Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Justícia injusta? de respecte, cap

setembre 19th, 2011 · No Comments · Polí­tica Espanyola

La història ja fa temps que dura.La Justíciaespanyola emet una i altra vegada sentències inexplicables, injustificables, manifestament injustes… I no ho diuen sectors radicals i exaltats, sinó que és una opinió generalitzada que podem llegir a diari als mitjans de comunicació, de personalitats de tots els àmbits, inclòs el jurídic, i de polítics de pràcticament totes les tendències; llevat d’una, està clar.

 

En alguns casos, sobretot les que afecten el País Basc, aquestes sentències són recorregudes a instàncies judicials europees on han estat revocades; deu anys després, i quan el mal provocat ja era irreparable, com va ser el cas del tancament dels diaris EGIN o Egunkaria. En d’altres casos, han estat altres instàncies de la mateixa justícia espanyola les que han hagut de rebaixar el to de les sentències o deixar-les sense efecte. Però en la majoria no hi ha possibilitat d’apel·lació o aquesta és excessivament costosa. De sentències que han estat majoritàriament qualificades com a injustes i sobretot d’una clara intencionalitat política n’hi ha moltes, però entre les més sonades, a part de les mencionades del País Basc, hi ha la del Constitucional sobre l’Estatut, però també la del Suprem (insòlitament corregint el Constitucional) en contra de la immersió lingüística, i que ara ha tingut el darrer episodi amb la interlocutòria del TSJC. No ho diuen els abertzales ni els Maulets (amb tots els respectes per uns i altres) sinó la majoria social i política del país, amb les seves institucions al capdavant: Aquestes sentències obeeixen a raonaments polítics, de partit, més que no pas jurídics.

 

A partir del moment que s’admet això, que s’admet això que es diu majoritàriament al carrer, ja no s’hi val allò del “respecte a les decisions judicials”. De respecte, cap. Una justícia que és capaç de posar-se al servei d’una opció política, de trair l’esperit democràtic i el respecte a la voluntat popular, de dictar sentència quan i com convé a l’opció política a la qual serveixen, no es mereix només ser profundament menyspreada. Des d’un punt de vista democràtic, es fa ineludible el no reconeixement d’aquest poder judicial que actua com a braç armat d’un partit polític que aconsegueix així els objectius que no pot aconseguir per la via democràtica. No s’hi val a apel·lar a un genèric mal “funcionament del sistema”; es tracta d’individus que conscientment dicten sentències injustes (això té un nom penalment), i que en un sistema democràtic haurien de ser expulsats de la judicatura i assumir les responsabilitats que se’n derivessin.

Tags:

Celebrem el reconeixement del dret a existir

setembre 18th, 2011 · No Comments · Internacional

Els bosquimans del Kalahari estan d’enhorabona. Finalment, el Govern de Botswana ha accedit a retornar-los l’aigua dels seus pous que durant nou anys els havia negat per tal d’obligar-los a deixar les seves terres. Es tractava de deixar via lliure a les extraccions de l’empresa diamantera De Beers). Ha estat un procés llarg, que ha acabat amb una sentència positiva no pas per l’argumentació jurídica sinó per la pressió política i internacional.

 

És una història que coneixem prou bé a casa nostra. Els interessos econòmics i partidistes imposen la seva llei, valent-se quan cal dels sicaris vestits de toga; només si hi ha una resposta tan forta que pugui arribar a afectar els mateixos interessos que defensaven acaben fent un gir com una concessió a les víctimes. Els bosquimans han ocupat sempre les terres inhòspites del desert de Kalahari, sovint menystinguts per les tribus i pobles dominants a Botswana; fins que algú va adonar-se que aquella terra erma podia tenir importants reserves de diamants. Els governs i la justícia titella de torn va emprar tots els mitjans que tenia al seu abast, en forma d’intervencions policials i de l’exèrcit i en forma de sentències per a fer-los fora d’aquelles terres que havien de ser lliurades a l’empresa De Beers per a la seva explotació. Era l’any 2002 quan el Govern de Botswana els va tancar l’accés als pous d’aigua; amb el suport d’ONGs i d’entitats d’arreu del món (que no pas de cap Estat”democràtic”) van encetar un procés judicial que es va allargar en el temps fins al 2006, quan gràcies a intenses campanyes en contra de les maniobres de l’empresa de diamants que subornava fàcilment jutges i polítics es va reconèixer als bosquimans el dret a accedir als seus pous d’aigua. Però, tot i així, no ha estat fins ara el Tribunal d’Apel·lacions no ha declarat ferma la sentència; quan l’empresa De Beers ja ha venut els seus “drets d’explotació” a la zona.

 

I els bosquimans han celebrat com un gran èxit el fet que se’ls reconeix, de moment, el dret a continuar existint. I dic que la història té un alt grau de similitud amb situacions  que hem viscut a casa nostra, perquè també aquí sovint se’ns nega quelcom tan elemental com el dret a existir com a poble; no pretenen tallar-nos l’aigua (perquè no poden) però sí la llengua o el finançament.La Justíciaemet sentències en contra nostra per motivacions estrictament ideològiques i polítiques, de partit; en funció de la resposta popular, de la societat civil i de les institucions, la mateixa Justícia pot acabar d’ofegar-nos o fer una passa enrere perquè l’agressió no sigui tan dura. Els catalans som capaços de celebrar com una victòria, per exemple, una mínima reducció de l’espoli fiscal o que la sentència contra la immersió no s’apliqui, de moment, a tot el sistema educatiu. Però, no aigualim la festa i celebrem que els bosquimans ja tenen reconegut el dret a accedir als seus pous d’aigua.

Tags:

Celebrem el reconeixement del dret a existir

setembre 18th, 2011 · No Comments · Internacional

Els bosquimans del Kalahari estan d’enhorabona. Finalment, el Govern de Botswana ha accedit a retornar-los l’aigua dels seus pous que durant nou anys els havia negat per tal d’obligar-los a deixar les seves terres. Es tractava de deixar via lliure a les extraccions de l’empresa diamantera De Beers. Ha estat un procés llarg, que ha acabat amb una sentència positiva no pas per l’argumentació jurídica sinó per la pressió política i internacional.

 

És una història que coneixem prou bé a casa nostra. Els interessos econòmics i partidistes imposen la seva llei, valent-se quan cal dels sicaris vestits de toga; només si hi ha una resposta tan forta que pugui arribar a afectar els mateixos interessos que defensaven acaben fent un gir com una concessió a les víctimes. Els bosquimans han ocupat sempre les terres inhòspites del desert de Kalahari, sovint menystinguts per les tribus i pobles dominants a Botswana; fins que algú va adonar-se que aquella terra erma podia tenir importants reserves de diamants. Els governs i la justícia titella de torn va emprar tots els mitjans que tenia al seu abast, en forma d’intervencions policials i de l’exèrcit i en forma de sentències per a fer-los fora d’aquelles terres que havien de ser lliurades a l’empresa De Beers per a la seva explotació. Era l’any 2002 quan el Govern de Botswana els va tancar l’accés als pous d’aigua; amb el suport d’ONGs i d’entitats d’arreu del món (que no pas de cap Estat”democràtic”) van encetar un procés judicial que es va allargar en el temps fins al 2006, quan gràcies a intenses campanyes en contra de les maniobres de l’empresa de diamants que subornava fàcilment jutges i polítics es va reconèixer als bosquimans el dret a accedir als seus pous d’aigua. Però, tot i així, no ha estat fins ara el Tribunal d’Apel·lacions no ha declarat ferma la sentència; quan l’empresa De Beers ja ha venut els seus “drets d’explotació” a la zona.

I els bosquimans han celebrat com un gran èxit el fet que se’ls reconeix, de moment, el dret a continuar existint. I dic que la història té un alt grau de similitud amb situacions  que hem viscut a casa nostra, perquè també aquí sovint se’ns nega quelcom tan elemental com el dret a existir com a poble; no pretenen tallar-nos l’aigua (perquè no poden) però sí la llengua o el finançament.La Justíciaemet sentències en contra nostra per motivacions estrictament ideològiques i polítiques, de partit; en funció de la resposta popular, de la societat civil i de les institucions, la mateixa Justícia pot acabar d’ofegar-nos o fer una passa enrere perquè l’agressió no sigui tan dura. Els catalans som capaços de celebrar com una victòria, per exemple, una mínima reducció de l’espoli fiscal o que la sentència contra la immersió no s’apliqui, de moment, a tot el sistema educatiu. Però, no aigualim la festa i celebrem que els bosquimans ja tenen reconegut el dret a accedir als seus pous d’aigua.

Tags:

En joc, no només la credibilitat de l’Oriol

setembre 17th, 2011 · No Comments · ERC

(Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

 

Avui ERC té examen. No és un examen final, però el pitjor seria que no fos el final d’una etapa. El que hi ha en joc no és només el nom del candidat a les eleccions espanyols, que tampoc seria tan important, ni la credibilitat del futur president Oriol Junqueras, sinó la viabilitat de la imprescindible renovació del partit.

 

No sé com ens ho fem, però en l’àmbit de l’independentisme tenim una facilitat tremenda per a cremar possibles nous líders. Persones que inicialment podien tenir un bon carisma, una imatge de renovació i de claredat d’idees, de cop i volta cauen de l’escambell, tant si és per la seva pròpia imperícia com per l’acarnissament dels qui si no en poden ser aliats es converteixen ràpidament en els més acèrrims enemics. Ho vam veure amb Joan Carretero, la persona més ovacionada en el darrer congrés d’ERC, que encara no havia tret el seu projecte de Reagrupament i ja tenia problemes interns, era incapaç de sumar Joan Laporta i Solidaritat, i finalment acabà estavellant-se. Potser Joan Laporta ja no ho va veure clar i per això va optar per crear la seva via particular; i amb uns resultats no pas espectaculars però prou meritoris, ho va tirar tot per la borda obsessionat per poder anar de segon amb Esquerra a les municipals, a Barcelona.

 

A l’Oriol Junqueras no li han posat gens fàcil per a dirigir la renovació del partit. I encara sort que al final es va retirar l’aspirant continuista que representava Carles Bonet i la seva defensa del tripartit. No li disputaran el lloc a la presidència del partit, però sí a canviar l’erràtic rumb que portava el partit fins ara. Hores d’ara, el prestigi de Junqueras que, en no haver-li facilitat la feina, ha hagut de pactar aquí i allà per a mantenir un cert equilibri, ja no és el mateix de quan es va proposar el seu nom per la imatge neta i independent que tenia.

 

La candidatura de Joan Ridao a encapçalar la llista electoral el 20-N enfront de la d’Alfred Bosch, no és només qüestió de judicar l’experiència o els possibles encerts de l’encara Secretari General d’Esquerra, sinó sobretot és una forma de plantar cara a la renovació proposada per Junqueras. Les urnes ja han desautoritzat sobradament i reiterada la política de l’actual direcció; aquesta nova votació, en el millor dels casos, servirà per a rubricar aquest canvi de rumb i censurar definitivament els Ridao i companyia. Un fet desitjable, tanmateix, però que ens hauríem pogut estalviar, tot estalviant-nos continuar burxant en les ferides.

 

Però tampoc s’ha de desestimar la possibilitat que Joan Ridao, i la seva opció de prioritzar l’eix esquerranós a l’eix nacional, tregui un resultat considerable. L’esperada victòria d’Alfred Bosch, si no és per un marge molt ampli, resultarà insuficient per a garantir a l’Oriol Junqueras un marge de credibilitat suficient per a portar a terme la renovació que ERC necessita.

Tags:

Catalunya dependent no és viable

setembre 16th, 2011 · No Comments · Economia, Política catalana

Recordo que una vegada vaig escriure, i ara mateix no sabria on, que la independència no la tindrem a l’abast de la mà, fins queLa Caixala vegi com una opció ben plausible. I ho deia perquè massa sovint ens deixem portar per l’eufòria, sobretot quan ens trobem un bon grapat d’independentistes en una manifestació com la del 10-J, o quan veiem la reaccions de centenars d’entitats o mocions aprovades pels nostres ajuntaments; ens dóna la sensació que tenim tot el país al darrere, i potser no és del tot cert. O com a mínim potser ens falta tenir-hi al darrere els sectors clau del país.

 

Ja sabem que hi ha sectors de la població que, potser perquè tenen relativament poc per arriscar, estarien disposats al que fos per assolir l’objectiu nacional; i grups polítics minoritaris que poden fer apostes arriscades perquè saben que no hi tenen res a perdre, ja que tampoc tindran ells la responsabilitat de fer el pas. Però hi ha sectors polítics i econòmics que s’hi juguen el manteniment d’àmplies cotes de poder, que van molt més en compte. És aquella acusació genèrica, i potser massa fàcil, que es feia als convergents de mostrar la bandera tot guardant la cartera. Però sobretot és la cautela amb què es mostren els sectors empresarials i financers catalans a l’hora d’entrar en el tema; quantes vegades no ens ha decebut veure empresaris catalans, als quals podíem tenir en bon concepte, anant a fer la gara-gara al poder polític i econòmic espanyol! Una prudència que per alguns pot ser comprensible, i per altres, exasperant.

 

Per això, sentir dir al Conseller d’Economia Mas Collel que seria perfectament viable una Catalunya independent i que aquesta afirmació sigui ratificada per Salvador Alemany, President de la multinacional Abertis i del  Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica, pot ser un símptoma definitiu que ja hi som molt a prop. Personalment, no és tant que coincideixi amb ells en la viabilitat d’una Catalunya independent, sinó que crec més aviat en la inviabilitat d’una Catalunya dependent. I també és cert que, si vistes així les coses, tampoc fem el pas, és que hi renunciem definitivament.

Tags:

Televisió sense fronteres, un pas endavant

setembre 15th, 2011 · No Comments · Llengües, Política catalana

Finalment, la lniciativa Legislativa Popular que sota el nom de “Televisió sense fronteres” va impulsar Acció Cultural del País Valencià ha vist aprovat el primer tràmit al Congrés dels Diputats. Ha comptat amb els vots favorables de tots els grups de la cambra, excepte el Partit Popular que s’ha abstingut i l’ultranacionalista UPyD i UPN que hi han votat en contra. Tot un èxit d’una entitat que ha resistit heroicament en unes condicions realment difícils.

 

Elegants com són els d’ACPV han volgut agrair a tothom qui ha fet possible aquest nou èxit; el primer va ser el de recollir més de 650.000 signatures. Amb tot, tampoc cal ser desmemoriat.La ILP“Televisió sense fronteres” va entrar al Congrés el 2010 i, per voluntat expressa del PSOE, va quedar vetada. Per què, ara el PSOE ha canviat d’opinió?, senzillament perquè s’acosten unes eleccions que saben que tenen perdudes d’entrada, i perquè són conscients que aprovant ara aquest primer tràmit no hi ha temps per a completar els tràmits i per tant per a ser aprovada definitivament la llei corresponent. La pilota quedarà a la teulada del Partit Popular que amb una majoria absoluta podrà tirar per terra tot el treball fet fins ara. Una complicitat imprescindible per a assolir un objectiu comú, cadascú complint amb el seu rol; com el policia bo i el policia dolent, quan tothom sap que tots dos són iguals.

 

Però, anem al fons de la qüestió. Algun mitjà de comunicació, una mica desinformat, ha arribat a dir que amb aquesta ILP es podrà donar compliment ala Cartaeuropea de llengües regionals i minoritàries. Insòlit.La Carta, aprovada i ratificada pel Govern espanyol, forma part de l’ordenament jurídic espanyol des de l’any 2001, i malgrat tot ha estat vulnerada impunement.La Cartaestableix que les divisions administratives no poden ser impediments per a la recepció de canals de ràdio i de televisió entre territoris que comparteixen una mateixa llengua; i a més puntualitza que igual si es tracta de la mateixa llengua o d’una de similar, per si algun secessionista lingüístic interessat volia servir-se d’aquesta argúcia. Digués el que digués la legislació vigent, els Governs espanyol i valencià l’han incomplerta de forma permanent i cap jutge no ha volgut saber res del que diu la llei i ha emparat i donat suport a l’interès polític dels qui la transgredien.La ILP, doncs, en un Estat de dret hauria estat innecessària perquè el que pretén ja està previst en l’ordenament jurídic espanyol; en el millor dels casos, podia aconseguir que es complís.

Tags:

Grècia: frau, farsa, espoli o incompetència

setembre 14th, 2011 · No Comments · Economia, Internacional

Tot va seguint el seu curs, i el Govern grec ja ha anunciat que no disposa de gaire més recursos per a pagar nòmines i pensions més enllà del mes d’octubre. Els qui s’havien pres seriosament les mesures proposades i imposades per les autoritats monetàries europees haurien d’estar desconcertats. Resulta que, en un moment donat, Grècia es troba a punt del col·lapse i demana una ajuda als seus socis europeus; Europa li respon que sí, però a canvi Grècia ha d’emprendre severes mesures d’ajust que es carreguen sobre els treballadors, pensionistes i en general sobre el conjunt de la població. Però, uns mesos després resulta que Grècia es torna a trobar altre cop a punt de fer fallida. Es proposa un altre “rescat”, però forçant encara més el Govern grec perquè ajusti la seva economia; però, al final, Grècia ha de tornar a advertir que, malgrat tot, es troba al límit del desastre.

 

Però no sembla que hi hagi hagut massa desconcert; com si els experts ja ho veiessin a venir o ja ho haguessin previst. Algú hauria d’explicar als ciutadans grecs que han vist com els limitaven els seus recursos, els seus serveis i prestacions en nom del “rescat” del seu país, de què han servit tants sacrificis; o a qui ha beneficiat tot plegat. Ja suposo que els economistes del sistema hi donaran mil i una explicacions, però la realitat és que hi havia un poble que s’estava ofegant, que l’han obligat a fer molts sacrificis per salvar-lo, però que al final es continua ofegant. Així, resulta que no l’han rescatat! En el supòsit que féssim l’esforç de fer veure que creiem que les autoritats monetàries europees, amb el President del Banc europeu al capdavant, van dictar i imposar a Grècia totes aquelles mesures que creien necessàries per a treure el país de l’atzucac, el mínim que tocaria ara és el seu acomiadament immediat per incompetents; i probablement demanar responsabilitats per tanta incompetència. Però, no és el cas. Els mitjans de comunicació han ajudat a encobrir la farsa parlant sempre del “rescat de Grècia”, quan en realitat es tractava del rescat dels bancs que tenien diners prestats a Grècia. Tots els esforços exigits als grecs, però també els recursos esmerçats pel conjunt de països europeus no anaven dirigits a ajudar el poble grec sinó als bancs que temien no poder cobrar els interessos dels seus préstecs; el sistema pot admetre la misèria més absoluta, la marginació d’àmplies capes de la població, però no que el negoci dels bancs faci fallida.   

 

Per acabar de fer escarni, en aquest segon rescat, els mateixos bancs que pretenien que se’ls garantís que ells cobrarien tots els interessos dels préstecs atorgats a Grècia han presentat com un acte de generositat el fet de participar en el refinançament del deute, a un interès més alt, això sí. Actualment, la majoria dels bancs francesos i alemanys que tenien préstecs concedits a Grècia, s’han desfet de pràcticament la meitat d’aquest deute de dubtós cobrament perquè els l’ha comprat el Banc europeu. Aquest és el veritable rescat.

Tags:

El fracàs de l’Estat i el reforçament del català

setembre 13th, 2011 · No Comments · Llengües, Política catalana

Ho deia abans d’ahir: em sorprèn l’optimisme amb què alguns afronten les tenses relacions entre Catalunya i Espanya. Ells van fent el seu curs; allà on no poden aconseguir el seu objectiu a través de política democràtica, recorren a l’aparell dela Justícia, que és molt més “aparell” que “Justícia”. Està clar que a cada atzagaiada, nosaltres sortim al carrer, fem manifestacions, aprovem mocions i totes les declaracions que vulgueu. Però ells ho entomen sense immutar-se per tornar a la càrrega tot seguit; com a molt, alleugerint els embats, fent alguna giragonsa o ajornant-ho unes setmanes.

 

Aquesta setmana era Joaquim Torres, President dela SocietatCatalanade Sociologia, filial de l’IEC, que deixava anar coses com: “L’Estat ha fracassat en l’intent de crear una homogeneïtat lingüística i cultural” o “El català sortirà reforçat d’aquesta crisi”. L’Estat ha fracassat? És cert que a Catalunya hi tenen algunes dificultats, però se n’han sortit molt bé al País Valencià i a les Illes, mentre que ala Franjaeliminaran la llengua catalana sense despentinar-se. I precisament perquè a Catalunya topen amb una forta resistència, que, lluny de rendir-se o d’acceptar la realitat catalana, han recorregut a altres ressorts per a aconseguir allò que no poden democràticament. Vam posar el crit al cel per la sentència del Tribunal Constitucional, però ells van callar durant uns mesos sabent que havien aconseguit una gran victòria: la d’obrir una escletxa per on poder fer actuar els altres botxins de la llengua. Ara han introduït una falca, i mentre nosaltres ens esgargamellem ells ni tan sols es molesten a raonar els possibles inconvenients de la immersió lingüística; en tenen prou d’arronsar les espatlles i dir cínicament que “si ho diuen els tribunals…”. Segons com acabi el conflicte, atacaran de nou aprofundint en la ferida oberta o, en el millor dels casos, havent de buscar una altra estratègia per abatre la llengua del país.

 

Que el català en pot sortir reforçat? No sé com s’ho miren això. Podria ser cert si CiU deixés de fer allò que ha fet durant més 30 anys: fer veure que s’amenaça amb prendre mesures, per acabar acatant i ajupint el cap… o tornant a pactar amb el PP a canvi de res. Tant de bo, algun dia CiU complís la seva promesa! Però molt em temo que tot plegat acabarà acceptant introduir petites modificacions que potser ni tan sols afectaran el conjunt del sistema educatiu. Ens diran que ha estat una victòria i que la concessió ha estat mínima, però en realitat s’haurà establert un precedent que els permetrà fer més gran l’escletxa i d’aquí a ben poc tornaran a la càrrega amb obusos de més gran calat.

Tags:

El PP ferm partidari de la immersió

setembre 12th, 2011 · No Comments · Llengües, Política catalana

La DiadaNacionald’enguany ha marcat amb una certa claredat la línia divisòria entre els grups polítics que tenen una determinada manera de construir el país, des de l’independentisme als qui creuen poder-ho fer dins de l’Estat espanyol, i aquells altres que tenen l’objectiu de destruir-lo. I aquesta és una línia que no hauríem d’oblidar tan fàcilment en la política de cada dia, ja sigui per a aprovar pressupostos dela Generalitato lleis del nostre Parlament, ja sigui per a portar a terme projectes de caràcter municipal.

 

És cert que la crisi econòmica és molt greu i que hi pot haver diferents maneres d’enfocar-la, encara que a la pràctica les diferències entre els conservadors i els anomenats socialistes serien mínimes. Però, en qualsevol cas, amb uns serveis de millor o de pitjor qualitat, amb una aposta més o menys decidida pel sector públic, amb unes infraestructures més o menys posades al dia, l’essència de Catalunya continuaria essent la mateixa. Saben els nacionalistes espanyols que el punt feble que els cal atacar és justament el de la llengua; i s’hi han posat amb totes les armes, ara fent servir els seus peons col·locats en l’administració dela Justícia.Potserprecisament per això, perquè és un atac frontal i contra allò més sensible de la nostra identitat, que s’han aplegat rivals polítics aparentment molts distant, des del PSC a ERC i Solidaritat, passant per CiU i IC-V. Tots els partits catalans han coincidit en reafirmar la validesa i la necessitat de mantenir l’actual sistema d’immersió lingüística.

 

Hi ha un argument, però, que no s’ha sentit massa. La immersió lingüística, que ha donat bons resultats a Catalunya, i que ha estat elogiada a Europa, no és cap invent català. O és que a Madrid o a París, a Londres o a Roma, no han practicat sempre la immersió lingüística? Si algú posés en dubte l’aplicació de la immersió lingüística que es practica a Espanya, el Partit Popular seria el primer a posar el crit al cel. De fet, el mateix advocat que defensava els pares que no acceptaven la immersió lingüística per als seus fills, havia defensat justament la causa oposada, ala Franja, en contra de la introducció del català en l’ensenyament. El problema no és que hi hagi partidaris i detractors de la immersió lingüística; hi ha només partidaris i detractors o enemics de Catalunya i de la seva llengua.

Tags:

Carregats da raó, tenim les de perdre

setembre 11th, 2011 · No Comments · Política catalana

Els catalans tenim una certa tendència a caure en el complex d’esclau que denunciava el Carles Muñoz Espinalt o, contràriament, a sentir-nos el rei del mambo i a pensar, com deia Francesc Pujols, que pel fet de ser catalans quan anem pel món ho tindrem tot pagat. I tan cert és que ens cal superar tota mena de complex d’Estocolm per a fer front a l’Estat espanyol que ens oprimeix, com que hem d’abaixar-nos una mica el fums per no creure’ns els superherois que ho superen tot.

 

Vull dir que, massa sovint, veiem actituds i declaracions d’una autosuficiència que fan basarda. En el nostre debat permanent amb les espanyes fàcilment ens creiem en possessió de la veritat i de la raó i, el que és pitjor, confiem en aquesta nostra veritat i raó per a guanyar la partida.

 

Ho vam viure quan el Tribunal Constitucional va dictar la seva sentència en contra de l’autogovern de Catalunya, retallant l’Estatut i obrint escletxes per a permetre la culminació del seu propòsit assimilador. Aleshores, una mica il·lusos, es desfermà una mena d’eufòria amb aquell “adéu Espanya” basat en una lògica tan simple i evident com fal·laç i traïdora: si Catalunya no cap ala Constitucióespanyola, si són els espanyols els qui ens menyspreen i ens rebutgen, si són ells mateixos els qui tiren per terra les teories i els postulats dels autonomistes-federalistes enquadrats en els grups majoritaris… la independència deu ser inevitable.

 

I un any després veiem com la primera força política continua amb aquella ambigüitat, que alguns diuen que és calculada, consistent en recolzar el Govern espanyol a canvi de res (a tot estirar de fum i de promeses), en mantenir una tèbia amenaça que tothom sap que no es complirà mai, i al capdavall en pactar amb el Partit Popular, per més que ens agredeixi, perquè els convergents prioritzen l’eix dreta esquerra a l’eix nacional. La segona força política, per més que el seu propi partit li digui que això és del tot inviable i que s’hi oposarà sempre, es reitera amb l’absurda (perquè a Espanya no la defensa ni la vol absolutament ningú) pretensió federalista, i fan acte de submissió permanent al PSOE.

 

Ara tornem a viure la mateixa història. Enfront de la sentència del Tribunal Suprem contra la llengua catalana i el requeriment per a complir-la del TSJC, alguns il·lusos, començant perla Consellerad’Ensenyament, surten dient que aquí no passa res, perquè nosaltres estem carregats de raons. Tothom sap que nila Sentènciadel Constitucional, ni la del Suprem ni la del TSJC no tenien res de jurídiques, sinó que eren estrictament sentències polítiques, de partit. Aleshores, a què ve dir que nosaltres ja ho raonarem amb un recurs on demostrarem la legalitat de la immersió lingüística (és una llei vigent, està clar que és legal!), la seva validesa i l’eficàcia (però si aquesta és la raó i la causa per la qual s’emeten les sentències!). Si a ells els ha importat un rave la legalitat, la legitimitat i els beneficis socials a l’hora de sentenciar contra el català, per què han de fer cas ara d’un recurs?

 

No podem tenir la pretensió de guanyar-los amb les armes de la raó si ens hem de basar en la seva maquinària judicial. Quan des del Departament ens diuen que no calen mobilitzacions perquè el Govern ja ha presentat el seu recurs, o bé és perquè confien condicionar políticament per  decantar la balança al nostre favor o bé, i molt més probable, és perquè ja saben que tocarà tornar a ajupir el cap i ells no tenen la valentia suficient per a enfrontar-s’hi ni volen arriscar la petita cota de poder que els toleren.

 

No tenim gaire opcions. Si juguem al seu joc, tenim totes les de perdre. Si no ens veiem amb cor de fer un acte de sobirania, hem d’admetre que darrere d’aquesta en vindran moltes més, fins a la derrota final. És el preu de romandre a Espanya.

Tags: