Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

La coherència del PP a Badalona, i dels altres

setembre 10th, 2011 · No Comments · Política catalana

Finalment, conseqüent amb els postulats del seu partit, Garcia Albiol ha decidit suspendre els actes institucionals dela Diadaa Badalona. Era el millor que podia fer. Quan ell era a l’oposició sempre s’havia negat a participar en els actes organitzats per l’Ajuntament, perquè era  una Diada que per ell no tenia cap interès, perquè negava que fos cap diada Nacional (per ell l’única nació és la que predicava el franquisme “Una, Grande y Libre”) i a més resulta que és de Catalunya, un país que ell odia profundament.

 

El Partit Popular, aquell que fa de la lluita contra la llengua i la cultura catalana la seva prioritat política, aquell que es nega a condemnar el terrorisme (el terrorisme més important a Espanya durant tot el segle XX, que era el franquisme) perquè s’hi plenament identificat, aquell que intenta per tots els mitjans trencar la cohesió social del país, aquest Partit Popular no pot celebrar una Diada sense que soni a escarni i burla. Per tant, és millor que hagi decidit suspendre tots els actes i continuar fent, com feia sempre, boicotejar tot allò que pugui representar i significar el país. A Badalona, però, governa el Partit Popular perquè la majoria del Consistori que amb diferents sensibilitats diu que defensa la llengua i el país l’ha deixat governar en minoria. I en aquest cas, CiU hi té una greu responsabilitat perquè ha preferit cedir l’alcaldia als qui odien Catalunya abans que fer-ho amb algun dels seus competidors amb l’excusa que potser són una mica més progressistes (que tampoc es pot qualificar d’esquerres el PSC).

 

Diuen que els grups de l’oposició, que tenen majoria al Consistori, faran el gest d’aprovar una moció de suport a la immersió lingüística, i potser també celebraran conjuntament al marge de l’Ajuntamentla Diadade l’Onze de setembre; i segurament tindran ocasió d’aprovar moltes altres mocions en defensa de la nostra identitat. Sincerament, tots els partits polítics en algun moment o altre han presentat mocions de censura contra governs en minoria a vegades per foteses o rivalitats casolanes. Si no són capaços de fer-ho ara quan es tracta de defensar la dignitat del país, ben poca cosa en podem esperar. Ni a Badalona ni al conjunt de Catalunya.

Tags:

Retallar serveis és retallar qualitat

setembre 9th, 2011 · No Comments · Política catalana

Comença un nou curs escolar amb una batalla de xifres. Mentre el Departament d’Ensenyament s’entesta a dir que es manté el mateix personal, malgrat l’increment de matrícula, els sindicats s’afanyen a desmentir les xifres. Tant se val. El cert és que les escoles disposen de menys recursos humans i per tant de menys possibilitats d’atendre adequadament l’alumnat. I el que no es pot dir de cap de les maneres que això es fa sense afectar la qualitat de l’ensenyament. És el mateix que passa amb la sanitat, on també es redueix el personal, el pressupost i els serveis, i a sobre es diu que això no afecta a la qualitat assistencial.

 

Ja suposo que no és fàcil fer un raonament honest i sincer: l’Administració catalana no té recursos suficients i ha de retallar serveis; entenent que retallar serveis és retallar qualitat. Això no té volta de full. Políticament, es pot dir si cal retallar per aquesta banda o per una altra, o si és possible plantar cara al sistema, començant per l’espoli que patim per part de l’Estat; però el que no es pot fer és mentir barroerament a la gent dient que estalviarem no sé quants milers de milions sense rebaixar la qualitat dels serveis. Si fem un xic de memòria, podem recordar com en determinats pobles i barris, normalment a rel d’un fet luctuós, hi havia hagut reivindicacions populars per reclamar l’ampliació d’una escola, la creació d’un servei assistencial, la implantació d’un servei d’ambulància, etc. Si, aleshores, la implantació d’un servei d’urgències havia de servir per a reduir la possibilitat que algú s’hi quedés pel camí, ara el procés d’eliminació d’aquest servei no pot ser que no tingui cap repercussió.

 

Iniciem un nou curs amb menys possibilitats d’oferir un bon servei, amb menys recursos humans i materials. I això afecta directament a l’atenció personalitzada que el mateix Departament vol imposar amb calçador com a torna a la retallada i a l’eliminació de la sisena hora. De fet, la retallada del Departament suposa deixar de fer atenció personalitzada al si de l’horari comú, per fer-la fora d’hores i estigmatitzant els alumnes amb necessitats educatives. Exactament el contrari del que sempre ens deia el mateix Departament quan se’ns parlava de l’escola inclusiva. Que hem d’estrènyer-nos el cinturó, que hem d’acceptar que no podem tenir els mateixos serveis que abans… potser sí; però que no ens prenguin el pèl ni ens menteixin d’aquesta manera!

Tags:

Contra els qui han vingut a crear-nos problemes

setembre 8th, 2011 · No Comments · Política catalana

Coincidir amb un personatge tan sinistre com el García Albiol és molt difícil, i vergonyant. A més de ser ideològicament de l’ala més dretana del Partit Popular competeix amb força èxit amb la xenòfoba Plataforma per Catalunya pel que fa al tarannà racista. Això no vol dir que, com diu la dita catalana que “bojos fan bitlles”, no en pugui encertar alguna. I, sense que serveixi de precedent, també podríem fer una excepció a l’hora de compartir una frase seva.

 

Normalment, els elements més racistes acostumen a bastir la seva impresentable actitud amb excuses de caràcter legalista, o fins i tot són capaços d’argumentar que la discriminació racial es fa per a protegir el col·lectiu rebutjat. En aquest cas, l’alcalde de Badalona reiterant-se en la seva obsessió contra la immigració etzibà que ell continuaria “lluitant contra els qui han vingut a crear problemes”. I és aquí on podríem trobar-hi algun punt de coincidència. Per suposat que no podem incloure en aquest col·lectiu aquelles persones que han vingut de fora a buscar un lloc de treball, que tenen voluntat de formar part d’aquest país, d’integrar-s’hi i de respectar-lo. I és cert que hi pot haver moltes d’aquestes persones que amb prou dificultats per a sobreviure, i més ara en plena crisi, no ho tinguin fàcil per integrar-se a la societat que els acull; i més si hi ha grups hostils a la convivència i a la cohesió social que fan mans i mànigues per impedir que es puguin integrar amb l’eina més eficaç que és la immersió lingüística.

 

Però sí que coincideixo amb ell en la idea de “lluitar contra els qui han vingut a crear-nos problemes”. I en aquest moment, els qui de veritat han vingut a crear problemes són aquests individus agrupats en partits com el Partit Popular o Ciutadans que fan de l’odi contra Catalunya la seva principal raó de ser, que busquen la manera de trencar el bon funcionament d’un sistema educatiu que és la millor garantia d’integració i de cohesió social. Si, com diu el García Albiol, cal lluitar contra els qui han vingut a buscar-nos problemes, hauríem de començar per indesitjables com ell mateix.

Tags:

Ni estúpids ni màrtirs

setembre 7th, 2011 · No Comments · Política catalana

“Tots els que volem defensar la immersió lingüística hem d’estar disposats a anar a la presó”, així començava un article de Josep Pinyol i Balasch. No cal donar més voltes sobre les sentències del Constitucional, del Suprem i del TSJC que vénen motivades per raons estrictament polítiques, de partit, amb l’objectiu de precipitar l’anihilació de la llengua i la cultura catalanes. Amb això, ja hi estem d’acord, i la immensa majoria de partits, sindicats, associacions, i col·lectius professionals ho han dit clarament. En el que diferirem serà en la resposta.

 

Una possible resposta, probablement la més estúpida per inútil, és la de pretendre resoldre-ho presentant el corresponent recurs amb l’argument que estem carregats de raó: la immersió lingüística no està anul·lada pel Constitucional i per tant és plenament vigent; fora del Constitucional, els tribunals no poden anul·lar l’aplicació de les lleis sinó vetllar pel seu compliment; la demanada en tot cas només pot referir-se als casos concrets dels demandants i no al conjunt del sistema educatiu; la immersió lingüística ve avalada per les institucions europees… Per al nacionalisme espanyol totes aquestes raons són foteses que se les passen pel forro; per ells, els arguments jurídics no són la base a partir de la qual s’emeten les sentències, sinó que només són la forma de maquillar i justificar les decisions polítiques preses. I molt més estúpida encara, si els arguments són: la immersió lingüística ha demostrat ser el sistema més eficaç per a garantir un adequat coneixement de les dues llengües oficials; la immersió lingüística és una garantia de cohesió social; la immersió lingüística s’ha aplicat sense generar conflictes de cap mena… ¡Però si precisament aquests són els motius pels quals es va presentar la demanda, i pels quals s’han produït les sentències que s’han produït!.

 

Una segona resposta, la que apunta Josep Pinyol, és la que hem practicat durant massa temps i que ens ha servit en alguns moments, però que ara estaria abocada al fracàs. Hem tingut governs de tots colors que han mantingut posicions semblants pel que fa a la defensa de la llengua, però no han evitat que els nacionalistes espanyols vagin imposant la seva llei. Podem sortir al carrer, fer una manifestació i recollir mil adhesions, però si el Govern no es posa al capdavant de les reivindicacions del país  i es deixa de ximpleries no podem pretendre que els ciutadans es converteixin en màrtirs d’una causa que els nostres representants són incapaços de defensar.

Tags:

Polititzar la llengua i la professionalitat

setembre 6th, 2011 · No Comments · Llengües

Ho deien els titulars de premsa de fa unes setmanes enrere: El català serà requisit per als taxistes de Barcelona i de l’Àrea Metropolitana. De fet, la notícia no era que s’hagués canviat la llei que preveu que els professionals del taxi han de tenir uns mínims coneixements lingüístics per a poder atendre els clients, sinó que es canviaven els models de la prova que han de passar els aspirants, per tal de garantir el compliment de la normativa vigent.

 

De fet, de ben segur que trobaríem moltes lleis i reglaments que teòricament haurien de garantir l’ús i el coneixement de la llengua catalana, però que s’incompleixen d’una forma reiterada. Per exemple, en l’educació Secundària el mateix Departament reconeixia ara fa uns anys que l’incompliment de la llei pel que fa a la llengua vehicular de l’ensenyament superava el 45%. Naturalment, cap jutge voldria saber res si algú denunciés els incompliments de la llei que perjudiquen el català, i ni la mateixa Administració gosa obligar-ho. Però la por que tenim els catalans de fer complir la llei quan ens és favorable, contrasta amb el desvergonyiment dels qui tenen l’objectiu d’eliminar la nostra llengua, comptant això si amb el suport del poder judicial espanyol. En el cas dels taxistes, tothom sabia que els exàmens previs eren una pantomima de manera que hom podia trobar-se fàcilment un nou taxista que no sabés un borrall de català, i ben poc de castellà.

 

Està clar que algú en farà una qüestió política, quan en realitat no es tracta de res més que d’una qualificació professional. I no és de rebut que algú al·legui el dret a la ignorància, i molt menys el dret a la incompetència professional. Perquè els qui de veritat polititzen el cas són els qui per a combatre la llengua catalana són capaços de reivindicar la desatenció als usuaris i el deteriorament del servei.

Tags:

Les raons cauen pel propi pes

setembre 5th, 2011 · No Comments · Política catalana

El curs escolar és a punt de començar i els centres educatius se les han hagut d’empescar per a afrontar-lo amb la reducció de recursos imposada per l’Administració. La manera més fàcil a que va trobar el Govern dela Generalitatper a estalviar una gran quantitat de diners d’una sola tallada va ser suprimint l’anomenada sisena hora. Però, perquè no semblés tan greu una rebaixada de la qualitat de l’ensenyament per a estalviar diners i reduir el dèficit públic, van fer veure que estudis d’experts els indicaven, tot i que encara no ha sortit cap generació d’estudiants que hagin cursatla Primàriaamb la sisena hora, que fer una hora més de classe no millorava el nivell de formació de l’alumne; i que en tot cas, en contra del que s’havia dit fins ara del concepte d’escola inclusiva, el que calia era fer una atenció personalitzada als alumnes amb més dificultats, per no dir simplement que els sortia més a compte.

 

L’argument de la inutilitat de la sisena hora el tiraven per terra ells mateixos quan acceptaven de mantenir la sisena hora en determinats centres amb necessitats especials. Si no té cap utilitat, per què es manté en aquests centres? Però les tesis del Govern s’han acabat d’esfumar quan la majoria dels centres, amb menys personal, han fet tot el possible per a mantenir al màxim les activitats i reforços que es podien fer amb la sisena hora. En lloc d’estigmatitzar els alumnes amb més dificultats fent-los quedar unes hores més a l’escola, com pretenia el Departament, molts centres han optar per camuflar aquesta “atenció personalitzada” amb un increment generalitzat al conjunt dels alumnes. La sisena hora, doncs, s’ha convertit en mitja hora, però per a tothom. I el Departament, que n’és ben conscient, no s’hi oposa; si realment estigués convençut de la inutilitat del sistema anterior i de la bondat de l’atenció personalitzada que preconitzaven ells, no haurien de permetre que es trastoquessin els seus plans. La realitat és que, un cop assolit l’objectiu de l’estalvi econòmic, d’un a dos professors per centre com a mínim, els arguments que ells donaven per a justificar-ho ja no els vénen massa d’aquí.

 

I és que, com passa ambla Sanitat, massa sovint l’Administració pren mesures més o menys discutibles, més o menys raonades, però s’erren justament a l’hora de justificar-les. No es pot dir que es redueix el temps d’atenció, sigui sanitària o educativa, afirmant que això no afecta la qualitat del servei. A no ser que la mesura anés acompanyada d’una denúncia de malversació de fonts públics dels antics gestors; dels polítics, però també dels de cada centre sanitari o educatiu.

Tags:

Ens ho posen massa fàcil

setembre 4th, 2011 · No Comments · Mitjans de Comunicació, Política catalana

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

 

No crec que ningú posi en dubte la importància de les noves tecnologies i de les xarxes socials com a eines de comunicació entre les persones i, sobretot, com a eines que poden escapar dels centres de poder. Prou que ens han explicat que algunes de les revoltes i mobilitzacions populars dels darrers temps no haurien estat possible sense el seu concurs. Hi ha qui fins i tot les ha arribat a qualificar com la revolució democràtica de la comunicació.

 

Tot sovint apareixen notícies que, fins i tot sense saber-ne exactament el seu significat, ens sorprenen per l’impressionant impacte que pot arribar a tenir un petit gest iniciat a la xarxa, com la que apareixia no fa gaire dies “El hashtag #jovullvotaradeuespanya, que es va iniciar ahir com a resposta a l’anunci de Zapatero de reformar la Constitució ha esdevingut aquest migdia Trending Topic Mundial a Twitter. Aquesta etiqueta ha arribat a ser la sisena més comentada a tot el món.” I ens cau la bava entusiasmats. Potser és perquè els catalans ens hem abocat desaforadament a la xarxa fins al punt que, tot i tenir una llengua fortament amenaçada, a la xarxa ens hi trobem molt ben situats. Per exemple, el català és la tretzena llengua en nombre d’articles a Wikipedia o Google considera el català una de les 10 llengües més actives del món.

 

I potser en fem un gra massa. Sense deixar de ser cert tot això, també ho és que la virtualitat de la xarxa fa que sigui molt més difícil distingir entre l’abast real i el miratge. D’aquí que, com deia la setmana passada, puguin aparèixer fàcilment infinitat d’iniciatives, teòricament molt ben intencionades, que no ens porten enlloc. És tan fàcil fer una crida o un manifest, demanar adhesions o crear nous grups entusiastes per a qualsevol causa, que tothom s’hi veu amb cor: només cal veure la quantitat de grups de caràcter independentista existents al faceboock. I el problema no és que es creïn mil grups per a una mateixa cosa, ni que hi hagi una multitud d’iniciatives per a salvar el país, sinó que es facin amb uns plantejaments reduccionistes i amb la pretensió de ser cadascuna l’única via per a l’assoliment de l’objectiu final.

 

Qualsevol iniciativa mínimament seriosa, si es vol que tingui èxit, abans de sortir a la llum pública ha d’haver estat treballada intensament, assegurar-se uns mínims suports rellevants. ¿O és que algú es pensa que les grans manifestacions dela Plataformapel Dret a Decidir o la del 10 de juliol de l’any passat van sorgir del no res, o d’una simple convocatòria a la xarxa?  Quan la iniciativa surt al carrer, tots els sectors interessats ja n’han d’estar ben al cas i tenir assegurat un mínim consens; dit d’una altra manera, quan algú fa una crida a una organització a través dels mitjans de comunicació, sense haver fet els contactes i les negociacions prèvies, és perquè la intenció ja no és altra que la de posar-la en evidència.

 

Naturalment que tothom té tot el dret a fer les crides i els manifestos que vulgui, a demanar adhesions i signatures de suport per a qualsevol causa. Però, per més ben intencionat que sigui, tampoc es pot obviar que l’abús i la proliferació d’iniciatives, sobretot si ja de sortida estan abocades al fracàs, són molt més perjudicials que positives. No és cert que qualsevol iniciativa és bona si està ben intencionada: precisament perquè les noves tecnologies ho posen molt fàcil, estem creant massa frustracions i desenganys, banalitzem el valor d’una proclama i una crida ben feta, cremem moltes energies i actius del sobiranisme portant-los a carrerons sense sortida…

Tags:

De què va, la Irene?

setembre 3rd, 2011 · No Comments · Llengües, Polí­tica Espanyola

Els nacionalistes espanyols tenen clara la prioritat d’acabar pels mitjans que sigui amb la llengua catalana. Se n’estan sortint prou bé al País Valencià, on tenen guanyada la batalla política, i a les Illes; i a Catalunya, on ho tindrien més difícil recorrent només als mecanismes que els ofereix el sistema democràtic, se serveixen dels peons del sistema judicial posat també al seu servei. Ni les sentència del Constitucional, ni la del Tribunal Suprem, ni ara la del TSJC no tenen res a veure amb procediments jurídics ni en el compliment de la llei, sinó en l’estratègia política dels nacionalistes espanyols més radicals quan van constatar que per eradicar la llengua catalana com han fet al País Valencià no podien esperar que el resultat a les urnes els fos més favorable.

 

Per això sorprèn quela Consellerad’Ensenyament, Irene Rigau, respongui a la interlocutòria del TSJC dient que hi presentaran recurs i que demostraran la idoneïtat del sistema educatiu català. Ells tenen tot el poder per a imposar la seva llei; i allà on la llei democràticament no s’ajusta als seus interessos polítics, simplement invaliden la llei o se la salten a la torera. El Govern català sap perfectament que, en les actuals circumstàncies polítiques en què el nacionalisme espanyol està desbocat en la recentralització de l’Estat, perdrà tots els recursos. Tant li fa que els sistema d’immersió lingüística ja hagués passat en reiterades ocasions pel sedàs del Tribunal Constitucional i d’altres instàncies judicials, o que vingui avalat pels organismes internacionals, ara l’estratègia dels nacionalistes espanyols és tota una altra. Han vist els bons resultats que els ha donat a València, on s’han incomplert impunement totes les lleis inclòs el propi Estatut Valencià, i estan disposats a emprendre la batalla final contra la llengua catalana a l’únic reducte on encara resistia.

 

I sorprèn encara més quela Consellerabasi la seva innocent (o fingida) confiança en el l’argument que està demostrat que el sistema educatiu català ha funcionat molt correctament fins ara, compleix l’objectiu teòricament constitucional i estatutari (com no passa al País Valencià) que els alumnes acabin l’escolarització amb un coneixement adequat d’ambdues llengües oficials, i garanteix una perfecta convivència i cohesió social. Però si precisament el seu objectiu és atacar i destruir tot això!La Ireneestà reforçant amb aquests arguments la seva motivació per continuar per aquest camí.

 

Deixem-nos d’històries. El preu de romandre dins de l’Estat espanyol és, a part de l’espoli econòmic, l’anihilació de la nostra llengua i de la nostra cultura. Amb la llei o en contra de la llei, ells tenen tot el poder per a fer-ho.

Tags:

Apostar pel cavall guanyador

setembre 2nd, 2011 · No Comments · Internacional

Finalment, fins i tot Rússia ha acabat girant l’esquena a Gaddafi i reconeixent els rebels com a representants legítims del poble libi. No ha estat un procés fàcil. Gaddafi, el mateix Gaddafi que no ha tingut cap mena d’escrúpol a l’hora de bombardejar el seu poble, durant un temps ha gaudit del suport de les potències occidentals que hi veien una bona oportunitat per a treure profit del petroli libi. Només quan han vist que podien perdre-hi la inversió feta si no apostaven pel bàndol guanyador han deixar de recolzar el terrorisme.

 

És el mateix cas que Síria. Només que aquí encara no veuen clar quina pot ser l’aposta guanyadora. No hi té res a veure ni la defensa dels drets humans ni la vida del poble sirià. El paper de les Nacions Unides és senzillament vergonyós:  tímides condemnes i peticions suaus perquè el règim terrorista aturi la violència contra el seu poble, però res més. En aquest cas, no està tan clar el benefici que en poden treure les potències occidentals, i el país es troba massa a prop d’Israel cosa que en dificulta qualsevol mena d’intervenció; només faltaria que algú pretengués que Israel acceptés i acatés les resolucions de les Nacions Unides. Així és la política internacional: l’ètica, la raó, l’honestedat o la dignitat no hi tenen lloc; el terrorisme, la violència d’estat o la vulneració dels drets humans són perfectament tolerats i protegits quan reporta beneficis. És el que deia un congressista nord-americà quan encara no estava clar si es donava suport o no a la revolta líbia: “L’important és estar al costat del guanyador en el moment oportú”. I el guanyador en una època podien ser Gaddafi o Assad; ara ja sembla clar que a ningú li convé posar-se al costat del coronel libi, però encara no està tan clar en el cas de Assad.

 

Els dictadors són sempre persones que odien profundament el seu país i la seva gent, i, per tant, són uns socis immillorables per als qui tampoc tenen cap mena d’escrúpol a l’hora d’aprofitar-se’n. Necessiten del suport extern per a mantenir-se al poder, i no tenen cap mania de vendre’s el país sencer a canvi d’una petita gran fortuna personal. No és que la comunitat internacional hagi canviat d’opinió respecte als règims terroristes, com els de Gaddafi o d’Assad, simplement han valorat que ja no els surt a compte posar-se al seu costat.

Tags:

Política de gestos

setembre 1st, 2011 · No Comments · ERC

En política, els gestos són molt importants. Per això, sovint, quan es parla de propostes, d’acords o de pactes polítics, es té més en compte la forma que el fons. Quantes vegades no hem vist processos de negociació que estan a punt de tancar-se i per ben pocs cosa, per serrells de darrera hora, es pot arribar a un acord o no; i el que havia arribat a ser una diferència mínima pot esdevenir de cop una confrontació total. Ho hem vist ara amb la primera votació de la reforma constitucional; per a molts no es tracta tant d’estar-hi o no d’acord, com de la imatge que es pot donar posant-se al costat del PP-PSOE.

 

Fa ben pocs dies, Joan Tarda, d’Esquerra, proposava deixar l’escó del Congrés en el moment de la votació per posar en evidència el rebuig a la reforma. I ho presentava com un cop de força, agosarat, “per tal que el catalanisme polític ensenyi les dents”. És una mica la mania de presentar aquesta mena de gestos, que poden ser ben interessants i sobretot ben intencionats, com si fossin la clau de volta de tot, el sine quan non del patriotisme conseqüent. No coincidir en l’oportunitat del gest pot equivaldre a ser el blanc de totes les crítiques. Però bé, en aquest cas, el grup d’Esquerra s’ho devia repensar perquè al final van decidir votar-hi en contra, cosa que també em sembla raonable; i el qui va fer el gest de no votar la proposta com a actitud de protesta va ser justament CiU. Ni la proposta de Tardà ni l’actitud de CiU no poden considerar-se com un gest heroic, ni tampoc per a ser menystinguda.

 

Un altre tipus de gest és el que sembla que vol exigir SI a ERC per acceptar fer-hi una coalició electoral per la convocatòria del mes de novembre. Solidaritat proposa que els diputats escollits per la coalició practiquin de forma permanent la insubmissió lingüística. Tots hem vist amb més o menys simpatia el gest esporàdic de diputats que han fet el gest de parlar català a les Corts espanyoles, malgrat que la llei no els ho permetia. Està bé, però no sé si s’entendria que tota la seva tasca quedés condicionada per aquesta qüestió; al capdavall, parlar castellà a Espanya hauria de ser d’allò més normal. Aquesta mena de gestos poden plantejar-se, però no pas per fer-ne una qüestió definitiva. Que els gestos no siguin l’excusa per a fer impossible l’acord entre SI i ERC.

Tags: