Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Madrid té raó: prou de malbaratar recursos!

agost 22nd, 2013 · No Comments · Política catalana

Malbaratar no és mai un bon costum, per diners que es tingui. Malbaratar els recursos públics és una immoralitat inacceptable, i fer-ho en temps de crisi, d’una irresponsabilitat imperdonable. I en això tenen raó a Madrid quan ens alerten que no podem malversar diners en coses supèrflues, que no podem pretendre mantenir determinades estructures d’utilitat escassa o nul·la  i d’un cost prou respectable. L’estalvi i el primmirament en la despesa pública hauria de ser una norma de conducta habitual.

El que no sé si estan tan encertats, els de Madrid, és a l’hora de concretar quines són aquestes despeses supèrflues que ens podríem ben estalviar. Perquè massa sovint citen alguns exemples que no sembla que vagin gens ben encaminats, si no és que tinguin un desconeixement total de les xifres que es remenen o que menteixin deliberadament per poder atacar unes determinades polítiques que no tenen res de supèrflues. Quan contraposen els diners que poden faltar a la Generalitat de Catalunya amb un pressupost on el 80% està destinat a polítiques socials, de sanitat, d’educació i de seguretat, amb els diners que es destinen a les delegacions catalanes a l’exterior o al foment de la llengua i la cultura del país, s’ha de suposar que o bé els en falta un bull o bé ja saben que aquestes despeses que ells consideren supèrflues, a part de ser essencials per al país, són d’una dimensió insignificant en comparació amb els serveis bàsics que no pot cobrir l’espoliada hisenda catalana. De ben segur que és molt més útil una delegació catalana a Nova York o a Berlin que una ambaixada espanyola a Guinea Equatorial, que no té altre objecte que el de donar suport a la dictadura d’aquell país a canvi de beneficiar determinats empresaris espanyols.

Però salvant aquest error de no saber localitzar aquelles despeses supèrflues que la Generalitat s’hauria d’estalviar, a Madrid tenen raó quan diuen que cal evitar el malbaratament de recursos públics, i més en temps de crisi. Hi deu haver diverses formes de malbaratar els recursos, des de les despeses estrictament sumptuàries a aquelles que reporten ben pocs beneficis per al país. Però de ben segur que la despesa més inútil, més insostenible, més irracional, i la que suposa el pitjor dels malbarataments és aquella que va destinada a finançar l’hostilitat i les agressions cap al propi país. I en aquest sentit és ben clar que la despeses més significativa des del punt de vista quantitatiu i la que representa la pitjor de les malversacions possibles és la destinada a pagar un Estat com l’espanyol, que ens és clarament hostil.

Tags:

La barra dels qui volen acabar amb els privilegis

agost 21st, 2013 · No Comments · Economia

Es pot arribar a entendre que empresaris sense escrúpols estiguin disposats i decidits a aprofitar la crisi que patim per a reduir al màxim els drets dels treballadors, per a canviar la legislació per tal que quedi feta a la seva mida, i per aprofitar-se de la necessitat dels més desvalguts per a fer grans fortunes o com a mínim per a esquivar ells la crisi. Són empresaris que externament afirmen que ells estan al marge de política i que simplement es regeixen per les lleis del mercat, i per la necessitat de buscar el màxim de competitivitat que els asseguri el màxim de beneficis.

És el cas de les grans companyies elèctriques que han imposat al Govern els mecanismes adients per a regular-se ells mateixos les tarifes, amb un simulacre de subhastes per a establir els preus de mercats, i que ara han forçat una legislació que perjudica clarament el conjunt de l’Estat, les arques públiques i l’economia general però que a ells els reportarà grans beneficis. Se suposa que després ja compensaran els polítics corruptes que s’han avingut a satisfer els seus interessos. I és el cas de la patronal CEOE que va formulant propostes que no van només en contra del conjunt dels treballadors, sinó de l’economia general del país; propostes encaminades a reduir la capacitat adquisitiva dels treballadors i la seva estabilitat laboral, cosa que evidentment repercuteix en una clara reducció del consum intern, en perjudici de la majoria de les petites i mitjanes empreses, i en perjudici de la Hisenda pública que veu mermats els seus ingressos.

Fins aquí entra en la seva lògica de voraços depredadors a qui importa ben poc el bé comú de l’Estat, dels treballadors i de la majoria de les empreses. Per ells, la crisi no és sinó una gran oportunitat per a fer-se un país a la seva mida, encara que sigui empobrint-lo i situant-lo a un nivell tercermundista. El que resulta del tot repugnant, indecent i intolerable és que, com acaba de fer el President de la CEOE, Joan Rossell, es pretengui presentar el seu desvergonyiment com una proposta per “acabar amb els privilegis” per referir-se als treballadors que encara tenen un contracte més o menys indefinit i unes condicions laborals mínimament dignes.

Tags:

Procurant-se un futur ben remunerat

agost 20th, 2013 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

El sector de les energies renovables està en peu de guerra amb el Govern espanyol. Particulars i empreses que s’havien arriscat a fer inversions per tal d’instal·lar sistemes d’energia neta i renovable, com la solar, en base a una legislació que oferia uns certs avantatges, ara s’han trobat que els han canviat les regles de joc, i els càlculs que havien fet sobre l’amortització de la inversió feta se n’aniran en orris, perquè el Govern espanyol els ha retirat els ajuts compromesos i, a més, vol establir-hi un nou impost sobre l’autoconsum energètic.

Sembla que no pugui ser que el Govern apliqui unes mesures que van encaminades a evitar que els ciutadans puguin ser autosuficients o menys depenents, des del punt de vista energètic. Si fa uns anys aquests tipus d’instal·lacions alternatives resultaven molt costoses i de difícil amortització, darrerament l’evolució tecnològica n’havia reduït molt els costos, de manera que cada vegada més podien ser fàcilment amortitzables i rendibles. I això és el que ha preocupat el Govern. Mentre es tractava d’una alternativa irreal, que podia assumir una escassíssima minoria, més per raons romàntiques o idealistes que per la rendibilitat de la instal·lació, i algunes administracions perquè sempre queda bé dir que s’està per les energies renovables, el Govern simulava estar-hi d’acord i recolzar-ho. Però tan bon punt han començat a veure que l’autoconsum energètic pot ser una alternativa real en la mesura que podia ser més rendible que consumir l’energia de la xarxa, aleshores s’han decidit a posar-hi fre. Des del sector se’n fan creus: «equival, per exemple, a cobrar a un consumidor per engegar la xemeneia i apagar els radiadors», deien els portaveus de la Unió Espanyola Fotovoltaica (UNEF). I és que d’això es tracta, d’evitar que hi hagi un estalvi energètic.

Ja són perfectament conscients que aquesta mesura va contra l’economia general del país, que a ells els importa un rave, perquè frena la possibilitat de reduir la dependència energètica de l’exterior i per tant també el dèficit comercial. Però la motivació de les noves mesures del Govern espanyol contra les energies renovables no té altra motivació que la defensa dels interessos particulars de les empreses energètiques. Al capdavall, l’activitat política acostuma a durar poc, i quan els membres de l’actual Govern deixin les seves poltrones bé voldran ser recompensats pels serveis prestats, amb noves poltrones als Consells d’Administració de les empreses per a les quals ells han governat.

Tags:

Que sàpiguen amb qui ens les tenim

agost 19th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

És el nostre pa de cada dia. Qualsevol persona mínimament rellevant, ja sigui en el camp de l’esport, de la cultura, de l’activisme social o polític, que gosi plantejar la seva adhesió o simpaties cap al procés sobiranista, s’arrisca a ser vilipendiat a les xarxes social, amenaçat i, quan es dóna el cas, represaliat. És la manera de fer dels qui no volen atendre a raons i molt menys acceptar que sigui el poble qui lliurement expressi la seva voluntat.

Professors universitaris a qui s’ha retirat la beca o el suport per a exercir la seva funció acadèmica, cantants a qui s’ha amenaçat de rescindir contractes, esportistes apartats de la selecció (fins i tot de la selecció catalana) per lluir un eslògan concret, o insultats a tort i a dret per lluir una estelada. Naturalment que n’hi ha d’aquests que s’han mantingut ferms en els seus ideals i en el dret a fer-ne bandera, a risc de veure perjudicada la seva carrera, però també hem d’entendre que altres s’hagin espantat i s’hagin fet enrere, com a mínim a l’hora d’exhibir-ho públicament. No els ho podem pas retreure. Què no farien molts dels qui reclamen heroïcitat per als altres, si de cop veiessin amenaçada la seva nòmina! I ens hem de fer pagues que l’enemic, sense escrúpols, utilitzarà totes les armes inclosa la de l’amenaça i l’agressió personal. Això, explicat a fora, a vegades pot sonar a una certa exageració. Els catalans que voldrien alliberar-se d’Espanya, poden pensar, potser exageren quan parlen de l’animadversió dels espanyols i de la seva agressivitat.

Que ho diguin a l’eurodiputada britànica Julie Girling, del Partit Conservador que comparteix grup parlamentari a Europa amb el PP, que ha estat insultada de totes les maneres imaginables pel contenciós amb Gibraltar. Una vegada més, la radicalitat i la visceralitat del nacionalisme espanyol ens pot ajudar a convèncer la comunitat internacional, no només que tenim dret a la secessió en l’exercici del dret a l’autodeterminació, sinó que ens és urgent i absolutament necessari fer-ho el més aviat possible: que sàpiguen amb qui ens les tenim. Només cal que no caiguem en la trampa i no ens posem al seu nivell replicant amb actituds semblants.

Tags:

Debat entre iguals

agost 18th, 2013 · No Comments · Reflexions

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

En qualsevol mena de debat, però especialment en el debat polític, és molt important saber qui són els interlocutors amb els quals volem contrastar les nostres posicions. Altrament, el debat queda enterbolit i devaluat perquè les argumentacions d’ambdues parts no es corresponen a un mateix nivell de llenguatge i per tant deixen de ser equiparables. I en el cas del debat obert per les relacions entre Catalunya i Espanya, penso que això s’hi esdevé sovint.

No fa pas molt en una tertúlia de TVE, un periodista afí al PP carregava contra el procés obert a Catalunya cap a l’exercici del dret a decidir i, enfront de la política de radicalitat i d’intransigència dels populars, que ell anomenada de fermesa, no hi posava els passos fets o les declaracions del Govern de la Generalitat ni dels líders de CiU o d’ERC, sinó unes declaracions del President de Catalunya Acció, Santiago Espot. Curiosament, ell mateix, després de desqualificar l’independentisme a base de posar com a exemple el que havia dir el senyor Espot, pretenia reblar el clau dient que aquest senyor no representava res en la política catalana, ja que sempre que s’havia presentat en conteses electorals havia tret uns resultats irrellevants. Però, aleshores, per què el posava com a exemple de la perniciositat del nacionalisme català si no era representatiu de res? Senzillament, perquè havia barrejat interessadament i de forma perversa nivells i estadis diferents del debat.

És allò que en l’àmbit escolar en diríem sumar o restar pomes amb peres. El que els polítics saben fer perfectament en la permanent rivalitat entre partits, que un President mai respondrà les atzagaiades d’un subaltern de l’equip contrari, per exemple, sembla que no acaba de funcionar en el debat als mitjans de comunicació. I això passa a tots dos bàndols. Per a rebatre la decisió presa per un Govern o les declaracions del seu President, hi ha qui és capaç de sortir amb l’atzagaiada d’un comentarista de tercera, d’un alcalde d’un poblet insignificant, o fins i tot d’un anònim que ha aparegut a les xarxes socials. O, fins i tot tractant-se de la mateixa persona i del mateix nivell de representativitat, es pot barrejar molt alegrement el que és una decisió o una declaració institucional amb un comentari captar en una conversa informal.

No pot ser que quan algú vulgui parlar de la idoneïtat de la legislació vigent en matèria lingüística, per exemple, es pretengui rebatre-la argumentant que en un determinat establiment es va donar un cas de discriminació; que quan es faci una projecció del que podria passar amb la llengua castellana a Catalunya, quan s’assoleixi la independència, en lloc de basar-se en els posicionaments dels partits majoritaris i dels seus líders, hom en faci escarafalls en base a les declaracions particulars d’una persona que té una escassa o nul·la incidència en la política del país.

Igualment, en les xarxes socials és molt freqüent veure-hi exemples d’aquesta forma d’encarar el debat. Sembla que hi hagi una veritable cursa per veure qui descobreix a la xarxa la piulada o el comentari més extravagant per deduir-ne després conclusions teòricament fonamentals i objectives. A voltes pot ser divertit descobrir l’estultícia d’un alcalde de vés a saber on, o d’un navegant que no sap per on navega; però això no passa de ser anècdotes, probablement equiparables a les que es poden trobar en la part contrària. Però no es poden fer propostes de país ni treure grans conclusions fonamentades en pures anècdotes, locals i irrellevants.

Tags:

Qui i com està sortint de la crisi?

agost 17th, 2013 · No Comments · Economia, Internacional

Europa ha sortit de la recessió en aquest darrer trimestre; caldrà veure si la tendència es manté en els següents. Però la sortida de la recessió no ha estat generalitzada a tots els països, sinó que ha estat protagonitzada bàsicament per Alemanya i França que amb el seu creixement han compensat els valors negatius que han continuat tenint països com Espanya, Itàlia, i sobretot Xipre. No és pas per casualitat que aquest darrer, tot just després de ser “rescatat”, hagi patit la davallada més forta.

Tothom ha remarcat que la remuntada, sobretot d’Alemanya, ha vingut per un creixement de la demanda interna que no s’ha produït pels aires del cel i molt menys per l’aplicació de mesures econòmiques com les que estan aplicant aquí. Aquella lògica tan elemental de pensar que si es redueix el poder adquisitiu i l’estabilitat laboral es frenarà el consum i, per tant, les empreses en patiran les conseqüències perquè veuran disminuir les seves vendes, així com l’Estat veurà disminuir els seus ingressos en forma d’impostos, que aquí es nega d’una forma rotunda, l’han entesa a Alemanya on les grans empreses s’han decidit a incrementar els salaris justament per a fomentar el consum. A França, més que les empreses, és l’Estat qui ha apostat per una política d’incentivació de l’economia que també ha donat els seus fruits, encara que menors que a Alemanya. I la recuperació dels Estats Units s’explica per les mateixes raons; les raons literalment contràries a les que aplica el Govern espanyol, el grec o el xipriota. I així ens van les coses.

Se suposa que l’estratègia, a part de renunciar a ser un país capdavanter i acceptar una devaluació interna a tots els nivells, consisteix en esperar que el progrés dels nostres veïns europeus que han aplicat mesures ben oposades a les d’Espanya ens ajudi a sortir del pou, encara que sigui més tímidament i sense recuperar els nivells d’ocupació anteriors a la crisi. I per postres, cínicament, i negant totes les evidències, encara diran que hem començat a sortir de la crisi gràcies a les seves mesures. Sembla clar que aquí caldria demanar responsabilitats de tot tipus a aquesta trepa de polítics i economistes que propugnen unes polítiques que ells saben que són manifestament contràries a l’interès general, i beneficioses només per a unes poques i determinades grans empreses.

Tags:

Què es podia esperar dels militars?

agost 16th, 2013 · No Comments · Internacional

Es veia a venir. Mentre alguns, vés a saber amb quins interessos, aplaudien el cop d’Estat donat pels militars egipcis per a fer caure el govern de l’islamista Mohammad  Mursi, democràticament elegit, altres ja advertíem (1, 2) del risc de confiar en la tutela dels militars. És cert que el President Mursi havia emprès un camí autocràtic que justificava la revolta de la ciutadania; però justament la intervenció dels militars és el que podia tirar per terra bona part de les legítimes aspiracions del poble egipci, que feia poc s’havia alliberat del dictador Mubarak, que havia comptat sempre amb el suport dels militars, i ara estava mobilitzat per a frenar els excessos del nou President.

Jo no sé si algú amb dos dits de front podia pensar que els militars actuarien honestament i en defensa de les llibertats. Tot un premi Nobel de la Pau, Mohammad al-Baradei, vicepresident del nou Govern implantat després del cop militar, ha dimitit del seu càrrec a rel de la matança efectuada abans d’ahir als carrers d’ El Caire. És possible que al·legui ignorància per haver confiat en els militars? El mínim que podria fer, si encara li queda una mica de dignitat, seria retornar el Premi Nobel de la Pau, del qual evidentment no n’era mereixedor o per ignorància o per complicitat amb els qui prioritzen l’ús de la violència per a defensar els seus interessos particulars. I és que era una temeritat confiar la seguretat del país als militars egipcis; i no pas perquè siguin egipcis, sinó perquè són militars. És difícil de preveure cap on pot desembocar la crisi, però és evident que s’han posat les bases per a radicalitzar fins a extrems insospitats els islamistes.

La comunitat internacional, que sovint posa condicions de tota mena per a concedir ajuts econòmics a aquests països del tercer Món o en vies de desenvolupament, no té cap interès en posar com a condició bàsica i fonamental el desmantellament d’aquestes estructures militars que, a part de ser costosíssimes i corruptes, solen ser una amenaça permanent per a les llibertats i per a la seguretat del país. Ja els va bé que hi siguin, encara que això sigui a costa de l’empobriment de la ciutadania, perquè els militars són elements fàcilment subornables per a fer-los anar segons l’interès dels grans poders econòmics, i dels estats que els representen.

Tags:

La perversió dels indults polítics

agost 15th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Un dels aspectes de la perversió política rau en la capacitat que s’autoadjudica el poder polític per a burlar les decisions judicials, en forma d’indult. Un cop dictada sentència, de forma discrecional, el Govern de l’Estat pot concedir indults, sovint amb menys criteri racional que l’indult que concedeixen a Màlaga per Setmana Santa. Se suposa que les sentències judicials tenen els seus mecanisme per a ser recorregudes, i per tant per a ser rectificades en cas que la mateixa administració de Justícia considerés que s’estava cometent un error. Per tant, per quina motivació es donen els indults?

Suposo que hi hauria un consens força general, excepte en aquells casos en què hom exigeixi més venjança que justícia, a l’hora de considerar els indults per qüestions estrictament humanitàries. Hi poden haver casos en què la pena imposada esdevé molt superior a la que es pretenia, per raons particulars, familiars o de malaltia; i en aquests casos crec que pot estar justificat l’indult. El que és d’una immoralitat perversa és que els polítics s’atorguin els indults entre ells mateixos o a amics banquers i empresaris, per a no haver de pagar pels delictes comesos en l’exercici dels càrrecs. El cas més escandalós podria ser el de Sílvio Berlusconi que es manifestava ell mateix perquè li donessin un indult, quan encara té un munt de causes judicials pendents. És possible que algú digui que li sembla exagerat haver de passar un temps a la presó per haver comès segons quin tipus de delicte, i tractant-se de gent que evidentment no representen cap perill d’ordre públic, encara que potser sí per a la societat en general; però, aleshores, el que no és lògic és que el codi penal no prevegi molts més casos per a condemnes alternatives a la presó. La solució no és l’indult, sinó la modificació del codi penal. Però a molts polítics ja els va bé no tocar un codi penal per més deficiències que tingui, perquè ells ja compten amb l’indult com a recurs particular.

Hi ha també els indults atorgats per motivacions estrictament polítiques, com els que el Rei d’Espanya va demanar al Marroc, i que el rei del Marroc devia concedir no pas per cap interès envers les persones afectades ni molt menys per la voluntat de fer justícia, sinó simplement com una cortesia diplomàtica. I, està clar, no hauria estat d’excessiva cortesia per part del rei d’Espanya demanar un indult per als presos injustament condemnats al Marroc, com ara pels presos polítics defensors de la democràcia i de les llibertats; les del poble sahrauí per exemple. Per això, podia passar l’error de deixar anar un pederasta, que casualment havia treballat al servei de les forces armades espanyoles, o col·locar en la llista d’indultats traficants de drogues o altra mena de delinqüents; de tot, menys defensors de les llibertats democràtiques. Els Reis ho haurien trobat de poca cortesia diplomàtica.

Tags:

La Camacho té les seves raons

agost 14th, 2013 · No Comments · Política catalana

La Camacho té raó quan afirma que no assistirà als actes oficials de l’11 de setembre per considerar que són uns actes amb una marcada tendència política. Tots els actes de caràcter cívic i polític tenen inevitablement un tendendiositat política, amb la qual es pot estar més o menys d’acord. I si la senyora Camacho, en representació del PP, considera que aquests actes institucionals organitzats per la Generalitat o pel Parlament van en contra dels seus ideals polítics és lògic que vulgui desmarcar-se’n i que anunciï que no hi assistirà. Tots faríem el mateix.

Una altra cosa és fins on arriba aquesta tendenciositat política, i què és el que impedeix a la senyora Camacho sentir-se mínimament representat i identificat en un acte com aquest. Ella ja sap que en els actes oficials d’aquest any, com en cap altre dels anteriors, no s’hissarà l’estelada, no sonarà cap altre himne que el dels Segadors, i el President no farà cap proclama independentista. Probablement, però, ella no podria suportar veure hissar la bandera catalana, ni sentir l’himne nacional de Catalunya, ni escoltar parlaments en català en què es faci apologia de la llibertat, dels drets democràtics més elementals, o que s’apel·li a fer un darrer esforç per a sortir de la crisi. La radicalitat anticatalana i antidemocràtica en què s’ha situat el Partit Popular el situa també, lògicament, al marge dels objectius i dels debats al si de les nostres institucions, on totes les formulacions hi haurien de tenir cabuda menys la dels qui volen aniquilar-nos. La tendenciositat política dels actes oficials de l’11 de setembre consisteix fonamentalment en què representen una afirmació de catalanitat, en la qual hi tenen cabuda des dels qui creuen sincerament en un marc espanyol respectuós amb la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat fins als independentistes, passant lògicament pels federalistes.

Però, està clar, no és el cas del PP de la senyora Camacho, ni el d’altres grups radicals que tenen com a objectiu destruir-nos com a país. En els actes institucionals de l’11 de setembre s’hi han de poder sentir identificats tots aquells que, des de la posició que sigui, tenen la voluntat de treballar a favor del país; encara que la manera de fer-ho d’alguns pugui semblar a uns altres ben contrària als interessos de Catalunya. Jo crec que la renúncia de la Camacho a assistir als actes de la Diada Nacional, pot ser positivament il·lustratiu del tall que divideix el conjunt de forces molt diverses que treballen per Catalunya, cadascuna des de la seva perspectiva, d’aquelles que obertament hi treballen en contra.

Tags:

Parar els peus a “las bravuconadas independentistas”

agost 13th, 2013 · No Comments · Mitjans de Comunicació, Polí­tica Espanyola, Política catalana

No és pas cap novetat que un diari com l’ABC ataqui Catalunya, insulti o simplement se’n burli. Forma part de la seva línia editorial, i és un indicador del nivell de qualitat humana i professional dels qui el fan. Per tant, no ens ha de sorprendre res del que digui; en tot cas seria una sorpresa que algun dia parlés objectivament de Catalunya. En aquest cas, l’objecte de les ires del diari ultra madrileny va ser una entrevista que van fer a Santiago Espot, president de Catalunya Acció, a la cadena de televisió espanyola també d’extrema dreta, 13TV, en què aquest demana a Artur Mas que convidés el Ministre Principal de Gibraltar en motiu dels actes de la Diada Nacional de Catalunya.

Les estupideses que pugui dir el diari madrileny crec que tenen un interès mínim; no en podem pas esperar una altra cosa. El que sí que ens hauria de fer pensar és la raó per la qual un personatge com Santiago Espot és un convidat assidu en aquests mitjans de la caverna mediàtica, ja sigui com a entrevistat, com a tertulià o senzillament per a ser-hi citat. Amb tots els respectes per la seva persona i pel grup que presideix, la seva rellevància en la política catalana és força menys que testimonial, i els resultats electorals obtinguts quan s’ha presentat com a candidat han estat insignificants. I és curiós, doncs, que una persona que representa tan poca cosa en la política catalana sigui un dels punts de referència de la caverna mediàtica, i a vegades també d’altres mitjans de comunicació com Televisió espanyola. Em temo que el mateix Santiago Espot o algú del seu entorn s’imagini que l’escullen a ell per a explicar la realitat de Catalunya, en aquests mitjans de comunicació tan espanyols, per la seva clarividència i profunditat d’anàlisi; i que no s’adoni que si el trien a ell és perquè els és l’espàrring més còmode per a poder-s’hi esbravar en contra de Catalunya. Justament, aquesta suposada contundència amb què sol expressar-se que aparenta un posicionament molt sòlid, és el que a ells els interessa per a demostrar la poca consistència i el desvari de les nostres reivindicacions. La pregunta que el mitjà televisiu formulava als espectadors en aquell programa on hi havia convidat Santiago Espot era: “Deben pararse ya los pies a las bravuconadas independentistas?”.

Demanar que el Govern de la Generalitat convidi expressament una representació de Gibraltar a assistir als actes de l’11 de setembre, em sembla un despropòsit molt poc seriós; perquè s’entén que seria un gest amb l’exclusiva finalitat d’irritar els espanyols. I el nostre procés, si volem que tingui èxit i que arribi a bon port no el podem basar en gestos contra ningú, com una rabieta infantil. És un exemple més del que veiem massa reiteradament en determinats fòrums de debat, on hi ha gent que sembla que el seu màxim objectiu sigui insultar i ridiculitzar l’enemic, quan el que hem de fer és vèncer-lo. I això no es fa ni amb crits, ni amb pallassades ni amb exabruptes, que ben just si serveixen per a un desfogament personal.

Tags: