Bloc de notes de Josep Romeu

Són diverses ja les poblacions que han hagut de fer marxa enrere en el servei de bicing, senzillament perquè el seu ús era molt escàs i el cost excessivament carregós per a les arques municipals, i més en els temps que corren. Emmirallats en Barcelona, algunes poblacions catalanes no van voler ser menys ecologistes i van implantar un servei de lloguer de bicicletes posat a l’abast de la gent, sense tenir massa en compte la viabilitat econòmica.

I és que durant unes dècades, semblava que calia establir serveis públics de tota mena, a tot arreu, al marge de la necessitat real o de la seva viabilitat econòmica. A cada poble i poblet, a cada barri, hi havia d’haver serveis de tot tipus, des d’ambulància i Centre d’Assistència Primària, a guarderia, piscina municipal, centre cívic, poliesportiu, servei de bicing… i tot el que calgués. D’alguna manera, comparat en èpoques anteriors en què ens miràvem amb enveja aquella Europa rica i culta de nord enllà, ara ens sentíem amb orgull pioners o capdavanters entre els països del nostre entorn. I no només això, sinó que legislàvem amb un màxim d’exigència i escrupolositat per tal de garantir serveis del màxim nivell, lluny de la permissivitat d’altres èpoques i de països que consideràvem menys desenvolupats. Però tot d’una ens hem adonat que, almenys mentre haguem de pagar l’insostenible peatge d’Espanya, no tenim els recursos suficients per a mantenir tot això. I hem de fer marxa enrere. Suprimir un servei de bicing, en principi, no és traumàtic, com ho pot ser eliminar un servei sanitari o assistencial, però no deixa de ser la constatació d’haver emprès una iniciativa, amb uns costos gens menyspreables, de forma irresponsable sense valorat suficientment la seva viabilitat. Tant parlar de sostenibilitat, sobretot des de l’esquerra, i no hem tingut en compte la sostenibilitat econòmica, que al capdavall també té la seva repercussió en la sostenibilitat mediambiental.

Les administracions, de grat o per força, han hagut d’entendre i adaptar-se a la nova situació de manca de recursos, a base de reduir i rendibilitzar el màxim els serveis existents, procurant que acostar molt més la gestió pública a una gestió privada. I als usuaris també ens tocarà adaptar-nos-hi entenent que no ho podem esperar tot de l’administració, i que molts dels serveis que ens pugui oferir han de ser finançats bàsicament pels seus usuaris directes. No és que s’hagi acabat l’Estat del benestar, però sí que, mentre romanguem a Espanya, haurem de conformar-nos amb un estat del benestar en minúscula.   

Tweet

Si ja donem per descomptat que les retallades són inevitables, i que aquestes retallades han d’afectar punts tan sensibles i essencials com la sanitat, l’ensenyament i els serveis socials, sembla lògic que la gent fili prim a l’hora de considerar determinades despeses com a supèrflues. Costa d’entendre que es posi en risc la nostra salut o que s’escatimin recursos a l’ensenyament quan  l’administració es permet certes alegries, a les quals hom no hi acaba de veure l‘interès.

A vegades, no es tracta de despeses importants, de manera que el seu estalvi tampoc evitaria les altres retallades, o fins i tot poden ser despeses simplement simbòliques o de recursos intangibles, però en qualsevol cas la gent té dret a pensar que si ens hem d’estrènyer el cinturó en allò essencial, també ho hauríem de fer en altres camps. I poques coses hi deu haver més inútils que els  tradicionals debats de política general. Inútils perquè tothom en sap la lletra dels discursos, les rèpliques i contrarèpliques i, per suposat, les conclusions finals. I ho dic ara no pas per a prendre partit a favor de ningú, perquè el mateix val per al debats d’aquests dies que per als debats de política general d’altres anys, aleshores amb els papers canviats. Com ja he dit en alguna altra ocasió, segur que es podrien canviar els papers, i l’Artur Mas llegir un discurs de Montilla, amb les rèpliques de Nadal o Puigcercós calcades de les que feia l’Artur quan era cap de l’oposició. Digui el que digui el President, l’oposició ja sap que ha de carregar-se el conjunt del discurs: si el discurs parla de grans plantejaments i principis que han d’inspirar la seva acció, es diu que no toca de peus a terra i que s’ha limitar a “filosofar”, en el sentit més pejoratiu del terme; però si el discurs toca de peus a terra amb xifres i dades concretes, aleshores se li diu que ha estat avorrit i que ha estat un cúmul d’accions sense rumb ni visió de futur.

Ja sé que algú em dirà que, malgrat tot, els ciutadans poden veure en aquests debats les propostes dels diferents líders o partits polítics. La veritat, penso que el que de veritat en treu la ciutadania és que tots plegats estan escenificant una comèdia, que tan fals deu ser l’un com l’altre; de manera que fins i tot aquelles propostes, de govern o d’oposició, que podrien ser sinceres i interessants queden desprestigiades o passen desapercebudes en un mar de frases fetes i discursos preestablerts. Potser valdria més que dediquessin el temps d’aquests debats a pensar i posar en comú accions concretes per a fer avançar el país.

Tweet

És evident que hi ha moments que a l’hora d’analitzar la situació del país podem caure en una pessimisme integral, apocalíptic, o, contràriament, ens poder deixar portar per l’eufòria i l’optimisme desbordant al límit de la ingenuïtat. Tot depèn dels paràmetres que analitzem o de la perspectiva amb què ho fem; sovint paràmetres i perspectives parcials que difícilment poden donar una diagnosi massa correcta.

Conscient, doncs, d’aquest risc i d’aquesta limitació hi ha un aspecte interessant a constatar, i que ens podria portar a una visió certament esperançadora. Deu anys enrere, només Esquerra Republicana, en tant que partit polític parlamentari, parlava obertament de la independència com a objectiu polític. Per a la resta, o era una utopia inabastable de la qual més valia no parlar o era una aberració impresentable. Igualment, a la societat civil, eren només unes poques entitats de caràcter minoritari i titllades de radicals les que defensaven la via de l’Estat propi; en el millor dels casos, les grans entitats cíviques i culturals parlaven de la defensa d’una identitat nacional, sense fixar-hi cap formulació política concreta. I no cal dir que, en el món de l’empresa, aquest era un tema tabú. El gir, doncs, ha estat espectacular: el President Artur Mar pot dir tranquil·lament que no l’espantaria avançar cap a un Estat propi, Jordi Pujol ja admet que potser no tenim cap altra via, i fins i tot José Montilla reconeix que una Catalunya independent seria viable. Però és que l’argument, ara, en el món acadèmic i polític ja no és tant saber si seria viable o no una Catalunya independent sinó si és viable una Catalunya depenent d’Espanya, constatant que amb un Estat propi Catalunya seria un país capdavanter econòmicament. Ho diuen ja experts economistes del país i de fora, i el món empresarial comença a donar mostres d’estar convençut d’aquest possibilitat, que lluny de representar-li una amenaça li pot oferir un munt d’oportunitats.

Havent-hi com hi ha una majoria social favorable, sabent que com a país hi guanyaríem en tots els sentits, només falta que els nostres polítics tinguin la valentia de fer el pas definitiu. Però, està clar, enfront tenim un Estat que tradicionalment ha recorregut a la violència a l’hora de defensar les seves imposicions i que no creu en els principis democràtics. I tenim també un sector de la classe dirigent que, malgrat saber que està perjudicant el país, opta per mantenir els seus privilegis personals lligats a l’Estat espanyol. És el paper de personatges com Montilla que, després de reconèixer la viabilitat d’una Catalunya independent, assegura que aquesta via portaria frustració; se suposa que està pensant que ell seria el primer a emprar els mitjans que tingués al seu abast per a frustrar la voluntat democràtica del poble de Catalunya.

Tweet

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

La cursa electoral, per a les Corts espanyoles, ja ha començat. ERC ha definit no només el seu cap de llista sinó la voluntat d’una renovació a fons de la línia del partit; ara resta per veure si serà possible bastir una candidatura que aplegui, a més, Solidaritat i altres sectors independentistes. En qualsevol cas, tothom té clar que la d’ERC és l’única opció d’aquest àmbit que té possibilitats d’obtenir representació; i això condiciona, evidentment, les negociacions per a fer possible la candidatura conjunta.

Però des d’un punt de vista nacional això serà irrellevant. Probablement, ERC no es refarà encara de la davallada electoral tot i la renovació de la seva cúpula; a tot estirar, pot aspirar a repetir els resultats anteriors. I amb la incorporació de Solidaritat o d’altres sectors minoritaris del món independentista, com a màxim podria aspirar a obtenir un diputat més, que tampoc faria variar excessivament el panorama polític a Madrid. El que serà veritablement rellevant, serà que l’independentisme tingui o no representació a les Corts espanyoles; molt més que si aquesta representació és de dos, de tres o de quatre diputats.

L’altre tema rellevant serà el paper de CiU. Seria difícil imaginar una situació en què el Partit Popular necessités, sense cap altra alternativa, dels vots de CiU; i, més encara, que tingués a les seves mans la possibilitat de decantar la majoria parlamentària cap a una o altra banda. En aquest hipotètic cas, gairebé impossible, seria imperdonable que optés pels qui estan decidits a destruir-nos atacant directament un aspecte tan fonamental com la llengua.

Amb tot, el més probable és que el Partit Popular tingui o bé una majoria absoluta o que n’hi falti tan poc que disposi de diferents opcions per a governar sense problemes. Aleshores, que CiU intenti esgarrapar petites concessions, peixets al cove, ja serà un tema menor. Però no seria menor que un pacte desigual i amb desavantatge a Madrid es traduís també amb un pacte a Catalunya.

Serà aquí on es veurà la prioritat de CiU a l’hora de buscar aliats: si prefereix un partit amb qui pot tenir prou coincidències des del punt de vista econòmic, però discrepàncies absolutes en temes de llengua i d’identitat nacional, o si prefereix un partit amb qui pot tenir discrepàncies econòmiques, però que més aviat l’impulsarà a refermar la defensa de la llengua i de la identitat. Pactar sempre vol dir renunciar, i cadascú sap a què prefereix renunciar.

Tweet