(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)
En política és molt important, o ho hauria de ser, saber distingir entre un enemic, un adversari o un contrincant; en el benentès que la precisió d’aquestes termes tampoc es pot prendre al peu de la lletra. Massa sovint, dóna la impressió que cada partit està lluitant en solitari contra la resta; o com si aquesta resta fos una amenaça homogènia de la qual hom vol deslliurar-se.
Tenen raó els socialistes quan afirmen que, per a Catalunya, no és igual el PP que el PSOE. Tan cert com que no és igual, com pretenen els socialistes, la dreta representada pels populars o la representada per CiU. En el panorama global de les forces polítiques trobaríem una gradació constant amb fronteres difícils de definir, però amb singularitats indiscutibles per a cada nucli dirigent. I aquest és el doble error: d’una banda, pretendre veure barreres insalvables i abismals entre el propi partit i la resta, i de l’altra no distingir les diferències existents al sí d’aquesta resta.
A les files atomitzades de l’independentisme se senten sovint veus escandalitzades pel fet que no s’assoleixi una unitat de les diferents formacions, però alhora, i sovint des dels mateixos sectors, es poden escoltar les crítiques i les desqualificacions més sagnants, normalment injustes, oblidant qui és el veritable enemic. Naturalment que seria bo que hi hagués més unitat independentista, tot i que convé sempre que hi hagi formacions independentistes de les diferents ideologies; però tampoc passa res que no hi sigui, si s’entén que aquells amb qui no ens hem pogut posar d’acord no són els nostres enemics, sinó companys de viatge que de moment caminen en paral·lel però que algun dia confluirem. I ja no diguem quan, en el moment que, ni que sigui parcialment, es comença a forjar una certa unitat d’acció, des de les mateixes files independentistes hi ha qui no s’està d’intentar dinamitar-ho, retraient als uns o als altres els errors comesos amb anterioritat, recordant les sortides de to desqualificadores que segurament s’havien llançat entre ells els qui ara es reagrupen, o posant com a handicap insalvable la presència de determinats dirigents.
No és cert, al meu entendre, que aquestes eleccions siguin tan transcendentals com diuen alguns, perquè el resultat espanyol està cantat i l’únic que resta és saber quin paper o quina força hi tindran els partits que defensen els interessos de Catalunya. És important treure bons resultats, però no pel que podran fer allà sinó pel que vulguem fer aquí.
Entenc que hi hagi qui opti per dir que no val la pena anar a votar o que és millor emetre un vot nul en senyal de protesta. Em costa d’entendre, però, si això ho diu qui en el cas que n’hagués tingut la possibilitat el seu grup hagués estat present en aquests comicis; és a dir, algú que ja veia la importància de tenir una força independentista a les Corts espanyoles, però que en no ser possible la seva prefereix que no n’hi hagi cap.
El dia 20 de novembre, l’abstenció, el vot en blanc o el vot nul no passaran de ser una anècdota a peu de pàgina, que a més ningú es podrà atribuir en exclusiva. El que es visualitzarà són els suports que tenen les diferents opcions polítiques, entre les quals cal tenir ben clar que n’hi ha que són clarament enemigues i hostils al país, n’hi que poden tenir pantejaments massa curts o erronis al nostre entendre, d’altres que anant en la bona direcció potser no ens acaben de fer el pes, i per alguns exactament aquella que creiem que va en la direcció adequada.
En la mesura que els enemics es consolidin al país, voldrà dir que estem perdent la partida; i en la mesura que una majoria de la societat continuï creient en forces polítiques decidides a defensar els interessos nacionals, encara que sigui amb estratègies i fins i tot amb objectius no coincidents, podrem creure que tenim possibilitats, aquí, d’emprendre el camí de decidir el nostre futur.
Seria un desastre per a l’independentisme que CiU patís una severa derrota, encara que una part (perquè segur que només seria una petita part) de la desfeta l’aprofités ERC. Com seria un desastre, no només per a l’independentisme sinó també per a l’estratègia convergent de conformar-se de moment amb el pacte fiscal, que ERC-Rcat no tragués un resultat digne que confirmés l’aturada de la sagnia que ha patit en les darreres confrontacions electorals.
No ens confonguem. Catalunya té uns enemics declarats que volen destruir-la, bombardejar-la si poguessin. Té sectors que al nostre entendre s’equivoquen volent trobar l’impossible encaix i reconeixement a Espanya; però fins i tot creient que perjudiquen greument el país, no són els nostres enemics. I hi ha diferents opcions, amb estratègies divergents si voleu, que opten per la defensa dels interessos nacionals, que no són ni enemics ni adversaris.
