Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Que no corri la veu!

octubre 11th, 2011 · No Comments · Internacional

L’altre dia, ens mostraven per la televisió la nova imatge de la ciutat de Grozni, capital de Txetxènia. Res a veure amb aquella ciutat fantasma, mig derruïda, de quan el país s’havia alçat en armes contra el poder rus. En ben pocs anys la ciutat ha sofert una transformació sorprenent, fins al punt que avui podria semblar qualsevol ciutat moderna de l’Europa occidental o dels Estats Units.

 

En el moment de desmembrar-sela UnióSoviètica, tot un seguit de pobles van aprofitar l’avinentesa per alliberar-se del jou rus, i van néixer molts Estats nous. Però els txetxens van fer tard. Les repúbliques bàltiques, les eslaves i caucàsiques, així com les de l’Àsia central aconseguiren la independència aprofitant el desconcert de la transició del règim soviètic. Però tan bon punt s’aposentà el nou Govern rus, conscient d’haver perdut bona part del seu imperi, tornà a mostrar la seva cara més ferotge i s’acarnissà contra aquest petit poble de poc més d’un milió d’habitants. Prou que van intentar una resistència armada, i arribaren a tenir un cert control del seu país, però la nova Rússia descarregà sobre ells tota la ira que no havien pogut descarregar sobre la resta de pobles soviètic que aconseguien la seva llibertat. I tampoc la lluita soterrada de guerrilles no va reeixir; Moscou va imposar a Grozni un govern titella que servís els seus interessos. Però, heus aquí que el Govern rus va emprendre una estratègia que no acostuma a ser habitual en situacions semblants: va abocar-hi una gran quantitat de recursos econòmics per a transformar la ciutat, i segurament per a fer oblidar als seus habitants qualsevol vel·leïtat separatista.

 

Una estratègia absolutament contrària a la que segueixen altres imperis que volen mantenir sota el seu jou pobles sencers. Ho sabem prou bé els catalans que, a part de la humiliació de no deixar-nos ser qui som, ens aixequen la camisa de mala manera. Que no corri la veu. Que no se’ls acudis als espanyols oferir-nos un tracte exquisit, ni tan sols mínimament just, perquè aleshores serien molts els qui arribarien a la conclusió que si estem ben tractats a Espanya tampoc cal aspirar a aventures independentistes. De moment, segueixen el camí oposat i no sembla que vulguin prescindir dels nostres recursos; però no se sap mai.

Tags:

En defensa del terrorisme

octubre 10th, 2011 · No Comments · Internacional

Rússia ila Xinahan impedit que les Nacions Unides condemnin i emprenguin accions contra el règim criminal de Síria. Sabent que compta amb el suport de l’exterior, el règim sirià es permet d’assassinar els dirigents opositors, a més de massacrar la població que protesta. No és res de nou. També Rússia i Xina eren reticents a condemnar el règim de Gaddafi i a reconèixer els grups opositors com a veritables representants del poble libi; van acceptar-ho només quan van veure que la derrota del seu protegit era inevitable.

 

Però aquests països no en tenen pas l’exclusiva. El mateixa Gaddafi havia estat presentat com a amic pels anglesos, amb suborn judicial inclòs, quan aquests van veure-hi l’oportunitat de treure’n un benefici econòmic. I la història recent està farcida de casos d’Estats que han donat i donen suport al terrorisme, amb l’única condició que reporti sucosos beneficis. Quan les autoritats de Barheim condemnen el personal sanitari que va atendre els ferits de la seva ferotge repressió, surt l’Obama defensant la bondat del règim; els morts, la repressió, la vulneració dels drets humans i la manca de llibertats són pecata minuta al costat dels interessos americans a la zona. És el mateix suport que donen al Govern israelià quan vulnera totes les resolucions de les Nacions Unides, en el seu conflicte amb els palestins. Unes Nacions Unides amb una estructura de funcionament absolutament antidemocràtica on no valen per res ni la veu dels seus membres ni les resolucions votades per l’assemblea si hi ha uns pocs Estats que poden exercir el “dret” de veto.

 

El terrorisme, la violència o els assassinats, són armes fortament defensades i exercides pels Estats, amb uns sistemes judicials corruptes que diferencien aquest terrorisme en majúscules dels qui, impotents davant la força dels Estats, no veuen altra sortida que la d’utilitzar les seves mateixes armes. Un cop feta la condemna de tot tipus de violència i de tot tipus de terrorisme, mereixen mil vegades més de comprensió i de respecte els qui l’exerceixen fruit de la desesperació i per a defensar causes justes, com la llibertat dels pobles, que aquells que l’exerceixen impunement, molt més sanguinaris, utilitzant els recursos dels ciutadans, i només per a defensar els interessos econòmics d’uns pocs.

Tags:

Unitat nacional, per fer què?

octubre 9th, 2011 · No Comments · ERC, Política catalana

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

 

Un cop la nova direcció d’ERC ha començat a exercir, hi ha hagut tot un seguit d’especulacions i de pressions, i potser d’excessives expectatives. Venim d’allà on venim, conscients dels errors comesos, però ara hi hauria el risc de deixar-se portar fàcilment per un cert afany de compensació. Redreçar el rumb no ha de voler dir ni renegar de tot ni oblidar-se de la pròpia identitat.

 

Ja preveient el canvi de direcció d’ERC van començar a aparèixer veus i moviments, amb un manifest inclòs, sol·licitant una coalició conjunta de totes les organitzacions sobiranistes, des d’UDC a les CUP. Quelcom d’inversemblant, propi d’algú que no toca de peus a terra, que no té ni la més remota idea de la realitat del país o que tenia una altra intencionalitat. Descartada la coalició ERC-CiU, que ningú s’hauria pres seriosament, l’única possibilitat era la d’aplegar els republicans amb Solidaritat i amb Rcat.

 

I, aquí, altra cop la realitat s’imposa. ERC és l’única d’aquestes forces polítiques que té possibilitats, força possibilitats, d’obtenir representació parlamentària. La diferència entre treure dos, tres o quatre diputats és molt petita, per no dir irrellevant. Es podia haver fet una coalició ERC-SI amb els afegitons que hagués calgut, però era lògic que ERC prengués de base la seva realitat a partir de la qual s’hi sumés el que calgués, però no pas fer passos enrere. Que no hagi estat possible una coalició entre les dues forces independentistes no és cap drama, perquè el que està en joc és ben poca cosa. En tot cas, allà on ens hi juguem molt més és al Parlament de Catalunya.

 

Per l’altra banda, alguns han imaginat que un acord entre CiU i ERC seria molt més fàcil. Quan en el Congrés del partit, algú de la nova executiva republicana deia allò de “entre esquerra i dreta, esquerra; entre esquerra i país, el país” més d’un va interpretar que a partir d’ara ERC renunciaria a ser un partit d’esquerres per a donar suport a CiU. Afortunadament. no és així. Seria un desastre per al país que ERC renunciés als seus plantejaments d’esquerres o progressistes per posar-se a fer de crossa a CiU. L’independentisme necessita de totes totes, partits més o menys conservadors o de dretes i partits progressistes o d’esquerres. Tan impossible és somniar amb una independència sense comptar amb CiU, com diuen alguns bufanúvols, com pensar en una independència sense comptar amb l’esquerra.

 

No té cap sentit que es demani a ERC que doni suport a CiU a canvi de res. El fet d’evitar que CiU no es vegi obligat a pactar amb el PP no és cap raó per sí mateix; és al Govern a qui li correspon saber amb qui millor li convé pactar, i què està disposat a cedir (pactar sempre vol dir cedir). ERC no pot donar suport a un Govern que de moment ha fet poca cosa més que retallades a tort i a dret. Si ha cedit al PP la gestió de l’àmbit de Cultura ala Diputació, bé podria assumir alguns dels plantejaments més sobiranistes que li proposa ERC.

 

ERC no hauria de pactar amb CiU, ni donar suport als seus pressupostos, si no hi ha un gir netament sobiranista en la política del Govern, que fins ara no hi ha sigut ni tan sols per a defensar les caixes catalanes (com tampoc havia fet el tripartit, és cert). I molt menys entrar en un Govern en la situació actual. No té cap sentit parlar d’unitat patriòtica si és per a portar a terme una política conservadora, i submisa al sistema autonomista espanyol. Perdríem ERC per no guanyar-hi res.

 

La unitat patriòtica, un Govern de coalició en què ERC deixi de banda els plantejament ideològics, només seria possible i desitjable si aquest mateix Govern prioritzés les qüestions nacionals i fer un pas significativament endavant cap a l’alliberament nacional. Per a gestionar la crisi en el marc espanyol, sense voler afrontar les veritables causes de la crisi, l’espoli i el dret a decidir el futur dels catalans, no cal un Govern d’unitat.

 

Es pot dir el que es vulgui sobre les patacades electorals d’Esquerra per haver-se equivocat amb els pactes del tripartit, però alguns encara deuen recordar que molt pitjor va ser la patacada electoral que va patir el partit en l’època d’Heribert Barrera, després d’haver entrar en un Govern convergent.

Tags:

Liquidar o donar liquiditat

octubre 8th, 2011 · No Comments · Economia

Europa no se n’acaba de sortir. Tothom sap que la crisi dels uns arrossega els altres, però els Estats no es posen d’acord en qui ha de pagar la factura del desgavell. No solament queda descartat que l’hagin de pagar els causants de la crisi, sinó que tothom coincideix en la necessitat que sigui el conjunt de la ciutadania, aquells qui pateixen directament els efectes de la crisi, el qui ajudi a través dels impostos a garantir l’estabilitat dels grans bancs. No hi ha diners per a mantenir la sanitat ni l’educació, però sí per a injectar-ne a la banca.

 

Fa quatre dies com aquell qui diu que, teòricament, el sistema financer europeu va passar unes proves d’estrés. I ara resulta que aquells bancs, sobretot alemanys, francesos i algun de belga, que van passar amb bona nota, es troben amb dificultats perquè continuen entrampats en deute grec o en d’altres valors difícilment recuperables. I les proves no ho van detectar? Podríem dir que els responsables de les proves d’estrés, començant pel Banc europeu i la resta d’autoritats europees en matèria econòmica o financera són una colla d’inútils i incompetents. Jo m’inclinaria més aviat en pensar que són una trepa de delinqüents, de guant blanc naturalment, que van simular unes proves per a aparentar la solvència del sistema i dels causants de la crisi. I en el cas espanyol per a carregar-se un sistema de caixes que els resultava molest. El capital que el Banc d’Espanya ha injectat a través del FROP a les caixes catalanes, i que li ha servit d’excusa per a liquidar-les, és una ridiculesa al costat dels diners que ara diuen que s’han d’injectar a aquests bancs europeus (que ningú es quedarà per un euro simbòlic), amb l’excusa de donar-los liquiditat. A uns se’ls dona liquiditat i als altres se’ls liquida. >Tot depèn de si hi ha un Estat que ho avala, i nosaltres no en tenim. Ara s’entén per què Espanya va voler presentar a aquelles fraudulentes proves d’estrés tots els bancs i caixes, quan la majoria de països europeus només n’hi van presentar una petita part.

 

I enmig d’aquest marasme de lladres i xoriços, de delinqüents i malfactors, apareix l’escàndol de les primes que sembla que s’haurien repartit, o estarien a punt de repartir-se, els directius d’un de les caixes que ha hagut de ser intervinguda per l’Estat. L’escàndol, però, no és només que els mateixos ineptes directius que van portar l’entitat financera al desastre es repartissin sucoses primes i bonificacions, sinó que aquesta sigui una pràctica habitual permesa a consciència pels poders públics i que mai la fiscalia hi trobi indicis de delicte.

Tags:

Indemnització o impost ultra

octubre 7th, 2011 · No Comments · Economia, Política catalana

És curiós que un dels arguments que donen els nacionalistes espanyols per a defensar les seves corridas de toros és que la llei de protecció d’animals aprovada pel Parlament de Catalunya implicarà el tancament dela Monumental de Barcelona. Curiós perquè ells mateixos posen al descobert el preu polític que devien pactar els governants per a emprendre una acció que, tot i ser d’una lògica impecable en una societat civilitzada, sabien que tocava els ulls de poll de la caverna més ultra. Una clara invitació a oposar-se a cap mena d’indemnització.

 

L’argument per defensar que s’ha d’indemnitzar el propietari o gestor dela Monumentalés ben pobre. Està clar que hi ha moltes decisions governamentals que tenen repercussió directa en negocis particulars, però no crec que això doni dret a rebre indemnització. Quan Espanya entra ala Unióeuropea i s’integra a l’euro, tots els negocis relacionats amb les duanes i amb el canvi de moneda queden tocats d’una manera fulminant. És el mateix que passa quan una administració decideix canviar el traçat d’una carretera o crear-ne una de nova, deixant sense clients gasolineres o restaurants a peu del camí. I no cal dir quan el Govern allarga l’edat en què els joves poden conduir una motocicleta, o quan imposen condicionants tècnics en qualsevol altre producte. Les lleis sempre ens afecten, als ciutadans com a usuaris però també a les empreses, i no per això la gent demana compensacions o indemnitzacions. Jo no sé si hi ha alguna base jurídica perquè els reponsables dela Monumentalpuguin reclamar res; en tot cas, sila Justíciafos justa (una utopia d’una altra galàxia) implicaria que a partir d’ara les administracions no donaria l’abast de compensar uns i altres per cada una de les decisions polítiques preses.

 

Però ja se sap que no té res a veure amb la justícia, i que el supòsit d’indemnitzarla Monumentalper la prohibició de maltractar els animals no té altra explicació que una impresentable i impúdica compensació política. Un Govern mínimament seriós, responsable i no corrupte, es negaria en rodó a indemnitzar ningú pel fet d’haver legislat en contra de la tortura i els maltractes als animals. Seria molt difícil d’explicar als ciutadans que pateixen les retallades en els serveis bàsics o en el seu propi sou, que per a acontentar els sectors ultres s’ha de pagar una mena d’impost revolucionari per haver tingut la gosadia de ser mínimament civilitzat.  

 

Tags:

L’eliminació de les caixes catalanes

octubre 6th, 2011 · No Comments · Economia

L’Estat espanyol s’ha sortit amb la seva: amb l’excepció feta deLa Caixa, ha aconseguit esborrar del mapa les caixes catalanes. No li ha costat massa, perquè la resistència ha estat ben escassa. La voracitat dels grans bancs, que no podien tolerar que gaire bé un cinquanta per cent dels estalvis de la gent estigués dipositat en les caixes, va motivar que ordissin una estratagema per a fer-se amb el botí, amb la complicitat imprescindible del Banc d’Espanya i del Govern de torn.

 

La majoria d’aquestes caixes catalanes eren petites o mitjanes entitats, molt arrelades al territori, que han comès molts errors, però que es mantenien perfectament viables, amb beneficis fins al darrer any. L’increment de la morositat i de l’entrampament amb el sector immobiliari havia creat problemes a aquestes entitats, però no pas per a fer perillar la seva supervivència. El que posava en dubte la seva viabilitat era el requisit imposat de disposar d’un capital mínim garantit. Per això el mateix Banc d’Espanya va impulsar les entitats a fusionar-se, presentant aquesta fusió com la solució idònia per als seus problemes. Sabien que era trampa, però els dirigents de les entitats, alguns conscients de la seva mala gestió i incapaços de reconèixer-ho amb una lògica dimissió, s’hi van apuntar sense protestar. Fins i tot alguna, comla Caixade Manresa, abans de la fusió presumia de ser una de les caixes més solvents de l’Estat. Lògicament, tal com havia previst el Banc d’Espanya, les fusions no van servir per a res, i només va caldre incrementar una mica més les exigències de capital garantit perquè les noves entitats fusionades es trobessin en un carreró sense sortida. Ara, el Banc d’Espanya, amb una aportació relativament ridícula comparada amb el volum de les entitats, s’ha fet amb el control de Catalunya Caixa i d’Unnim. I si el Govern català no va dir res a l’inici del procés, tampoc ha aixecat la veu en el final.

 

No solament això, sinó que el Conseller d’Economia gosa contradir el que sembla una evidència: hem perdut el tramat de caixes catalanes, llevat deLa Caixa.Iafirma que les entitats intervingudes continuen essent caixes i bancs catalans; catalanes en mans del Banc d’Espanya, que pot tenir qualsevol propòsit excepte el de recuperar les dues entitats del país. Un cop feta la usurpació, es disposen ara a vendre-les a algun banc espanyol, que en traurà un bon profit. I el Govern català es limita a dir que no passa res. Res, excepte que han fulminat el sistema de caixes catalanes.

Tags:

La immigració no és un problema?

octubre 5th, 2011 · No Comments · Política catalana

Als mitjans de comunicació no els ha costat gaire posar en titulars que Josep Antoni Duran i Lleida se suma al discurs xenòfob del PP i de PxC pel fet d’haver dit que “la immigració és un problema”. La lletra petita o el detall del que va dir ja no interessa tant, i es pot ometre amb facilitat. A part dels qui han simulat posar el crit al cel amb l’únic afany de desprestigiar l’adversari polític, és cert que hi ha uns sectors aparentment contraris a la xenofòbia que amb la seva actitud fan un petit favor a les persones que han vingut a viure a casa nostra. Per tal de manifestar el seu suport a aquestes persones, acostumen a falsejar la realitat fins a tal punt que generen més malfiança i incomprensió.

 

El tema de la xenofòbia no rau en l’admissió o no del fet que la immigració (que no els immigrants), com a fenomen demogràfic i social, sigui un problema; sinó en la manera com s’ha d’afrontar el problema. I és aquí on hauríem de veure fins a quin punt el discurs de Duran i Lleida pot acostar-se als xenòfobs del PP o de PxC. És més, probablement, negant l’existència d’un problema no es prenen les mesures adequades i, sobretot, es dóna arguments als qui creuen en una determinada manera de resoldre’l, que, a més, es presenten com els únics que tenen voluntat de resoldre’l. Potser no és casualitat que els qui neguen l’existència d’un “problema” solen coincidir amb els qui vetllen especialment per a preservar la seva singularitat i identitat d’origen per tal d’evitar que s’integrin i assumeixin en igualtat de condicions la nova identitat; els recorden constantment que ells no són catalans, i fan que se sentin immigrants de forma permanent. No seré pas jo qui em posi a defensar, ara, Duran i Lleida, però els titulars de premsa, molt mal explicats en la lletra menuda, que assimilaven xenofòbia al reconeixement de l’existència d’un problema em semblen un despropòsit majúscul i perniciós.

 

Està clar, per exemple, que la presència en una aula d’un o diversos alumnes amb dèficits d’escolarització anterior o amb desconeixement de la llengua vehicular de l’escola, representa un problema educatiu que forçosament ha d’afectar el conjunt de l’aula. La xenofòbia no consisteix en cap cas en el reconeixement de l’existència del problema, sinó en la manera d’enfocar-lo; i no voler-lo enfocar pot ser una manera de cedir la iniciativa als qui voldrien resoldre’l negant els drets dels nouvinguts.

Tags:

Massa oportunitats i moments històriques

octubre 4th, 2011 · No Comments · ERC, Política catalana

Ho diem amb molta facilitat i molt alegrement; cada dos per tres trobem moments històrics que ens semblen transcendentals. Afortunadament, no és ben bé així, perquè amb les vegades que hem desaprofitat “moments històrics” ja no tindríem gaire bé possibilitats. En part, deu ser degut a la vanitosa pretensió d’esdevenir protagonistes de la història, i no resignar-nos que la nostra aportació, en el millor dels casos, és un granet de sorra insignificant.

 

Ho deia l’altre dia el Secretari general de Solidaritat, Uriel Bertran, parlant de l’acostament d’ERC i de la possibilitat de fer una candidatura conjunta de cara a les properes eleccions espanyoles. Segons ell, no podem perdre l’oportunitat històrica d’aglutinar l’independentisme. Parlar, avui, d’aglutinar l’independentisme no pot significar gaire més que la confluència dels dos partits ERC i Solidaritat; sempre hi ha hagut i hi continuarà havent petits grups de caràcter radical que no solament mai no voldrien confondre’s en un d’aquests partits parlamentaris, sinó que, si ho fessin provocaren el desencís d’alguns dels seus militants que immediatament en crearien un altre que el substituís. I, d’altra banda, qualificar d’oportunitat històrica el fet de retornar a la unitat existent ara fa dos anys, quan l’Uriel Bertran encara militava a ERC, sembla excessiu. En aquell moment, la deriva d’Esquerra va fer que alguns decidissin deixar el partit per crear-ne de nous, SI o Rcat; però ara tant Carretero com Bertran aposten per refer la unitat, que potser no s’hauria d’haver malmès mai (com a mínim les responsabilitats serien compartides). Estic convençut que les dificultats per a fer una candidatura conjunta, i ja no cal dir per anar més enllà en el procés de confluència d’aquestes formacions, seran més de personalismes, de punt d’honor, de rendibilitat partidista i d’anàlisis d’escassa volada, més que de diferències de fons i ideològiques.

 

La veritable oportunitat històrica, doncs, tindrà ben poc a veure amb aquesta possibilitat d’entesa entre SI i ERC, que al capdavall no modificaria gens ni mica el panorama polític català. La veritable oportunitat històrica serà quan l’independentisme representat per ERC-SI¹ conflueixi amb el nacionalisme més moderat de CiU per a fer el pas endavant cap a la independència.

 

¹ Aprofito per a suggerir el nom de la coalició, abans que a algú se li acudeixi un nom que en desdibuixi les sigles.

Tags:

Grècia, un pas més cap a l’abisme

octubre 3rd, 2011 · No Comments · Economia, Internacional

Grècia, seguint les ordres que li vénen donades pels bancs alemanys i francesos, ha decidit fer un pas més cap al seu suïcidi: en mig de moltes altres mesures, ha decidit acomiadar trenta mil funcionaris. És evident que la situació grega té com a primers responsables els seus governants per la pèssima gestió de les finances públiques. Però un cop detectat el forat que havien deixat al país, en lloc de prendre mesures per a redreçar la situació ho han anat empitjorant cada vegada més fins al punt d’arribar a la insolvència total.


 


I, a partir d’aquell primer moment en què es detecta la crítica situació, les responsabilitats s’amplien també a les autoritats monetàries europees. No sé fins a quin punt el Govern grec podia, o volia, plantar cara a les imposicions que li venien de fora, però seguint fil per randa les directrius del Banc europeu, del Fons Monetari Internacional i en general dela Unióeuropea han aconseguit que una pèssima situació esdevingués catastròfica. Primer es va simular el que anomenaven un pla de rescat de l’economia grega, quan en cap cas les autoritats europees tenien la més mínima intenció d’ajudar el poble grec, ja que en realitat es tractava de salvar els bancs, sobretot alemanys i francesos, que hi tenien molts diners invertits. Les mesures, doncs, anaven dirigides a rebentar el país per a treure com fos els diners necessaris per a garantir a aquests bancs el cobrament dels préstecs amb els corresponents interessos. Això va suposar una enorme sagnia per a l’economia grega, amb sacrificis desmesurats que havien d’acceptar els treballadors grecs que no havien tingut ni art ni part en la creació de la situació de crisi, amb una aportació gens menyspreable dela Unióeuropea que acaba repercutint en tots els ciutadans. El gran èxit de l’operació, però, va ser permetre que aquells bancs reduïssin considerablement les seves inversions en crèdits i deute grec. I tal com havien previst, l’empitjorament de l’economia grega va portar el país al col·lapse, de manera que precisava un segon rescat per a garantir que els bancs poguessin cobrar el que encara hi tenen invertit.


 


El Govern grec, submís als interessos dels poders econòmics aliens al seu país, ha hagut de fer tota mena de retallades salarials i socials, vendre’s les empreses públiques més rendibles, i ara l’acomiadament massiu de funcionaris. Tot plegat, a l’estil de les mesures empreses pel Govern espanyol encara que més moderadament, tendeix a què la majoria tingui menys poder adquisitiu, o més inseguretat que frena igualment el consum, de manera que l’administració grega cada vegada recapta menys impostos, el que genera encara més dèficit. En cap moment Europa s’ha proposat rescatar l’economia grega, perquè si fos així caldria demanar la immediata dimissió dels dirigents del Banc europeu i de la resta d’instàncies econòmiques que hi ha intervingut, per absoluta incapacitat i ineptitud. Més aviat seria partidari d’una solució a la islandesa que passaria per processar els responsables polítics i financers, locals i estrangers, del desastre.

Tags:

Sense Estat no hi ha estat del benestar

octubre 2nd, 2011 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

 

A la majoria dels mortals, que estem acostumats a remenar xifres domèstiques, els números que expliquen la crítica situació econòmica, dins del context europeu i espanyol, així com les dades que diuen que justifiquen les retallades empreses per l’administració ens produeixen vertigen. Ens costa d’entendre que de cop i volta ens haguem despertat d’un somni global on ens les prometíem molt felices, per adonar-nos que estem en un pou, del qual encara no li hem vist el fons.

Barroerament i de forma no massa honesta hi ha qui vol explicar-ho tot carregant les culpes a l’adversari: En el cas espanyol, el PSOE; a Catalunya, el tripartit; al País Valencià, el PP; i arreu, tothom a qui l’esclat de la crisi l’ensopegà exercint responsabilitats de govern, sigui de la ideologia que sigui. Durant una època, que no va pas començar amb l’arribada del tripartit, sinó molt abans, totes les administracions procuraven incrementar el màxim els serveis que podien oferir, ampliar les prestacions dels existents i en especial dela Seguretat Social, i legislaven per tal d’oferir unes garanties de protecció social com les que podia tenir el país més capdavanter d’Europa. I ens enorgullíem tots plegats d’haver deixat enrere aquell desig del poeta que enyorava fugir nord enllà on deia que la gent era neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

Des de qualsevol barri o municipi, per petit que fos, es reclamava disposar d’un servei d’ambulància, CAP obert les 24 hores, guarderia pública, pavelló poliesportiu, Centre cívic, piscina coberta, biblioteca… I aquesta aspiració, tanmateix ben comprensible i lloable, no era exclusiva de cap ideologia política, sinó que tots en feien bandera. Com ha passat també en tantes economies familiars, l’increment de les despeses, i també del deute, era assumible en època de bonança. De fet, el dèficit públic dela Generalitatel 2007, any d’inici de la crisi, era inferior al que tenia el2003. Haestat la mateixa crisi financera i la immobiliària les que ha provocat la caiguda en picat dels ingressos, posant en risc la solvència de les administracions.

No estic en absolut d’acord amb el posicionament dels partits d’esquerres, entre altres el meu, que carreguen contra les retallades, com si ells no haguessin tingut res a veure amb la gestió de govern fins l’any passat. En tot cas, em posicionaria més aviat al costat de models alternatius, de rebuig global del sistema econòmic imperant. Però si acceptem les regles de joc del sistema, com han acceptat tots els partits parlamentaris, hem d’entendre que per algun lloc o altre s’ha de començar a rebaixar una despesa insostenible. I ara no entraré en les prioritats de les retallades, que lògicament són ben discutibles.

Però no es pot dir honestament que haguem arribat fins aquí només per la mala gestió del tripartit, perquè la crisi ha afectat arreu i també a llocs on el Govern de torn seguia polítiques totalment oposades a les d’aquí, com ha afectat a Ajuntaments de tots els colors. La responsabilitat del Govern català en el període que va del 2003 al 2007 és pràcticament la mateixa que la del Govern del 2000 al 2003, per posar unes dates. La principal responsabilitat deu ser, i no és poca cosa, la de no haver reaccionat a temps.

I mentre aprofitem l’avinentesa per a desprestigiar l’adversari, tot i saber que la crisi ens ha sobrevingut sense tenir els mecanismes ni per a evitar-la ni per a fer-hi front, deixem d’apuntar cap als veritables responsables de la nostra incapacitat com a país. Vivíem en la il·lusió d’un país capdavanter pel nostre esforç, malgrat l’espoli de què érem i som víctimes, perquè en la bonança el país donava per a tot. Ara seria el moment d’adonar-nos que sense Estat tampoc podem tenir Estat del benestar. I aquest és el tema clau que ens hauria d’unir.

Tags: