Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

No ens perdoneu el deute!

novembre 2nd, 2011 · No Comments · Economia, Internacional

Sembla que no pugui ser. Tota Europa bolcada en el rescat de Grècia, fins i tot a risc, diuen, de carregar-se el conjunt de l’economia de la zona euro; i no amb un, sinó amb dos rescats consecutius. El darrer cop de mà a la depauperada Grècia va ser la condonació per part dels bancs del 50% del deute. I quan tothom se les prometia tan felices, al Primer Ministre grec no se li acut  res més que convocar una consulta per demanar als seus conciutadans si de veritat voler ser “rescatats”.

 

Qualsevol que segueixi una elemental lògica del sentit comú, que no té res a veure amb la que ens expliquen, s’adonarà que hi ha alguna cosa que no quadra. Si de veritat es tractava d’un rescat de l’economia grega, si de veritat es tractava de la condonació d’una part del deute, com diuen, resulta inexplicable que el Govern grec no rebi aquests ajuts amb els braços oberts. Però no és que el Govern grec tingui més o menys dubtes sobre la conveniència d’acceptar aquests “regals” dela Unióeuropea, sinó que sap que els ciutadans grecs semblen disposats a rebutjar-los. Algú s’hauria de demanar per què la plana major dels experts en economia dela Unióeuropea, amb el Banc Central europeu al capdavant, va elaborar aquell primer “pla de rescat”, segons el qual amb els ajustos que ja ha fet el Govern grec havia de fer sortir el país de la crítica situació, que ha aconseguit enfonsar-lo encara més, necessitant d’un segon “pla de rescat”. ¿Tan pèssims economistes són els Trichet i companyia que erressin no pas d’unes dècimes ni d’uns punts de res, sinó que el segon rescat havia de ser del doble que el primer? Ni fent una valoració a cop d’ull, qualsevol aficionat hauria afinat una mica més en el diagnòstic… a no ser, està clar, que l’objectiu fos tot un altre: un objectiu-trampa que estan començant a veure els grecs. I per això, els “mercats” s’han espantat davant la convocatòria del referèndum grec, i han començat a castigar els països en dificultats perquè no caiguin en la temptació de la democràcia.

 

Si la delicada situació econòmica de països com Grècia, Itàlia, Portugal o Espanya inspira poca confiança als “mercats”, de manera que els pressionen al seu gust amb pujades dels interessos a pagar, deu ser inimaginable la poca confiança que els deuen inspirar segons quines economies menys desenvolupades. Però el tema no té res a veure amb la confiança; per ells, només es tracta de tenir els països suficientment endeutats com per fer-los anar com titelles i disposar-ne segons els seus interessos.

Tags:

El mite de la democràcia

novembre 1st, 2011 · No Comments · Internacional

Vivim en un món dominat per la falsedat, el cinisme i la desinformació constant. Els grans poders fàctics aconsegueixen crear un estat d’opinió, amb la complicitats dels mitjans de comunicació que ells dominen, d’acord amb els seus interessos. De fet, la versió que ens donen és sempre parcial i interessada i només per casualitat coincideix amb la realitat. Els mitjans de comunicació han renunciat de fa temps a explicar-la, i es limiten a explicar i a donar per bo el que diuen els poderosos. Així, desafiant la realitat que a voltes no poden amagar del tot, han anat creant tot un seguit de mites, tabús i veritats inqüestionables.

 

Un d’aquests mites és el de la democràcia. Davant de qualsevol protesta, és fàcil sentir ja com a darrer recurs, i per no haver d’afrontar els problemes reals de la gent, allò de “la democràcia és el menys dolent dels sistemes”. És una manera d’admetre la incapacitat o la voluntat per a resoldre-ho, però advertint que qualsevol alternativa encara podria ser pitjor. I pitjor encara quan en posar en dubte les actituds prepotents del món occidental, hom ens etziba allò de “però almenys aquí tenim democràcia”. I no posaré pas en dubte que la democràcia sigui el menys dolent dels sistemes, almenys dels coneguts fins ara, però sí que puguem anomenar “democràcia” al funcionament real de les nostres societats. Ho sabem prou bé els ciutadans de les nacions sense Estat que hem de suportar el cinisme dels opressors quan ens diuen que si volem ser lliures hauria de ser “democràticament” seguint la voluntat conjunta dels opressors i dels oprimits; que a nivell espanyol significa dir que primer caldria canviarla Constitucióo que, en un clar contrasentit, l’exercici del dret a l’autodeterminació l’han de decidir el conjunt dels ciutadans espanyols. Ho sabem molt bé quan veiem que els nostres governants es troben sotmesos a les imposicions dels anomenats “mercats”, eufemisme per a no dir els dirigents dels grans grups econòmics i financers, i per tant el nostre vot serveix per a ben poca cosa perquè al capdavall no són els polítics que podem escollir els qui marquen les línies polítiques a seguir; i si a alguna societat se li acudís d’escollir uns candidats disposats a plantar cara als poders econòmics, aquests tenen el pes i la força suficient com per a escanyar econòmicament qualsevol país. Ho veiem a les Nacions Unides on un petit grup de països privilegiats dirigeixen l’Organització com si fos un feu medieval, deixant en un no res la voluntat democràtica de l’Assemblea; només els faltaria exercir el dret de cuixa, com de tant en tant ja pretén exercir algun dirigent.

 

I ara ho tornem a veure ala UNESCO.Peruna majoria aclaparadora s’ha votat l’acceptació com a membre de ple dret a Palestina. Però la concepció democràtica dels Estats Units passa, com ja van fer en una altra ocasió amb les Nacions Unides, per no acceptar el resultat de la votació i tancar l’aixeta del finançament de l’Organització. Així, amb aquest mecanisme de l’ofec econòmic o amb el veto en el Consell de Seguretat de l’ONU, poden burlar la democràcia al seu arbitri, condemnar i agredir a qui els convé o fer la vista grossa amb el pitjor dels règims terroristes, si poden beneficiar-se’n. Però, això sí, quan algú s’indigna amb tanta injustícia li venten per la cara que hauria d’estar ben satisfet de poder viure en un sistema democràtic.

Tags:

L’atur segueix el previsible ritme creixent

octubre 31st, 2011 · No Comments · Economia

Des de l’oposició és d’allò més fàcil: el Govern no pren les suficients mesures per lluitar contra l’atur, i els seus pressupostos no són els que el país necessita per a frenar la pèrdua de llocs de treball. I tenen tota la raó; llàstima que  sigui exactament el mateix discurs que feia CiU al tripartit i el PP al PSOE, i el que faran aviat el socialistes als populars.

 

Les noves dades de l’atur serien alarmants si no fos perquè eren d’allò més previsibles. Tots els governs, arreu d’Europa, a Espanya i a Catalunya, constantment estan prenent mesures que saben que fomenten la destrucció de llocs de treball i que en dificulten la creació de nous. Avui per avui, les polítiques recomanades o imposades per les institucions europees van en direcció oposada a la creació d’ocupació; l’objectiu de les polítiques econòmiques dels governs, diuen, han de ser unes altres. La prioritat és garantir l’estabilitat del sistema financer, entrampat amb el deute sobirà, i recuperar la confiança dels mercats. Una confiança que no té res a veure amb el fet que hi hagi més o menys desocupats, sempre que els governs no tinguin la malpensada d’atendre les necessitats socials que se’n deriven, sinó amb la solidesa dels bancs que necessiten ingents quantitats de diners per a recapitalitzar-se i amb l’excés de despesa social dels Estats.

 

Naturalment, doncs, que el Govern de CiU no pren les mesures necessàries per a lluitar contra l’atur, com tampoc les va prendre el tripartit, ni les ha pres fins ara el PSOE, ni les prendrà tampoc el PP a partir del del 20 de novembre. És que no les poden prendre, si no volen desafiar les directrius dels qui mouen els fils de l’economia. És més, les noves directives europees sobre la capitalització dels bancs van orientades a garantir l’estabilitat del sistema financer, però a costa de la limitació del crèdit a les empreses i a les famílies; és a dir, limitar el consum i la inversió que necessiten les empreses per a sobreviure. Conclusió: més atur. No pas per la manca de mesures de cap Govern, sinó per les mesures que es van prenent i que apunten a aquesta direcció.

Tags:

Val més res que poc?

octubre 30th, 2011 · No Comments · ERC, Política catalana

(Article publical al Bloc Gran del Sobiranisme)

No hi ha cap formació política, llevat dels anarquistes, que cregui que no s’ha de concórrer a les eleccions. Aquest dilema es planteja només en aquelles formacions polítiques que saben no solament que no tenen opcions d’obtenir representació institucional, sinó que temen que es faci massa evident el seu escàs suport entre la població. I que consti que em sembla tan perfectament legítim que un grup polític consideri que en un determinat moment no li convé presentar-se, com aquell altre que creu que és millor fer-ho ja sigui pensant que pot obtenir un bon resultat o encara que sàpiga que aquest serà ben discret.

 

Naturalment que quan es tracta d’unes eleccions espanyoles sembla que hi hagi més arguments per a dir que allà no hi hem d’anar a fer res. Però això no s’aguanta massa per enlloc, perquè la realitat és que sí que es demana a la ciutadania catalana que es defineixi sobre tot un ventall de formacions polítiques catalanes; el que facin després a Madrid ja forma part del seu ideari i de la seva estratègia. De fet,la CUPha fet des dels seus inicis un plantejament estrictament municipalista, sense presentar-se a les eleccions catalanes, tot i que en més d’una ocasió s’ho ha plantejat internament.

 

Per tant, no hi tindria res a dir sobre el que faci cada grup si no fos perquè sempre n’hi ha que volen bastir la seva opció com a l’acció patriòtica per excel·lència. Des de posicions estrictament testimonials es ve a dir que els qui participen en aquestes eleccions estan fent el joc a l’espanyolisme, que els independentistes de debò no voten a les espanyoles, i que val més engegar-los a fer la mà, que dirien els valencians. Una cosa és que algú digui que opta per l’abstenció, tant si és en aquest com en qualsevol altre procés electoral, que votarà en blanc o que posarà al sobre una estelada o una estampeta, i una altra de ben diferent és que pretengui discernir entre bons i mals patriotes en funció de si segueixen o no la seva opció.

 

L’acord entre Solidaritat i ERC no es presentava fàcil, perquè els republicans necessiten refer la seva imatge de partit ara que han encarat la renovació del lideratge i Solidaritat també tenia necessitat d’autoafirmar-se com a grup polític i creia que no podia fer el paper d’apèndix que li ha tocat fer a Reagrupament. Cadascú vendrà com vulgui els raonaments que no han fet possible la unitat dels dos grups independentistes, però el cert és que la diferència entre allò que hauria permès una coalició electoral i el que ha acabat resultant és ben minsa, almenys des del punt de vista ideològic i d’estratègia política. I, en canvi, en no fer-se la coalició, Solidaritat sembla que vulgui aparentar un distanciament total de l’opció republicana.

 

Penso que Solidaritat ha comès el mateix error que ha comès ERC a les Illes en negar-se a donar suport, de la forma que fos, al PSM. Reagrupament, que altrament estaria absolutament desapareguda del mapa polític en aquestes eleccions, gaudirà d’una visibilitat molt superior a la que hauria tingut si s’hagués presentat en solitari. I, en canvi, Solidaritat ha de buscar les formes més variades, sovint rocambolesques, per a tenir-hi una mínima presència. Primer, presenta un acord amb el PSM que pot servir de ben poca cosa tant als uns com als altres, perquè els seves possibilitats electorals són ben escasses. I no podrà pas dir que el PSM li sigui més proper en el seu plantejament independentista, a part que la veu a Madrid la tenia molt més a l’abast anat de la mà d’ERC.

 

Però, tot seguit, Solidaritat que havia dit que deixava al criteri dels seus afiliats l’opció de no votar o de votar a qualsevol altre grup polític que cregués que podia defensar millor els interessos del país, ara es despenja demanant el vot per Amaiur; la formació basca abertzale que també manté relacions amb ERC, i amb qui podria formar grup parlamentari a les Corts espanyoles en funció dels resultats obtinguts per ambdues formacions. És possible que Amaiur presenti llista també per les circumscripcions catalanes, com ja s’ha fet en altres ocasions, però sense cap més interès que sumar vots que els bascos podran presentar en el còmput general.

 

No cal que ens hi fem mala sang; desitjar que tots els grups independentistes, tant els de Catalunya, de les Illes, del País Valencià o d’Euskadi, treguin el millor resultat possible. Perquè això és l’única cosa que es visualitzarà i que tindrà incidència real en l’acció política posterior. L’abstenció, els vots blancs o els nuls seran pura anècdota que, a més, ningú podrà atribuir-se en exclusiva.

Tags:

L’agudesa intel•lectual de Don Gregorio

octubre 29th, 2011 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

Els catalans no tenim sentit de l’humor. Ho deia Gregorio Peces-Barba en un intent de simular que el seu discurs sobre els catalans era una simple broma. Això els passa sovint als espanyols, que quan es deixen anar, i no pas en una conversa informal sinó des de la taula presidencial de tot un Congreso Nacional dela AbogaciaEspañola, els surt un discurs a la mesura del seu nivell intel·lectual i s’obliden del que és políticament correcte per treure tot el que porten dins, el que pensen realment. Els que tenen poc sentit de l’humor són els assistents al Congrés de Cadiz que no van esclatar a riure davant les ocurrències de Don Gregorio i no li van tirar ni un trist tomàquet, encara que fos de l’horta d’Almeria.

 

I és que les paraules de Don Gregorio tenien amagat (potser massa per al nivell intel·lectual dels assistents) un missatge que no tenia res de jocós ni de divertit. Va deixar anar aquell sentiment que tenen tot sovint els polítics espanyols, i que normalment no gosen expressar, sobre la conveniència de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys; i ara ja toca, devia pensar Don Gregorio. Per això es lamentava que en l’actual context europeu, i en tant que membres de l’OTAN, un bombardeig a l’estil sirià seria més difícil d’assumir. No pels morts, que això no els preocuparia gens, sinó perquè seria mal vist des de fora.

 

Temes menors com l’afirmació despectiva que els catalans celebrem derrotes no valdria la pena ni comentar-los; de fet, és l’actitud dels qui també des de Catalunya odien profundament el país i voldrien que oblidéssim d’on venim i perquè avui ens trobem sotmesos, per les armes, al domini espanyol. Se li podria recordar a Don Gregorio que també commemorem sovint cenntenaris de la mort d’il·lustres escriptors, artistes o personalitats de tota mena, sense que amb això vulguem dir que celebrem la seva mort. Però serien disquisicions intel·lectuals que quedarien fora del l’abast de les seves capacitats. 

 

Molta més càrrega ideològica té l’aparent frivolitat de Don Gregorio a l’hora d’analitzar la història. Quan deia allò de “si en lugar de quedar-nos con Catalunya nos hubiéramos quedado con Portugal…”, el missatge clau no està en la pueril tria històrica. No sé si va ser per casualitat o que va tenir visió història el Comte-duc d’Olivars en assegurar-se el domini sobre Catalunya, encara que fos cedint la llibertat als portuguesos; però és evident que la va encertar de ple per als interessos espanyols. El suc que n’han tret i en continuen traient de l’espoli de Catalunya segurament és molt superior al que haurien tret amb Portugal, a part de ser-los Catalunya una de les portes cap a Europa. Els que hi vam sortir perdent, segur, i molt, vam ser els catalans; els espanyols se’n van endur el botí que encara fruiexen; i els portugesos, la llibertat, que no és poc. Però la càrrega ideològica està en el verb “quedar-nos”. Don Gregorio, com la majoria dels polítics espanyols tenen aquesta concepció del poder: ells, perquè tenien un exèrcit més poderós, perquè sempre han cregut en la violència com a mètode per a l’assoliment del poder, perquè van poder assassinar molta més gent que ningú, podien escollir entre “quedar-se” Catalunya o “quedar-se” Portugal. Si no fos perquè l’Imperi espanyol ja estava immers en una imparable decadència, haurien optar per “quedar-se’ls» tots dos.

 

Molta més mala bava té Don Gregorio quan afirma que els catalans no tenim sentit de l’humor. Com ens pot dir això, a nosaltres! Uns catalans que votem uns dirigents polítics que s’agenollen davant de Madrid i els donen infinites gràcies per no haver-nos bombardejat, tot i estar fora de termini; que no es revolten davant l’espoli constant que patim, i retallen el nostre benestar per un dèficit d’11 mil milions quan l’Estat ens en roba 22  mil; que accepten servilment que el nostre destí no està en les nostres mans, sinó de qui ens va bombardejar per darrera vegada; que encara consideren que podem anar a negociar no sé què amb aquesta gent que ens odia tan profundament… I encara té la barra de dir que no tenim sentit de l’humor?

Tags:

L’atracament més gran de la història

octubre 28th, 2011 · No Comments · Economia, Mitjans de Comunicació

Així ha qualificat més d’un les ajudes que s’ha arribat a concedit, tant als Estats Units com a Europa, a la gran banca. Es xifra en uns 2’3 bilions d’euros els diners esmerçats fins ara per les administracions per tal d’injectar capital (quina expressió més graciosa) a les entitats financeres; i la que s’anuncia, ara! Diners que evidentment no surten dels aires del cel, sinó de les butxaques dels contribuents; diners que les administracions han estalviat retallant sous i pensions, limitant drets socials i reduint les prestacions bàsiques com la sanitat o l’educacio.

 

Quan algú com l’entitat cristiana Justícia i Pau revela, escandalitzada, que amb aquesta xifra es podria eradicar 92 vegades la fam al món, els mitjans de comunicació se’n fan un escàs ressò. Això de la fam al món no té cap interès periodístic, més enllà de la típica imatge dels negrets desnodrits per a fer-ne un reportatge de mitja tarda. La lògica de qualsevol periodisme mínimament decent seria comprovar si aquesta dada és certa; les xifres no han estat elaborades des d’un despatx de quatre eixelebrats, sinó que són tretes dels principals organismes oficials internacionals. Potser, s’han extrapolat una mica les dades, de manera que  en lloc de poder eradicar la fam del món 92 vegades, només es podria eradicar una seixantena de vegades, o potser només una cinquantena… Amb una, ens podríem donar per satisfets. Però, no. Els mitjans de comunicació continuen presentant-nos les dades i les interpretacions oficials com a irrefutables. Treballadors, aturats i pensionistes hem dilapidat en excés els recursos públics, i per això les administracions han de fer marxa enrere i desmuntar l’estat del benestar. Per als bancs, els diners hi són a carretades; perquè si no tenen l’absoluta garantia de què continuaran amassant grans fortunes, que els seus dirigents continuaran repartint-se escandaloses primes, jubilacions daurades i sobresous, ells mateixos sota l’eufemisme de la “pressió dels mercats” acabaran escanyant l’economia dels Estats, sobretot dels més febles.

 

¿A qui se li acut pensar que només reduint un 1% l’aportació que estem fent als grans bancs ja podríem eradicar la fam al món? Tant li fa el que diguin les xifres i les dades reals. Des del poder s’ha establert com una necessitat imperiosa que cadascú de nosaltres pagui una altíssima xifra per solventar els errors del sistema financer, els dirigents del qual, en lloc d’anar a la presó i respondre amb els seus béns pel desastre de la crisi on ens han abocat, encara són els qui continuen dictant les normes als Estats perquè se’ls garanteixi tenir sempre les butxaques plenes.

Tags:

Els mossos contra les JERC

octubre 26th, 2011 · No Comments · ERC, Política catalana

Les JERC han denunciat que els Mossos d’Esquadra, quan s’entrenen per a contenir o reprimir manifestacions, utilitzen pancartes d’aquesta organització. Pot semblar un broma, o una fotesa si voleu; però no deixa de ser il·lustratiu d’una mentalitat que és pròpia de totes les policies. I de la nostra també.

 

Per a ensinistrar els mossos per tal de saber com s’han d’afrontar determinades situacions, sembla lògic que es facin simulacres el més creïbles possible. I hom pot imaginar la policia catalana havent de fer front a manifestacions de diversa índole: grups pacifistes, grups més contestaris i antisistema, o grups més agressius. A qualsevol se li acudiria imaginar situacions i grups diversos sense necessitat de fer-ne servir cap de real; i en tot cas, en el supòsit que els caps tinguéssin tan poca imaginació, com a mínim, s’haurien pres la molèstia de posar cadascú en el rol que li correspon. I és evident que no correspon a les JERC un rol de grup agressiu. Però, no. Als responsables de la policia catalana els ha semblat oportú exercitar els mossos amb la imatge de les JERC al davant. I no ha estat cap error ni cap relliscada fruit de la improvisació, sinó que entra de ple en el concepte de policia que tenen els seus responsables.

 

No és tan diferent del que s’acostuma a fer amb les policies d’arreu del món. La seva funció no és mai la de posar-se al servei de la ciutadania ni molt menys la de garantir l’exercici dels seus drets, entre altres els de manifestació; sinó la de garantir un ordre al servei del poder, el legal i el fàctic. No crec que cap policia del món s’exerciti imaginant haver de desallotjar una reunió de banquers disposats a extorquir els ciutadans amb més comissions, més condicions per a concedir préstecs o per a forçar més desnonaments, ni imaginant haver de fer front a un grup d’empresaris disposats a endur-se les instal·lacions de la fàbrica a un altre país deixant a l’atur els treballadors… A la policia, a totes les policies, se les ensinistra¹ per a reprimir la ciutadania i negar els seus drets, sempre al servei del poder.

Tags:

S’acosten vaques magres; més magres, encara

octubre 25th, 2011 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Una cosa sí que s’ha de reconèixer: Mariano Rajoy és com el cotó, que no enganya. De cara al 20 de novembre només hi ha el dubte de si la seva majoria absoluta serà més o menys aclaparadora, i de fins a quin punt el seu recolzament a Catalunya serà superior al que pugui tenir CiU. Però pel que fa al seu programa està més clar que l’aigua i l’ha dit per activa i per passiva en tota mena de declaracions i entrevistes.

 

Sobre el tema econòmic, sobre les polítiques per a sortir de la crisi, no en diu pràcticament res, potser perquè aquesta no és en absolut la seva preocupació o perquè tampoc té cap idea ni proposta a fer. Però sí que ha estat taxatiu sobre altres temes. Per exemple, ha deixat clar que continuarà amb la seva croada contra la llengua catalana, intentant dinamitar el model que tan útil ha estat per a preservar la cohesió social del país. Ell sap que el model valencià és el que dóna millors fruits, perquè molts valencians no tenen l’opció de proporcionar als seus fills una escola en la seva llengua, i perquè allà està garantit que els alumnes no acaben l’ensenyament obligatori coneixent les dues llengües oficials, com passa a Catalunya; evidentment, la llengua de la qual no assoleixen uns coneixements mínims és la catalana. Però també ha deixat clar que Europa pot dir el que vulgui sobre els corredors prioritaris, però ell defensarà tots els altres abans que els Mediterrani, encara que això impliqui, seguint el model dels TGV, perjudicar regions espanyoles com ara Múrcia o Andalusia i sobretot crear infraestructures descaradament deficitàries; quan es tracta d’evitar el desenvolupament de Catalunya, l’Estat no s’està de res i pot dilapidar tots els recursos que calgui. També ha avisat que caldrà dedicar molts recursos públics, els que traurà de les fortes retallades que imposarà en els serveis bàsics i en els drets socials, per a refinançar els bancs; en aquest cas, no es tractarà de nacionalitza-los com ha fet amb les caixes catalanes, sinó simplement d’oferir-los els diners que haurà tret de pensionistes, de funcionaris, de la sanitat…

 

El programa és clar: d’una banda recentralitzar l’Estat en tots els àmbits, inclosa l’agressió a la llengua catalana, i de l’altra aprofundir en les polítiques antisocials per a garantir els beneficis dels poderosos. I, davant d’aquest panorama, quin serà el paper de CiU, si és que pot tenir-hi cap paper? Doncs, ja ho tenen decidit: faran mans i mànigues per a participar de les polítiques de dretes del PP, encara que sigui a costa de sacrificar qualsevol projecte de país, inclosa la llengua. El que no podran dir mai els convergents, com s’havia dit amb els socialistes, és que els populars els han enganyat o que no ha complert la seva paraula, perquè la seva amenaça és clara i sense equívocs.

Tags:

Una història d’èxit?

octubre 24th, 2011 · No Comments · Llengües

Simone Klinge, del Secretariat dela Cartaeuropea de llengües regionals o minoritàries, parlava de l’èxit del català, com a llengua minoritzada que ha aconseguit sobreviure i gaudir d’una relativa bona salut.La Cartaeuropea de Llengües regionals o minoritàries és un tractat europeu, impulsat pel Consell d’Europa, que a partir del moment que ha estat ratificat pels estats passa a formar part del seu ordenament jurídic. No es tracta, doncs, d’un organisme consultiu ni d’una entitat privada, sinó que és un instrument jurídic per a la defensa d eles llengües dites regionals o minoritàries, el que equival a dir les llengües que no són les oficials de cap Estat dela Unióeuropea.

 

L’objectiu dela Carta és, evidentment, protegir i promoure les llengües regionals o minoritàries com un aspecte amenaçat del patrimoni cultural d’Europa. El que passa és que els Estats, tot i haver signat la Carta en fan l’aplicació que volen, la vulneren sempre que els interessa, i els jutges saben que poden negligir-la perquè ningú els en demanarà explicacions.La Cartano preveu cap mena de sanció per a qui la incompleixi, de manera que no deixa de ser un brindis al sol o, si ho voleu, un feix de bones intencions. Simoni Klinge remarca que el cas del català és únic a Europa, és la llengua amb més parlants i amb una situació més positiva del conjunt de les llengües “regionals o minoritàries”. I és que per a Europa això de les llengües, un cop garantida la fortalesa, l’autoritat i quan cal la imposició de les llengües oficials dels Estats, és una pura anècdota. Europa, igual quela UNESCO, posa molt més interès en la defensa de qualsevol mena d’ocell o llangardaix exòtic que al patrimoni cultural que representa la diversitat lingüística; a la majoria d’Estats dela Unió europea es contempla la ràpida i inexorable degradació i desaparició de les seves llengües amb una absoluta passivitat, complaença o complicitat.

 

Això explica que la senyora Simone Klinge, que en el conjunt dels dirigents i personalitats europees del món polític o acadèmica deu ser de les més conscienciades sobre la problematica de les llengües minoritzades, sigui capaç de dir una bajanada com aquesta: “el català es parla en àrees urbanes, mentre que altres llengües regionals o minoritàries majoritàriament es parlen al camp”. I ho diu com si fos una simple qüestió descriptiva del català, però que també podria haver estat d’una altra manera; o com si no fos conscient que totes aquestes llengües que no és parlen en les àrees urbanes són ja llengües mortes. Ella mateixa diu que si Catalunya fos un estat independent, el català ja no entraria en l’àmbit de protecció dela Carta; el que equival a admetre el fracàs més rotund del Consell d’Europa, ja que amb ben poques excepcions, com la del català, la majoria continuen el seu inexorable procés de desaparició.     

 

Tags:

Es pot ser un polític indignat?

octubre 22nd, 2011 · No Comments · Política catalana

L’altre dia, deia el diputat de CiU per Girona, Santi Vila, que “Si no fos polític, seria un indignat”. No voldria pas treure la frase de context ni pretendre interpretar el que en realitat volia dir el polític convergent, però la seva expressió pot ser una mostra de la concepció de la política que tenen molts ciutadans i, malauradament, molts dels seus polítics.

 

El primer que se m’acut dir-li és que, ja que és polític, bé podria ser un polític indignat. Indignat amb tanta injustícia, amb tanta servitud dels polítics envers els poders econòmics, amb tanta incapacitat per a fer front als problemes reals de la gent i un excés de zel per a resoldre els dels poderosos, indignat amb les escasses possibilitats i recursos que es donen als catalans per a fer front a les seves necessitats, i indignat amb la passivitat, l’actitud submisa i la manca de voluntat del nostre Govern per a exigir els drets que ens corresponen com a país. Hi ha motius de sobres per a estar indignat, se sigui o no polític. El que passa és que afirmacions com les de Santi Vila vénen a ser un reconeixement de les raons per a estar indignat, però a l’hora també de la manca de voluntat, en tant que polític, per a posar-hi remei o, com a mínim, per a treballar en la direcció de reduir les raons de la indignació. I el pitjor del cas és que considera que és en raó de ser polític que ja no pot estar indignat.

 

És possible que introduir-se en el món de la política farcit d’ideals topi amb una realitat excessivament obtusa que en dificulti la posada en pràctica d’aquests ideals. Però això és una cosa i una altra és que ja es parteixi d’aquest axioma, probablement perquè la decisió de dedicar-se a la política porta implícit, per a molts, deixar els ideals a casa i emmotllar-se als condicionants que els vénen imposats; entre altres, la servitud cap al partit que ja té les seves servituds envers els poders fàctics.

Tags: