Bloc de notes de Josep Romeu

Es parla reiteradament de la necessitat de dignificar l’activitat política, d’acostar-la a la ciutadania, de lluitar contra la desafecció… però tot semblen paraules buides, perquè a la pràctica la gent continua veient els polítics com una gent que pensa en els ciutadans només a l’hora de les eleccions, que van a la seva i pels seus interessos personals, que es perden en picabaralles estèrils i partidistes… I potser sí que hi ha una part de tòpic hàbilment alimentat pels mitjans de comunicació, però també hi ha una responsabilitat molt important dels mateixos polítics.

Una de les vies per a recuperar la credibilitat perduda seria convertir ERC en un pal·ladi de l’honestedat. I no em refereixo estrictament a l’honestedat com a absència de delicte, que això ja s’ha de donar per descomptat, sinó com a actitud política i personal de ser honestos amb nosaltres mateixos i amb la ciutadania. Les paraules dels polítics han perdut bona part del seu valor davant de la gent, perquè tothom ja sap que el qui és al Govern ha de defensar qualsevol cosa que es faci, mentre que qui és a l’oposició ho ha de blasmar tot. De la mateixa manera que en la vida quotidiana de seguida estem d’acord en valorar positivament aquella persona que sap perdre, que sap reconèixer els seus errors i que sap elogiar els encerts del altres, seria bo que ens prenguéssim l’acció política com un exercici d’honestedat permanent. Ara ja hem passat per l’experiència de Govern, i sabem de les dificultats objectives que hi ha a l’hora de fer front a determinats problemes. No podem exigir als altres allò que no hem estat capaços de fer quan en teníem la responsabilitat, ni podem recriminar-los aquelles conductes que també fèiem nosaltres; o en tot cas, abans hem de reconèixer els nostres errors. Més que pensar que hem de fer d’oposició, hem de pensar que hem d’actuar amb honestedat, recolzant tot allò que és positiu i rebutjant el que no ho és; l’única diferència és que no tenim responsabilitat de Govern. El que no ens ha de convertir en uns irresponsables. Els pactes han de ser nets, clars i transparents; la por als pactes sovint no és tant pel que es diu, pel que es firma i pel que es posa a la llum pública, com pel que hom intueix que no s’ha dit i que hi ha al darrere.  

L’honestedat, en aquesta nova etapa d’ERC, hauria de ser una de les premisses fonamentals, en tots els àmbits. Hauríem d’avesar-nos a mantenir els debats interns amb prou rigor com perquè el mateix que es diu en una reunió tancada es pugui dir obertament; ens evitaríem moltes decepcions i malentesos. Però és possible que algú em digui que Esquerra ja ha estat fins ara prou honesta; si és així, voldria dir que no s’ha entès res i que no hi ha cap voluntat d’esmena. La gent ens veu com un partit més, perquè de fet hem actuat igual que els altres.

Nota: Sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC

Tweet

Ja sé que és molt habitual en la política, però per a ERC ha estat nefasta la idea de la militància com a carrera política; s’entén com a professionalització de la política. Està clar que tothom té tot el dret a aspirar a ocupar llocs de responsabilitat interna, a voler estar ben situat en les llistes electorals o a ocupar càrrecs institucionals. Però aquest no ha de ser el motor de la política. L’apoltronament, tantes vegades criticat per la ciutadania ,en la mesura que pressuposa que l’interès personal, el de la carrera política, s’avantposa a l’interès general del país, ha estat una de les causes de la deriva del partit.

Aquesta idea professional de la política ha reclòs els mateixos dirigents en un feu tancat, on els companys de partit, tant si són militants com simpatitzants, són vistos més com a rivals i adversaris que com a integrants d’un mateix projecte. A l’hora de cercar els millors candidats o les persones més idònies per a ocupar càrrecs de responsabilitat, no s’elabora un perfil òptim per a veure qui hi pot encaixar millor i anar-lo a buscar allà on sigui; sinó que es redueix la recerca en el propi entorn, i encara procurant que no pugi ningú que pugui fer ombra al dirigent insegur. I en aquest sentit, el militant grimpaire es mou molt bé en els processos assemblearis on tot s’hi val per a obtenir els suports que calgui. En l’entorn del partit hi ha, i s’hauria de fomentar que hi hagués encara més, tota una massa de professionals que no tenen un interès especial per la política de partit, però que en un moment donat podrien aportar tota la seva experiència tècnica i personal per a tasques específiques. Són gent que no està disposada a presentar batalla interna per a convèncer els militants de la seva vàlua, i menys sabent que al capdavall el que es valorarà no serà altra cosa que la capacitat d’intriga i de buscar fidelitats i suports incondicionals. Hi hauria al nostre entorn molt bons professionals que podrien fer un magnífic servei al país, a través del partit, però que cal anar-los a buscar, com es va intentar amb Ferran Requejo o amb l’Alfred Bosch.

Demanaria a la nova direcció d’ERC que fomenti entre la militància l’esperit de predisposició més que el d’autoproposar-se. Que els militants entenguin que el fet d’aguantar inacabables reunions i assemblees de partit no és cap mèrit especial per a optar després a càrrecs de responsabilitat. Les ambicions personals poden ser legítimes, però és molt més útil i eficaç per al partit i per al país que hi hagi molta gent predisposada a assumir responsabilitats, si cal; però que no se’n facin qüestió ni s’ho proposin com una fita professional. Seria tot un canvi de xip, al qual probablement no s’adaptarien fàcilment els grimpaires i quadres intermedis que s’han anat forjat en els darrers temps i que han suposat un tap per a la renovació i per a l’eixamplament de les bases del partit.  

Nota: Sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC

Tweet

En política, sembla que l’honestedat estigui mal vista. No hi ha cap partit polític que vulgui ensenyar les cartes des d’un principi. Es fan grans promeses electorals, es treu pit gallardejant de mantenir-se ferms a uns principis i a un progrma, però tan bon punt es tracta de discutir qüestions de poder, amb càrrecs i sous a repartir, les teories se’n van al carall en qüestió de segons. Aquesta mena de traïció és possible que molts votants de CiU, del PSC o del PP no els la tinguin en compte. Ja sabem que faran el que els poders fàctics els deixin fer i pactaran amb qui convingui si del que es tracta és d’arribar al poder.

Però, això mateix li costa més de pair al votant d’ERC. És cert que n’hi pot haver de més proclius a apuntar-se a un govern de progrés, mentre que altres ho serien a un govern més nacionalista. I, tal com fan tots els partits, ERC prefereix no mullar-se d’entrada amb l’excusa que el fet de mostrar les cartes a priori ens debilita en la negociació, sense tenir en compte que els que ens debilita davant l’electorat és haver fet uns grans plantejaments que sembla que s’esvaeixin tan bon punt es tracta de pactar càrrecs. En més d’una ocasió s’han fet afirmacions solemnes que Esquerra no pactaria amb ningú que no ens fes avançar cap al nostre objectiu sobiranista, i al final hem acabat pactant amb els socialistes. És cert que si afirmem que no pactarem amb ningú que no s’avingui com a mínim a fer passes significatives en l’autogovern, estarem descartant d’entrada l’opció de cap tripartit amb els socialistes, i per tant només ens quedarà l’opció de pacte pel cantó convergent. Però entenc que val més que tinguem menys marge de maniobra negociadora, i que mantinguem un discurs coherent.

Perquè la pitjor opció és precisament la de mantenir una pretesa equidistància que, de fet, no vol dir res més que una predisposició a saltar-nos els propòsits i les promeses fetes a l’electorat. Són molts els qui encara ara diuen que no es fien d’Esquerra perquè ens veuen capaços de tornar a fer un tripartit. El votant ha de tenir l’absoluta garantia que no ens vendrem per quatre càrrecs ni cinc sous. I quan es faci un pacte que quedi molt ben explicitat quines són les contrapartides, quines millores reals podem oferir al país. El nostre electorat pot arribar a entendre-ho bastant tot, menys la traïció als nostres principis. I la nova direcció d’ERC també hauria de tenir clar que l’honestedat i la transparència pot ser una de les millors inversions de futur; almenys per a recuperar la credibilitat perduda.

Nota: Sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC

Tweet

Insistia Joan Ridao que el futur d’ERC passa per un viratge més cap a l’esquerra. Suposo que això vol dir que no ha entès absolutament res, ni del desastre que ha passat al partit, ni del fracàs de l’experiència de govern, ni del que està passant al món. O, en tot cas, potser hauríem de definir què entenem per esquerres, avui. En aquests moments són els mercats, és a dir un reduït nombre d’alts dirigents de la banca i de les grans corporacions, els qui dirigeixen la política del món occidental; ells són els qui criden a l’ordre aquells qui volen passar-se una mica de la ratlla o simplement es resisteixen a posar en pràctica les polítiques que ells els dicten.

L’experiència del Govern tripartit no ha estat precisament un model de govern d’esquerres, més enllà d’alguns gestos més aviat simbòlics. A tot estirar podríem admetre que en les formes hi havia una mica més de sensibilitat, però en el fons eren les mateixos polítiques de dretes de sempre. I ja no diguem la trajectòria de Zapatero que posa en veritables problemes al Partit Popular perquè difícilment es podrà posar gaire més a la dreta. Que encara es poden fer més retallades de drets socials de les que ha fet el PSOE? Potser sí, ja tindrem ocasió de comprovar-ho; però de la política dels socialistes no em podem dir, ni en broma, una política d’esquerres. El moviment dels indignats neix entre altres coses perquè és aquesta suposada esquerra la que està portant a terme els atacs més brutals contra els drets socials i contra la classe treballadora, i no hi veuen alternativa en la classe política actual, ni en els antics comunistes d’IC-IU. Algú potser dirà que, avui per avui, no és possible cap altra política que la d’acontentar els ”mercats”. Si, per la necessitat de guanyar eleccions, els governs que són cautelosos a l’hora d’aplicar amb tota la seva cruesa la política que els dicten ja esdevenen el blanc de tots els moviments especulatius per a fer-los entrar en raó, no vull ni imaginar què passaria si a Europa sorgís algun Govern disposat a posar a ratlla els interessos dels especuladors, de la banca i de les grans empreses.

Això no ens hauria de fer renunciar, com a ERC, a les nostres conviccions i als nostres principis d’esquerres; essent conscients, però, que quan disposem d’una oportunitat de Govern no tenim cap més alternativa que emmotllar-nos a la situació que ens imposen. I aleshores la pregunta és: com podem dir que prioritzarem les polítiques d’esquerres si sabem que no les podrem portar a terme? Com podem renunciar a un mil·límetre de les polítiques nacionals en nom d’unes polítiques d’esquerres, inexistents a la pràctica? Quina diferència hi ha entre les polítiques de dreta de CiU i les de dreta del PSC-PSOE, com no sigui que els primers creuen una mica més en el país? Si volguéssim ser conseqüents amb una ideologia d’esquerres hauríem de descartar amb la mateixa contundència qualsevol mena de pacte amb el PSC-PSOE que amb CiU o amb el PP, i situar-nos a la perifèria de l’arc parlamentari disputant l’espai amb IC. No hem de renunciar a res, som un partit d’esquerres, però la nostra prioritat ha de ser la llibertat nacional.      

Nota: Sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC

Tweet

La simbologia té un paper important en tots els àmbits, i també en el polític. Alguns van començar a fer sonar les alarmes quan la direcció del partit va modificar, modernitzar en deien ells, la simbologia del partit canviant les velles sigles per un simple Esquerra. De la mateixa manera, ara alguns reclamen, com un element més de la renovació, retornar a les sigles d’ERC. El nom no fa la cosa, és cert; però sí que el nom, en aquest cas, és el resultat d’un viratge erroni que no ens havia de portar en lloc. Insistirem, doncs, en què el partit torni a les seves sigles originals, com un element més de retornar al rumb original.

I aquest és el principal debat encara present a ERC. I dic “encara” perquè, malgrat l’evidència del fracàs, encara n’hi ha que reivindiquen insistir en els errors que ens han portat fins aquí. Hem de decidir d’una vegada si som un partit d’esquerres, que té entre altres punts del seu programa la qüestió nacional, com hi té la igualtat de gènere, l’ecologisme o el laïcisme, o si som un partit independentista que enfoca la seva lluita per les llibertats nacionals de Catalunya des de la perspectiva d’esquerres. Hem de decidir, per tant, quina és la nostra prioritat fonamental, el nostre objectiu. Potser és la diferència entre els sectors independentistes d’Iniciativa, que n’hi ha, i ERC. Per a obtenirla Independència, si aquest és el nostre gran objectiu, de ben segur que haurem de comptar en algun moment o altre amb la complicitat dels qui tenen aquest mateix objectiu, encara que sigui des d’un altre prisma ideològic. Dit d’una altra manera: descartat l’assoliment en solitari de la independència i per tant obligats a buscar aliats per assolir-la, què estaríem disposats a sacrificar, arribat el cas, la sobirania nacional o una determinada visió sobre l’economia. Inequívocament, la renovació d’ERC ha de passar per recuperar l’eix nacional com a base de la nostra actuació. És en aquest camp on tenim el paper i el perfil propi; com a partit d’esquerres, fonamentalment, ja hi Iniciativa.

Això no vol dir, en absolut, renunciar als nostres plantejaments d’esquerres, sinó saber que la nostra prioritat serà la qüestió nacional. Justament la nostra ideologia d’esquerres és la que ha de completar el ventall ideològic de l’independentisme, que per la dreta pot cobrir una Convergència cada vegada més sobiranista. Això condicionarà, evidentment, la nostra política d’aliances i fa inimaginable una política d’equilibris entre la dreta nacional i una falsa esquerra espanyola. Els electors han de tenir molt clar que defensarem polítiques d’esquerres, però que en cap cas trairem el país. Entenc que això és el que significa el retorn a les sigles d’ERC.

Nota: Sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC

Tweet

Un dels tòpics de la política és el d’afirmar que la prioritat són les polítiques a realitzar i no pas les persones. Això s’acostuma a dir abans de formalitzar un pacte electoral, per exemple, o una coalició de Govern; però tothom sap que el que de veritat es debat i el que pot fer reeixir o fracassar una negociació és la qüestió nominal, els càrrecs i els llocs que ha d’ocupar cadascú. El mateix ha passat amb el proper congrés de renovació d’ERC: tothom afirma que l’important és el debat de les idees.

I no seré pas jo qui negui la importància del debat de les idees, però em sembla evident que el gran debat que hi ha hagut aquest estiu al si d’ERC ha estat el de les persones. Primer per saber qui podia aspirar a presidir el partit, i tot seguir per saber qui podia encapçalar la candidatura de cara a les eleccions espanyoles. Però és que de fet, tal com ja es va fer en l’anterior Congrés, ja es planteja institucionalment perquè sigui així: primer es fa l’elecció del President i del seu equip de direcció, i uns dies més tard es celebra el Congrés on teòricament s’haurà de debatre i aprovar l’estratègia política a seguir. O bé, ja es dóna per suposat que qui assoleixi la direcció del partit tirarà endavant, també al Congrés, l’estratègia política, o bé es contempla la possibilitat que surti una direcció que després no vegi aprovada la seva estratègia d’acció política. Però, bé. Tampoc cal fer-ne qüestió. Tothom sabia que la candidatura de Carles Bonet ala Presidènciaimplicava també una aposta per reincidir en les polítiques del tripartit que tants pèssims resultats ens han donat, i potser per això no va aconseguir ni els mínims suports per a presentar la seva candidatura. I tothom sap què representa la candidatura d’Oriol Junqueras, que abans d’assumir el càrrec ja ha apostat per un altre nom com el de l’Alfred Bosch.

L’important són les polítiques, naturalment; però aquestes es visualitzen a través de les persones. Per això, els qui creiem en la imperiosa necessitat d’una profunda renovació d’ERC creiem que és important que els noms que van posicionar-se a favor del tripartit i de la gestió de l’anterior (inconcebiblement encara en funcions) direcció, quedin relegats a un segon terme. Volem una renovació d’ERC per a recuperar la confiança i la credibilitat, i això serà molt més difícil si la gent continua veiem les mateixes cares.

Nota: Sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC

Tweet

D’ençà de les eleccions del novembre passat, i de fet molts ja ho veníem dient des de feia temps, ERC necessitava urgentment una renovació a fons. El partit havia entrat en una dinàmica perversa, sense rumb ni timó, on el que prevalien eren els interessos d’alguns dirigents incapaços de reconèixer que havien comès massa errors de gran calat que ens havien abocat al desastre. I el problema, que podia radicar en una incapacitat d’analitzar la situació política del moment i de saber copsar el que en realitat esperava de nosaltres l’entorn més proper, és que hem perdut la confiança de molts ciutadans. I no serà fàcil de recuperar.

De ben segur que la majoria hauria entès una rectificació clara i contundent l’endemà de les eleccions del novembre, amb un reconeixement dels errors comesos i donant pas a una nova generació de dirigents. Però, no. Tot i haver d’admetre el fracàs electoral, aquella direcció va intentar jugar la darrera carta per a salvar la pell: si les eleccions municipals haguessin sortit mitjanament bé, encara s’haurien pogut reivindicar ells mateixos com els dirigents que podien redreçar la situació. I van ser els militants que havien treballat en l’àmbit municipal els qui van pagar aquesta nova atzagaiada de la direcció. I tot i així, encara han preferit anar allargant el procés, maniobrant per condicionar la nova direcció i disputant encara alguns espais de poder. Fins al darrer moment, podran dir que han prioritzat sempre els seus interessos personals al del partit. Perquè el partit el que necessitava, per a recuperar la confiança perduda, era demostrar la seva capacitat de renovació i la seva voluntat de refer els malencerts.

Ajornar la renovació haurà servit per a crear més tensions internes, per haver d’improvisar uns candidats a les eleccions generals que se sabien properes, i sobretot per donar la sensació que no s’acaba de fet net, a Esquerra. Hem desaprofitat una bona oportunitat per redreçar el partit d’una forma clara i inequívoca. I tanmateix confiem en aquesta renovació. Les cares noves que se’ns proposen poden merèixer un vot de confiança dels militants, però no ho tindran fàcil per a convèncer, a tants i tants electors que ens han deixat de votar, que la nova ERC, ara sí, caminarà amb pas ferm en la defensa dels interessos de Catalunya.

Nota: Sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC.

Tweet