Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Reforma Constitucional? Ja s’ho faran!

agost 30th, 2011 · No Comments · Polí­tica Espanyola

La proposta del PSOE-PP per modificarla Constitucióespanyola tirarà endavant, naturalment, perquè tenen els vots necessaris per a fer-ho; al capdavall és la seva Constitució. I, des del seu punt de vista, ni tan sols cal que la reforma sigui referendada amb una consulta a la ciutadania. Els grups minoritaris a les cambres espanyoles no tenen el nombre suficient per a forçar la convocatòria d’un referèndum, que no faria més que retardar la reforma imposada des d’Europa.

 

Davant d’aquesta reforma dela Constitucióespanyola hi ha diferents opcions. Una opció seria la de no voler-hi saber res amb l’argument que aquesta no és la nostra Constitució, que nosaltres no hi tenim res a fer, en tot cas sempre hi tenim les de perdre, i que qualsevol reforma sempre serà en contra nostra. Una segona opció, la convergent, és la de donar per bona la filosofia de la reforma i procurar només, o fer-ho veure, que d’alguna manera quedi salvaguardat (cosa que no és possible) l’autogovern de Catalunya; com a mínim, afegir-hi aquest matís testimonial, per no dir ras i curt que s’està d’acord amb el PP-PSOE. La petició d’un Referèndum no serviria per a gaire més que per a retardar-ne l’aprovació, cosa que incompliria el compromís contret amb les autoritats europees, i per a posar en evidència el malestar d’alguns sectors de la societat, sabent a més que a partir del novembre anirem de mal a pitjor; però tot plegat seria fàcilment neutralitzat pel PP-PSOE, que miraran d’estalviar-s’ho. Una altra opció, no menys testimonial, és la d’aquells que pretenen aprofitar la reforma dela Constitucióper a introduir-hi altres temes: el dret a l’autodeterminació o la limitació de l’espoli fiscal. Com a arguments per a rebutjarla Constitució, reformada o no, poden servir, però seria quimèric que hi hagués algú que es pensés que mai es farà una reforma dela Constitucióper a reconèixer els drets dels ciutadans, bascos o catalans, a decidir sobre el seu futur.

 

Personalment, i sense fer-ne una qüestió transcendent, em quedaria amb la primera opció. Entrar en el debat de si es pot reformar o nola Constituciósense un Referèndum, quan legalment no hi ha cap obligació de fer-ho si no es toca un tema fonamental; entrar en el debat de si cal que en aquesta reforma s’hi faci constar el paper de les comunitats autònomes o que, per a no ferir susceptibilitats, es redacti de forma ambigua que pugui interpretar-se que no es limiten les competències autonòmiques però que deixi les mans lliures al Govern espanyol per a fer-ho; entrar en el debat de si aprofitant aquesta reforma es pot proposar, sabent que serà rebutjat, que s’inclogui també una limitació de l’espoli fiscal o de la solidaritat interterritorial, o que s’inclogui el dret a l’autodeterminació; entrar en aquesta mena de debats, sabent que els vots del PP-PSOE faran passar l’aigua pel seu molí, em sembla que és participar del seu joc, i en definitiva donar-los cobertura democràtica.

Tags:

El paper que ens correspon als catalans

agost 29th, 2011 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

Són simples detalls, simples anècdotes, però que il·lustren la desigual relació que mantenim els catalans amb els espanyols. Davant de l’exhibició festiva d’una bandera per a celebrar un èxit esportiu, des de l’Espanya profunda i cavernària es respon amb amenaces de mort, insults i tota mena d’estupideses. I com sempre, les amenaces i les incitacions a la violència no són mai motiu d’intervenció dela Justíciasi els autors són elements d’extrema dreta o si les víctimes no responen al perfil del nacionalista espanyol.

 

Sincerament, penso que té ben poca importància saber si el jugador del Barça Cesc Fàbregas va exhibir la senyera estelada sense saber-ne la significació exacta, ni si la seva petició de disculpes posterior anava dirigida només a deixar constància que la seva intenció no era ofendre ningú o si realment volia dir que es penedia d’haver-se passejat pel camp amb l’estelada. No seré pas jo qui posi Cesc Fàbregas a l’altar del patriotisme per un gest que em sembla que s’hauria de contemplar dins la més absoluta normalitat, ni tampoc qui el censuri pel fet d’haver demanat disculpes. A ningú se li acut fer massa interpretacions al gest d’un altre jugador barcelonista exhibint la bandera del seu país centreafricà. I aquesta és la clau de la història. Els espanyols no tenen unes reticències especials a les banderes ni als símbols, ni els molesta que algú es recordi del seu país en un moment de celebració, sinó que focalitzen el seu odi exclusivament contra els catalans i els bascos. Un odi que els permet, amb el consentiment o la tolerància d’una justícia que també discerneix quan una mateixa acció prové d’un cantó o d’un altre, justificar tota mena d’insults i d’amenaces.

 

I enfront d’això, els catalans ajupim el cap i diem que no n’hi ha per tant, o bé exigim un compromís a persones en concret que s’hi estan jugant la seva carrera quan el país en el seu conjunt, i a través de les seves institucions, és incapaç de fer-se respectar. Mentre siguem a Espanya ens hem de fer pagues que ens tocarà fer el paper de gos mesell: ajupir el cap, rebre garrotades pacientment (ai de qui gosés tornar-s’hi!) i demanar perdó constantment pel sol fet d’existir i de ser com som.

Tags:

De crides i manifestos

agost 28th, 2011 · No Comments · Política catalana

(Article publical al Bloc Gran del Sobiranisme)

Tenim el país que tenim, i val més assumir-ho per no deixar-nos portar per falses il·lusions i miratges. I en aquest país nostre, és cert, hi ha massa partits, massa plataformes i moviments que no acaben de trobar el to i la manera de provocar un engrescament col·lectiu; però no crec que la solució sigui justament crear-ne una de nova. I molt menys si això s’ha de fer després d’haver-nos carregat totes les iniciatives anteriors.

 

Com era d’esperar, mentre els uns encara es debaten sobre la conveniència o no de presentar-se a unes eleccions espanyoles, ja hi ha qui ha tingut la lluminosa idea de propiciar la gran coalició nacional que ens ha de portar cap a la independència. De moment ja s’ha fet un manifest per a una candidatura unitària independentista. Deu ser el més fàcil: ens trobem una colla al bar de la cantonada, o des de la xarxa mateix, i comencem a recollir adhesions; essent com som gent de bona fe i dient quatre frases d’una lògica irrefutable, com se’ns pot negar el suport?.

 

En aquest cas, el manifest consta d’un preàmbul on es citen les forces polítiques destinatàries, quatre punts d’afirmació i dos més de subratllats, per acabar amb les peticions concretades en nou punts més. Anem a pams, i punt per punt.

 

D’entrada, parteixen en el preàmbul de l’equívoc generat a rel de la victòria de Bildu a les passades eleccions municipals al País Basc. Tal com deia en un article anterior, es confon l’origen de Bildu i sembla que es vulgui obviar que aquella no era una opció transversal ideològicament, sinó netament d’esquerres.

 

El fet de llistar alfabèticament els grups polítics als quals va adreçat, segons diuen, el manifest ja posa en evidència la candidesa, manca de rigor i de credibilitat de la mateixa proposta. Sonaria a broma que es digués que es citen en primer lloc les Candidatures d’Unitat Popular i en darrer Unió Democràtica pel sentit de neutralitat que ofereix l’ordre alfabètic. Senzillament, no és seriós posar en un mateix llistat grups tan diferents, no ja ideològicament, sinó sobretot pel que fa a la seva potencialitat, i pretendre que tots s’hi sentin interpel·lats de la mateixa manera.

 

Els quatre punts d’afirmació no deixen de ser obvietats més o menys acceptades per tothom: Som una nació espoliada i maltractada, s’ha esgotat la via autonomista, com a poble no renunciem al dret a decidir el nostre futur, però aquest anhel de llibertat no sembla que es vegi reflectit en la representació parlamentària. Se suposa que pel que fa a la darrera afirmació els convergents sobiranistes deuen discrepar-hi per considerar que ells en representen la part majoritària.

 

Tot seguit el manifest subratlla, sense cap mena d’argumentació, que “El suport social de l’independentisme no es veurà mai representat políticament fins que els diferents partits de caire sobiranista no siguin capaços d’unir-se entre ells”  i que “En política, la unió fa la força”. I en aquest darrer punt el manifest es contradiu en considerar que la divisió de l’independentisme provoca que molts independentistes acabin votant opcions autonomistes (s’ha d’entendre que es refereixen bàsicament a CiU), quan aquestes opcions també s’inclouen com a destinatàries de la proposta d’unitat independentista.

 

Pel que fa a les peticions finals, resulta inversemblant que els autors del manifest pretenguin establir les pautes de la negociació que haurien de seguir les forces polítiques, i que els reglamentin fins i tot les fórmules de proporcionalitat i de representativitat de cadascuna.

 

De tota manera, el principal retret a fer a aquesta mena de manifestos és que no sembla que tinguin la intencionalitat de què siguin assumits per les forces polítiques a les quals diuen que s’adreça, sinó la d’aconseguir que algunes d’aquestes forces es fixi en els seus promotors. Si mai fos possible, una operació d’aquesta mena no sorgiria com per art d’encantament, sense un treball previ i conjunt amb les principals forces del país. I tampoc sé si seria la fórmula ideal; jo crec molt més en la confluència i en la unitat d’acció que en la unitat de sigles i de candidatures.

 

Proposar avui, de cara a les eleccions del novembre, una candidatura unitària que inclogui des de les CUP a Unió Democràtica em sembla tan poc seriós com impossible. O no es té ni la més remota idea del panorama polític actual o la intenció era tota una altra. És evident que no hi ha cap possibilitat que ni CiU ni IC-V tinguin mínimament en consideració una proposta d’aquest tipus. Aleshores, el que queda és una única força política amb possibilitat, encara que no garantida, d’obtenir representació parlamentària i unes altres forces polítiques, totes respectables, però en algun cas residuals, que no tenen altra opció que agafar-se a l’únic pal de paller restant, fer-hi un paper purament testimonial o directament optar per no presentar-s’hi.

 

Es tracta només que ERC sigui prou intel·ligent i generosa com per a possibilitar un acord amb Solidaritat; Reagrupament i Democràcia Catalana, a part de sumar ben poca cosa, ja serien serrels a afegir, i les CUP de ben segur que optaran per mantenir la seva posició de no presentar-se a aquesta mena d’eleccions. I per a arribar a aquesta conclusió no calia tant de manifest.

Tags:

Guardiola millor que Mourinho?

agost 27th, 2011 · No Comments · anecdotari

Els catalans, i segurament no només els catalans, tendim a magnificar les nostres gestes i a mitificar els nostres herois amb molta facilitat. Potser per això també ens enduem les més grans decepcions. Ara mateix, molts aficionats catalans al futbol apostarien u contra deu a la superioritat de l’entrenador Pep Guardiola sobre el seu rival madridista José Mourinho. I sincerament, sense entendre-hi massa res en això del futbol, em sembla una mica exagerat.

 

D’una banda, perquè els èxits esportius, l’argument irrefutable i gaire bé únic de la majoria d’opinadors, no es poden atribuir només a una sola persona, i de l’altra perquè qualsevol dia es pot girar la història. Per això mateix puc entendre que els seguidors madridistes i els seus mitjans de comunicació es neguin a acceptar el que per a nosaltres pot semblar una evidència. Ben mirat, la idea de trobar excuses per a cadascun dels petits fracassos que ha tingut el Madrid enfront del Barça també és una gran coneguda nostra; tant en el món del futbol com en el de la política. Entenc que, en el millor dels casos, els aficionats blancs arribin a acceptar una petita superioritat blaugrana que, essent tan petita, també poden atribuir a l’infortuni o, una mica més esbiaixadament, a aquell estrany fat que el mateix Mourinho trobava inexplicable en el seu famós “por qué”. Una gairebé igualtat, doncs, per a la qual ells fàcilment poden trobar el punt de gràcia que faria decantar a favor seu, i que es podria quantificar amb el darrer doble enfrontament d’aquest estiu: entre l’empat de l’anada i la lleugera, encara que suficient per a endur-se el títol, superioritat en el partit de tornada.

 

Sincerament, em sembla que exagerem a l’hora d’atorgar una superioritat tan manifesta del Pep Guardiola com a entrenador sobre el seu rival José Mourinho; jo ho deixaria amb un justet5 a4, afavor del Pep, naturalment. Ara bé, allà on sí que el Pep guanya per golejada que ben bé podríem quantificar amb un deu a zero, o a un essent magnànims, és a l’hora de valorar els dos entrenadors com a persones. Aquí sí que no hi ha color.

Tags:

Aprendre del nacionalisme espanyol

agost 26th, 2011 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

Quan es parla de les dificultats que tenim aquí per a assolir una unitat independentista, sovint argumentant que a part de les qüestions nacionals hi ha també diferències ideològiques, ens oblidem que allà els nacionalistes espanyols arriben aviat a la unitat. PP i PSOE amb ben poques diferències ideològiques, és cert, i amb polítiques econòmiques calcades, tenen molt clar quan i com s’han de posar d’acord. En l’única cosa que discrepen és en el cap de cartell i en qui col·locarà els seus amics en els llocs de poder.

 

Per ells, el nacionalisme espanyol constitueix un únic partit i una única ideologia, de la qual el PP i el PSOE no en serien sinó els corrents interns. En les anomenades eleccions generals el que es fa és elegir quin dels dos corrents ha d’aplicar les polítiques del nacionalisme espanyol, amb matisos gairebé més d’imatge i d’estil que no pas de fons. Si en tota la història de la Constitució espanyola, aquesta només s’ha reformat una vegada no és en absolut per cap dificultat tècnica ni de procediment, sinó per l’expressa voluntat dels dos corrents del nacionalisme espanyol. Quan els ha interessat, amb ben pocs dies, es posen ràpidament d’acord i poden fer-ho en un termini molt més breu que per a l’aprovació de qualsevol llei normal i corrent. Que algú pugui imaginar-se que una reforma de la Constitució impulsada pel PP-PSOE no anirà encaminada a enfortit el seu concepte únic de Nació-Estat espanyol, en contra de les perifèries que no acaben de controlar del tot, és absolutament quimèric o potser cal pensar en una intencionada mala fe perquè combreguem amb rodes de molí.

 

La presentació de dos candidats per separat, Rubalcaba i Rajoy, sota dues sigles diferents, PP i PSOE, no és cap obstacle per a poder representar una mateixa política i un mateix objectiu; simplement, dirimeixen qui l’ha de portar a la pràctica. En canvi aquí, en lloc d’entendre que l’important és la unitat d’acció i el tenir les idees clares de país, ens escarrassem en la difícil, per no dir impossible, tasca de fer seure dues persones en la mateixa cadira. L’important de la unitat independentista no és la candidatura unitària sinó l’acció que es porti a terme, siguin quines siguin les sigles i les persones.

Tags:

Ens prenen per imbècils, oi?

agost 25th, 2011 · No Comments · Economia

L’estiu acostumava a ser una època relativament eixorca pel que fa a la informació, i això propiciava que els mitjans de comunicació s’haguessin d’inventar serpents d’estiu, com les del llac Ness, o qualsevol altra fabulació o entreteniment com els suquets de peix de Pere Portabella. I tot i que l’actual el panorama econòmic europeu i les mogudes al món àrab ja donen prou com per a sucar-hi pa i bastir els titulars de la premsa, sembla que la tradició no s’acaba de perdre del tot. Mireu, si no, l’explicació que de cop i volta molts mitjans de comunicació van coincidir a oferir-nos sobre l’aparentment inexplicable fluctuació dels mercats a causa dels moviments especulatius.

 

Alguns, fins i tot ho donaven com una mena de recepta per a fer-nos veure si n’era de senzill fer anar de corcoll el mercat. Venien a dir que qualsevol de nosaltres, sabent la recepta, podia ser un especulador. La cosa era ben senzilla: algú, un intermediari o qualsevol de nosaltres, demana prestades unes accions que es ven a un preu raonable però provocant una baixada de la seva cotització perquè satura el mercat d’oferta; aleshores, es tracta de fer córrer rumors sobre la solvència de l’empresa, que són més creïbles si alhora el mercat constata que hi ha qui se les vol treure de sobre. Quan el preu d’aquestes accions està en el seu punt més baix, és el moment de tornar-les a comprar, amb un evident benefici perquè la mateixa demanda d’accions, incentivada per un desmentiment dels rumors anteriors en tornaran a fer pujar la cotització fins als nivells inicials. Negoci net per a l’especulador que pot tornar les accions a l’ànima caritativa que les hi havia prestat, amb la corresponent comissió és clar.

 

Així de senzill, així de fàcil. Els especuladors no són, doncs, una mena de monstres sense escrúpols, sinó uns pillets una mica murris, que no fan res que no poguéssim fer qualsevol de nosaltres. Com sempre, la història s’explicava a mitges. Perquè es noti al mercat, no es pot fer l’operació especulativa amb uns pocs milions d’euros; prou feines té el Banc europeu per a compensar els desequilibris que provoquen els moviments especulatius. Per tant, es tracta en primer lloc de trobar algú, un amic, el veí de l’escala o un company de treball, que et deixi uns quants milers de milions en accions. Fins aquí, sembla fàcil. Després es tracta de fer córrer el rumor sobre la insolvència d’una empresa o d’un estat; una trucadeta als amics de Moody´s
, de Standard & Poor’s o de Fitch, i assumpte arreglat. Només és qüestió de no badar, i saber veure el moment oportú per a tornar a comprar les accions quan estan al nivell més baix. Cap problema, amb els beneficis, descomptant la cerveseta que paguem a l’amic, veí o company que ens ha deixat les accions, ens n’anem cap a casa amb quatre calerons de més.

Ens prenem per imbècils, oi?

Tags:

La nit dels ganivets llargs

agost 24th, 2011 · No Comments · Política catalana

Els escàndols del grup racista i ultradretà Plataforma per Catalunya són la tònica de cada dia, el resultat lògic de l’aplec d’individus d’una mena d’ideologia, o de falta d’ideologia, sense escrúpols ni vergonya. Res de nou. La darrera, la de les amenaces del grup de PxC de Terrassa als imams de la ciutat, és de les que fan història. Emparant-se en el convenciment quela Justíciacorrupta d’aquest país sempre els protegirà, invocaven contra els imams “una nit de ganivets llargs”. A qualsevol país on hi hagués una justícia mínimament decent aquestes amenaces, que no deixen de ser una incitació a la violència, no quedarien impunes; i al grup que les sustenta de forma tan reincident no se li permetria aquesta apologia a la violència i a la xenofòbia.

 

I no deu ser casual que per a formular la seva amenaça violenta fessin al·lusió a una acció criminal del règim nazi. Alguns ridiculitzaven els autors de la crida a una nova “nit de ganivets llargs”, considerant que devien ignorar que la “gesta” dels nazis alemanys no anava adreçada a ningú més que als propis membres del nazisme que no seguien l’ortodòxia del líder. Al capdavall,la PxCque fa bandera contra la immigració amb un fals eslògan de “primer els de casa” està format en bona mesura per gent que en el seu moment, ells o els seus pares, també van venir a Catalunya com a immigrants. El pamflet de Terrassa estava escrit, evidentment, en castellà. De “primer els de casa”, res de res. Tothom sap que el seu líder, antic militant de Fuerza Nueva és un cínic personatge que odia profundament el país i la seva llengua, que es va manifestar en contra de qualsevol forma d’autonomia i que el català tingués cap mena de reconeixement.

 

Però, no ens enganyem. Hi ha uns líders desaprensius, violents, capaços de qualsevol ximpleria; però hi ha també un sector de la població que ja els va bé que algú els faci la feina bruta, encara que a vegades vulgui fer veure que no estava al corrent de tot plegat. Ningú pot al·legar desconeixement ni simular que no sabia on s’havia ficat ni en qui havia dipositat el seu vot. Podem exclamar-nos per les bestieses i ximpleries que poden arribar a dir els seus dirigents, però no poden eludir la seva responsabilitat els qui en algun moment o altre els han donat suport.

Tags:

La renovació d’ERC, i 10: Un vot de confiança

agost 23rd, 2011 · No Comments · ERC

La renovació d’ERC no s’ha fet ni en el temps ni en la forma que molts hauríem volgut; arriba tard i encara amb l’ombra de la tutela dels qui haurien d’haver estat, temps ha, antics dirigents. I, tanmateix, no tenim gaire més opcions que la de mantenir l’esperança d’una veritable renovació d’ERC, conscients, a més, que el camí no serà fàcil ni la recuperació, immediata. Caldrà donar-los un marge de temps i un vot de confiança.

 

La pèssima gestió del partit dels darrers anys s’ha volgut portar amb el mateix mal estil fins al darrer moment, posant a risc la mateixa renovació i la credibilitat dels qui estan disposats a impulsar-la. La celebració de primàries hauria estat normal i saludable en un altre moment, en què no s’hagués d’interpretar com una pugna més pel poder, en què simplement es volgués calibrar l’opinió dels militans sobre quin dels dos candidats pot ser més idoni per a encapçalar una llista. Però tothom sap que no es tracta d’això, sinó de l’obstinació d’un dels artífex del desastre per a aferrar-se al poc poder que li queda, confiant en la política que han aplicat fins ara de fidelitats i favors deguts. No es tracta de dilucidar les aptituds d’un o altre candidat, sinó de posar a prova la capacitat de qui ha de ser nou President d’ERC per a conduir el partit per la línia de la renovació (de persones, d’imatge, d’idees, d’estratègia…). Un resultat ajustat, i ja no diguem una derrota, del candidat proposat per Oriol Junqueras significaria un dur revés contra aquesta renovació.

 

Confiant fins al darrer moment que no s’hagin d’arribar a celebrar les primàries, que Joan Ridao i companyia entenguin que no es tracta ni tan sols de valorar la seva feina feta a Madrid sinó la nova projecció del partit, o que en tot cas així ho entengui una gran majoria del partit, donarem un vot de confiança a la nova direcció d’ERC. I no els serà fàcil perquè molts no faran cas de la crida “Tornem a ERC” sinó que, incrèduls i desconfiats (amb una bona dosi de raó), esperaran amatents a veure fins on arriba aquesta renovació; perquè els qui van emprendre una altra singladura que no hauria sorgit si s’hagués rectificat a temps no s’avindran fàcilment a renunciar a l’empresa que han encetat, com a mínim fins que no es convencin que les diferents propostes ja no són tan diferents i van cap al mateix camí; perquè l’honestedat política dels nous dirigents se l’hauran de guanyar a pols, amb una actitud ferma i coherent, amb grans dosis de generositat i d’obertura, i sobretot (i el més difícil) recuperant la credibilitat perduda. Per part meva tenen el meu vot de confiança i el meu suport; per a molts pot ser la darrera oportunitat de recuperar l’ERC que havia d’encapçalar o ser el motor cap a la independència.

Nota: Darrer de la sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC

Tags:

La renovació d’ERC 9: El lideratge de l’independentisme

agost 22nd, 2011 · No Comments · ERC

Uns anys enrere, ERC era l’únic referent de l’independentisme a excepció feta dels grups i moviments, ben dignes i necessaris per cert, que se situaven en l’àmbit del testimonialisme i de la marginalitat. En pocs anys, el panorama ha canviat substancialment: Hi ha una Convergència cada vegada més sobiranista, amb elements i sectors clarament independentistes, han aparegut nous partits que vénen a ocupar pràcticament el mateix espai que ERC, s’ha reforçat l’opció més trencadora de la CUP i en general hi ha una societat civil més molt receptiva alhora que exigent amb les iniciatives d’emancipació nacional.

 

Hi ha una part d’aquesta diversificació de l’oferta independentista que ha estat la conseqüència lògica de la pèssima gestió portada a terme per la direcció d’Esquerra, interessada més en foragitar els elements que li resultaven incòmodes que en aglutinar el món de l’independentisme que forçosament ha de ser molt divers. Però hi ha una altra part que és el resultat de la penetració de l’aspiració sobiranista en els diferents àmbits de la societat catalana, propiciada per la normalització de l’opció independentista, en la qual ERC hi ha jugat un paper decisiu. Ja sabem que és molt difícil refer el camí i recuperar a curt termini la gent que en el seu moment van deixar el partit per considerar que Esquerra no responia als anhels independentistes d’un sector de la societat catalana; i molt més si, com en el cas de Solidaritat, han aconseguit una mínima estructura i representació institucional. Amb tot, la voluntat d’ERC hauria de ser recuperar aquest lideratge de l’independentisme, no pas en el sentit de tenir més força que els altres grups que també s’hi declaren, perquè això ja ho és ara malgrat la tremenda davallada electoral, sinó en el sentit que aquests grups i la societat en general vegin en ERC la força central de l’independentisme.

 

Abandonar, doncs, l’estil emprat fins ara de voler sobresortir a base d’anorrear o menystenir els qui haurien de ser companys de viatge. No oblidar mai, ni confondre, qui són els enemics i qui els aliats naturals amb qui haurem de confluir en un moment o altre. El que no vol dir tampoc caure en la temptació, símptoma de feblesa, de forçar coalicions i candidatures unitàries a qualsevol preu quan aquestes són vistes com un acte desesperat davant la manca de confiança en les pròpies sigles. Molt més important que aquesta mena d’operacions forçades, que generen poques il·lusions alhora que provoquen desercions per les dues bandes, és el treball en comú entre les diferents forces que tenen la sobirania nacional com a prioritat, és aconseguir que la societat ens vegi per la nostra tasca com el referent i l’eina imprescindible per a assolir l’objectiu final de la independència.

Tags:

La renovació d’ERC 8: La necessària crítica interna

agost 21st, 2011 · No Comments · ERC

Esquerra s’havia acostumat a l’adulació per sistema. Els dirigents s’envoltaven de col·laboradors i d’assessors que no els qüestionaven mai res; qualsevol contratemps o ensopegada tenia una fàcil i lògica explicació en la perversitat dels altres i la pròpia bondat. Més que anàlisis es feien meres justificacions. Davant la manca de crítica interna, i per tant d’autocrítica, era relativament normal que reincidíssim i aprofundíssim en els errors. La crítica era sempre vista com a dissidència, gaire bé com a traïció.

 

Un bon dirigent no és aquell que s’envolta d’aduladors perquè li cantin constantment les excel·lències, sinó aquell que cerca precisament contrastar les seves idees i les seves visions. Només el dirigent poruc i insegur escull un entorn buit d’idees, no fos cas que li tombessin les seves, gent sense massa capacitat crítica, no fos cas que algun dia aspiressin a prendre-li el lloc. I en conseqüència, qualsevol visió discordant és titllada d’oposició al projecte i bandejada de les estructures del partit. El resultat d’aquesta nefasta concepció de l’afinitat i la línia ideològica del partit l’hem vist amb les repetides fugues de sectors que haurien de tenir plena cabuda en un partit que aspira a ser quelcom més que un reducte marginal. I, curiosament, quadres del partit, i fins i tot dirigents de primer nivell, s’han mantingut acríticament al costat de la direcció fins que de cop han passat del silenci a la deserció. Han estat capaços de mantenir una estranya fidelitat al líder, a les persones, fins que de cop han desertat del projecte. S’ha de poder romandre al partit, amb la visió tan crítica com calgui i amb fidelitat al projecte, i no pas a les persones.

 

Entenc que la nova ERC ha de valorar positivament l’autocrítica. Hem de ser capaços de fer anàlisis amb un mínim de rigor, de manera que es puguin reconèixer els errors justament per a esmenar-los. I no és possible que de totes les anàlisis en surti que hi ha hagut mil factors que ens han portat al desastre, menys la nostra gestió. Quan es demana engrescar-nos de nou amb el projecte d’ERC no ha de ser renunciant al rigor i a la crítica quan sigui necessària; el valor del partit ha de ser la suma de visions dels seus militants i del seu entorn, no pas el silenci forçat per una mal entesa concepció de la fidelitat.

 

Tags: