Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Eleccions generals. Ressaca del Duran

novembre 22nd, 2011 · No Comments · Política catalana

Deia ahir que, donat que era inevitable la majoria absoluta del PP, era millor que no necessités dels vots de CiU. D’una banda perquè això de “necessitar” és un dir; el màxim que es podia esperar era que al PP li faltessin uns quants vots que quan li convindria els aniria a buscar a CiU, i quan els convergents volguessin obtenir-ne alguna contrapartida aleshores els podia trobar en d’altres formacions polítiques. Però, de l’altra perquè amb aquesta presumpció de tenir la paella pel mànec, es corria el risc de perdre el temps intentant maniobrar amb la idea de portar algun peixet al cove, quan l’únic que té la capacitat i el poder de decidir quins peixets ens poden cedir és el PP.

 

El Duran ja devia començar a fer les seves càbales, amb el que podria arribar a exigir amb els seus vots. Doncs, pel que sembla, i malgrat la majoria absoluta del PP, el Duran no vol alliberar-se d’aquest condicionant i està disposat a posar-se a la disposició dels populars, encara que sigui a canvi de res o de ben poca cosa. Acaba de declarar que Rajoy no podrà prescindir del suport de CiU, que ell ha nomenat de qualitat. Lògicament, la dirigent popular Alícia Sánchez Camacho ja li ha recordat que a Madrid no el necessiten per a res, mentre que és a Catalunya on l’Artur Mas necessita del PP; cosa que tampoc seria certa si no fos perquè l’Alícia sap perfectament que CiU els preferirà d’aliats per a portar a terme polítiques neoliberals, abans d’optar per ERC que li exigiria a canvi accions de reforç i defensa de la identitat nacional.

 

No escarmentem, ni quan ens posen la mel a la boca i ens deixem entabanar per una situació enganyosa, ni quan la situació és diàfana del tot i som nosaltres mateixos els qui ens hem d’imaginar la situació que ens ha de portar a l’engany. Tot sembla indicar que hi ha polítics, com el Duran, que ja tenen traçat el camí i l’objectiu a perseguir, i el mantenen malgrat que la realitat els contradigui. Ell vol ser decisiu a Madrid, pensant que en podrà obtenir contrapartides; i la seva obstinació per a ser-ho, malgrat que la realitat ho fa impossible, serà ell qui cedirà les contrapartides.

Tags:

Eleccions generals. Apunts d’urgència

novembre 21st, 2011 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

Qualsevol resultat electoral pot tenir lectures ben diverses, totes elles vàlides i necessàries. En el cas d’aquestes eleccions espanyoles, és evident que no té res a veure el que ha passat a Catalunya i a Euskadi  amb el que ha passat a Espanya. Per als espanyols, no és més que la inèrcia de l’alternança, aquesta vegada cantada; hi ha un sector important de la població espanyola que oscil·la entre PSOE i PP, i que en aquesta ocasió ha tingut en compte la pèssima gestió de la crisi feta pels socialistes; deuen haver pensat que per aplicar polítiques de dretes, tant se val que ho facin els populars que les aplicaran millor. I com sempre que s’ensorren els socialistes, una part dels desencantats se’n van cap a l’esquerra més real, la que representa IU: si l’opció de govern està perduda, tant se val votar una esquerra de veritat. Per la seva banda, l’increment d’UPyD no és més que el símptoma del nerviosisme existent a Espanya en veure com la seva sacrosanta unitat trontolla. Per tant, a Espanya, cap novetat, res que no fos més que previsible.

 

A Catalunya, en canvi, hi ha algunes dades significatives. D’una banda la victòria, per primera vegada en unes generals, de CiU davant dels socialistes. Això implica que ha disminuït força aquell sector de població que tradicionalment ja li anava bé votar CiU a Catalunya però que pensant en clau espanyola optava pel PSOE, encara que només fos per evitar la victòria popular, aquesta vegada inevitable. Un títol honorífic, el del liderat a Catalunya, que servirà només per a ratificar el pes de Duran i Lleida al sí de la coalició. Donat que la majoria del PP era segura, probablement és millor que CiU no sigui necessària a Madrid, si més no per no caure en la temptació del potineig pactista. Ara, CiU no tindrà ni aquesta excusa per a defensar els interessos de Catalunya: podrà escollir lliurement entre aliar-se amb els enemics de Catalunya o amb els qui voldrien anar més enllà.

 

ERC ha superat la revàlida del canvi de tendència i les bones maneres apuntades per la nova direcció. Perquè no es tracta de repetir els resultats del 2008, sinó d’aturar una caiguda estrepitosa que alguns auguraven que ens podria portar fins a deixar-nos fora. L’important, doncs, no era mantenir o no aquest escó per Girona sinó encarrilar el futur del partit amb uns altres aires. I això s’ha aconseguit. Un èxit completat amb l’entrada de Compromís al País Valencià. Per la seva banda, l’èxit d’Iniciativa cal buscar-lo en el mateix raonament de IU en l’àmbit estatal, a part d’una bona campanya, conduïda per un candidat creïble com era Joan Coscubiela.

 

La davallada socialista a Catalunya, més greu encara que al conjunt de l’Estat, té de positiu que és el sector més espanyolista del PSC, ambla CarmeChacónila TeresaCunilleraal capdavant, el qui ha d’assumir la seva derrota. De tota manera, ja sabem que els estrategs del carrer de Nicaragua també són capaços de culpar de la derrota els més catalanistes que no hi han tingut ni art ni part. I en el cas català, la pèrdua de vots socialistes s’ha repartit entre el PP, CiU i Iniciativa.

 

El canvi espectacular, però, ha estat al País Basc. Amaiur es converteix en la primera força política en escons, superant el PNB i, per suposat els socialistes. Ja s’entén per què els espanyols volien impedir, amb les trampes que fos com fins ara, que aquests fossin presents a les eleccions: perquè tenen molta més representativitat que no pas els partits espanyolistes. Del nou escenari en pot sorgir una perspectiva cap a la independència molt més clara i definida que la que podríem tenir nosaltres. Se n’haurà de parlar.

 

I com en totes les eleccions, hi ha els aspectes més residuals: d’una banda el Senat, sense campanya pròpia, sense candidats coneguts ni donats a conèixer, i sense comptar en els mitjans de comunicació; els resultats, per obvis, eren el de menys. Els grups xenòfobs i els ultra nacionalistes espanyols han tret a Catalunya un resultat irrellevant, com era d’esperar. Tan irrellevant com ha estat el vot nul, per més que s’hagi incrementat: ja se sabia que no tenia cap interès ni cap efecte real.

Tags:

Polítics, periodistes i l’ego del Cuní

novembre 20th, 2011 · 1 Comment · Mitjans de Comunicació

Divendres, finalment, no hi va haver debat de candidats al Canal 8. Els espectadors es van quedar, doncs, sense poder tornar a veure com s’explicaven els polítics, però qui de veritat es va quedar sense debat va ser Josep Cuní. Estava encès i ferit, i amb més o menys raó va dedicar-se tot el vespre a autoerigir-se en el defensor dela Informacióen majúscules i dels drets dels ciutadans a aquesta informació.

 

No li faltava raó, està clar. Probablement una de les mentides més sonades de la classe política és aquella que no es cansen de repetir en el sentit de voler dignificar la política i de voler acostar-la a la ciutadania. Amb els esforços que arriben a fer per aconseguir que sigui tot el contrari!  La claca que es va muntar el Cuní per presentar-lo com l’heroi de la jornada tenia tota la raó quan carregava contra la classe política: la que en trenta anys ha estat incapaç d’aprovar una llei electoral catalana, senzillament perquè cadascú voldria fer-la a la mida dels seus interessos partidistes; la mateixa que es nega en rodó acceptar sistemes de llistes obertes, o com a mínim desbloquejades; la mateixa que vol un control absolut dels mitjans de comunicació durant tot l’any, però d’una manera molt més estricta en els períodes electorals, imposant un minutatge en els informatius; la mateixa que s’autoatorga ingents subvencions públiques per a poder fer costosíssimes campanyes electorals; la mateixa que té por de les consultes populars i les limita tant que esdevenen inviables o inútils; la mateixa que es permet d’incomplir les seves promeses, les electorals i les no electorals, amb la mateixa alegria que les havia fet….

 

No va quedar tan clar, però, entre els contertulians del Cuní, llevat d’alguna excepció, que els periodistes també hi tenen la seva part de culpa: són els periodistes que habitualment ja renuncien a informar sobre la realitat contrastada i es limiten a reproduir la visió que tenen els polítics d’aquesta realitat; són els periodistes que davant de qualsevol discurs polític n’extreuen i emfatitzen aquelles frases més altisonants, però no pas les més rigoroses i carregades de contingut; i a sobre, són els periodistes que en base a la seva pròpia tria esbiaixada, carreguen contra la classe política de no fer altra cosa que frases altisonants; són els periodistes que en campanya electoral s’avenen a passar les imatges i els talls de veu que els proporcionen els partits, renunciant a l’aplicació de criteris professionals i d’interès real per a la ciutadania, ja que la llei només els obliga a dedicar un temps determinat a cada grup; són els periodistes que normalment sobrevaloren les formacions xenòfobes, perquè els seus esgarips són més mediàtics i rendibles; són els periodistes que sabent de la falsedat d’algunes de les afirmacions dels polítics ni tan sols es molesten a contrastar-les o a documentar-les (tasca feixuga i poc rendible per al gran públic) i en tot cas prefereixen que siguin els adversaris polítics els qui les contradiguin, sabent que probablement també ho faran amb noves mentides…

 

Però, enmig de la mediocritat de polítics i periodistes, sobresurt l’ego de Josep Cuní.

Tags:

El darrer sospir de campanya

novembre 19th, 2011 · No Comments · ERC, Política catalana

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

És de calaix que el dia abans d’unes eleccions toca fer el darrer toc de campanya. I qualsevol que em conegui, personalment o a través dels meus escrits, sabrà de la meva adscripció a ERC i per tant que el meu vot és per a aquesta formació; i ara, amb la nova direcció i el nou rumb que sembla haver pres, ho faig amb més convenciment que mai. Dit això, no penso dedicar gaire més espai a convèncer ningú.

 

Ja he dit en alguna altra ocasió que, per mi, aquestes eleccions tenen una importància relativa per a Catalunya. El que de veritat importa és el que puguin fer els partits catalans aquí. Perquè la sobirania i la dignitat nacional es defensen i s’exerceixen des de les nostres institucions. El que no vol dir que, mentre els catalans estiguin convocats a dir-hi la seva, no haguem de dir-hi la nostra. Ja sabem que les promeses electorals del Partit Popular són una farsa, perquè tothom sap (votants inclosos) que un cop guanyades les eleccions farà tot allò que ara diu que no farà, i encara tindrà la barra de culpar-ne els socialistes. I que les promeses electorals de la resta de partits quedaran reduïdes al dret a picar de peus o, com diuen encertadament els d’Iniciativa “… i a sobre hem de callar?”.  L’important, doncs, no és el programa que puguin aplicar els diferents partits catalans, perquè no en podran aplicar cap, sinó la visualització del suport que tenen aquestes opcions. En el cas basc, no són pas pocs els qui estan preocupats pel suport que pugui tenir Amaiur; no pas per les iniciatives que pugui emprendre a les Corts espanyoles, està clar.

 

D’altra banda, per més que jo tingui la meva opció i que cregui que és la més escaient de votar, també penso que mirat globalment no hi ha una sola opció vàlida per als interessos de Catalunya. Els resultats no es podran valorar en funció només de l’èxit o el fracàs d’un partit, encara que sigui el meu, sinó del panorama global que quedarà retratat a les urnes. A part que puc entendre les raons personals que poden portar algú a passar de tota la “farsa” del sistema, o a abstenir-se particularment en aquest cas, o fent el gest d’emetre un vot en blanc o posar a la papereta una estelada que no es mirarà ningú més que els membres de la mesa corresponent i que es confondran amb la resta de nuls.

 

Ara bé, sí que voldria puntualitzar un fet. A vegades ens sorprèn que tenint tots els arguments a favor i creient-nos investits de la veritat absoluta, no obtinguem la resposta adient de la ciutadania. Una part, però només una part, es pot explicar perquè uns compten amb tots els recursos i el suport dels grans mitjans de comunicació i altres són silenciats sistemàticament i van amb un esclop i una espardenya. Però hi ha altres explicacions plausibles. Primer, que tenint bona part de la raó les opcions que es presenten amb els missatges més redemptors no mereixen prou confiança. Tan poca que alguns, malgrat tenir el Govern de Catalunya, es poden disputar la segona posició justament amb els enemics de Catalunya; d’altres, com el meu partit, aspiren a tenir una mínima representació; i encara n’hi ha que han optat per no presentar-se perquè sabien que la visualització del pèssim resultat que traurien els faria més mal que bé. Segon, que sovint per a defensar unes idees, o millor dit uns interessos partidistes, no només s’exposen els arguments reals i positius que les sustenten, sinó que s’exagera i es distorsiona la realitat fins al punt que la conclusió del ciutadà és que la proposta que podia estar carregada de raó els mereix ben poca confiança.

 

I en aquest darrer cas voldria posar-hi els qui essent partidaris de presentar-se a les eleccions espanyoles, en no poder-ho aconseguir perquè no ha estat acceptada la seva proposta de coalició, intenten vendre la moto que l’adversari polític amb qui volien coalitzar-se ja no és independentista i que no val la pena presentar-s’hi. No parlo dels qui, sincerament creuen que no s’han de presentar en aquestes o en d’altres eleccions, sinó d’aquells que no podent-s’hi presentar sense posar-se en evidència, opten per estripar les cartes i preferir que es perdi el vot independentista abans que vagi a parar a la competència. Probablement, la repercussió que pugui tenir aquesta mena d’actitud serà més aviat escassa, encara que impossible de quantificar, però sí que desacredita qui la pren.

Tags:

No és perquè sí, que s’ataca TV3

novembre 18th, 2011 · No Comments · Política catalana

Ho deia quan es parlava de la immersió lingüística. Quan els partits nacionalistes espanyols, especialment el PP, van veure que no podrien liquidar-la per la via democràtica van optar per fer servir els seus peons corruptes dela Justícia.I, com a resposta, des d’aquí s’argumentava il·lusament que la immersió lingüística havia estat molt positiva, que fomentava la cohesió social, que garantia el coneixement de les dues llengües oficials… com si els jutges i els polítics espanyols no ho sabessin! Precisament, actuen contra la immersió lingüística per això: perquè veuen que ha estat positiva, perquè no ha creat conflictes, perquè garanteix el coneixement de les dues llengües.

 

És exactament el que està passant ara amb les amenaces contra TV3. Els qui la defensen, argumenten que és un servei públic de primera magnitud per a fomentar la llengua catalana, però també per fomentar la cultura en general, inclosa la indústria audiovisual; argumenten que ajuda poderosament a fomentar també la cohesió social i una visió de país; que la qualitat d’aquesta televisió és infinitament superior a la porqueria que ens ofereixen la majoria de les privades, a favor de les quals (i al servei de les quals) es voldria liquidar TV3. I, com en el tema de la immersió, en fan una defensa com si l’evidència irrefutable d’aquests arguments hagués de convèncer els qui fan de l’odi a Catalunya i a la seva cultura la seva principal raó de ser. El Partit Popular i la resta de partits nacionalistes espanyols proposen aprimar fins a deixar en residualla Televisióde Catalunya, precisament per tot això.

 

I no ens enganyem, a CiU també hi ha elements infiltrats que, simulant no renegar del tot del seu país, propugnen fer el joc amb els enemics de Catalunya, els regalen la responsabilitat de Cultura ala Diputació, proposen governs espanyols de concentració, i no els fan fàstics quan proposen atacar TV3 per tal d’afavorir les seves televisions privades; qualsevol cosa a canvi de beneficis particulars i d’ideologia favorable als poders econòmics.

Tags:

Falsos governs tecnòcrates

novembre 17th, 2011 · No Comments · Economia

Els “mercats” han fet la gran descoberta amb aquesta crisi. Han descobert que no els cal fer de lobby per pressionar els governs perquè legislin i governin en funció dels seus interessos; ara poden obligar, posar condicions i, quan cal, destituir i nomenar directament governs a la seva mida. És cert que van ensopegar, en part, a Islàndia, model que la majoria dels mitjans s’han cuidat prou de silenciar i d’evitar perquè no sigui una temptació a seguir per a d’altres. Però, a la resta de països, els ha sortit rodó, essent Grècia i Itàlia els darrers capítols on han aconseguit canviar els respectius governs.

 

Ha estat una tasca metòdica i perfectament ordenada. La crisi hauria pogut portar al llindar del col·lapse molts països alhora, però això els hauria dificultat la vampirització particularitzada i a fons. Per això han programat les crisis dels estats amb un ordre franciscà, un darrere l’altre, sense aturador però també sense encavallar-se. Els espanyols poden estar tranquils, mentre els depredadors estan ocupats amb Itàlia, però ja cal que es calcin si fan cas al seu refrany “cuando veas la barbas del vecino…”. Hores d’ara ja tothom legisla segons els seus dictats, i ni tan sols en plena campanya electoral ningú gosa dir que no s’avindrà al seu joc: no n’hi ha d’altre per jugar. O millor dit, no n’hi ha d’altre si es vol conservar el càrrec. Ho van imposar a Grècia, ho han fet també a Itàlia, i ara ja en parlen també per a l’estat espanyol: els partits polítics poden dirimir les seves diferències o la seva disputa per les cadires del poder amb unes eleccions, però al capdavall hauran de seguir les seves consignes, agradin o no als ciutadans. I per a fer-ho més fàcil, millor si es forma un govern dels anomenats tecnòcrates, com a Grècia o a Itàlia; així no tindran dubtes ni contradiccions ideològiques.

 

En cap cas, mai, els tecnòcrates no són gestors sense ideologia que actuen només per motivacions tècniques o professionals. Són els designats pels poders econòmics, aquí els “mercats”, per a executar les seves polítiques amb una ideologia molt concreta i precisa, de dreta extrema. Una dreta, a més, que té el desvergonyiment de disfressar-se d’apolítica, de tècnica i de no ideològica, perquè saben que democràticament les seves mesures serien rebutjades de ple, i les conseqüències són tan nocives i greus per al conjunt de la població que no les assumiria cap partit per pròpia iniciativa.

Tags:

Independència exprés…i per què no?

novembre 16th, 2011 · No Comments · ERC, Política catalana

Ara fa un any, aquella direcció d’Esquerra que no sabia on tenia el nord estava nerviosa perquè es veia venir el daltabaix i no se’n sabia avenir que una nova força política com Solidaritat sorgís amb empenta. Aleshores, amb més ressentiment que voluntat d’anàlisi i de comprendre la realitat, acusava els solidaris amb aquella absurda història de la independència exprés. Era una manera de ridiculitzar el grup que aleshores liderava Joan Laporta, titllant-lo de bufanúvols.

 

És evident que un procés d’independència és quelcom molt complex que no es pot frivolitzar. Per entendre’ns, és molt més complicat que trobar la fórmula per a sortir de la crisi; no es tracta de gestionar l’actual situació, per difícil que sigui, sinó de crear-ne una de nova. Per això, quan es parlava de la independència exprés es venia a dir que els qui la proposaven eren una colla d’inconscients que no sabien el que tenien entre mans. Però la realitat és que Solidaritat no proposava la independència per al mes següent, sinó que exposava el fet que el pas fonamental per a assolir-la era disposar de la majoria social suficient. A partir d’aquesta majoria, i de fer-la valdre democràticament, la independència era perfectament possible, a l’abast de la mà; el que no suposa que sigui una feina fàcil ni senzilla, sinó una ingent tasca de construcció de les infraestructures d’Estat. Afortunadament, la nova ERC ja té assumit que el plantejament de Solidaritat no era gens descabellat. De fet, és el plantejament que sempre havia defensat el partit republicà: cal avançar cap a la majoria social favorable a la independència, i un cop hi sigui ja només és qüestió de posar-la sobre la taula, votar-la a les institucions, referendar-la democràticament i tirar endavant en la creació d’un nou marc legal sobirà.

 

Bé, segons totes les enquestes, aquesta majoria social favorable a la independència ja hi és. Una majoria, a més, que es veuria incrementada en gran mesura si veiés que les seves institucions i els seus polítics també li fan costat. Avui, la independència exprés no és cap utopia, a no ser que considerem una utopia que CiU i el Govern dela Generalitattinguin, ara o en un termini relativament breu, el coratge i la dignitat nacional d’atendre el que diu i reclama aquesta majoria social. En aquests moments, CiU és més responsable del fre al procés cap a la independència que de l’impuls cap a noves cotes de sobirania.

Tags:

Presumpció d’innocència, però…

novembre 15th, 2011 · No Comments · Mitjans de Comunicació, Política catalana

Els espectadors i els lectors de mitjans de comunicació escrita no tenen, o no tenim, massa elements de judici quan se’ns anuncia un possible cas de corrupció. Podem reproduir o fer referència a la font d’informació, però sabent que cada font ens donarà la versió que li interessi. I de la mateixa manera que una gran estafa es pot maquillar amb allò que alguns anomenen enginyeria financera o fiscal, també una lleugera irregularitat formal es pot presentar com un enorme desfalc. I, si al darrere hi ha interessos polítics, a favor o en contra, encara ens hauríem de malfiar més.

 

Quan tots els mitjans es van fer ressò de la possible implicació d’un tal Iñaki Undangarín en els casos de corrupció del Partit Popular a les Illes Balears, vaig pensar que difícilment haurien llançat la notícia sense una bona fonamentació. És cert que alguns parlaven amb cautela d’una societat que havia estat presidida pel gendre de la monarquia, però d’altres el col·locaven a títol personal al centre de la trama i donaven xifres concretes de l’abast de l’estafa. I tampoc es tractava de mitjans alternatius o molt radicals, sinó dels mitjans més comuns, moderats i reputats, públics i privats. A partir d’aquí, tots els desmentiments, silencis i exculpacions no poden sonar sinó a una extensió més de la conxorxa que arriba (res d’extraordinari, tanmateix) a les esferes judicials. Està clar, en aquest cas, com en tants altres, no tenim pas més elements de judici que els que ens transmeten els mitjans. Però sí que, a part de la credibilitat que ens poden merèixer els mitjans, hi ha uns elements racionals i de sentit comú que ens haurien d’alertar d’entrada.

 

Segons la premsa, el cas Undargarín aniria relacionat, entre altres temes, amb unes factures milionàries per a l’organització de congressos. Ja es veu que per a l’organització d’un congrés, ni que siguin del Partit Popular o del Govern Balear que controlaven, no es poden remenar aquestes xifres. Quelcom de semblant passa quanla Sindicaturade Comptes diu que troba irregularitats en els ajuts relacionats amb el Memorial Democràtic del Govern anterior. Es citen 180.000 euros per a l’empresa que va “col·laborar en l’assessorament de l’elaboració de les bases i les convocatòries”; una cosa que qualsevol funcionari podria fer en un parell d’hores, no pas més.

Tags:

Qui protegeix la indecència xenofòba?

novembre 14th, 2011 · No Comments · Mitjans de Comunicació

No sé si algú en sap l’explicació; però jo no he entès mai per què els grans mitjans de comunicació van donar des de bon començament, i han continuat fins ara, un suport desmesurat a un individu tan mediocre i mesquí com és el dirigent dela Plataformaxenòfoba i ultradretana. Com a bon militant neonazi, a ell ja li va bé que aquests mitjans de comunicació el posin a les portades i en grans titulars, encara que sigui per simular que se l’està criticant. Perquè és evident que els responsables d’aquests mitjans saben perfectament que a aquesta mena d’individus ja els va bé aparèixer com a víctimes del sistema que ells volen combatre.

 

Tothom li donava un protagonisme molt superior, per suposat, al que es mereixia des del punt de vista ètic; però també molt superior al que li corresponia pel nivell de representació institucional obtingut. En les darreres eleccions, per exemple, se li donava molt més relleu i publicitat que ala CUPque tenia més regidors arreu del país; es feia trampa, doncs, als pincipis ètics i professionals per tal d’afavorir aquest grup violent i racista. L’única explicació era que aquesta mena d’individus i aquesta mena de propostes esdevenen un bon reclam publicitari per a les vendes i per a l’audiència; i per a l’audiència, tot.

 

Però heus ací que un escàndol familiar, de violència domèstica, ha afectat directament el dirigent vigatà dela PlataformaXCatalunya. Aquesta mena de casos provoquen un rebuig general de la societat. Però una vegada més, sospitosament, s’ha fet una excepció a favor de Josep Anglada. Si això hagués passat a qualsevol altre politic, hi hauria hagut un linxament general, sense contemplacions. Però, no. En aquest cas, la majoria dels mitjans de comunicació han encobert el delicte que hauria suposat un escàndol molt perjudicial per als xenòfobs; i en aquest cas no era ni tan sols per la indecent contrapartida d’obtenir benefici de vendes o d’audiència.

Tags:

El corredor Mediterrani o la cançó de l’enfadós

novembre 13th, 2011 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Porten molt de temps donant voltes amb el corredor del Mediterrani. Des d’un punt de vista estrictament espanyol no hi ha dubte que és l’opció més viable i més rendible per al desenvolupament econòmic de l’Estat. Però el Govern espanyol, l’actual, l’anterior i el que vindrà, no ho té tan clar. No és que siguin curts de gambals ni que no vegin el que veu tothom, sinó que ells s’han adonat que, en aquest cas, l’interès d’Espanya resulta que coincideix amb l’interès de Catalunya. I això els subleva.

 

Durant els darrers anys, tot i que tots els informes tècnics, d’aquí i d’Europa, indicaven clarament que el corredor del Mediterrani havia de ser l’eix prioritari, el govern espanyol, el de Zapatero i dela Chacon, han anat provant de posar-hi tots els pals a les rodes. Com que la seva proposta alternativa d’inventar-se una via a través del Pririneu central, que de fet han mantingut fins al darrer moment, era absolutament descabellada i ningú se la prendria seriosament, han seguit l’estratagema de presentar-les totes alhora. Ja saben quela Unióeuropea només en finançarà una, però així poden aigualir la proposta del corredor del Mediterrani, i quan els convingui podran desviar recursos europeus cap a aquesta seva bogeria de foradar el Pirineu. I com que malgrat ellsla Unióeuropea ha optat per la proposta més racional, finalment s’han tret de la màniga la genial idea de fer passar el corredor del Mediterrani per Madrid. Ara, a més, en plena campanya electoral tots intenten fer veure que ells han treballat des del principi a favor del corredor del Mediterrani; si hagués estat així, no haurien calgut tants anys de discussions i de dubtes.

 

Pero la barra més impressionant és la del candidat socialista per Tarragona Francesc Vallès, quan per demostrar que el PSC-PSOE sempre ha estat a favor del corredor del Mediterrani ha afirmat que ja n’hi ha una part de fet, obra naturalment del seu Govern. I és que probablement, per ells, i pitjor encara pel Partit Popular, el corredor del Mediterrani pot ser això: absolutament res. Em recorda un pamflet que va editar el PSC, quan Montilla optava ala Presidènciadela Generalitatper primera vegada. El pamflet electoral es titulava “Feina feta”, i un dels punts que hi figuraven era una imaginària “línia ferroviària transversal Lleida-Girona”.

Tags: