Bloc de notes de Josep Romeu

Una de les herències del pujolisme que l’Artur Mas segueix al peu de la lletra és la de marcar línies vermelles amb l’advertiment de greus conseqüències si es sobrepassen. Suposo que es refien que la gent és absolutament amnèsica i no recorda que de línies vermelles que no es podien ultrapassar i que s’han ultrapassat de bones a primeres n’hi ha a l’alçada d’un campanar. I ara hi ha tornat advertint el President que “si s’ataca el català el Govern en farà “casus belli”.

Això es ve dient una i mil vegades, i sempre el resultat ha estat fer passes enrere i ajupir el cap. Sabedors d’aquesta submissió catalana a Madrid es fan un tip de riure quan senten a parlar de línies vermelles; és més, jo penso que encara que només sigui en to de mofa i per a fer gala de la seva fatxenderia s’apressen encara més a sobrepassar-les. El Govern català ja ha donat mostres que no farà absolutament res, si finalment l’ofensiva contra la immersió lingüística reïx als tribunals; de fet, des del moment en què el principal argument del Govern era dir que estaven convençuts que amb les raons exposades en el recurs aconseguirien guanyar la partida, ja admetien que també ajupirien el cap i acatarien en cas contrari. El lògic hauria estat, com a premissa, haver fet un acte de sobirania, i negar la competència d’una Justícia corrompuda al servei dels partits nacionalistes espanyols.

Per la seva banda, Duran i Lleida en tant que cap de llista de CiU i per tant en representació de la Federació, ja va dient que donarien suport al Govern del PP i que entrarien a formar-ne part si s’avinguessin a començar a parlar d’un hipotètic Pacte fiscal. El PP no necessitarà per a res els vots de CiU, però si li interessés tenir una bona coartada per a completar la seva ofensiva contra Catalunya, bé podria avenir-se a començar a parlar-ne, sabent que el tema el podrien allargar més d’una legislatura per acabar amb aigua de no res. I mentrestant, el PP estaria legitimat per una força que es diu catalanista per a completar la seva croada contra la llengua catalana al País Valencià i a les Illes, i per entrar-hi a fons a Catalunya. El “casus bell” està enterrat d’entrada, i les línies vermelles gairebé ni es veuen de tan trepitjar-les i refregar-se-les per alla on els rota. Patètic, senyor Mas.

Tweet

En els actes institucionals de commemoració del 15 d’octubre el President Artur Mas apel·lava als símbols i a la memòria històrica com a elements d’unitat i de cohesió nacional. Lògicament, els partits situats més a l’esquerra, encara que no gosaria parlar d’esquerres com a mínim en el cas del PSC, van voler desmarcar-se’n. En part, perquè com a grups de l’oposició sembla que sempre hagin de buscar alguna forma de distanciar-se del qui té la responsabilitat de govern, i en part perquè evidentment, aquestes mateixos símbols poden tenir interpretacions o visions ben diverses.

Està clar que cadascú pot interpretar els símbols a la seva manera,  també la història. La bandera catalana, amb estel o sense, per alguns pot ser símbol d’una identitat inequívoca i per tant d’una voluntat d’alliberar-nos d’altres símbols i d’altres identitats; mentre que també hi haurà que voldrà veure-hi un símbol que vol i pot compartir amb el dels veïns. Igualment, a l’Artur Mas li convé recordar el Companys patriota i màrtir, mentre que a d’altres els pot interessar més el seu perfil d’esquerres, encara que l’Esquerra de Companys estigués a anys llum de la descafeïnada esquerra dels socialistes actuals. Tant se val. En qualsevol cas, aquests símbols són vàlids per a tots els catalans, cadascú amb la seva interpretació, i això és el que compta i el que ens ha permès resistir fins avui les envestides que hem patit al llarg de la història.

Hi ha, però, un element certament preocupant. El nacionalisme espanyol, contrari i hostil a aquests símbols, està penetrant a Catalunya amb la voluntat clara d’aconseguir fer fort un gruix de persones que viuen al país, però sense identificar-s’hi i més aviat fent costat als símbols dels assassins que van afusellar el President Companys. I més preocupant encara que aquests tinguin el recolzament de grups catalans sense escrúpols disposats a servir-se’n per a treure’n algun benefici. Només per citar un exemple, en la darrera discussió sobre els mitjans de comunicació dela Corporaciócatalana, CiU podia tenir diferències ideològiques amb la resta de partits polítics catalans, però va preferir buscar el suport del PP que parteix de la base, i així li van recordar en el debat, que ells no s’identifiquen amb aquests mitjans. Amb un podia discrepar en la manera de gestionar-ho, amb els altres la discrepància és de fons, total. I va preferir aliar-se amb els nacionalistes espanyols.

Tweet

Un dels espantalls inevitables, quan s’acosten unes eleccions, és el del vot útil. Es tracta d’explicar a l’electorat que hi ha uns vots més útils que altres, a vegades recorrent a l’infantilisme d’apel·lar a apostar pel guanyador; encara que després aquest guanyador prengui decisions contràries a les que hom pensa. El vot és útil o no, al meu entendre, en funció del que cadascú cregui que convé al país. Per tant, per als més sectaris l’únic vot útil és el donat al seu partit, per als més escèptics el vot útil pot ser l’abstenció o el vot en blanc, i per a d’altres de vots útils n’hi pot haver diversos.

Naturalment que és de necis votar un partit només perquè surt com a guanyador, i per tant per a poder celebrar una victòria, si després aquest partit ha de fer polítiques contràries a les idees del votant. I encara que sembli inversemblant, el cert és que hi ha un vot que es decanta pel candidat favorit pel sol fet de ser-ho, de la mateixa manera que hi ha fans d’esportistes o de clubs pel sol fet de ser capdavanters.

Una primera consideració a fer és que, normalment, els defensors del vot útil confonen la utilitat de cara al país amb la utilitat de cara al partit, i, encara més, amb la utilitat de cara als candidats i dirigents. És aquell sil·logisme pervers de molts dirigents polítics que consideren que tot el que és bo per al partit ho és per al país, i per tant tot el que és bo per ells, en tant que dirigents, ho és per al partit i per al país. Una coartada perfecta per a tota mena d’embulls i tripijocs.

En aquestes eleccions espanyoles que presenten un pronòstic massa clar, el vot al PSOE seria dels més inútils perquè a part d’haver deixat descontent la majoria dels seus votants, ja sap que d’aquesta en sortirà escaldat. I treure vint diputats més o menys, per anar a l’oposició, no és massa rellevant. Pel que fa als partits catalans, és evident que no hi ha ningú que es pensi que el seu resultat li permetrà ser decisiu per a res, a Madrid. Si algú és capaç de frenar el PP, amb les seves polítiques antisocials i sobretot anticatalanes, no ho serà pas per treure dos diputats de més o de menys, sinó per la resposta que pugui trobar en el conjunt de la societat catalana, amb el seu Govern al capdavant. De moment, totes les expectatives apunten a una repetició dels resultats pel que fa a CiU i ERC, amb la possibilitat d’anar més aviat a la baixa.

Si els vots dels diputats no són decisius per a fer decantar majories cap a una o altra banda, la rellevància del nombre de diputats amb què compti cadascú és mínima. No deuen pas ser pocs els votants d’Esquerra que ara mateix no saben qui és el tercer diputat republicà, de la mateixa manera que no sé si en trobaríem gaires de convergents que saben el nom de cinc diputats de CiU. Tot el pes i el protagonisme queda concentrat en els seus caps de fila i poca cosa més. Des del punt de vista estrictament independentista, no hi tenim massa res a guanyar i força a perdre, si resultés que no s’assolís representació parlamentària. Hi perdria, evidentment, ERC, però també CiU i el conjunt del país en la mesura que aquests perdrien la centralitat i passarien a ocupar un dels extrems dela Cambraespanyola.

Si algú considerés, esmenant la meva afirmació anterior tanmateix compartida per la majoria d’analistes, que CiU té possibilitats d’esdevenir una peça clau per a la governabilitat, i que per tant podria fer valdre la seva força, tampoc tinc tan clar que aquest fos l’escenari ideal per a Catalunya. No n’hi deu haver gaires que dubtin de la majoria absoluta del PP, però en cas que per algun mal pas de darrera hora no hi arribés, de ben segur que tindria moltes altres opcions per a assegurar-se la majoria. Aleshores, CiU podria tenir la temptació d’altres èpoques de buscar pactes per a tirar peixets al cove, que sovint es redueixen a promeses i fum, a canvi de rebaixar el nivell d’exigència aquí. Mentre que si a Madrid ja sap que no hi té res a fer, és més fàcil o més probable que es faci fort en les reivindicacions nacionals.

Tweet

Sempre que es parla de les grans conquestes com a país, aconseguides en l’època Pujol, es parla dels Mossos d’Esquadra, del sistema educatiu basat en la immersió lingüística i enla TelevisióCatalana.Eren tres grans elements fonamentals per a la construcció del país. Les dues darreres legislatures del pujolisme hi van ser sobreres, perquè es van limitar a administrar el que s’havia aconseguit sense fer noves passes endavant. I el fracàs del tripartit no va pas ser per errors greus  ni barrabassades excepcionals, sinó bàsicament perquè vam continuar amb més del mateix, sense avançar.

És cert que l’herència rebuda de nou per CiU no ha estat de les millors; de fet, la crisi ha ensopegat arreu amb qui es trobava al poder, al marge de l’encert o desencert de la seva gestió. Però, les retallades i els ajustaments es poden fer de moltes maneres, i de moment tot apunta cap a una sola direcció, estrictament ideològica, de caràcter conservador. O millor dit, ara ja hi ha qui apunta cap a una altra direcció, justament la de tirar enrere en una de les grans conquestes nacionals: una Televisió pública de Catalunya, de qualitat i al servei del país. Josep Antoni Duran i Lleida ja ha avançat que TV3 pot ser el següent objectiu de les retallades del Govern. Un despropòsit fora mida de gravíssimes conseqüències per al país, si del que es tracta és, com tot sembla indicar, de reduir el pes dela Televisiócatalana convertint-la en allò que algun il·lustre socialista espanyol qualificava de “televisió antropològica”. I donar pas a les televisions privades espanyoles.

El nou Govern d’Artur Mas, en aquest primer any, no ha hagut de corregir cap error de país del tan vilipendiat Govern tripartit: ha negociat a la baixa la llei del cinema, ha relegat a un tercer termela Secretariade Política lingüística i ha paralitzat l’obertura de noves delegacions catalanes a l’exterior. Però ni un sol pas endavant. La decepció que vam tenir amb el tripartit molts independentistes és la mateixa que tenim ara amb el Govern d’Artur Mas. Però, de confirmar-se l’amenaça de Duran i Lleida, haurem de dir i reconèixer que del tripartit a ara  estem fent perilloses passes enrere des del punt de vista nacional.

Tweet