Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Enemics, adversaris i contrincants

novembre 12th, 2011 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

En política és molt important, o ho hauria de ser, saber distingir entre un enemic, un adversari o un contrincant; en el benentès que la precisió d’aquestes termes tampoc es pot prendre al peu de la lletra. Massa sovint, dóna la impressió que cada partit està lluitant en solitari contra la resta; o com si aquesta resta fos una amenaça homogènia de la qual hom vol deslliurar-se.

 

Tenen raó els socialistes quan afirmen que, per a Catalunya, no és igual el PP que el PSOE. Tan cert com que no és igual, com pretenen els socialistes, la dreta representada pels populars o la representada per CiU. En el panorama global de les forces polítiques trobaríem una gradació constant amb fronteres difícils de definir, però amb singularitats indiscutibles per a cada nucli dirigent. I aquest és el doble error: d’una banda, pretendre veure barreres insalvables i abismals entre el propi partit i la resta, i de l’altra no distingir les diferències existents al sí d’aquesta resta.

 

A les files atomitzades de l’independentisme se senten sovint veus escandalitzades pel fet que no s’assoleixi una unitat de les diferents formacions, però alhora, i sovint des dels mateixos sectors, es poden escoltar les crítiques i les desqualificacions més sagnants, normalment injustes, oblidant qui és el veritable enemic. Naturalment que seria bo que hi hagués més unitat independentista, tot i que convé sempre que hi hagi formacions independentistes de les diferents ideologies; però tampoc passa res que no hi sigui, si s’entén que aquells amb qui no ens hem pogut posar d’acord no són els nostres enemics, sinó companys de viatge que de moment caminen en paral·lel però que algun dia confluirem. I ja no diguem quan, en el moment que, ni que sigui parcialment, es comença a forjar una certa unitat d’acció, des de les mateixes files independentistes hi ha qui no s’està d’intentar dinamitar-ho, retraient als uns o als altres els errors comesos amb anterioritat, recordant les sortides de to desqualificadores que segurament s’havien llançat entre ells els qui ara es reagrupen, o posant com a handicap insalvable la presència de determinats dirigents.

 

No és cert, al meu entendre, que aquestes eleccions siguin tan transcendentals com diuen alguns, perquè el resultat espanyol està cantat i l’únic que resta és saber quin paper o quina força hi tindran els partits que defensen els interessos de Catalunya. És important treure bons resultats, però no pel que podran fer allà sinó pel que vulguem fer aquí.

 

Entenc que hi hagi qui opti per dir que no val la pena anar a votar o que és millor emetre un vot nul en senyal de protesta. Em costa d’entendre, però, si això ho diu qui en el cas que n’hagués tingut la possibilitat el seu grup hagués estat present en aquests comicis; és a dir, algú que ja veia la importància de tenir una força independentista a les Corts espanyoles, però que en no ser possible la seva prefereix que no n’hi hagi cap.

 

El dia 20 de novembre, l’abstenció, el vot en blanc o el vot nul no passaran de ser una anècdota a peu de pàgina, que a més ningú es podrà atribuir en exclusiva. El que es visualitzarà són els suports que tenen les diferents opcions polítiques, entre les quals cal tenir ben clar que n’hi ha que són clarament enemigues i hostils al país, n’hi que poden tenir pantejaments massa curts o erronis al nostre entendre, d’altres que anant en la bona direcció potser no ens acaben de fer el pes, i per alguns exactament aquella que creiem que va en la direcció adequada.

 

En la mesura que els enemics es consolidin al país, voldrà dir que estem perdent la partida; i en la mesura que una majoria de la societat continuï creient en forces polítiques decidides a defensar els interessos nacionals, encara que sigui amb estratègies i fins i tot amb objectius no coincidents, podrem creure que tenim possibilitats, aquí, d’emprendre el camí de decidir el nostre futur.

 

Seria un desastre per a l’independentisme que CiU patís una severa derrota, encara que una part (perquè segur que només seria una petita part) de la desfeta l’aprofités ERC. Com seria un desastre, no només per a l’independentisme sinó també per a l’estratègia convergent de conformar-se de moment amb el pacte fiscal, que ERC-Rcat no tragués un resultat digne que confirmés l’aturada de la sagnia que ha patit en les darreres confrontacions electorals.

 

No ens confonguem. Catalunya té uns enemics declarats que volen destruir-la, bombardejar-la si poguessin. Té sectors que al nostre entendre s’equivoquen volent trobar l’impossible encaix i reconeixement a Espanya; però fins i tot creient que perjudiquen greument el país, no són els nostres enemics. I hi ha diferents opcions, amb estratègies divergents si voleu, que opten per la defensa dels interessos nacionals, que no són ni enemics ni adversaris.

Tags:

La difícil renovació d’ERC

novembre 11th, 2011 · No Comments · ERC, Política catalana

No s’ha de ser massa perspicaç per percebre un canvi important en el discurs d’ERC. Els qui, com jo mateix, havíem estat molt crítics amb una direcció que ens semblava erràtica, sense nord, i que oblidava els principis i objectius fonamentals del partit, ara respirem molt més tranquils i esperançats. Està clar que ens matenim amatents per veure si realment es consolida aquesta nova línia, però creiem que cal donar a la nova direcció un vot de confiança. De moment, tot sembla indicar que la confiança és justificada.

 

Però tampoc podem ser tan il·lusos com per creure que el camí serà tan planer. Hi ha, és cert, la vella guàrdia que encara es manté ocupant llocs de responsabilitat al partit; tot i que jo voldria creure que, encara que no gosin reconèixer-ho, ja s’han adonat del seu error i no posaran massa entrebancs a la nova direcció. Hi ha també sectors de l’entorn independentista que no ho posarà, o no ho està posant gens fàcil. D’una banda, els qui van marxar del partit per discrepàncies amb l’anterior direcció, i que ara ja no tindrien els motius per a mantenir-se’n al marge, no és fàcil que refacin el camí. Els qui, com Solidaritat, han reixit a crear una nova marca independentista lògicament voldran conntinuar pel seu compte, i sovint tenint en ERC el contrincant a batre perquè és el més directe competidor; i els qui com Reagrupament no van tenir l’èxit esperat en solitari, tampoc acceptaran tan fàcilment retornar a la casa mare, o com a mínim intentaran poder-ho fer, ben legítimament, amb prou força i reconeixement. Entre uns i altres hi pot haver també molt de ressentiment i d’orgull que impideixi afrontar la confluència dels independentistes amb racionalitat i pensant només en l’interès del país.

 

Resta, encara, un sector d’intel·lectuals i opinadors que tenen molta influència en els diversos col·lectius independentistes. I aquí trobarem posicionaments sovint contraposats, però que tenen en comú el no voler veure un futur amb un mínim d’optimisme i posar tots els pals a les rodes. Des d’un Víctor Alexandre que sembla que no vulgui creure amb la nova ERC mentre hi hagi elements de l’anterior direcció, als qui es van escandalitzar per no haver arribat a un acord entre ERC i Solidaritat de manera que prefereixen que el vot independentista no se l’endugui ningú abans que el seu rival, a un Serrahima que qüestiona l’acostament d’ERC i Reagrupament basant-se en les desqualificacions que s’havien llançat mútuament en el moment de la separació. Tant si es fan passes com si no, sempre hi haurà que mirarà de veure-hi l’aspecte més negatiu, tant si és per la manca d’unitat com si és perquè la unitat implica sempre renúncies. Jo opto per l’esperança i per donar un vot de confiança a aquesta nova ERC, votant a les properes eleccions.

Tags:

Vaga de metges?

novembre 10th, 2011 · No Comments · Economia, Política catalana

La Generalitat està buscant sota les pedres (encara que no de totes les pedres, està clar) per estalviar com sigui i intentar que li quadrin els números. Això, a la sanitat té una repercussió important en la població que veu com es tornen a allargar exageradament les llistes d’espera, i es redueixen els serveis. El Govern en diu racionalització, cosa que és certa en alguns casos, però que no ho és de cap de les maneres en d’altres en què s’incrementa el risc de no poder atendre a temps o amb els mitjans adequats.

 

Hi ha estalvis reals, si amb les mesures preses representa que uns determinats serveis es poden prestar amb menys mitjans; però hi ha estalvis ficticis en la mesura que es tracta d’ajornar les actuacions sanitàries. Tancant quiròfans, alentint les intervencions mèdiques o inventant-se jornades festives el que es fa és només allargar les llistes d’espera. Però se suposa que, tret dels que es morin en aquest període d’espera, un dia o altre necessitaran i faran ús dels serveis sanitaris.  Per tant, l’estalvi no és més que un ajornament que implicarà que més endavant algú haurà de fer l’esforç de recuperar el temps perdut. Són diners prestats que tenen un sostre, i que al capdavall s’hauran de tornar. Amb tot, en motiu del pont del Pilar, el Departament de Sanitat va decidir seguir amb aquesta política d’estalvi declarant el dia festiu; no era gran cosa, però un dia de menys d’activitat sanitària representava un grapat d’euros.

 

I ara els metges, no sabem si per protestar o per solidaritzar-se amb el Departament, volen declarar un parell més de dies festius, en forma de vaga. Boris Ruiz es deu fregar les mans: dos dies més d’estalvi, perquè no hi haurà activitat i, a més, podrà descomptar-los la part proporcional en la nòmina. I és que els temps han canviat; i el que abans era una eina de la classe treballadora ara pot ser una excusa per a defensar privilegis gremials o per a potenciar les mesures governamentals.

Tags:

L’engany de la publicitat electoral

novembre 9th, 2011 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

Una campanya electoral no és pas tan diferent a una campanya publicitària qualsevol. Es tracta de vendre un producte, i per a fer-ho no s’hi escatimen ni esforços ni estratagemes. No es pot anunciar, per exemple, un sabó del qual no es digui que renta millor que cap altre i que treu les taques més irresistibles. Igualment, els polítics han de fer promeses de tota mena per demostrar, o millor dit per fer creure, que només ells poden resoldre’ns els problemes quotidians. Quan en un espot publicitari s’exagera l’efecte del producte, se sobreentén que ens ho hem de prendre en to de broma, com a gag humorístic.

 

I aquí és on hi ha la gran diferència amb els discursos polítics, que per més estirabots i sortides histriòniques que vomitin, sempre ho fan amb aquell aplom de qui pensa que està dient quelcom sensat i creïble. Sembla clar que hi ha una part important de l’electorat que deixarà de votar PSOE per votar PP, en l’àmbit espanyol; un pas que tampoc és tan gran, en la mesura que populars i socialistes es veuen obligats a fer polítiques molt semblants en el camp de l’economia. Així, mentre els candidats socialistes inenten fer-nos creure que l’Estat del benestar no s’ha començat a desmantellar, encara, sinó que ho farà a partir d’ara, els populars es presenten com els salvadors de la pàtria (la dels espanyols) que ens han de treure del pou on ens han ficat les esquerres. El mateix discurs, calcat, que poden fer a Itàlia on l’esquerra acusa la dreta de Berlusconi d’haver-los portat al llindà del desastre. I és que tothom sap que la crisi, en esclatar, no va fer distincions de dretes i d’esquerres; igualment, quan s’iniciï la recuperació arreu d’Europa, els països se’n sortiran més o menys, també al marge de la ideologia dels seus governants.

 

El que sí que de veritat ha fet que en alguns països la crisi hagi afectat més o menys que en d’altres, és la seva sobirania i la seva capacitat de decidir sobre el seu futur. Quan Grècia s’ha posat en mans d’Europa, de qui ja en tenia una gran dependència, s’ha ensorrat completament; en canvi, Islàndia va buscar la seva pròpia sortida, i se n’està sortint força millor. I en l’àmbit de l’Estat, no hi ha cap diferències entre les comunitats autònomes governades per socialistes o per populars, però sí que n’hi ha en relació a aquelles comunitats que tenen un Concert econòmic, i per tant una sobirania fiscal important. Però és igual; en campanya electoral no interessa ni la realitat ni la credibilitat de les promeses. De la mateixa manera que acabem comprant un detergent sabent que no podem esperar-ne el que ens diuen en la publicitat, també la gent votarà convençuda que tot seguirà més o menys igual.

Tags:

Els criteris professionals del Banc Central Europeu

novembre 8th, 2011 · No Comments · Economia

De feia temps que es reclamava al Banc Central Europeu que rebaixés els tipus d’interès per tal de reactivar l’economia. La resposta per part del President anterior Jean-Claude Trichet era sempre taxativa; fins només fa uns mesos, i malgrat la crisi, la política de Trichet va ser la d’anar a l’alça. El seu interès, en contra de l’interès general dels països europeus, era contenir la inflació encara que fos agreujant encara més la crisi. Els problemes dels ciutadans afectats per la crisi no eren el problema del Banc Central Europeu preocupat per l’estabilitat i la solvència de la gran banca.

 

De cop i volta, amb el relleu de la presidència del BCE, la primera mesura que pren el nou titular  Mario Draghi ha estat accedir a rebaixar en un quart de punt els tipus d’interès. Una mesura que ja devia tenir a punt i ben pensada abans de prendre possessió, però que també revela quelcom tan sorprenent com que les grans mesures monetàries que poden afectar decisivament la vida econòmica dels europeus són preses a l’arbitri d’una o d’unes poques persones. Els arguments suposadament tècnics que exhibia el senyor Trichet per no accedir a abaixar els tipus han quedat desmuntats quan el seu successor pren la mesura contrària, se suposa que també amb criteris tècnics. No ens enganyem. No són criteris tècnics els que fan prendre una o altra decisió sinó els interessos estrictament personals i d’uns sectors molt privilegiats que no tenen cap interès en la recuperació de la crisi sinó en la salvaguarda dels seus interessos. Amb tot, el mateix Mario Draghi advertia tot seguit que no es pensin els Estats que el Banc Central Europeu estarà sempre al seu servei.

 

Es dóna sovint el raonament de la no dependència política dels gestors del Banc Central Europeu, com també passa en d’altres Bancs centrals dels Estats, argumentant que cal aplicar criteris estrictament professionals. Però res més lluny d’això; el BCE, en nom d’aquesta independència política, es lliura d’un control democràtic i posa tots els seus esforços i tot el seu capital (que és dels ciutadans europeus) al servei privat d’uns poders econòmics que sovint tenen interessos absolutament contraposats als nostres. Per ells, la sortida de la crisi no és en absolut cap prioritat, i a través d’aquestes institucions impulsen i imposen unes polítiques que agreugen cada vegada més la crisi i que ensorren països sencers.

Tags:

Maltractant la llengua

novembre 7th, 2011 · No Comments · Llengües

Començo a estar una mica cansat de veure i llegir en molts fòrums a Internet de caire independentista, proclames enceses, visions apocalítiques en què no se salva ni l’apuntador, discursos mesiànics i salvadors de la pàtria, però amb una lletra farcida de faltes d’ortografia, errors sintàctics i imprecisions lèxiques de tota mena. És curiós que gent que és capaç de descobrir botiflers i traïdors a sota de les pedres, sigui incapaç de esgafirrar-se davant d’un pamflet que maltracta matusserament la nostra llengua.

 

No podem pas pretendre exigir un nivell mínim de correcció lingüística com a requisit per a expressar l’opinió, està clar que no. Però costa de creure que gent que proclama amb tanta passió l’estima pel país, en tingui tan poca per la seva llengua. En alguns casos es tracta de gent ja d’una certa edat que potser no va tenir l’oportunitat d’aprendre la llengua a l’escola, però que igualment podia haver-se pres la molèstia de fer-ho després o revisar els seus textos abans de d’exhibir-los a la xarxa; en d’altres es tracta de gent més jove víctima d’un ensenyament precari, el principal defecte del qual és no haver sabut donar el valor que li correspon a la nostra llengua. Però més greu és encara quan, en una exhibició de sectarisme, es pretén amb un text impresentable per la seva forma desautoritzar a  tort i a dret, i fins i tot insultar els qui a parer seu no han seguit el camí correcte; com si hi hagués un sol camí!.

 

Tant se val la forma, diuen alguns, perquè el que importa és el contingut; el missatge arriba igualment, tingui una forma més o menys correcta. Doncs, no. Un text mal escrit es desacredita per ell mateix. No es tracta de pretendre que tothom faci literatura en el seus escrits, però sí un mínim de correcció i de respecte per la llengua. Dificilment podrà tenir les idees clares qui és incapaç d’expressar-les ordenadament sobre un paper, o en un apunt a Internet. Podem exigir als altres respecte per la llengua i la identitat nacionals, però també ens l’hem d’exigir a nosaltres mateixos.

Tags:

Les proclames independentistes són fàcils

novembre 6th, 2011 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

En una campanya electoral, més que mai, els partits tenen necessitat de marcar un perfil propi i diferenciar-se dels altres. És en aquest sentit que cal entendre la crítica de Duran i Lleida a ERC dient-los que era molt fàcil fer proclames independentistes, però que a l’hora de la veritat tot plegat no serveix de massa res; i els recomanava que miressin la pel·lícula recentment estrenada Macià contra Companys.

 

I no és que no tingui la seva part de raó, com a mínim des d’una perspectiva històrica. Després de fer una abrandada proclamació d’Independència des del balcó dela Generalitat, Macià s’arronsa i cedeix. S’avé a negociar un Estatut d’autonomia, amb la promesa feta pels espanyols de respectar la proposta que es faci des de Catalunya, per acabar després acceptant les retallades de les Corts espanyoles. Dela Independènciaa l’Estatut del 1931 hi havia una diferència important; però és que de l’Estatut del 31 al del 32, la diferència és abismal.

 

Ho vam viure també amb l’anunci d’Ibarretxe de convocar un referèndum al País Basc per a saber si els bascos estaven disposats a exercir el dret a decidir. De fet, no es tractava encara de consultar sobre la independència, sinó només sobre la voluntat dels bascos de ser consultats. Va aparentar treure pit i desafiar Madrid, però tan bon punt des del Constitucional li van dir que no podia fer-ho, es va fer enrere en un clar reconeixement de l’autoritat de l’Alt Tribunal espanyol.

 

És cert. És molt fàcil fer una proclama independentista; i no ho és tant mantenir-se ferm, i no cedir a les pressions i a les amenaces. Està clar que les amenaces militars que es podien fer a Macià eren molt més plausibles que les que ens pugui fer ara un Peces Barba, o un Tribunal Constitucional. I està clar, encara és més fàcil fer aquestes proclames independentistes quan s’està en una posició molt minoritària, sense cap responsabilitat de Govern o sense incidència real sobre la política institucional del país.

 

El que passa és que la crítica de Duran no és pas tan diferent a la que els fan els socialistes pel tema del Pacte Fiscal. Per més que els populars reiterin que de Pacte Fiscal, res de res, tal com deia aquest dia el Jorge Fernàndez Díaz, o per més que la lluita contra la llengua catalana sigui un dels eixos centrals del seu programa, CiU continua festejant-los i buscant el seu suport, perquè li surt més a compte que pactar amb una formació catalanista. És fàcil preveure que s’arronsaran a la primera.

 

Tampoc és tan diferent a la crítica que, injustament, havia fet l’anterior direcció d’Esquerra a Solidaritat o a altres grups més decididament independentistes, amb aquell to burleta sobre l’independentisme express. Era la mateixa Esquerra que s’arronsà de seguida davant de les imposicions socialistes al si del tripartit, i que esperem haver deixat enrere.

 

No sabem com reaccionaria Solidaritat o altres grups independentistes si es trobessin en una posició dominant i haguessin de fer front a les pressions o amenaces de les institucions espanyoles, l’exèrcit, els tribunals o els poders econòmics. Com tampoc sabem com reaccionaria la nova direcció d’ERC. Però vull creure que uns i altres serien capaços d’afrontar la situació amb dignitat, i que no prioritzarien la seva carrera personal a l’interès general del país.

 

Els nous estats europeus ho han aconseguit perquè en algun moment els seus dirigents no s’han arronsat i han desafiat la legalitat vigent. Em temo que les prevencions de Duran respecte als independentistes no es fonamentin en la por a què es facin enrere, com va fer Macià o Ibarretxe, sinó què ell mateix s’hi posicionaria en contra, i li tocaria fer un paper ben galdós.

Tags:

Ja no fa falta bombardejar Barcelona?

novembre 4th, 2011 · No Comments · Polí­tica Espanyola

El periodista Jordi Barbeta es preguntava què devia haver canviat que ja no calgui bombardejar Barcelona per a sotmetre-la. La pregunta se la formulava en relació a l’afirmació de l’energumen Peces Barba que havia afirmat que «no hará falta volver a bombardear Barcelona». Una afirmació que implica que el seu autor només ho descarta perquè considera que els efectes de les anteriors ocasions encara perduren o que hi poden haver altres mitjans per aconseguir els mateixos fins. Altrament, l’individu hauria vist amb bons ulls la repetició de la jugada.

 

La indignitat d’un individu així és molt superior, i el menyspreu que ens mereix molt més gran, que el de qualsevol membre d’ETA. Aquests, equivocant els mitjans, com a mínim tenien uns ideals respectables; a part que el terrorisme d’Estat, històricament, ha causat molts més morts i a més ho ha fet amb els recursos públics, del conjunt de la ciutadania. Tothom ha recordat aquests dies que Peces Barba és un dels pares dela Constitucióespanyola; una Constitució que preveu l’ús de les armes per al cas que algun poble optés per exercir democràticament el dret a decidir; el detall de si caldria bombardejar Barcelona o no, seria una qüestió tècnica expressament encarregada a l’exèrcit, però que no fa pas fàstics a terroristes de la talla de don Gregorio.

 

Però la pregunta que es formula Jordi Barbeta pot tenir diferents interpretacions o diferents respostes. Una primera possibilitat seria que els darrers bombardejos, els del franquisme, van obtenir bons resultats per als espanyols, de manera que el país ha quedat suficientment tocat com per a no necessitar un altre bombardeig. Una segona, i derivada de la primera, és que l’èxit del franquisme va ser aconseguir que hi hagués un sector de catalans, molts vinguts de fora però també d’autòctons, que acceptant el llenguatge de les bombes han assumit com a propi l’argument dels agressors, han renunciat a l’estima pel país i en reneguen. Una altra seria que la por derivada dels anteriors bombardejos faci pensar a molts polítics que no val la pena jugar-se-la; algun deu pensar que aquesta vegada potser no bombardejarien tota la ciutat, però potser sí que se la carregarien els dirigents que tinguessin la gosadia de posar-se al capdavant de les aspiracions dels catalans. És a dir que mentre el joc polític estigui entre els fernàndezs, chacons i durans no farà falta bombardejar Barcelona.

Tags:

Quan la realitat molesta, s’inventa

novembre 4th, 2011 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Una de les característiques dels dirigents populars, en els darrers temps, és la d’atribuir-se la interpretació dels que fan i del que pensen arreu d’Europa. Sense mirar-s’hi massa, fan afirmacions absolutament gratuïtes, sovint falses, manifestament falses, fruit molt més del seu desig que de la realitat. No fa gaire que els sentíem dir que Europa no acceptaria que Catalunya construís el seu propi Estat, ignorant que en els darrers decennis són molts els nous estats que s’han constituït a Europa, com a resultat de processos diversos, però sempre en base al principi democràtic del dret a l’autodeterminació dels pobles. Tant és. Al Partit Popular, com als socialistes espanyols, els interessaria que Europa rebutgés la decisió del poble de Catalunya per a ser un poble lliure; i ells farien (faran) mans i mànigues perquè així sigui.

 

És evident que cap Estat europeu no potenciarà ni afavorirà cap procés de creació de nous estats, perquè als poders econòmics els va millor l’estabilitat, per injusta que sigui. Però, tan bon punt s’adonin que pot ser més inestable l’oposició a la voluntat de tot un poble que la seva acceptació, tampoc haurien de tenir cap inconvenient per donar la benvinguda a nous estats. A Anglaterra, per exemple, sembla que tenen un esperit molt més democràtic que els espanyols, i no s’esveren excessivament davant la possibilitat que Escòcia opti per exercir el dret a decidir. Una Escòcia independent, acceptada perla GranBretanya, seria reconeguda immediatament per la resta d’Estats europeus. Quins arguments es podrien donar per a no acceptar igualment un País Basc o una Catalunya independent? Cap altre que el del terrorisme i la violència, com les amenaces de l’inefable Gregorio Peces-Barba i de tants altres que han esgrimit el vell argument del dret de conquesta, seguint el model del franquisme.

 

I ara hi ha tornat el Jorge Fernández Diaz afirmant que “cap Estat no renunciaria a recaptar tots els impostos”. No sé d’on ho ha tret, si és per imbecil·litat o per ignorància supina, perquè tothom sap que hi ha molts estats descentralitzats que tenen cedida la recaptació de segons quins impostos; sense anar més lluny, fins i tot l’Estat espanyol contradiu les paraules del candidat popular. Però una vegada més el dirigent popular s’ha oblidat de la realitat i no ha tingut cap mena d’escrúpol a l’hora de mentir i dir bajanades, obsessionat amb la seva dèria per acabar amb la misa autonomia de Catalunya.

Tags:

Comença la campanya; compte amb les enquestes

novembre 3rd, 2011 · No Comments · Política catalana

A punt d’encetar una nova campanya electoral, les enquestes juguen un paper important, més que per a encertar-ne el resultat per a condicionar-lo. Tinc la sensació, però, que és molt més fàcil jugar amb els mitjans perquè publiquin preteses enquestes, que no pas controlar-ne l’efecte real que poden tenir. És evident que hi ha una tendència general d’un determinat sector de la població a apuntar-se al carro guanyador, com passa en el món de l’esport, però també ho és que un resultat massa previsible pot acabar de desmotivar l’electorat.

 

El fet que sobre la victòria del Partit Popular només en resti el dubte de si serà amb una majoria absoluta prou folgada o si serà més ajustada pot fer desistir molts simpatitzants populars d’acudir a les urnes. Però és que això mateix els pot passar als votants socialistes, que saben que la seva papereta no evitarà la derrota que tan bé s’han treballat ells solets. Un cas diferent és el de la resta de formacions polítiques que, tot i saber que hi pintaran ben poc en la nova etapa, sí que tenen plantejats els seus reptes particulars. Aquesta és una bona oportunitat per a l’esquerra espanyola, perquè pot recollir una part dels votants desencisats per la política extremadament conservadora del PSOE; aconseguir un grup parlamentari propi sí que pot ser un al·licient per als simpatitzants ecosocialistes. Els ultranacionalistes de l’UDyD no ho tenen fàcil per esgarrapar vots dels socialistes, tenint en compte que el PP ja presenta la imatge més nacionalista i recentralitzadora..

 

Allà on de veritat es jugarà alguna cosa important serà a Catalunya i al País Basc. I no pas perquè ni el PNB ni CiU puguin aspirar a condicionar el nou govern popular, sinó perquè sobretot al País Basc podria visualitzar-se una majoria sobiranista que posaria en entredit al Govern socialista de Patxi López. A Catalunya, el millor que ens podria passar seria que el PP no necessités per a res els convergents; això impediria que es venhuessin per un plat de llenties. I, per a ERC, hauria de representar un canvi de tendència amb la nova direcció; si es confirmen les enquestes significarà que l’electorat ha entès que aquesta ERC ja ha deixat la vella Esquerra que no anava enlloc.

Tags: