotades, també contra ells.

Tags:

Retallades costosíssimes

novembre 27th, 2011 · No Comments · Economia, Política catalana

Hi ha retallades i retallades. N‘hi ha de lògiques en la mesura que són veritables mesures d’estalvi; n’hi ha de contradictòries, que representen un estalvi per un cantó, però que s’hi acaba perdent per l’altre; n’hi ha d’aparents, que en realitat no representen sinó un ajornament; i n’hi ha de directament ruïnoses, que suposaran un cost molt més elevat per a l’administració del que es pretenia estalviar. No caldria oposar-se, com sovint fa l’oposició, a totes les retallades “lògiques”, com ara el reordenament de serveis infrautilitzats o la millora de l’eficiència administrativa, però sí a la resta.

 

Totes aquelles retallades en forma de rebaixes en els sous dels funcionaris o directament en forma d’acomiadaments és cert que representen un estalvi important per a l’administració, però també ho és que redueixen poder adquisitiu i, per tant, provoquen que hi hagi un menor consum i més dificultats per a les empreses, més famílies que no poden fer front a les hipoteques, més recels dels bancs que acaben de tancar l’aixeta del crèdit… i tot plegat implica més aprofundiment de la crisi, però també menys ingressos dela Generalitaten forma de tributs, cosa que li portarà nous problemes de tresoreria que probablement voldrà resoldre amb noves retallades.

 

El tancament de serveis sanitaris, especialment de quiròfans, de fet no són un estalvi real, sinó només un ajornament. Se suposa que, en algun moment o altre, aquelles visites o operacions ajornades s’hauran de fer. I potser, com va passar no fa gaire anys, vindrà un nou Conseller de Sanitat que voldrà reduir les excessivament llargues llistes d’espera i haurà de fer mans i mànigues, sovint a un cost més elevat, per a incrementar aquest tipus d’actuacions sanitàries. Ara simplement tirem pilotes fora, potser amb l’esperança que quan vinguin temps millors algú trobarà la manera de fer-hi front.

 

Però el cas més evident de l’excessiu cost que poden tenir les retallades és l’anunciat a TV3. I no parlo del cost polític o de les repercussions a nivell nacional que poden ser gravíssimes, sinó d’un cost econòmic real. Ara mateix Televisió de Catalunya és una televisió de prestigi, amb àmplies audiències, i per tant també amb capacitat per a atreure publicitat. Si TV3 perd les emissions de futbol i de Fórmula 1, per exemple, és evident que la cadena perdrà molts punts en el panorama televisiu i d’això se’n ressentirà, sobretot, la publicitat; no només la publicitat específica de les retransmissions esportives, sinó del conjunt de la cadena. TV3 pot tenir, per culpa d’aquestes retallades una caiguda monumental en tots els sentits, fent-la molt més deficitària que no pas ara.

 

Des d’un punt de vista estrictament economicista, però, és fàcil de rebatre aquests arguments, si pensem que l’objectiu real dels qui les promouen no té res a veure amb objectius de país o de serveis a les persones. És cert que a més retallades, més crisi, menys recaptació per part de l’administració; però és que aquest és l’objectiu, reduir l’administració, sobretot l’administració catalana està clar. És cert que les operacions o visites mèdiques que es deixin de fer ara incrementaran les llistes d’espera per a un futur proper; però també ho és que molts d’aquests, davant del risc de la seva salut, es buscaran una solució a través de la sanitat privada, i d’altres no arribaran a temps a una segona cita. És cert que el dèficit de TV3 es pot incrementar encara més com a resultat directe de les retallades; però és que ja està previst que davant d’un nou dèficit es facin noves retallades fins a deixar-la en quelcom residual: del que es tracta d’eliminar un competidor de les televisions privades.

 

Les retallades ens semblen incomprensibles, i de fet ho són, per als qui creuen en un model de país i d’administració al servei dels ciutadans; però tenen tota la seva lògica per als qui creuen que l’administració ha de ser només el garant dels seus interessos particulars.

 

Tags:

Retallades en clau de partit

novembre 26th, 2011 · No Comments · Política catalana

Més enllà de les consideracions de tipus nacional o estrictament econòmiques, és evident que les retallades tenen també una interpretació partidista. Artur Mas anuncia, de cop i sense poder concretar res encara, unes retallades dos dies després de les eleccions. Podia haver optat, per exemple, per anar-les anunciant més gradualment, quan les tingués més definides, i potser sota l’ombra de les retallades que aplicarà el Partit Popular.

 

L’oposició ja s’ha afanyat a dir que el gest no ha estat gaire honest perquè si ho hagués anunciat uns dies abans potser no hauria tingut tan bons resultats electorals. Això té sentit dir-ho per al Partit Popular, ja que aquestes eleccions no eren al Parlament de Catalunya sinó a les Corts espanyoles, i qui com a resultat d’aquests comicis podrà aplicar o no retallades no és altre que el partit de Mariano Rajoy. També protesten des de l’oposició perquè consideren que, precisament perquè no eren unes eleccions catalanes, el seu resultat no es pot interpretar com un aval a les retallades del Govern dela Generalitat.Itindrien tota la raó si no haguessin estat ells, i sobretot el PSC i IC, els qui van demanar a l’electorat que els passés factura per les retallades; els mateixos que, en cas que els convergents haguessin patit una davallada, haurien argumentat que era una desautorització a la seva política.

 

Deixant de banda, doncs, la meva absoluta disconformitat amb el sistema econòmic que impulsa a fer retallades socials, podríem valorar l’oportunitat d’anunciar-les ara. Sembla clar que, amb la coartada que li han donat els partits d’esquerres, Artur Mas ha aprofitat el moment de gràcia immediat a la seva victòria electoral, convençut que el desgast que li pot provocar ara és molt menor al que li provocaria si ho hagués fet d’aquí a uns mesos. D’altra banda, el que ha fet és anticipar-se a les decisions que de ben segur prendrà el Partit Popular; tant si és per a deixar clar que ell ja ha fet els deures, sobretot tenint en compte la indecisió que està mostrant Rajoy i que està posant nerviosos els “mercats”, com si és per fer evident que ell no necessita que li imposin mesures d’austeritat des de Madrid, o si és per a tenir suficients arguments com per a poder desatendre les peticions que li faci el Govern espanyol, cosa que no crec que arribi a fer.

 

Hi ha també una altra raó de pes: amb les anteriors retallades, donava la sensació que cada Departament dela Generalitattirava pel seu cantó amb un cert desgavell de govern, mentre que ara ha deixat clara la seva autoritat i control de la situació. I amb aquestes retallades s’assegura que ERC i PSC no puguin donar-li suport en els pressupostos, que li haurien reclamat contrapartides nacionals o socials que CiU no està disposat a donar, i podran simular que han hagut de pactar amb el PP,  tal com ells volien, perquè no els han deixat altra opció.

 

Des de la perspectiva dels qui creuen en el sistema, que són la immensa majoria dels partits polítics, la jugada sembla que ha estat prou intel·ligent i els ha guanyat la partida.

Tags:

Retallades. O l’estupidesa nacional

novembre 24th, 2011 · No Comments · Economia, Política catalana

L’anunci de noves retallades ens ha fet posar el crit al cel. El President dela Generalitat reconeixia que no podien continuar retallant el funcionament dels serveis bàsics perquè ja havien arribat a l’os, a punt de sobrepassar la línia vermella que no volia passar. Per tant, donat que els grans poders econòmics reclamen més retallades per a eixugar els esguerros que ells mateixos han fet, no se’ls acut altra cosa que continuar retallant el sou dels funcionaris públics i incrementar les taxes de serveis fonamentals. Que les retallades són inevitables? Això només és cert si s’accepta que no volem canviar les injustícies sobre les quals se sostén la nostra economia.

 

Algú deia que potser l’Artur Mas havia fet aquest anunci de les retallades ara, quan ho podia haver anat fent més gradualment i a l’empara de les retallades fortes que vindran amb el govern popular, precisament per posar en evidència que si Catalunya tingués un tracte fiscal just, aquestes retallades s’haurien pogut estalviar. Hores d’ara hi ha prou dades ben contrastades sobre el dèficit fiscal que patim els catalans: un dèficit que les versions espanyoles més interessades voldrien limitar a uns 9 mil milions d’euros anuals, quan altres fonts molt més fiables eleven aquesta xifra com a mínim  als 16 mil i d’altres arriben als 21 milions d’euros. Doncs bé, les retallades d’enguany tenien l’objectiu d’estalviar uns 4 mil milions i les de l’any que ve mil milions més. Tot plegat, les retallades dels dos anys, no representen gaire més del 40% segons la versió més espanyola, i menys d’un 25% segons la versió més catalana, de l’espoli fiscal d’un sol any. O si ho voleu, les retallades previstes per l’any que ve, i que agreujaran la realitat diària de molts catalans, no representen més que el 5% de l’espoli fiscal que patim. Una fotesa, vaja. El que no és una fotesa és el 95% que encara ens sobraria, a part de no fer retallades, si Catalunya pogués disposar dels seus recursos.

 

Però, ai làs! La victòria del nacionalisme espanyol ha estat aconseguir que molts catalans acceptin com a normal que nosaltres hem de retallar el nostre benestar per a poder  continuar finançant una Espanya que dilapida els nostres diners. Els votants del PP o del PSC saben perfectament que la seva opció s’ha negat fins ara i es continua negant a què Catalunya pugui disposar dels seus recursos, cosa que obliga a fer les retallades. I els votants de CiU saben que la seva opció brandava el tema del pacte fiscal sense cap possibilitat d’obtenir-lo, i que preferiria posar en marxa les retallades abans d’enfrontar-se a l’Estat. Si Catalunya no pot resoldre el tema de l’espoli fiscal, i la independència en seria la fórmula més eficaç i definitiva, és evident que ha d’assumir rebaixar el seu estat del benestar. I electoralment, ara per ara, guanya aquesta opció submisa d’optar per les retallades per no fer enfadar l’Estat espanyol. Serem estúpids?

Tags:

Qui confia en els militars

novembre 23rd, 2011 · No Comments · Internacional

Quan va esclatar la revolució egípcia, el paper dels militars era més aviat fosc, almenys vist des de la distància. Inicialment, com acostuma a passar, els militars donaven tot el suport a la dictadura; de fet eren ells qui la sustentaven. I no era pas de franc, perquè a canvi d’aquest suport la dictadura els donava tota mena de privilegis. I va ser precisament per a conservar aquests privilegis que, quan van veure que anaven mal dades, que van passar per la fase de no intervenir en la repressió per acabar situant-se al costat dels revoltats.

 

Recordem aquelles imatges en què els manifestants es posaven al costat dels militars i els saludaven amicalment o els felicitaven pel fet de descarregar les seves armes contra ells, com havien fet fins aleshores. Des de la meva perspectiva em semblava tan insòlit com inversemblant que la gent confiés en l’exèrcit; de fet em sembla del tot inversemblant que hi hagi gent que confiï en qualsevol exèrcit. No sé si en trobaríem cap al món que el seu historial no hagi estat molt més farcit d’accions d’agressió contra el propi país o d’agressions contra l’exterior que no pas accions de defensa del propi país. Ara, a Egipte, s’han reprès les revoltes populars contra els qui de fet pretenen continuar amb els mateixos privilegis, i els mateixos mètodes, de la dictadura que es pensaven que havien enderrocat. Ben mirat, només havien canviat el cap visible de la dictadura, però no les seves conseqüències.

 

I és que és una pura quimera, només comprensible per l’estat de desesperació en què es devien trobar els egipcis, haver confiat amb els militars. Suposo que és una lliçó que no aprendrem mai: els exèrcits no són mai la salvació de res ni els que poden resoldre els problemes. Són el problema.

Tags: