Bloc de notes de Josep Romeu

Hores d’ara, hauríem de poder afirmar sense por que la Via Catalana és tot un èxit. Tot un èxit aconseguir que una acció com aquesta hagi centrat l’atenció de la societat catalana, que els partits catalanistes l’hagi recolzada i se la sentin seva sense cap intenció de capitalitzar-la, que el Govern de la Generalitat s’hagi hagut de plantejar si hi havia de participar institucionalment, que al sí del PSC s’hagin produït els debats més encesos, i que els enemics de Catalunya també s’hagin hagut de posicionar encara que sigui amb una cadena alternativa o invocant perquè algú trobi la manera de prohibir-la.

Es podrà discutir si és correcte o no la decisió del President Mas de no assistir-hi, argumentant la necessitat de preservar la imatge institucional, però en qualsevol cas tampoc és tan rellevant perquè tothom sap, i així el Govern ho ha reiterat, que té tot el seu suport. Si sovint diem que és la iniciativa de la societat civil la que ha empès els nostres polítics i les nostres institucions a emprendre el procés sobiranista, i la que ha de continuar pressionant per tal que el procés ni flaquegi ni tingui marxa enrere, és de bona lògica pensar que també en aquesta acció tot el pes i el protagonisme ha de recaure en la societat civil. La recepció que el President farà el mateix dia 11 als organitzadors de la Via Catalana ja té aquesta voluntat d’encoratjar la iniciativa des de la màxima institució de Catalunya, la qual s’ha de sentir cada vegada més compromesa amb la voluntat que li expressa la ciutadania. Són molts els assajos que ja s’han fet arreu del país durant aquest estiu, accions més modestes en tota mena de pobles i ciutats que han permès la participació de molta gent i accions més espectaculars per l’indret on s’han realitzat o per les persones que n’han format part, a Catalunya però també a l’exterior. Diríem que ara ja només resta la foto final.

Semblen oportunes les crides a cobrir aquells trams que a dia d’avui encara presenten buits importants, i esperem que s’acabin cobrint el dia 11 de setembre. Però, tampoc caldrà que ens hi obsessionem si la cadena humana no arriba a travessar literalment tot el territori; la complexitat de l’organització d’una acció d’aquesta mena segurament farà que la cadena físicament quedi trencada en algun tram, alhora que en d’altres la gent hi sigui més atapeïda del compte o es facin giragonses com les de la ciutat de Barcelona que ocupen molts participants. L’èxit de la cadena no dependrà de la mancança concreta en algun tram, sinó de la mobilització i conscienciació que ja ha assolit la iniciativa. La Via Catalana ja és, hores d’ara, tot un èxit.

Tweet

Catalunya segueix el seu procés, malgrat les atzagaiades del Govern espanyol, els dubtes d’alguns i la histèria d’uns altres. Segueix un procés serè d’acord amb el pacte de Govern entre CiU i ERC, i amb els acords parlamentaris de les diferents forces sobiranistes. L’estratègia del PP, lluny de cercar alguna mena d’acostament que desactivés la mobilització de la societat catalana, ha optat per radicalitzar la seva postura en contra de Catalunya potser amb la idea de provocar una acceleració descontrolada del procés, que és el que el podria fer fracassar. És bo, doncs, que la societat civil mantingui la pressió sobre la política institucional, que recordi constantment que la Declaració Unilateral de la Independència és sempre un recurs a tenir en compte, i que empenyi perquè el procés no tingui dilacions ni marxa enrere.

Ens cal arribar al moment just i amb el màxim de suports polítics i socials possibles. Però per aconseguir-ho ens caldrà vèncer moltes reticències, desfer dubtes dels indecisos i aclarir els equívocs que interessadament alguns provoquen; sense perdre de vista que també poden perjudicar el procés determinades actituds maximalistes, o d’aquells que amb la suposada bona intenció d’argumentar la necessitat d’assolir un Estat propi comencen a adjectivar-lo. És evident que els qui som d’esquerres, volem un Estat català independent que sigui capaç de fer polítiques d’esquerres, que pugui fer front a la crisi no pas des de la perspectiva dels grans interessos econòmics com s’està fent fins ara, que sigui respectuós amb el medi ambient, que vetlli per la igualtat de drets i d’oportunitats per a tots els ciutadans; com és evident que volem un Estat català lliure de corrupció. Ara bé, sovint apareixen veus pretesament sobiranistes que, probablement per a desmarcar-se de CiU, capgiren l’argument i afirmen que no volen un Estat per a continuar fent polítiques de dretes, al servei dels interessos privats de sempre, i si no som capaços d’acabar d’una vegada per totes amb la xacra de la corrupció.

Deia dies enrere el diputat de la CUP David Fernàndez: «Si el nou estat ha de ser un ‘land’ de la Merkel, no el volem»  Suposo que ni ell mateix no es creu aquesta frase, o que per gota que hi pensés la formularia d’una altra manera. Una cosa és dir que volem un Estat que no sigui ni un land de la Merkel, ni una sucursal de la Caixa, que no sigui dominat per la corrupció, etc, etc. i l’altra és posar la partícula negativa al davant i dir que “no volem un Estat si no compleix unes determinades condicions”, com si la permanència dins d’Espanya no ens representés ser un sub-land de la Merkel, una sucursal o sotmès als designis del Banc de Santander i de les grans empreses espanyoles, i en definitiva un Estat dominat i presidit per la corrupció.

Tweet

Quan algú, ocasionalment, s’equivoca no podem sinó pensar que tothom té dret a equivocar-se, que forma part de la condició humana; si els errors són reiterats, hem de creure que es tracta d’algú maldestre; en cas que els errors siguin, a més, de consideració, el qualificatiu més escaient pot ser el d’inútil o el d’inepte; però si aquests errors sobrepassen tots els límits de l’imaginable, podem començar a pensar que no es tracta de cap persona maldestre, ni inútil ni inepte, sinó simplement malintencionada.

I aquesta és la impressió que em dóna l’actual direcció del PSC encapçalada per Pere Navarro. D’ençà que ell en va assumir la direcció va iniciar-se un rosari de desercions, foragitaments i discrepàncies obertes al si del partit. Ha aconseguit la gens fàcil fita d’incomodar els catalanistes del PSC i alhora treure de polleguera el PSOE. I no ho ha fet sol, evidentment, sinó que s’ha envoltat dels elements més hostils a la realitat catalana, capaços d’orientar la línia del partit literalment en el sentit contrari a la tendència general del país. Un d’aquest elements, l’alcalde de Cornellà Antonio Balmon ha aconseguit, a més, irritar fins i tot els integrants del seu sector, anomenat oficialista, amb incendiàries manifestacions, dient que al PSC hi sobra gent. Es referia naturalment al sector catalanista. I és que quan algú, dins d’un col·lectiu, comença a dir que hi sobra gent, per norma general l’únic que hi sobra és ell. Era una de les crítiques que jo mateix havia fet a l’interior del meu partit, ERC, quan a la direcció també hi havia gent que considerava que hi sobrava gent pel fet de no coincidir amb la seva erràtica gestió que ens va portar prop del desastre.

No gosaria pas dir que els Navarro, Balmon i companyia són una colla de maldestres, i molt menys d’inútils o d’ineptes. És difícil de fer les coses tan malament sense haver-s’ho proposat. Aleshores, la pregunta és quin deu ser el seu objectiu, i en nom de qui o de què estan obsessionats en liquidar el PSC. De moment, totes les enquestes ja marquen la lògica derivada de la seva gestió; faltarà que es confirmin i que després encara tinguin la barra d’atribuir el seu fracàs als qui no han fet sinó advertir de la perillosa deriva que feien emprendre al partit. A qui interessa liquidar el PSC?

Tweet

Sembla realment insòlit que, després de tants anys, Catalunya continuï sense tenir la seva llei electoral. Ja es pot entendre que hi hagi visions i propostes diferents dels diversos grups polítics, però també n’hi ha per a molts altres temes de caràcter econòmic, de vertebració del país, de polítiques socials, etc. i no per això els successius governs han deixat de legislar. En diverses ocasions hi ha hagut intents, creació de ponències parlamentàries, estudis d’experts, primers esborranys de la llei, però al final tot ha quedat en un no res per l’expressa voluntat de no arribar a cap acord en aquest tema.

A l’inici de cada legislatura se’n parla, però sense donar-hi cap mena de prioritat. Després comencen uns treballs parlamentaris que s’allarguen en el temps per a no arribar a consensuar cap dels grans esculls que es presenten a l’hora de redactar la nova llei. A tot estirar, es dediquen a debatre i a simular acords sobre temes menors, deixant per al final els punts clau; tant per al final, que s’acaben les legislatures sense haver arribat enlloc. És exactament la situació en què ens trobem ara: es parteix d’un informe previ, redactat per experts ja fa uns quants anys, i hi ha una ponència parlamentària que suposadament hi treballa. Fins ara, podríem dir que no han justificat el sou que cobren perquè tan sols han pogut arribar a acords en temes marginals com la forma de repartir la propaganda electoral, però sense abordar els problemes de fons. Teòricament la disputa o les discrepàncies entre els partits rau en la forma de distribuir els escons, de manera que el sistema electoral català esdevingui més o menys proporcional, o que respongui a la necessitat de representar degudament tot el territori. Però, jo diria que tampoc és ben bé això.

El problema no és decidir si cal que cada vot tingui el mateix valor, de manera que el pes electoral recauria en les grans concentracions urbanes, o fins a quin punt cal que s’estableixin mecanismes correctors per tal de donar suficient representativitat a tot el territori català. El problema està en què els partits analitzen primer amb quin dels sistemes en sortirien més beneficiats ells, per després defensar aquell sistema fingint que és el que consideren més just. I el resultat és la incapacitat per a tirar la llei endavant. És a dir que els partits polítics poden arribar a posar-se d’acord i a legislar sobre com s’ha de governar el país un cop es té el poder, però no sobre com s’ha d’arbitrar el sistema electoral que ha de permetre arribar al poder. I la lliçó és clara per a la ciutadania: interessa molt més el poder pel poder, que per les polítiques que es poden fer des del poder.

Tweet

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

No crec que hi hagi ningú que pugui pensar que estarà sempre d’acord amb tot el que diu i el que fa un grup, per més que s’hi senti identificat o hi estigui adherit. La gent es fa d’un club de futbol, d’un partit polític o d’una associació perquè globalment se sent identificat amb el que representa i en línies generals està d’acord amb el que fa i amb el que diuen els seus dirigents. Però seria absurd, per impossible, pensar que un soci, un afiliat o una persona adherida a un grup social hagi de coincidir literalment en totes les seves accions i en les declaracions dels dirigents.

Per tant, és normal que en qualsevol grup social hi hagi permanentment moments puntuals i concrets de discrepàncies i de crítica interna; altrament, potser estaríem parlant d’una secta. I, sempre que les discrepàncies no siguin sobre temes fonamentals, no s’ha d’entendre com una divisió del grup en qüestió ni com una actitud negativa o d’hostilitat al grup. És l’expressió natural de la diversitat en tots els sentits.

Per això, no ens ha de sorprendre que hi hagi algun adherit o simpatitzant de l’ANC que no estigui d’acord amb l’eslògan escollit per a la Via Catalana, o amb alguna de les consignes que es poden donar per tal d’afavorir la incorporació de més gent en aquesta acció. Com no forçosament hem d’estar d’acord amb totes i cadascuna de les manifestacions que facin els seus dirigents. En el ben entès que les discrepàncies poden ser diverses i, sovint contraposades.

El problema sorgeix quan no ens limitem a manifestar la nostra disconformitat, sinó que en fem qüestió definitòria, o que elevem a la categoria d’element essencial el que no passa de ser una simple anècdota o un detall tàctic irrellevant. És el mal que ha patit històricament el moviment independentista a casa nostra, i que tants mals resultats ens ha donat: el sectarisme que no provoca sinó l’atomització del que hauria de ser un moviment unitari. A mi no em preocupa que algú digui que no li agrada una determinada frase o eslògan de la Via Catalana, sinó que digui que si no es fa tal com ell creu que hauria de fer-se, ja no hi assistirà.

Aquestes actituds, gens infreqüents especialment en les xarxes socials d’internet, són una veritable amenaça per a l’acció concreta de la Via Catalana, però sobretot per a tot el moviment i el procés independentista. Tant se val el contingut de la discrepància: si cadascú té la pretensió de fer la revolta pel seu cantó, just a la seva mida, la derrota la tenim assegurada.

Tweet