Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Després de Bonet, ara és l’hora de Ridao

agost 10th, 2011 · No Comments · ERC

Era a principis de juliol quan vaig escriure un article en què acabava demanant a Carles Bonet que es retirés de la cursa perla Presidènciad’ERC. Entenia que al partit no li convenien noves conteses internes, ni que sigui emprant els mecanismes legals establerts per a la presentació de candidatures. Per a una bona renovació i recuperació d’ERC calia donar una nova imatge d’engrescament i d’il·lusió per un projecte comú, en lloc de reiterar-nos en les habituals lluites internes pel poder. I posava a Carles Bonet l’exemple de Ridao que havia renunciat a presentar-s’hi. Ara em toca insistir-hi, però amb les tornes canviades.

 

Està clar que tothom té dret a presentar-se com a candidat per a aquells càrrecs o candidatures que cregui oportú. Però, en les actuals circumstàncies, unes primàries per a escollir candidat a les eleccions generals seran negatives, tant per a la candidatura en sí que es veurà debilitada com per al partit en general. Sembla clar que una majoria del partit ha optat per la via de la renovació, deixant via lliure a Oriol Junqueras perquè presideixi el partit i constitueixi un nou equip de direcció. Però també és cert que Joan Ridao és un personatge que controla els ressorts del partit i, fins i tot encara que una majoria opini que cal una renovació, pot aconseguir un bon nombre de suports, sobretot de gent que li deu favors. Si, en lloc de presentar-se com a segon darrere de l’Alfred Bosc presenta batalla en unes primàries serà molt més difícil fer després el tàndem; i de ben segur que aconseguirà que, guanyi qui guanyi, hi hagi un sector del partit que se senti derrotat i per tant poc implicat en la candidatura. És difícil imaginar que, un mateix dia, una majoria de militants doni suport al nou President d’ERC i en canvi el desautoritzi en la seva primera decisió d’optar per l’obertura del partit amb un candidat com l’Alfred Bosch.

 

Guanyi qui guanyi el dia 17 de setembre, si hi ha primàries, haurem perdut tots una altra vegada. La candidatura haurà començat amb mal peu; de fet és una de les raons per les quals no va acceptar un altre bon candidat com hauria estat Ferran Requejo. El partit tornarà a estar més dividit que mai; i això sense ni imaginar les conseqüències del que podria representar una derrota del candidat proposat pel flamant nou President d’ERC. Potser és demanar massa, tenint en compte el paper que ha tingut Joan Ridao obstinant-se en l’estratègia que ens ha portat al desastre, però gosaria demanar-li que reconsideri la seva actitud: que renunciï a presentar-se en aquestes properes eleccions i que deixi pas a la necessària renovació del partit.

Tags:

Vaga als aeroports, altre cop?

agost 9th, 2011 · No Comments · Sense categoria

Algú pot arribar a pensar que s’ha produït algun fet rellevant en les relacions laborals dels treballadors d’Aena perquè aquests anunciïn una nova vaga, aquesta vegada dels treballadors de terra. En absolut. Res de nou no es pot dir ara que no es pogués dir ara fa dos mesos. Només hi ha una circumstància decisiva: ara és el moment en què es pot fer més mal al turisme, a les empreses que esperen aquest mes per fer el seu agost en el més precís sentit de l’expressió, i a les persones que han esperar tot l’any per a poder fer uns dies de vacances.

 

I és que els sindicats, que ja fa molt de temps que van abolir dels seus esquemes mentals, encara que alguns ho mantinguin per fer bonic als papers teòric, tot allò de la lluita de classes o de la defensa dels treballadors, veuen ara una bona oportunitat per a arreplegar un pessic del que sigui. Res a veure amb aquell vell concepte del poder de la classe treballadora enfront de la patronal. Són els mateixos sindicats que negocien els nous convenis a la baixa, renunciant a tot sota l’amenaça d’un sistema que ha trobat la clau per a desmuntar-los, o millor dit per a mantenir-los com a excusa o coartada. Avui, el poder dels treballadors no rau ni en la capacitat de mobilització ni molt menys en la legitimitat del que puguin defensar, sinó en la possibilitat de fer mal a un màxim de població possible. Ala Nissanpoden negociar reduccions de sous, increment d’hores de treball o empitjorament dels nous contractes, perquè saben que una vaga contra l’empresa tindria la resposta fàcil de traslladar la producció a un altre indret. En canvi, sí que té força que algú sigui capaç de paralitzar un sector tan important com el transport aeri. No pas perquè afecti excessivament l’empresa, Aena, sinó perquè afectant a centenars o a milers de persones, majoritàriament també treballadors, creen un estat d’alarma que pot obligar el Govern i per tant Aena a fer algunes concessions.

 

A la taula de negociacions s’hi poden asseure representants de l’empresa i dels treballadors. Però si no s’arriba a cap acord, els sindicats no disposen de cap mecanisme per a fer-los entrar en raó que portant la guerra a un altre terreny. La patronal, i les persones adinerades en general es poden veure afectats relativament per una vaga d’aquest tipus, perquè tenen molts més recursos i alternatives; són els treballadors els qui poden veure perillar les seves vacances perquè uns altres puguin aconseguir alguna reivindicació. I és que també entre la classe treballadora hi ha sectors privilegiats.

Tags:

Val més tard que mai

agost 8th, 2011 · No Comments · ERC

El Govern espanyol exigeix ara, tant a ajuntaments com ala Generalitat, el retorn de quantitats avançades de més, corresponents a l’any 2009. Una exigència que agreuja encara més els problemes econòmics de les administracions catalanes.La MinistraSalgado, en un exercici de cinisme, ha ofert la concessió de crèdits, se suposa que a un interès raonable, per a poder retornar aquests diners; una manera de dir que es cobrarà l’ajornament.

 

El Conseller d’Economia Mas-Collell no descarta agafar-s’hi, mentre que altres s’han exclamat dient que això era impensable i fins i tot alguns han apuntat la via de l’incompliment de les obligacions contretes. Perquè no oblidem que, per més que ens pugui semblar injust que a sobre de tot l’espoli que patim encara haguem de tornar diners a l’Estat, en realitat aquest és un deute real sorgit de l’aplicació del darrer model de finançament pactat. Ja aleshores, pel que sabem, alguns economistes van alertar del que s’esdevindria, però els polítics del tripartit no els en van fer cas. No es pot protestar ara per haver de retornar els diners a l’Estat sense reconèixer que el tripartit va cometre un greu error amb aquell acord de finançament que ens venien com un gran èxit. És cert que tampoc va ser unànime l’opinió al si dels partits. Els socialistes catalans no tenien ni veu ni vot per decidir si acceptaven o no l’acord que els imposava el PSOE, però dins d’Esquerra sí que hi havia la gent més lúcida que ja veia a venir la patacada; entre altres l’Oriol Junqueras i alguns dels qui seran a la nova direcció republicana.

 

No deu ser casualitat que els qui han de portar a terme la renovació d’ERC siguin, almenys en bona part, els qui ja no veien clara la deriva que prenia el partit, que es posicionava al costat dels socialistes en el que ha resultat ser la gran enganyifa. Personalment, lamento, però, que quan en el seu dia alguns ja vam alertar del mal pas que estàvem fent, no solament ni tan sols aquests no van sortir a la llum defensant el que creien, sinó que s’arrengleraven al costat de la direcció per increpar-nos o recriminar-nos la nostra posició opositora. Era la fidelitat mal entesa que no solament els feia còmplices del mal pas, sinó que n’impedia tota possibilitat de rectificació. Val més tard que mai.

Tags:

Malgrat tot, l’esperança

agost 7th, 2011 · No Comments · ERC

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

És ben cert que ERC patirà fins al darrer moment la rèmora d’una direcció que a més de portar el partit al límit del desastre, també ha conduït tan pèssimament com sempre el procés de transició. No han volgut reconèixer obertament els errors comesos, tot i fer-ho amb la boca petita en petit comitè, van especular amb les municipals per si la feina feta als ajuntaments podia salvar-los la pell quan en realitat era la seva mala feina la que tirava per terra la bona tasca feta a molts municipis, i han allargat exageradament el procés per a poder influir en la nova direcció i mirar de mantenir alguna cota de poder.

 

Hem perdut una nova oportunitat de presentar a la societat catalana una nova ERC que, un cop reconeguts els errors, es proposés de fer net i recuperar la credibilitat i la confiança perduda en amplis sectors. Podíem haver arribar a aquest Congrés, que s’hauria d’haver fet molt abans, amb un plantejament renovat que hagués generat confiança, des dels inicis, tant als qui ens hi vam mantenir emprenyats com a militants com els qui legítimament van prendre altres opcions. Però, no. Arribarem a aquest Congrés encara amb l’estigma d’una direcció que intenta lligar fils, encara que sigui des del darrere, i que es resisteix a donar pas a nova gent amb aire fresc i no viciat per les marrades de la darrera etapa.

 

I malgrat tot, s’obre una porta a l’esperança. Ja és curiós el procediment, que d’altra banda tampoc és nou, d’escollir primer la direcció i després fer el Congrés on es debatin les idees i les línies estratègiques a seguir. Però, tant se val, perquè tothom sap què hi ha darrere de cada nom. L’intent de Carles Bonet de reivindicar l’estratègia del tripartit no va obtenir de la militància ni el mínim suport per a presentar-se, i Ridao que representaria més del mateix va tirar la tovallola abans conscient del fracàs que l’esperava, però també amb l’as a la màniga de reivindicar-se com a cap de llista per a les eleccions espanyoles. Els noms, en aquest cas, ja pressuposen una definició política força precisa, encara que després s’hagi de ratificar en el Congrés.

 

I dic que, malgrat tot, s’obre una porta a l’esperança perquè, d’entrada, el tàndem Oriol Junqueras-Marta Rovira respira un aire ben diferent. I l’opció d’anar a buscar com a cap de llista persones de fora del partit, ja sigui un Ferran Requejo o un Alfred Bosch, posa en evidència tota una altra concepció del que ha de ser el partit com a espai obert capaç de captar, des del rigor, el que la gent espera de nosaltres. No serà fàcil, però estic convençut que la nova direcció trencarà amb la inèrcia egocèntrica de creure’s el melic del món per entendre que el partit ha de ser una eina al servei del país.

 

Hi poden haver dubtes, naturalment; jo també tinc les meves reserves. Però, ara més que mai caldrà ser generosos i no deixar-nos portar per velles picabaralles estèrils ni per ressentiments verinosos. Ja hem vist que l’ensulsiada d’Esquerra no va venir compensada, suficientment, per cap altra força política independentista. Per tant, des de la humilitat i el reconeixement que en el passat no s’han fet les coses bé, ara tenim una nova oportunitat per a redreçar el moviment independentista; tots, els d’ERC, els qui van marxar cap a altres formacions i els qui senzillament es van quedar a casa.

 

No serà fàcil ni serà d’avui per demà. Però hauríem d’endegar una nova dinàmica d’entesa i de complicitat entre les diferents forces polítiques que compartim un mateix espai independentista, encara que hi pugui haver diferents perspectives ideològiques, en la mesura que entenguem que per damunt de tot hi ha d’haver l’objectiu final d’assolir la independència. I que l’enemic espera, i si pot potencia, que continuïn les lluites fratricides que no fan sinó facilitar-los la feina.

 

De ben segur que algú podrà començar a posar objeccions a un o altre candidat, a una o altra estratègia electoral o a qualsevol acció o discurs que no comparteixi plenament. Tots podem tenir objeccions i mai trobarem ni el líder ni el partit que ens satisfaci plenament. Però hauríem de fer un vot de confiança en el futur, cadascú des de la seva posició i amb una decidida voluntat de confluència. No sé si aquesta serà la direcció d’ERC que refarà definitivament el rumb del partit, però personalment no tinc gaire més llocs on dipositar la meva confiança.

Tags:

Jean-Claude Trichet, un incompetent?

agost 6th, 2011 · No Comments · Economia

En plena crisi pels atacs dels mercats contra el deute de països considerats vulnerables, com Espanya i Itàlia, s’esperava la compareixença del President del Banc Central Europeu per a calmar els ànims. I tot anava més o menys bé fins que tot d’una va deixar entreveure que el BCE comprava deute de Grècia, d’Irlanda o de Portugal, però no d’Espanya i d’Itàlia. A partir d’aquí, la prima de risc es va disparar cap amunt i la borsa es va desplomar cap avall.

 

És curiós que la majoria dels mitjans de comunicació es feien ressò de les nefastes repercussions de les declaracions de Jean-Claude Trichet, i es limitaven a constatar que havien tingut l’efecte contrari a “l’esperat”. Per la seva banda, el President dela Borsade Barcelona, Joan Hortalà, censurava obertament Trichet de qui va dir que més li valia tenir la boca callada. En qualsevol cas, hom parteix de la idea que va ser una relliscada; de la mateixa manera que s’admet que les recomanacions fetes, i seguides pel Govern grec, en el moment del primer rescat no van servir de gran cosa, com tampoc van servir les mesures preses pel Govern de Portugal per tal d’evitar el seu rescat, ni sembla que serveixin de massa les mesures preses pel Govern espanyol, i que les autoritats monetàries internacionals li aplaudeixen. Podríem pensar que tenim unes “autoritats monetàries”, des de l’FMI al BCE amb el Jean Claude Trichet al capdavant, absolutament incompetents. Els seus consells i les seves recomanacions, sovint imposicions, serveixen per acabar d’ensorrar els països amb dificultats.

 

Hi ha la possibilitat que siguin una trepa d’incompetents, economistes de baix perfil professional i amb escassa qualificació. I, en aquest cas, podem fer com Joan Hortalà i demanar-los que mantinguin la boca callada per no empitjorar encara més les coses. Però hi ha una altra possibilitat, i és que no siguin tan incompetents com sembla; una cosa és que algun ingenu es pensi que les institucions econòmiques tenen la funció de vetllar per l’economia en general dels països i per tant de la seva gent, i s’oblidi que la seva funció és la de defensar els interessos dels especuladors per als quals treballen.

Tags:

Les primes de risc poden provocar retallades socials o la supressió de la monarquia

agost 5th, 2011 · No Comments · Economia

Els mitjans de comunicació, igual que els polítics, no tenen per què entendre de tot; el que sí que han de saber és qui hi entén per a cercar-hi el consell i l’assessorament. Però, de la mateixa manera que hi ha periodistes i polítics que volen ser entesos en tot, també hi ha suposats professionals que van força més enllà de donar la seva opinió tècnica. Això no tindria res de particular si no fos perquè sovint hom ens presenta la veu del tècnic com a veu imparcial i merament professional que està per damunt de les picabaralles i de les opcions partidistes.

 

L’altre dia,la Televisióde Catalunya ens donava la notícia de la crisi del deute i les famoses primes de risc que s’han disparat en el cas d’Espanya. Un cop donades les dades, el reportatge periodístic acabava amb una pregunta per a ser resposta per un economista: “I què representa que la prima risc sobrepassi la línia dels 400 punts bàsics?” La resposta de l’economista, al qual es demanava la seva opinió estrictament professional, va ser molt clara i entenedora: “això representa que l’Estat haurà de pagar més interessos per a cobrir les seves necessitats de finançament, i com que aquest sobrecost no estava previst en els pressupostos, s’hauran de retallar…” i aquí l’economista no va dubtar ni un moment en completar la frase “s’hauran de retallar despeses socials”. I així es donava per acabat el reportatge, amb la veu de l’expert que no donava opinions polítiques sinó que sentenciava veritats científiques irrefutables “s’hauran de retallar despeses socials”.

 

L’economista, per ser neutral i rigorós, hauria d’haver acabat la frase dient que la despesa de més per a pagar l’encariment del deute s’hauria de treure d’algun lloc o altre, o incrementar encara més el deute. Però, no. Va donar la seva opinió política, de partit, tan respectable com qualsevol altra si no fos perquè ell parlava en qualitat d’expert i no de polític. També podia haver dit que aquest increment dels interessos implicaria suprimir la monarquia, reduir l’exèrcit a la meitat, o en el cas de Catalunya haver de declarar la independència per imperioses necessitats econòmiques; però aleshores, hom s’hauria escandalitzat, i haurien dit exactament allò que haurien d’haver dit en el cas que ens ocupa: que la seva no era una visió imparcial i tècnica sinó estrictament política. I aquest és ell drama: se’ns presenta una determinada visió de les coses, tant en l’àmbit econòmic com en nacional, com si fossin realitats científicament establertes, contra la qual són estèrils les discussions polítiques.

Tags:

Espanya Una, no gaire Gran i, menys encara, Lliure

agost 4th, 2011 · No Comments · Polí­tica Espanyola

El nacionalisme espanyol està desbocat i ja no guarda ni les formes. No en tenen prou amb prohibir que els pobles que ho desitgin puguin tenir les seves pròpies seleccions, sinó que a més prohibeixen la llibertat d’expressió ni per a exhibir una bandera “regional”. D’una forma absolutament insultat, i donant la talla menyspreable del personatge, el seleccionador espanyol de futbol en la categoria de sub 19, Ginés Meléndez, va arrabassar de males maneres a un jove jugador asturià la bandera d’Astúries que exhibia en el moment de donar-los el títol europeu.

 

Curiós el cas, perquè probablement el jove jugador de l’Sporting no tenia cap intencionalitat política amb el seu gest, més enllà de manifestar la seva alegria per haver aconseguit la victòria, i de fer-ho exhibint amb orgull la seva ensenya local. Però curiós sobretot pel raonament que hi donava el seleccionador espanyol: no és que hi hagi cap problema, “és que són normes de la casa”. I amb això donava per suposat que el seu gest d’ultratge al jugador i a la bandera asturiana no s’havia d’entendre com a cap imposició de caràcter polític i autoritari. És aquesta forma que té el nacionalisme espanyol, ja utilitzada pel general Franco, de considerar com a normal la imposició i la negació de les llibertats dels altres; en tot cas, per ells, polititzar l’esport i voler buscar confrontació seria que algú protestés per un fet com aquest o el sol fet d’exhibir una bandera. Com les lleis repressores franquistes, que segons el general eren apolítiques, també les normes dela Federaciós’han d’acceptar com si fossin neutres, i l’únic que va trencar la concòrdia va ser el jugador asturià. Ja s’ha de ser mesquí per a reglamentar el que uns jugadors poden o no poden exhibir un cop acabat el partit, i concretar-ho a més en el moment just del lliurament del trofeu, se suposa que perquè és el moment que pot sortir a la foto.

 

Una vegada més, els nacionalistes espanyols queden retratats en el seu engany permanent sobre el concepte d’identitat nacional, i en aquest cas d’identitat nacional espanyola. Sovint, aquí, sentim a dir a botiflers d’aquesta mena que no hem d’entendre la identitat catalana com a excloent de l’espanyola, ja que són compatibles les dues identitats. Però és evident que menteixen grollerament quan neguen a algú el dret a manifestar la seva espanyolitat a través de la bandera d’Astúries. S’ha de ser un perfecte imbècil o un solemne pocavergonya per a dir que “ser català és la seva manera de ser espanyol”. Per als nacionalistes espanyols, d’Espanya només n’hi ha Una, no molt Gran i menys encara Lliure.

Tags:

Per coherència, el PSC no té dret a decidir

agost 3rd, 2011 · No Comments · Polí­tica Espanyola

El mal tracte que dispensen els socialistes espanyols als catalans és de campionat. Ja sabem que qui mana, mana, i qui té la paella pel mànec fa anar l’oli allà on vol; però, probablement, altres tindrien una mica més de miraments i de consideració amb els qui consideren com a companys de partit i, al capdavall, els qui els han donat els vots necessaris per a accedir al poder. Però, no. El PSOE no en té prou amb tenir subjugats i sense veu ni vot els socialistes catalans, sinó que cada vegada que en té l’ocasió els vanta pels nassos la seva prepotència i els deixa en ridícul. Ho ha fet moltes vegades en moments delicats dels socialistes catalans, i ho ha tornat a fer ara que el PSC està intentant refer-se de la patacada electoral i debat sobre la possibilitat de tenir veu pròpia a Madrid.  

 

Tantes vegades que els més innocents del PSC, els anomenats de l’ala catalanista, s’han esforçat per convèncer a no sé qui que ells són un partit autònom, amb estatuts i personalitat jurídica pròpia, i ara els companys amics dels PSOE els ho tiren tot per terra: Per a tenir grup propi els socialistes catalans necessiten el vist i plau dels seus superiors, del PSOE, els ha recordat el Secretari general del Grup Socialista, Eduardo Madina. Diguin el que diguin els Estatuts del PSC. Tots els debats que han tingut les darreres setmanes, amb els posicionaments dels alcaldes de Sabadell i de Lleida, amb els ja sabuts d’Ernest Maragall o de Joaquim Nadal, i els no menys coneguts de Miquel Iceta o Josep Collboni, no han servit per a res, perquè a Madrid ja els han llegit la cartilla i els han fet saber qui té la potestat de decidir sobre aquestes coses. I els socialistes catalans en això són molt disciplinats i coherents: ells no creuen que com a catalans haguem de tenir el dret a decidir sobre el nostre futur, això és cosa que han de decidir els espanyols, i per tant com a secció regional del partit és lògic que acceptin que tampoc han de poder exercir aquest dret per a decidir si volen o poden tenir veu pròpia a Madrid. De fet, el cinisme d’Eduardo Madina anava més enllà: ell afirmava que respectava tot el debat intern del PSC, faltaria més, i que calia esperar les resolucions polítiques que sorgirien del proper congrés, però que al capdavall s’haurien d’atenir al seu reglament.

 

I ja és curiós que es pugui dir que per a tenir Grup propi a Madrid els socialistes catalans necessiten l’autorització del PSOE. La llibertat s’exerceix i no s’espera que gentilment te l’atorguin. Ara mateix, el debat intern dels socialistes no està en decidir si es tindrà o no es tindrà Grup propi a Madrid, perquè això ja es dóna per suposat que no, sinó en decidir si poden gosar fer la petició, sabent no només que la resposta serà negativa sinó que pot enutjar els seus superiors. I amb l’amo val més estar-hi bé.

Tags:

Racisme és discriminació de drets, no de gustos

agost 2nd, 2011 · No Comments · Política catalana

Malament rai quan algú comença el seu discurs aclarint que ell no és pas racista; de ben segur que és conscient que n’està a punt de dir alguna amb clares connotacions racistes. I és que fins i tot els més xenòfobs procuren evitar que els apliquin el qualificatiu, i els més cínics fins i tot són capaços de bastir una teoria segregacionista amb intenció de protegir i salvaguardar la seva cultura. I probablement, és molt pitjor aquest racisme que no ho vol ser, que pretén disfressar-se de normalitat, que aquell altre més obert i declarat.

 

I aquí hi juguen un paper important els tòpics que alguns suposats antiracistes han arribat a inculcar, fins al punt que per a no ser considerat racista sembla que s’ha d’anar a les festes de la diversitat i dir que t’agrada el mate argentí o el te aigualit amb pastes. És allò d’aquell anunci que deia “no emprenyis el meu amic”. I bé, a mi no m’agrada el mate argentí ni el paraguaià, i a mitja tarda d’estiu prefereixo una bona cervesa anglesa, alemanya o belga, tant se val. Vull dir que amb aquesta tesi bonista és possible que més d’un hagi arribat a la conclusió que és racista perquè li agrada més la gent d’un aspecte físic determinat, com li poden agradar més les noies rosses que les morenes, o perquè no s’hi troba bé en determinats ambients on es puja fàcilment el to de veu o on el caràcter tan extravertit converteix tothom en amic de l’ànima quan tot just s’acaben de conèixer. El límit infranquejable no rau, doncs, en aquestes preferències i gustos, que poden ser molt personals, sinó en la negació dels mateixos drets per a totes les persones en tant que persones.

 

I, sobretot, que aquesta negació es faci en nom de la normalitat. En l’època de l’aparheid sudafricà, per exemple, eren molts els negres que consideraven normal que ells no poguessin anar als mateixos autobusos dels blancs, com als inicis de la nostra societat democràtica es considerava normal que només anessin a votar els homes. És per això que em repugnen molt més els arguments dels qui d’una banda neguen que els catalans tinguem dret a veure reconeguda la nostra llengua com a oficial a Europa, i alhora s’excusen en la mateixa no oficialitat per a impedir-nos poder gaudir dels mateixos drets, en matèria lingüística, que els espanyols o la resta d’europeus. I aleshores surt el racista de torn, que segur que ja ha advertit que no ho era, per a dir que això no té res a veure amb el racisme perquè això és una qüestió de la legislació vigent. Està clar que la discriminació, en aquest cas, no es fa per raó del color de la pell, però s’imposa el mateix criteri que hi ha uns ciutadans privilegiats que tenen per natura més drets que els altres.

Tags:

Electoralisme amb mala bava

agost 1st, 2011 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Resulta gaire bé insultant. Ara, quan els socialistes donen per acabada la legislatura amb l’absolut convenciment que el proper Govern espanyol serà del Partit Popular, es treuen de la màniga algunes mesures de caràcter electoralista per a mitigar la imatge que s’ha guanyat el PSOE de partit de dretes i centralista espanyol. Rodríguez Zapatero, al mateix temps que anunciava la celebració d’eleccions pel dia 20 de novembre, potser perquè Mariano Rajoy tingui un doble motiu de celebració, anunciava també un seguit de mesures que poden afectar l’impost de societats.

 

A corre cuita, els socialistes intentaran alguna modificació de l’impost per donar la impressió que ells són un partit d’esquerres, amb l’esperança que la gent oblidi que les polítiques que han fet durant tots aquests anys han estat polítiques conservadores com les que podia haver fet el PP. I el mateix passarà amb algunes altres matèries que han estat bloquejant durant tot aquest temps i que ara poden desencallar-se sobtadament. És el cas, també, del veto que el Govern espanyol havia imposat fins ara ala ILP“Televisió sense Fronteres” presentada per Acció Cultural del País Valencià amb l’objectiu que no es posin més traves a la recepció de TV3 al País Valencià; PP i PSOE, hostils a la diversitat lingüística de l’Estat i per tant a totes les llengües que no són el castellà, han fet tot el que estava a les seves mans per impedir que es resolgués el tema de TV3 al País Valencià, tot i sabent que la seva era una posició que anava en contra dela Cartaeuropea de llengües regionals o minoritàries, ratificada per Espanya i, per tant, d’obligat compliment. El Partit Popular ha actuat amb la seva habitual virulència, inclosa la permissivitat dels grups violents que han actuat en contra de la llengua i la cultura dels valencians; però el PSOE hi ha condescendit, i des del Govern espanyol, tant si els ministres eren catalans com valencians, s’han negat en rodó a aplicar la legislació i a fer efectiva la recepció de Televisió de Catalunya al País Valencià.

 

Algú deia que, ni que fos per un afany electoralista, benvingudes eren les noves mesures. S’oblida, però, que l’electoralisme del PSOE té molta més mala bava del que sembla. Una cosa és que un Govern prengui decisions amb visió electoralista, de manera que el període pre electoral sigui un període més fructífer per al ciutadans; val més tard que mai, podríem dir. Però és que el PSOE ja té calculat que no serà tard, sinó mai. El PSOE aixeca ara el veto ala ILP“Televisió sense Fronteres”, així com prendrà altres decisions de cara a la galeria, única i exclusivament perquè sap que ja no hi haurà temps per a fer-les efectives. Així complirà amb el seu desig d’evitar que es portin a la pràctica, i d’electoralista només en tindrà el fet de poder carregar les culpes al Partit Popular.

Tags: